El Heraldo de Cristo 1933, n. 283 y 284
N.™* 283-284

£ncro'5e6rero 1933

Año XXV

FABRICACION ESMERADA DE PERSIANAS,
VIDRIERAS, PUERTAS Y VENTANAS
Calidad Superior
iipiíüo i eilslidis ie toios leioi
[oso iioíoio [io iii iliios oielonloi

joí^©e: i¥iE3“rp?^
DESPACHO!
TALLEK: Saiatiago Htsssñol, 25/(Frente Instituto)
PALMA DE MALLORCA

t Librería escolar
f^0
VICENTE ROIG
\\ÍA**
Venta de toda clase de obras
al contado y a plazos Especialidad en Material
de Enseñanza.

Plaza de Cort, 4
II PALMA DE MALLORCA

i Pianos y Autopíanos de todas mareas

I

Venía exclusivo de los

I CHÀSSAIGNE FRERES

I

Al contado y a plazos

l Afillgua Casa BANQUÉ

de JOSE BALAGUER
r
f Colón, 56—Palma de Mallorca

DKOGÜEf>íñ Rpcraíos, r>?odselos, matgrisí fcíoüPáiico

JOSE VILA COLL

Plü^a Sía. E'dlalla, 2 - Palma

g

Brog·as, colores, pintures, esmaííss, ^

barnices, brochas, pinceles, jabones, ^

legías, desinfectantes.—Telas, tubos y ^
colores e! óleo, acuarela y pastel, Pia** o

cass, películas, papales foíográñcos. ¡^¡

^ans.d.ería. d.e
Antonio Juüá

Pan moreno, blanco, en¬ saimadas y todo lo con'
cerniente al ramo. Se sirve a domicilio
Vallori, 20
PALMA DE MALLORCA
FáERECA DE QUAfiiTES
Abaniquería : Peletería ; Paraguas y Sombrillas : Sacos de piel para viaje
y Objetos para regalo PRECIO FIJO
CT O s é ZEccTrira.
Plaza Anicnio Maura. 15 y Brossa 1
PALMA DE MALLORCA

PIANOS Y AUTOPIANOS
ALQUILER Y VENTA A PLAZOS
-^CASA^-
WERNER
Unión, 6 = PALMA DE MALLORCA

VINOS DK MISA

J. DB MULLER

de la Sociedad Exportadora Tarraconense

T arragona

MEDALLA DE ORO

PROVEEDORES

en —==
LA EXPOSICIÓN

SANTIDAD

^

,

^

VATICANA DE 1888

' ’’

Oararitís de sdsoit^ta purezs

liM&s M ta. Sr. AfziÉisiio iie Tairw y de vaútis striis íIbsMsíbios prelados
en Ma^irea D. Teodoro Ángrlada-· Jaime 11, 84'Palma ée mu^eifas cflando eete número de El Beiíalix) de Cristo

Ferretería y drogas
de
FimiiitD PiKiil lliiilii
Galera, 23 a 29 PALMA DE MALLORCA

PIDRO

Gran exportador al por

mayor de los mejores y

Dá

acreditados quesos de

US

San Clemente de Nahón &
i

PANADERIA, CONPITERIA
Y PASTELERIA
Forn de Plassa
iñi^ii ■■■■■■■■ ak·····Vif^··········
ESPECIALIDAD EN
ENSAIMADAS
Plaza Mayor 39 y 40 con
sucursal en la Calle San
Miguel 35, esq. Qater.
PALMA DE MALLORCA

DIABETICOS!^
Encontrareis pan especial recomondado por los médi¬ cos en la panadería
LA MODERNA
Peletería, 22 - PALMA Teléfono 1930.

OPTICA DE PRECISION
Guillermo Soler
Optico
Calle Jaime II, 4
PALMA DE MALLORCA

RELOJERIA SAN MIGUEL
DE
M. MIRÓ
Extenso y variado surtido en relojes de todas clases. Especialidad en composturas
Calle de San Miguel, 27
PALMA DE MALLORCA

o
RESERVADO

o MAGNETOS ; DINAMOS BATERIAS DE ACUMU¬
LADORES : BUJIAS

i
PARA LA
* ■* i»
DROGUERIA

- Catalá y Riutord, S. l. -

o
o
n Cordelería, 67
i’*
i't IL
o

Palma
.m

i '*

4 '*

i'f

FABRICAS

i'f

— DE —

CUERDAS, ALPARGATAS Y LONAS

Catalá y Riutord, S. L.

DURAN * !► i'f O i
»í< »$1» »>;< »t<» »»1»» »*>*M*M

OBRA DE PALMITO

Cordelería, 67

Teléfono 159

Palma de Mallorca

0=

£2“ PAJARITA
San Nicolás, 5 Télefono, 18 4 4
PALMA

Fiambres
y embutidos
Reservado

Contratista áe Otras
Maestro /tltañi)
Ltlu-dima^or Gracia

para la
ESCOCESA

ALMACENES
«- B 0 ü A

PRONTO
aparecerá
el anuncio

Tejid-os 37- l^To-
•^ed.ad.es para. Seüora.-
Lencería, Lanería, pañe¬ ría y toda clase de
género para Caballero.

Fotografía
RUL-LÁN

CASA DE CONFIANZA
Precios iimitados.
Siete Esquinas, 14
PALMA

MUEBLES. DECORAGIÓN • TAPICERIAS
❖ w JOSÉ LLABRÉS 1 mmm

TELÉFONO n.° 1213

■»
:s

FÀBRICA: Socorro, 48

■■ »•

DESPACHO: Sindicato 26 al 32

ï»"

Palma de Mallorca

Gran fábrica de velas de cera a vapor
de todos tamaños y clases siendo fabricación especial para el cuito Divino, resultando nuestras clases LITURGICAS por su buena elaboración, de un resultado excelente, tanto en la duranción como en el buen arder, sin derrames de ninguna clase y respondiendo a lo prescrito en la sagrada Congregación de
Ritos en 14 de Diciembre de 1904
RAFAEL GUEROLA
Albaida (VALENCIA)-Representante en Palma,
JAIME ALORDA MULE F, Hostales. 9-1.“

DROGUERIA Y FERRETERIA

DE —

—

BLANCHYGRIMALT,S. L.

SINDICATO, 122

PALMA

COLORES — PINTURA — BARNICES Y PINCELES —

'"

HERRAJES DE TODAS CLASES PARA OBRAS Y MUEBLES

ESPECIALIDAD EN ERRAMIENTAS DE LABRANZA

BIBLIOTECA RAMÓN LULL*'
establecida por la rtbrería Folítgcnica en la Calle de Jaime 1F57, Pflrma,

r

Pagando 3 ptas. mensuales, los abonados pueden llevarse las obras que quieran a sus domicilios y obtener descuentos importantes en la compra de libros.—Combinaciones especiales para colegios y asociados.
En ella se venden libros nuevos y de ocasión.

5lt i)octor 5[uinítiaòo y 6ícaaoenturaòo mártir
5lamón £u[[,
cti et séptimo ccntctiario òe su nacimiento,
íiutnííòemcnte consagra ese número
ía Sleòacclón
^aCnm Òe DTlaCforca, £!nero - 5c6rero 1933 3íúmero 283 284

El Heraldo i>e Cristo

3

"'fïlttigún sosiego tuuo nuestra cuerpo,.
Gustosamente reproducimos un frag' tuento de la deliciosa y erudita carta que el Excelentísimo y Reverendísimo Arzobispo-Obispo de Mallorca publicó con motivo del séptimo centenario del
Beato Ramón LlulL
¡RES proyectos principales le atrajeron y cautivaron; la fun¬
dación de lenguas orientales donde se instruyeran hombres religiosos y seglares que quisiesen sufrir la muerte para hon¬ rar a Dios nuestro Señor y que, iluminados por la sagrada «doctrina, fueran a esparcir por todo el mundo las verdades del Evan¬ gelio; la unión de todas las Ordenes religioso-militares en una sola, para la reconquista del Santo Sepulcro y para dirigir todos sus esfuer¬ zos contra los infieles de Oriente, España y Marruecos, y a cuyas nece¬ sidades se aplicara la décima de los bienes eclesiásticos; y saludable reforma en la Iglesia que purificara las costumbres y multiplicación de prebendas en una misma persona, facilitara la destrucción de los cis¬ mas, reprimiera el vicio de la usura, organizara la administración de justicia y la práctica de la Medicina, y combatiera los errores filosóficos opuestos a la Teología y enemigos jurados de la pureza de la Religión. Y para hacer triunfar tales proyectos y satisfacer sus ansias de aposto¬ lado y martirio, despliega, durante casi medio siglo, una actividad tan portentosa que de ella no registran igual ni semejante las dilatadas páginas de la Historia universal (22). En Palma, y entre árabes y judíos, empieza su misión evengélica, llegando ál punto de exponer su vida a manos de su propio esclavo sarraceno, por quien se hacía instruir en la lengua arábiga; consigue de Jaime II el establecirniento del Colegio de misioneros de Miramar; se desprende de la mayor parte de su for¬ tuna y de los lazos de carne y sangre; marcha a Montpelier para ense¬ ñar su Arte general; pasa a Roma, en 1278, para pedir al Papa el per¬ miso de ir a tierra de infieles; interesa en sus proyectos al Emperador •de Alemania, y recorre el Norte de aquel vasto territorio a fin de des¬ truir la idolatría; predica la fé de Cristo a los mongoles; llega en su
(22) En las indicaciones que siguen no hacemos más qae extractar largos capítulos
del Rndo. P. Pascual.

4

El Heraldo de Cristo

propaganda a los límites del Indostán; peregrina por Asia Menor, y besa con efusión y riega con ardientes lágrimas los Lugares santos de Palestina; atraviesa, en medio de indecibles sufrimientos. Barbería y los países marroquíes; arrojado de ellos, se embarca para Inglaterra con el objeto de ganar a su causa, aunque en vano, al Monarca anglonormando; regresa a España por Lisboa y se ene miina a Andalucía; marcha de nuevo a Perpignan; vuelve a Roma para impetrar de Hono¬ rio IV la erección de un Colegio de lenguas orientales en la Ciudad Eterna; vuelve a París para asombrar con su ciencia a los estudiantes de la Soborna; retorna a la capital del mundo católico con objeto de pedir a Nicolás II el envío de embajadores y misioneros a Tartaria y Africa; reanuda sus enseñanzas a Montpelier; desde Genova sale para Túnez, y después de encarcelamiento y temores de muerte, es embar¬ cado para Italia; se detiene en Nápoles, a fin de terminar varios de sus libros; reitera sus peticiones a Celestino V y a Bonifacio VIII; se pre¬ senta otra vez a París, tras de llorar en el «Desconort» sus grandes decepciones, y por Barcelona va a Mallorca para gemir sobre las ruinas de su Colegio de Miramar; a la nueva de la invasión de Siria por los tártaros, viaja hacia Chipre, y, viendo desmentida tal noticia, recorre Armenia, Rodas, Malta y Francia; abre su alma, en Lyon, a Cle¬ mente V, y en París a Juan Duns Escoto; descansa por corto tiempo en Pisa y Mallorca; por tercera vez ejerce su apostolado en Africa, y el más ilustre de sus conversos le libra de seguro martirio y le envía a las costas italianas; y vuelto a su patria, a los ochenta y un años de exis¬ tencia se le acrecienta su fiebre propagandista y su sed de morir por Cristo, saliendo para Bujía, donde es reconocido y encarcelado, donde dos golpes de cimitarra y un diluvio de piedras le derriban y dejan moribundo, y desde donde le recogen exánime los génoves Esteban Colón y Luís de Pastorga para exhalar el último suspiro, a la vista de las costas malloiquinas, en 30 de Junio de 1315, y obtener, bajo las bóvedas Je la Iglesia de San Francisco de Asís donde un día se afirmara su conversión, el descanso que nunca había conocido (nullam requiem habuit caro nostra) y el comienzo de una gloria póstuma que nadie menos que nosotros le puele regatear y que fuera crimen de lesa cultura proponerse disminuir.

t José Arzobispo - Obispo de Mallorca. Dada en Palma, a 19 de Junio de 1932.

