LITERATURA CATALANA
CONTEMPORÀNIA I


INTERTEXTUALITAT: EL CAS
DE LA GENERACIÓ DELS 70 A


MALLORCA






MEMÒRIA D’INVESTIGACIÓ











AUTORA: CATALINA BORRÀS LLINÀS
DIRECTORA: MARGALIDA PONS JAUME





DEPARTAMENT DE FILOLOGIA CATALANA I
LINGÜÍSTICA GENERAL


UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS
PALMA, 20 DE DESEMBRE DE 2010







1


ÍNDEX




Introducció ……………………………………………………………………………... 3


1. La intertextualitat. Principals formulacions teòriques ................................................. 7


1.1 Definició. Història del terme ......................................................................... 7


1.2 Intertextualitat i intertext ............................................................................. 12


1.2.1 L’intertext discursiu ...................................................................... 12


1.2.2 L’intertext lector ........................................................................... 14


1.3 Diferents manifestacions intertextuals ........................................................ 15


1.3.1 Intertextualitat externa .................................................................. 17


1.3.2 Intertextualitat interna o intratextualitat ....................................... 18


2. La Generació literària dels anys 70 a Mallorca. Característiques generals ............... 19


2.1 Sobre el concepte de generació ................................................................... 19


2.2 La Generació dels 70 a Mallorca ................................................................. 23


2.2.1 Autors que integren el grup generacional de 1970. Diferents


propostes ................................................................................................ 23


2.2.2 Eclosió de la Generació dels 70. Context històric ........................ 28


2.2.3 Influències i trets distintius. Principals punts de contacte


entre els membres del grup .................................................................... 34


2.2.4 Evolució de l’obra narrativa del grup generacional dels 70 .......... 39


2.2.4.1 Anys 70: els inicis .......................................................... 39


2.2.4.2 Anys 80, canvi de signe narratiu .................................... 43


2.2.4.3 Els darrers anys .............................................................. 46


3. La intertextualitat a l’obra dels autors de la Generació dels 70. Visió panoràmica .. 48


3.1. Intertextualitat externa ................................................................................ 49


3.1.1 Endoliterària .................................................................................. 49


3.1.1.1 Citació ............................................................................ 49


3.1.1.2. Al·lusió .......................................................................... 57


a. Títols ........................................................................... 58


b. Personatges ................................................................. 60


c. Continguts ................................................................... 65


d. Llorenç Villalonga o l’al·lusió inevitable .................. 74


3.1.1.3. Reescriptura ................................................................... 77


3.1.2 Exoliterària .................................................................................... 81




2


3.1.2.1 Textos no literaris ........................................................... 81


a. Cinema ........................................................................ 81


b. Música ........................................................................ 86


c. Pintura ......................................................................... 90


d. Referències històriques ............................................... 92


e. Altres .......................................................................... 94


3.1.2.2 Frases fetes i refranys ..................................................... 98


3.2 Intertextualitat interna o intratextualitat .................................................... 101


3.2.1 Citació ......................................................................................... 101


3.2.2 Al·lusió ....................................................................................... 105


3.2.3 Reescriptura ................................................................................ 112


4. Estudis de cas ........................................................................................................... 114


4.1 Biel Mesquida: Puta marès (ahí). La subversió de la narrativa popular ... 114


4.2 Maria-Antònia Oliver: Joana E., la intertextualitat al servei de la


recerca de la identitat femenina ....................................................................... 123


4.3 Antoni Serra (o quan tres no és multitud) .................................................. 136


4.4 Baltasar Porcel: Ulisses a alta mar. Reescrivint Homer ........................... 150


4.5 Gabriel Janer Manila: personatges i joc intratextual ................................. 157


Conclusions ................................................................................................................. 165


Apèndix documental .................................................................................................... 168


Bibliografia .................................................................................................................. 193





























3


INTRODUCCIÓ




La casualitat ens dóna quasi sempre allò que mai se’ns hagués acudit de demanar.


ALPHONSE DE LAMARTINE


No us ha passat mai, llegint un llibre, que us heu anat aturant contínuament al
llarg de la lectura, i no per desinterès, sinó al contrari, a causa d’una gran
afluència d’idees, d’excitacions, d’associacions? En una paraula, no us ha passat
mai això de llegir aixecant el cap?
ROLAND BARTHES




Per bé que l’home sol entestar-se a pensar que té a les seves mans el control


absolut dels esdeveniments que protagonitza, el cert és que en molts casos les accions


humanes es presenten regides per la casualitat. En l’àmbit literari aquesta conjuntura és


força evident, ja que d’un detall que a primera vista sembla insignificant en pot sorgir,


de manera inesperada, la caracterització d’un personatge, l’argument d’un conte i, fins i


tot, el títol d’una novel·la. No només la creació literària, però, està sotmesa a


circumstàncies d’aquest tipus: també els estudis sobre literatura poden tenir el seu


origen en un cúmul de circumstàncies casuals. És en aquest context en què cal


emmarcar l’elecció dels continguts tractats a la present memòria ja que, quan faig la


vista enrere i intento recordar l’origen del meu sobtat interès, només puc recordar el


paper que va jugar l’atzar en aquesta decisió.


La primera casualitat va esdevenir-se quan va arribar el moment de triar el tema


per al projecte de final de carrera. Com que volia desmarcar-me dels autors tractats a


l’aula i havia llegit recentment algunes de les obres de Maria-Antònia Oliver, vaig


decidir-me a estudiar-ne la producció novel·lística. Margalida Pons, la meva tutora (que


també ha dirigit totes les fases d’aquest projecte d’investigació), em va donar les


directrius per posar en marxa la proposta, i ben aviat em vaig immergir en la lectura i


anàlisi de les diferents obres publicades per l’autora. En aquest procés, va haver-hi dos


casos que em van cridar molt l’atenció, Amor de cans i Joana E.: en ambdues, l’autora


se serveix d’al·lusions a textos d’altres autors per bastir el seu relat, amb la qual cosa


aconsegueix introduir el lector en un joc de referències molt efectiu. Aquest recurs em


va atreure, i vaig tractar-ne l’ús que en fa Oliver en profunditat en un capítol del meu


projecte. A més, vaig aconseguir publicar un article a Lluc sobre el tema, treball que


encara considero el meu bateig de foc en l’estudi de la intertextualitat. La cosa, però, no


va anar més enllà, i l’interès envers aquesta pràctica es va anar refredant.




4


A l’hora d’escollir el tema per a la memòria, tenia més o menys clar que volia


seguir en la línia d’investigació iniciada; la meva intenció era portar a terme un estudi


de l’obra dels altres autors que, juntament amb Oliver, integren la denominada


Generació dels 70. Allò que no tenia clar, però, era l’enfocament que calia donar a la


meva investigació, ja que la producció d’aquests autors s’ha estudiat des de perspectives


ben diverses. Novament, la casualitat va marcar la meva decisió: i és que un dia, parlant


sobre aquesta qüestió amb la meva tutora, ella em va recordar l’article de Lluc i em va


proposar que tractés aquest conjunt d’escriptors des de l’òptica de la intertextualitat.


L’atzar havia jugat bé les seves cartes: aquesta idea em va entusiasmar, i de seguida


vaig fer meva aquesta opció.


Arribat el moment de planificar el procés de recerca i investigació,1 en primer


lloc vaig decidir cercar tota la informació possible referent al col·lectiu objecte d’estudi


(prèviament, havia acotat la meva recerca als escriptors mallorquins i, més


concretament, a un grup reduït integrat per Guillem Cabrer, Llorenç Capellà, Miquel


Ferrà i Martorell, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Biel


Mesquida, Maria-Antònia Oliver, Baltasar Porcel, Carme Riera, Miquel Àngel Riera,


Antoni Serra, Jaume Santandreu, Gabriel Tomàs i Antònia Vicens). Així, vaig anar


rastrejant publicacions periòdiques, monografies, entrevistes i, fins i tot, cartes


personals2 amb l’objectiu de fer-ne una lectura comparativa i, en conseqüència, obtenir-


ne una visió plural. Tot seguit, vaig documentar-me també sobre la pràctica analitzada,


això és, la intertextualitat; en aquest cas, els manuals i la xarxa van constituir els punts


clau del procés de documentació. Una vegada recopilada la informació teòrica


necessària, va començar la recerca de la matèria primera: les novel·les dels autors dels


70. 3



1 Val a dir que, en alguns aspectes (principalment, els referents a l’obra de Biel Mesquida), el meu treball
té en compte el marc establert pel projecte de recerca DENC (Discursos d’experimentació en la narrativa
catalana). Aquest marc pot consultar-se a


La tasca no fou senzilla: des de textos exhaurits a volums exclosos de préstec, des


de llibres desapareguts misteriosament de les biblioteques a obres que no es localitzen


sinó a centres d’accés molt restringit, la tasca s’anava complicant de cada vegada més.


Tot i això, el cert és que el bon ofici d’alguns contactes (personals i professionals) em


http://www.uib.cat/catedra/camv/denc/objectius.html.
2 Les cartes personals a què faig referència s’inclouen en un apèndix presentat al final d’aquesta memòria,
i donen notícia de la correspondència mantinguda entre Francesc de Borja Moll i els narradors Antònia
Vicens i Baltasar Porcel.
3 Amb l’afany de precisar i sistematitzar l’abast del meu estudi, em centraré únicament en l’obra
novel·lística d’aquests autors ja que, si bé és cert que els reculls de narrativa breu que publicaren
reflecteixen alguns dels eixos de la seva producció literària, és a les novel·les on es manifesten amb més
contundència els seus principis estètics i temàtics i, alhora, l’ús de la tècnica analitzada.




5


va permetre accedir a la pràctica totalitat dels textos consultables i, en conseqüència, em


va ser possible procedir a treballar-los amb relativa normalitat. A l’hora de seleccionar,


d’entre totes les troballes realitzades, les obres que em servirien de base per al meu


estudi vaig aplicar un criteri força elemental: tan sols contemplaria aquells casos que


continguessin exemples molt evidents del fenomen intertextual. Aquesta decisió em va


portar a bandejar, entre d’altres, novel·les com Crineres de foc de Maria-Antònia Oliver


que, si bé beu de textos anteriors com l’obra de Tolkien, no conté cap referència


explícita que pugui incloure’s en el meu àmbit d’estudi (tal com exposaré tot seguit, cal


establir ja d’entrada la diferència entre la intertextualitat i l’estudi de fonts literàries).


El fruit d’aquest procés és el presentat a continuació: en primer lloc, s’inclouen


dos apartats teòrics que serveixen per contextualitzar, d’una banda, la tècnica analitzada


i, de l’altra, el grup generacional dels 70 i el mateix concepte de generació. El cos


central de la memòria és constituït per un apartat força heterogeni en què s’analitzen els


diferents vessants de la intertextualitat a les obres dels autors proposats; en aquest cas,


es parteix d’una classificació establerta per l’estudiós José Enrique Martínez Fernández


(i, val a dir-ho, refeta amb un toc personal que es concreta en dues modificacions força


significatives), la qual ha permès sistematitzar un estudi que a priori semblava força


difícil d’estructurar. A continuació, hi ha cinc apartats monogràfics en què es treballen


aspectes concrets. Per començar, es tractarà el text de Biel Mesquida Puta marès (ahí);


com no podia ser d’altra manera, aquest primer estudi té com a punt de partida la


subversió (concretament, es pararà atenció a la subversió de la literatura de caire


popular, ja que es treballarà a partir d’una sèrie de citacions extretes de les Rondayes de


Mallorca de l’Arxiduc). Tot seguit, i tal com reflecteix el títol («Maria-Antònia Oliver:


Joana E., la intertextualitat al servei de la recerca de la identitat femenina»), es presenta


un apartat en què interactuen l’interès per la pràctica intertextual (en aquest cas, per


l’al·lusió) i pels estudis de gènere. La sèrie de novel·les negres sorgides de la ploma


d’Antoni Serra constitueix l’objecte d’estudi d’un segon apartat, també centrat en


l’al·lusió, en què s’establirà un curiós diàleg amb els textos de dos dels més reconeguts


creadors del gènere: Manuel Vázquez Montalbán i Andrea Camilleri. En el cas de


Baltasar Porcel, l’obra analitzada serà Ulisses a alta mar, i el text de referència


(altrament, objecte de reescriptura) l’epopeia homèrica. Ja per acabar, i com a única


mostra d’autoreferencialitat (això és, d’intratextualitat), els personatges de les novel·les


de Gabriel Janer Manila seran analitzats en profunditat per tal de detectar les


semblances existents entre una sèrie de perfils ben característics (rebels, nans, etc.).




6


Amb tot, la intenció és clara: observar si existeixen concomitàncies en l’ús de la


intertextualitat que fan els diferents autors i dictaminar si es pot concloure que, com en


el ja esmentat cas d’Oliver, aquesta és un recurs cabdal en el marc de la producció


literària dels autors de la Generació dels 70 a Mallorca.


Quant a qüestions tipogràfiques i d’estil simplement voldria destacar el fet que, a


l’hora de reproduir citacions, he recorregut al text original sempre que m’ha resultat


possible; així, la memòria conté citacions en català, castellà i francès (en aquest darrer


cas, les citacions van acompanyades de la corresponent traducció inclosa en una nota a


peu de pàgina). Pel que fa a les citacions de textos escrits originalment en altres


idiomes, he optat per reproduir la traducció catalana o castellana que se n'oferia a les


diferents edicions que he tingut a l'abast.


No vull cloure aquesta introducció sense agrair a un grup de persones la seva


ajuda inestimable: a Margalida Pons, per haver exercit de veu crítica i de punt de


referència en tot moment; a Maria Muntaner i Mercè Picornell, per la seva ajuda i les


seves orientacions; a Guillem-Jordi Graells, Miquel López Crespí i Antònia Vicens, per


la seva bona disposició; a Joan Mas, Damià Pons i Caterina Valriu, per l’ajuda prestada


a l’hora de cercar vies de publicació per als articles relacionats amb aquesta memòria; i


a Aina Dols, Francisca Maria Esteva (Servei de Documentació de la UIB) i Margalida


Llinàs, per tots els llibres de lectura i de consulta que m’han aconseguit.


























7


1. La intertextualitat. Principals formulacions teòriques


En aquest apartat inicial portaré a terme la caracterització de la intertextualitat


des d’un punt de vista eminentment teòric. En primer lloc, aportaré una definició del


terme, tot parant una atenció especial a l’evolució de les seves connotacions


semàntiques i funcionals. Tot seguit, oferiré una breu relació dels principals trets que


presenta allò que hom denomina intertext i, ja per acabar, em centraré en la descripció


de les principals manifestacions del fenomen intertextual que poden detectar-se en un


text determinat.




1.1 Definició. Història del terme


Des del punt de vista etimològic, i partint del fet que el prefix inter- fa referència


a les relacions de reciprocitat o interconnexió que s’estableixen entre dues o més unitats


pot destacar-se que, a grans trets, el terme intertextualitat evoca la relació d’un


determinat text amb altres creacions (artístiques o no) preexistents, això és, al·ludeix al


bastiment d’un text a partir dels fonaments obtinguts mitjançant el coneixement i estudi


de tot un seguit de manifestacions culturals prèvies.


El terme en qüestió és relativament modern i, en conseqüència, també ho és la


seva teorització.4 La primera figura a la qual cal fer referència a aquest respecte és


Mijail Bakhtín, les teories del qual enunciaren, entre molts altres aspectes,5 el caràcter


dialògic del discurs6



4 Tot i això, no podem obviar el fet que els mecanismes de caire intertextual existeixen des de fa molts
anys en tant que la seva anàlisi pot aplicar-se a èpoques molt diferents. Per exemple, podem rastrejar l’ús
d’aquesta tècnica en el Tirant lo Blanc de Martorell, obra que se serveix dels textos de Joan Roís de
Corella a l’hora d’elaborar alguns dels seus passatges més destacats. Corella, per la seva banda, s’inspirà
en les obres d’Ovidi el qual, no ho dubtem, va recórrer sovint a l’imaginari grec per redactar els seus
textos. D’altra banda, a aquest respecte també cal destacar el fet que ja des de l’Antiguitat han existit
termes i conceptes per a determinats tipus de relacions concretes entre un text i altres manifestacions de la
cultura com, per exemple, paròdia, paràfrasi, pastitx, al·lusió, collage, etc. (NAVARRO 1997: VI). Així
doncs, la intertextualitat s’ha de concebre com una característica inherent a tota manifestació cultural i,
alhora, com un fenomen actiu en els textos de caràcter literari de tots els temps que la crítica ha de tenir
molt en compte a l’hora de realitzar-ne el pertinent estudi.
5 La crítica russa sovint ha destacat que els pensadors europeus tan sols feren seus alguns aspectes de
l’ideari bakhtinià (principalment, la dialogia). Tal com destaca Tatiana Bubnova (1996: 15), «los
investigadores rusos no sin razón han señalado el “enfoque unilateral” de sus colegas occidentales, los
que leen en los trabajos de Bajtin tan sólo el pluralismo y el relativismo, derivados directamente del
dialogismo y del carnaval, y descuidan los aspectos de la responsabilidad individual y de la
intersubjetividad, que constituyen la segunda mitad de las bases de su pensamiento». Tot i que
comparteixo en gran mesura els continguts d’aquesta crítica, per tal de sistematitzar les meves idees en el
marc de la present anàlisi em cenyiré estrictament a l’estudi d’aquells conceptes que em serviran per
caracteritzar, de manera més o menys aproximada, la noció que m’ocupa.


(MARTÍNEZ FERNÁNDEZ 2001: 53). Segons Bakhtín, pot afirmar-se


6 Per als seus estudis, Bakhtin se centrà en el discurs de caràcter novel·lístic i, més concretament, en
l’anàlisi de les obres d’autors com Dostoievski. Sobre aquest autor, el crític destacà en una entrevista:




8


que tot discurs és el resultat de la interacció o diàleg amb altres textos, això és,


constitueix la relació necessària d’una forma d’expressió amb altres manifestacions que


li són externes. L’esmentada dialogia estableix, per tant, la relació de veus pròpies i


alienes, individuals i col·lectives, amb la qual cosa fa palès el fet que el llenguatge del


discurs s’ha d’analitzar des de la perspectiva de la polifonia o interacció d’un nombre


determinat de veus en un mateix discurs. Tal com destaca Iris Zavala (1989: 79):



Lo dialógico concierne ante todo a la interacción entre los sujetos parlantes (locutor =


voz hablada o activa; emisor = voz del circuito comunicativo escrito), y los cambios de sujetos
discursivos, bien sea en el interior de la conciencia o en el mundo real. Supone, asimismo, una
articulación que incorpora las «voces» del pasado (tiempo), la cultura y la comunidad. Revela,
en definitiva, la orientación social del enunciado. En cuanto que determina la «pluralidad» y la
«alteridad», se opone a la «voz» monoestilística y monológica que impone la norma, la
autoridad, el discurso del poder. Captar la dialogía —la poliglosia, la heteroglosia— significa el
desafío a un lenguaje único.




Les idees de Bakhtín no van ser conegudes a Europa fins a principis de la dècada


dels 60, quan van ser introduïdes per una sèrie de teòrics vinculats a l’estructuralisme


(Kristeva, Todorov, etc.). És precisament en aquesta època (i, més concretament, l’any


1967) quan Julia Kristeva assimila i reformula les teories d’aquest crític i encunya el


concepte d’intertextualitat pròpiament dit al seu article «Bakhtíne, le mot, le dialogue et


le roman», que dos anys després inclouria al volum Semiotiké. Segons Kristeva (1969:


140), «tout texte se construit comme une mosaïque de citations, tout texte est absorption


et transformation d’un autre texte».7



«Dostoievski, para mí, es el creador de la novela polifónica, de más voces, organizada como un diálogo
intenso y apasionado sobre los problemas últimos» (PODGORZEC 1996: 117).
7 «Tot text es construeix com un mosaic de citacions, tot text és absorció i transformació d’un altre text».
(la traducció al català d’aquests i altres originals francesos és meva).


Per a l’autora en qüestió, doncs, un text és una


mena de gran mosaic bastit a partir de citacions diverses, és a dir, constitueix una


reinterpretació d’una sèrie de textos previs per part de l’autor. En aquest cas, es parteix


de la premissa que cap text no pot existir com un tot hermètic i autosuficient per dues


raons bàsiques: la primera és que un autor és, abans de començar la seva tasca de


creació literària, un lector de texts aliens al seu, cosa que implica que tota obra és plena


de referències i influències externes. Per la seva banda, la segona raó al·ludeix al fet que


qualsevol text adquireix un sentit ple mitjançant l’acte de la lectura, el qual es troba


totalment mediatitzat per l’ampli entramat textual que el lector aporta quan realitza la


tasca d’interpretació del text. En definitiva, per tant, pot afirmar-se que el concepte


d’intertextualitat plantejat per Julia Kristeva gira al voltant de dues idees clau: tot text




9


s’escriu a partir d’un altre, i tot text s’ha de llegir a partir d’un altre (SOLÀ PARERA


2005: 30).


Passats uns quants anys, els postulats teòrics de Kristeva comencen a ser objecte


d’interpretacions errònies. Tal com destaca Desiderio Navarro (1997: VII),




... el aprovechamiento que, como la dialogicidad bajtiniana a manos de la Kristeva,
sufrió, a su vez, la intertextualidad kristeviana no siempre ha tenido un nivel científico y
respetable [...] Hasta tal punto llegó el empleo abusivo y falaz del término, que ya en 1974 su
propia creadora decidía abandonarlo y emplear otro en su lugar.


Aquest terme al qual es refereix Navarro, encunyat per Kristeva a La Révolution


du langage poétique (1974: 59-60), no és altre que el de transposició:



El terme d’intertextualitat designa aquella transposició d’un (o diversos) sistema (es)


de signes a un altre; però, atès que aquest terme sovint s’ha entès en el sentit banal de “crítica de
fonts” d’un text, preferim el de transposició, que té l’avantatge de precisar que el pas d’un
sistema significant a un altre exigeix una nova articulació d’allò tètic —de la posicionalitat
enunciativa i denotativa.




Bàsicament, la citació reproduïda denota el fet que la principal preocupació de


l’autora búlgara és que les seves teories puguin arribar a entendre’s com un estudi


tradicional de fonts literàries. Des d’una perspectiva actual cal afirmar que, deixant de


banda els esmentats temors, aquestes teories són especialment remarcables ja que


impliquen l’aparició d’un nou concepte (anomenat o bé transposició o bé


intertextualitat) que permet expandir o, fins i tot, substituir de manera definitiva la noció


d’«influència»8


Tot i les esmentades objeccions, doncs, ben aviat l’ideari kristevià és aprofitat


per altres autors, els quals n’amplien o en restringeixen l’abast en funció de la seva


percepció. Així, pot destacar-se que els seus treballs desencadenaren l’aparició de


múltiples aportacions


que tan arrelada estava en els estudis literaris de caire tradicional (SOLÀ


PARERA 2005: 43).


9



8 Aquest terme va néixer en el marc dels estudis positivistes del segle XIX per designar la implicació d’un
autor en l’obra d’un altre, i es va mantenir vigent durant la primera meitat del segle passat. En l’època de
Kristeva era el blanc de moltes crítiques, per això tant aquesta teòrica com altres autors contemporanis
(per exemple, Roland Barthes) el defugen conscientment. A aquest respecte, Antonio Mendoza Fillola
(1994: 61) afirma que «el concepto de influencia resultaba excesivamente amplio, por una parte, a la vez
que limitado en algunos de sus empleos, porque se ha utilizado, generalmente, para referirse a los factores
generales externos que inciden en la formación y en la producción artística de un autor, y, en menor
grado, para atender al hecho de que efectivamente también se pudiera hablar de conexiones internas en las
propias obras y en el conjunto de la obra de un mismo autor».
9 Per a aquesta enumeració segueixo Solà Parera (2005: 44-54).


com les de Roland Barthes (segons el crític estructuralista, el text


s’erigeix en productivitat més que en producte; així doncs, Barthes afirma que el text




10


sempre es troba actiu, la qual cosa implica que, fins i tot quan ja ha estat fixat, continua


suscitant un procés de desconstrucció i construcció del llenguatge mitjançant un joc de


combinacions infinites), Michael Riffaterre (autor vinculat a la Teoria de la Recepció


per al qual el text únicament adquireix la condició d’obra d’art si és capaç d’imposar-se


al lector, això és, si aconsegueix provocar-li una sèrie de reaccions cognitives que


repercutiran en un coneixement més profund dels significats que amaga), Laurent Jenny


(que recorre a la gramàtica generativa per explicar les transformacions sofertes pels


texts arran de l’operativitat de la intertextualitat), etc.


