|
Resum-abstract:
|
[cat] Quan es parla d’envelliment, l’actualització de les dades sociodemogràfiques sol anar acompanyada de discursos alarmistes sobre la sostenibilitat del sistema sanitari i del sistema de pensions. No es tracta de negar-ho: la realitat actual és que augmenta progressivament la proporció de les persones de 60 anys i més, però si és important tenir en compte que «l’envelliment de la població és el resultat dels components del canvi demogràfic (fecunditat i mortalitat). En la mesura en què avança la transició demogràfica i es produeixen descensos de la mortalitat, i principalment de la fecunditat, s’assisteix a un procés gradual d’envelliment de la població (Chackiel, 2004, citat a CEPAL, s/d, pàg. 1)1. En relació amb aquests dos components, la demografia no és una situació estable i inamovible: és possible modificar-ne la trajectòria amb les polítiques adequades. Els fluxos migratoris són un dels elements que influeixen sobre la major o menor joventut de la població d’un mateix país. Sense anar més lluny, a Espanya trobem una diferència molt important en termes d’edat mitjana i envelliment de la població entre unes comunitats autònomes i unes altres (Castella i Lleó, Astúries, Galícia, País Basc, Aragó, com a comunitats autònomes més envellides respecte de la mitjana, enfront de Ceuta i Melilla, Canàries, Múrcia, Illes Balears i Andalusia). D’altra banda, i pel que fa a la fecunditat, no són poques les veus que advoquen per dur a terme polítiques actives de suport a la natalitat en una societat com l’espanyola amb uns índexs de fecunditat molt baixos. De fet, en l’actualitat la natalitat a Espanya és en uns mínims històrics. Per la seva banda, i a nivell comparatiu, prenent com a referència els països que integren la UE, Espanya és també un dels països que se situa a la cua en dades de fecunditat. Així doncs, i reprenent la qüestió d’influir sobre els components de la demografia, ens referim a la necessitat de dur a terme polítiques, en sentit ampli, que incloguin tant ajudes econòmiques concretes i sostingudes durant el temps necessari com reformes de més importància que recolzin l’accés a l’ocupació de qualitat. En definitiva, mesures que afavoreixin i recolzin la natalitat. Sobre aquest tema, recordem el cas de Suècia, un país pioner en la posada en pràctica de polítiques per a la conciliació de la vida laboral i familiar i el tercer país de la UE amb una major taxa de natalitat després de França i Irlanda. |
Introducció