admin@example.com https://ibdigital.uib.es/greenstone/library?l=ca https://ibdigital.uib.es
Registro completo


/import/volums/Taula_v.pdf Accedir a l'exemplar /import/volums/Taula_v.jpg 80px
Accedir a l'exemplar

Títol: : 
Autor/es /TextQuery?qs=1&rt=rd&s1.level=Doc&startPage=1&s1.query=""&s1.index=CN
Matèries en català:
Matèries en anglès:
Abstract: 
Font: 
Identificador: 
Tipus de document: 
Avís legal: 

Taula_19/97v027_0/28p101.dir Philosophy Philology and linguistics Taula 1997, Vol. 27-28, pp. 101-113 Pòrtulas, Jaume Abstract non available 027_028 Les noces de Dionís i la filologia All rights reserved info:eu-repo/semantics/openAccess <img src='interfaces/default/images/ipdf.gif' border='0'/> info:eu-repo/semantics/article info:eu-repo/semantics/publishedVersion Taula_1997v027_028p101.pdf Filosofia Filologia i lingüística Taula_19/97v027_0/28p101.dir 1997 Taula_1997v027_028p101.pdf Articulo . Jaume Pbrtulas Taula_1997v027_028p101.pdf 0214-6657 Taula_19/97v027_0/28p101.dir <pre> . Jaume Pbrtulas philosophia facta est quae philologia fuit. u 1 Voldria partir de la constatació del fet que a molts hel.lenistes (entre els quals la veritat és que no em compto) no els acaba de deixar tranquils recordar que, durant ben bé deu anys, Nietzsche fou del gremi. De fet, entre aquests hel.lenistes té curs una fantasia: hom tendeix sovint a imaginar que la pessima rebuda que El Naixement de la Tragedia ' va guanyar-se de seguida -rebuda que va consistir sobretot en un silenci hostil, trencat només per les duríssimes crítiques de Wilamowitz, autoinvestit per a aquesta circumsthncia com el portayeu de tot l'ofici- van convencer més de pressa que corrents l'agosarat autor a passar-se amb armes i bagatges, fugint de la filologia, a la filosofia, com si fos un refugi. El propi Wilamowitz, arribat a la setantena, rector de la Universitat de Berlín i president de la seva Academia, quan va decidir-se a escnure les seves membries (que, precautoriament, s'aturen a la vigília de la guerra del 14), bo i lamentant la seva sortida jovenívola, en el fons encara se'n gloriejava:' «pueril com en bona part era el meu treball, tanmateix la conclusió no deixava d'ésser encertada. El1 (= Nietzsche) va haver de fer allb quejo l'exhortava a fer; va renunciar al seu ensenyament, va renunciar a la ciencia (la paraula que fa servir Wilamowitz, naturalment, és Wisseizschaft; dubto bastant que nosaltres goséssim anomenar la filologia amb un teme tan solemne) i va esdevenir profeta d'una religió no religiosa i filbsof d'una filosofia antifilosbfica. En aixb estava justificat pel seu ~laii~zoitze:n~ia el geni i la f o r p per a aixb. Ara, si l'autoa- l Tinc a m&les Erinaerungen de Wilambwiiz en la Vaducció ruiglesa de 1930. En aquest passatge, Wilainowitz al.ludeix thcitanient al rlninion de Sbcrates, que persuadí senipre el filosof a seguir el seu propi destí, a contrapil de les circumsthcies extemes, amb una obstinada lleialtat a allb que seniblava que calia dur a iernie. Forga grecs creien que cada home tenia el seu d~~inioirqi ue caliascguir els seus impulsos. Nietzsche, doncs, hauria seguit el seu propi clnli~roni,gual que ell, Wilamowitz, va seguir el seu. doració i la blasfemia contra els ensenyaments de Sbcrates i de Crist li donaran a llarg termini la victoria, ja veurem si el futur ho confirma^.^ Aquest és un punt de vista interessat, pero directament erroni: no té en compte, entre d'altres coses, que Nietzsche persistí a exercir de catedratic de grec a Basilea uns quants anys més i que quan va marxar (basicament per motius de salut) ho va fer no pas impulsat per cap critica del sector, sinó pel seu propi peu, i perque amb la practica quotidiana s'havia conv,encut que no li resultava factible de portar a terme allb que realment volia: una reforma radical de l'ensenyament -una reforma que havia maquinat durant molt de temps. A Ecce Horno ho diu amb tota claredat: «els meus ulls pér ells mateixos varen posar terme a qualsevol mena de bibliomania, o per parlar clar, a la filologia. Jo quedava redimit del llibre. Durant uns quants anys no vaig tornar a llegir res - e l mhxim benefici quejo m'he procurat a mi mateix!)&gt;.Tanrnateix, aquesta també és una reacció de les acaballes de la vida lúcida de Nietzsche i, entre els dos extrems, no tenim perque prendre al peu de la lletra ni l'un ni l'altre. Podem, en canvi, constatar els fets: Nietzsche fou professor durant deu anys en una universitat no pas molt gran, pero sí important e n ' l ' h bit germanic. Abans havia tingut un ensinistrament de primera qualitat i havia demostrat les seves capacitats en un camp que, per a 1'Alemanya del seu temps, i molt abans4 i rnolt després, era d'importhcia central, crucial, per a la cultura sencera del país, i que com a tal era sentit. O sigui que potser no cal fer gaire cas de Wil.amowitz, ni tampoc del propi Nietzsche; preguntem-nos, més aviat, que vol dir aquesta prolongada dedicació, i quin sentit tingué finalment la radical, extrema i cada cop més violenta renúncia. D'entrada. em limitaré a apuntar quelcom que em sembla que més endavant es podrh argumentar millor: Nietzsche, a la filologia, tampoc li va arribar a deure tant -només un bon entrenament, en definitiva. En canvi no es pot dir, en absolut, que no degués molt i molt al món antic. A l'antiguitat li va deure bona part del seu bagatge intel.lectua1; i aixb, fins i tot quan va renunciar a la forma d'aproximar-se a aquest bagatge que li havien ensenyat. Podria -o més ben