El punt àlgid de la teorització al voltant del concepte d’intertextualitat, però,


arriba amb l’aparició de les obres de Gérard Genette i, més concretament, arran de la


publicació dels seus Palimpsestes (1982). En el marc d’aquesta obra el crític francès,


després de definir la intertextualitat com «une relation de coprésence entre deux ou


plusieurs textes» o com «la présence effective d’un texte dans un autre»10 (GENETTE


1982: 8), indica que existeixen fins a cinc modalitats diferents de relacions transtextuals


(MARTÍNEZ FERNÁNDEZ 2001: 62): 11


Tal com afirma Martínez Fernández (2001: 62), avui en dia ningú no dubta de la


importància dels escrits de Genette en el marc de l’estudi de la textualitat (o, millor dit,


la intertextualitat, definida com la presència


efectiva d’un determinat text en un altre; la paratextualitat o relació que el text manté


amb el seu paratext (títol, subtítol, pròleg, epíleg, etc); la metatextualitat o relació del


text amb un altre que en parla; la hipertextualitat o relació que uneix un text amb un


altre d’anterior en el qual s’insereix d’una manera que no és el comentari i


l’arxitextualitat o conjunt de categories generals o transcendents de les quals depèn


qualsevol tipus de discurs. En aquest cas, el concepte d’intertextualitat (que, com veiem,


s’enquadra en el camp més ampli de l’esmentada transtextualitat) implica l’existència


de discursos autònoms, en el marc dels quals poden observar-se processos de


construcció, de reproducció i de transformació de models més o menys implícits. Per


això, Genette sovint esmenta com a clars exemples d’intertextualitat les citacions, les


al·lusions i els plagis. Tot i això, també adverteix que cal anar amb compte per tal de no


confondre algunes manifestacions de caire intertextual amb aquelles que són pròpies de


les estructures semàntiques comunes a diversos tipus de discurs social.



10 Això és, la «relació de copresència entre dos o més textos o «la presència efectiva d’un text en un
altre».
11 Per a Genette, l’objecte de la poètica no és el text sinó la transtextualitat o transcendència textual
d’aquest, això és, els diferents tipus de relacions que poden establir-se entre els texts amb els quals
s’opera.




11


de la transtextualitat). El seu afany sistemàtic el va portar, d’una banda, a examinar


parcel·les molt vastes de la teoria literària i, de l’altra, a portar a terme rigoroses


distincions i precisions en aquest àmbit. L’únic aspecte que des de la perspectiva que


m’interessa se li pot retreure és el fet que no establís algun tipus de parentiu funcional


entre les diferents classes de relacions transtextuals a les quals hem fet referència; així,


per exemple, pot destacar-se que la intertextualitat genettiana, definida per la relació de


copresència entre dos o més texts, interfereix amb els fenòmens d’hipertextualitat o


producció d’un text per derivació d’un altre anterior per transformació simple o


transformació indirecta. Les següents paraules de Limat-Letelier (1998: 43) deixen ben


palès aquest aspecte:



Puisque l’intertextualité est redéfinie par la co-présence du texte A dans le texte B


(relation in praesentia), l’hipertextualité, qui consiste à établir une relation différée entre
l’hypotexte (texte A antérieur) et son hypertexte (texte B ultérieur, se présente symétriquement
comme une variante in absentia de l’intertextualité. De fait, selon leur contexte, la citation (avec
ou sans référence), l’allusion, le plagiat —ces formes de l’intertextualité selon Genette—
peuvent aussi être produites selon un régime ludique, satirique ou sérieux, tout comme les
practiques hypertextuelles».12


En les darreres dècades l’interès per la intertextualitat no ha decaigut, sinó que,


contràriament, han anat apareixent alguns estudis notables en aquest àmbit.





13



12 «Ja que la intertextualitat és redefinida per la copresència del text A dins el text B (relació in
praesentia), la hipertextualitat, que consisteix a establir una relació diferida entre l’hipotext (text A
anterior) i el seu hipertext (text B ulterior), es presenta simètricament com una variant in absentia de la
intertextualitat. De fet, segons el seu context, la citació (amb referència o sense), l’al·lusió, el plagi
—aquestes formes de la intertextualitat, segons Genette— també poden ésser produïdes amb una intenció
lúdica, satírica o seriosa, de la mateixa manera que les pràctiques hipertextuals».
13 Per a una visió ampliada dels autors que han tractat el concepte d’intertextualitat, vegeu les obres
Intertextuality. Debates and Contexts, de Mary Orr (Cambridge: Polity Press, 2005), i Intertextuality, de
Graham Allen (Londres: Routledge, 2000).


És el cas,


per exemple, dels treballs de Heinrich Plett (i, més concretament, del conegut article


«Intertextualities», aparegut l’any 1993 a la revista Criterios), un estudiós que aporta


una caracterització detallada del concepte analitzat ja que connecta la intertextualitat


amb la retòrica, la gramàtica i, fins i tot, la pragmàtica amb l’objectiu d’aconseguir un


instrument d’anàlisi precís i rigorós des del punt de vista científic (SOLÀ PARERA 2005:


61). Així, pot destacar-se que, d’una banda, la noció d’intertextualitat s’ha introduït de


manera definitiva en el marc dels estudis literaris i, de l’altra, el fet que apareix com a


noció en tot tipus de diccionaris i enciclopèdies, tant en paper com en suport informàtic


(MARTÍNEZ FERNÁNDEZ 2001: 64-65). La fortuna del terme, doncs, és inqüestionable ja


que, en molts casos, l’anàlisi intertextual s’ha mostrat com un dels mètodes més


eficaços en l’àmbit de la interpretació textual literària.




12


1.2 Intertextualitat i intertext


Un cop presentades les principals particularitats del camp objecte d’estudi, aniré


un poc més enllà en la seva anàlisi i faré referència a la caracterització d’un concepte


que s’hi relaciona de manera directa: l’intertext.


El concepte en qüestió pot analitzar-se des de dues perspectives clarament


interrelacionades: d’una banda, podem fer referència a l’intertext discursiu (que, com


veurem, analitza les connexions existents entre diferents obres) i, de l’altra, a l’intertext


lector, el qual assenyala i reconeix les relacions que s’estableixen entre aquestes obres


per mitjà de l’activació dels coneixements i de l’experiència receptiva del lector


(MENDOZA FILLOLA 2001: 28). A continuació, exposaré una caracterització detallada de


cada un d’aquests vessants, tot parant especial atenció a aspectes com les relacions entre


intertext, subtext i exotext, la competència literària i la recepció de l’obra per part del


lector.




1.2.1 L’intertext discursiu


A l’hora de parlar de l’intertext discursiu cal fer referència en primer lloc a les


teories exposades per Roland Barthes, segons el qual «tout texte est un intertexte;


d’autres textes sont présents en lui, à des nivaux variable, sous des formes plus o moins


reconnaissables; les textes de la culture antérieure et ceux de la culture environnante;


tout texte est un tissu nouveau de citations révolues» (1968: 1015). 14


Per la seva banda, i tenint en compte criteris de caràcter etimològic, el ja


esmentat Plett (1993: 67) es refereix a l’intertext com «un text entre altres texts».


Aquest plantejament (que, com veiem, no coincideix amb el proposat anteriorment per


Barthes) implica que tots els intertexts són texts, però no a la inversa, ja que si el


concepte de text equivalgués al d’intertext no caldria distingir-los. Precisament, a l’hora


de parlar de les diferències entre ambdues unitats Plett enuncia com a criteri bàsic el fet


que, mentre que el text presenta un caràcter autònom i delimitat, l’intertext es troba


Com veiem,


Barthes parla en termes absoluts ja que afirma que qualsevol text és un intertext.


Segons això, doncs, el procés creatiu esdevé una manifestació de la circularitat de la


lectura en tant que l’existència d’aquest intertext comporta la impossibilitat de viure


fora del text infinit.



14 «Tot text és un intertext; d’altres texts són presents en ell, a nivells variables, sota formes més o menys
recognoscibles; els texts de la cultura anterior i els de la cultura del voltant; tot text és un teixit nou de
citacions passades».




13


mancat d’autonomia i resulta impossible de delimitar en tant que els seus elements


constituents es refereixen a elements constituents d’altres texts.


En l’intent de classificar i delimitar els mecanismes intertextuals per tal


d’aconseguir que siguin realment operatius han sorgit tota una sèrie de reformulacions


que, en alguns casos, presenten una precisió gairebé matemàtica (MARTÍNEZ


FERNÁNDEZ 2001: 76-77). Parem atenció, per exemple, a la fórmula establerta a aquest


respecte per Pérez Firmat (1978: 1):








En l’esquema proposat, T equival a text, IT a intertext i ET a exotext. Com


podem observar, el text seria igual a la suma de l’intertext i l’exotext (per exotext cal


entendre allò que queda d’un text després d’haver-ne eliminat l’intertext, això és, el text


global que serveix de marc a l’intertext i que no és el text global T). A partir d’aquesta


formulació inicial, Gutiérrez Estupiñán (1992: 147) presenta el següent esquema, un xic


més complex:















En el marc de la proposta de Gutiérrez Estupiñán el subtext seria el fragment del


text A que en el text B funciona com a intertext; segons aquesta formulació, doncs,


l’intertext és un fragment situat en un marc textual concret que manté algun tipus de


relació amb un subtext concret. D’altra banda, l’existència de l’intertext en qüestió


implica que també existeixi un exotext, el qual vendria a ser-ne el ja esmentat marc;


així, en conclusió, l’exotext i l’intertext serien els elements constituents del nou text.



TEXT A  intertextualitat (relació)  TEXT B



(anterior) (nou)



Subtext Intertext + Exotext


T= IT + ET




14


Ja per acabar cal fer referència al fet que, per la seva banda, l’estudiós Quintana


Docio (1992: 205) proposa la següent teorització expressada també a manera


d’esquema:15
















Segons aquest darrer esquema, es denominarà intertext —dins d’un fragment B—


aquell fragment textual que mantingui algun tipus de relació amb un subtext —dins d’un


text A—, això és, un determinat fragment textual en el seu estat original. Segons això, ja


a manera de conclusió podria afirmar-se no que tot text és un intertext (cosa que, d’altra


banda, resulta elemental en tant que l’activitat lingüística únicament pot fer-se efectiva a


partir de l’existència de discursos previs), sinó que qualsevol text té la possibilitat de


convertir-se en un moment determinat en intertext.




1.2.2 L’intertext lector


Segons Antonio Mendoza Fillola (1996: 77), l’intertext lector pot definir-se com




el conjunto de saberes, estrategias y recursos lingüístico-culturales activados a través
de la recepción literaria para establecer asociaciones de carácter intertextual y que permite la
construcción de conocimientos lingüísticos y literarios integrados y significativos (competencia
literaria), a la vez que potencia la actividad de valoración personal a través del reconocimiento
de conexiones y del desarrollo de actitudes positivas hacia diversas manifestaciones artístico-
literarias de signo cultural.




Des d’aquest punt de vista, la recepció d’una obra artística (i, més concretament,


d’una obra literària) implica sempre una lectura comprensiva. Com és ben sabut, a


l’hora de desxifrar aquest tipus de codis no n’hi ha prou amb un simple reconeixement


de dades primàries, ja que en el procés de recepció no tan sols intervenen les


aportacions del text en qüestió sinó que també cal tenir molt en compte els factors


extratextuals que l’individu receptor aporta per mitjà d’una interpretació de caràcter


personal (MENDOZA FILLOLA 1994: 62).



15 A l’hora de treballar amb aquest esquema cal tenir en compte que, com destaca Martínez Fernández
(2001: 78), l’autor se serveix tant de la tradició terminològica francesa (intertext) com de la soviètica
(subtext).


Intertextualitat
(relació)


Cotext A-Subtext  Intertext – Cotext B
Con-text d’A Con-text de B




15


Si s’avança un poc més en la caracterització del concepte objecte d’estudi, es


descobreix que en el procés de recepció literària l’activitat cognitiva connecta les


valoracions personals de determinats gèneres, obres, èpoques i moviments literaris amb


altres valoracions de caire crític que aquests han acumulat en el seu devenir històric,


relació que pot arribar a condicionar l’actualització lectora en el moment present


(MENDOZA FILLOLA 2001: 34). Així, pot destacar-se que la recepció de tota obra esdevé


matisada pels efectes d’altres recepcions prèvies. En paraules de García Berrio (1989:


185),




el sentido atribuido por cada acto de lectura a una obra está directamente influido por la
multiplicidad de ejemplos de recepción simultáneos y anteriores. De tal manera, incluso, que se
hace necesario hablar de lecturas o patrones de edad. Así, la recepción medieval del Ars Poética
de Horacio o de la Poética de Aristóteles da como resultado unos patrones peculiares y
acomodaticios segun las condiciones y necesidades de cada época [...]. Y esto es aún más
evidente en términos de patrones del «gusto», relativos a la configuración del significado
estético aportado por determinadas épocas o edades, como la romàntica o la positivista.




Com resulta fàcilment deduïble, els reconeixements intertextuals constitueixen la


clau de volta del progressiu desenvolupament del personal intertext lector, ja que a


partir de cada nou reconeixement es consolida i amplia el coneixement sobre les


particularitats del discurs i dels models literaris rebuts, de manera que l’experiència que


acumula l’intertext en qüestió facilita l’adequada percepció de nous valors i noves


estratègies discursives en el marc de textos als quals hom accedeix per primer cop


(MENDOZA FILLOLA 2001: 47). Per cloure aquest apartat, doncs, pot destacar-se que els


components de l’intertext lector incideixen en la comprensió i en la interpretació, en


l’establiment d’expectatives, d’anticipacions, d’inferències i de reconeixements que


s’estableixen durant el procés de recepció (MENDOZA FILLOLA 2001: 37). Per tant, els


components en qüestió activen i posen en relació l’anticipació intuïtiva del lector, així


com també la seva competència literària.




1.3 Diferents manifestacions intertextuals


A l’hora de fer referència als diferents tipus de manifestacions intertextuals


existents, i davant l’allau de plantejaments crítics existents a aquest respecte, considero


que resulta extremadament pràctic seguir la formulació que l’estudiós Martínez




16


Fernández (2001: 81), partint d’una classificació prèvia establerta per Quintana Docio


(1992: 206), sintetitza en el següent esquema:16




Tal com veiem, la intertextualitat verbal (la no verbal, evidentment, queda fora


del meu camp d’estudi) pot ser interna o externa. Així doncs, d’una banda parlarem


d’intertextualitat externa quan el mecanisme intertextual afecti creacions d’autors


diferents (ens trobem, per tant, davant d’allò que a efectes pràctics podem denominar



16 L’esquema en qüestió presenta dues aportacions pròpies (a parer meu, totalment justificades) que
modifiquen el model original. D’una banda, hi ha la inclusió de l’ítem Reescriptura a l’apartat
d’intertextualitat externa endoliterària (Martínez Fernández només s’hi refereix en el cas de la
intertextualitat interna o intratextualitat). Mitjançant aquest primer canvi pretenc fer palès el fet que la
reescriptura d’una obra determinada no és patrimoni exclusiu del seu autor, sinó que aquesta pot ser
modificada per un altre literat aliè a la concepció primera del text. A aquest respecte, un exemple
paradigmàtic és la transformació en peça teatral de la narració La dida de Salvador Galmés per part de
Maria-Antònia Oliver. D’altra banda, he afegit la distinció entre marcada i no marcada a la citació i
al·lusió internes ja que penso que, igual que s’esdevé en el cas de les externes, aquestes poden explicitar o
no el seu origen en funció de la intencionalitat de l’autor.




17


intertextualitat en el sentit estricte del terme) mentre que, de l’altra, farem referència a


la intertextualitat interna o intratextualitat quan el mecanisme en qüestió posi en relació


textos d’un mateix autor. Tot seguit, procediré a la caracterització d’aquestes variants


del procés objecte d’estudi.




1.3.1 Intertextualitat externa


Pel que fa a allò que he denominat intertextualitat externa cal destacar que, en


funció de la caracterització de la naturalesa del subtext, aquesta pot ser o bé


endoliterària o bé exoliterària. L’endoliterària és aquella que es caracteritza pel fet de


servir-se de material literari preexistent a l’hora de crear nous discursos; aquest tipus


d’intertextualitat externa pot manifestar-se per mitjà de citacions, al·lusions o (com ja he


destacat, sempre des del meu punt de vista) processos de reescriptura. Pel que fa a la


citació, pot destacar-se que es tracta d’un mecanisme mitjançant el qual l’autor


introdueix, de manera més o menys literal, un fragment d’una obra aliena en una altra


de producció pròpia; com hem vist a l’esquema, el recurs en qüestió pot ser marcat o no


marcat en funció de la inclusió, per part de l’autor en qüestió, del nom de la font de la


qual s’ha extret. D’altra banda, l’al·lusió es defineix com un enunciat la plena


comprensió del qual suposa la percepció de la seva relació amb un altre enunciat a què


ens remet directament mitjançant un o altre estratagema; igual que vèiem en el cas de la


citació, aquesta pot ser marcada (explícita) o no marcada (no explícita). Ja per acabar, la


reescriptura és el procés mitjançant el qual un determinat autor crea un text nou a partir


de la modificació d’un text preexistent.


D’altra banda, pel que fa a la intertextualitat exoliterària (això és, la que parteix


d’uns materials aliens a l’àmbit de la literatura), la classificació proposada esdevé un xic


més complexa, per la qual cosa cal matisar-la i dotar-la de precisió. En els apartats


anteriors he afirmat que el fet de parlar d’intertextualitat tot fent referència a un


determinat discurs suposava l’existència de discursos previs; en aquest sentit, doncs, la


intertextualitat abraçaria tot tipus de textos, tant orals com escrits. Així, la primera de


les categories a les quals al·ludeix l’esquema reproduït (això és, la de textos no literaris)


queda totalment justificada pel fet que es refereix a totes aquelles creacions que cauen


fora de l’àmbit estrictament literari. D’altra banda, cal destacar que en el marc de la


parla quotidiana existeixen determinades fórmules que presenten un caràcter estàtic i




18


inalterable: són les frases fetes i els refranys,17 això és, manifestacions proverbials que


fan part de la memòria col·lectiva i que es transmeten de generació en generació sense


perdre el sentit originari. Aquest tipus de manifestacions s’han fet servir amb diferents


funcions per part dels escriptors: recerca del dialectalisme, automatisme del llenguatge


(o, contràriament, desautomatització per desarticulació de la frase feta), etc.; per tant,


quant a fórmula que un determinat autor fa servir amb un objectiu determinat pot


considerar-se un subtext previ que formarà l’intertext en el marc d’un text literari. Ja per


acabar, cal fer referència a allò que Martínez Fernández denomina veus sense rostre,


això és, «voces, palabras, frases imaginarias» (2001: 187). En aquest cas, doncs, no


parlaríem de frases fetes o refranys sinó de frases triades a l’atzar i incorporades al text


per incardinar-lo en la pluralitat de veus que ens envolta o, també, com a contrast amb la


veu literària del poeta.18



17 Segons Martínez Fernández (2001: 174), en l’àmbit que ens ocupa no cal tenir present la diferenciació
que tradicionalment fa la paremiologia entre frase feta i refrany, ja que la funció intertextual d’ambdues
manifestacions és exactament la mateixa.
18 Les veus sense rostre són un aspecte força marginal de l’estudi intertextual a causa de la seva escassa
freqüència d’aparició (de fet, Martínez Fernández únicament en cita alguns exemples extrets de textos
poètics i que, a parer meu, són força recercats). Per tant, he optat per no incloure’n cap referència en el
marc de la present memòria.






1.3.2 Intertextualitat interna o intratextualitat


Tal com he destacat anteriorment, la intertextualitat interna o intratextualitat és


la variant de la intertextualitat verbal que fa referència al procés mitjançant el qual


l’autor crea texts nous a partir d’altres obres seves preexistents. En el desenvolupament


del procés intratextual l’autor és lliure d’al·ludir, en el marc d’un text determinat, a


escrits seus redactats amb anterioritat; d’autocitar-se; de reescriure un o altre text o


fragment textual, etc. El gruix de l’obra és, en aquests casos, una continuïtat de texts;


reprendre allò que ja s’ha dit és una manera de dotar de coherència el conjunt textual,


això és, d’aconseguir que el text sigui un autèntic teixit (MARTÍNEZ FERNÁNDEZ 2001:


152).


Pel que fa a les pautes que se segueixen en el marc de les diferents


manifestacions del procés objecte d’estudi (això és, citació, al·lusió i reescriptura), pot


destacar-se que són molt similars a les que caracteritzen la creació literària feta a partir


de texts d’altres autors. Per tant, tots els trets que en l’apartat inicial he destacat a l’hora


de caracteritzar la intertextualitat externa (existència d’un discurs previ, reiteració de


signes recognoscibles, etc.) poden aplicar-se a la seva descripció.




19


A manera de conclusió pot destacar-se, d’una banda, que la intratextualitat


transfereix cohesió i atorga sentit de conjunt a l’obra d’un determinat autor i, de l’altra,


que a més pot exercir de guia orientativa per al lector; a partir de la reafirmació i


matisació de fórmules prèvies, l’autor pot encaminar el seu públic vers una direcció


determinada, tot proporcionant-li el camí per a una interpretació coherent (MARTÍNEZ


FERNÁNDEZ 2001: 154).




2. La Generació literària dels anys 70 a Mallorca. Característiques generals


2.1 Sobre el concepte de generació


Així com a l’apartat anterior vèiem que l’abast i l’aplicació del terme


intertextualitat han experimentat canvis notables en el transcurs de la seva relativament


breu existència, considero que en aquest punt cal fer referència al fet que el concepte de


generació (això és, un dels conceptes clau per a la meva investigació) no es queda


enrere pel que fa a nombre de formulacions de caire teòric. Amb l’objectiu de fer


palesos els criteris seguits en la realització del present treball pel que fa a l’ús de tan


controvertida noció, tot seguit presento a manera d’introducció una ràpida panoràmica


dels principals debats teòrics que ha suscitat el concepte.


A propòsit del terme en qüestió, Ortega y Gasset diu a l’article «La idea de las


generaciones», inclòs dins El tema de nuestro tiempo (2003a: 62):




Las variaciones de la sensibilidad vital que son decisivas en la historia se presentan
bajo la forma de generación. Una generación no es un puñado de hombres egregios, ni
simplemente una masa: es como un nuevo cuerpo social íntegro, con su minoría selecta y su
muchedumbre, que ha sido lanzada sobre el ámbito de la existencia con una trayectoria vital
determinada. La generación, compromiso dinámico entre masa e individuo, es el concepto más
importante de la historia, y, por decirlo así, el gozne sobre el que ésta ejecuta sus movimientos.




Per a Ortega, l’existència de les generacions constitueix l’eix mitjançant el qual


és possible garantir l’evolució de l’espècie. Aquestes poden definir-se, doncs, com un


grup humà els membres del qual comparteixen una sèrie de trets que són producte de


l’aparició d’una nova sensibilitat i que, en conseqüència, els individualitzen respecte


dels integrants de les generacions anteriors.19



19 Això no implica que els membres de generacions diferents no puguin presentar semblances. Tal com
destaca el mateix Ortega, «una generación es una variedad humana, en el sentido riguroso que dan a este
término los naturalistas. Los miembros de ella vienen al mundo dotados de ciertos caracteres típicos, que
les prestan una fisonomía común, diferenciándolos de la generación anterior. Dentro de ese marco de
identidad pueden ser los individuos del más diverso temple, hasta el punto de que, habiendo de vivir los
unos junto a los otros, a fuer de contemporáneos se sienten a veces como antagonistas. Pero bajo la más


Un dels principals trets en comú és, sens




20


dubte, la missió històrica que el filòsof atorga als membres de cada generació (aspecte


àmpliament comentat a «La previsión del futuro», inclòs també dins El tema de nuestro


tiempo). Aquesta missió, evidentment, s’ha de portar a terme de manera col·lectiva. Tal


com destaca l’autor (2003b: 67),



Si cada generación consiste en una peculiar sensibilidad, en un repertorio orgánico de


íntimas propensiones, quiere decirse que cada generación tiene su vocación propia, su histórica
misión. Se cierne sobre ella el severo imperativo de desarrollar esos gérmenes interiores, de
informar la existencia en torno según el módulo de su espontaneidad.




A la vista de tot el que he exposat fins ara, pot afirmar-se que la concepció del


terme generació en el marc de l’ideari orteguià presenta una marcada tendència


historicista i homogeneïtzant (la qual, com ja s’ha destacat, es faria palesa fins i tot en


els casos més extrems). Aquesta perspectiva ha estat molt discutida per altres crítics


contemporanis i posteriors;20


Esa diversidad de caracteres literarios y lo que se aduce de un simple vistazo de la
nómina antes ofrecida pueden aducirse como serios reparos para la presente consideración


d’entre tots els aspectes que s’han debatut, el que sens


dubte resulta més interessant en el context que m’ocupa el és el de la defensa de la


llibertat de què tot individu ha de gaudir a l'hora d'exercitar les seves aptituds artístiques


o intel·lectuals. Una de les primeres mostres d’aquest corrent la trobem en la figura de


Guillermo de Torre, el qual encunya un plantejament del terme que té en compte, encara


que només de manera incipient, la individualitat creativa. Per a Torre (1969:110), la


generació és defineix com




… un conglomerado de espíritus suficientemente homogéneos, sin mengua de sus
respectivas individualidades, que en un momento dado, el de su alborear, se sienten
expresamente unánimes para afirmar unos puntos de vista y negar otros, con auténtico
ardimiento juvenil.




Posteriorment, Santos Sanz Villanueva desenvolupa aquest vessant


individualista i l’aplica als seus estudis referents a la generació del 68 espanyola, un


grup marcat per una gran pluralitat de línies narratives però que, tot i això (o, millor dit,


precisament per això), no pot sinó considerar-se una generació (SANZ VILLANUEVA


1992: 254):





violenta contraposición de los pro y los anti descubre fácilmente la mirada una común filigrana. Unos y
otros son hombres de su tiempo, y por mucho que se diferencien se parecen más todavía» (2003a: 62-63).
20 Per a una visió ampliada de les diferents perspectives aparegudes al voltant del terme, vegeu l’obra
d’Eduardo Mateo Gambarte El concepto de generación literaria (Madrid: Síntesis, 1996) i els diferents
assajos de Julián Marías (per exemple, Literatura y generaciones [Madrid: Espasa-Calpe, 1975]).




