Pissarra va començar la seva aventura l’1 de setembre de 1977, que va ser quan se’n va publicar el número 1. L’encapçalament de la revista era el següent: "Pissarra PISSARRA SINDICAT DE MESTRES ESTATALS – SINDICAT D'ENSENYANÇA PRIVADA (CAP EL SINDICAT D'ENSENYANÇA) BUTLLETÍ INFORMATIU SINDICAL ILLES.
A partir del número surt sense la frase CAP EL SINDICAT D'ENSENYANÇA. En aquell temps se’n publicaven dos números cada mes, un cada quinze dies aproximadament. S’ha d’especificar que el primer monogràfic que es va publicar va ser a Pissarra número 3, que es va dedicar a Gabriel Alomar. A partir del número 10 es va suprimir de la capçalera SINDICAT DE MESTRES ESTATALS – SINDICAT D'ENSENYANÇA PRIVADA i hi va quedar només el títol de PISSARRA amb l'afegit de BUTLLETÍ INFORMATIU SINDICAL DE LES ILLES. A partir del número 14 la revista va canviar de format i de responsables. Fins en aquest moment totes les persones que hi havia al sindicat contribuïen a publicar Pissarra. A partir d’aquest número va ser coordinada per Albert Catalan. A partir del número 15 es va canviar el nom de PISSARRA BUTLLETÍ INFORMATIU SINDICAL DE LES ILLES per PISSARRA BUTLLETÍ INFORMATIU DEL STEI. A partir del número 23 el format va tornar a canviar, i va passar a ser igual com el d’un diari. Així es va presentar fins al número 31, que va ser quan va adquirir el format actual.
Va ser per aquelles saons quan es va cercar una entitat que es comprometés a publicar Pissarra, amb totes les aportacions necessàries de les persones responsables del sindicat i dels afiliats que fossin necessàries, i es va encarregar la tasca a PROMOTORA MALLORQUINA DE MITJANS DE COMUNICACIÓ. Això va durar molt poc, ja que no hi havia mitjans econòmics suficients, i l’STEI va entrar en unes hores baixes que només li varen permetre publicar amb aquest sistema els números 31, 32 i 33 (un d'aquests no va sortir, és a dir, no es va enviar als afiliats i afiliades, ja que no se’n va poder fer el tiratge i sembla que l’original només el té Biel Palmer). Amb aquest número, que correspon al desembre de 1982, va finalitzar aquest equip i varen anar passant els mesos sense que es fes Pissarra, i aquí va ser quan Biel Palmer va decidir gairebé sense consultar ningú de treure’n un nou número, el 34, el març de 1983, amb diferents notícies tretes d’aquí i d’allà, i el mes de juny del mateix any va sortir el número 35, amb només 8 pàgines. El curs següent, el desembre de 1983, va ser quan Pissarra va començar a ser revista de l'ensenyament. Una cosa curiosa va ser que els que la varen publicar, varen repetir el número i va sortir amb el 35. Aquest repetit número 35 es va publicar amb el títol de PISSARRA. REVISTA D'ENSENYANÇA DE LES ILLES. Es va publicar al costat del Col·legi de Llicenciats, en el moment que el consell de redacció era format per Pere Polo, Bartomeu Cantarelles, Biel Caldentey, Bartomeu Cañellas, Tomàs Martínez i Aina Rosselló. Les portades les feia Amàlia Bernabé.
Va ser a partir d’aquí que a Pissarra va començar a disminuir la informació sindical i va passar a ser més monogràfica de temes d'ensenyament. Va ser quan va començar l’STEI INFORMA com a mitjà de publicació de les notícies sindicals. El número 42 va deixar de fer-se en col·laboració amb el Col·legi de Llicenciats.
De llavors ençà s’ha anat fent Pissarra en un format semblanta l’actual, i des del punt de vista formal i pel que fa als continguts, la revista ha tingut a través del temps un component bàsicament informatiu, un altre d’expressió de les opinions sobre determinats esdeveniments o actuacions o reivindicacions sindicals i, finalment, un altre de caire ideològic, per explicar ―o refermar― els “principis” del sindicalisme de l’STEI-i i del seu model d’escola i d’ensenyament. Pissarra sempre ha dedicat atenció, i també en aquell temps, a les qüestions pedagògiques i a la millora de la qualitat de l’educació i a la promoció i defensa de la llengua catalana i de la cultura de les Illes Balears.