Excmo. y Rdmo. Sr. Arzobispo-Obispo de Mallorca Dr. D. José Miralles y Sbert, ferviente admirador del Beato Ramón Lull, organizador de la brillante semana apologética en honor
del ínclito mártir

6

El Heraldo de Cristo

3Iota característica eC Sto. 3^amóa £u[[
A personalidad genial del Beato se agiganta a medida que transcu¬ rren los siglos.
Cuando se releen sus obras y se contempla como en un pano¬ rama el campo inmenso de la actividad intelectual y se tienen en cuenta sus múltiples y variados escritos y se admira la sublimidad de sus con¬ cepciones no es posible dudar, ni discutir: salta a la vista el relive de su figura entre las grandes figuras de la ciencia humana.
Por esto no se discute.
Hombres de todos los campos y de todas las ideas rinden homenaje a| eminente mallorquín, y ponderan en términos los más encomiásticos la mag¬ nitud pasmosa de su obra científica.
Pero son muchos los que descubriéndose ante el sabio, guardan intencio¬ nado silencio respecto del santo; empeñados,en destacar como única su per¬ sonalidad cientifica y en eclipsar, totalmente si posible fuera, el brillo de su santidad y el esplendor de sus cristianas virtudes.
Otros, aun reconociendo y estimando e 1 mérito de su apostólico celo y santa vida, creen, de buena fe indudablemente-, que, en los momentos actuales, para una vindicación brillante y definitiva de la gran figura de Ramón Llull sería prudente prescindir de su conversión y elevación a Dios, de su apostóla’ do y de su martirio, para volver los ojos exclusivamente a su labor científica, admirable por su extensión, por su complejidad y por su modalidad especial personalísima.
Y esta separación no puede ser. Leer los libros del Bto. Ramón Lull sin tener en cuenta el fin que él se proponía al escribir; estudiar sus obras, sin atender al admirable conjunto de su plan común; y a su cálculo de ordenación hacia el apostolado que el gran polígrafo quería ejercer escribiendo, sería truncar nuestro estudio, eliminando el aspecto principal de la obra luliana: como si pretendiéramos juzgar el mérito de un cuadro sin enseñar lo que quiso representar el artista, o apreciar el mé¬ rito de una construcción prescindiendo del objeto que se propuso el arquitecto. Y si, como muy acertadamente se ha dicho, en el Bto. Ramón Lull el sabio no es más que una manifestación del santo, ¿cómo será posible al estu¬
diar su sabiduría hacer caso omiso de su santidad?
Antes de empezar su vida apostólica al lado de su propósito de dar la vi¬ da y sufrir la muerte en testimonio de la fe cristiana, pone su otro propósito de escribir libros cada vez mejores, libros que están destinados a la defensa de la
misma fe.
Si escribe su admirabilísimo Libro de Contemplación, lo hace por amor al Señor; y si tiene prisa por terminarlo, es porque hasta que lo haya terminado no podrá ir a tierra de moros a dar alabanza al divino nombre.

El Heraldo de Cristo

7

Sí funda el «Colegio de Miramar», como modelo y prototipo de los cole^

gios de lenguas que tiene en provecto, es para que se instruyan hombres que

quieran predicar por todas partes el Evangelio, dispuestos a dar su vida por

Cristo.

'

Y no hay más que leer sus libros así de Teología como de Mística, de Fi¬ losofía como de Ciencias Naturales para convencerse de que su objeto es

siempre defender la fe en todos los terrenos y por todos los medios puestos a
su alcance.

Así van siempre unidos en el Beato los trabajos científicos y los apostólF

cos; los esfuerzos para Vulgarizar las ciencias y el empeño en que esta vulgari-

zación sirva para dar a todos armas con que defender su fe; la inquietud

•Sx ¿2.’

••■1/

/Z.'

/2.'

•¿55'^'ïi.·

Claustro de S. Francisco con¬
tiguo a la iglesia omónima en donde se veneran las reliquias
del bienaventurad^

cans ante de su inteligencia para descender de unas a otras verdades, y la

agi'^ación constante de su espíritu movido por el amor de Dios y e^ celo de la

gloria divina.

Y si aparte del terreno científico, se mírdn lá vida y los actos del Beato,;

sus penitencias, retiros, peregrinaciones, empresas, predicaciones y martirio

en manos de infieles, se llegará a la conclusión de si como sabio tiene alcanza¬

do con justicia un renombre universal, como santo no merece menos el home¬

naje, veneración y respeto de todos.

Proclamemos pues a la faz del mundo su valor científico; pero también

postrémonos ante su tumba y venerémosle como a un santo.

•

Fr. Pedro J. Cerdá, T. O. R.

8

El Heraldo de Cristo

Cí £í6rc óe Sancta ^Tíaria
I 'obra que míllor revela la fogor i el zel apostòlic del Bt. Ramon Lull, es
induptablement el Libre de Sancta María, Es una espècie de gemec, una esbravada de dolor, un plany d'ànima nafrada per la decepció de 20 anys de treball intens que no retia a proporció del desig motor. Es, a més, un esplay de reVolta d'un enamorat, una esclator d'ira santa, un desgreuje a la Bontat í a la Bellesa menysconegudes. Perqué consent Déu tanta d'ignorància i de desamor? Perqué nostra Dona Sancta Maria gloriosa, Mare de Déu i dels homes no cala foc d’amor dins el cor de la pobre humanitat malalta de indiferències i de fredors espirituals?
Des de l’entorn del282u 1290, l'ardont activitatdel Bt. Ramon s’esmerça tota en la procura del gran negoci de la conversió dels infeels. Les obres que escri¬ via, una sèiie incessant de visites a Roma i als dignitaris de l’Esglèsia, a la Sor¬ bona i als dignitaris de la ciència, a la cort de França i als dignataris del po¬ der, l'assistència personal a capítols generals de religiosos, la professió í ensenyament de la seva art als centres docents de París i Montpelier, tot ten¬ dia a organitzar una magna croada contra la infidelitat. Per coronament escriu el Libre de intenció, VArt inventiva i l'Ari amativo, desunades a endegar l’en teniment i la voluntat a la fi per que es creat l’home, armes poderosíssimes per al reeiximent de la vasta empresa.
Però ve un dia de balanç, i l’apòstol veu amb pena i esglai que els resul¬ tats assolits a penes fan suma devant la quantitat incommensurable dels seus desigs.
Sembla que tot li falla; la seva art es incompresa o menyspreada, la seva amor es tenguda p r follia, el seu zel es importó i maniatic. Davant l’indiferencia dels cristians que tenen saber i poder, sembla que aquella ànima d’acer pert el tremp i desfalleix dins un desert d’amor en gel i de coneixença en tenebres. «Jo som home qui longament he desiderada utilitat e en molt treba¬ llat e en mo'ts loes ne som estat, e sia s per mos peccats o per los peccats de les gents, anc no he pogut acabar aquelles coses que he demanades per pú¬ blica utilitat» {L. de Sta. Maria Pròlec),
Em plau de creure que al moment de caure en desmai sota l’enrunament de tofes ses il·lusions, del fons del cor li escapa el crit de les grans engoixes» Mare mia], i cs aquesta exclamació que li evoca la Mare per excel·lèncial’agombol deia humanitat sofrent. Sancta Maria, Mare de Déu, i a ella corre espontàniament, cercant empar i refugi. Potser aquesta fou la gènesis de l’obra mes flameljant del Beat i una de les més originals de la seva època.
Ja no V?. adreçada als poderosos ni als savis, si be els hi convida escri¬ vint la segrr.*^ (l’art e la (’cetrina c'e la Art dcir.rsti ctiia, iivertiva c cnr,citiva^ -

El Heraldo de Cristo

9

però no hi té massa confiança: està el seu temps tan materialitzat que tem el fracàs, car «son les gents tan mundanes e tant amen la gloria d’aquest món, que no volen oir quaix laor da nostra Dona, e la un loa son drap, l’altre son vi, l’altre son cavall e son austor e sa lança, l’altre son fill e la beutat de sa filia, e l’altre sa vinya e son castell», i ningú procura utilitat comuna, sino pro¬ fit i honrament personal, perventint l’orde de natura creada i fent de la pri. mera intenció segona i de la segona primera, «e per açò era tot lo món en
destruiment e en defalliment (Ib).
No, no es a aquests que va adreçat el Libre. El públic que cerca es el deis humils, homenitxols i fembrilxoles qui no saben loar nostra Dona ni la saben pregar, gent, però, de fe simple i d’amor pura, i per això fa aquest Libre «amb les pus despíanades paraules» que pot i esquivant subtilitats. Malgrat això hi empra tots els recursos que poden lligar l’atenció i corprendre la imagina¬ ció: diàlec i forma dramàtica amb acompanyment de qüestions, definicions i exemples.
Tres dones belles i nobles—Lausor, Oració, Intenció—despagadades per la desamor de les gents, s’apleguen en una gran selva «qui era molt bella e abun¬ dosa d’arbres, fontanes, prats e ribatges». Cercant algun lloc on poguessin trobar e prendre recreació, i tot parlant de nostra Dona, anaren a «un bell loc prés d’una fontana molt bella, on havia una petita esgleya ermitana» en la qual havia «una bella ymage de nostra Dona». Allà amb «un sant hom qui es molt
savi... e ha eleta vida ermitana» les tres dones comencen el diàlec, i es des-
trena l’argument de l’obra «loant Lausor nostia Dona, e adorant Oració nos¬ tra Dona, e faent l'ermità questions a Lausor e a Oració, e recontant Ente ició eximples per honor de nostra Dona».
Es altament colpidor el dramatisme i la fervor violenta d’Oració—perso¬ nificació de la voluntat—,en contrast amb la serenor elegant de Lausor—en¬ teniment—i l’oportunisme de Intenció —memoria—. L’ermità discret i equànim modera i guia el diàlec, tot sentint renéixer noves i belles esperançes: «e tant poria esser pagat de lurs paraules que encara tornaria en lo món e iria per les
terres dient a uns e altres laors de nostra Dona».
L’obra es positivament bella. Potser li fa una mica de nosa l’artifici cien¬ tífic de les tres Arts esmentades —demostrativa, inventiva, amativa. — però així i tot es una de les més belles, i potser la més apassionada, del Beat, que no desmereix gens ni mica de las seves obres capdals: Contemplació, Blanquerna
Meravelles.
Vet-aci dues mostres, del primer i darrer capítol respectivament, a saber
de bonea i de alba,
«Vós, Verge qui sots verge de virginitat, de la qual toia virginitat pren semblança forma e figura, sots bona a membrar entendre e amar, e bona sots a t )ts aquells qui vos membren e us entenen e qui vós amen. E axò vós no’m podets negar, car veritat es... Doncs, pus que en així vós sots a tots tan bona, e que de vós lus ve tant de bé, d’on ve açò ni en que’s pren que no sots bona a vós matexa? E com sots vós bona a vostra valor ni a vostre honrament, com sia ver que per tantes gents siats descor.t guda, que vós no conexen ni amen ni

to

El Heraldo de Cristo

membren, ni sol de vos ni de res qui de vos sia no parlen? Car gents son qut j'.o han ley ni creen en Deu ni en vos. Mills vos die, reg^ina, que gents son qui V3S blasmen e us aposen mal e fals testimoni en ço que dien que no sot:> bona mare de Deu; e encara ço que n’es pus greu, que molts homens son qui creen oue vós siats bona e mare de Deu, e qui prenen de vós benefici e per vos han grajis hpnraments, e aqueUs vós no amen ni vós honren segons> qu’s pertany a vostra valor e bóntat. Per que us die, regina, que par que vós no amets vostra bontat mateixa ni la honor que li cové; carsi ho feyets, pregariets vostre Fill que us faés amar e eonéxer vostra bontat a totes gens. E ja d'això vostre FilE pus que vós ho volguessets,,;no us en diría de no, ni fer no ho poria; e si ha , feija, bé us die que ja en vós ni ell, fe ni esperança no haitría un día de ma vida. Plora Oració e tirà sos cabells e toreé ses mans per lo gran despagan:>eut que
havía.
«Reyna coronada de bontat, granea, santetat, virginitat, misericòrdia, jus' tícia! E vós sabets que l’alba e^tá en lo mitjà del dia e de la nit, emperò més ha inclinació al dia que a la nit, car l’alba es per intenció que sia dia e que no sia hit. En així, reyna, vós estats entre vostre Fill e los peccadors, e vostre Fill es día de resplendor e los peccadon on nit de tenebres e de peccats. Per que, leyna, vós qui sots pus prop al vostre Fill que als peccadorSy donats llum de
vostre Fill als peccadors e no’ls lexets estar en tenebres. Mas que vós de tòt en tot vos en a nets ab lo dia e que no us membre de la nití E açò nO p ii de vós gloriosa, ne jo de tot en tot no creu (jue vos de tot en tot los pecadors
oblideís; car si sots mare de Deu, sí us sots de peccadors. E qual mare es qiii
(ihlit son fill, e majorment com son fill es en tenebres e en tribulació de mort":^ A^', reyna; e per Deu no sia! Membrats e il·luminats tÒt lo mon, pus que de
tol quant es, sots lum claredat e alba»
Fn bona veritat que hi ha abundor de past espiritual i béguda forta de tervor i devoc ó, i bonniaterial de vera lloança de Santa Maria, Mare; de Déü.

r-

Salvador GALMÉSr,

¡Í aÍ!

Kl Doctor iluminado defiende en París la inmaculada [
Coneepción de Níra. Sra, Sta- id aria
e..