21


generacional. Sin embargo, es esa misma diversidad de caminos un rasgo fundamental de los
narradores del 68. Sus realizaciones particulares difieren mucho entre sí e incluso varios de los
integrantes de la relación ofrecida han negado cualquier posible vinculación, pero todos ellos
desarrollan su obra en esas fechas coincidentes y obedecen a unos semejantes estímulos que
pueden englobarse en la idea general de buscar un proceso de modernización de nuestra novela.




Ja en l’àmbit català cal tenir en compte l’opinió de Vicenç Llorca, el qual afirma


que la producció literària dels membres d’un grup d'autors més o menys contemporanis


mai no es limita a una única possibilitat d’expressió estètica sinó que, ben al contrari,


l’eclecticisme sovint n’esdevé el principal tret definitori. Així, resulta que tot escriptor


mínimament conscienciat és capaç de configurar un univers ficcional propi i, d’aquesta


manera, assolir el grau més alt d’autonomia a nivell de creació literària. Segons Llorca,


doncs, «hi haurà iniciatives i grups d’escriptors que donaran sentit al concepte


generacional, però també nous autors, o simplement noves trajectòries, que marcaran


altres territoris aliens a una concepció comuna de la literatura». Des d’aquesta


perspectiva, no s’hauria de concedir tanta d’importància al terme en qüestió sinó que,


contràriament, allò que caldria fer és una «apologia de la veu» (LLORCA 1996: 30):




En una ocasió, en referir-me a la polèmica entre generacions, vaig apuntar una apologia
de la veu. I acabava afirmant que vivim amb veus, ens poblen les veus i ens calen les veus. La
justícia de la literatura consisteix a plantejar la hipòtesi d’haver viscut amb Plató, Sant Agustí o
Schiller. D’on ve que l’exigència màxima de la literatura sigui la clara consciència de la
construcció d’una veu. La «generació», ara sí, d’una veu. No la vanitat del nom imprès, del
premi rebut, de la generació forçada o de la polèmica absurda.




Un cop exposats dos punts de vista diametralment oposats respecte del


tractament de tan problemàtic concepte, considero que cal analitzar ara l’aplicació


pràctica que en fan Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells, la qual presenta


matisos d’ambdues perspectives. Per començar, cal destacar que la definició proposada


per Ortega y Gasset es correspon a la idea inicial del concepte generació que tenien els


esmentats autors quan van decidir iniciar, el desembre de 1970, la realització d’un


seguit d’entrevistes amb l’objectiu de bastir, a partir dels resultats obtinguts, una obra


que esdevingués una mostra representativa de les novetats del panorama literari català


de l’època. El resultat d’aquesta tasca va concretar-se en una publicació que va suposar


una fita important en el moment de la seva aparició, i que avui en dia encara resulta


força citada en el marc dels estudis de literatura catalana contemporània: em refereixo,


evidentment, a La generació literària dels 70. El títol d’aquesta obra, i més


concretament el seu subtítol (25 escriptors nascuts entre 1939-1949), demostra ben a les


clares que els dos autors citats consideren membres d’una mateixa generació literària un




22


grup d'autors la data de naixement dels quals se situa en un període ben delimitat. Ara


bé: a més d’aquesta característica de caire temporal, Graells i Pi de Cabanyes tenen en


compte la presència de tota una sèrie de trets comuns (idees sobre estètica i teoria


literària, llengua d’escriptura, temes tractats, etc.) a la producció d’aquests autors a


l’hora d’assegurar que fan part d’un mateix grup generacional.


Amb el temps, Graells recolliria una nova dada que permet parlar de col·lectiu


generacional: les nombroses iniciatives conjuntes d’aquests escriptors. Tal com afirma


el crític català (GRAELLS 1996b: 30)



... s’arribà a establir una consciència generacional —tot i les brometes i els


escepticismes— que, a més de l’obra literària, és perceptible en un seguit d'iniciatives conjuntes
de tota mena, des dels col·lectius teòrics (Trencavel, Ignasi Ubach) o creatius (Ofèlia Dracs) fins
a algunes empreses marcades per gent de la generació (la represa del Centre Català del PEN
Club o la creació de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana).



Tot i això, el fet és que ja des del principi Pi de Cabanyes i Graells (1971: 11)


reconegueren, com Sanz Villanueva i Llorca, que de l’ús del terme generació se’n


deriven un bon nombre de problemes. En el seu cas, el principal va arribar de la mà dels


mateixos autors entrevistats, els quals coincidiren a negar l’existència de la nova


generació. Segons els autors de La generació literària dels 70, l’origen d’aquesta


reiterada manifestació de la manca de consciència de pertànyer a una generació literària


fou una campanya periodística organitzada al voltant de la qüestió generacional l'any


1969, la qual va provocar que el terme objecte d’estudi experimentés una notable


degradació semàntica.21 Cal destacar, però, que aquesta degradació no va evitar que Pi


de Cabanyes i Graells seguissin endavant amb el seu projecte: ambdós, tot i ser


conscients de la problemàtica existent a nivell conceptual (a la qual, cal destacar-ho,


s’ha d’afegir la qüestió de la censura, els mecanismes de la qual no permeteren que


l’obra, acabada de redactar l’any 1971, circulés lliurement fins a l’any 1976), 22



21 Com remembraria Graells vint-i-cinc anys després (1996a: 12), «els que són de l’època ho recordaran
perfectament, però els altres poden pensar que nosaltres ens vam “inventar” el terme Generació dels
setanta. Cal recordar, ben al contrari, que era un terme periodístic. Fins i tot se n’havia fet una mica
massa de rebombori. Tant és així que, quan nosaltres preguntàvem a alguns dels autors si se sentien
membres de la Generació ens deien “No, escolta. No tornem a parlar d’això de les generacions!”.
N’estaven francament tips, sobretot perquè la polèmica o el debat periodístic, es reduïa a les pàgines de
Tele/Estel, de Tele/Expres —que era el diari més interessat per aquests temes de l’epoca—, les pàgines
d’Oriflama, alguna cosa a Serra d’Or i no gaire cosa més [...]. Era un tema que havia sortit a l’entorn de
la gauche divine, de Tuset street, de l’aparició d’unes noves promocions —arquitectes, dissenyadors, gent
de cinema, actrius, models i, entre aquesta fauna, també alguns i algunes escriptors i escriptores, tant en
català com en castellà».


portaren


22 Segons Graells (1996a: 11), l’obra «va tenir una certa transcendència, una difusió molt més enllà del
que es podia esperar d’un llibre que va ser segrestat a la setmana de ser a les llibreries i que, teòricament,
va quedar immobilitzat durant cinc anys, i que per tant va ser un llibre proscrit. Tanmateix, sembla que




23


a terme de manera admirable la configuració d’una obra de consulta cabdal en l’àmbit


de les lletres catalanes.


Com a conclusió, pot destacar-se que en el marc del treball presentat a


continuació he procurat unificar les diferents perspectives proposades ja que, d’una


banda, penso que resulta prou evident que no pot posar-se en dubte l’existència de la


denominada Generació literària dels 70. Com bé afirmen Pi de Cabanyes i Graells


(1971: 12), entre la producció literària dels integrants d’aquest grup d'escriptors hi ha


tot un seguit de coincidències que no poden ser pas casuals: «Però nosaltres,


degradacions semàntiques a part, creiem en l'existència d'aquesta generació, en la


realitat d'un grup de gent que es perfilen amb uns trets comuns com generació literària


dels 70. Ho haurem de demostrar, és clar». D’altra banda, però, no és menys cert que la


lectura d’obres pertanyents als diferents autors objecte d’estudi m’ha fet concebre


certes reserves a l'hora d’entendre el concepte generació exclusivament a la manera


d'Ortega (és a dir, de manera homogeneïtzant), per la qual cosa intentaré deixar


constància, a les pàgines següents, del fet que l’obra de qualsevol autor té la seva pròpia


identitat i característiques particulars, independentment de la inclusió d’aquest en un o


altre col·lectiu d'escriptors amb els quals pugui presentar determinats punts de


contacte.23


En primer lloc, i entrant ja en matèria, cal precisar quin és l’objecte del present


estudi. Ja he esmentat el fet que a la dècada dels 70 varen sortir a escena un gran


nombre d’escriptors provinents de punts molt diversos del domini lingüístic català. El


I és que, tal com destaca Jeroni Salom (1998: 14),




El concepte de “generació” és un d’aquests llocs comuns, com tants d’altres hi ha en
els estudis literaris, que, fins i tot els qui els miram amb una certa reticència, acabam per
acceptar. No, però, amb la voluntat de convertir-lo en un absolut, en una encotillada foto de
família en què tots els membres han de ser tallats a mida. Haurien d’interessar les
individualitats, l’obra concreta dels autors, més que no veure’ls com a símptoma d’un
determinat context historicocultural.




2.2 La Generació dels 70 a Mallorca


2.2.1 Autors que integren el grup generacional de 1970. Diferents propostes.



molts dels llibreters, tot i els precs desesperats de l’editor de Pòrtic senyor Fornas demanant el retorn dels
exemplars (vaig ser tan ingenu que vaig tornar els meus exemplars d’autor i em vaig quedar només amb
les galerades, i durant cinc anys vaig utilitzar el llibre a través de les galerades), van dir que els havien
venuts tots i els van fer circular subreptíciament».
23 A aquest respecte, cal destacar que el present estudi no se centra únicament en l’anàlisi de les obres
aparegudes a la dècada dels 70, sinó que intenta resseguir l’evolució que la producció de cada un dels
autors enunciats a continuació ha experimentat al llarg de les darreres dècades. Des d’aquesta perspectiva,
doncs, pot afirmar-se que es tindran en compte els diferents criteris des dels quals pot encarar-se l’estudi
del terme «generació».




24


meu objectiu és centrar-me exclusivament en els autors mallorquins, ja que aquests


visqueren unes circumstàncies històriques i socials força peculiars que, consegüentment,


atorgaren a la seva obra uns trets diferencials molt marcats i un caràcter força particular.


Per tant, i tot i que la producció literària dels escriptors mallorquins d’aquesta època


presenta algunes característiques que es repeteixen a les obres dels escriptors


principatins i valencians, limitaré el meu estudi a aquesta àrea geogràfica concreta.


Els meus problemes de delimitació no es clouen pas amb l'esmentada concreció


geogràfica, ja que a l’hora d’esmentar els noms dels principals representants de la


generació en qüestió la crítica no es mostra unànime.24 Per començar, a La Generació


literària dels 70 Graells i Pi de Cabanyes entrevisten vint-i-cinc autors de diversos


indrets dels Països Catalans, els quals esdevenen una bona mostra de la literatura que es


fa a l’època. Entre aquests vint-i-cinc escriptors, hi ha cinc representants de la literatura


catalana a Mallorca: Miquel Bauçà, Gabriel Janer Manila, Jaume Pomar, Guillem


Frontera i Maria-Antònia Oliver (s’ha de dir també que Graells i Pi de Cabanyes van


intentar posar-se en contacte amb Antònia Vicens per incloure la seva entrevista a


l’obra, però no van obtenir cap resposta de l’autora de Santanyí i, per tant, aquesta va


restar-ne exclosa).25 Segons Graells i Pi de Cabanyes, d’aquests només tres (Oliver,


Frontera i Janer) són coneguts per la seva tasca narrativa (Bauçà escriu poesia 26


Uns quants anys després de l’aparició d'aquesta obra, el mateix Guillem-Jordi


Graells (1982: 155-160) elabora un extens inventari que inclou tots els autors de illencs


i


Pomar, tot i que també ha fet alguna incursió en el terreny narratiu, és més conegut com


a poeta, periodista i crític literari). D’altra banda, cal destacar que l’estudi de Graells i Pi


de Cabanyes té un caràcter restringit, ja que només inclou autors dedicats a la literatura


de creació (poesia, teatre, novel·la o narració) que, en el moment de l’entrevista,


tinguessin com a mínim una obra publicada, haguessin guanyat algun premi important o


es trobessin en plena fase de publicació.



24 Com veurem, a la majoria dels llistats reproduïts apareixen autors procedents d’altres indrets de la
geografia balear (és el cas, per exemple, del menorquí Pau Faner, citat per la majoria de crítics que tracten
la qüestió de la Generació dels 70 a les Illes). Tot i això, com podrà observar-se al llistat final que jo
proposo només hi ha inclosos autors procedents de Mallorca.
25 Pel que fa a aquest tema, l’autora em va confirmar personalment que va rebre la carta però, com que la
qüestió no era del seu interès, va decidir no respondre-la. Les seves paraules exactes, rebudes via correu
electrònic, van ser les següents: «Record com si fos avui el dia —era hivern rabiós— que vaig rebre el
qüestionari de Guillem-Jordi Graells i Oriol Pi de Cabanyes. Vaig llegir i tornar llegir el qüestionari, i al
final vaig decidir que no el contestava. I és que el concepte de generació no em preocupava i tampoc no
m’atreia».
26 A més de poesia, amb els anys Bauçà també ha conrat el gènere narratiu. Dins la seva producció en
aquest àmbit destaquen novel·les com Carrer Marsala o L’estuari.




25


que, a parer seu, s’han de considerar membres de la generació en qüestió. A aquest


respecte, cal tenir en compte que Graells realitza una nova precisió temporal ja que


parla de «gent nascuda entre 1936 i 1950» i, per tant, amplia en quatre anys el marge pel


que fa a la data de naixement dels membres de la Generació dels 70 proposat a la seva


obra conjunta amb Pi de Cabanyes (el crític justifica aquest fet únicament amb


l’afirmació que la tria d’aquestes dates respecta «el període de quinze anys que exigia


l’ortodòxia tradicional»).27 El llistat en qüestió inclou Gabriel Barceló Bover, Antoni


Serra,28



27 Tal com recull Eduardo Mateo Gambarte, «según el discurrir de Ortega, una generación es una zona de
fechas que comprende unos quince años. Durante este tiempo, la forma de la vida […] mantiene una
cierta estabilidad; está constituida por una serie de opiniones, valoraciones e imperativos que poseen
vigencia» (MATEO GAMBARTE 1996: 70). S’ha de destacar que, igual que les altres opinions d’Ortega, el
fet de marcar l’existència d’una generació a partir d’aquest lapse de temps ha estat força discutit per la
crítica posterior.
28 Sobre la seva inclusió i la de Porcel en el grup generacional objecte d’estudi, Antoni Serra relata al seu
dietari: «un d’aquests dies, parlant amb Jaume Fuster, em vaig assabentar que Graells treballa en un
estudi sobre la narrativa mallorquina. Sembla, segons Fuster, que a Graells se li havia plantejat un
problema el qual definitivament ha resolt: no sabia on situar-nos a Baltasar Porcel i a mi. Quina mania de
situar la gent literària en tendències, escoles o generacions! Sembla com si l’escriptor no tengués valor en
si mateix, a través de l’obra i de l’esforç intel·lectual. Bé, sembla que Graells finalment s’ha
tranquil·litzat: ha arribat a la conclusió que Porcel i jo també pertanyem a la mal anomenada “generació
dels setanta”. Això em sembla absurd, per no dir ridícul i més enllà de tot sentit crític. No sé el que
pensarà Porcel, i poc m’importa (és un superb i estufat), però ¿jo som un home, homeneu o homeniqueu
de la “generació dels setanta”? No sé com Graells podrà compaginar els meus criteris literaris,
concretament els de La gloriosa mort de Joan Boira, Tríptic del viatger, Quartet per a una confidència o
El cap dins el cercle, per citar els llibres fins a hores d’ara publicats, i els de Janer Manila, Antònia
Vicens, Guillem Frontera o Carme Riera, concretament Els alicorns, 39º a l’ombra, Els carnissers o Jo
pos per testimoni les gavines. I no faig referència –què tots els dimonis sevillans me n’alliberin!- a la
qualitat literària de les obres, comparant-les unes amb les altres, sinó al concepte narratiu que es desprèn
en la forma, la intenció, la referència crítica, etc. Entre l’anomenada “generació dels setanta” i jo hi ha
diferències i divergències fonamentals: la participació en la lluita clandestina contra el franquisme, la
militància política, les influències literàries, les lectures d’autors estrangers, etc.» (SERRA 2007: 17-18).
Com pot observar-se, doncs, Serra és un clar exemple de l’actitud dels escriptors de l’època estudiada, els
quals defugen qualsevol tipus d’etiquetes i reneguen de la generació literària en la qual els crítics
consideren que cal encabir-los.


Baltasar Porcel, Jaume Santandreu, Josep Antoni Grimalt Gomila, Josep Melià,


J.M. Salom i Sancho, Gabriel Tomàs, Miquel Ferrà Martorell, Gabriel Janer Manila,


Antònia Vicens, Antoni-Lluc Ferrer i Morro, Joan Manresa i Martorell, Francesc


Barceló i Fortuny, Joan Guasp Vidal, Guillem Cabrer Borràs, Guillem Vidal Oliver,


Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Maria-Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera,


Miquel López Crespí, Pau Faner, Miquel Mas Ferrà, Joana Serra de Gayeta, Xesca


Ensenyat, Ponç Pons i Josep Rosselló i Munar. A tots aquests noms Graells afegeix, a


més, els d’aquells autors de vocació tardana, això és, Joan Francesc March, Miquel


Pons i Bonet, Joan Bonet i Nadal, Guillem d’Efak, Rafael Ferrer Massanet i Miquel


Àngel Riera i Nadal, així com també el nom de dos autors que reprenen la seva activitat




26


literària després d’un període d'inactivitat més o menys llarg: Jaume Vidal Alcover i


Antoni Mus i López.


Per la seva banda, en referir-se a aquest grup d’autors Josep Maria Llompart


(1985: 48-55) no esmenta el concepte de generació, sinó que parla d’una «promoció»


d'escriptors dels anys 70, i els defineix com «una fornada sorprenent i interessantíssima


de narradors apareguda pels voltants de 1968». Entre aquests escriptors, Llompart en


destaca un grup dels quals afirma que es caracteritzen per la presència, en el marc de les


seves obres, d’una de les dues influències següents: l'obra de Llorenç Villalonga o el


realisme màgic. Els escriptors les obres dels quals reflecteixen, segons Llompart, una


d’aquestes dues constants són Antònia Vicens, Maria-Antònia Oliver, Gabriel Janer


Manila, Antoni Serra, Llorenç Capellà, Pau Faner, Guillem Frontera, Josep M. Palau i


Camps, Antoni Mus, Antoni-Lluc Ferrer i Morro i Jaume Santandreu. D’altre costat,


Llompart esmenta una sèrie d’autors que quedarien al marge de les dues trajectòries


esmentades; es tracta de Miquel Àngel Riera, Carme Riera, Biel Mesquida, Guillem


Cabrer, F. Martí i Camps i Miquel Ferrà i Martorell. Llompart clou la seva enumeració


amb els mots «altres autors i altres títols de positiu interès podríem afegir encara, però


les dimensions d’aquesta aproximació no ho permeten», els quals fan palès el fet que


l’estudiós en qüestió no considera definitiu ni excloent el llistat presentat. Ja per acabar,


cal dir que aquest estudia Baltasar Porcel com un cas aïllat i notable, ja que el considera


un autor posterior al grup de 1950 però que, tot i això, encara no pot incloure’s en el


grup que és objecte d’estudi d’aquest treball.


Un altre crític reconegut, Pere Rosselló Bover, té algunes obres en les quals


tracta el tema dels autors insulars dels anys 70. En una d’aquestes obres (ROSSELLÓ


1997: 46-47), cita com a integrants d’aquesta generació els següents escriptors: Baltasar


Porcel, Antoni Serra, Miquel Àngel Riera, Gabriel Tomàs, Antònia Vicens, Gabriel


Janer Manila, Maria-Antònia Oliver, Carme Riera, Pau Faner, Llorenç Capellà, Miquel


Ferrà i Martorell, Guillem Frontera, Biel Mesquida, Guillem Cabrer, Miquel López


Crespí, Jaume Santandreu, Guillem Vidal Oliver, Jaume Pomar, Joan Manresa, Pere


Morey, Sebastià Mesquida, Xesca Ensenyat, Valentí Puig, Antoni Vidal Ferrando i


Antoni Marí. El llistat de Rosselló es clou amb un significatiu «etcètera», fet que


implica que com ja vèiem en el cas de Llompart l’inventari queda obert a la


incorporació de nous noms. I, efectivament, el mateix Rosselló en una altra obra (1998:


76-78) afegeix fins a vuit autors més a la seva llista: es tracta de Miquel Bauçà, Josep


M. Salom, Francesc Barceló, Antoni-Lluc Ferrer, Joan Oleza, Joana Serra de Gayeta,




27


Miquel Mas Ferrà i Miquel Mestre. El fet que en aquesta obra l’autor no inclogui alguns


noms que apareixen a l’anterior (Sebastià Mesquida, Antoni Vidal Ferrando), que


estudiï Baltasar Porcel com un cas a part o que clogui novament l’inventari amb un


«etcètera» constitueixen indicis força representatius de les dificultats que presenta


l'intent d’establir uns límits clars pel que fa a membres de la generació l’estudi de la


qual m’ocupa.


Ja per acabar, existeix la classificació establerta per Pilar Arnau (1998: 4).29


Un cop revisades totes les opcions plantejades he considerat que, per tal de


portar a terme un estudi més o menys sistemàtic en el marc de la present memòria (tasca


que requeriria un esforç titànic en cas d’haver-hi d’incloure la producció narrativa de


tots els autors als quals s’ha fet referència), la primera passa que em calia fer era


delimitar tant com fos possible la meva investigació. Per això, he decidit centrar-me en


la figura d’aquells autors que apareixen a la majoria de les classificacions enunciades i


que, en conseqüència, són els que poden considerar-se més representatius.


Per


començar, aquesta autora cita, per ordre alfabètic, «els novel·listes mallorquins que se


solen incloure dins de la Generació dels 70»: Llorenç Capellà, Miquel Ferrà Martorell,


Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Maria-


Antònia Oliver, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Jaume Santandreu, Gabriel Tomàs i


Antònia Vicens. Pel que fa a Baltasar Porcel, Arnau el considera un una mena de


narrador pont; d'Antoni Serra afirma que no li agrada que el considerin membre


d’aquesta generació (tot i que, segons ella, resulta evident que cal considerar-lo com a


tal), i de Valentí Puig diu que s’inicià a la literatura molt més tard que la resta d'autors


mencionats. Per acabar, Arnau esmenta Xesca Ensenyat i Miquel Rayó, molt més joves


i de camins literaris força individualitzats, per la qual cosa no podrien incloure’s en la


Generació dels 70.


30



29 Tot i el fet que ens trobem davant d’una classificació que sembla tancada, el fet és que a altres obres o
articles d’aquesta autora (per exemple, ARNAU 1999) s’esmenten noms que no apareixen a la classificació
anterior; per tant, aquesta tampoc no es pot considerar un inventari tancat ja que en moments puntuals s’hi
dóna cabuda a altres autors.
30 Com pot observar-se no he tingut en compte les veus contràries a la inclusió de Baltasar Porcel en el
grup objecte d’estudi, ja que espero poder demostrar que la seva obra comparteix bona part de les
característiques que consideraré comunes a aquest grup de narradors. Pel que fa a Vidal Alcover, per bé
que com es veurà més endavant ell mateix es defineix com a membre de la generació estudiada, he optat
per no considerar-l’hi tant per una qüestió de dates (va néixer el 1923, molt abans que els altres autors
analitzats) com per les conclusions a què arribem en fer una visió global de la seva producció (és cert que
en alguns moments és engolit pel boom narratiu dels 70 i n’assumeix alguns dels preceptes bàsics, però es
tracta de trets molt puntuals que no permeten la seva inclusió en la Generació dels 70).


Així doncs,


la meva proposta inclou els següents narradors: Guillem Cabrer, Llorenç Capellà,




28


Miquel Ferrà i Martorell, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí,


Biel Mesquida, Maria-Antònia Oliver, Baltasar Porcel, Carme Riera, Miquel Àngel


Riera, Antoni Serra, Jaume Santandreu, Gabriel Tomàs i Antònia Vicens.




2.2.2 Eclosió de la Generació dels 70. Context històric.


La data que sol prendre’s com a referència pel que fa a l’aparició de la


Generació dels 70 a Mallorca és el 1968. Aquest any, la conjuntura narrativa es veuria


sacsejada per una sèrie de factors entre els quals cal destacar, en primer lloc, els fets del


maig parisenc (GRAELLS 1982: 146), que ens ajuden a entendre les actituds i les


ruptures (si més no, les inicials) dels integrants de la nova generació literària. No es


tracta només de la influència que aquests esdeveniments tingueren en els joves


escriptors del moment, sinó del fet que la majoria d'aquests participaren de l'esperit


rupturista que marcà el final de la dècada dels 60 i del qual el maig de París constituí la


màxima expressió. Tal com destaca Miquel López Crespí (2007),




Però què volem dir exactament amb la idea de «escrits sota la influència del Maig del
68?» Volem dir que als vint anys som en lluita contra el que consideram “el vell món” en tots
els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys
setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions
literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres
fronteres […] Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i
elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París,
1967) a la categoria de "bíblia" dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de
novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París,
de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo
Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger, sempre preocupats pels escorcolls
de la Guàrdia Civil, o el compram a les golfes de les llibreries de Barcelona o Ciutat.




