|
Resum-Abstract:
|
[cat] Abans d’entrar a tractar de la Coordinadora de Centres d’Estudis caldria parlar ni que sigui breument dels centres d’estudis, de seva aparició i consolidació. Al Principat durant la postguerra es van crear alguns centres o instituts d’estudis, amb totes les dificultats, prevencions i retraïment inherents a la època. Des de l’any 1950 es celebraren, gairebé anualment, les Assemblees Intercomarcals d’Estudiosos, que aglutinaven estudiosos diversos, bàsicament a l’entorn de la història local. Tot plegat va fer possible l’existència d’un cert moviment cultural, que des del voluntarisme articulava persones amb inquietuds envers els estudis locals. Tanmateix, no fou, per les circumstàncies de l’època, un moviment generalitzat a tot el territori, i més aviat els centres d’estudis existents foren més excepcions que exemples de normalitat. Excepcions, però també un model d’associació que s’anava construint lentament. A finals del franquisme i sobretot als inicis de la transició es va produir una eclosió de centres i instituts d’estudis. Un fet que d’alguna manera podríem situar en les dinàmiques de ressorgiment de la cultura catalana i d’una certa eufòria col·lectiva, pròpia de l’època. El fet és que el model va sorgir com una suma de l’amalgama de diverses herències, les de l’excursionisme científic de finals del segle XIX, de l’interès arqueològic que lideraren diverses societats arqueològiques, del dinamisme dels ateneus i els centres de lectura, de la lenta construcció de postguerra, de la catalanitat que aflorava en les assemblees intercomarcals, de la renovació historiogràfica, i d’unes ganes immenses de construir de nou un país «que ja és un poc nostre», com cantava Raimon. El cert és que el model no va ser flor d’un dia, ni d’un moment àlgic de l’eufòria col·lectiva sinó que amb el temps s’ha anat consolidant, adequant, estenent i ampliant. A finals dels anys 80 es constatava ja l’existència consolidada d’un nombrós grup de centres que era el resultat dels processos constitutius, constants durant tota la dècada. Aquests centres començaren a establir contactes i a comprovar que hi havia un seguit d’interessos i de problemàtiques comuns. A finals de la dècada es tenia la consciència de que era necessari fer un pas endavant per articular contactes i propostes d’una manera estable. |
La Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i l’Institut Ramon Muntaner