12

El Heraldo de Cristo

Cí Scato Satnón £u[C y ta
cotiDcrsíón. óc tos Sarracctios
NA de las mayores preocupaciones de la Iglesia Católica del siglo XIIÍ era la dificultad de resolver el problema tremendo del poder siempre cre¬
ciente del Islamismo.
Si la espléndida victoria obtenida en 1212, por las armas católicas en Navas de Tolosa había quebrantado la arrogancia de los Almohades de Anda¬ lucía, y si poco más tarde las invictas huestes de Jaime el Conquistador arre¬ bataban a la Media Luna las preciosas islas Baleares y las de S. Fernando conseguían plantar la Cruz en las almenodas torres de Sevilla, no es ájenos cierto que al otro extremo del Mediterráneo iban cayendo en las crueles manos del Sultán de Egipto las últimas fortalezas de los cruzados de Tierra Santa y en todas las regiones septentrionales de Africa dominaba el pabellón de Mahoma. Por algunos años el peligro de los Tártaros,—que bajo el mando de Chin gis Kan, Ogodai y principalmente Kubilái llegaron con sus terribles correrías hasta el corazón de Europa logrando, constituir el imperio más vasto que han visto los siglos, esto es desde el Mar Negro hasta la Corea -hizo pasar a se¬ gunda fila la cuestión de los Sarracenos, pero ya en el último tercio del siglo XIII volvió la misma a conturbar a la opinión pública de los cristianos.
En medio de tanto fracaso de las armas católicas y de los traslados diplo¬ máticos, es verdaderamente curioso ver el optimismo con que muchos escri¬ tores profetizaban en aquel siglo el ocaso del Islamismo, ni deja de causar devota admiración el candor de algunas bulas pontificias dirigidas a los más feroces príncipes musulmanes invitándolos a entrar en el redil de la Iglesia, y el fervor de tantos misioneros que en aquel tiempo esperaban convertirlos con su predicación. Eran fervores de santos, pero por desgracia entonces co¬ mo ahora de'escasa eficacia en las embrutecidas o aletargadas monarquías sarracenas. Humanamente hablando inútil fué la predicación de S. Francisco al Sultán de Egipto y la de sus discípulos, los santos protomártires de Marrue¬ cos, ambos puntos estratégicos y los más fuertes baluartes del Islam en el
Mediterráneo.
Discípulo de fe y de hábito del Pobrecíllo de Asís era el Beato Ramón Lull, quien si no llegaba a las alturas de la santidad de aquel, tenía la ventaja de una mayor cultura, de una ciencia inconmensurable, que puso siempre al servicio de la Iglesia especialmente para cooperar a la conversión de los
Sarracenos-
No es verdad lo que han escrito la cultísima Pardo Bazán en su vida de S. Francisco y otros autores sobre la’ojeriza de nuestro Beato mallorquín a las empresas militares contra la Media Luna^ lo que él quería era que se diese

El Heraldo de Cristo

13

preferencia a la controversia y predicación católica con los mahometanos, y que mientras los príncipes cristianos organizaban expediciones guerreras, como las de S. Luis rey de Francia, para quebrantar el poder de los Califas, los teólogos católicos, impuestos en la lengua árabe, escribieran para defender
la doctrina de Cristo esforzándose en iluminar la mente de los secuaces del
Islam a fin de que desaparecieran las prevenciones que nutrían contra la Igle¬ sia Católica, especialmente por sus dogmas de la Sma. Trinidad y Encarna¬ ción del Verbo, como el Beato Ramón expone elocuentemente en su libro
De Arte inventiva veritatis.
Pruebas de su aprobación, más aún de su apoyo prestado a las empresas de los Cruzados son los dos preciosos libros que escribió sobre la Tierra Santa, con el título De recuperatione Terrae Santae y De Adquisitíone Terrae Santae, donde se esfuerza en demostrar que únicamente por mar se podía atacar con éxito feliz a la formidable potencia musulmana, disponiendo esta de una flota mucho inferior a la que podían juntar fácilmente las naciones cristianas, las cuales con ella podían sin grave peligro enseñorearse de las ciudades maríti¬ mas de Oriente y después embestir con mayor seguridad al ejército infiel de de Egipto. .
Sin embargo, no ignoraba el Doctor Iluminado que nn era lo mismo debP litar la potencia militar del Islamismo que convertirlo ál Cristianismo, como palpamos aún hoy día en que todo el norte africano eStá'bajo el dominio o protectorado de naciones cristianas sin haber perdido un ápice de su fe y fanatismo. Para lograr lo primero bastaba la unión de las potencias católicas y el valor de sus cruzados; para obtener lo segundo, además de la gracia divina, era necesario el auxilio de la ciencia y de lasienguas orientales, especialmente el árabe. Es verdaderamente admirable lo que hizo y escribió nuestro Beato para que el Papa y los príncipes cristianos le ayudaran en esta grande empresa de la conversión de los Sarracenos. No es este el lugar opor¬ tuno de describir las obras que compuso sobre el particüiar ni siquiera pode-
mos enumerar'as,
A pesar de su pasmosa actividad y celo verdaderamente apostólico, sentía la necesidad de que otros colaboraran en esta grande empresa: de ahí sus con¬ tinuos viajes a la Corte papal de Roma y, después, de Aviñón, y a la de diversos soberanos y finalmente al concilio de Viena a fin de obtener que en todas partes se fundaran colegios de lenguas orientales, como el que el mism^ había instituido en Miramar con la idea de que los misioneros que de ellos salieran pudiesen ponerse inmediatamente en contacto con el pueblo infiel y demostrar a sus jefes y santones la verdad de la doctrina católica. ¡Ojalá se hubiese practicado siempre en las misiones esta importantísima enseñanza
del Beato Ramón!
De su seráfico celo no excluía a los infieles que se hallaban fuera del imperio del Islam, pero su principal intento era la conversión de los Sarrace¬ nos. Quizá en su espíritu profético y aún con su penetrante mirada considerase muy efímero el poder entonces inmenso délos Tártaros; lo cierto es que no los temía sino por el peligro de que abrazaran la ley de Mahoma. En el libro

14

El Heraldo de Cristo

D'í convenientia Fidei et intellectus, compuesto en Monpelier el año 1304, des¬ cribe el estado de las (res principales monarquías tártaras: del Gran Kan (China), de Carbenda (Persia): y de Cotay (Mar negro. Caspio, Turquestán, y Mongolia), y habiendo considerado que la de Persia se había ya colocado bajo la bandera de Mahoma, ¡negunta: «¿Qué será del Cristianismo si las otras dos siguen su ejemplo?»; pero a continuación declara delante de Dios y de todo el mundo que él ha hecho todo lo posible para conjurar este tremendo peligro, añadiendo que en el día del juicio se verá su celo y la conveniencia de los medios que él proponía sobre el particular a los potentados de la tierra.
No se contentó el Doctor Iluminado con presentar planes para domar el poder muslímico ni con escribir libros para los teólogos; su celo apostólico le convirtió en misionero y como tal quiso ponerse en contacto con los Sarra¬ cenos para conquistar sus almas para Cristo. En su libro De adquisitione Terrae Sanctae reconoce que desgraciadamente por cada mahometano que se convertía, apostataban diez cristianos, pero está persuadido de que esta indi¬ ferencia obedece al predominio de las pasiones en una mente oscurecida com¬
pletamente por la ignorancia, y que por lo tanto ilustrándola con la doctrina
católica, se invertirán los términos de la comparación numérica a favor de la Iglesia. Tan lejos está de creer inútiles su predicación y sus controversias con los mahometanos, que en la tercera parte del libro últimamente citado se enoja contra las personas de poca fe y escaso celo que se esforzaban en dar a entender a los príncipes católicos que era muy difícil la conversión de dichos
infieles.
Tres veces predicó en Berbería de Africa en 1291, 1306 y en 1314-1315. La causa de su predilección por el reino de Túnez debe ser el papel impor¬ tante que entonces desempeñaba aquella monarquia en el mundo musulmán, cuando la de Marruecos iba decayendo de aquel esplendor a que la habían sublimado los almorávides y luego los almohades. Por esto San Luís de Fran¬ cia había dirigido su segunda cruzada a aquella región en 1270, donde moría a raiz: de su desembarco, víctima de la peste, y por ser el centro de la pirate¬ ría mediterránea y constituir tan grave peligro paira los cristianos, aún en ej siglo A7X1, el cardenal Cisneros mandó allá sus famosas tropas, que se apode¬ raran de Orán, y Carlos V quiso imitarlo, si bien sufrió alguna vez vergonzosa derrota. La capital de Túnez, edificada cerca de la antigua Cartago, no estaba muy lejos de las costas de Sicilia, dominada entonces por la Casa Reí 1 de Aragón, muy amiga de nuestro Beato. Algunos diplomas del Arzobispo de la Corona de Aragón, publicados recientemente por el ilustre profesor alemán Finke, arrojan mucha luz sobre el celo y actividad del Doctor Iluminado en su tercer viaje y su última perma¬ nencia en Túnez (1314-1315), a cuyo rey lo había recomiendado Jaime II de Aragón. Este en una carta al Guardián de los Franciscanos de Lérida (5 Agosto 1315) y más particularmente en otra a Fr. Romeo Ortiz, Provincial de los mismos Menores de Aragón, (29 octubre 1315), dice que por noticias directas del Doctor Iluminado sabe que éste está disputando en Túnez con los Sarra¬ cenos, habiendo compuesto en pocos meses, esto es, desde su llegada a aquel
reino nada menos que quince Iffíros sobre sus disputas con los mismos maho-

El Heraldo de Cristo

15

S. Agustín, Sta. Catalina Thomás y el Beato Ramón Lull
7{elablo pétreo existente en Menorca
metanos, sobre cuestiones dogmáticas. De estas cartas se deduce ciertamente que todavía vivía a princi )ios del otoño de 1315 y que por lo tanto debe co¬
rrerse custro o cinco meses más tarde la fiesta tradicional del martirio de nuestro Beato, que con buen criterio se celebraba en la Orden Franciscana en Noviembre hasta 1920.
Una vida tan santa, tan apostólicamente empleada en la conversión de los Sarracenos, debía ser sellada con sangre a manos y en tierra de infieles, recibiendo el gran Terciario de Mallorca la triple aureola de Doctor, Apóstol y Mártir.
Roma, Diciembre de 1932.
P. José M.^ Pou y Martí, O. F. M.

Vinyeta per D. "Francesc Salvà de l'JItlepassa

Cantaua
Cantava Tancell en un ram de fulles i de flors, L’aueell amb trobes remulles
de suavitat deixondia l’aire.
L’aire desvetllat menava la flaire
de les flors i, orat,
movia les fulles. A el bell cantaire
TAmic li fa: Vulles
dir-me encontinent^
amb el moviment

[‘aucclC...
Damunt et versicle LVIII del Libre de Amic e Amat.

i l’odor suau

què és que es significa?
Diga’m-ho, si et plau! I l’aucell explica:

En lo moviment

veus l’obediència

de la fulla, al vent,

'

i sa paciència

L’odor de les flors

és bella semblança
del sufrir dels cors

en malastrugança...

Guifrk de BELLESGUARD

El Heraldo de Crïstd

17

Ter vía òe martírt

Segons el concepte evangèlic, si l’esperit està prompte i és sempre jove i vibrant, però la carn és flaca, i amb prou recança de l’ànima coratjosa i
ardida se ret. També els sants son ho ¬
mes, i porten el tresor de sa rica mer'
caderia dins vassos de fanc.
Ramon ja és venerable de vellesa. Els anys i la penitència, els desen¬ ganys i les inmenses fatigues del seu apostolat, han inclinat el seu cos en vers la terra, li han posada neu damunt la barba í han coronada sa faç tran¬ quila d’una auriola de cabells blancs. Desprès més i més de cada dia de tot
lo transitori i terrenal son Densament
es reconcentra en la seua Amor.
Cridava Vamat son amic, i ell li
responia dient: Qiié f plau amat, qui est ull de mos ulls, e pensament de mos pensaments, e compliment de mos com' pliments, e amor de mes amors, e en¬ cara començament de mos comença¬
ments?
Amat! deia l’amic: A tu vaig e en tu. vaig, car m apelles.—En ta virtud so, e ah ta virtud venc a ta virtud, don
prenc vertut.
Tregua definitiva semblava que ha¬ via imposada Ramon als seus tre¬ balls, retornant, després de llargs viatges, a Mallorca.
Mes, no seria baix del cel transoarent de sa pàtria, l’illa que el mar braçola, nau portadora de flors, on es cobriria l’Amic de les draperies ver¬ melles que tant plaurien a I’Amat.
L’anhel més vehement de la seua
ànima estava ja a punt de complir-se.
L’Asceta dels vessants de Miramar
havia escrit en el llibre de Contem¬
plació: «Plascia a vos Sènger, que com morn esser passarà d aquest segle en l altre que y pas per via de martiri».
Res no el deturarà fins a aconseguir la suspirada palma. Ni les m:stres de veneració que li prodiguen, amb amo¬ rosa sol’licitut, els benamats compatricis; ni les llàgrimes que vessen i les pregàries qui li endrecen per tal de

fer-Io desistir de la seua anada i em¬
barcament; ni la dolçor i la calma dels
paratges on era transcorreguda s’in¬ fantesa, on s’era obrada sa marave¬
llosa conversió i havia sentida inun¬
dada s’intel-ligència de llum del cel. ((A 14- d’agost de 1314-—transcriu el
P. Custurer—se embarcà Mestre Ramon
Lull en una nau per ti'ansfrelar, e enaa Bogia, en la qual embarcade tingué gi'an acompanyament degent».
Arriba feliçment a la terra que ell considerava com a porció volguda que en heretatge li deixava l’Amat.
Vestit amb l’alquicell moresc, per no concitar les ires del poble, predica primerament a Bugia i llavors va a Tuniç on escriu encara vàries obres, contradint els errors del fals profeta.
Torna a la primera ciutat, i llança
terribles invectives contra la llei dels
sarraïns.
La gent s’avalota i cau, furiosa, da¬ munt ell. Estirant-li la barba, pro¬
digant-li cops de bastó, pedrades i tota mena de mals tractaments, el
porten al tribunal, i allá, amb el cor vessant d’alegria, escolta Ramon, com altre Jesús en el pretori, la seua sen¬
tència de mort.
Nova pluja d’improperis i de cops cau sobre l'anyell mansissim, qui és duit an al suplici sense exhalar un suspir, i assaboreix en secret l’aspre delí¬ cia d’ésser aturmentat per Jesús.
Una cosa només l'afligeix en aque¬
lla hora de tan cruel martiri: conside¬
rar les ofenses que els homes fan an
el seu Déu.
¿Qui pot llegir sense fonda emoció els conceptes que expressa en el seu poema Desconort?
— N'ermità^ no es molt si hom es consolat
En perdre sos infans, diners o heretat, Et estar malalt, pus que a Deus ve de grat. Mais ¿qui s consolarà, que Deus sia oblidat
Menyspreat, blastomat e tari fort ignoiat Et com de tot cb sia Deus forment despagat? Enquer que no saubets com cu »uy menyspreat Per Deu, ferit, maldit, e greument blastomat, Et en perill de mort, e per barba tirat. Et per virtut de Deus pascient suy estat