A l’hora de posar una data d'inici és també important tenir en compte un


esdeveniment de caràcter estrictament literari: el desenvolupament a Palma, durant el


curs 1967-68, de la denominada Aula de Novel·la (això és, un cicle anual de


conferències organitzat per Jaume Adrover Noguera, Bienvenido Álvarez Novoa, Jaume


Vidal Alcover, Josep Maria Llompart i Antoni Serra), que va significar una important


dinamització cultural a l’època i va contribuir a l’aparició d'un bon nombre de


vocacions literàries. Segons Graells (1982: 147), aquesta Aula de Novel·la fou una fita


remarcable ja que, fins i tot, podem considerar-la «una mena de pròleg» de la irrupció


literària que es produiria a partir d’aquestes dates.


A tall d’anècdota, pot destacar-se que aquestes conferències esdevindrien, a més


d’una important iniciativa de caire cultural, un símbol de la resistència antifranquista.




29


Tal com explica López Crespí (2005), la detenció de l’escriptor Antoni Serra fou el punt


de partida d’un important acte de resistència per part dels intel·lectuals mallorquins:




El punt àlgid d’aquesta valuosa aportació a la lluita per una cultura antifranquista lliure
i autènticament progressista, culminà amb les aules de Novel.la, quan els agents de la Brigada
Social (la policia política del règim) interromperen la conferència que donava l'escriptor Antoni
Serra i el detingueren. [...] Aturada la conferència, obligat el públic a sortir de la Casa Catalana,
enmig del carrer, per "no circular" i "provocar aldarulls" foren arrestats Josep M. Llompart,
Ginés Quiñonero, Antoni Figueras, Miquel Àngel Femenías i Emili Janer. [...] La detenció i la
campanya de solidaritat que tengué lloc pocs dies després foren una de les lluites més
importants de les Illes l'any 1968. S'ha de tenir en compte que aleshores la majoria de partits de
l'oposició no existien i els comunistes només podíem fer alguna pintada ocasional demanant la
llibertat del nostre poble. Signaven aquella carta de solidaritat amb els detenguts (exposant-se
així a la repressió policíaca): Francisco Candel (escriptor); Llorenç Soler (director de cine); Joan
Aguilar (cineasta); Montserrat Camps (estudiant); M. Teresa Cabré; Alfons Carles Comín
(escriptor); José Coromines (metge); Manel Costa-Pau (escriptor); Josep Verdura (editor);
Mercè Pons; Xavier Fàbregas (escriptor); Jaume Cruspinera (sacerdot); José Pulido (obrer);
Laureano Bonet (professor); Josep Serra i Jové; Joan Farnés; Martí Fàbregas (empleat). La carta
molt educada, "civilitzada" a més no poder, va ser ciclostilada i circulà de mà en mà pels reduïts
ambients progressistes de l'època. Aquella signatura col·lectiva era una de les primeres
experiències d'allò que més endavant seria una pràctica habitual a tot l'Estat. I simplement
explicava els fets que s’havien esdevengut el dia 21 de maig de 1968 a la Casa Catalana.




Finalment, cal dir que la tria de l'any 1968 com a data clau per marcar l’aparició


de la generació estudiada resulta força encertada si es té en compte que el mes de


desembre de 1967 (concretament, la nit de Santa Llúcia) es produí un fet força


significatiu: Antònia Vicens guanyà el premi Sant Jordi de novel·la amb l'obra 39° a


l'ombra, la qual cosa suposà l’inici d’una època de protagonisme dels escriptors


mallorquins a les convocatòries de premis literaris del Principat.


D’altra banda, i centrant-me en la caracterització del context històric en què es


mou aquest grup d’escriptors cal destacar que, com bé palesen a les seves obres


estudiosos com Pilar Arnau, Guillem-Jordi Graells, Gabriel Seguí Trobat o Joan Triadú,


en aquesta època la vida a Mallorca està marcada per una sèrie de circumstàncies de


caràcter històric i social que cal comentar detingudament. Per començar, s’ha de fer


incidència en el fet que en aquesta època (finals dels anys 60 i principis dels 70) la


societat mallorquina viu un important procés transformacional que es manifesta en dues


direccions: la revolució econòmica, que comporta el pas d'un model de producció


bàsicament agrari i encara molt dependent de l’estructura feudal a unes condicions de


terciarització econòmica (això és, de dependència d’una nova estructura basada en el




30


sector dels serveis),31


En un altre ordre de coses, tal com destaca Pilar Arnau (1995: 76) aquesta nova


moralitat suposa també un procés d’alliberament sexual, especialment en el cas dels


homes, els quals porten aquest procés a l’extrem fins al punt de contribuir a l’aparició


del denominat "picador" (això és, una figura masculina que es dedica sistemàticament a


i el canvi social, que es manifesta en l’esfondrament de la societat


tradicional, és a dir, en la desaparició de l’aristocràcia i l’emergència d'una nova classe


social: la burgesia (GRAELLS 1982: 160-161). El principal “culpable” d’aquesta


transformació tan profunda és el turisme, protagonista d’un boom espectacular que va


començar a manifestar-se a partir dels anys 50. Com no podia ser d’altra manera, les


repercussions d’aquest fenomen es van fer notar ben aviat en literatura. Tal com destaca


Gabriel Seguí (1990: 268) referint-se a Els carnissers, de Guillem Frontera,




Pel que fa al turisme, Els carnissers (1969) presenta la tipologia dels pagesos pobres
enriquits pel turisme, que esdevé una alternativa al dur i bucòlic treball del camp i converteix els
pagesos en senyors. D’aquesta manera, ascendeix una nova classe social, que substitueix els
nobles que s’arruïnen [...]. Els nous rics treballen en el sector dels serveis i a la vegada
rendabilitzen i modernitzen les possessions per servir als hotels.



La irrupció turística massiva no només afecta els dos nivells abans esmentats


sinó que, a més, esdevé el motor de tota una sèrie de canvis de caràcter social: en


primer lloc, la presència constant d’estrangers provoca l’aparició d’un nou concepte de


moral, circumstància que canvia de manera radical les mentalitats i els costums


autòctons. Fins a principis de la dècada dels 60, la societat mallorquina havia mantingut


unes pautes de comportament tradicionals i molt conservadores; l’arribada del turisme,


però, suposa un important canvi a aquest respecte. El canvi es manifesta, per exemple,


en la creació de grans hotels i llocs de d’entreteniment molt diversos (sales de festes,


bars, discoteques), la presència dels quals comporta que els joves mallorquins


abandonin la dura vida al camp per marxar a la ciutat a treballar. En l’àmbit literari,


alguns casos que serveixen per il·lustrar aquesta conjuntura són el del protagonista de la


novel·la de Gabriel Tomàs Corbs afamegats (1972), el qual deixa el seu Andratx natal


per traslladar-se a la costa a treballar en un hotel, o el de la Miquela de 39º graus a


l’ombra (1968) d’Antònia Vicens, que abandona la resclosida vida del poble per


regentar una botiga de souvenirs a Cala d’Or.



31 Segons Gabriel Seguí (1990: 278), en aquesta època «ha canviat el concepte de riquesa; la terra perd
valor, perquè necessita un gran esforç de treball, és de rendiment insegur i a llarg termini, i en canvi es
valora el guany immediat i segur».




31


intentar seduir noies estrangeres).32


En aquesta mateixa obra, Oliver també es refereix al fet que, en acabar els


cursets femenins (que primer només eren per a dones fadrines i després només per a


Un bon exemple de la caracterització d’aquest nou


“prototip” masculí el trobem a l’obra de Gabriel Janer Manila La capitulació (1972:


57):




Als vuit anys, vaig covar una rara mania de la qual no m’havia pogut esbravar. El món
dels “picadors” em fascinava. Sentia contar tantes aventures pel carrer, conquestes fàcils
d’homes ben plantats, que arribaven, miraven i vencien en un tres i no res. Àdhuc d’un hotel que
convidaven al·lots a prendre el te de les cinc perquè les angleses poguessin escollir amb llibertat
dins una gamma d’estils variada i plaent. Era el món nocturn i fascinant de les velles
empolvades, carregades de moixos i brillants, dels “gigolós” asexuats, calents com foc a l’hora
de jeure amb una vellarda, afuats per esbombar marietes rossos, delicats i suaus com un ventolí
per a viure cada setmana un gran amor.




Finalment, cal destacar també que aquest procés d’obertura genera una crisi en


un sector que fins aleshores havia estat un dels pilars bàsics de la societat: la religió


(ARNAU 1999: 53-58). Evidentment, l’Església catòlica no veu amb bons ulls aquest


ambient de llibertat, cosa que es reflecteix, per exemple, en l’aparició de tot un seguit de


pastorals fetes pels bisbes mallorquins en les quals es tracta àmpliament el tema del


turisme i la seva influència en la societat de l’època. Principalment, els seus membres


mostren la seva preocupació davant la creixent immoralitat i les conseqüències que la


relaxació sexual pot tenir en el jovent; per intentar lluitar contra aquests perills,


l’Església porta a terme una sèrie d'iniciatives, entre les quals destaca la implantació


dels famosos cursets de cristiandat, coneguts popularment com els «cursillos». Aquesta


circumstància té tant de ressò social que, com destaca Arnau (1995: 53), fins i tot és


transformada en matèria narrativa. Entre d’altres, així ho fa l’escriptora Maria-Antònia


Oliver a la novel·la Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1991: 44-


45):



En arribar l’estiu, els capellans organitzaven els exercicis espirituals de les filles de


Maria, on només podien assistir fadrines, i explicaven el temor de la mort, els horrors del pecat
mortal, del pecat carnal [...] Les mares s’assabentaven, quan arribava el seu torn, dels perills que
envoltaven les seves filles a la platja, entre aquelles dones de vida dissipada d’altres països on el
catolicisme no era religió oficial.





32 Pel que fa al paper de l’home en aquest procés d’alliberament, són molt reveladores les paraules de
Gabriel Seguí, segons el qual «el turisme ha fet caure la moral catòlica tradicional […], però no ha portat
un veritable enriquiment dels mallorquins, sinó que els tòpics ancestrals han estat substituïts per molts de
contravalors […]. Entre altres coses, la dona ha continuat essent un objecte de l’home, resignada a les
aventures dels seus marits picadors, i acarada a la competència de les estrangeres» (1990: 278).




32


mares), s’oferien també una sèrie de sessions formatives al sector masculí de la


població. Evidentment, l’única cosa que s’aconsegueix amb l’aplicació de mètodes tan


dràstics és instaurar una doble moral: d’una banda hi ha un índex relativament alt de


tolerància en certs aspectes relacionats amb els estrangers i, de l’altra, ens trobem


davant d’una idea de moral molt més rígida per als autòctons, especialment pel que fa a


les dones joves.


Ja en un altre ordre de coses, cal no oblidar una circumstància que marca


profundament els membres del grup d’escriptors estudiat: es tracta del fet que aquests


han de conviure un bon grapat d'anys amb l’existència d'un règim dictatorial que,


evidentment, no posa les coses gens fàcils per a aquells que pretenen expressar-se en


una llengua diferent del castellà. A aquest respecte, cal destacar que tots els escriptors


de la Generació dels 70 viuen la postguerra, una època marcada per les restriccions a


tots els nivells (econòmic, alimentari, ideològic, etc.). En l’apartat cultural destaca un


aspecte d’ordre eminentment lingüístic: em refereixo al fet que els narradors en qüestió


no poden realitzar la seva formació primària en català ja que, d’una banda, a totes les


escoles de les Illes Balears les classes s’imparteixen exclusivament en llengua castellana


i, de l’altra, les poques llibreries i biblioteques existents a l’època no gaudeixen d’un


fons bibliogràfic adequat que permeti als narradors mallorquins aconseguir els


instruments necessaris (obres de consulta, gramàtiques, manuals, diccionaris) per a


l’estudi i aprenentatge de la llengua i la literatura catalanes (ARNAU 1999: 103).


Aquesta formació de tendència castellanitzant té com a conseqüència més directa el fet


que els escriptors mallorquins es distingeixin per tenir uns coneixements força complets


en matèria d’autors literaris castellans i estrangers (especialment, francesos i anglesos) i,


paral·lelament, presentin un profund desconeixement de la cultura pròpia, conjuntura


que provoca que molts d’aquests escriptors passin per una primera etapa de producció


literària en llengua castellana. Posteriorment, alguns d’ells tenen la possibilitat d'accedir


a l’ensenyament del català gràcies als cursos organitzats per l'Obra Cultural Balear a


l'Estudi General Lul·lià. La gran majoria, però, presenten una marcada tendència a


l’autodidactisme pel que fa a l’aprenentatge de la llengua pròpia, aspecte que es


reflecteix en una sèrie de característiques presents a la seva producció literària (errades


ortogràfiques, dialectalismes, etc.). És el cas, per exemple, de Baltasar Porcel, el qual va




33


trobar en Francesc de Borja Moll l’autoritat a qui consultar els seus dubtes a aquest


respecte:33


Pel que fa a l’àmbit estrictament literari pot destacar-se que l’època en què els


narradors objecte d’estudi inicien la seva trajectòria literària coincideix amb els darrers


anys de l’esmentada postguerra. Tal com afirma Joan Triadú (1982: 238), aquest


període es caracteritza tant a les Illes Balears com també al Principat per la coexistència


d’obres publicades per autors que s’adscriuen a èpoques i tendències totalment


diferents, és a dir, es tracta d’una època de transició marcada, evidentment, per les


insòlites circumstàncies que va provocar l’existència del règim franquista en l’àmbit


cultural català. A aquest respecte cal destacar, en primer lloc, la continuïtat (i, en alguns


casos, fins i tot la renovació) de novel·listes ja consolidats apareguts abans de la guerra i


durant els primers anys de la postguerra, els quals publiquen encara alguna obra; els dos


casos més paradigmàtics són, sens dubte, el de Mercè Rodoreda en l’àmbit català i el de


Llorenç Villalonga en el mallorquí. La seva incidència en aquesta època, però, és molt


desigual, ja que mentre que Villalonga no crea cap obra que afegeixi res de positiu a la


seva imatge literària, Rodoreda publica una de les seves novel·les més conegudes,


Mirall trencat (1975), amb la qual renova la seva novel·lística i n’amplia els registres.


Pel que fa al grup d’autors nascuts en plena postguerra, mentre que Manuel de Pedrolo


publica novel·les de gènere (Mecanoscrit del segon origen, 1974) o de caràcter


experimentalista (Espais de fecunditat irregulars, Text/Càncer), Baltasar Porcel en


publica de mítiques (Cavalls cap a la fosca, 1975) i Blai Bonet de transcendentalistes


(Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria, 1972). La irrupció d’una nova fornada de






Com supòs que ja sabeu, estic fent una guia de Mallorca per editorial Vergara. Em trob,
de moment, amb un problema: ortografia toponímica. Jo pens posar tots els noms amb
mallorquí, i si n’hi algun que també s’escriu, o escriuen, en castellà ( p.e.: Sa Pobla = La
Puebla), posar-lo tot seguit entre paréntesis, p.e.: Sa Pobla (La Puebla), Vilafranca (Villafranca),
etc. A més, crec que tots els noms aquests aniràn impresos en cursiva, a fi de que es puguin
trobar més aviat al obrir qualsevol plana. Això, també, facilitarà la cosa de que aquests noms no
estiguin d’acord amb la toponímia “oficial”. Però, com s’escriur aquests noms en bon i cristià
mallorquí? Andratx o Andraitx? Valldemosa o Valldemossa? Lluc o Lluch? Lluchmajor o
Llucmajor? Santa Ponça o Santa Ponsa?, etc. etc. [...] Concretem: us agrairia que em donassiu
una llista total –fins allà on sigui possible—de les poblacions i llocs més importants de Mallorca
escrits tal com cal. I, en segon lloc, que una vegada acabada la guia –sobre un centenar de
folis—la llegissiu de cap a peus, mirant si hi ha molts de desberats, noms mal escrits, omisions
importants, etc., etc.





33 Per a la reproducció completa d’aquesta carta, vegeu l’apèndix documental, text 1.




34


narradors, el grup generacional dels 70, atorgarà encara més varietat a aquest panorama


literari.


D’altra banda, cal esmentar també alguns fenòmens estretament relacionats amb


el món literari com, per exemple, el gran creixement editorial que té lloc a la dècada


dels 60 (per exemple, pot destacar-se el cas de l’aparició, l'any 1965, de l’editorial


Daedalus, en la qual treballen, entre d'altres, Jaume Pomar i Guillem Frontera). També


és força remarcable en aquesta època la creació i promoció de nombrosos premis


literaris, molts dels quals són atorgats a algun dels autors estudiats (per exemple,


Guillem Frontera guanya el Ciutat de Palma l’any 1968 amb l’obra Els carnissers,


Gabriel Janer Manila el Víctor Català el 1971 amb El cementiri de les roses, etc.).


D’altra banda, però, encara hi ha algunes situacions problemàtiques (ARNAU 1999: 92):


tot i que la manifestació més directa del sistema repressiu franquista en l’àmbit literari,


això és, la censura, ha deixat enrere bona part de les seves mesures més restrictives (la


Llei de premsa i impremta o «Llei Fraga» de l'any 1966 ha substituït la censura prèvia


per la censura voluntària), encara s’exigeix un cert control a aquest respecte, així com


també la revisió minuciosa dels textos que hom vol publicar, ja sigui en català, en


castellà o en qualsevol altra llengua (cal tenir en compte que, tot i l’esmentada


implantació de la censura voluntària, els autors d’aquells llibres ja publicats i


considerats immorals o excessivament reaccionaris pels censors reben una sanció). Un


bon exemple d’aquest fet són els problemes que té Biel Mesquida a l’hora de publicar


L’adolescent de sal, la seva primera novel·la: aquesta obra, de la qual cal destacar que


guanya el Prudenci Bertrana l’any 1973, no pot sortir a la venda fins el 1975 a causa de


l’acció restrictiva de l’òrgan censor.




2.2.3 Influències i trets distintius. Principals punts de contacte entre els membres


del grup


En l’àmbit de les influències literàries que reben en els seus inicis els membres


del col·lectiu objecte d’estudi34



34 Evidentment, em refereixo a les influències generals que poden rastrejar-se a l’obra de la majoria
d’aquests autors. Quant a les influències particulars, seran analitzades de manera detallada en els apartats
centrals de la present memòria.


cal parlar, en primer lloc, d’una tradició literària insular


que, tot i que no és inexistent com alguns crítics s’obstinen a assenyalar, no és prou


sòlida i variada com per poder-los servir d'autèntic punt de referència (SALOM 1988:


40). Evidentment, existeixen alguns casos aïllats que poden considerar-se possibles




35


referents literaris però, tot i això, la crítica tampoc no es posa d’acord a l’hora


d'assenyalar-ne la influència concreta en els autors estudiats. El més destacat d’aquests


casos és, evidentment, Llorenç Villalonga: tot i que és pràcticament segur que tots els


narradors joves de l’època coneixen i admiren l'obra de Villalonga, la seva influència a


nivell literari és força discutida pels crítics. Sebastià Alzamora (1996: 60), per exemple,


explica que la relació d’aquests escriptors amb l’autor de Bearn resulta bastant curiosa.


Segons ell, d’una banda cerquen la seva amistat: assisteixen regularment a la tertúlia


que organitza al bar Riskal, el visiten a casa seva per demanar-li una opinió sincera


sobre les seves primeres obres, li dediquen llibres (és el cas, per exemple, Gabriel Janer


Manila amb l’obra El silenci), exigeixen la seva intervenció com a prologuista


(Villalonga prologa Els carnissers, de Guillem Frontera), el respecten com a persona,


l’admiren com a escriptor i es gloriegen de conèixer-lo (val a dir, també, que Villalonga


els correspon, ja que se sent molt afalagat per les atencions dispensades per aquestes


joves promeses de la literatura insular). D’altra banda, però, aquests autors desobeeixen


de manera evident el pensament politicoliterari del mestre, ja que les lectures que


realitzen no són les que aquest els recomana: dels autors francesos, no llegeixen Proust


o Anatole France, sinó que es decanten per Sartre, Camus i Beauvoir; dels italians,


bandegen Lampedusa i Manzoni en favor de Gramsci i Sciascia; per acabar, dels


alemanys prefereixen Brecht, i no pas Goethe o Mann. A la vista de tot el que he


exposat, per tant, pot destacar-se que segons Alzamora la influència villalonguiana en


les obres dels autors de la Generació dels 70 és pràcticament nul·la (l’única excepció


que segons Alzamora pot remarca-se a aquest respecte és el clar cas d’aprofitament de


l’herència de l’autor de Bearn en el conte de Jaume Pomar Benaventurats els ossos,


inclòs en el recull Un dia o altre acabaré de legionari).


D’altra part cal destacar que, segons Pilar Arnau (1999: 98), el crític valencià


Joan Fuster parla de certes reminiscències villalonguianes en l’obra d’alguns dels autors


d’aquesta generació (per exemple, Guillem Frontera, Antònia Vicens, Jaume Vidal


Alcover,35



35 En aquest punt cal recordar que, personalment, no he considerat Jaume Vidal Alcover dins el grup
generacional objecte d’estudi. Tot i això, he respectat els continguts originals d’aquestes citacions en què
es fa referència a la seva vinculació al grup i a les coincidències que poden detectar-se en l’àmbit de les
influències literàries.


Maria-Antònia Oliver o Baltasar Porcel). Posteriorment, aquesta opinió és


matisada per un dels autors citats, Jaume Vidal Alcover (1976: 21), que considera que


no tots els autors esmentats pel valencià són villalonguians: «Ho som jo, clarament. Ho


és, en bona part, Guillem Frontera. I, en part també —però en una dimensió molt




36


personal— Gabriel Janer. No veig que ho siguin gaire Antònia Vicens ni Maria-


Antònia Oliver, ni tan sols Baltasar Porcel».


Per la seva banda, Josep Maria Llompart (1985: 48) veu en alguns autors


d’aquesta generació un motiu, la consciència de crisi, que és fàcilment relacionable amb


l’univers novel·lístic de Villalonga.36 A més de la possible (i dic possible perquè, com ja


he esmentat, no hi ha una única opinió a aquest respecte) influència de Villalonga,


Llompart n’esmenta algunes més com ara Blai Bonet, Baltasar Porcel (el qual, com ja


he destacat, és considerat un cas a part), el món de l’Aplec de rondaies mallorquines de


Mossèn Alcover37 i els contes de Salvador Galmés.38


Deixant ja de banda la qüestió dels precedents literaris cal destacar que, pel que


fa als principals punts de contacte existents entre el grup d’escriptors objecte d’estudi,


pot esmentar-se en primer lloc la precocitat en l’inici de l’escriptura per part dels autors


d’aquesta generació (GRAELLS 1982: 154). La gran majoria escriuen la seva primera


obra tot just encetada la vintena (per exemple, Guillem Frontera i Maria-Antònia Oliver


tenien vint-i-quatre anys, Miquel López Crespí i Llorenç Capellà en tenien vint-i-cinc,


També esmenta, com a influència


d’aquest grup d'autors, la narrativa sud-americana (García Márquez, Vargas Llosa, etc.),


molt de moda a l’època.


Ja per acabar, cal destacar que Maria de la Pau Janer (1993: 43-44) cita, a més


de les ja esmentades influències de la rondallística i de Salvador Galmés, les imatges


satíriques i amargues dels Aigoforts de Gabriel Maura com a predecessores de les obres


dels novel·listes mallorquins dels 70. Ens trobem, per tant, davant d’un conjunt


d’influències que evidencien la limitada existència de tradició literària autòctona. El fet


que alguns dels autors de la Generació dels 70 es vegin obligats a retrocedir


pràcticament un segle per cercar una base per a la seva literatura constitueix un clar


exponent d’aquesta circumstància.



36 Aquesta idea és represa per Pilar Arnau (1999: 98), la qual comenta el fet que alguns paradigmes de la
primera novel·la villalonguiana (això és, Mort de Dama) són presents a les obres dels membres de la
Generació dels 70. Evidentment, Arnau es refereix a la crítica i sàtira de caràcter social, que els esmentats
escriptors tractaran des d’una òptica molt apropada a les directrius del realisme social, corrent que
predominava en aquesta època.
37 Molts dels autors objecte d’estudi admeten obertament aquesta influència. És el cas, per exemple, de
Maria-Antònia Oliver, segons la qual «Des que tenia 5 anys que les escoltava [les rondalles], quan encara
no sabia ni llegir. Me les explicava el meu oncle Joan, que era un contador d’històries magnífic.
Escoltant-lo a ell vaig aprendre el gust d’explicar històries i de crear mons. Les rondalles mallorquines es
troben a les arrels de la meva obra i m’uneixen a la terra» (DOMÍNGUEZ 2003).
38 Pel que fa a aquesta darrera influència, Gabriel Janer ha confessat que «Salvador Galmés també ens
unia, als de la meva generació. El reivindicàvem. Per a nosaltres, mossèn Galmés era el compromís amb
el més feble, el posicionament clar, el combat, i també una idea de l’amor. A més, era el plaer pel
llenguatge del poble, l’escriptor rural» (ALZAMORA 1998: 109).




