El present estudi esbossa l’evolució dels coneixements adquirits sobre l’estructura d’Eivissa. Es proposa un nou tall estructural per aquesta illa. Dos importants accidents transversals divideixen l’illa en tres gran compartiments. Al Paleogen, l’illa probablement pertanyia a un territori emergit. Una transgressió marina que es va iniciar al Burdigalià (nannozona NN3) i arribà a la seva màxima expressió al Languià (nannozona NN5) amb la deposició dels sediments corresponents a la Formació Cala d’Hort que estan implicats en les escates tectòniques. Aquesta formació està coronada per la Formació de Cap Jueu datada com a Languià superior-Serraval·lià, també implicada en l’estructuració en forma d’escates. L’existència d’un olistostroma d’edat aquitano-burdigaliana que ja havia estat descrita per autors anteriors no es conserva, ni la d’un olistostroma d’edat languiana. Per la nostra part, no reconeixem la presència de klippes sedimentàries localitzades dins d’una “avant-fosa languiana”. Interpretem aquestes klippes com a klippes tectòniques. El solc subbètic no té lloc a les Balears. Eivissa i Mallorca es corresponen amb la prolongació vers el nord-est del prebètic d’Alacant.

The situation of Eivissa justifies a special interest for its geological characteristics. Being the furstlest west element of the group of islands emerging from the “balearic promontory”, Eivissa makes it possible to evaluate the paleogeographic and tectonic relationships with the external zones of the betic cordilleras. It is now according to E. Suess and P. Fallot (1922), that the Balearic islands make up the structural prolongation of this orogenesis. The present study traces the evolution of the knowledge acquired so far about the geology of the island of Eivissa and its structural place in the Balearic islands. A new structural conception of this island is proposed.