18

El Heraldo de Gristo

Mays que Deus sta al mon tan pauch grayt
honrat.
No es hóm en lo mon qui m en fes conortat. (Desconort—Ll.)
Aquest cor bategant d’amor, més ampie que no l’espai sense fites, on hi cabrien les gents de totes les llen¬
gües, de totes les nacions i de totes les races; aquest cor regalimant de dolçor, com una bresca, oprimía el claper de pedres dures on Than deixat per mort els sarraïns. L’Amat s’acosta l'i somriu. «¿Hon es ton amat? Res-
pos:—Vel vos en lo multiplicament
de mes amors e en la sustentado
que fa de mos turments.»

Dins Turna d’alabastre que guarda,, com a preuat joiell, Tantiga església? de San Francesc de nostra Ciutat, re¬
posa en pau el més iTlustre dels nos¬ tres compatricis, la glòria suprema)
del nostre reine benamat.
Ellcom a Patriarca excels presideix la nostra vida, té Tullada vigilant sem¬ pre fixa damunt les nostres activitats. EU és columna fermíssima qui aguan¬ ta el casal gegantí de la fe i de la pietat mallorquines, casal consa¬ grat a Maria,—sn/ní e benedicció noS' tra,—qui, malgrat els esforços de les sectes tenebroses, els ocults paranys

Una misteriosa claretat descobreix
el Màrtir quasi agònic a uns merca¬ ders genovesos, els quals Temporten en sa nau cap a Mallorca. Molt poc abans d'arribar-hi, Tànima santa re¬
munta el vol en vers Tal tura gloriosa.
Mort dolça del Bon Jesús,
Ai dolca i santa agonia!
Mercè del cel fou per Mallorca ésser el breç d’aquest atleta invencible i honra singularissima li atorgava Déu
confiant-li les despulles venerables
de Tapòstol ardorós.

i perfídia dels inimics de la llum, mai
no s’aterrarà.
Faça Déu que pel valiïnent eficaç
del nostre Màrtir ens sia doblada Tamor, Tamor sacrificada, inmensa i
generosa, de qui parla el mateix ben¬ aurat Mestre quan diu: Amor es mar tribalada de ondes e de mnts, qui no ha port ni ribatge.
Fr-a J, Rosselló, T. O. R.
Ciutat de Mallorca, janer de 1933>„

El Heraldo de Cristo

19

& "^íant ÒC riostra Dona §ancta 3T[arta

En la calma fecunda de Miramar on tenia Ramon Lull el famós Mo¬
nestir
Entre la vinija el fenollar
Amor mlia pres fent Deu amar i entre siispirs i plors estar..,

El Plant lul-lià és un políptic d’un dramatisme senzill i popular, on hi centelletja el sentit profundament teo¬ lògic de molts de versos.
Marií hi és molt afectada. Apostrofa a Judes.

on feya la vida poètica i altísima de Blanquerna, escriguent llibres i ma¬ durant els seus projectes apostòlics
4 alsava el Càntic de Amic e Amat a l’admiració de la mística inmor¬ tal. compongué el Plant de No.dra Dona Sancta Maria, d’estances mono-
rrimes, de dptze versos, generalment
alexandrins
Plant moll dolorós
lo qual vol que canten los grans i los menors
la més dolça donzella
qui es dona d’Amors,..
La pietat se fega mes humana i ab
ternura nova adorava la pa,ssió inefa¬ ble de Vhumanitat de Crist, germà., i Deu. Un mateix moviment d’ànima, par tint de San Bernat fins emportarse el suavíssim San Bonaventura, apassio¬ na els devots per Crist i per Maria. Es un vi novell qui te el regust de les botes
Velles de la tradició. >r.7o mesclaria — diu ab certa gràcia un franciscà antic
— la llet de la Mare ah la sang del Fill, per beguda d’incomparable dolçuray>.
El Plant de Maria és un tema de
totes les literatures d'’aquell temps.
Lo Stabat Mater Dolorosa és el mo¬
nument de la fusió d'afectes, trans'
verberats en Crist i en Maria.

Judes Iscariot!
Tu has mon fúl venut, lo qual val més encara
que tot quant has hagut... Com fores tan ardit?
Qual boca tan pudent besà mon Déu, mon fdl
i amic de compliment, qui ha boca olorosa
ab tan bell parlament,
que no menti jamay; ni parlà ab falliment,
ans diu la veritat
tan virtuosament que nul hom viciós
ni qui’n sia minient besar no la deuria
per ningún traimenl... Estava la regina
molt fortament irada com era per los seus
talment desemparada
i se plany de Sant Pere.
í tu, Pere, qui eres un pobre pescador
¿has negat lo meu Fill? qui t’ha honrat Senyor,
i qui te va elegir esser procurador
de totes ses ovelles
de qui t’ha fet pastor?

20

El Heraldo de Crisio

7«n fort m’has treballada, per la petita amor
que hagueres a mon fill, que tota em plane i en plor.
L’escupen a la caía
d’on el jotj me venia, —Ah cara gloriosa! quin goig més gran hauria
si tocar vos podia!
Trista fui i marrida quant viu mon fill lligat;
en axi com angeli que hom ha degollat
que en res no se defensa, mon fill es sanujat
Li fan manament que portí la creu
«com si ell fos bastaix.»
El crucifiquen ab tres claus «rebavats» per major pena.
Li calcíguen la sane qui decorria
en terra.
sane qui de font exia
de home deitat,
i quant jo la volia
besar, m’era vedat! Ah lassa! ¿Com no mugr,
o no m’ets ajudat?
El coronen d’espines com qui «fa honrament a Rey per son regisme.»
jQuant dressaren la creu la sane regà el paviment i lo besà molt car;
llavores

Donaren-li beuratge molt amare de sutze, fel i vinagre que li metien
a dins la seiia boca
que mai no proferia, boca dolça d’amor
i que mai no mentia.
Ah lassa! Ah marrida...
¿Com tanta d’aggua sia, que es ço que lo meu fill
que ab ànsia la volia haver no’n pogué gens,
puis creada l·liavia? Morí en quant era home
no en quant era diví.
Sa mare el veu i casi
en terra defallí i digué a la mort:
—Ah mort! portau-me a mi!
Magdalena i Joan la pregaren anàs
al hostal i prengués petit recreament.
—Ah! digué la regina. Tan gran departiment
es aquest que jo fas de mon fill que no sent
ni força ni virtut,
anant-me‘n niseyent. Llavores la regina
donant un besament
a la pedra del vas ab tal suspirament
que poc no fou son còs ab gran esclatament,
partí i Magdalena
lanava sustinent...

cascún lo deshonrà
i cascún lo escarni,
i lo meu fill callava i el cap tema clí,
i al peu de la creu trista
San Joan era ah mi.

Dementre nostra Dona
estava en .son plorar
i en lo torcer ses mans
i en grans suspirs gitar. .Joan vengué a bhostnl,
volgiientla consolar.

El Heraldo de Cristo

21

Digué a la regina que no volgués membrar
lo seu fill i sa mort per tal que reposar
poguessen, perque aixó no podia durar.
-‘-Joan, din la donzella, no sabs be consolar,
que en recordar mon fill
la morí no‘m vencerá,
i si jo 1‘oblidava m‘ha de fallir Vamar,
per ÇO te prec, mon fill, que'm vulgues d'ell parlar!
A vos, verge regina,
coman est cant d‘amors.

Aquesta és «[’alegría dolorosa», «el plaer de cor en la Santa Creu» que
sentia San Francesc en la Passió d’on
vengué «tota la suavitat del cel» per San Bonaventura. Abans que aqueixa «alegria dolorosa» tan franciscana pre¬ senti la forma dura i fosca del sigles posteriors, Ramon tornarà dir encara que ningú és capaç de sufrir com la Verge al veure son fill en creu.
Que desitjà llavors morir car no*s podia sostenir; Mes perque havia gran plaer en so amable fill veser. No la podia pendre mort. Estava en goig i desconhorl.
ANDREU CAIMARI, Pre,

22

El Heraldo de Cristo

EL BEATO RAMON LULL
(Vi una pintura de D. "Pedro "Barceló, existente en el museo pontificio de S. Juan de Letrán en 7(oma).
:>^y<ycyic

Bl Heraldo de Cristo

2<í

£a peóagogla b^í Seat Samoti £uít
Deixant a una banda, per fredes i pálides, les expressions i metàfores encomiàstiques que, en aquests moments, m'inspira l'amor al Fill major de nostra raça en l'afany de tributar-li—en ocasió del setè centenari del seu adve¬ niment a la nostra bella terra mallorquina —un homenatje digne de la seva figura tan universalment excelsa i gloriosa que per si sola bastaria per gravar en l'Història el sigle XlIT en grosses i lluentes lletres d‘or, permeteu-me, lectors caríssims, que en gràcia als més poc instruits de vosaltres, vOs parli amb toia claretat i senzillesa del aspecte científic que a mi més m'atreu d'aquell homo impetuós i genial qui durant sa joventut, sens respecte ni temor a lo humà i diví, rompia preceptes, trepitjava la noblesa de sa sang i revoicava la seva ànima dins el fangar de la més indòmita luxúria; i que una volta deixada sa vida de pecat, fonc un volcà d'amor a Jesucrist qui desvel-là i marevelià els doctes i savis del mon amb les espurnes dels seus incomptables escrits, i escalfà per tot arreu la terra en aquell temps coneguda amb les incessants passes que durant 50 anys donà empès sempre per sa ardentíssima febra de fer coneixer i amar l'únic Déu vertader i morir màrtir pel seu Amat,
De tots els caires de la complexa i armónica personalitat científica del Beat Ram m el que a mi més m'entusiasma és el que l'acredita d'excel·lentís¬ sim pedagog. Efectivament, Ramon, com a gran filosof que era, fou també un gran mestre en pedagogia. Si els qui mirau indiferents aquesta ciència —i fins teniu una mitja rialla mofeta pels qui semblen estar xifiats per ella—no voleu admetre, amb el catedràtic i exministre italià Gentile, que «filosofia i pedago¬ gia s'identifiquen» admeteu al manco lo que el sentit comú ens dicta, o sia, que de la filosofia a la pedagogia no hi ha més que una sola passa; i compendreu millor com Ramon Lull qui havia aplicat son geni exíraordinari a totes les ciències no devia ni poria desatendre les questions pedagògiques.
Si jo hagués de definir !a pedagogia diria que «és la ciència i art d'educar l'homo amb el fi de que consegueixi en aquesta vida la major felicitat possible i en l'altra la glòria del Paradís» que és veure Déu i gosar d'Ell per a sempre. Vegent, doncs, cristal·litzada aquesta idea en l'obra pedagògica de Lull ¿com no voleu que em declari acèrrim admirable seu i senti llàstima imp( ssible de dissimular pels preconitzadors de 1‘escola laica i tants de mestres sectaris, qui, cegats pels focs follets que com d'immundes carronyes s'alsen dels perniciosísims escrits de Rousseau—amb comptes o escuses de respetar la cons¬ ciència dels nins—els roben el preuat tresor de la fe; i son llops de sos anyellets en lloc de bons pastors i matadors de les ànimes qu'els estan encomeriades en lloc d'amorosos didots? ¡0, fruits amarguíssims i abominables els que ens promet l'escola laica!... |Ai, pobre número sens número de tendres infants, privats de vertadera forsa moral al mig de les foscors de l'ànima i els incentius del pecat!... ¡Ai, tristes flors d'innocència segades pel vents i gels masònics de la nioderna impietati «Parvuli petierunt panem et non erat qui frangeret eum.»