37


etc.), circumstància que es reflectirà, a nivell temàtic, en un conflicte entre el jove i la


societat adulta.39


A continuació, i ja en un altre ordre de coses, cal esmentar el fet que els


escriptors de la generació estudiada es decanten quasi exclusivament pel conreu del


gènere narratiu (GRAELLS 1982: 164). Després del fracàs de la poesia social com a


instrument d’anàlisi de la realitat a la literatura catalana de la dècada dels 60, els


escriptors mallorquins confien, de forma massiva per primera vegada a la història de la


nostra literatura, en la narrativa. Així, per exemple, pot destacar-se el cas de Maria-


Antònia Oliver que, deixant de banda una temptativa inicial de fer poesia en llengua


castellana,




40


D’altra part, en relació amb el tema de la llengua s’ha d’esmentar que a l’hora de


redactar les seves primeres obres aquests autors prenen com a base la respectiva varietat


dialectal, per la qual cosa el seu llenguatge presenta una gran riquesa expressiva i un


notable acostament a la parla mallorquina quotidiana. Actualment, Pilar Arnau (1999:


104) considera que es fa necessari esbrinar si l’ús de la varietat dialectal pròpia de cada


autor no correspon, més que a una decisió personal, a una manca de coneixements


aprofundits de la llengua normativa. L’opinió inicial de Guillem Frontera a aquest


respecte, d’altra banda força clara i contundent, contradiu la tesi d’Arnau: aquest autor


pretenia manifestar, en la seva novel·lística, el més profund desacord amb l’ús exclusiu


del dialecte balear a la manera com l’havia fet servir Maria-Antònia Oliver a Cròniques


d'un mig estiu (obra redactada en la seva totalitat a partir de l’ús del dialecte


mallorquí)


ha preferit centrar-se en la producció de novel·les (Crineres de foc, El sol


que fa l’ànec, Punt d’arròs, Amor de cans, etc.), contes (Figues d’un altre paner,


Tríptics, etc.) i, fins i tot, obres de teatre (Negroni de Ginebra).


41



39 El cas d’Antònia Vicens resulta paradigmàtic a aquest respecte ja que, per bé que la seva primera obra
(el recull de narrativa breu Banc de fusta) va guanyar un premi literari el 1965, ja el 1964 (això és, quan
tenia només vint-i-tres anys) es posà en contacte amb Francesc de Borja Moll per tal de consultar-li
algunes qüestions referents a l’edició dels seus escrits (per a la reproducció de les cartes que reflecteixen
aquest intercanvi d’impressions, vegeu l’apèndix documental, textos 9 i 10).
40 Tal com confessa la mateixa autora en l’entrevista realitzada per Pi de Cabanyes i Graells (1971: 228),
«d’escriure, quan tenia catorze anys vaig començar una novel·la en castellà, i uns poemes sublims,
tràgics, de romancero pur».
41 A aquest respecte cal destacar que l’obra d’Oliver va aparèixer acompanyada d’un vocabulari final en
el qual es parava atenció a les correspondències entre la forma de certs mots o expressions dialectals
mallorquines i les formes estàndard, la qual cosa va ser també motiu de polèmica. A la reedició de l’obra
en qüestió, publicada el 2006, es constata la desaparició de l’esmentat vocabulari.


o, fins i tot, només en els diàlegs, com feien molts dels autors de la


Generació dels 70. Per això declarà, en una nota apareguda al principi de Cada dia que


calles (1969: 5):




38



I finalment una altra observació: el fet que els diàlegs no apareguin dialectalitzats és


degut als problemes gramaticals que això em crearia, problemes que els meus coneixements
lingüístics no sempre podrien solucionar. El testimoniatge que sovint hom intenta donar a través
de la dialectalització dels diàlegs, ja ha tingut prou autors.




El fet de refusar l’ús exclusiu de la varietat dialectal pròpia no implica, però, que


els narradors mallorquins hagin d'autocensurar-se per tal d’adaptar-se als gustos del


Principat. Per exemple, a aquest respecte pot destacar-se que les declaracions de


Guillem Frontera recollides per Graells i Pi de Cabanyes (1971: 198) són una reacció al


centralisme demostrat per les cases editorials catalanes, les quals solen optar per un


llenguatge més intel·ligible per als habitants de les comarques del centre i del nord del


Principat:42



42 Cal recordar, per exemple, que el criteri editorial de Joan Sales a la col·lecció «El Club dels
Novel·listes» era publicar les obres d’autors mallorquins acompanyades del controvertit vocabulari,
premissa a què es va haver de sotmetre fins i tot el mateix Llorenç Villalonga.





Tots els mallorquins ens trobam que ens desmallorquinitzen els llibres per fer-los


intel·ligibles als barcelonins. He decidit de fer servir un llenguatge mallorquí i, si no volen, no
publicaré. El vaig aprendre a escriure llegint, encara que vaig fer un curset amb l’Obra Cultural
Balear. Ara, s’hauria d’aclarir una cosa, com solucionar certes formes típiques mallorquines que
no tenen solució en la gramàtica tradicional. Molts especialistes, amb la seva mentalitat de
domini cultural, s’oposen a les nostres solucions.




Ja per acabar, cal fer referència al fet que el microcosmos mallorquí produeix en


els joves escriptors de la Generació dels 70 tota una sèrie d'efectes negatius com


angoixa, nostàlgia, etc. (ARNAU 1999: 100-103). A aquests escriptors els pesa molt la


seva vinculació a un grup social que viu un període de crisi d’identitat i de valors,


provocat bàsicament pels canvis socioeconòmics esdevinguts arran de l’arribada


massiva del turisme. La inquietud que genera la pertinença a aquest ambient en els


nostres escriptors es reflecteix a les seves obres; és més, sovint n’esdevé l’argument


principal. Des d’aquest punt de vista pot afirmar-se, per tant, que els escriptors de la


Generació del 70 es consideren uns desclassats perquè, tot i que tenen consciència


d’integrats, malden per sortir de la societat de consum que els envolta per mitjà de la


crítica social. Tal com destaca Francesc Parcerisas (2004):




La generació dels 70 és la generació del fracàs. No vull dir que sigui una generació
fracassada, ni un generació de fracassats. És la generació que exemplifica, dins la literatura
catalana —i, fins i tot més enllà, dins la sociologia del país, dins la sociologia del món
contemporani— el fracàs de la civilització europea del segle XX.





39


2.2.4 Evolució de l’obra narrativa del grup generacional dels 70


Com veurem tot seguit, la producció literària dels narradors objecte d’estudi ha


passat per fases molt diverses. Així pot destacar-se que, després d’un període inicial o


d’eclosió en què es consignen múltiples coincidències a nivell ideològic i temàtic, cada


un dels autors ha seguit el seu propi camí vers la individualització. Això sí: al llarg dels


anys s’han anat remarcant nous punts de contacte que, d’una o altra manera, han


mantingut vinculada la trajectòria d’aquest grup d’escriptors. Tal com destaca Pilar


Arnau (1998: 2),




La irrupció d’aquell esbart de novel·listes joves fou, de bon principi, un fet literari ben
rellevant: d’una banda, perquè el gènere narratiu va poder assolir a Mallorca el nivell de
producció que és habitual en les literatures normalitzades; de l’altra, perquè dugueren a terme
una actualització temàtica i ideològica de la nostra ficció literària, amb la qual cosa van fer
possible que els joves de la seva mateixa quinta poguessin navegar com a lectors per un mapa de
referències que els resultava pròxim −tant geogràficament co m amb relació a les actituds i les
situacions que s’hi plasmaven− i atractiu [...] Ara, quan en alguns casos ja fa més de tres
dècades que publicaren els seus primers llibres, tenen una obra extensa, diversa, que ha anat
evolucionant al compàs de les experiències personals i dels corrents narratius que s’han anat
succeint dins les lletres catalanes.




A continuació, per tal de reforçar aquestes afirmacions presento una


temporització de la producció d’aquests autors i, alhora, un esbós força detallat de


l’evolució que aquesta ha experimentat.




2.2.4.1 Anys 70: els inicis


A l’hora d’analitzar l’època en què els autors objecte d’estudi fan les seves


primeres incursions en l’àmbit literari, cal destacar en primer lloc que Àlex Broch


(1985: 53) ens en proposa una periodització molt encertada. El crític català estableix


dues etapes: una primera d'eclosió (1968 a 1975), durant la qual molts d’aquests autors


publiquen únicament reculls de narracions curtes, i una segona (1975-1980) marcada


per la mort de Franco i les conseqüències polítiques que se'n deriven, la qual pot


considerar-se de transició vers l'obertura política i de diversificació pel que fa a la


producció literària dels membres de la generació analitzada.


Tal com destaca Pilar Arnau (1998: 5), per bé que les reflexions de Broch


englobin la producció narrativa d’autors procedents de tot el domini lingüístic català


resulten fàcilment aplicables (sempre amb les matisacions oportunes) al cas mallorquí.


Així, durant la primera de les etapes consignades en el nostre àmbit percebem «una gran


creació amb elevada publicació»; per exemple, a aquest respecte pot destacar-se que




40


Antònia Vicens publica quatre novel·les, mentre que Frontera i Capellà n’incorporen


tres al seu respectiu bagatge. D’altra banda, i en consonància amb les paraules de Broch,


també cal remarcar que la majoria dels autors estudiats publiquen durant aquesta etapa


inicial algun recull de contes: és el cas, per exemple, de l’obra El cementiri de les roses,


publicada per Janer Manila el 1972, de la creació de Maria-Antònia Oliver Coordenades


espai-temps per guardar-hi les ensaïmades (1975) i del recull Te deix, amor, la mar


com a penyora de Carme Riera, aparegut també el 1975. Quant a la segona etapa cal


remarcar que, arran de l’inici de la transició a la democràcia, es comencen a entreveure


uns projectes més sòlids i uns lents canvis d’obertura.


Pel que fa a les coincidències que presenten les novel·les publicades pels


narradors objecte d’estudi en aquesta època inicial cal destacar, en primer lloc, que


segons Àlex Broch (1996: 47)




[T]ot estudi que pretengui donar resposta o establir arguments per fonamentar les
bases d’una possible narrativa amb uns trets generacionals identificadors ha de tenir en compte
la definició, caracterització i evolució del personatge narratiu. Més concretament, de detectar,
entre la lògica i natural dispersió i diversitat, aquells personatges i aquelles novel·les
susceptibles de posseir els necessaris trets identificadors.




Així doncs, segons aquest autor cada generació compta amb allò que ell


denomina «arquetip generacional evolutiu», això és, «un personatge [...] que, en ser


portador d’unes marques i senyals identificadores del temps, mostra els principals trets


característics de la generació a la qual pertany» (BROCH 1996: 48). En el cas que


m’ocupa, aquest arquetip vindria sens dubte definit per les particularitats que li atorga


Guillem-Jordi Graells (1982: 162):




La pregona influència de l’existencialisme i d’un neoromanticisme difícil de formular
[...] forneixen una llarga llista de rebels i fracassats que esdevenen símbols, arquetipus i
representen actituds molt diverses davant del món que els toca viure [...]. Aquests herois
sostenen relacions conflictives i complexes amb el seu entorn i esdevenen representants
d’opcions diverses, però sempre marcades per un conflicte aguditzat amb el seu món. El fracàs,
la frustració, l’anul·lació, seran les condemnes gairebé invariables d’aquests agosarats. Quines
són les armes del seu enfrontament? El trencament amb les fórmules tradicionals de vida, la
ruptura de la moral ancestral, la violència física, el sexe exercit com a provocació. La càrrega de
la qual han de deslliurar-se és feixuga, immensa, i els fronts de lluita molt nombrosos: la família
i els avantpassats, la religió, els valors socials admesos, la possessió material o la servitud social
i econòmica, etc. Aquests rebels, en grau de violència que van des dels més subtils fins a
l’autoagressió, actuen amb una força tan gran com la seva desesperança i l’abocament a
situacions límit apareix amb gran freqüència. Recordem la quantitat de crims, accidents i
suïcidis que tenen com a final comú la mort de personatges i protagonistes com a única sortida.





41


Esbossat ja el perfil de l’arquetip formulat per Broch i Graells (al qual, val a dir-


ho, s’hi poden adscriure ja en un primer cop d’ull exemples tan clars com el del


bandejat que protagonitza l’obra Els alicorns, publicada el 1972 per Gabriel Janer


Manila) pot destacar-se que, ja des del punt de vista estrictament temàtic, l’impacte


provocat per l’arribada massiva de turistes a l’illa constitueix una font inesgotable de


motius argumentals que es deixa sentir des de vessants molt diversos. La precarietat


laboral, el nou concepte de moral introduït pels turistes (el qual engloba, entre d’altres,


motius com l’educació repressiva o les crisis místiques), l’especulació urbanística, la


transformació de l’entorn o la pèrdua de les arrels per part dels personatges


protagonistes són, només, alguns exemples a aquest respecte. L’argument de Cròniques


d’un mig estiu (1970), la primera novel·la de Maria-Antònia Oliver, engloba bona part


d’aquests tòpics i, en conseqüència, em sembla força adient desenvolupar-lo per poder


percebre’n tots els matisos. En primer lloc, cal destacar que l’encarregat de descriure les


particularitats que caracteritzen aquest tipus de vida és un noiet de només dotze anys


contractat per treballar de grum a l’hotel de la platja de Palma. L’obra en qüestió


s’inicia quan el jove protagonista, que procedeix d’un petit poble on, fins ara, s’ha


dedicat a les tasques pròpies de la pagesia, comença a treballar a l’hotel. Els primers


dies, tot són descobriments que el sorprenen: les modernes i luxoses infraestructures, la


complexitat de les relacions entre companys, la peculiar actitud dels turistes


(principalment, allò que el sorprèn és la seva manca de tabús sexuals), etc. A poc a poc,


s’adapta a la seva nova vida i comença a gaudir de les coses positives que aquesta pot


oferir-li: aprèn a pintar, fa amics i, fins i tot, viu l’experiència del primer amor en


enamorar-se d’una turista xinesa. D’altra banda, però, en viu la cara més amarga: una


alimentació deficient, una habitació diminuta i un sou força precari fan que s’adoni de la


inestabilitat de la seva situació. Així les coses, l’obra es clou de manera inesperada i


dràstica: els clients de l’hotel són víctimes d’una intoxicació provocada per la ingestió


de carn en mal estat i don Matias, el director, es veu obligat a tancar el negoci abans que


acabi la temporada estiuenca (d’aquí, doncs, el “mig estiu” del títol).


Deixant ja de banda la qüestió turística, cal dedicar ara atenció als continguts de


caire eròtic i sexual. Per als autors de la Generació dels 70, el sexe és vist com una


mena de revolta o alliberament (GRAELLS 1982: 163), és a dir, és concebut com un


procés de ruptura dels tabús que, durant dècades, la societat mallorquina ha arrossegat.


En la seva visió del sexe, per tant, el plaer és substituït per la consciència de


transgressió: hi ha una assumpció de totes les heterodòxies (per exemple, tant a les




42


obres de Biel Mesquida com a L’abisme de Janer Manila es tracta, de manera més o


menys oberta, el tema de l’homosexualitat), en una lluita contra la visió masclista


predominant. Per la seva part els personatges femenins, que en aquesta època comencen


a tenir una rellevància força notòria, oscil·len entre la submissió a la tradició


(manifestada en molts casos, com per exemple el de la Llúcia de Corbs afamegats, a


través de l’obsessió pel casament) i l’acompliment d’un rol més actiu i obert però,


inevitablement, malaurat Aquest, entre d’altres, seria el cas de Miquela, la protagonista


de 39º a l’ombra. Tal com destaca la mateixa Antònia Vicens (PONS I SUREDA 2004:


266),




... a l’altra cosina, en canvi, si bé havia tingut una educació semblant, els ulls i el cor li
anaven darrere d’un món que progressava ràpidament, i que l’enlluernava. A més s’havia
enamorat del vicari del poble i, davant un amor tan impossible, tan pecaminós aquells anys, va
decidir fugir. Però, és clar, en una illa, amb el seu migrat bagatge cultural, no podia arribar gaire
enfora. Se’n va anar a una cala i es va posar de dependenta d’una botiga de records. Des del
portal dels souvenirs, situat davant l’hotel El Galió [...], veia tot el tràfec dels obrers, dels
directors, dels potentats, dels turistes. Un món potser encara més frustrant que el que havia
deixat al darrere: perquè si bé la dona començava a incorporar-se al món del treball, encara
estava molt mal vist que entràs al món del plaer.


Seguint el discurs de Graells, i retornant a allò que s’ha afirmat en descriure


l’arquetip de Broch, cal destacar que aquesta reivindicació del paper del sexe sovint va


aparellada a la presència o al predomini de la violència.43


Un altre fet que cal tenir en compte en el marc de l’estudi que m’ocupa és el


conflicte civil viscut a la dècada dels 30 i, per extensió, la imposició del règim


franquista que va derivar-se’n (GRAELLS 1982: 161-163). Aquest és un tema que també


apareix sovint a les obres de l’època estudiada; les referències a aquest motiu es fan


sempre des de l'òptica dels vençuts, i comporten una denúncia de les atrocitats i les


Efectivament, bona part de les


obres publicades en aquesta dècada recullen algun tipus de pràctica sexual revestida


d’aquest component violent; així doncs, les violacions com la patida per Aina a Punt


d’arròs (1979) de Maria-Antònia Oliver; el maltractament psicològic com, per exemple,


el que fan els protagonistes de Els carnissers (1969) de Frontera a dues noies amb qui


han passat la vetllada i, fins i tot, la zoofília (a Puta marès [ahí], obra publicada el 1978


per Biel Mesquida, s’insinua una relació entre un home i una ovella) seran a l’ordre del


dia.



43 En aquest punt cal matisar que, segons Damià Pons (1990: 27-28), aquesta «poètica de la violència» a
la qual fa referència Graells té una relació directa amb el realisme màgic sud-americà. Per bé que alguns
dels autors objecte d’estudi han renegat d’aquesta influència, el cert és que no pot sinó afirmar-se, com a
mínim, l’existència de coincidències notables a aquest respecte.




43


imposicions del règim guanyador i dels seus representants locals. Cal destacar també la


reivindicació de figures destruïdes pel règim franquista, les quals poden arribar a


esdevenir models que condicionaran el tarannà dels nous herois apareguts en els anys


70.


El pes de la història més recent (això és, de la història de caràcter més aviat local


i familiar) es manifesta també en el bastiment d’obres que presenten tota una sèrie de


mitificacions històriques, les quals proposen un ampli repertori de paradisos perduts que


concreten una visió elegíaca d'un món rural i tradicional, observat, però, amb una


distància crítica que diferencia substancialment aquestes obres de les realitzades des de


l'òptica costumista i romàntica. Aquestes obres són les que el crític Àlex Broch (1980:


71-76) denomina «novel·les del cicle familiar i social»;44


Tal com destaca Pilar Arnau (1998: 6-9), amb l’arribada dels anys 80 el


panorama literari mallorquí experimenta una profunda transformació, marcada


l’obra Cròniques de la molt


anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria-Antònia Oliver, que ens narra les


vivències de la nissaga dels Caimari-Bibiloni, constitueix un exemple paradigmàtic a


aquest respecte. Tal com destaca Broch (1980: 75),




A Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà, se’ns mostra la història de
l’estirp dels Caimari-Bibiloni fins arribar a la destrucció de Montcarrà-Illa de Mallorca com a
motiu de la direcció i el camí equívoc que ha pres la seva història. La industrialització i el
creixement brutals, el turisme alienant i la falsa realitat o imatge de «benestar» en són les
causes. La història familiar dels Caimari-Bibiloni és estretament relacionada amb la història més
recent de l’Illa, però també amb els esdeveniments històrics de l’Estat. Els fets de la guerra civil,
els dos bàndols, l’enfrontament d’ideologies arriba als mateixos personatges dels Caimari-
Bibiloni i els afecta.


Ja per cloure aquest apartat, cal fer referència a les pràctiques de caire


experimental que s’esdevingueren també durant la dècada de 1970. La narrativa


d’aquesta època a Mallorca té com a màxim exponent d'aquest corrent subversiu la


figura de Biel Mesquida i, més concretament, obres com L’adolescent de sal o Puta


marès (ahí). També Antoni Serra té algunes creacions en aquesta línia; per exemple, a


aquest respecte pot citar-se el cas de l’obra El cap dins el cercle (1981).




2.2.4.2 Anys 80, canvi de signe narratiu



44 Enric Sullà (1975: 108-115) es refereix a aquestes novel·les, un conjunt d’obres que recrearien el mite
de l’aventura de l’heroi, amb la denominació «viatge a Ítaca». Segons aquest autor, l’esquema d’aquesta
aventura consta de tres parts: abandonament de la vida portada fins al moment, descens als inferns i
possessió dels dos mons. Un dels exemples més significatius, a més de la ja esmentada Cròniques de la
molt anomenada ciutat de Montcarrà, seria Rera els turons del record, de Guillem Frontera.




44


principalment per la diversificació temàtica i referencial.45


L’altra línia a què fa referència Arnau (1998: 7-8) és la narrativa de gènere.


Amb els pas dels anys i,


sobretot, arran del canvi de conjuntura política, els membres de la Generació dels 70


van deixant de banda, de manera progressiva, la seva actitud reivindicativa i de


compromís social, tot adaptant-se als nous temps i cercant espais de creació alternatius.


En paraules de l’esmentada crítica (1998: 6),




... els canvis polítics i socials que transformaran l’Estat espanyol a partir de la mort del
dictador i l’esperada transició a la democràcia es reflectiran en la novel·lística posterior i, més
concretament, en la substitució dels nuclis temàtics: es deixaran de banda els temes de
l’opressió, l’explotació, la manca de llibertat, l’immobilisme social, etc., i un tipus de
personatge molt perfilat, el jove rebel, frustrat i esquerrà. Aquests trets contestataris es
reemplaçaran progressivament per uns altres de més universals, més lúdics i més propers a la
literatura d’entreteniment [...] De fet, els escriptors mallorquins no han fet més que adaptar-se a
les noves circumstàncies, igual que la major part d’escriptors del domini lingüístic, deixant la
literatura d’idees per a obres que no són de ficció.




En aquesta època, i tot i que hi ha un procés de dispersió força notori pel que fa a


la producció dels autors estudiats, poden assenyalar-se dues línies de treball més o


menys clares (ARNAU 1998: 6). En primer lloc, molts d’aquests narradors augmenten la


seva capacitat de fabulació, bo i recreant uns universos mítics amb rerefons clarament


mallorquí, però que inclouen també temes molt més universals com l’amor, el poder,


l’ambició, la mort, etc. En aquesta línia és ben palesa una major exploració de les


possibilitats del llenguatge, que es concreta en una recerca molt acurada dels valors


poètics que aquest ofereix. A aquest respecte pot destacar-se, entre d’altres, l'obra


d’autors com Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Carme Riera i Miquel Àngel Riera.
46



45 Aquest seria el cas, per exemple, de Baltasar Porcel. Segons Enric Bou (1988: 367), les novel·les
posteriors a Cavalls cap a la fosca (concretament, es refereix a Les pomes d’or i Les primaveres i les
tardors) «significaren un canvi important de latitud, i fins d’interessos».
46 Existeixen moltes veus crítiques amb la narrativa de gènere. És el cas, per exemple, d’Àlex Broch
(1996: 54), que formula una hipòtesi segons la qual «potser, en definitiva, la pràctica dels gèneres fou una
manera de guanyar temps mentre es reformulaven principis anteriors i s’arribava a la consolidació de
nous projectes narratius». Així doncs, des d’aquest punt de vista la dècada dels 80 hauria estat una mena
d’etapa de transició entre els inicis literaris dels autors objecte d’estudi i la maduresa assolida en els
darrers anys.


El


concepte de narrativa de gènere és molt més ampli del que hom sol imaginar, ja que


aquest no només inclou la novel·la històrica i la negra, sinó que també inclou la rosa,


l’eròtica, la de ciència-ficció, la de terror, la infantil, la juvenil, etc. La gran proliferació


d’aquest tipus de novel·les en el marc de la narrativa mallorquina durant els anys 80


respon a la necessitat d’enfortir el mercat literari català a través d’unes obres més aviat


lúdiques, que arribin a un model de lector mitjà que cerca entreteniment en el fet de




45


llegir. Efectivament, el conreu d’aquesta tipologia novel·lística incrementarà de manera


notable les vendes i la divulgació de literatura en llengua catalana. A manera d’exemple,


i tenint en compte l’esmentada varietat, cal esmentar en primer lloc el fet que a la


literatura dels autors de la Generació del 70 trobem algunes provatures en l'àmbit de la


novel·la històrica: a aquest respecte, poden citar-se obres com La dama de les boires


(1987) de Gabriel Janer Manila o Dins el darrer blau de Carme Riera (cal matisar que


aquesta darrera va ser escrita ja a la dècada dels 90 i, més concretament, el 1994). Els


motius i èpoques tractats en aquest tipus de novel·les són molts diversos ja que van des


de la narració, a càrrec de Riera, dels esdeveniments ocorreguts a Mallorca entre 1688 i


1691, quan un grup de jueus conversos va intentar fugir de l’illa i va ser condemnat per


la Inquisició, al retrat que Janer Manila fa de l’estada a Mallorca de l’Arxiduc Lluís


Salvador al segle XIX i principis del XX.


La novel·la infantil i juvenil també té un bon nombre de conreadors, entre els


quals destaca novament Gabriel Janer Manila, guanyador dos cops del Premi Nacional


de literatura juvenil del Ministeri de Cultura espanyol. D’aquest autor pot citar-se, per


exemple, l’obra El corsari de l'illa dels conills (1984). Altres autors com Miquel Ferrà


Martorell i Maria-Antònia Oliver també han fet alguna incursió en aquest tipus de


narrativa. Del primer destaquen Catalan Western (1982) i Contes del Call (1984),


mentre que d’Oliver pot esmentar-se el conte Margalida, perla fina (1984).


