|
Abstract:
|
[cat]L’exonímia, és a dir, els noms propis de lloc de fora de l’àrea de la llengua catalana (el que en diríem de manera simplificada «topònims estrangers») és possiblement l’aspecte menys treballat de la toponímia catalana. No és un camp que no hagi estat estudiat, però comparativament ho ha estat molt menys que el dels topònims estrictament catalans. Tanmateix, podem comprovar que fins i tot figures cabdals de la lingüística catalana també s’han interessat per l’exonímia i l’han estudiada, com Coromines a Alguns noms propis estrangers usats sovint en forma incorrecta (dins Lleures i converses d’un filòleg, 1971, p. 55-60) o Fabra mateix a les Converses filològiques —i al qual ens referirem després de manera més detallada—, encara que aquesta dedicació hagi estat molt puntual en el conjunt dels seus treballs. I és que l’ús, i per tant la necessitat, de l’exonímia no ha parat de créixer, sobretot amb el desenvolupament dels mitjans de comunicació, l’extensió del turisme, la creació d’Internet i, en conjunt, el que avui coneixem com la globalització. Ja feia anys que en cursos i col·loquis d’onomàstica sovint es remarcava aquesta situació de desequilibri entre el relleu que havia pres l’exonímia i els estudis que se li havien dedicat, un aspecte que va quedar especialment palès en la Jornada d’Onomàstica «L’exonímia, una manifestació més de la globalització», que es va celebrar el 19 i 20 d’octubre de 2012 a València, i que es va publicar posteriorment amb el títol Topònims entre dos llengües. L’exonímia, una manifestació de la globalitat (València, Denes, 2014). Aquesta seria una de les primeres aproximacions, podríem dir que de manera organitzada, en aquest tema des de la perspectiva de la llengua catalana, una jornada que va permetre no solament veure algunes de les característiques i mancances en el tractament de l’exonímia en català, sinó que sobretot va esdevenir una bona mostra de les dificultats específiques de l’estudi d’aquest camp de la toponímia, en què també té molta importància l’estat de desenvolupament dels criteris de transcripció i de transliteració, els usos internacionals o els graus d’establiment i oficialització de la toponímia a cada país. I aquest creixement de la necessitat i de l’interès per l’exonímia ha tingut una repercussió directa en l’àmbit de l’assessorament lingüístic —com es pot comprovar, per exemple, a l’ésAdir— i del món editorial —com en el cas de la proposta relacionada amb Enciclopèdia Catalana que ja es va exposar al col·loqui de València de 2012 (Criteris per a la revisió de l’exonímia a Enciclopèdia Catalana i a l’Institut Cartogràfic de Catalunya, a càrrec de Juli Moll i David Ordóñez, p. 79-97). |
El projecte del Nomenclàtor mundial. Metodologia i criteris