24

El Heraldo de Crwio

Els nostres nins —si els pares no reaccionen i saben fer valer sos drets —dema¬
abcd))))....naranelpadeEúnicadoctrinasalvadora, del'únicaciènciavertadera,de
l'única eternal justícia; i no hi haurà ningú o casi ningú qui els ho llesqui i reparteixi! ..
Mes, tanquem, per ara, els ulls a les negrures de l'escola laica, la qual per haver-se implantada entre nosaltres en pèssima coincidència amb el centenari del nostre Beat bé podria formar el revers d'una me lalla commemorativa de la seva pedagogia cristianíssima; i anem ja a examinar lleugerament lo que seria l'anvers d'aquesta mateixa medalla.
Les obres més pedagògiques de Ramon Lull son VArs Puerilis, dedicada a son fill Domènec, i en la qual posa al alcans dels nins la doctrina cristiana, i molts altres coneixements útils, i la novela autobiogràfica Blanqaerna, que conté com una esquema de tota la pedagogia lul·liana, essent les següents ses principals idees:
En primer lloc, Ramon, és preocupa del alletament dels infantons. i vol que la dida estiguí ben sana i no sia viciosa: «Blanquerna hagué dida sana en sa persona per tal que de sana let fos criat, car per mala let son los infants malalts e despodearts en sa persona; e era la dida honesta e de bona vida, perque cosa es que s deu molt evitar en lo alletar dels infants si la dida eS mal sana, e que estiga en peccat o que haja en si mals vicis, e que sia de mala complexió...»
En la criansa dels infants condamna el massa rigor i l'excessíva blanura i vol que fins que no tenguin vuit anys s'els permeti seguir el curs de la naturalesa. «Est infant «Blanquerna fou criat molt diligentment, e Aloma sa mare lo vestia en tal manera que en lo hivern hagués algun sentiment del fret, e en lo estiu de la calor, per tal que los elements dels quals lo cos humà è i compost se convinguessen en lo temps en lo qual han lurs operacions, per dar al cos temprada calitat, de manera que les males humors no s habituassen de acarrerarse amunt. Així tengué Aloma ab si son fill Blanquerna fins a tant que pogué anar e jugar ab los altres infants, e no 1 costrengué a ninguna cosa con¬ traria d aquelles que natura requer a tal edat en los infants: mas ans lo dexá fins als vuit anys al curs de la naturt»,»
Mes, al arribar a aquesta edat vol que vagin a escola i que s'els ensenyi en llengua materna i que lo primer que s'els mostri sia el coneixement de Déu i la seva doctrina: «Quant Blanquerna hagué .Viij. anys, son pare Evast lo posà a estudi e feu li mostrar segons es contengut en lo libre de Doctrina Pueril, on es recontat que hom en lo principi deu amostrar a son fill en vulgar e deu li donar doctrina e conexença dels articles de la fe e dels deu manaments de la ley e dels set sagraments de Sancta Mare Església e de les set virtuts e dels set peccats mortals e de les altres coses qúi s contenen en lo dit libre.»
En la criansa dels nins proclama la frugalitat i refua les salses i el vi fort: «... als infants no deu hom donar a almorzar dematí sino pa tan sola¬ ment, per que no se avesen a esser guolós ni lepols e per que no perden la sabor de menjar en taula quant es hora de dinar De totes coses de menjar fou Blanquerna acostumat e veat a menjar, per tal que natura no se habituàs

fge)))... ElHeraldodeCristo

25

en ell a una vianda més que a altra; e fou li vedat lo vi fort e lo massa amerat, e forts salses qui destrueixen la calor natural »
I no se contenta amb que s'ensenyi als infants la Religió sino que vol que se'ls mostri a practicar^la: «A Blanquerna fou donat un estudiant per guarda e per mestre, lo qual tantost dematí lo portava tots jorns a 1‘esglesia e mostrava li de pregar a Deu e d oyr missa devotament e ab atenció,....»
Entenent, com Plató, que l'educació consisteix en «donar al cos i a l'ànima tota la bellesa i perfecció que poren rebre» vól Ramon que junt amb els altres coneixements, com més prest millor, se donin als al-lots llissons de medicina i teologia: «Blanquerna apres tanta gramàtica que sabia ben parlar e entendre lo latí, e après aprengué lògica e rethòrica e philosofía natural per tal que més fàcilment pogués saber la sciencia de medecina per a conservar en sanitat son cors, e la sciencia de theologia per a conéxer amar i servir a Deu e

per saber regir sa ànima per a la vida perdurable de paraís.»

I mentres reben aqueixa instrucció, Ramon aconsella que s'els eduqui

amb temor i amor; i dona als pares i mestres encertadíssimes regles: «Mentres

que Blanquerna aprenia en esta manera, Evast lo criava ab temor e amor,

perque en aquestes dos maneres e virtuts deuen esser nodrits e criats los

infants e los jovens en lur edat ab dejunis, oració, confesió, almoyna, e ab

humilitat de paraules e vestirs e companya de bons homens; e altres coses

semblants a estes li amostrava Evast a son flll Blanquerna, per tal que quant

seria gran e de perfecta edat, per custum bó e per natura fos en tal estament que a Deu e a gents fos molt agradable, e que no fos rebelle a rebre les cos-»

tumes qui s convenen ab bona criança »

I sí, per acabar, afegim a tot això que Ramon Lull vol qu‘els nins, per

molt que aprofitin en sos estudis, aprenguin també un ofici amb el qual impà¬

vids i serens puguin, el dia de demà fer front als vaivens i revessos de fortuna,

tendrem en síntesis exposat, ja en el sigle XIII, l'ideal més bell de la més

sana pedagogia moderna.

Glòria, doncs, al excel·lentíssim pedagog mallorquí; i qu'ell, desde el cel>

il·luminí els qui duen les riendes de la nostra instrucció pública i els fassi

torcer sos errats camins i pendre els únics carrils segurs que porten a una inte¬

gral i eficàs educació ciutadana, donant a l'asignatura de Religió el lloc que

de justícia li pertoca en l'ensenyansa oficial d'una nació, que per molt que

diguin, no ha deixada d'esser catòlica; perque si els nins d'avui, que son els

homos de demà, aprenen que tots son fills d'un mateix Déu qui ens ha criats,

i germans en Jesucrist qui ens ha salvats i redimits; i que tenim obligació d'estimar no sols els amics sino fins els inimics i que pel bé d'uns i altres hem

d'estar promptes a sacrificar-nos fins a donar la vida, si és precís, no hí ha

dubte que prest la nostra deèaiguda Espanya, educada en la llei feconda i crea¬

dora del amor, i no en la destructora del odi, tornarà a esser la que abans era:

la nació feliç i noble, la nació ínclita i gloriosa, mestra i guia de les demés

nacions.

FRA JOAN CALDENTEY, T. O. R.

Lluchmajor, desembre de 1932,

26

El Heraldo db Cristo

EL BEAT RAMON LULL
per D. Tráncese Salvà de 'L'Jíllapassa.,

Él Heraldo de Cristo

27

^TCetitrcs V%mat somreia...

Les pedres dels malvats sarraïns lesbucaren. 1 Ramon caigué rígit da¬ munt l'arena blanca d’aquella platja inhòspita de moreria.
De per tot el seu cos en surten degotissos de sang.
Aquells barbres s’havien esbravats. El donaven per mort, i s’en anaren a
brufar llur proesa.
En Lull roman tot-sol «No hay nuyl amich qui negun gaug li aport »
No-més hi ha les enes que s’hi alan¬ cen compassives amb finíssima gassa d’espuma a estroncar-li ferides.
Les pedres l’havien esbucat, mes no
el mataren. Ramon alena encara! Ell no hi venia a bé a ser màrtir de
còdols, de ferre o de cap fúria humana!
«A Deu me som tot comenat;
mal esperit ne hom irat no hajen en mí potestat»
glosava en certa avinentesa, i encara afegia:
«Man Deus als cels e’is elements
plantas e totes res vivents, que no fassén mal ni turments...»
Es que per cap estil se volia retre ell devant un tros de ferre, ni d’un fust, ni per cap home nat!
Té ja el seu botxí es^ullit, i no es
donarà a altre!
«Vull morir a dins pelee d’amor» havia dit un dia de gran esclator pas¬
sional.
El vaixell genovès que l’ha cullít exàngüe solca quietament la mar.
Fa via.
Avança... La nit és clara í dolça. L’aigua no es mou. El silenci és profond. No-més se
sent el rítmic sorollar dels rems en els escàlams.

En el fons de la nau està ajaçat
Ramon.
Sa boca i els seus ulls son clossos. Les nafres solsament té obertes! No mira als compassius circunstants
que el fiten amb ulls plens de presen¬
timents i d’ànsies.
No gemega. No parla. Serà perque reposa de la jornada que ha tingut tan fatigosa i tan acla¬ parant?
No!
Aleshores <'transita ven e feien rome¬
ries e pelegrinacions los desiders e els
remembraments de Famic en les noblees de son amat...»
«L’amic, ab sa imaginació, pintava e formava les faiçons de son amat..., e ab son enteniment les polia..., e ab sa volentat les adorava», i «membra va les virtuts de son amat, e los seus prometiments»«e la gran passió que volch sofíerir per nostra redempció.»
I encara considerava que «els tre¬ balls, plants, sospirs, plors, tribula¬ cions, e perill en amic» son plaer
d’amat.
«E l’Amat esguarda’s son amic, qui ha per son amor totes aquestes tribu¬
lacions.»
El veu posat en un «llit que era entre treball i plaer.»
El veu també endiumenjat amb la millor vesta i mes apropiada per a les delícies de l’amor que Ramon som¬
niava.
I, delitós, Jesucrist va a Ramon «per ço que hagués companyia de son
Amat.»
A la fi l’Amic s’ha topat amb
l’Amat!
Ell qui tant en frissava! Que l’havia sercat «per tot lo mon en lonch, ample e pregón!»
Se parlen. El col·loqui és vivíssím, íntim, de
cor a cor.

28

El Heraldo de Cristo

Sois dues inmensitats com la del
cel i la del mar que ho presencien embadalides, podrien contenir tais devassalls d’amor,,.
Perque l’Amat li ha dit d’una corona preciosa que vol cenyir-li en recom¬ pensa de tants d’afanys, «cogitá l’amic
en la mort e hac paor...» En Lull no vol morir encara!
«Sanctetat, vida, sanitat
gaug ma do Deus e libertat...» «Car no es en lo mon fayt tal ordo-
1 nament com Deus fos mays amat e honrat
1 per tota gent
et que tot home fos en fe de salvaI ment.»
Es que si té el eos esfondrat en
camvi son cor «está casa de amors.»
L'ànima li vibra amb [les flametjants inquietuts de sempre.
I per axò llavors mateix, ple de coratje, exposa a TAmat tota una bella florida de projectes i d’esperances.
«O vos, ver Deus e hom per qui eu [ hay trebaylat
com fossets per lo mon conegut e [amat...
a mi ajudats a avançar chris[ tiandat.»
«Do’m Deus companyós conexents, devots, leyals, humils, tements a procurar sos honraments...» «... me propòs al sarrahins tornar, per ço que a la fe los puscha aportar,..» «Novell saber hay atro bat pot n’hom coneixer veritat, e destruir la falsetat; sarrahins serán batejat, tartres, jueus e mant errat per lo saber que Deus me ha dat.» « Cóm puscha romanir esta Art que me has dada, d’on tant
[ bé es pot seguir, la qual tem que es perdrà aprés lo
[ meu finir? Car nuyl hom no la sab bé segons
[mon albir...»

El vaixell genovès que portava a Ramon, avança epeara.
Les ones passant pels seus costats
salten i canten.
S’ovira ja Mallorca.
L’auba dematinera va adornant les
montanyes de l’Illa amb tapissos de
llum i de verdor.
I En Lull segueix exposant plans a
l’Amat...
«Un concili vull començar en mon coratge e cantar,
per ço que fassa enamorar tots aquells qui ho poden fer
per Deu servir e lo sepulcre conquerir
molt ho desir...»
«Senyor Deus! pluja, perque el mal fuja, car peccat puja.» «Senyor! placiats que es puscha ben
[complir per exalçar la creu de vostre exili; placiats, Senyor, qu’es faça mon
[desir...»
L’ \\mat que l’escolta\\ a, li somreia... El mirà l’Amic tot esperant l’aprovació de tant nobles projectes, i romangué estàtic. 1 alhora sí que «s’asubtilava en son enteniment, i enamorava’s en sa vo-
lentat!»
Però, el seu pit ja no li basta. No’s pot aixamplar més. S'esbadella,..
Les impetuoses aigües exuberants
de la font eternal li esclaten el cor, tot l’inonden.
Era a trenc d’auba i moria l’Amic
anegat «a dins pelee d’amor» mentres
l’Amat somreia...
LLEÓ D’IRAN
Roma, desembre 1932.