El subconjunt de la literatura de gènere que té no solament més lectors, sinó


també el nombre més elevat d’escriptors que el tracten és la novel·la negra.47 Tot i que a


aquest respecte poden esmentar-se obres com les de Guillem Frontera (La ruta dels


cangurs, 1979)48



47 El testimoni de Guillem Frontera confirma la gran acceptació del gènere negre. A més, com a dada
curiosa recull la intenció inicial que el va moure a escriure La ruta dels cangurs: «l’any 1979 vaig
publicar La ruta dels cangurs, en la qual em vaig servir del gènere negre o policíac per donar un cop d’ull
al que creia que era la Mallorca d’aquell moment. De fet, si aquest llibre ha tingut una certa vida —ja té
quatre edicions en català, una en castellà i tres en alemany— no és perquè sigui una gran novel·la
policíaca. És a dir, té una trama més o menys acceptable, segueix el gènere més o menys, però se’n pot
fer també una segona lectura: hi ha un personatge que, després d’haver sortit de Mallorca, hi torna i fa una
ullada al món que es troba» (PONS; SUREDA 2004: 197-198).
48 Segons Pilar Arnau (2004: 86), «[La ruta dels cangurs] és la novel·la que inicià el gènere negre en
català a Mallorca, ja que s’hauria de recordar que Antoni Serra va publicar les seues primeres novel·les
del gènere en castellà».


i de Llorenç Capellà (Jack Pistoles, 1982), hi ha dos autors que es


desmarquen de la resta: em refereixo, evidentment, a Antoni Serra i Maria-Antònia


Oliver, creadors de tot un seguit de novel·les protagonitzades per uns detectius (Celso


Mosqueiro en el cas de Serra i Lònia Guiu en el d'Oliver) que han esdevingut


paradigmàtics. Oliver ha redactat un conte («On ets, Mònica?», inclòs dins el recull




46


Negra i consentida publicat per Ofèlia Dracs el 1985) i tres novel·les (Estudi en lila,


1987; Antípodes, 1988 i El sol que fa l'ànec, 1994) protagonitzats per aquesta detectiva,


mentre que Antoni Serra ha presentat un conte («Localització “four”», inclòs també a


Negra i consentida) i cinc novel·les (El blau pàl·lid de la rosa de paper, 1985;


L'arqueòloga va somriure abans de morir, 1986; Espurnes de sang, 1987; Rip, senyor


Mosqueiro, 1989 i Cita a Belgrad, 1992).


Pel que fa a les altres variants d’aquest tipus de novel·la, s’ha de dir que aquestes


no han cridat gaire l’atenció dels novel·listes mallorquins (circumstància que s’esdevé


de manera paral·lela al que ocorre a la resta del domini lingüístic català). Tan sols poden


destacar-se alguns casos aïllats, com per exemple el fet que la col·lecció catalana «La


rosa de pitiminí» (vinculada a l’editorial El Mèdol) ha publicat algun text de tendència


rosa, sota pseudònim i per encàrrec, d’Antònia Vicens.


Quan es parla de novel·la de gènere a la dècada dels 80, és inevitable la


referència al ja esmentat col·lectiu d’autors catalans Ofèlia Dracs, creat l'any 1975, del


qual seran membres, a més de Serra i Oliver, Joaquim Carbó, Pep Albanell, Jaume


Fuster, Quimet Soler, Quim Monzó, Jordi Coca, Joana Escobedo, etc. (SERRA 2007:


74). Aquest col·lectiu tracta la majoria de branques de la literatura de gènere: novel·la


eròtica (Deu pometes té el pomer, que va guanyar el premi La sonrisa vertical de 1979),


novel·la negra (Lovecraft, Lovecraft, 1981, Negra i consentida, 1983 i Misteri de reina,


1994), novel·la de ciència-ficció (Essa, efa, 1985), etc. Fins i tot s’assaja la creació de


noves variants com la novel·la gastronòmica (Bocatto di cardinali, 1984).


A manera de resum, doncs, pot afirmar-se que els anys 80 es caracteritzen per un


procés de desmarcament del concepte generacional pel que fa als autors objecte


d’estudi. Per tant, i tot i que encara poden remarcar-se alguns trets comuns a les seves


obres, cal destacar que els esforços d’individualització per part d'aquests escriptors són


ja força evidents.




2.2.4.3 Els darrers anys


Durant els darrers vint anys, aquest individualisme esdevé encara més marcat.


Els autors de la Generació dels 70 que segueixen regularment actius49



49 A aquest respecte pot destacar-se que, mentre que hi ha autors que es mantenen inactius des de fa
dècades (és el cas, per exemple, de Gabriel Tomàs), la mort ha silenciat per sempre la ploma d’altres (és
el cas de Guillem Cabrer, Miquel Àngel Riera i Baltasar Porcel, morts respectivament el 1990, el 1996 i
el 2009).


semblen haver


trobat uns camins que conformen l’essència de la seva producció literària. A aquest




47


respecte, Pilar Arnau (1998: 8-9) comenta que aquest fet no seria negatiu si hi hagués


alguns projectes innovadors. Malauradament, segons l’esmentada crítica hi ha


determinats autors (Antònia Vicens, Gabriel Janer Manila i Baltasar Porcel) que


confonen el conreu del propi camí individual amb una còmoda drecera lliure


d'obstacles.


Si es té en compte estrictament la forma literària, pot destacar-se també que en


aquesta època hi ha autors que, en paraules d’Àlex Broch (1996: 56), han iniciat una


«operació de retorn formal». A aquest respecte cal citar casos com el de Biel Mesquida,


que segons Broch




Fidels a molts dels principis que han orientat la seva obra anterior, aquests autors, però,
han reformulat els principis estètics i formals amb què aquestes obres foren escrites i han
evolucionat cap a un codi expressiu que facilita, més que no pas abans, la comunicabilitat amb
el lector.


Pel que fa a la dècada actual cal remarcar l’existència, a nivell quantitatiu, de


grans diferències entre la producció dels diferents autors. Així, per exemple, mentre que


Gabriel Janer Manila (Estàtues sobre el mar el 2000, George el 2002, Èxtasi el 2005 i


Tigres el 2007) i Carme Riera (Cap al cel obert, 2000; La meitat de l’ànima, 2004;


L’estiu de l’anglès, 2006 i Amb ulls americans, 2009) han publicat fins a quatre


novel·les, hi ha novel·listes que, per circumstàncies diverses, es mantenen al marge del


fet creatiu; aquest és el cas, per exemple, de Maria-Antònia Oliver, que al marge de


Tallats de lluna (2000) no ha publicat cap altra novel·la en els darrers anys arran del seu


delicat estat anímic i de salut.50


[...] continua existint i l’hem retrobat. Ara, clar, bastant més adult [...] i evolucionant,
com abans, segons l’edat dels autors. Si [...] deixaren l’arquetip immobilitzat, després d’un grup
de novel·les que ens el presentaven vivint la fi de la progressia i el desencant del moment i,
posteriorment, un cert descentrament de la seva identitat, ara, traspassada la quarantena de
l’autor i, en algun cas, també la cinquantena, retrobem aquest personatge literari que s’ha fet
gran i arrossega les conseqüències interiors d’una crisi de relació [...] És la crisi del matrimoni,
la parella, les relacions afectives o una reflexió sobre l’amor adult després de tots aquests anys
[...] de convivència. Un personatge que viu la crisi o busca camins de sortida [...] Són novel·les
on el personatge es veu abocat a una situació de crisi, revisió, dolor o de conflicte derivat de les
seves inestables relacions de parella. No és una relació de recerca, de plenitud, de descoberta de




I què se n’ha fet de l’arquetip generacional enunciat per Broch? Segons el crític


català (1996: 57), aquest





50 La mateixa autora ha declarat que la malaltia i, sobretot, la pèrdua del seu company (l’escriptor català
Jaume Fuster) l’han deixat profundament tocada i han minvat la seva capacitat creativa: «el meu univers
vital es va desfer salvatgement quan es va morir el meu company i, per tant, el meu univers literari ha
perdut la rosa dels vents, la que tenim tots i que és única i intransferible» (PONS; SUREDA 2004: 214).




48


l’amor i del sexe, de felicitat com és característica central en la narrativa jove sinó una relació
on l’avorriment, la infidelitat, la pèrdua d’il·lusió, el cansament, la repetició, la fatiga, el
desengany, hi són presents.


Fent un ràpid cop d’ull a les obres aparegudes en aquesta època pot destacar-se


que, tal com afirma Broch, els personatges de les novel·les han experimentat una


evolució notable que els ha portat d’un estadi inicial de desencís respecte de la societat a


un estadi de desencís respecte de les relacions personals. A aquest respecte, per


exemple, poden citar-se obres com Un cor massa madur (1993) de Guillem Frontera o


Ulisses a alta mar (1997) de Baltasar Porcel o Tigres (2007) de Gabriel Janer Manila,


les quals comparteixen aquestes reflexions sobre «l’amor adult».


D’altra banda, i ja per acabar, cal destacar que una dada a la qual cal fer


referència en aquest context és la presència, cada cop més habitual, de molts de


membres del grup generacional objecte d’estudi en l’àmbit dels mitjans de comunicació


(Antoni Serra escriu periòdicament a Última Hora, Llorenç Capellà al Diari de Balears,


etc.) i de la vida pública de les Illes o del Principat (Gabriel Janer Manila ha estat durant


una sèrie d’anys el director de l’Institut d’Estudis Baleàrics, Carme Riera és una


prestigiosa professora de literatura castellana a la Universitat Autònoma de Barcelona,


Antònia Vicens ha destacat en l’associacionisme professional a l’Associació


d’escriptors en llengua catalana i al PEN, etc.), conjuntura que els atorga un


protagonisme que, tot i que en alguns casos supera l'interès per la seva obra literària, en


certa manera contribueix també a la seva divulgació.51


En aquest apartat central em proposo reflectir, a partir d’exemples amb


connotacions similars però pertanyents a obres diverses, les particularitats de l’ús de les


diferents manifestacions intertextuals per part dels narradors estudiats. Per tal de


sistematitzar la meva exposició, he optat per dividir-lo en una sèrie de subapartats que


es corresponen amb les diferents tipologies descrites a l’apartat 1.3. Així, en primer lloc






3. La intertextualitat a l’obra dels autors de la Generació dels 70. Visió


panoràmica



51 És cert que molts d’aquests autors fa dècades que escriuen a la premsa. És el cas, per exemple, de
Baltasar Porcel, el qual ja a la dècada dels 60 escrivia, entre d’altres, a Serra d’Or i Criterion (aquesta
conjuntura es fa palesa, per exemple, a les cartes enviades pel mateix Porcel a Moll incloses a l’apèndix
documental [textos 7 i 16a i 16b]). Tot i això, però, no és menys cert que la meva percepció és que alguns
dels autors estudiats en l’actualitat són més coneguts per la seva tasca com a activistes culturals que no
com a literats. A aquest respecte, podria citar-se la figura de Guillem Frontera, el qual compagina el
periodisme amb altres tasques com la de comissari d’exposicions i director literari de l’editorial Ensiola.




49


es presentaran tots aquells casos d’intertextualitat externa (endoliterària i exoliterària)


per, a continuació, deixar pas a les mostres d’intratextualitat.




3.1. Intertextualitat externa


3.1.1 Endoliterària


3.1.1.1 Citació


Tota citació és al mateix temps una interpretació.


GYÖRGY LUKÁCS


Com ja he destacat a l’apartat introductori, la citació es defineix com el


mecanisme mitjançant el qual un determinat autor introdueix, de manera explícita


(citació marcada) o no (citació no marcada),52 un fragment d’una obra literària aliena en


una de producció pròpia. Lògicament, l’ús d’aquesta primera manifestació intertextual


no respon a un plantejament casual sinó que, d’una o altra manera, els fragments


reproduïts en cada cas concret constitueixen una introducció als continguts tractats,


serveixen per il·lustrar l’estat d’ànim d’un determinat personatge o complementen el


missatge que l’autor vol transmetre.


El primer dels casos esmentats (això és, el de les citacions que actuen a manera


d’introducció) té en Biel Mesquida l’exemple més flagrant. Més concretament, és la


seva obra L’adolescent de sal la que s’enceta amb el següent joc intertextual i, alhora,


tipogràfic (MESQUIDA 1990: 11, 12):







52 Per qüestions eminentment pràctiques no tindré en compte la distinció marcada/no marcada, sinó que
analitzaré els casos de citació, al·lusió i reescriptura des d’un punt de vista genèric.




50






Sempre partint de la base que l’ús que fa Mesquida de la pràctica objecte


d’estudi implica no un reconeixement als seus predecessors sinó, com indica Margalida


Pons (2007a: 180), una revisió o qüestionament de la seva tasca, el fet d’incloure aquest


tipus de referències s’ha d’entendre des d’una perspectiva eminentment renovadora.


Així, en aquest cas l’autor denota, a partir de la sàvia combinació de referències


literàries i crítiques, que l’adolescència i la creació literària seran els eixos temàtics al


voltant dels quals reflexionarà amb la intenció d’aportar una nova (i, evidentment,


subversiva) visió. I és que, tal com reflexiona el mateix autor en una altra de les seves


obres (MESQUIDA 1978: 77), «puta logorrea [...] Estic amb so tema des llibres. És una


vertadera follia. Duu a mè coll ses beasses plenes des mots estimats. Em pens que amb


mots estimats ho arregl tot».


La segona tipologia de citacions que he considerat és la referent a la plasmació


de l’estat d’ànim dels diferents personatges. En aquest àmbit, per començar, pot citar-se




51


un exemple força reeixit extret de Rapsòdia per a una nit de Walpurgis, Nuredduna,


d’Antoni Serra. Ja cap al final de la novel·la, Serra parla de la confusió que sovint


provoca Nuredduna, la protagonista femenina, al seu homòleg masculí. En aquest cas,


però, sembla que és ella qui ha llegit un poema el significat del qual no ha aconseguit


copsar. Per tal d’assentar les bases del joc intertextual, l’autor reprodueix un fragment


del text en qüestió (SERRA 1981: 142):




Oberta està la porta del cau: podeu
/entrar-hi
sens mi, cors de geneta qui set de sang
/teniu...
Mes l’home que vos guia no cerca ja el
/catiu53


Com s’observa a simple vista, Mesquida recorre a l’ús d’un marcat to irònic a


l’hora de presentar, mitjançant el recurs analitzat, una situació de caire delirant: el


protagonista del fragment reproduït pretén desxifrar els secrets que conté la plagueta


d’una amiga seva i, immers en aquesta activitat, de sobte recorda que fa molt de temps





Evidentment, el poema al qual es refereix Serra és La deixa del geni grec de


Costa i Llobera, una peça en què es narra la història de Melesigeni i Nuredduna. Per


tant, en aquest cas la referència a la confusió que Nuredduna provoca al seu company


contribueix al bastiment d’un paral·lelisme amb la seva actitud, també marcada pel


desconcert (cal tenir en compte que se la presenta com a desconeixedora d’un text que,


sens dubte, hauria de resultar-li familiar).


En aquesta mateixa línia es troba l’obra de Biel Mesquida Puta marès (ahí), en


el marc de la qual aquest incorpora tot un seguit de material aliè a la seva ploma amb


una intencionalitat molt diferent de la que tenia en el text original. Així, per exemple,


pot destacar-se la presència d’una sèrie de referències extretes de textos vinculats a la


literatura religiosa castellana (MESQUIDA 1978: 132):




Me trob malament. Sa panxa em fa mal. Deu esser tardíssim i no he dinat. Tenc ses
finestres tancades. Telefonaré que em pugin qualque cosa. Ses frases de na Clara, ses seves cites
(perquè supòs que hi ha moltes cites malgrat no digui d’on ho ha tret) ses paraules mig dites, es
esquemes inintel·ligibles s’agafen a mi amb una garfis plens de ventoses i güies tancadores:
m’encerclen, m’il·luminen, no em deixen partir pus més: són dies caravaggians amb
il·luminacions enlluernadores, levitacions on estic transido de amor, vivo sin vivir en mi, si es
para vivir tan poco de que sirve saber tanto?





53 El joc amb rodones i cursives és al text original.




52


que no ha ingerit res. Des d’aquest punt de vista, doncs, els abrandaments místics de


santa Teresa i sor Juana Inés de la Cruz, entre d’altres, serveixen per reflectir les


particularitats d’un estat caracteritzat, d’una banda, per una ànsia d’activitat febril i, de


l’altra, pel defalliment per manca d’aliment.


A Una primavera per a Domenico Guarini, Carme Riera se serveix també de la


citació per tal de dibuixar un esbós de la vida sentimental d’Isabel Clara Aladern,


protagonista de l’obra. La imatge a la qual s’al·ludeix, el tren, esdevé a més correlat


objectiu dels seus records i nexe d’unió entre els diferents continguts als quals es fa


referència (RIERA 1984: 27):




T’esforces per unir un record de la teva vida sentimental amb un tren i penses en
aquella frase que guanyà un concurs el dia de Sant Jordi: «El que no et doni la vida ho trobaràs
als llibres». Sense deixar el fil de la ironia, continues el joc i vas de les pàgines de Galdós, per
on transiten els enginyers que vigilen els traçats de les vies fèrries tot enfrontant-se amb els
terratinents locals i les «Doñes Perfectes» de torn, cap a les de Walt Whitman —«màquina de
brillant armadura, bèstia de cos negre, els teus coures brillen com l’or i el teu acer és net com la
plata»—, vell formós «amb les barbes plenes de papallones i les cuixes d’Apol·lo llepades per
les gaseles» [...]. Com si t’avergonyissis de la teva frivolitat pedant ara insisteixes a esbrinar un
record personal que es desenvolupi almenys es una estació vora d’una andana.




Per la seva part, a Tallats de lluna Maria-Antònia Oliver parla de


l’autoconeixement de Tomeu, el personatge protagonista, a partir d’una citació de


Conrad (OLIVER 2000: 37):




Em diuen Bartomeu, Tomeu per als amics i Tomeva per als íntims. I de vegades penso
que si em diguessin Martí, o Jordi, em coneixeria tan poc com en conec ara. Ara. No és un
coneixement diguem-ne metafísic, el que demano [...]. No és, tampoc, com fa dir Conrad a en
Marlow, que tinc la convicció que ningú no arriba a posar de tot en clar les pròpies habilitats
enginyoses a voler-se escapar de l’ombra malagradosa de la coneixença de si mateix. No, jo no
he tingut por de conèixer-me. ¿Per què la coneixença d’un mateix ha de ser una ombra
malagradosa? El que passa és que no m’ha encuriosit mai saber qui som ni com som,
senzillament perquè jo he estat jo, tal com era, i prou. ¿O no?




Una darrera mostra d’aquest segon tipus de citacions es localitza a l’obra de


Baltasar Porcel Els argonautes, i té com a punt de partida un dels poemes més coneguts


de Joan Alcover (PORCEL 1968: 108-109):




—Sense fer gaire cas de les imatges poètiques, jo també diria que:

Jo sóc l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir, que als segadors feia ombra a l’hora de la


sesta; mes branques, una a una, va rompre la tempesta, i el llamp, fins a la terra, ma soca
migpartí.




53


Brots de migrades fulles coronen el bocí obert i sense entranyes que de ma soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa [sic], al cel he vist anar-se’n la millor part de
mi.54


las flores de mayo.




»Bé, en lloc del cel invocat pel respectuós senyor Alcover, es pot dir a la merda,


naturalment.


Novament, la ironia s’erigeix en protagonista de l’exemple proposat. En aquest


cas, la citació en qüestió constitueix el colofó d’una conversa entre dos mariners,


Rigobert Maria Puig-Savall i Espanyol i Pere Marcó. Les paraules reproduïdes, posades


en boca d’un ebri Rigobert Maria, resumeixen amb encert el seu periple vital: membre


de la ruïnosa i decrèpita aristocràcia mallorquina, aquest personatge ha perdut tota


connexió amb la seva família i es dedica a navegar sense rumb amb la botella com a


eterna companya de viatge. Es tracta, per tant, d’un model de vida molt allunyat al


d’Alcover i que, sens dubte, queda més ben perfilat amb la contundent expressió que el


personatge cita al final del seu discurs que amb la referència a «Desolació».


En l’àmbit de la darrera tipologia esmentada (això és, la que s’ocupa de les


citacions que es fan servir com a complement dels continguts exposats), un dels casos


més remarcables es localitza a l’obra d’Oliver El sol que fa l’ànec. En el marc d’aquesta


novel·la Lònia Guiu intenta resoldre la desaparició de Júlia, una noia de la qual,


únicament, es tenen notícies per correu. La pista que ajuda la intrèpida detectiva


oliveriana a resoldre el cas és força curiosa (OLIVER 1994: 148):




—Mira: posa la cançó de les cuieres, l’ànec, el mico i el raio al costat d’aquesta que
t’he dit i veuràs que són la mateixa cançó, una en castellà i l’altra en català, però un català que
no vol dir res perquè la gent del poble no entenien què volia dir en castellà... M’entens?


—Em sembla que no —vaig mig mentir.
—Que te’n fots, de mi? —em va preguntar ell.


vaig riure.
—Mira, posa les dues cançons una al costat de l’altra, i ja em diràs què passa?
—Torna a cantar sa nova, que no l’he entesa.
La va recitar. Mentre jo llegia l’antiga.




Va anar a fer cuieres
lo mico i el raio
el sol que fa l’ànec
les flores de maio.

Benéfico hieres
lumínico rayo
el sol que engalanas


55






54 La cursiva és a l’original.
55 La cursiva és al text original.




54


Oliver, com pot observar-se arran de la citació reproduïda, se serveix del recurs


de la incorrecta traducció al català 56 d’una cançó en castellà 57


El mateix Ferrà i Martorell, a El fabulós viatge del Minerva, se serveix de la


citació a l’hora de rememorar un episodi cabdal de la vida d’un dels seus personatges,


Ferran Maximilià Josep d’Habsburg-Lorena (altrament Maximilià I, emperador de


per bastir el fil


argumental de la seva obra. El desxiframent de la cançó en qüestió, doncs, constituirà la


informació necessària i definitiva per resoldre amb eficiència el cas que l’ocupa. En


aquesta ocasió, per tant, pot afirmar-se que l’ús de la citació és cabdal per al


desenvolupament de la novel·la.


Tot seguit, cal esmentar l’existència d’altres mostres que, per bé que no


presenten un ús tan remarcable del recurs analitzat, el cert és que el fan servir com a


reforç o explicació dels continguts presentats per l’autor. És el cas, per exemple, de


l’obra Memòries secretes de Cristòfor Colom de Miquel Ferrà i Martorell, en la qual


abunden les citacions de caràcter historiogràfic; aquestes, evidentment, són el


complement idoni dels continguts exposats ja que els doten de rigor i de versemblança.


La citació que m’ha cridat l’atenció, però, no pot encabir-se dins aquesta classificació ja


que té un origen eminentment literari. En el marc de la descripció d’una bella dama


anomenada Beatriu (ja d’entrada, un nom literàriament mol marcat), l’autor incorpora


la següent referència (FERRÀ I MARTORELL 1983: 130):




I formosura era Beatriu. Formosura de cos i ànima. Els seus ulls negres, l’aire brau i
esvelt de la seva figura, el color olivat de la seva pell càlida, la frescor morena d’aquell cos...


¿Què vos he de contar? Tal volta allò que Tirant pensava d’aquella Carmesina que li
havia robat el cor... «...els ulls, per altra banda, contemplaven la gran bellesa d’aquella donzella.
I per la gran calor que feia, ja que la cambra havia estat fins aleshores amb les finestres
tancades, ella estava mig descordada, mostrant els pits com a dues pomes del paradís, que
pareixien cristal·lines...»




A parer meu no pot sinó afirmar-se que Ferrà i Martorell reïx de manera notable


en l’ús de la citació, ja que les paraules manllevades a Martorell situen la ja esmentada


Beatriu en un punt àlgid d’excelsitud a causa del paral·lelisme establert amb la


protagonista d’una de les escenes amoroses cabdals de la història de la literatura


catalana.



56 Un dels versos de versió catalana, «el sol que fa l’ànec», dóna a més nom a l’obra.
57 Tal com afirma la mateix autora, «és un fragment d’una cançó religiosa que m’havia recitat en Josep
M. Pujol [...]. La gent la cantava en català, però de fet era en castellà» (SOLER 1993: 60). Actualment, la
cançó en qüestió pot escoltar-se, per exemple, al disc de La Nova Euterpe titulat, precisament, Va anar a
fer cuieres i publicat per GMI Records l’any 1998 i per Discmedi el 2005.




55


Mèxic). A partir d’una citació de Carducci, el personatge en qüestió fa referència a


l’ambaixada mexicana que, en mala hora, va rebre al castell de Miramar de Trieste58


Un altre cas que considero que pot resultar interessant d’esmentar és el d’una


citació que no és extreta directament d’una obra literària, sinó que reflecteix el


pensament d’un dels grans referents de la literatura universal: Gustave Flaubert.




(FERRÀ I MARTORELL 1975: 62):



A Miramar es va decidir la meva sort. Talment com ho va dir Carducci en aquells


versos inoblidables...


...«I Miramare, a le tue bianche torri
attediate per loc ciel piovorno
fósche con volo di sinitri augelli
vengon le nubi».