En un temps en què es descobria la llibertat d’expressió, d’associació, de vaga, etc. i en què es lluitava per un nou model educatiu, Pissarra va complir una funció necessària per facilitar un cert grau d’informació i de comunicació ―i de “conscienciació” entre els ensenyants. Com es pot comprovar amb la perspectiva dels anys transcorreguts, ha ocupat gairebé en solitari un espai de pont entre els ensenyants, de cara a les seves reivindicacions laborals, però també s’ha compromès amb una escola pública, democràtica, laica, gratuïta i arrelada en una cultura i una llengua pròpies. En tot cas, l’estabilitat i la qualitat que ha assolit Pissarra en l’actualitat només es pot explicar des de l’esforç d’aquells primers anys de la Transició, en què es treballava amb més decisió que mitjans i amb més il·lusió que experiència.
Pissarra durant els últims deu anys i en l’actualitat és formada per l’editorial, el tema del qual en cada revista sol ser el més important, referit a l’ensenyament en el moment d’aprovar els seus continguts. Sempre sol ser el darrer article que s’elabora i es refereix a un tema d’actualitat. Els darrers monogràfics que s’han elaborat han estat: el número 117, corresponent a setembre i octubre de 2004, que va tractar el tema de la depuració de mestres a les Illes Balears durant la guerra civil; el número 118, de novembre, desembre i gener de 2004-2005, que es va dedicar a la nova Llei d’educació; el número 119, de febrer, març i abril de 2005, que es va dedicar a la violència de gènere; el número 120, de maig i juny de 2005, a immigració, integració i escola; el número 121, corresponent a octubre, novembre i desembre de 2005, a tres puntals de la literatura catalana, Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover en el 151è aniversari del seu naixement i Pere Capellà en el 51è aniversari de la seva mort; el número 122, de gener, febrer i març de 2006, a la LOE; el número 127, d’octubre, novembre i desembre de 2007, a la UIB; el número 128, de gener, febrer i març de 2008, a la celebració dels 30 anys de l’STEI-i; el número 131, de gener, febrer i març de 2009, a les trobades d’audiovisuals de l’ensenyament secundari; el número 132, d’abril, maig i juny de 2009, a les trobades de teatre en català a l’ensenyament secundari; el número 133, d’octubre, novembre i desembre de 2009, a la celebració del segon centenari del naixement de Charles Darwin; i el número 135, d’abril, maig i juny de 2010, a Baltasar Porcel, quan estava a punt de complir-se el primer any del seu traspàs. A les dues revistes dedicades a les trobades d’audiovisuals i teatre, la part monogràfica va ser coordinada per Magdalena Serra; a la revista dedicada a Charles Darwin, la part monogràfica va ser coordinada per Jaume Rosselló i Guillem X. Pons; i a la dedicada a Baltasar Porcel, el monogràfic va ser coordinat per Bartomeu Cantarellas.
Durant aquest darrer període, la revista, a més de l’editorial, ha constat d’un cos principal de continguts, format entre un 60% i un 80% per la part monogràfica o un tema principal que és tractat amb exhaustivitat i per un nombre determinat d’articles. Els temes que es tracten en aquesta part de la revista, a part de les monogràfiques esmentades, es refereixen a diferents jornades, seminaris i trobades que l’STEI-i celebra, com les de normalització lingüística; als diferents fòrums socials o educatius: el de Mallorca, el de París, el mundial, l’ibèric per l’educació, etc.; a les eleccions generals o autonòmiques abans de celebrar-se; als diferents congressos que ha anat celebrant l’STEI-i; a les eleccions sindicals, que elecció rere elecció ha anat guanyant l’STEI-i; a l’exposició sobre els 30 anys del sindicat; a l’extensió del català a tots els àmbits, etc. La resta de la revista s’ha dedicat a presentar experiències de centres escolars a càrrec de diferents mestres, articles sobre la llengua catalana, sobre diferents temes de didàctica i pedagogia, entrevistes a persones destacades del sindicat i de l’ensenyament, presentació de materials didàctics elaborats a l’Escola de Formació en Mitjans Didàctics o per altres persones dedicades a l’ensenyament, recensions de llibres, revistes, CD i DVD, etc. Unes quantes pàgines o petits espais de pàgina s’han dedicat a la publicitat privada i institucional. Publicitat institucional que ha desaparegut a partir del número 139, ja que aquesta ha estat una de les retallades del Govern.
Entre diferents responsables, coordinadors, col·laboradors, dissenyadors i impremtes han transcorregut més de 34 anys i s’ha arribat al número 139, que és el darrer número publicat en acabar la digitalització de la revista.