El Heraldo de Crispo

29

Cí [í6rc ÒC %míc ^ %mat
«Blanquerna estava en oració e considerava la manera segons la qual con¬ templava Deu e ses virtuts, e com havia finida sa oració, escrivia ço en que havia contemplat Deu; e açò faía tots jorns, e mudava en sa oració novelles raons, per tal que de diverses maneres e de moltes componés lo Libre de Amic e Amat, e que aquelles maneres fossen breus e que en breu temps la ànima ne pogués moltes decórrer. E en la benedicció de Deu, Blanquerna començà lo libre, lo qual departí en aytants verses com ha dies en 1 any; e cascú vers basta a tot un día a contemplar Deu, segons la Art del libre de Contemplació» (Pròlec), El Libre de Amic e Amat és un místic poema d‘amor. Se pot comparar al libre sagrat anomenat El Càntic dels Càntics on la Sunamitis, morena com les ten¬ des de Cédar i bella com els cortinatjes del rei Salomó, demana al que la seva ànima estima on pastura i sesteja, els migs dies, i corr impacienta per lesplaçes i carrers de la vila, cercant el que la seva ànima estima. El cerca i no‘l troba. I al encontrarse amb els guàrdies que fan la ronda per la ciutat els demana: «haurieu vist el que la meva ànima estima?»
També «levà s matí 1 amic, e anava cercant son amat; e atrobà gents qui anaven per la via, e demanà si havien vist son amat. Respongueren li dient quant fo aquella hora que son amat fo absent a sos ulls mentals. Respòs 1 amic e dix: Anc pus hac vist mon amat en mos pensaments, no fo absent a mos ulls corporals, car totes coses vesibles me representen mon amat.» (n.° 40).
El Càntic dels Càntics celebra baig bal-legoria d'amors humans les relacions familiars que hi ha entre Déu i el seu poble fidel. El Libre de Amic e Amat canta impetuosament i sonorament com el dançar d'una cascada d'aigua els lligams amorosos que uneixen mutuament 1‘amic e Tan at.
L'amic és aquell qui en un gravat fet a París l'any 1645 apareix amb els sobrenoms gloriosos de el Doctor Arcangèlic, Màrtir, 1‘apòstol de VAfrica, el primer fundador de totes les Missions i Seminaris del món.
L'amat és aquell a qui la verge inflamada d'amor, Sta. Caterina de Sena, en les seves cartes, anomenava Jesú dolce, Jesú amore, i devant el qual, en la seva profunda humilitat, s'acusava, poc abans de morir, de que no hagués tenguda sempre la memòria plena d'Ell sol i dels seus altíssims beneficis, ni hagués posat esment de que la seva intel·ligència solament pensàs amb ells, ni hagués disposta sa volontat a amar lo immediatament amb totes les seves forces.
L'amat és la veritat eternal que digué: «Si algú m'estima mon Pare l'esti¬ marà a ell i a ell vendrem i ens hostatjarem dins ell.»
Efectivament, «venc 1 amat albergar en 1 hostal de son amic, e feuli son amic lits de pensaments, e servien li sospirs e plors; e pagà 1 amat son hostal de remembraments.» (n.° 231.)
«Amor—diu l'amic—es mar atribulada de ondes i de vents qui no ha port ni ribatge.»
I dins aquesta mar encesa d'amor s'enfonsa l'amic talment un peix se submergeig dins l'aigua. «Demanaren a l amic de qui era. Respòs: D amor. De que ets? D amor. Qui tà engenrat? Amor. On nasquits? En amor. Qui tà nudrit? Amor. De que vius? D amor. Com has nom? Amor. D on vens? D amor. On vas? A amor. On estàs? En amor. Has altra cosa mas amor? Respòs: Hoc colpes e torts contra mon amat...» (n.® 97.)

30

El Heraldo de Cristo

Horn creu que sent a cada moment aquell crit amorós de l‘Esposa:
Reviva’m amb herbes
conforta’m amb pomes perqiie estic malalta d’amor.
o aquell altre crit, encara més vehement, del juglar franciscà:
In foco amor mi mise, In foco amor mi mise, In foco amor mi mise,
Sembla a voltes que I'amic se queixava amorosament de que estava lligat de mans i peus dins una presó d'amor: «Anava 1 amic per munts e per plans, e no pudía trobar portal on pugués exir del carçre d amor qui longament havia tengut en presó son cors e sos pensaments e tots sos desirers e plaers.» (n.® 113.) «Dementre que l aiñic anava en axí treballat, atrobà un ermità qui durmia prés de una bella font. Despertà 1 amic 1 ermità, dient si havia vist en somniant son amat. Respós l ermità e dix que egualment eran encarcerats sos pensaments en lo carçre d amor en vetiant e en durment. Molt plac a 1 amic com havia atrobat companyó en presó: e ploraren amdós, car 1 amat no havia molts d aytals amadors.» (n.° 114).
L'amic mateix confessa que «anava per una ciutat com a foll cantant de son amat, e demanaren li les gents si havia perdut son seny, Respòs que son amat havia pres son voler e que ell li havia donat son enteniment; per açò era li romàs tan solament lo remembrament ab que remembrava son amat.» (n.” 54.)
I com sí a 1‘amic li sembli que encara estima poc a son amat li demana: «Tu qui umples lo sol de resplandor, umple mon cor d amor» (n.** 6 ), malgrat d'esser les,carreres per les quals Lamic cerca son amat «longues, perilloses, poblades de consideracions de suspirs e de plors...» (n.° 2.)
Talment un peregrí qui no troba posada veím a l'amic qui toca a les portes de son amat «amb colp d amor e esperança.»
L'amic se deixeria pendre illigar iferir i matar per amor de son amat. (n.°52.) T si té por de la mort és perque desitja viure per servir son amat. (n.° 112.)
A i'aucell qui canta\\a en el verger de son amat diu l'amic: «Si no nos entenem per lenguatge, entenam nos per amor; car en lo teu cant se representa a mos ulls mon amat.» (n.° 27.)
En el libre dels Proverbis se llegeix que la Sapiència aparellà la seva taula amb carns i vins i envià les seves serventes a predicar desde els punts més alts de la ciutat: «Veniu aquí qui és petit i no té seny, veniu i menjau de les meves viandes i beveu d'el vi que us he aparellat.»
L'amic invitava a les gents a venir a sa taula a alimentarse d'amor: «Deia 1 amic: Si vosaltres, amadors, volets foc venits a mon cor e encenets vostres lantees; e si volets aygua, venits als meus ulls qui decorren de làgremes; e si volets pensaments d amor, venits los pendre a mes cogitacions.» (n.° 173.)
De la caritat ardenta de que flamejava son esperit en volia fer part a tot hom: «Cridà 1 amic en alt a les gents, e dix que amor los manava que amassen en anant, en seent, en vetiant, en durment, en parlant, en callant, en comprant, en venent, en plorant, en rient, en plaer, en languiment, en guanyant, en per¬ dent; e en quals que coses feessen, en totes amassen, car damor n avien ma¬ nament.» (78.)
Per l'amic com per aquell altre franciscà l'amor no era amada. Havia vingut a calar foc d'amor a la terra i què altre cosa volia sinó que s'encengués?
** *
El Libre de Amic e Amat és com un arc de triomf per devall el qual la mís¬ tica, abans escrita en llengua llatina, entrà gloriosament en una de lès nostres

El Heraldo de Cristo

31

llengües populars. Un arc de triomf bastit amb la verdor fullosa dels hoiis i íwgers de 1‘amat, brufat de//ú’ís i flors que representen l'amat, alegrat amb papellons qiie hi volaven i amb aucells que hi cantaven a I‘alba...
Agenollat sota la volta d'aquest arc místic, com sota la volta solemnial d‘una catedral gòtica de l'edat mitja, us fas, lectors, la pregària que l'eximi lul-lista francès, j. E. Probts, fa als lectors del Caractère et origine des idees du Bienheiireiix Raymond Latte: «Jo deman, doncs als lectors que considérin a Lull com un vertader místic sá i potent, perque ell troba en ia presència de Déu un principi de vida novella i útil, d'acció infatigable i fecunda, d'exaltació del seu esperit per el bé, o per aUó que ell creia qu'era el bé, de la comunitat cristiana i musulmana. Jo us prec també que l'autor de Ies efusions amoroses, però molt piadoses, de 1‘amic e amatsia contat entre les gerarquies deis grans místics, puis que ïJt no és un simple afectiu, sinó un contemplatiu que fa concurrir totes les potències del sen ésser a la consecució mística de 1‘Unió, per una ciència més alta, per una acció més conscient.» (L·iille ascétiqiie et mystique.)
Es un altre eminent lul-lista francès, E. Longpré qui diu: «El dia en que R. Lull serà conegut... la Teologia mística i la crítica literària no dubtaran gens en poíar-lo al costat del príncep de la teologia contemplativa, san Bona¬ ventura. R. Lull té plenament dret a aquest gran honor, (f)ictionaire de Theológie Cattolique. Lulle Mystique.)
Què seria de bell que un pintor de la nostra illa, per exemple el pintor lul-lista En Pere Barceló, per celebrar el naixement set vegades secular del Beat, juntàs familiarment en un tríptic les persones benhaurades de San Bonaveníura, San Joan de la Creu i el Beat Ramon Lull, i a baix amb lletres d'or fulgidissim hi senyàs aquest rètol: «San Bonaventura, San Joan de la Creu, í el Beat Ramón Lull, prínceps de la teologia mística.»
FRA MIQUEL CALDENTEY VIDAL, T, O, R.

32

Et HuitALDO DB CrISÏO

“Xvi qai ump[es Co soL/'
Dins la cova solitari
hi ha un vell terciari, el gran penitent Ramon qui plora tot amorós afligit i concirós la misèria d’aqueix món.
De la seva ànima ardenta
surt la pregària ferventa
que diu 1‘Amic a flAmat:
¡Ah, Déu meu!, i quan serq
qu‘aqueix món Vos amarà
com Vqs l'haveu estimat!..,
I calla, plora, suspira,.., i de l'amor la guspira
1‘inílama tot el seu cor...,
i aixecant sos ulls plorosos veu dins els raigs lluminosos del sol vermell, qu'es mor.
una imatge misteriosa
de la rosada amorosa
que vessà Crist dalt la Creu
i mirant dins la blavor del Cel, veu son Creador
i li diu amb dolça veu:
«Tu qui umples lo sol de resplandor
umpl també mon cor
del teu amor.»
FRA. FRANCESC (3UAL, T. Q, R.
ha Porciúnçula, gener, 1933,

34

El Heraldo de Ceüï'cï

^Fragment ó utia carta íncóita ò^ C'cmíncrit
tuC'ílsta 31Iatcu 06raóor
«Ja degué rebre s’altra que lí vaig remetre desde Milán en es moment de partir cap a n’aquesta bella i grandiosa capital de Baviera. Quatre o cinch dies fa que hi som - bo i sà, gs. a Deu,—i no l'he vista encara, ni es dèume. Es grandiosa, inmensa, admirable, en lo qu’he entrevist fins ara. Mes lo primé és lo primé. De l’endemà d’arribat, puch dir que som dins aquesta Biblioteca Real, esplèndida, riquíssima, inagotable, i que conté una mayna preciosa de textes lul'lians primitius. ¡Oh, quin Blanqiierna més castís i pur i saborós, tal com brollà de sa ploma de Mestre Ramón! No m’en assaciy de fuyetjarlo, i a l’hora d’ara ja pens en so gust que passarà qualcú en poderlo veure estampat i fer ne plaent i reposada lectura.
Es una vertadera embriaguesa, un insaciable festí de textes lul-lians, es que jo’m prenc des que som aquí: un bò i s’altre millor, i tots a disposició meua, que no he de fer més qu’allargar la mà; aquest vuy, aquest no vuy...
M’hi pas tota la diada, de les 8 des dematí, fins a les 6 d’horabaixa, just interrompent una estona per anà a dinà i beure un glop de calé. Fas feyna a rompre, com un escarader. I així i tot, no sé com n’he de sortir d’aquesta llarga escarada. Deu ajudarà; i es prechs des qüi’m volen bé, m'obtendràn una puntual i venturosa tornada. Tan venturosa com fou s’eixida, que ja no podia esser millor ni més agradable.
Una travessia de Barcelona a Gènova, amb temps serenat i clar; la mar quieta com una bassa d'oli; el gran vaxell ple d’emigrants italians, qui retor¬ naven de lluny, i qu’encara no hagueren destriats es blavenchs cucuys dels Alpes, jla terra, la dolsa terra nadiva! par que esclatassen de goig: s’ànima los reya, i cantaven i ballaven, i s’abrassaven. Desembarch:—visió ràpida de Gènova... A ses 2 hores, es tren qui m’en du, ja siula, ja passa túnels, cap a Milán. Ja hi som; ja m’en vaig ,cap a la Biblioteca Ambrosiana, (travessant aquella grandiosa plassa del Duomo;) que també estoja tresors lul-lians (el text de Contemplació més antich de tots); el director bibliotecari Monsignor Achille Ratti, (1) me reb amablement; i ¡ala Mateuet, a furinya s’ha dit, a cerca recons, a regirá plegamins i codis! A’s cap d’una estona, ¡una trobaya! Unes Hores de Nostra Dona, distintes de les rimades que ja sabíem! ¡Oh que m’hi vendrán de bé, per enredoní el volum del Ll. de Sta. Mariaí Escorcoll a més endins... i gès! Uns Proverbis rimáis, dels que ningú fins ar,a havia dada noti¬ cia! ¡Oh, que hi escauràn, com l’anell al dit, en el tom à'Obres rimades qu'hcm d’estampar l’any qui ve!»
(Cedit gentilment per la Senyora a qui fou dirigida la carta, la poetesa
MARIA ANTONIA SALVA).
(i) El qui anys després fou elevat aí Solí Pontifici i ocupa actualment la Santa Seu amb el nom gloriós de Pius XI.