dit, caldria- compondre un ilibre que, ben fet, sena ple de subtileses i d'un gran valor, a partir dels escrits més o menys ocasionals de Nietzsche sobre els clhssics i sobre el seu propi ofici; resulta f o r p curiós que ningú no s'hagi pres la molkstia, fins ara, de materialitzar-lo. En efecte, avui en dia, encara no comptem (a despit d'iin bon nombre d'articles i de treballs d'aproximació parcials) amb una valoració en profunditat d'allb que el, món clhssic representh per a Nietzsche;'i Nietzsche, al seu torn, per a la reavaluació d'aquest món. Des de la nosua perspectiva, els Juvenilia, les obres juvenils! serien certament allb menys interessant -a- despit que, des del punt de vista tecnic, restrinpidament professional, són les rnillors, les més rigoroses i estan perfectament al nivel1 d'allb que es feia ' Gaircbé es podria llegir, entre ratlles. que les blasfemies nlés grcus, en I'opinió de Wilaniowitz. crcri les 'que atacavcn Sbcrates! Fou el propi h'ietzsche qui va anotar. amb agudesa, que una era nova conienpva el 8 d'abril del 1777, quan Friedrich August Wolf, a l'ingressar a la universitat de Gottingen, va insistir a ésser matriculat con1 a 'studiosus philologiae'. en conlptes dels habituals 'liberalium ariiuni' o 'philosophiae': en aquesta data escriu Nietzsche- s'escau l'aniversari del nosue ofici. / TAULA 27-28 103 bé a la seva propia epoca. Per altra banda, tampoc no seria qüestió de minimitzar la importhcia intrínseca del treball primerenc sobre Teognis, el ve11 poeta aristocrhtic del segle VI a.c., que ideologicament li era forca afí; o els esforcos consagrats al Certamen d'Homer i Hesíode, un text de qualitat literaria ínfima, perb a proposit del qual les intuicions de Nietzsche sobre les seves fonts i cronologia s'han vist confirmades d'una mane- ra quasi espe~taculari;,~sobretot, la dedicació a Diogenes Laerci, que li va servir de background per a la seva manera d'aproximar-se a les figures cabdals de la filosofia (i no només de la filosofia antiga), combinant d7,unamanera personalíssima doctrina i detalls biogrhfics (sovint perfectament falsos, pero significatius), en una síntesi molt peculiar, en la qual sol resultar més important la capacitat de suggeriment que la veritat estricta. Aquests són temes en els quds va obtenir resultats d'importhcia; perb és cert que la qualitat, la categoria i la significació d'aquests resultats han estat, per una banda, superades pel transcurs del temps i, per l'altra, que tenen un interes restringit als especialistes. El Naixement de la Tragedia, en canvi, ha gaudit de f o r p atenció, i ara se l'entén més bé contra el rerafons de la ferotge querella triangular que es va desencadenar entre Wilamowitz, Nietzsche i el sacrificat defensor de Nietzsche, el seu arnic i company Erwin ~ o h d eA.q~uests textos auxiliars ajuden molt a comprendre, a ubicar aquest llibre tempestuós en el marc de la seva primera aparició en públic. De totes maneres, l'obra madura -si la podem anomenar exaatament madura- dels seus anys de professor encara no ha obtingut, de cap manera, tota l'atenció que es mereixia, i aixo que és un material de primera importhcia. Hi ha la llicó inaugural-segons la veila tradició de les universitats germhiques- per . a la catedra de Basilea, que versa sobre el rol'central d'Homer per a la filologia cla~sica;~ el molt interessant sketch del 1881,Einleitung in das Studium der klassischen Philologie (una serie de recomanacions de metode, pero que no es limiten en absolut al metode); els capítols pertinents de Sobre elfutur de les nostres institucions educatives; una conferencia certament extraordinaria sobre el Wettkainpf (Agon-la noció d'enfrontament, de llui- ta, d'acarament i de pugnacitat com a eix de la cultura grega);8i una serie de textos que no arribaren a passar de la categoria d'esbossos. D'aquests ens gcuparem, sobretot. DOS Resulta, en efecte, que, entre els nachgelassene Fragmente que la magna edició de Colli & Montinxí ha portat a la Ilum, hi ha un grup de vuit quaderns de notes que daten El Papir de Miehigan 2754 d e s c o b e r t després de la seva mort- va demostrar contra tots els escepticismes que la versió del Certamen que ha pervingut a les nostres mans (d'edat adrianea) seguia bastant de prop el text del Museu d'Alcidamant, un sofista del segle IV a C , tal com Nietzsche havia sospitat. Cf. Pbrtulas 1985. Aquesta polhica ha cstat forca vegades reeditada aquests darrers anys i en diverses llengues; evidentinent en alemany, pero n'hi ha tarnbE traduccions italianes i franceses (Serpa 1972 i Dixsaut 1995). No en conec en canvi cap versió anglesa. ",Fa ben poc que n'ha sortit una tradvcció en castella que 6s ben ihcil de trobar a qualrevol llibreria. Sobre aquest tema, les pagines decisives són, encara avui, les que va escriure, no gaires anys més tard, precisament Jacob Burckhardt, company de claustre de Nietzsche a la Universitat de Basilea; el nostre filbsof l'admirava molt i foren amics, encara que sembla que l'admiració no fou del tot recíproca. del període entre gener i julio1 del 1875. Són apunts i sketxos a partir dels quals Nietzsche tenia la idea d'escriure un estudi crític sobre el seu propi ofici, intitulat globalment Wir Philologen. La intenció última era d'incorporar-ho tot al corijutit de les Ohsewacions Intempestives, de les quals n'havia projectat tretLe, perb no va realitzar-les totes; es tracta d'un projecte estroncnt, abandonat. De totes maneres, les Inte1111)e~stive.s s'entenen millor, penso -no sóc