|
Abstract:
|
[cat] Parlar del medi des del punt de vista de la configuració d’un sentiment d’identificació, d’assumpció de les seues característiques pròpies, suposa alguna cosa més que considerar el dit concepte com una substància a través de la qual obra una forma, i més que considerar-lo l’element o la substància que envolta una cosa, tal com ens indiquen les primeres accepcions que figuren en els diccionaris a l’ús. El medi és, i això és el que més ens interessa, una societat en el seu conjunt i, fins i tot, no sols en allò que es referix a l’aspecte físic, sinó que també fa referència al conjunt de costums, d’esdeveniments, etc., entre els quals viu una persona, a la manera com és arreplegat pel Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll. Així doncs, l’entorn seria tot allò que hi ha al voltant d’un element, ja siga una cosa o una persona. Dit això, caldrà acceptar que l’entorn o el medi no es limita únicament al vessant natural, de tal manera que el vessant social i el cultural també formaran part del gran conjunt que s’entén com a medi o entorn. I encara més, en funció de l’objecte de tractament i de l’aspecte a què es referix també parlarem, com de fet es fa habitualment, de medi, entorn, paisatge, etc., urbà, agrari, vegetal, rural, industrial, etc., tot i que, a més d’entendre’s el paisatge com a part d’un territori que es pot observar des d’un lloc determinat, tal com s’arreplega al Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, també és cert que en els diferents fòrums es fa referència a la configuració particular del terreny en un lloc determinat. També en el cas del concepte de paisatge es parla d’una classe o una altra segons a què ens estiguem referint. Així trobem el de muntanya, el marítim, l’agrari, el de camp, l’industrial, i més encara, el paisatge real, l’imaginari, el paisatge històric, etc. L’onomàstica, com a ciència que estudia els noms propis de persona o de lloc, i la toponímia, com a conjunt dels noms d’un país o comarca, prenen de la tradició oral principalment i del mateix medi tot un ventall d’elements que donen una certa configuració i fixació dels noms més ajustats a cadascun dels indrets, a cadascuna de les persones, però la qüestió és esbrinar, o com a mínim reflexionar al voltant de les interaccions i les interrelacions que es produïxen entre cadascun dels conceptes que ací hem tret a col·lació, per una altra banda freqüents i, en certa forma, imprescindibles quan es parla de la qüestió de posar en relació la persona amb tot allò que l’envolta i amb tot allò que explica la seua existència. Així doncs, al llarg d’este escrit reflexionarem sobre les interrelacions entre paisatge, medi, entorn, onomàstica, toponímia, geografia... i, sobretot, tenint present la manera com el conjunt de termes indicats justifiquen i, fins i tot, produïxen un important sentiment d’identificació i d’identitat individual i social en una determinada persona, que viu en un lloc determinat i que té un grup de referència al qual pertany per raons de naixement i, sobretot, per raons de voluntat. |
L’entorn com a recurs didàctic. El cas de València