|
Resum-Abstract:
|
[cat] Malauradament, Formentera compta amb una pobra tradició historiogràfica, a pesar de les aportacions que s’han anat fent des de la dècada de 1980. De fet, la bibliografia sobre l’illa és escassa, desigual i dispersa, i molts aspectes de la seva història estan encara per investigar. Enric Fajarnés Tur, pare de la historiografia pitiüsa, no va dedicar a Formentera cap monografia i les escasses referències a l’illa s’ban de buscar en alguns treballs generals com Demagrafía estática de las Pitiusas (1906) i Naufragios en las Pitiusas en los siglos XVII y XVIII (1929). Isidor Macabicb va mostrar una mica més d’interès per Formentera i el 1952 va publicar a la revista Hispania un article sobre la Pitiüsa menor que després va reproduir al primer volum de la seva clàssica Historia de Ibiza (1966T967). En qualsevol cas, l’illa ocupa un lloc marginal a l’obra de Macabich i sempre és vista i considerada des de l’òptica d’Eivissa. A la dècada de 1980, la historiografia sobre Formentera va donar un salt qualitatiu i quantitatiu. El 1981, el valencià José Luís Gordillo va publicar Formentera. Historia de una isla, un treball ambiciós però poc sòlid, basat sobretot en l’estudi de fonts secundàries i sense cap investigació arxivística prèvia. A més, l’autor es va mostrar especialment tendenciós a l’hora d’estudiar alguns aspectes del segle XX com la Guerra Civil, qualificada explícitament com a “Guerra de Liberación”. Des d’una òptica ben diferent, el 1983 l’eivissenc Joan Marí Can dona va publicar el llibre Formentera, un rigorós estudi de referència sobre el procés de poblament de l’illa des de la conquesta catalana (1235) i sobretot des de l’últim i definitiu repoblament iniciat a finals del segle XVII. Es tracta d’un important treball d’arxiu, però molt centrat en la qüestió del poblament, la configuració del paisatge tradicional i en alguns aspectes de la història marítima. Amb tot, per la seva llarga i contrastada trajectòria, Joan Marí Cardona mereix ser considerat l’autèntic pare de la historiografia formenterera. El seus nombrosos treballs sobre l’illa parteixen d’un coneixement directe del territori, allunyat dels estereotips i les visions externes i paternalistes. En els últims anys del segle XX, les publicacions sobre Formentera aportaren poques dades inèdites i es limitaren a fer un treball de síntesi amb resultats molt desiguals. L’obra d’Ernest Prats, Història d’Eivissa i Formentera (Eivissa, 1991), és una recomanable introducció a la història de les Pitiüses, encara que inexplicablement no fa cap referència al segle XX. En canvi, la part d’història del llibre de Josep Antoni Prats i Esperança Marí, Geografia i Història de Formentera (Eivissa, 1999), és discreta, irregular i presenta algunes errades cronològiques. Finalment, Pobra col.lectiva Formentera: història i realitat (Palma, 2000), fruit d’un seminari de conferències, se situa també en aquesta línia de divulgació amb el handicap que es tracta d’un llibre òbviament heterogeni. A principis del segle XXI, l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera ha canalitzat bona part de l’escassa investigació històrica sobre l’illa, un conjunt d’aportacions que cristal·litzaren amb la publicació de la veu ‘Formentera’ al volum 6è (Eivissa, 2002) i l’edició d’una separata revisada i ampliada d’aquesta mateixa veu (2006). Finalment, el llibre de Santiago Colomar, Formentera a Vèpoca contemporània (1782^2007) (Palma, 2009), aporta documentació inèdita però és víctima també de la manca d’estudis de base, un mal que pateix la historiografia local i s’estén pràcticament a totes les èpoques. |
Història, cultura i patrimoni a Formentera: balanç i perspectives