pas jo qui ho ha descobert, és clar, perb hi estic coliipletament d'acord- com un magne projecte de reforma educativa, concebut per a 17Alemanyadel seu temps, a base de canviar radicalment el c~trrícuIurnq, ue li scmblava tronat, insignificant, pueril i passat de moda, i substituir-lo per quelcom de riou, que, en aquella epoca, Nietzsche volia fonamentar en Schopenhauer, Wagner i un estudi dels grecs, una filologia clhssica drhsticament corregida. Allb que el1 es proposava amb l'estudi de l'antiguitat clbsica era criticar d'una manera cada volta més implacable el món modem, jutjant-lo a partir d'uns stunclurds que parcialment -almenys, el1 ho va creure així durant forca temps- es podien derivar del coneixement dels antics. fis a dir, acarar la mesquinesa pregona del nostre món, confrontar-la al sistema de valors que s'havia de desprendre de l'estudi de l'antiguitat i condemnar el món modern en nom de l'antic -sense qÚe aixb signifiqués, de cap manera, una temptativa de sacralització de l'antiguitat. Per tant, si Nietzsche invoca tan regularment l'antiguitat clhssica, no 6s només, ni tan sols principalment, perquk sigui o hagi estat el seu ofici, ni tainpoc (com han pensat els neoclhssics de totes les epoques) amb la intenció de retornar a un pretkrit idealitzat, pero absolutament irrecuperable: aquesta fóra una temptativa sense cap nlena de sentit. Calia reafirmar aquest passat, jutjar-lo, i, bo i jutjant-lo, jutjar el present -acarar el preterit i el present, ésser immisericordes amb el present; i, a partir d'un estudi drhsticament selectiu del preterit, recrear una cultura a l'alcada del que les circumsthncies modernes semblaveii exigir. Tanmateix, el primer que a nosaltres, filolegs modems, ens crida l'atenció 6s una vena satírica realment inspirada, que empra la seva forca per a criticar lYAcadkmiau, nb Ia seva pedanteria rampant,g i els seus angoixosos esforcos, prolongats durant niés d'un segle, per buscar refugi contra el present en uns estudis histories plantejats de la Inanera més hrida possible, i que no poden trobar justificació ni davant del tribunal de la raó ni, encara menys, davant del tribunal de l'apassionarnent. lils comentaris de Nieti,sclie, bon coneixedor del gremi, són realment ferotges a propbsit de fendmens com ara la manca d'arrelanlent, la pkrdua del sentit de la realitat, el cinisme professoral i la ficció d'un cientifisme que no té base, ni objectiu, ni sentit. Per a resumir-ho en poques paraules, la preferencia adrecada per'1'Alemanya de Wilamowitz i de Nietzsche als estudis clhssics (que ha durat fins a la desfeta de la 1 Guerra Mundial - d e fet, fins fa quatre dies) és definida taxativament en el Wir Philologen com un producte de la ignorancia respecte dels altres mons 'antics' (car n'hi ha més d'un). Nietzsche execrava la idealització falsa i mcntidera de l'hunzatzisme dels grecs -terme que l'irritava, corn ha irritat d'altres després d'ell: en reajitat, els grecs -emfasitza- no eren 'humanistes'; prohablement 17Índiaantiga o els xinesos, per posar uns exemples qualsevol, dcueri tiaver donat moltes mes proves no ja d'humanisme, sin6 de simple humanitat, de les que va donar la cultura grega de la gran epoca. TAULA 27-28 Altres fitons dels sarcasmes de Nietzsche són l'arroghncia i la presumpció dels mestres d'escola; la tradició d'admirar els grecs de manera mechnica, que de fet remunta a Roma; la valoració del llegat clhssic (aquí la reflexió es fa molt subtil) com a conseqühncia de prejudicis a favor o en contra del cristianisme, car molt sovint l'antiguitat ha estat emprada o bé per defensar o bé per atacar el món cristia; pero aquest paral.lelisme no ha deixat de ésser present, gairebé mai, en l'interks dels exegetes. També cal fer la part que pertoca a cieences perfectament estúpides, com, per exemple, que si la pent ha cavat durant tants de segles en un determinat indret és que allí hi havia d'haver, per forca, quelcom de particulment v a l u ~ s . 'T~ot comptat i debatut, aquesta posició dels estudis clissics derivaria de la ignorancia, dels prejudicis, d'inferkncies incorrectes i, no pas en darrera instancia, d'explicables interessos grernials.ll Altres vicis 'prof&sionals' : mantenir una opinió molt enlairada dels propis mkrits; el sentimentalisme i -aquest és potser un dels pocs mals dels quals ens hem curat una mica- l'insoportable enfarfec de la retorica.12En tot cas, encara que aquest sigui un text que potser pot encoratjar un cert masoquisme professional, per dir-ho axxí, certament resulta inspirat de debb quan parla de l'escandalosa disparitat, tan irrisoria, entre els clhssics i els classicistes, entre els grecs -amb el seu geni i la seva llibertat com a homes- i la recerca obssessiva de la respectabilitat, típica dels fil~1eg~'~rofessionals.