El Heraldo de Cristo

35

PAGINES humorístiques
§icni ócüots óe fRamoii óc Slanba

— jAve Maria Purissima!
—Adelante.
— Què’m vuldria donà una gerra d’aigo, D. Quel?
—Preniu, dona, lo que volgueu; no sabeu que aquí és ca-vostra?
— Glacis des’escomesa, així-mateix.
—Si; tot quant volgueu vos ne po¬ deu dur. Què no vareu sentir el sermó de diumenge passat?
—No senyó, no hi vaig porè anà perquè sa filla s’en havia anada i vaig havè d’aguià es dinà.
—I avui què no hi héu anada. —Què vol dir, si senyó què hi he anada, i per cert, vaja un sermonarro que mos ha fet el S. Recto! —Si, a mi m’ha agradat molt, prin¬ cipalment perquè tractava del Beato Ramon (1). —Te ravó, D. Quel. Jo també som d’aquesta opinió. Però, jo li diré, Don Quel; n’hi ha molts avui en dia que no son d’aquest parè; perquè, miri, D,, Quel, com està el mon. Avui des¬ pués des sermó he trobat, per casualidat. Na Martina des Forn Vell i Na
Gelosa davant Ca'n Fideví i tenien
unes complantes...
—Son ses més aferradisses des po¬
ble; sempre les veuen juntes. —Jo i Na Martina erem amigues,
perquè era de sa meva colla a sa Primera Comunió; però llevó un dia
me vulia untà es morros de saliva i
mos ne diguerem dues de fresques cada una, i desde llevó ençà no hem tengudes més paraules.
(i) Tothom l’hauria de conelxer a n’El Beat, té moltes coses que aprende i qu’admirar.

— ¡Vos també quant vos hi posau
sabeu treure sa cresta!
—Si, senyó. Però a vegades va bé sabrer-la treure, perquè no s’ha de molestà tant al puisme. Hei ha freso¬ nes que casi casi no saben escupí en terra i ja saben molestà al puisme.
Re-vel-la-vera... han de íení un poc
més de mirament a ses fresones! —Es ver. Però s’han de perdonar
ses ofenses que mos fassen els altres, i sofrint s’arregla tot.
—Si, senyó, tot s’arregla, menos aquesta espina que queda clavada
dins es cor.
—També s’arreglasiheusaben sofrir. —Ah, no senyó, axò no s’arregla, ni se compon, sinó que sempre, sempre
puny.
...?...
...?...
—Res, deixem-ho estar. Què era que deieu primer?
—Ah!, i és ve; ja haviem fuit de sa castio. Idò, elles dues parlaven sobre
es sermó del S. Rectó.
— Què no les ha agradat? —^Jo li diré, D. Quel; les ha agradat a mitjes... —¿I què és lo què no les ha caigut bé? "'Axò qu’ha dit el Sr. Rectó sobre
S. Ramon de Randa... axò no les ha
agradat. Na Gelosa duia es capdavant i no volia per res nat d’aquest món que alabassin S. Ramon de Randa, i tot és perquè ella nom Ramona i fa festa per S. Ramon, un altre Sant, i no vulia que deixassen el seu patró a les fosques i que alabassin tant a Sant
Ramon de Randa.

36

El Heraldo de Cristo

—No és Sant encaraí
—Ah, i és ve... te rauó, ara qu'heu diu! Ja heu ha dit el S. Recto damunt sa trona; però com que mu-mare era randina, sempre deia San Ramon i jo
també li die.
- Però no’s que deixin a les fosques al Patró de Na Gelosa; és que avui és
la conversió del Beato Ramon, i és
just que avui prediquin d’ell; un altre dia ja predicaran de S. Ramon Nonat.
--I què ha dit que nomia aquest altre
S. Ramon?
S. Ramon Nonat!
—Axò mateix, S. Ramon Nonat!
Idó... a mi m’ha desagradat molt lo que deia Na Gelosa, perquè jo sempre
he estada devota de S. Ramon de
Randa, i trob que l’han de alabà i li
han de tení molta devoció.
—Sí; !i haurien de tenir molta devo¬ ció tots els pobles, al menos es de
Mallorca.
—Jo cada dia li res tres Parenostros, i un quant pastam iií... tres Avemaries
a la Purissimeta.
—Així va bé; i principalment en¬ guany li hem de mostrar més vene¬ ració que els altres anys.
—í com axí, D. Quel? —Què no heu sabeu? —No veig aon va a parà. —Idò enguany se commemora el seu naixament i pareix que li volen fer més festa qu’els altres anys, —Ah fosca.. ! Jo no heu hatvia entès bé. El S. Reetó ja havia dit cosa d'això! -•-Idò si; enguany hem de procurar que la nostra devoció sia més gran que els altres anys i també hem de demanar a Déu que prest el vegem
Sant damunt els nostros altars.

—Jo D. Quel, ja l’hi tenc per Sant.
Si no heu és, casi casi no m'hi em¬ porta que li fassin.
—Si quehi emporta, santa dona, així
li tendrán més devoció i així n’hi haurà
més de la vostra part, vull dir n’hi haurà més qui Testimaran.
—Re-gomes! idò... idò, si senyó, jo li resaré un poc més encara, i Na Gelosa s’haurà de mossegà sa llengo si tant de greu li sap que tenguen
devoció a S. Ramon de Randa.
—Així m’agrada; tots haurien d’esser com vos... Bono, si heu d’anar a treure s’aigo anau-hí que ja vos deveu
esperar
—Oh, i és ve!.,, ja m’havia fuit es cuní parlant de S. Ramon de Randa. Bono, tenga... vaig a cercar-la que no
arribarem.
—Adiós, pasau-ho bé.
*♦♦
Lectors i lectores de EL HERALDO DE CRISTO! a veure si enguany posam a dins els nostros cors un poquet de devoció i amor al Beat Ramon, Fill
major de nostra raça i de qui commemoram enguany el centenari del seu naixament; i així agradarem a Madó Vistacurta i al mateix temps farem fer potadetes a Na Gelosa que tan gelosa està del seu Patró,
Vostro amic íntim qui procurarà durant aquest any qu’hem començat,
distreurer-vos amb les seves contare-
lles humorístiques.
DON QUEL TORRÉ,
capità retirat.

Selva
La Hermandad de la O. T. instalada en esta,
está de enhorabuena. Aparece de cada día más rejuvenecida; más fervorosa, más disciplinada.
Día 13 de Novienibre. Como preparación a la fiesta que anualmente celebra la Hermandad, hubo, después de la misa de ocho, la vestición de 23 nuevos terciarios y la profesión de uno. Impuso el hábito y recibió la profesión nuestro
Director el Rdo. D. Cristóbal Pizá.
Día 20 de Noviembre.—Fiesta de los Tercia
rios. Por la mañana nutridísima misa de comu¬
nión general. Hizo su aparición la «Capilla Se¬ ráfica», compuesta por una cuarentena de voces escogidas, causando gratísima impresión. Estre¬ nó varios motetes eucarísticos y cánticos a N. P. S. Francisco de una manera insuperable
y artística. Varios centenares de terciarios se acercaron a la sagrada mesa, sobre la cual se se destacaba la imagen de N. P. S. Francisco entre una apoteósis de macetas, flores y luces, dispuesto todo con gusto exquisito. A las diez, después del canto solemne de Tercia, misa mayor con ministros, luciendo las galas y la iluminación de las grandes solemnidades. Se estrenó por la «Capilla Seráfica» una escogida miso de Ballvé. Predicó las glorias del Santo el P. Barceló C. R. con elocuencia y unción. Des¬ pués de la Misa mayor la Ministra D.® Francisca Alzina obsequió en su domicilio a la «Capilla Seráfica» con pastas, licores, obsequio del Dis¬ cretorio. Por la noche tuvo lugar la reunión mensual, predicando el mismo orador y siendo
el templo insuficiente para albergar a tantos de¬ votos como en este pueblo cuenta S. Francisco.
Día 22 Noviembre.—A las ocho y media se cantó solemne Missa de Reouúni por los tercia¬
rios fallecidos.
Durante el año que acabamos de pasar hemos . tenido que lamentar las siguientes defunciones de terciarios: 5rta. Antonia Coll Rotger, D.® Catalina Alberti Amengual, D." Juanu M.® Fons,

D.a Esperanza Ferragut Ordinas y Sita. Catali¬
na Solivellas Vidal. Esta última había sidoYiee-
Ministra desde la reorganización de laT. O. en este pueblo llevada a cabo el año 1922, como fruto de unos ejercicios espirituales predicados por el P. G. Tous, T. O. R. Todas ellas habían cumplido puntualmente como buenas terci.arias, distinguiéndose en el amor a la Regla y a N.P.S. Francisco. A sus respectivas familias nuestro sentido pésame y nuestra condolencia por la pérdida experimentada.
PALMA.—El día 4 de Diciembre, las señori¬
tas que integran el «Coro Franciscano», junta¬ mente con las demás jóvenes terciarias que po¬ cos días antes habían practicado los santos ejer¬ cicios espirituales, realizaron una agradable ex¬
cursión al Oiatorio de Ntra. Sra. de los Ange’es
que los P. P. Franciscanos han levantado junto al mar. Muy de mañanita, después de haber co¬ mulgado, tomamos el tren, y e viaje fué tan rápido que casi sin darnos cuenta llegarrros al lugar señalado.
Una vez llegadas a la Porcirncula asistimos
al santo sacrificio de la misa durante la cual se
cantaron escogidos motetes a lesús Eucaristía. Por la tarde tuvo lugar un acto de desagiavio
al Corazón de Jesús con exposición de su divii a Magestad y una sentida plática que nos dirigió el Rdo. P. Francisco Company T. O. R. Supe¬
rior del convento de S. Francisco de Palma.
Luego recorrimos aquellos parajes adnjirando las bellas perspectivas que desde allí se divi¬ san, respirando a satisfacción nuestra .el aire puro y oxigenado del bosque que portouas par¬
tes nos rodeaba.
CURA.—Día 25 de Diciembre los estudiantes de Filosofía de nuestro seráfico colegio de la Porciúncula celebraron la fiesta que anualmente dedican, en este santuario, a Sta. atalina Pa¬
trona de la Filosofia.
C'cupó la sagrada cátedra el P. Pr. (óm-
paiiy T. O. R. Superior del convento de Palma y exprofesor de Filosofía.

