|
Resum-Abstract:
|
[cat] Tradicionalment s’ha definit l’estàndard com la varietat més neutra de la llengua, que actua com a punt de referència per als membres d’una comunitat lingüística. De fet, la variétat estàndard se sol identificar amb la llengua que s’ensenya a l’escola i que es fa servir als mitjans de comunicació i a les institucions públiques. Com molt bé assenyala Mila Segarra (2000: II, 30), la llengua estàndard no solament és l’instrument de les relacions socials secundàries, sinó també un factor de normalització de les llengües. En el cas de la llengua catalana cal recordar que va ser precisament Pompeu Fabra el principal impulsor del procés de codificació, duit a terme en el primer terç del segle XX. Fabra volia fer del català una llengua moderna de cultura, una llengua nacional, una llengua vàlida per a tots els usos i per a tots els parlants. Per tal de dur a terme aquesta empresa, calia evitar el divorci entre la llengua escrita i la llengua parlada. Tot i que en un principi va optar pel dialecte central, com a base del català estàndard, ben aviat hagué de canviar el model de codificació unitarista per un model de caràcter plural, amb la pretensió que els parlants de les altres zones del domini lingüístic, especialment illencs i valencians, es poguessin identificar amb el model de llengua que ell proposava. L’obra de Pompeu Fabra ben aviat es va difondre i acceptar, amb algunes excepcions, tant a Catalunya com al País Valencià i a les Illes Balears. En el cas de les Illes va ser precisament Francesc de Borja Moll el qui va realitzar l’adaptació de la normativa fabriana a les caracte- Estiques d’aquest parlar. Així, entre les seves obres didàctiques podem destacar: YOrtografia mallorquina segons les normes de l’Institut (1931), els Rudiments de gramàtica preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics (1937), complement gramatical de VOrtografia mallorquina, i la Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears (1968). |
El model de llengua als mitjans audiovisuals