~~ TRES Ja hem dit que allo que importava de debb a Nietzsche eren els clhssics, no yas la filologia; i els classics li interessaven per una sola i poderosa raó: perqrik representaven, pensava ell, la vida humana en el seu nivel1 més elevat. En la cultura grega del gran període, amb el seu kmfasi obsessiu a proposit de l'ordre moral i del control, a proposit de la coherencia, de la simplicitat i de la unitat, Nietzsche hi va saber veure, sense cap mena d'incertesa, la creació d'un poble que desitjava amb passió aquestes virtuts precisarnent yergue li mancaven radicalment. En aquest sentit sí que cal reconkixer la prioritat de Nietzsche; i no es tracta d'una prioritat de carhcter tkcnic, sinó d'un producte del que el1 anomenava -amb immodkstia només relativa, perquk de fet era una de les seves virtuts majors- la seva "lucidesa retrospectiva7'.Si no els hagués fet una falta tan desesperada, venia a dir, els grecs no haurien lloat tan obsessivament la sdphrosyrz2, que és la volun- lo Lloyd-Jones 1982: 176-7. l1 En els moments de mhxima irntació, Nietzsche al.ludeix, amb un t e m e molt en&r,oica, l'escapisine que caracteritzaria els mestretites del seu temps; els acusa tanibé de grapejar els seus autors, de no tenir cap respecte per aquelles obres a l'estudi de les quals professen de consagrar la seva vida; el respecle que hoin no té pels clissics -i aixb continua éssent veritat avui en dia-sovint hoin el malgasta, en canvi, anib els col.legues, que el mereixen forca nieiiys. l2 Nietzsche creia fermament -i d'altres ho han cregut tanibé, sense haver de compartir per f o r p les connotacions aristocratitzants que aquesta convicció tenia per a ell- que la cultura clhssica havia de ésscr per a uns pocs, no pas per a tothoin. Amb una frase forca divertida, afirma que 11i hauria d'haver una policia especialitzada a reprimir els inals professionals de les clissiques, de la niateixa manera que hi hauria d'haver uiia policia especialitzada a reprimir els que toquen Reethoven malament. l3 ATTOwsmith 1990: 315-6. tat de moderar-se, de reprimir-se i de combatreel pecat per excel.l&ncia,la hybris, la desmesura. Només un poble constantment víctima de la temptació de la desmesura, de la hybris, podia valorar en aquests termes (i valorar-la precisament perque li mancava) la limitació i l'aiitocontrol. La s6phrosyn8, doncs, hauria sigut la virtut enyorada per una cultura temptada, arrossegada a tota mena d'excessos, en el comportament comen l'art, com en la guerra, comen tot. De manera que una de les primeres llicons nietzscheanes que probablement han entrat a formar part dets nostres hhbits intel.lectuals seriaprecisament aquesta: en oposició rotunda als classicistes alemanys de la seva epoca, Nietzsche refush les temptatives de veure en els grecs animes belles, l'equilibri auri o qualsevol mena de perfecció similar. Llur impuls més fort, més intens, era la voluntat de potencia -aquí Nietzsche ja hi feiajugar directament la seva propia filosofia-; i totes les seves institucions les veia com a vhlvules de seguretat per protegir-se ells mateixos de la materia, potencialment explosiva, que tenien al voltant, i amb la qual es trobaven constantment implicats, imbricats. La tensió interna de la polis clhssica s'expressa de la manera més clara no només en les contínues guerres civils sinó també en les guerres intestines, interminables, d'un estat amb els seus veins. Són enemistats d'una ferotgia que gairebé es fa difícil d'apreciar; pero podem aconseguir-ho, si no som sords, fixant-nos en la manera com determiiiats textos ens en parlen. 1en el marc d'aquesta vida 'perillosa', la f o r p era necessbia -tan necessbia com una virtut que Nietzsche apreciava molt (possiblement perque obscurament, inconscientment, sabia que li mancava): el realisme. De manera que els grecs significaven per a el1 una vida perdurable -no pas "lavida perdurablem-: el retorn etern de la vida, un sí triomfal a la vida, més enllh de la mort i del canvi. La vida autentica, per dir-ho en un mot.14 En aquest hmbit, m'agradaria de preguntar-me si, per bé que alguns aspectes de la feina tecnica encara estiguin per enllestir, la llicó de Nietzsche ha estat capida i aprofitada pels hel.lenistes del nostre segle -o almetiys per aquells que jo valoraria més. Em sembla que la resposta pot ésser moderadament afirmativa; perque, a l'hora d'endinsarse en el món antic, la cosa més important (i sens dubte la més difícil) rau a sentir la diferencia, a ésser conscients de la diferencia. Era per aquest motiu, per evitar de sentir els grecs artificialment a prop, que Nietzsche advertia contra els riscs de l'excés d'especialització i no deixava d'insistir que I'adquisició de coneixements constitueix un mitja, no pas una finalitat en si. Desafiant l'esperit de la seva epoca (i de la nostra, dit sigui de passada!), volgué emfasitzar la diferencia entre els classics significatius i els aiitors menors, i deixar molt clar que era en els més grans, en els clhssics autkntics (aquells que tenen una valua permanent), que calia concentrar-se, si hom volia aconseguir els objectius pedagogics que eil assenyalava. QUATRE En un passatge magnífic d'aquest tronc mutilat, o més ben dit, d'aquest puzzle que no va arribar a ésser muntat - c a r aquesta no seria,potser, una mala czacterització dels esbc- '' Lloyd-Jones 1982: 181. rranys de Wir Philologen-, Nietzsche insisteix a proposit de l'essenciai simplicitat dels grecs. Diu que foren naijs, ingenus i, amb aquest teme - q u e evidentment manlleva a Schiller,pero per a portar-lo rnés enllh-- connota alhora pregonesa i simplicitat. De manera que podríem dir que allo que propugnava Nietzsche (o, més aviat, ailb que va viure: en aquest cas fóra rnés aplicable que mai la frase famosa segons la qual el metode és el camí una vegada ja ha estat recorregut) acaba resultant una preparació filologica per a la seva tasca de filosof. Precisament per aixb li importava de'fer-se una idea tan justa com fos possible de la nostra diferencia, de la riostra llunyania irrecuperable respecte a l'antiguitat; li calia ubicar l'antiguitat lluny, allí baix en la distancia. Ara bé, k'home modern no ha de portar a terme operacions d'aprbximació