(

CREDIT IN

?A

.t I

4BS52^SSSBBÍ^|CBÍ

^^

mMnm SI MQRTOUS füerit.vtvetM

Roma."El Rdo. P. Vicente Coll
T. O. R.
«Qua hora non putatis Filius ho' minis venieh. Estas palabras pronunGifidas por boca de la misma Verdad
increada, han tenido fiel cumplimien¬
to en Id inesperada muerte de nuestro amado hermano de Religión, e) P.
Fr, Vicente Coll T, O. R. ocurrida en la Ciudad Eterna a las 5 de la tarde del día 7 de Diciembre del pasado
año 1932.
Devotísimo fué este buen religioso
de la gloriosa Reina del cielo, y por esto la ha querido premiar esta dulcí¬ sima Madre los desvelos y sacrificios que h.ibía hecho en vida para obsequiarla y honrarla, llevándoselo al cielo en la vigilia misma de la augusta
solemnidad de la Inmaculada Con¬ cepción.
Muerte envidiable fué esta, pues el P. Vicente Coll pasó casi todo el últi¬ mo día en repetir fervorosas jaculato¬ rias a Dios nuestro Señor, a Cristo, a la Vi gen Santísima y a los santos de

su devoción, implorando con gran do¬ lor el perdón de sus faltas, sobre todo
antes de administrarle los santos sa¬
cramentos que recibió con visibles sentimientos de piedad y amor.
El santo Crucifijo fué también su consuelo en la agonía, besándolo muy repetidas veces con tiernas y fervoro¬ sas jaculatorias tomadas de la Sagra¬ da Escritura unas, familiares a él
otras, hasta que se durmió plácida¬
mente en el Señor, sin sentir, al pare¬
cer, ningún dolor, pues momentos antes de expirar se le oyó decir: «es una dicha morir sin ningún dolor».
Prueba de la conformidad con que
recibía la noticia de su muerte son
estas palabras que respondió cuando le preguntaron si temía la muerte: «Un religioso nunca ha de temer el morir».
La enfermedad fué de rapidísimo
curso pues solamente duró seis días, producida por una leve angina com¬ plicada después por un ataque de sifritis que lo puso en estado agónico, y le hizo bajar al sepulcro a la florida
edad de 28 años.
Su muerte (inesperada a causa del buen estado de salud y robustez de que gozaba el P. Vicente Coll), ha si¬
do sentidísima sobretodo entre los
religiosos de su comunidad
Sus funerales fueron celebrados de¬
vota y piadosamente con asistencia de numerosos religiosos de nuestra Orden, entre ellos el Rmo. P, Gene¬ ral P. Bonaventura Macchiarola,

El Heraldo de Cristo

.39

Rmo. P. Arnaldo Rigo ex-Minístro
General, los MM. RR. PP. Definido¬
res, Procurador y Secretario genera¬ les, gran número de Sacerdotes y Re¬ ligiosos de diferentes Ordenes, una nutrida representación del claustro de Profesores y los alumnos del P. Insti¬ tuto de Arqueología Cristiana, presi¬ dida por el Magnífico Director Mon¬ señor Belvedere y gran concurso de piadosos fieles.
Quiera el cielo derramar bálsamo suavísimo de santa resignación en el corazón de D.^ María Garau, ma
dre de nuestro malogrado hermano, cuyo dolor por la pérdida de su hijo ha acibarado por manera especial
la circunstancia de haber muerto
el P. Coll lejos de su patria y del hogar que le vió nacer.
Reciba la atribulada madre y toda su familia, nuestro más sentido y sin¬ cero pésame, y a todos los lectores de la Revista les pedimos en caridad que eleven sus plegarias fervorosas a Dios Nuestro Señor por el eterno descanso
del alma del R. P. Vicente Coll.
Datos biográficos.—E[ P. Coll na¬ ció en Inca el Q5 de Diciembre de 1903;
entró en el Noviciado de Artá el 17 de
agosto de 1919, profesando al año si¬ guiente el 7 de Septiembre. Durante el estudio de la Teologí i tuvo por al¬ gún tiempo el cargo de administrador de «El Heraldo de Cristo», tiUe cum¬
plió con esmero dando gran impulso a esta nuestra humilde publicación.
Profesó solemnemente en Roma el 29
de junio de 1925, donde tomó el grado de Doctor en Sagrada Teología. Reci¬
bió la Orden del Presbiterado en la
misma Ciudad el 11 de Julio de 1926.
Actualmente estaba estudiando en
el Pontificio Instituto de Arqueología
Cristiana.
Roguemos fervorosamente por el
alma de este buen Padre A. E. R. I.P. A.
Costitx— El día 21 de Diciembre
último murió en la paz del Señor, a la edad de 63 años, D. Miguel Mimar
Ferragut padre de nuestro querido hermano en religión el P. Miguel Mu-
nar Munar. residente en la Misión de
S. Francisco de Waco Texas.

Animado por una sólida piedad dio ejemplo de una edificante resigna¬
ción a la voluntad de Dios durante la
prolongada y penosa enfermedad que le ha llevado al sepulcro, Fa k-ció
confortado con todos los auxilios de
la Religión. Dios le habrá recompensado los mu¬
chos méritos adquiridos con una vida cristiana, con su ejemplar paciencia, y con el sacrificio de desprenderse de un hijo muy querido para que éste pudiera dedicarse a trabajos apostó¬ licos por la salvación de las almas.
A su afligida esposa, al P. Miguel Munar y a toda su familia enviamos nuestro más sentido pésame, supli¬
cando a nuestros lectores una oración
por e! alma del difunto. La Puebla.—Día. 2 de Diciembre,
falleció (n el convento de Religiosas
Franciscanas, Sor Januaria Quetgla·',
natural de Buñola, a los 77 años de edad y 57 de profesión religiosa.
Desde muy joven, la ocupó la obe¬ diencia en el cuidado de enfermos, trabajando con habilidad y cariño en el desempeño de su cargo por espacio
de 55 años; siendo por su carácter sencillo y franco el encanto de cuantos la trataban.
En sus últimos años, la visitó el Señor con una llaga ulcerosa en un brazo que le daba harto que padecer, sobre todo, durante los 8 últimos me¬ ses de su vida, en cuyo tiempo dió evidentes pruebas de la^ virtudes que
anidaban en su corazón.
—La muerte de los justos es preciosa a los ojos del Señor,, leemos en
los Sagrados Libros, y preciosa fué en
verdad la muerte de D.^ Francisca Ni¬ colau Soler ocurrida el 24 Diciembre.

40

El Heraldo de Cristo

Mujer probada en el crisol de la purificación por largas enfermedades soportadas con santa paciencia y has¬
ta con cristiana heroicidad supo
atraerse la simpatía de cuantos la tra¬
taron.
Era sencilla de carácter como la
paloma y prudente como la serpiente. Sus 72 años no la dispensaron de
ejercer una continua vigilancia sobre sus hijos a los que daba saludables consejos y exhortaba a seguir el cami¬
no de la virtud.
La finada perteneció también a la
Asociación de Madres Cristianas y a
otras piadosas asociaciones. Reciban sus hijos y demás familia
el testimonio de nuestra condolencia, y
en particular lo reciban sus hermanas re igiosas terciarias franciscanas, Sor Francisca de S. José y Sor María Mar¬ garita.--Encomienden a Dios, nues¬ tros lectores, el alma de la finada.
Montuiri.—Don Juan Verd y Arbona. Licenciado en Farmacia y Medici¬ na, murió en la paz de Dios, habiendo
recicido los auxilios de nuestra santa
Religión, el 18 del pasado Diciembre, después de penosa enfermedad con que el Señor se dignó probarle a él y a su cristiana familia, por espacio de más de tres años que estuvo postrado
en eL lecho del dolor.
Hombre de arraigadas creencias y costumbres religiosas se desveló es¬ meradamente por la educación moral y formación científica de los hijos con que bendijo Dios su matrimonio; pudiendó gozarse de ver en una de sus hijas, a la primera mujer mallorquina, de los tiempos modernos, Licenciada
en Farmacia.
Ejerció durante algunos años el
car¿o de juez municipal.
En sus funerales se evidenciaron
las extensas relaciones y general aprecio de que goza en el pueblo la familia Verd y Palou; otro de sus hijos, recien ordenado, dos dias antes, tuvo el amargo consuelo de ejercer por primera vez el sagrado orden
del Diaconado.
Recomendamos el alma del finado
a las oraciones de nuestros hermanos
terciarios y lectores de esta revista y

enviamos a su familia toda el sincero
testimonio de nuestro vivo pesar
particularmente a su esposa viuda la piadosa Doña María Palou e hijos Doña Jerónima, Licenciada en Far¬ macia, Rdo. P. José, misionero de los SS. CC., Doña María. D. Juan, Doña Margarita y Doña Francisca e hijo político, D. Juan Oliver, mé¬
dico.
Son Sungeret. {Palma), — En el convento de Religiosas Franciscanas día 12 de Enero bajó al sepulcro en la paz del Señor ¡y confortada con
los santos sacramentos nuestra ama¬
da hermana en religión Sor Inés de
la Eucaristía González a la edad de
29 años y 9 de vida religiosa, después de larga y penosa enfermedad sufrida con santa resignación.

Durante 6 años se dedicó a la ense¬
ñanza de las niñas, trabajando con verdadero celo entre las mismas por la
observancia de la modestia cristiana
en el vestir.
Fué la finada de carácter bonda¬
doso y celosa de la observancia. Des¬ canse en paz nuestra querida hermana.
Campos del Puerto—Día S de Di¬
ciembre de 1932 falleció la hermana
D.® Francisca Rigo Abraham a la edad de 83 años y 66 de profesión.
Durante su larga vida fué siempre fiel observante de la Regla de la T. O.
asistiendo frecuentemente a las comu¬
niones y reuniones mensuales.

r.?

esperanza", lonjeta,

Calzados Bazar Balear

Alta calidad

Bajo precio

Directamemte de la Fábrica al consumidor

ïBl iPrirp-ex

<ie IL^a-Ilorca!

Sindicato, 57 = P À L M A

(3

Licor Estomacal de Lluch

TONICO DIGESTIVO

Depósito Central: Seriñá, 2 y Capuchinas, 9 - Palma de Mallorca

De Venta en los buenos Colmados y Confiterías

Elaboración especial de la destilería de

I-. A R O

IL· A N O A

COLÓN La Casa mejor surtida en NOVEDADES
para SEÑORA Casa de Confianza

Mercería

Farmacia «San José»
Colon, 54 - PALMA

rlLDIlllllj
j

puros

SEBASTIAN ADROVER

SUCESOR DE JAIME SOLER

Venta de relojes de pulsera, pa¬ red, bolsillo, despertadores etc.

Gran ...... Taller de Reparaciones

■

Armengol, 6 - P A L M A

VYihtat's^?}!

¡11111 IWI·I··I IIIUI·I^ i.wqpa etanfe Iimifc
FOTOGRAFIA
DE

AM iP-jlTi'Cj

<Q o Í rvá “r. s Es - EP» A r^*s

Es !a preferida de! público disriríauido y visitando sus salones, se con-
I vencerá V. del buen gusto y perfecto ecabadí) de todos sus trabajos..

Lo más selecto y distinguido de la sociedad rnaliorquina se retrata en ia antigua y acreditada Fotografía

A l¥3 E

^

O-"u. a. r el i ay

Quint, 19—fe efono, 310

Donde estaba instalada antiguamente la Cooperativa Militar

Man

{SMS MOiiV

Hotel Principal Alfonso

iMias

SB'H

msM

Soberbio edificio en medio de jardines y parque, en pleno Mediodía. Situado a tres Km\\ de Palma, fácilmente ac¬ cesible en tranvía cuyos ^ servicios son frecuentes con
parada a la puerta del Hotel.

Ofrece todas las Ventajas del campo, lejos de todo bullicio, y cerca de la Capital.
oo

. <9'j <9y

W Toda clase de Confort.

Precios moderados. ^

Relojería illemana
j Colón, 40 I I ' PALM A“ j

VIDRIERIAS
gordTola
Victoria, BIPALMA.

Extenso surtido en todas clases y marcas
de relojes.
Especialidad:
CIMA - LONGINES OMEGA y otros.

VIDRES

ART

VELL y ARTICU^ LOS DOMÉSTL

eos EN gene¬

ral.

■■■

Ses Galletes
mes
apreciades
GALLETES
CETRE
Fiilitini i despDiii; SDlserlD, 7
PolBQllelllDllDIiE

Gabriel Esteva
(SUCESOR DE)
Boscana
Plaza de Cort, 28-Palma
Teléfono 1645
Droguería Artículos para la Fotografií Pinturas al óleo para artistas
Pinceles y brochas

MéqiskiGs portátiles-Taller de Meparscioises—Material de escrito¬ rio — Aiqisíler de Máquinas—Enseñanza,

laime, li

Teléfono, i732

PALMA

ça*'ár brfca de Cadena Oro y Plata
l»l!i!!Í!!IÜÍiil!l¡iB
Rosaiios y Collares Plata y Collares Oro en cadena Alpaca
Restauración de objetos religiosos. Especialidad de la casa
Barbada limada
DE--
Antonio Valls Vallerlola
Calle Zavellá, 23 - l.° (Baleares) - PALMA DE MALLORCA
Esmero y prontitud en servir a sus clientes

foip,

Esperanza”—Palma

RODONAL

se curó S.S. Pio X

de vQxxma ^goia que padecía

Esccgíuo por el eminente
homhie de ciencia Prof. Dr.

Mó.rrhiaíava de Roma como el

d lid vente más perfecto del

¿í'do Úrico para el tratamiento
d. S. S. Pío X.e! USODONAL,

C'pocífico por excelcncia de to-

d,5S las afecciones de carácter

arífiiieo; Ilcurrzíiiíamo agudo y tri-n/rOi guia, a'éiica^ ma¡ di- i i’jclie, dalor de riñones,

!:■: II-,7 fçíos, srixjríGCSclerosi.^

í

.'•n.'.·; .an ¡denies ¡atoles.

angina de pecho,

ha .sido adoptado en ('■ I C-.-io Pontificio y sus pro-

I

nombrados:

(b,í-s del Valicano

pobhcivn^

Pra-co ln;,-ie cabida para .una cura, íl.C‘-;.-j¡r!i-: di l·is·i- 4'Z5 sobre el precio
¡Je (res fretscos.
J^ovincià,