59



58 Arran de l’arribada d’aquesta ambaixada al castell de Miramar de Trieste, esdevinguda el 1859, va
iniciar-se la cursa vers el tron de Mèxic de Ferran Josep. Una vegada assolit el seu objectiu, el que podia
haver estat la consolidació en el càrrec d’aquest parent de l’Arxiduc Lluís Salvador va acabar en tragèdia,
ja que va ser afusellat pels republicans mexicans a Querétaro el 1867.
59 Tal com esmenta el mateix Riera, Flaubert va incloure la frase en qüestió «com a declaració de
principis, en un carta a la seva mare quan tenia trenta anys» (RIERA 1990: 65).


Tal


com destaca Miquel Àngel Riera a Illa Flaubert en el marc d’una reflexió sobre la


creació artística (RIERA 1990, 64-65),




... una frase de Flaubert —«més m’agradaria haver pintat la capella Sixtina que haver
guanyat moltes batalles, inclosa la de Marengo»— amb la qual el novel·lista francès, [...] més
que una ambició personal de trobar la seva pròpia excelsitud dins les arts plàstiques, va fer
palesa la seva veneració per aquell, entre tots els éssers humans, que té el privilegi de ser artista,
el qual, quan ho és de veritat i no un belitre i farsant lliurat a guanyar diners i adular el públic,
era considerat per l’escriptor «el mestre dels homes».




En aquest cas, la citació reproduïda per Riera s’ha d’entendre des d’una doble


perspectiva: així, d’una banda pot afirmar-se que el fet de citar unes paraules de l’autor


que dóna títol a l’obra contribueix a remarcar-ne, encara més, una importància que ja


s’intueix d’entrada. D’altra banda, en la línia analitzada de la citació com a complement


dels continguts pot afirmar-se que d’aquesta disquisició sobre el fet creatiu es desprèn,


tal com s’anuncia a les següents paraules de Sebastià Perelló, que a la novel·la


«persisteix la idea d’una redempció de la mortalitat a través de la bellesa, tot i que


aquesta via “artitzada”, que a la llarga ha de fer de l’autor un producte d’haute culture,


que emfasitza el refinament i el preciosisme, [...] forma part d’allò que s’ha de liquidar


per tal d’accedir a aquesta figura de l’home ras» (PERELLÓ 2007: 43).




56


Ja per cloure l’apartat referent a les citacions, cal esmentar un exemple que


esdevé particular des del moment en què s’intueix tocat per una intencionalitat de caire


rupturista. 60 Parlo, novament, de Biel Mesquida; més concretament, de les ja


esmentades Puta marès (ahí) i L’adolescent de sal, en el marc de les quals l’ús de la


citació destinada a complementar la informació s’erigeix en un instrument de


trangressió a partir de la combinació, en una mateixa disquisició, de fragments


pertanyents a escriptors i tradicions molt diversos. Una primera mostra d’aquesta


conjuntura es fa palesa, a L’adolescent de sal, en la combinació de citacions61 que


Mesquida fa servir per fer incidència, com ja s’ha destacat abans, en l’etapa vital a la


qual fan referència els continguts (MESQUIDA 1990: 122):









60 Vaig tractar alguns aspectes referents a l’ús de la intertextualitat amb intenció rupturista de Mesquida a
Puta marès (ahí) en un article aparegut a Lluc («L’aventura intertextual: Puta marès [ahí]». Lluc 858
[juliol-agost]. Pàg. 24-25.); en aquest apartat reprenc el tema i n’aporto una visió més ampliada.
61 Es tracta d’una tipologia de citacions mot similar a la descrita a l’apartat introductori. Fins i tot hi ha
una cita, la d’Oscar Wilde, que es repeteix en ambdós casos, fet que denota la importància que li atorga
l’escriptor.




57


D’altra banda, a Puta marès (ahí) Biel Mesquida perfecciona l’ús del recurs tot


inserint els fragments en el discurs i, ja sense citar-ne l’origen, combina textos


procedents, per exemple, de l’obra poètica de J. V. Foix, Cecco Angioleri i Pere


Torroella.62 Així, pot afirmar-se que les múltiples fonts i llengües de què se serveix


l’autor s’entremesclen de manera indiscriminada per tal de bastir un univers


multireferencial (i, òbviament, caòtic), resultat que casa a la perfecció amb el seu afany


provocador (MESQUIDA 1978: 147):63


Seguint l’esquema plantejat a la introducció teòrica, la següent manifestació de


caràcter intertextual a la qual cal fer referència és l’al·lusió. En aquesta ocasió, doncs,


em centraré en la recerca d’enunciats la comprensió dels quals comporti la percepció de


la seva relació amb altres als quals remetin o bé de manera directa o bé mitjançant un o


altre ardit. Per tal d’orquestrar aquesta recerca des d’una perspectiva més o menys


sistemàtica, l’he dividida en una sèrie d’apartats en funció de la tipologia d’al·lusions


que contenen. Així, en un primer bloc s’inclouran totes aquelles referències


relacionades amb els títols de les obres objecte d’estudi; tot seguit, hi haurà un bloc


destinat als personatges i un altre centrat en la detecció de semblances en l’àrea dels


continguts. Ja per acabar, es treballarà amb les al·lusions referides a la figura i l’obra





Estic tan bollat! M’ofec per anys de paranys: aquesta pàgina una falla; aquesta frase un


gorg; aquest mot (mot) un é-chec amb la quantitat de s’intercanvi de ses mercancies des fracàs
segon. Copiï: Si pogués acordar raó i follia... S’i’fosse foco arderei il mondo; S’i’fosse vento, lo
tempesterei; S’i’fosse acqua, io l’annegherei. No sent, no veig, ne oich, ne conech res. Ans m’és
semblant qu’en aquest món no sia; Volent fer juy ab raó demès. Que com més pens més mon
seny se desvia. E jo no só o no’s pot fer que sia Res del passat semblant del qu’és present; ans
só estrany, mir tot quan fa la gent e mon semblant representa follia.




3.1.1.2. Al·lusió




Un text s’escriu amb textos i no tan sols amb frases o mots.

PHILIPPE SOLLERS





62 Els textos d’Angioleri i Torroella ja havien estat prèviament seleccionats com a citacions per J. V. Foix
a l’obra Sol, i de dol (1985: 31) com a introducció a l’apartat «Si pogués acordar Raó i Follia...».
Mesquida, en aquest cas, reaprofita una citació per convertir-la en una altra citació. És un cas, per tant,
d’intertextualitat per partida doble.
63 La mescla de llengües és una constant en els textos rupturistes de la narrativa postfranquista. Tal com
destaca Margalida Pons (2007b: 104), «[u]na pràctica freqüent en la narrativa produïda en el context
contracultural i experimentador dels anys setanta i vuitanta del segle XX és la barreja i la deformació dels
codis lingüístics». Segons l’autora, en aquestes obres «hi abunden els fragments en llengües altres que el
català (francès, castellà, anglès, italià...), que introdueixen en el discurs un element d’alteritat».




58


d’un autor concret: Llorenç Villalonga (la gran varietat d’al·lusions referides a aquesta


figura han fet oportú dotar-la d’un apartat propi).



a. Títols


El crític David Lodge, a la seva obra L’art de la ficció, intenta resoldre


l’interrogant referit a quan comença exactament una novel·la. La conclusió a la qual


arriba és que «pel [sic] lector la novel·la comença sempre amb aquella frase inicial (que,


per descomptat, és possible que no sigui la primera frase que l’escriptor va escriure


originàriament). I després la frase següent, i l’altra, i l’altra...» (LODGE 1998: 37).


Personalment, considero que la novel·la no comença a la frase inicial sinó al títol,64 ja


que és innegable que aquests sovint introdueixen el lector en els continguts (39º a


l’ombra, d’Antònia Vicens; Cròniques d’un mig estiu de Maria-Antònia Oliver),


presenten el nom d’algun dels personatges (Lola i els peixos morts, de Baltasar Porcel;


Jack Pistoles, de Llorenç Capellà), situen l’acció en un determinat indret geogràfic


(Antípodes, d’Oliver), etc. En aquest primer bloc, per tant, l’objecte d’estudi seran els


títols de les diferents obres analitzades; més concretament, es pararà atenció a l’ús que


els autors objecte d’estudi fan de l’al·lusió a l’hora de “batejar” les seves obres.65


En primer lloc, a aquest respecte pot destacar-se que existeixen diferents


tipologies de títols en funció de l’ús concret de l’al·lusió que s’hi observa. D’una banda,


s’han de considerar aquells títols que reprodueixen de manera més o menys exacta (però


mai literal) altres títols anteriors.




66 És el cas, per exemple, de l’obra Estudi en lila de


Maria-Antònia Oliver, una versió feminitzada (cal no oblidar que en l’actualitat el lila és


el color vinculat a la figura de la dona) del conegut Estudi en escarlata d’Arthur Conan


Doyle.67



64 La meva afirmació queda reforçada per les paraules de Carlos Reis (1981: 101-102), segons el qual «a
través del título se concretiza muchas veces un proceso de acentuación de determinadas facetas o
conglomerados de sentidos del texto literario [...], lo que nos lleva a decir que el papel que éste
desempeña asume [...] un relieve especial».
65 La inclusió d’aquest bloc inicial fa palès el fet que la intertextualitat no només és un recurs vàlid a
l’hora de bastir fragments més o menys extensos d’una novel·la determinada sinó que, ben al contrari,
constitueix una opció creativa apta per a l’afaiçonament de tot tipus de detalls que tradicionalment (i, val
a dir-ho, des d’una perspectiva errònia al meu parer) s’han considerat secundaris.
66 Un exemple que no s’arribà a produir però que hauria encaixat plenament en aquesta tipologia és
l’apuntat per Jaume Santandreu a les pàgines d’Encís de minyonia: «En aquest caire, l’inefable exemple
de Mossèn Llorenç Riber ha suposat per a mi una empenta definitiva, fins al punt que al principi, quan el
projecte era només la punyida d’una curolla, referia als amics la facècia que aquesta primera memòria
meva portaria com a títol : “La minyonia d’un infant tarat”» (SANTANDREU 1997: 13).
67 La mateixa Oliver té altres exemples a aquest respecte, com ara l’obra Joana E., que pren el títol (i,
com aniré demostrant al llarg de la present memòria, també alguns personatges i detalls argumentals) de
l’obra de Charlotte Brontë Jane Eyre.


Aquesta primera mostra denota un ús molt reeixit de la intertextualitat ja que,




59


mitjançant la seva utilització, l’autora mallorquina aconsegueix un doble propòsit: fer


palès el fet que la seva novel·la s’adscriu, com l’original, al gènere negre i, d’altra


banda, anunciar ja des del començament que la visió d’aquest univers que hi trobarà el


lector serà eminentment femenina.


Un altre exemple a aquest respecte el trobem al títol La lluna i el Cala Llamp, de


Baltasar Porcel. Tal com destaca el mateix autor en unes paraules recollides per Antoni


Planas (2003: 72-73),



Ben aviat em vaig adonar que en totes aquelles històries hi havia una novel·la. Va ser


La lluna i el Cala Llamp. Si a Solnegre68


Una segona tipologia a la qual cal fer referència és la que pot observar-se en


aquells casos en què el títol es basteix tot reproduint un fragment contingut en alguna


obra literària preexistent. A aquest respecte, una mostra força significativa és la de


l’obra de Guillem Frontera Els carnissers, el títol de la qual, tal com destaca Josep Faulí


(1969: 18), és extret del vers que encapçala el capítol «Los Conquistadores» pertanyent


al Canto General de Pablo Neruda: «Los carniceros desolaron las islas» (NERUDA 2005:


448).


apareixia aquella persona romàntica i desesperançada
que era jo a Mallorca —el Werther local, que en deien els escriptors de l’illa—, en aquesta vaig
voler parlar dels mariners d’una manera una mica més èpica i objectiva, i d’aquí en va sorgir
l’element de la lluna. El títol em va venir d’una novel·la de Cesare Pavese que es diu La lluna i
les fogueres.


En aquest cas, el nexe d’unió entre el títol original i el de Porcel és, tal com ell


mateix destaca, un element clau: la lluna. Partint de l’empremta de Pavese, l’escriptor


andritxol basteix un títol al qual afegeix el nom del que ha de ser un dels protagonistes


de la història: el veler Cala Llamp.


69 Aquest vers, com vèiem en el cas d’Oliver, tampoc no és triat a l’atzar ja que, a


més de donar títol a la novel·la de Frontera (encapçalada per uns versos del mateix autor


i també per una citació del Llibre dels bons amonestaments de Turmeda), en posar-s’hi


en relació introdueix també la temàtica de l’obra: la destrucció de l’illa.70



68 Aquest títol també es basteix partir de l’ús de la intertextualitat. Ara bé, hi ha dues opinions
contradictòries referents a la seva procedència. D’una banda, segons Antoni Planas (2008: 14) «el títol
[Solnegre] li va inspirar una obra de l’italià Carlo Levi (Cristo si è fermato a Eboli)». Per la seva banda,
Nadal Suau (2007: 18) afirma que «l’autor ha insistit prou que darrere d’aquest Sol negre no hi ha més
intenció que l’analògica respecte de l’escut andritxol [...], però costa de creure que Porcel no conegués els
versos de Gerard de Nerval, al poema “El malaurat”, que tan bé traduí Villangómez a Can Moll: “Jo sóc
el tenebrós, el vidu, l’abatut,/ el príncep d’Aquitània de la torre abolida:/ la meva sola estrella és morta, el
meu llaüt / constel·lat du el Sol negre de la Malenconia”».
69 Com que no es reprodueix el vers sencer, podríem parlar d’al·lusió i no de citació pròpiament dita. Tot i
això el cert és que, com en molts altres casos, la frontera entre ambdues manifestacions és força difusa.
70 Un cas similar és el del títol de l’obra Camí de coix, de Jaume Santandreu. Aquest detall serà analitzat
amb profunditat a l’apartat en què es tracta la intertextualitat en l’àmbit de la religió.





60


D’altra banda, existeixen també nombrosos exemples en què el joc intertextual


es crea a partir de la inclusió, en el títol de l’obra, del nom d’un altre escriptor. El cas


més evident a aquest respecte és, indubtablement, el de Miquel Àngel Riera, el qual, a


Illa Flaubert, es mostra obertament deutor de l’escriptor francès. Altres mostres


igualment significatives les trobem en el marc de l’obra de Miquel López Crespí (El


darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand) i de


Gabriel Janer Manila (George. El perfum dels cedres). Segons sembla, en un moment o


altre ambdós autors s’han sentit fortament atrets per l’aurèola de la controvertida


escriptora francesa; en conseqüència, per tant, l’han convertida en protagonista de les


seves obres i, alhora, dels seus títols.


Un darrer cas que crida l’atenció és el del bastiment de títols a partir de l’ús de


referències de caire mitològic. En aquest àmbit cal citar obres com El minotaure de


Guillem Cabrer, Els argonautes i Ulisses a alta mar de Baltasar Porcel, etc. Per


exemple, en la primera el títol té la funció de definir el periple vital del protagonista,


Jordi Torà; després d’haver portat una vida absolutament dissoluta aquest personatge es


trobarà, ja al final del seu camí, vivint immers en un laberint del qual, per molt que ho


intenti, no trobarà mai la sortida. Tal com afirma Pere Rosselló (1992: 18),



El protagonista d'El Minotaure serà un ésser infeliç precisament per esser qui és. La


posició social que gaudeix és la causa principal de la seva dissort sentimental. L’amor de
Magdalena Pons li serà vedat precisament a causa de les diferències de classe. Per contra, no
serà feliç al costat de Maria Lavínia, la seva esposa. Els amors amb Tonina, Paula, Eloïsa i
Adriana no seran més que temptatives frustrades, incapaces d’omplir el buit de l’existència
humana. D’aquí el títol i el simbolisme de l’escut dels Torà: el bou, el Minotaure, l’home perdut
en un laberint de relacions impossibles, inabastables, l’única sortida del qual es troba en la mort.




b. Personatges


Segons David Lodge (1998: 78-79),




Un dels principis fonamentals de l’estructuralisme és «l’arbitrarietat del signe», la idea
que no hi ha cap relació existent, necessària, entre una paraula i el seu referent [...] En aquest
aspecte els noms propis tenen una posició interessant i estranya [...] En una novel·la els noms no
són mai neutrals. Sempre signifiquen, encara que només sigui la qualitat d’allò que és corrent.




Tenint en compte aquestes paraules, pot afirmar-se que el procés de selecció dels


noms dels personatges d’una novel·la «sempre és una part important de la [...] creació, i


comporta múltiples consideracions i dubtes» (LODGE 1998: 79). Un dels recursos que


s’erigeix com a protagonista a l’hora de portar a terme aquest propòsit és el de l’al·lusió:


els autors, en funció de les característiques del personatge, el bategen amb un nom




61


preexistent que, d’alguna manera, contribueix a arrodonir la seva caracterització. Pel


que fa a l’ús dels mecanismes intertextuals a l’hora de donar nom als personatges, cal


destacar que el marc on aquesta pràctica arrela amb més força és el de la literatura de


caire popular. Com ja s’ha destacat a la introducció teòrica, alguns dels autors de la


Generació dels 70 estan fortament influenciats per aquest tipus de textos. Bàsicament, la


font de la qual beuen bona part de les obres analitzades és l’Aplec de rondalles


mallorquines compilat per Antoni Maria Alcover; així doncs, pot afirmar-se que molts


dels noms que tot seguit esmentaré remeten a l’obra magna del canonge manacorí. A


aquest respecte, la ploma que excel·leix de manera notable és la de Maria-Antònia


Oliver, la qual fins i converteix el mateix Alcover en personatge literari a Joana E.


(1999: 17-18):71


Tal com es desprèn de les paraules de Llompart, a Cròniques de la molt


anomenada ciutat de Montcarrà l'autora incorpora tot un seguit de referències (entre les


quals cal destacar, per exemple, les que ens presenten una Joana convertida en Estel


d'Or que esdevindrà l’únic testimoni de la devastació de Mallorca amb què es clou






Aleshores va arribar mumpare amb el canonge Antoni Maria Alcover [...] Mumpare li
va presentar el pastor. Per saludar el mossèn, en Gaietà es va llevar la gorra peluda. Tenia la
closca lluenta de suor. I, a partir de llavors, va semblar que, per al mossèn, només existia el
pastor, que enfilava contarella darrere contarella, i entremig dites i cançons, sense aturador,
mentre el canonge l'escoltava atentament i adesiara escrivia unes notes a una plagueta.




Amarada de l’esmentada influència, Oliver crea figures els noms i, en alguns


casos, fins i tot el tarannà de les quals tenen com a base el món rondallístic. El cas més


reeixit és, sens dubte, una de les seves obres més primerenques, Cròniques de la molt


anomenada ciutat de Montcarrà. Segons destaca Josep Maria Llompart (1991: 11) al


pròleg, ens trobem davant d’un text en què es reuneixen personatges amb noms


clarament vinculats a l’Aplec alcoverià:




Es tracta d’una novel·la complexa, dotada d’una estructura rigorosa i mols sòlida. Per
un cantó, en el fil de la realitat, tres plans temporals van avançant, paral·lels, explicant-se els uns
als altres. Per damunt, només al·ludit, es descabdella el fil de la màgia, el món de l’“això era i
no era”, l’àmbit de la rondalla on habiten en Bernadet Fill de Rei, n’Estel d’Or, la jaia Xaloc i la
jaia Bigalot, i també les forces obscures ─les “mares profundes”, diria Goethe─, simbolitzades
pels gegants que vetlen l’amor de les tres taronges perquè en Bernadet no pugui abastar-lo.



71 En aquesta mateixa obra apareixen dues figures que, tot i que no entren dins l’àmbit de les rondalles,
fan part també del joc intertextual. Em refereixo al ja esmentat pastor Gaietà (nom procedent de la
novel·la Solitud de Víctor Català) i a Mr. Rochester (en aquest cas el punt de partida és, novament, Jane
Eyre de Brontë), el rol dels quals serà analitzat amb tot detall a l’apartat dedicat a Oliver.




62


l’obra) que, lluny de ser puntuals, constitueixen un dels dos eixos fonamentals de la


història narrada ja que contribueixen de manera decisiva a la configuració d'un univers


literari regit per unes regles pròpies.


Aquesta profusió de referències explícites, tot i que no es mantindrà tan acusada,


sí que continuarà tenint ressò en algunes obres posteriors. Per exemple, a aquest


respecte poden citar-se les novel·les El Vaixell d’Iràs i no Tornaràs,72


Dels dos grups de personatges citats, els que «portaren [la seva carn] sobre uns


esquelets de fantasia» són, evidentment, els protagonistes de les contarelles


Crineres de foc i


la ja esmentada Joana E., alguns dels protagonistes de les quals tenen noms d’origen


clarament rondallístic (Bernadet, Aineta, Estel, Joan, etc.). En aquesta mateixa línia, hi


ha altres autors que aprofiten aquesta parcel·la del seu bagatge cultural a l’hora


d’anomenar alguns dels seus personatges. A manera d’exemple, poden destacar-se casos


com el de Gabriel Janer Manila, el qual bateja tres dels seus protagonistes (el Joan de


L’abisme, la Caterina d’El silenci i el Bernat de La cerimònia) i un curiós interlocutor


(el gos Estel de l’obra Els alicorns) amb noms vinculats al món de la rondallística, o el


de Baltasar Porcel, que recull l’herència de Janer i torna a repetir el nom d’Estel (ara


destinat a un jove rebel) a Olympia a mitjanit.


La influència rondallística, però, no es manifesta únicament en l’àmbit


antroponímic. En un cas concret, el de la ja esmentada obra de Miquel Ferrà i Martorell


El fabulós viatge del Minerva, fem una passa més en aquest àmbit i veiem com els


personatges creats per Alcover són recuperats amb la seva caracterització original i


inserits en un nou context. Tal com destaca Lluís Ripoll al pròleg de l’obra (RIPOLL


1975: 5),




L’any 3000, uns singulars personatges peguen un bot de les seves tombes —unes,
reals; altres, fictícies— i s’arrisquen a emprendre un viatge: un fabulós viatge, amb un vaixell
aeri, d’aquells que no havien navegat jamai sinó pels oceans de la fantasia [...]. Aquest globus
s’anomena «Minerva», «vasseu aérien destiné aux descouvertes» i va ésser fabricat l’any 1803.
Tots els majors de la tripulació i els principals passatgers són gent ben coneguda a Mallorca. Hi
varen ésser en qualque moment de la història de l’illa, i en particular, pels dies en què
aparellaren el globus explorador i fins i tot uns quants anys després: temps insegurs; temps de
revolucions; turistes primerencs, militars, científics, artistes, presoners... Gent que un dia
dugueren, més o menys bé, la seva carn damunt uns ossos reals i altres que només la portaren
sobre uns esquelets de fantasia.





72 Com pot observar-se, Oliver també aprofita el substrat rondallístic per bastir alguns dels seus títols (cas
que en l’apartat anterior no s’ha destacat). Així, per exemple, pot esmentar-se que el títol de l’obra citada,
El vaixell d’Iràs i no Tornaràs, s’inspira clarament en la rondalla Es Castell d’iràs i no tornaràs
(ALCOVER 1996: 499-543).




63


alcoverianes. Així, per les pàgines d’aquesta sorprenent i futurista novel·leta es


passegen i conviuen amb personatges històrics, entre d’altres, na Francina del pou d’en


Gatell («Després, tots contemplam com na Francina d’Es Pou d’Es Gatell, amb tota la


seva ingenuïtat, surt del Casino del braç de l’Arxiduc» [FERRÀ I MARTORELL 1975: 23-


24]); en Simonet (protagonista, juntament amb sant Vicenç Ferrer, d’una llegenda


inclosa al recull alcoverià); «la jaia Gri, En Pere Beneit, En Gornals [i] Mestre Antoni


Llampina» (FERRÀ I MARTORELL 1975: 46); en Rum de Guinea (que, tal com destaca


l’autor, «té com a base d’inspiració dues narracions del conegut aplec de contarelles


populars de Mossèn Alcover: “Es Negret” i “Sa Muleta de Plata”» [FERRÀ I


MARTORELL 1975: 47]) i els perfils més heroics («Amb això, veim les cares dels nostres


llibertadors, els passatgers de segona classe [...] Tots tenen cares conegudes de


personatges i herois populars: En Joanet Manent, En Pere Catorze, En Pere Poca Por,


En Joanet de l’Onso [...] Enmig de totes les senyeres, en Tià de Sa Reial fa tremolar la


de les quatre barres i la faixa morada, la del Regne de Mallorques, que ara em pareix


més bella i mítica que mai» [FERRÀ I MARTORELL 1975: 54]) i aerodinàmics («I vataquí


el nigul aerostàtic pilotat per na Valentina, i el pegassus d’ales invisibles muntat per En


Bernadet, i l’àguila de la flor romanial amb un genet en el llom, i el matelàs [sic]


aeronàutic d’En Joanet navegant entre els núvols» [FERRÀ I MARTORELL 1975: 65]) de


l’Aplec. Fins i tot el protagonista, narrador en primera persona d’uns fets de caire mític,


s’identifica amb un d’aquests personatges (FERRÀ I MARTORELL 1975: 70):




I estic plorant la mort de la mar. Jo més que ningú. Perquè jo sóc en Nicolau, de
malnom “el peix-nicolau”, que tenia fama d’ésser més nedador que els peixos. Sempre amb el
cuiro en remull. La gent conta que per una maledicció vaig tornar peix de cinta en avall. I que
així vaig trescar tota la mar de cap a cap. Lo cert és que vaig morir ofegat, en el fons de la platja
de Saluet, entre Santa Margarida i les muntanyes d’Artà. La mar fou doncs el meu amor i ara,
està seca com un os...