deshonestes, fraudulentes, i per aixb li, convé d'ésser alhora, per una banda, un home modem, amb un sentiment afuat de la modemitat; i, per l'altra, de no deixar-se emportar tumultuosament,de qualsevol manera, pel present immediat.El bon filoleg fó~ap,er tant, un bon crític modern de la modemitat: la crítica de la modernitat l'ajudara a percebre, finalment, la pregona falsedat de tants judicis dom s'havien fet sobre els grecs, i a desemmascarar, també, aquesta faisedat. Com a culpables de la incapacitat, tan generalitzada, per comprendre la Grecia arcaica, que per a el1 és la d'Homer, Píndar i Esquil, i la classica de Fídias i Pericles -per'o, emfhticameqt, no la de Sbcrates o Plató, iniciadors, responsables primers de la decadencia i la crisi-, Nietzsche assenyala '17:dexandrinisme' (terme ai qual el1 adjudica un sentit infinitament més vast que l'habitud) i, naturaiment, el cristianisme. Tanmateix, en la Einleitung a la Filologia classica, Niefzsche proclama que l'oposíció entre paganisme i cristianisrne és falsa: la veritable dicotomia no rau pas aquí; la qüestió pertinent és la de l'optirnisme o el pessimisme enfront de l'existencia. El cristianisme -sosté a Ecce Horno- no fóra ni apol.lini ni dionisíac, sinó la negació de tots els valors. Seria, en el sentit rnés pregon, nihilista, mentre que el símbol dionisíac ateny l'extrem rnés alt de l'afirmació. En definitiva -i finalment ens adrecem a la qüestió del nihilisme- bon filoleg (i, a fortiori, bon filoso0 ho sera aquel1 que sigui capaq de capir que, en l'últim replec de la nostra cultura, s'hi amaga una ensulsiada de tots els valors, un nihilisme sense pal.liatius ni fites; i sapiga treure partit de la cultura arcaica -no pas com una ancora de salvació convencional, sinó per arribar al fons últim del nihilisme i cercar, a partir d'aquí, una sortida. El paradigma antic és exigent: resultaria obsce de grapejar-lo, pomogrhfic de cgnsiderar-nos-hi propers; pero té, tanaiateix, la utilitat d'empenyer-nos fins al final de l'abisme; i, segons Nietzsche, només des d'aquest final hi ha alguna possibilitat de redregar les coses. És en aquest sentit que Nietzsche va renunciar a la seva professió - quan es va convencer que encara no hi havia bons filblegs, i que, de fet, no n'hi podia pas haver, per la manca de condicions objectives, imprescindibles. Pero hom pot veure, per la seva correspondencia, fins a quin punt es mig temia el rebuig dels seus col.legues, i com li va importar rnés aviat poc; els pamflets de Wilamowitz, concretament, s'estavellaren contra un menyspreu que, si no hagués estat per un te1 de rancúnia, hom podria titllar gairebé d'olímpic. Deu anys rnés tard, la seva renúncia a la catedra va ésser, raonablement, conseqüencia del fet d'adonar-se que no podia tirar endavant la tasca que ell, pel seu compte, atribula a la filologia i als filolegs; llavors, és clar que no podia continuar ensenyant filologia, i a partir d'aquell moment tot va ésser per a el1 filosofía. Va conservar, empero, un aspecte de lleialtat i de fidelitat al seu amor de joventut: un ideal de probitat filologica, interpretada, tot val a dir-ho, d'una manera bastant personal. Sigui com sigui, en els nostres dies atrafegats, una de les coses que, a mi almenys, més em fascina de Nietzsche és la seva tossuda insistencia en la lectura pausada, la lectura lenta; fins al punt que en el prbleg d7Aurora (un dels primers Ilibres de després del trencament) afirma de maiiera ben taxativa que reclama i necesita una lectura 'filolbgica'; i per 'filologia' entén «no una mirada apressada, una mirada rjpida, sinó la del que avanca pas a pas, rnirant endavant i endarrera alhora i que és tan conscient del conjunt com de cada una de les parts)): i es refe,reix,encara, a la necessitat de reivindicar i de recuperar aquesta forma de Ilegir. CINC Hi ha, encara, algunes evidencies que em semblen d'importincia cabdal i que, per tant, no voldria deixar completament de banda. En primer lloc, res del que s'ha dit fins ara no hauria de servir per a posar en dubte la influencia que, fins i tot després d'abandonar l'ofici, la seva vella visió dels grecs tingué sobre l'obra posterior de Nietzsche. Probablement és en part per aquest motiu que - e n c a r a que a molts ens sembli una pricrica errbnia- sovint hom comenca a llegir-lo precisament a partir de El Naixer.i?er~,(tle la Tragedia, cosa que constitueix una manera més aviat desconcertant d'entrar en el se11 món. Ara, que d'aixb, bona part de la culpa la té el1 mateix, per haver crear una imatge tan fascinadora del dionisisme -per bé que es tracti, a parts iguals. d'una comprerisió pregona i d'un invent descarat a partir de la religió antiga. Tanmateix, allb que del1 haver canviat més en el domini de la filologia clissica, entre l'epoca de Kietzsche i la nostra. és que ara hom esti infinitament més ben preparat per entendre en pregonesa no tan sols Dionís sinó rota aquesta complexa construcció que constitueix la religió dels grecs. L'univers dels grecs era, certament, controlar pels déus; i encara que fos un grec el primer que va dir que l'home és la mesura de totes les coses, no es tractava: en absolut, d'un univers antropockntnc. Aquesta perita frase, que a nosaltres por semblar-nos una cansada, gastada trivialitat, fou: en epoca de Protjgoras, un atac en profunditat (pero absolutament rninontui) contra les tradicions arcaiques. L'home no és. per al comú dels grecs, de cap manera, la mesura de totes les coses. Ni tan sols els déus ho arriben a ésser, tot i que s'hi acosten més. Els déus són éssers que poden concedir als homes favors ncasionals, pero que tenen com una de les seves tasques la de mantenir-nos subjectes, a sota. amorrats a la nostra condició d'inferioritat. Precisament I'heroisme dels grecs és possible perque els déus son com són, irnmisericordes. Només a la cara d'aquesta divinitat. i d'aquesta visió del món no pas antropockntrica, l'heroisme por tenir un sentir; i és furgant en aquesta direcció que entendríem fins a quin punt la teoria de la tragedia de Nietzsche contenia, d'alguna manera, l'essencia de la seva posterior filosofin. Convé d'insistir-hi, perque capir la visió religiosa d'una cultura molt diferent de la nostra és de les coses més difícils. Nietzsche veié els déus antics com l'encamació de les terribles realitats d'un univers en el qual els ,homes izo gazltleixerz cle capprivilegi e . ~ ~ e c i c rPle.r~ ~ a ell, allb que donava a l'heroi trigic l'oportunitat de desplegar el seu heroisme, era precisament la certesa que aquest heroisme seria punit, la certesa del seu anihilament. La tragedia podia aconhortar les seves a~idienciesno com pretén Aristbtil -d'una ~naritzra estúpida, segons Nietzsche- a base de purgar les seves emocions, sinó posant-nos cara l5 Lloyd-Jones 1982: 180 ss a cara, sense consols mentiders, amb les realitats més angoixoses, més penoses i més esgarrifoses de l'existencia humana, i il.lustrant corn aquestes realitats són les úniques que fan l'heroisme possible; i, naturalment, en la mesura que fan l'heroisme possible, fan que l'existkncia dels homes valgui la pena d'ésser viscuda. En la tragedia (reblar2 a Ecce Horno) hom pot guanyar un primer enisenyament de corn els grecs eliminaren el pessimisme - d e corn varen saber superar-lo. Precisament la tragedia fóra la demostració del fet que els grecs no varen ésser pessimistes.. . I En comparació amb intuicions d'aquesta mena i amb la radicalitat de la seva comprensió de la natura autentica de la religió dels antics (i de l'abisme immens que la separa d'altres formes de religiositat que tots podem tenir al cap), les fallides ocasionals o el menyspreu per les minúcies de la professió no són, realment, una cosa massa important. Per dir-ho amb dues paraules, l'escriptura de Nietzsche, la publicada i la inedita, mostra una intel.ligencia dels antics de la qual abans d'ell no hi havia hagut gaires paral.lels -almenys en allb que fa refereñcia a la natura de la divinitat tal corn els grecs la concebien. En aquest sentit, els fragments pbstums encara són rnés drhstics que El Naixement de la Tragedia. No vull deixar de parafrasejar-ne al'gun, perquk la seva malignitat em sembla realment grhfica. Per exemple: «un politeisme corn el grec reclama una gran intel.ligkncia; ara, si hom en vol fer estalvi, d'intel.ligencia, sempre li queda d'aconformarse amb un de Sol». Són aquesta mena de frases tallants corn ganivets i que a nosaltres ens poden fer l'efecte d'un trait d'esprit -pero que en realitat són una cosa completament distinta- allb que contribueix nnés a la perdurabilitat d'uns textos que, per altra banda, no deixen d'estar marcats per l'epoca en la qual foren concebuts. SIS Hom no pot deixar, és clar, de referir-se, encara una volta, ni que sigui d'una manera massa sumaria, a la figura de Dionís. Quelcom que convé molt de posar en relleu és que la interpretació nietzscheana de Dionís -ja sigui corn a forma artística, vital o de ' pensament- no mancava en absolut de precedents en la tradició cultural germhnica; l'exegesi que Schelling féu del mite grec és el primer exemple que ve'a l'esment. Sigui corn sigui, a ningú no se ri acudiria, avui dia, de presentar Nietzsche corn el veritable descobridor de ~ i 0 n í s .Eln~tre els autors qye el1 mateix cita (o, de vegades, que el1 tendeix a emmascarar precautbriament), per posar un exemple clar, ja Creuzer, el 1810, havia desenvolupat les seves tesis, tan fantasioses, pero precedents inequívocs de les nietzscheanes, sobre mites sincretístics de tipus bhquic. Resulta evident que l'interes pels mites de Dionís es pot detectar en un temps forca anterior a Nietzsche, el qual, en relació amb aquesta problemhtica, rnés aviat ha d'ésser considerat corn la culminació d'una serie d'elaboracions temhtiques i ideolbgiques, que varen tenir una trascendencia extraordinjria per a la filosofia i la mitografia de tot el segle XIX. Per arribar al Dionís de Nietzsche, probablement ens convé de tenir en compte dos desenvolupaments paral.lels, partint del Die Gotter Griechenlaizcls de Schiller. Llavors, hi ha dues línies evolutives, d'acord arnb un esquema corn el següent: l6 Duch 1996: 71-2. a) La línia 'poktica': Holderlin + Heine + Nietzsche. b) La línea que podriem anomenar ' f i l o s ~ f i c o / f i l o l ~ g itcal~c,om la suggen el propi Wilamowitz: Schelling -t Creuzer + Erwin Rohde + Nietzsche. La línia poktica és la més facil de seguir per als no especialistes de filologia o de mitologia clissiques. Nietzsche estava pregonament influir per Heine -fins al punt que seus apologistes nazis hagueren de silenciar com van poder el fet que confessava ernfiticarnent el seu deute envers un jueu!17 Aquesta ser; la línia en la qiial m'entretindré una mica més, encara que, personalment, potser m'interesszuia més l'altra, la que, també a partir de Schiller, passa per Schelling i pel fantasiós, fascinant i gairebé oblidat Creuzer, i, a partir de Creuzer, es bifurca en Envin Rohde i el propi Nietzsche. Resulta que en les seves memories, Wilamowitz -la inquina del qual, el pas dels anys no havia pas aconseguit de temperar- va suggerir que l'única cosa valuosa en El Naixenlent (le la Tragedia era l'atenció consagrada a Dionís i que aquesta valoració de Dionís era una descoberta professional que calia atribuir a Rohde, no pas a Nietzsche. Es tracta d'una solemne insídia, naturalment, perque, de fet, ambdós eren estudiants del mateix curs, i destriar el pensament jovenívol de l'un del de l'altre no sembla gens factible. Perb queda encara penjada una qüestió curiosa, que sembla digna d'esment. A vuitanta anys fets, Wilamowitz, el positivista, l'histoncista, el mestre de la més acadkrnica de les disciplines, l'antic Rector de la universitat de Berlín, va produir el rnillor dels seiis llibres, el Der Glaube der Hellenen; i aquest llibre (que, dissortadament, no ha estar traduit) versa també sobre la religiositat dels grecs, pero una religiositat completament diferent d'aquella que valorava ~ i e t z s c h e ; p' ~arla extensament de platonisme i de neoplatonisme i acaba amb unes frases molt belles sobre Plotí. Es tracta, tanmateix, d'un tors inacabat, d'un llibre postum. Perb arnb tot, serveix, d'alguna manera, per acabar de reflectir aquesta obsessió de tot el segle XIX alemany (i de bona part del XX) pels déus de Grecia, tan remots, tan allunyats del cristianisrne, perb capacos de fer vibrar alguna corda indestriada en l'inima dels moderns (i potser no en l ' h i m a dels alemanys moderns, només)... SET Com que, en aquest context, no em vaga de resseguir in extenso la línia que passa per Holderlin i per Heine, recokeré a una trampa; perb a una trampa que em sembla bastant honesta. En comptes d'intentar explicar, d'una manera reductiva i empobndora, que representava Dionís per al pensament alemany del XIX, presentaré alguns versos del Der Einzige de Holderlin. Entre els romhntics, cap com Holderlin va percebre la pkrdua dels déiis antics amb un dolor tan pregon; i, d'una manera radicaiment conseqiient, va lluitar a fi que ltexpen&nciapoetica arribés a omplir el lloc de la mitologia extraviada. A El 11a i el vi, proclamava que hem nascut massa tard: per bé que els déus encara viuen, viuen l 7 Perqiik, en cfecte, la característica immodkstia nietzscheana no s'estigué d'explicar que els alemailys norrics han tingut trcs grans poetes: Goethe, Heine i, naturalmcnt, el1 iilatcix. la Fernández-Galiano 1969: 56-7. TAULA 27-28 111 , molt per sobre nostre, molt lluny de nosaltres, en un, altre món, i sembla que no ens facin gens de cas, desdenyosos dels pobres atuells que no sabrien contenir-los. Holderlin s'a- ferra a una estranya concepció mítica, segons la qual Dionís i el Cnst són 17U,l'últim déu sobre la terra, l'esclat de la posta dels déus quan partien; el pa i el vi sacramentals fusionen ambdues divinitats en una de sola. Heus aquí una singular combinació -pero no es podria esperar raonablement que cap creient ortodox acceptés una síntesi d'aques- ta mena.lgEls versos de Der Einzige que m'interessen són realment pocs, els ~ e g ü e n t s : ~ ~ i ...1 ara plena de do1 tinc l'anima, com si engelosíssiu, l Celestes!, que si en serveixo Un, j l'altre m'hagi de mancar. .. Ho sé, pero, i és culpa meva. Holderlin reconeix que no pot servir dos senyors, i renuncia tragicament als déus de Grecia, a favor del Crist. No es tracta d'una convicció intel.lectua1,perque encara creu que tots els Déus són fills d'un mateix Pare; pero l'esforc de reconciliació l'obliga a claudicar.21Una mica més enllh, continua: ...I és que en excés, Oh Crist!, m'aferro a Tu, bé que germa d'Heracles i goso confesar que també ets germa de EVO&,^" que els tigres enganxa al carro i avali fins a l'Indus, per a un servei joiós, féu plantar la vinya i amansí la fúria dels pables. Un pudor em reté, pero, de comparar-te als homes d'aquest món. 1prou que sé . que Aquell que t'engendra, ton Pare, és el Mateix.. l9 Butler 1958~2:99 SS. 20 Empro la traducció de Manuel Carbonell, publicada a Quadems Crema. 21 Butler 1958~7:33-4. 22 (= Dionís). Una c o m e n t a ~ i s t ad~e ~Holderlin escriu: «el conflicte entre paganisme i cristianisme va ésser combatut fins a una cloenda tragica en l'esperit d'aquell horne jove [de fet. Holderlin, quan va enfollir, era encara forqa jove] per al qual no es tractava d'un problema de temperament, ni tampoc d'un problema d'ideologia, ni d'un desig poktic d'harmonitzar dues diferents concepcions de la vida i de la realitat, sin6 d'un tema de supervivencia espiritual o d'anorreament espiritual». Anys després, Heine, dissortat i malalt?reconegué que hom s'atansa a la religió rnés sovint a la recerca de consol que no pas de goig. Els joiosos déus grecs, immunes a la sofrenqa, no poden compartir els sentiments d'un malaventurat mortal, desgraciat i turmentat. Hom els admira amb embadaliment, pero es fa difícil d'e.rtir~lur-[os(de fet. aquest és un sentiment que els antics amb prou feines coneixien i que haurien trobat, certament, aberrant). Tots aquests esqueixaments i contradiccions culminen en Nietzsche. Els seus problemes foren similars, pero agreujats! radicalitzats i particularment envennats. No manquen símptomes en el sentit que aquesta misteriosa afiriitat entre el Crist i Dionís, que turmenti Holderlin, també preocupava el darrer Nietzsche, i que l'obsessionh ventablement -la similitud entre Dionís Zagreu, el déu que trosseja o que és trossejat membre a membre, i el Crist crucificar. 1si Holderlin sabia que la seva veritable casa espiritual no era entre els homes sinó entre els déus, Nietzsche, amb molta menys pietat i modestia, es va arribar a convencer que el1 n'era un, de déu. Cada vegada d'una manera menys ambigua, a mesura que el final s'acostava, es deixi endur a proclamar que el1 era Dionís, que el1 era 1'Anticnst -porser perquk en el seu esperit niava e1 rebuig i el fastigueig davant d'aquest suggeriment insuportable, que havia fascinar i obsedit Holderlin: que Dionís i el Crist fossin el mateix. Com tothom sap, va signar Ecce Horno amb uns mots de repte contundents: Dionís contra el crzlcificat -irnrnediatnment després de l'angoixada pregunta: «Se m'ha compres?» 1encara, quan la follia ja s'atansava, en les seves últimes cartes: adreqades no pas a destinataris raonables, sinó, podríem dir, a un món del qual s'acorniadava d'aquesta curiosa manera -aquestes cartes torturades són signades, alternativament: 'Dionís' o bé 'El Déu crucificat', indiferentment. Pero no li va servir pas de gran cosa; ja estava al [lindar del mateix vertigen que s'havia emportat Holderlin, i que el va xuclar: se'l va empassar.'"~ conflicte entre paganisme i cristianisme, que s'havia desfermat tan brutalment, des que Winckelmann. el primer, va plantejar la religió dels grecs com a tema d'estudi prioritai a l'atenció dels seus compatnotes, va fer de Nietzsche una nova víctima - una víctima molt menys dbcil que Holderlin, perb no pas menys tragica que ell. Per cloure aquest paper, voldria evocar, sintetitzar d'una manera rapidíssirna, l'itinerari que hi he recorregut. Hem comenqat amb uns quants tecnicismes -i em sernbla que aixb era inevitable-, pero hem acabat (almenys. així ho desitjo) nrribant al cor del problema; un problema irresoluble. perb que potser es deixa plantejar a partir d'aquests termes: l'obsessió per Dionís, l'obsessió per la religio~itat~an llunyana, dels grecs, en el marc de la cultura ferriament luterana de la qual tant Holderlin com Nietzsche eren productes. Aixb els va conduir a assajar una sínteci iinpossible; en aquestn síntesi, Nietzsche va posar-hi, de primer, totes les armes de la professió filolbgica (en la qual havia assolit, 23 B u ~ l c r1 9 % ~ 2. 40. 24 Butier 1 9 5 8 ~3. 15. TAULA 27-28 113 ja ho hem vist, una competencia fora de dubte); després del primer esfondrament, s'hi va llancar amb les armes, que li semblaren més aptes, de la filosofia; i després d'aixd, probablement no li quedava més remei que tomar-se boig, que és el que es va veure aculat a fer. BIBLIOGRAFIA W. Arrowsmith et Al., "Estudi Preliminar" i Introduccions a la traducció anotada de Fr. Nietzsche, Unmodern Obsewations, Yale University Press 1990. E.M. Butler, The Tyranny of Greece over Gerrnany, Boston, Beacon Press, 19582 ( l a edició, Cambridge U.P. 1935). G. Colli, Scritti su Nietzsche, Mila, Adelphi, 19862. M. Dixsaut (ed.), Querelle autour de "La Naissance de la Tragédie". Nietzsche, Ritschl, Rohde, Wilanzowitz, Wagner,París, Vrin, 1995. L. Duch, Mite i Interpretació. Aproximació a la Logomítica 11,Publicacions de 1'Abadia de Montserrat, 1996. M. Fernández-Galiano, "Ulrich von Wilamowitz-Mollendorff y la filología clásica de su tiempo", Estudios Clásicos 56 (1969), pp. 24-57. P. Levine, Nietzsche and the Modern Crisis of Huinanities, New York, SUNY, 1995. H. Lloyd-Jones, "Wagner", "Nietzsche" in Blood for the Ghosts, Londres, Duckworth, 1982, pp. 126-42 & 165-81, respectivament. J. Portulas, "Tres fildlegs es barallen", Ratlles (Quatre)111(1985), pp. 39-40. L. ~ c h a j o w i c z , ' ~Weinckelmann a Heidegger. Ensayos sobre el encuentro griego-ale- mán, Universidad de Puerto Rico, 1986. F. Serpa (ed.), Nietzsche, Rohde, Wilanzowitz, Wagner: La yolemica sull'arte tragica, Florkncia, Sansoni, 1972. J.M. Valverde, Nietzsche, de filólogo a Anticristo, Barcelona, Planeta, 19942. U. von Wilamowitz-Mollendorff, My Recollections (Meine Erinnerungen) 1848-1914, Londres 1930 ( traducció de la 2a edició alemanya, de 1928). </pre> <br/><br/p><p><i>Taula</i> (ISSN 0214-6657) és editada pel Departament de Filosofia de la Universitat de Illes Balears, des de 1982, i és el referent dels estudis filosòfics a les Illes Balears. Publica des dels inicis, articles i monografies sobre aspectes genèrics propis de filosofia, així com monografies dedicades als filòsofs més representatius del pensament filosòfic. Hi col·laboren tant professors del mateix departament de Filosofia, com professors convidats d\'altres universitats espanyoles i estrangeres, i alumnes que cursen estudis de Filosofia.</p> logo_home.jpg logo_collection.jpg Taula - Quaderns de pensament Titols Autor Resum Text complet Paraula clau Any de publicació Matèria en catalá Matèria en anglès text Title Source document dc.Creator Text complet Any de publicació {"name":"dc.Title","label":"Title","tooltip":"dc.Title: A name given to the resource.","type":"text"}, {"name":"dc.Creator","label":"Creator","tooltip":"dc.Creator: An entity primarily responsible for making the content of the resource.","type":"text"}, {"name":"dc.Description","label":"Description","tooltip":"dc.Description: An account of the content of the resource.","type":"text"} document Títol Matèria en català Paraula clau Matèria en anglès Autor null null null null null null null null null null null null null null null null null null null títol null Autor null Matèria null Any null volums complets null eduard.delvalle@uib.es true 499 lucene taula gdbm 1693466303 1693465668 /greenstone/sites/localsite/collect/taula untidy