La recuperació d’aquest variat grup de figures rondallístiques respon, sens


dubte, a la voluntat d’incorporar una part fonamental de la tradició autòctona a una obra


amb pretensions d’esdevenir «un examen de conciència [sic] col·lectiva [...] i de


actuacions [sic] davant aquesta Mallorca nostra, que no és la de l’any 1810, ni la de


l’any 3000: només la de l’any 1975, que ja té lo seu!» (RIPOLL 1975: 7). Així, els


personatges alcoverians secunden figures igualment nostrades com George (Jordi a la


novel·la) Sand, Jovellanos o l’Arxiduc Lluís Salvador en una aventura que esdevé un


advertiment per tal de preservar l’illa de la destrucció i la barbàrie que, en paraules de




64


Ripoll, «són pecats col·lectius i dels més lleigs, que hem de confesar [sic] i corregir si


volem evitar l’espectacle que es presentà als viatgers del “Minerva”, si desitjam que


aquesta obreta sia qualque cosa més que un mite: un fabulós i agradable viatge que no


tengui el final que en la ficció té» (RIPOLL 1975: 7-8).


El següent cas a analitzar, el qual té com a protagonista indiscutible la literatura


de gènere, presenta moltes similituds amb l’anterior. I és que en el marc de l’obra de dos


dels autors analitzats (Maria-Antònia Oliver i Antoni Serra) s’estableix un curiós joc de


referències en el qual s’entrecreuen, a més del de Carvalho de Vázquez Montalbán,73 els


noms d’alguns dels personatges més representatius de la novel·la negra en català.74


D’altra banda, ambdós autors tornen a coincidir a l’hora d’incorporar al seu


imaginari la figura de Lluís Arquer, el detectiu protagonista de les novel·les negres de


Jaume Fuster


Per


començar, cal destacar que els dos autors (que, no ho oblidem, compartiren experiència


com a membres del col·lectiu Ofèlia Dracs i participaren activament en la redacció del


volum col·lectiu Negra i consentida) inclouen a les seves obres referències al


personatge de l’altre. Així, mentre que Mosqueiro parla dels «dicteris feministes» de la


seva col·lega Lònia Guiu a Cita a Belgrad (SERRA 1992: 52), la investigadora d’Oliver


coneix el famós privat portuguès a la platja de Cala Mura a Antípodes (OLIVER 1998:


166):




Encallat a l’arena hi havia un llaüt. Cala Gamba de nom. El propietari prenia el sol en
pilotes i escoltava música clàssica [...]


─Qui és?─ vaig preguntar?
─Un portuguès... Crec que era policia, abans... Li diuen Mosqueiro. Ara viu dins un


llaüt, ve molt per aquí. És una mica estrany...


75



73 Les relacions que s’estableixen entre el personatge de Vázquez Montalbán i el de Serra es tractaran de
manera aprofundida a l’apartat titulat «Antoni Serra (o quan tres no és multitud)». Pel que fa a Oliver, pot
destacar-se que Carvalho també apareix en una de les seves obres, Estudi en lila.
74 Com pot observar-se, en el cas dels exemples proposats els noms originals no serveixen per batejar un
nou personatge, sinó que Oliver i Serra incorporen a la seva obra els personatges primigenis sense
modificar-ne ni la denominació ni el tarannà. Es tractaria, per tant, d’una variant de la tipologia
intertextual a què s’està fent referència.
75 Arquer protagonitza, entre d’altres, les novel·les Anna i el detectiu, Les claus de vidre i Sota el signe de
Sagitari.


(integrant també del grup Ofèlia Dracs i, a més, marit d’Oliver). Així,


Arquer ajudarà Mosqueiro a resoldre un cas difícil a Rip, senyor Mosqueiro, mentre que


a Estudi en lila, tot i les reticències inicials de Lònia Guiu, farà el mateix amb la


detectiva oliveriana (OLIVER 1999: 188):





65


Em mirava amb ulls burletes i vaig estar a punt d’enviar-lo a munyir moixos. Tenia la
sensació que ficava els peus dins la galleda, però ja havia pres una decisió: l’Arquer era el
millor perdiguer de Barcelona i part de l’estranger. Li agradava l’ofici. Molt més que a mi.
Tenia vocació.


Potser sabia tantes o més coses que jo, i aleshores m’exposava a fer el ridícul. Però si
no, per força li havia d’interessar el cas. I podíem fer una barrina profitosa per a tots dos.




El cas que em servirà per cloure el present apartat és el d’Encís de minyonia,


novel·la que reuneix novament dos dels autors objecte d’estudi: Jaume Santandreu i


Miquel Àngel Riera. L’admiració de Santandreu envers la figura i l’obra de l’autor


manacorí es fa palesa ja en una dedicatòria inicial («Miquel Àngel, no calia que


morissis per ser el déu de la meva tribu») i en una carta de presentació en què Roser


Vallés, esposa de Riera, destaca que aquest sempre va considerar-se’n deixeble.


L’homenatge més directe, però, arriba en forma de préstec intertextual: aprofitant


l’interès per preservar la identitat d’un dels personatges de la novel·la, Santandreu el


bateja amb el nom manllevat (i, en certa manera, li atorga algunes pinzellades del seu


tarannà) d’un dels religiosos de Fuita i martiri de Sant Andreu Milà. El mateix autor, ja


cap al final de l’obra, explicita aquesta circumstància als seus lectors (SANTANDREU


1997: 153):




Sens dubte haureu endevinat d’entrada que el nom de Fra Anselm és l’únic fictici al
llarg de tota la contarella. Com també haureu encertat que, amb amorosívola desvergonya, he
manllevat la gràcia a Miquel Àngel Riera tot anomenant el meu frare de la mateixa manera que
ell designava el germà llec que escalfà amb tímides arriscades la fredor de la cel·la d’Andreu
Milà esdevingut postulant en un immens convent de ciutat.




c. Continguts


A l’hora d’analitzar l’ús de l’al·lusió en l’àmbit dels continguts, seguiré una


divisió similar a l’establerta en l’apartat de les citacions, tot i que en termes molt més


generals. Així, dividiré els continguts tractats en dos grans blocs: al·lusions de caràcter


descriptiu (descripció d’ambients, d’estats anímics, etc.) i al·lusions de caràcter narratiu


(bàsicament, motius temàtics).


Pel que fa a la primera de les tipologies, pot destacar-se en primer lloc el cas de


Miquel López Crespí, el qual se serveix, a Estat d’excepció, d’una al·lusió a la


composició «Ronda amb fantasmes» 76 de Bartomeu Rosselló-Pòrcel per bastir una


recreació de caràcter ambiental (LÓPEZ CRESPÍ 2001, 53):77



76 L’estrofa de la qual s’ha extret aquesta al·lusió és la següent (ROSSELLÓ-PÒRCEL 2002: 130-132):





66




Anar apressat cap al col·legi on estudien les nines: curiosa varietat de vestits i colors.
Nombrós i rialler exèrcit humà d’al·lots i al·lotes que ens substituiran aviat.


El món no s’acaba malgrat els apocalipsis anunciats segle rere segle.
Reconec les avingudes del terror ―que diria l’estimat Rosselló-Pòrcel―, percep la


llum esclatant de la tempesta.
Plourà enguany abastament per a tothom?
Hivern.
Flors a les Rambles.




Com pot observar-se, López Crespí no recorre a una citació literal per afaiçonar


la seva descripció sinó que, molt hàbilment, combina els mots d’un dels versos de la


composició de Rosselló-Pòrcel per completar-la i remetre així el lector a una atmosfera


concreta. Una mostra semblant es localitza a Els carnissers, de Guillem Frontera. En


aquest cas, la menció d’una sèrie de títols vinculats al paisatge mallorquí serveix per fer


referència a la «visió del camp» (i, alhora, als sentiments que aquesta desperta) des de


l’òptica del personatge de qui s’està parlant (FRONTERA 1969: 104-105):




Llegia poemes. N’Alcover l’entusiamava, especialment La Serra. Eren deliciosos
aquells versos i la seva musicalitat, el seu ritme [...] També hi havia duit un tom de poemes de
na Maria Antònia Salvà. El pi ver era, per a ell, un dels millors poemes de la literatura universal,
comparable a La canción del pirata.


Però el conhort que trobava en la lectura d’aquests poemes ben aviat s’esfumava i la
visió del camp, la contemplació dels turons que envolten Son Puig-ros i l’horitzó marcat per la
Serra no li duien la pau que l’oci i la peresa mental li havien robat.




Un altre exemple que pot encabir-se en aquest context es localitza a les pàgines


de l’obra Els argonautes, de Baltasar Porcel. Sense perdre de vista l’al·lusió (d’altra


banda, ja citada) present al títol de l’obra, Llorenç Soldevila destaca que «un dels


moments centrals de l’acció, tant pel [sic] patró Lleonard Juvera com per [sic] la resta


de la tripulació és quan s’han d’amagar al Caló dels Morts, lloc d’una estranya i


fascinant bellesa que recorda el pas de les pedres que Jàson i els argonautes de la Grècia


clàssica van haver de travessar per a poder arribar a la Còlquida a la recerca del velló


d’or» (SOLDEVILA 2008: 24). El fragment al qual es refereix Soldevila és el següent


(PORCEL 1968: 145):



Oh ciutat dels terrors! Entre les avingudes
estèrils ―arbres lívids de la tardor!― viuré
l'hora impura de les aspres angúnies mudes,
amb la por de morir tot sol en el carrer.



77 Val a dir que aquesta composició de Rosselló-Pòrcel va ser musicada per Maria del Mar Bonet al disc
L’àguila negra. Podríem dir, doncs, que López Crespí, que indubtablement coneix la versió de Bonet,
al·ludeix a un text literari però també, indirectament, a un de musical.




67




La costa, de prop, perdia la uniformitat de mur i adquiria relleus, concavitats, un
fabulós i divers amuntegament de pedra. La roca alta i aguda color de terra cuita, formant una
mena de flama de llumí solidificada, es veia, ara, desplaçada de la paret costera, deixant un
passadís darrera ella. La Botafoc anà girant, però sense avançar, amb un moviment a penes
realitzat. I la proa apuntà a aquella boca, inicià la seva entrada.


Era un pas que no devia tenir gairebé més de cinquanta metres de llargada, per uns
quinze d’amplada, entre la roca tallada a plom. Encara hi feia una claredat d’alba, entre els dos
murs altíssims i llisos, i l’aigua era plana, fosca. El final del corredor, de sobte, s’obria cap a
l’esquerra, a un espai buit. Era una autèntica olla, de parets verticals, roges i negres, de pedra
erosionada. Tenia un diàmetre dues vegades més llarg que la llanxa. La Botafoc s’hi anava
introduint amb cautela. El patró, estretes les barres i les mans crispades a la roda del timó,
maniobrava amb cura obsessionada.


La lectura d’aquesta recreació espacial sens dubte transporta el lector, ja a


primera vista, al viatge de Jàson i els seus companys. La força del paisatge descrit i la


contundència del lèxic utilitzat («tallada a plom», «una autèntica olla», «parets verticals,


roges i negres», etc.), a més de l’al·lusió al referent clàssic, fan que aquesta descripció


pugui considerar-se una de les més reeixides de la novel·la a la qual pertany.


També Jaume Santandreu, a Catedral amb armaris, remet a una obra aliena (i,


més concretament, esmenta el fet que no va tenir en compte el seu record a l’hora de


passejar-se per un espai poc recomanable) a l’hora de perfilar una descripció. En aquest


cas, l’obra al·ludida és La ciudad y los perros, de Vargas Llosa, i l’ambient descrit un


barri marginal (SANTANDREU 2004: 169):




Llavors, talment un kamikaze, desorientat, sense saber a on dirigir-me, vaig anar a
parar al barri del lumpen. Vaig afitorar desvergonyidament i provocativa, anant al seu encontre,
mirant-los de front, tots els moros, negres, xinesos, gitanos que vaig trobar pels carrers bruts i
tenebrosos de la ciutat marginal. No vaig tenir sort. Ningú no m’oferí res, ni tan sols una hòstia.
Passaven de mi com d’un orat. Aleshores vaig descobrir que la por és una suor que et neix
dedins i no de fora, i que els cans de la ciutat te l’ensumen. En aquells aclucats moments no vaig
parar esment a les ressonàncies de la Ciudad y los perros, de Vargas Llosa, que vaig llegir
d’amagat del rector, al Seminari.


El darrer exemple referent a al·lusions descriptives de tipus ambiental ens porta a


una evocació d’un ambient desconegut, però intuït a partir de la lectura. L’exemple en


qüestió pertany a l’obra L’arqueòloga va somriure abans de morir d’Antoni Serra, i


posa de manifest com el protagonista de la novel·la va entrar en contacte amb l’ambient


en què s’havia criat la seva mare arran del descobriment de La plaça del Diamant de


Rodoreda (SERRA 1991: 31-32):


[...] sa mare era catalana, del barri de Gràcia, la qual —ningú no en sabia ben bé per
què— s’havia casat amb un petit comerciant de Lisboa. Mosqueiro devia a sa mare la
coneixença de l’idioma del país i un gran respecte per aquell poble emprenedor i tan gelós de la
pròpia idiosincràcia i de la seva cultura. La mare li havia fet llegir Mercè Rodoreda, de manera




68


que, de ben jove, va tenir una idea bastant exacta de l’ambient en què havia viscut sa mare
—recordaria sempre amb delit les pàgines de La plaça del Diamant—.




Pel que fa a les al·lusions relacionades amb estats anímics o mentals, en primer


lloc cal fer referència a les reflexions sobre les ambicions de l’ànima humana que


l’assistència a una òpera78


Seguint la tendència de l’exemple anterior, l’evocació dels plaers compartits


amb una antiga amant serveix al protagonista d’Illa Flaubert per remetre el lector a la


figura de Kuchuk Hanem, la prostituta egípcia protagonista d’alguns textos de l’autor


francès esmentat al títol (RIERA 1990: 143-144):


(l’obra representada és Macbeth) provoquen a Maria Lavínia,


un dels personatges protagonistes de l’obra de Guillem Cabrer El minotaure (CABRER


1990: 105-106):




La representació del Reial no va agradar als comtes de Torà, i el motiu va ser
l’argument de l’òpera a la qual assistiren: Macbeth. Especialment, Maria Lavínia, trobava que
no era d’elogiar una maldat com la de lady Macbeth, diabòlica dona que, amb tal d’aconseguir
un fi, no li importaven els mitjans. L’ambició, pensava ella, només és un engany que tempta els
humans: “Quanta gent deu envejar la meva posició i, en canvi, no saben que em manca allò que
és meu”.


L’al·lusió a lady Macbeth, l’actitud de la qual provoca el rebuig del personatge


en qüestió, serveix per establir una comparació amb la seva manera d’actuar. Novament,


doncs, l’ús de la intertextualitat ajuda l’autor a expressar un determinat tret del tarannà


del seu personatge.


79


També a l’obra d’Antoni Serra poden trobar-se mostres d’al·lusions escollides


amb la intenció de caracteritzar l’actitud dels seus personatges. És el cas, per exemple,






D’aquella imatge lúbrica, se’n derivà la compareixença del record d’Adela, àngel trist
de suburbi, i del plaer intensíssim sentit arran d’ella, que recordava com si encara l’estàs vivint.
Deixant-se dur a partir d’ella, seguint en aquella actitud mental que li engegantia les sensacions,
li vengué al record el nom de Huchiuk [sic] Hanem, la prostituta egípcia posseïdora d’unes
prodigioses habilitats amatòries, a qui Flaubert havia posseït «de manera ferotge», en la nit de
plaer més intens de la seva vida. Després, amansint-se, retornant a la realitat que tenia a
l’entorn, recordà tantes altres dones, sobretot aquelles del port i la pagesia que, aquella mateixa
temporada, de tant en tant li deixaven la porta del carrer dos dits oberta.



78 Per bé que la representació tingui caràcter musical, el fet de partir del text clàssic de Shakespeare fa que
pugui incloure-la en aquest apartat centrat en la intertextualitat endoliterària.
79 Tal com destaca María José Vega (2003: 106), «algunas de las páginas más notables sobre los viajes
orientales de Flaubert conciernen a sus encuentros con la cortesana y bailarina egipcia Kuchuk Hanem
[…] Ciertamente, la fascinación por Hanem se revela en cartas y cuadernos de viaje, en los que narra con
pormenor sus relaciones sexuales».




69


del fragment següent, extret de Rapsòdia per a una nit de Walpurgis, Nuredduna


(SERRA 1981: 25):




T’havia dut el Quartet d’Alexandria, i tu, sense mirar-t’hi gaire, n’espipellajaves [sic]
ara una pàgina suara aquella altra, perquè deies que les imatges de Durrell no et satisfeien ni
responien al concepte que tenies del món. No et deien res ni estaves disposada a fer cap esforç
perquè fos d’una altra manera. Només volies fer allò que comunament s’entén per viure,
despullada de qualsevol mena de connotació cultural d’abans, igual que si ahir no hagués existit
i el passat fos una calitja a punt d’esfilagassar-se en les primeres ombres de la nit.




Nuredduna, el personatge al qual va adreçat el parlament reproduït, defuig


conscientment el record del passat a la recerca d’un futur on sigui possible alliberar-se


de les cadenes que ha portat durant la seva joventut. Aquesta actitud, criticada pel seu


partenaire, apareix objectivada en la insatisfacció que li provoca la lectura de l’obra de


Durrell, una tetralogia publicada a finals de la dècada dels 50 i que ben aviat va


esdevenir un referent clàssic. Així doncs, l’eterna lluita entre modernitat i tradició (el


nou i el vell, que diria Foix) és la clau de volta per copsar el sentit de l’al·lusió inclosa


per Serra.


Sense abandonar l’òrbita femenina en la qual s’encabeixen bona part dels


exemples reproduïts, cal parlar ara de les reflexions sobre la maternitat d’Isabel Clara


Alabern, protagonista d’Una primavera per a Domenico Guarini (RIERA 1984: 16-17):




T’han dit tantes vegades que la maternitat és l’únic que pot donar sentit a la vida d’una
dona...! [...] Sense adonar-te’n, et sorprens preguntant-te en quines condicions estaries disposada
a assumir aquesta funció. Et fa por la idea, la rebutge. Què podries oferir a un fill teu, amb quin
sonall o amb quina veu el consolaries? De sobte et sents buida, com si t’haguessin eixugat tots
els sucs del teu cos, fosa la fibra més dura dels teus ossos, i torna la fosca, la negra boira
esventrada pels ullals esmolats dels llops, tabalejada pels udols dels gossos salvatges...


I, com si les tenebres t’haguessin fet de mare o t’unís un estrany parentiu amb els rats-
penats i les òlibes, et deixes aclaparar, potser sota la influència de Lovencraft [sic], per un
magma fastigós, una mescla sòrdida, la pútrida olor d’un cadàver descomponent-se i l’agra suor
dels seus vetlladors; taca obscura, mescla sòrdida, lletja, greixosa, que es fa grossa, grossa a
mesura que el tren s’endinsa més i més pel túnel.




Els pensaments de la protagonista, els quals segueixen els dictats de l’ideari


feminista pel fet de presentar una visió sobre la maternitat molt allunyada de la


convencional, reflecteixen els dubtes que li genera la idea de tenir fills (tal com destaca


Akiko Tsuchiya [2000: 69], «aquestes imatges capten poderosament els desitjos i els


temors de la protagonista en relació amb la seva pròpia sexualitat i la maternitat


imminent»). En aquest marc, l’al·lusió a Lovecraft (i, més concretament, al seu vessant




70


més obscur i macabre) és clau ja que contribueix a perfilar la sensació d’incertesa i


rebuig que caracteritza les seves cabòries.


Abans de cloure el bloc centrat en les al·lusions descriptives, considero que paga


la pena recuperar la vinculació de Baltasar Porcel amb el poema «Desolació», de Joan


Alcover (PORCEL 2004: 67):




Ara Bonaventura el comprenia, quan abans el deixava perplex: ¿com hi podia haver
algú que, precisament, visqués d’una tragèdia, segons sostenia Alcover a la seva poesia, perquè
ja només nodria el seu esperit de l’absència dels seus éssers estimats i difunts?, s’havia
preguntat tantes vegades Bonmatí.




En el fragment reproduït (en aquest cas, extret de l’obra Olympia a mitjanit)


s’observa que Porcel aprofita, com en el cas d’Els argonautes, el poema en qüestió per


caracteritzar anímicament un dels seus personatges. Ara, però, no el cita de manera


literal, sinó que fa al·lusió al contingut d’alguns dels seus versos. Les dues opcions


(citació i al·lusió) han demostrat ser vàlides, ja que el seu ús aconsegueix l’objectiu


proposat, que no és altre que el de matisar els continguts exposats.


En l’àmbit de les al·lusions que presenten un caràcter eminentment narratiu,


existeix un cas que sens dubte crida l’atenció pel fet que no és únicament un fragment el


que es basteix a partir del recurs analitzat, sinó la totalitat de l’obra. Em refereixo a la


novel·la Amor de cans, de Maria-Antònia Oliver, la qual es basteix a partir de


l’aprofitament dels trets distintius, convenientment reelaborats, de tres de les obres


narratives més emblemàtiques de la literatura catalana del segle XX: Mort de dama


(Llorenç Villalonga, 1931), Vida Privada (Josep Maria de Sagarra, 1932) i Mirall


trencat (Mercè Rodoreda, 1974).80


Finalment aquesta anihilació es fa total. A l’últim capítol que, com diu Carme Arnau,
fa la funció d’epíleg, la destrucció arriba fins i tot a l’ésser-símbol més immund que es pot


Partint de l’eix temàtic comú que comparteixen els


seus models (la degradació social i moral d’un nucli familiar vinculat, d’alguna manera,


a la classe benestant), Oliver afaiçona una història en el desenvolupament de la qual,


d’una o altra manera, aquests deixen sentir la seva empremta. A tall d’exemple pot citar-


se un cas paradigmàtic, el del final de l’obra, el qual esdevé clarament deutor de la


novel·la rododeriana. Tal com destaca Anna Dodas referint-se al final de Mirall trencat


(1993: 294-295),





80 Vaig tractar amb detall aquest aspecte de la narrativa oliveriana a l’article «Amor de cans, de Maria-
Antònia Oliver. Un diàleg reeixit», publicat a Lluc, número 843, gener-febrer 2005. Pàg. 43-46.




71


trobar: una ratota [...]. Serà aquesta rata, l’últim habitant de la magnífica torre d’antany, el
testimoni del foc (símbol de la destrucció), del final de tot. I ella també morirà, amb la fastigosa
imatge que tanca el llibre i que deixa un regust amarg.




Seguint el model de culminació del procés de decadència dels Valldaura, a Amor


de cans novament el foc i les rates s’erigeixen en els símbols que evidencien la


destrucció de la casa i, alhora, de la nissaga protagonista de l’obra, els Gamundins


(OLIVER 1995: 217):




—Foc! Se cala foc a Can Gamundí!
Quan les germanes se'n varen adonar i van cridar els bombers, ja no hi havia res a fer,


tota la casa era una flamarada [...]. Aleshores va caure un bocí de la paret de la façana i varen
començar a sortir rates i ratolins, moltes de rates, rates grosses, rates cellardes, rates més petites,
i molts de ratolins [...]. La gent, que els guardes municipals mantenien una mica lluny de la casa,
varen fer un ai esglaiat i, com una sola persona, es varen allunyar encara més.


—Això era can Gamundí? —va dir una dona, tota esverada—. Un niu de rates, era.


Curiosament, aquest vessant de l’al·lusió amb caràcter totalitzador es retroba en


una altra obra de la mateixa Oliver, El Vaixell d’Iràs i no Tornaràs. En aquest cas, el


tret més remarcable és, en paraules de Dari Escandell i Sandra Montserrat, «l’ús de la


rondallística com a recurs literari» (2009: 71). Tal com afirma la mateixa autora


(GUILLAMON 1985),




A El Vaixell d’Iràs i no Tornaràs no se tracta d’introduir qualque element màgic o
èpic, sinó de fer una rondalla. És a dir, agafar les rondalles mallorquines, tal com les havia
refetes mossèn Alcover, i aleshores, seguint aquesta tècnica, fer la meva pròpia rondalla,
introduint elements que no apareixen en el corpus aplegat pel mossèn, com ara tota la part
eròtica i sexual.


Fer una «rondalla novel·lada» (ESCANDELL; MONTSERRAT 2009: 70) esdevé per


a Oliver, gran coneixedora de la literatura popular mallorquina, un repte que implica,


com ella mateixa ha afirmat, la introducció d’una sèrie de canvis respecte del model


original. En paraules de Xavier Barceló (2008b: 240-241), una vegada copsat l’esperit


folklòric de les planes inicials




aquest simulacre de narrativa folklòrica que sembla que és el text en un principi
comença a ser subvertit [...]. El text es trasforma en un espai de confluència de realitats textuals
paral·leles: del jo, del fantàstic meravellós, de l’estrany, de l’eròtic, etc. La unicitat simple i
confortant del relat folklòric deixa lloc a una fragmentació del text narratiu i a una multiplicitat
de transgressions de gènere que tenen com a base una estructura d’aparença dual: d’una banda,
fragments que imiten les rondalles, i més concretament de l’Aplec de rondalles d’en Jordi des
Recó [...]. De l’altra, un monòleg interior, gairebé stream of consciousness, de la protagonista,
que reflexiona sobre els esdeveniments que li ocorren.





72


L’al·lusió a la rondallística en l’exemple proposat, com es desprèn de la citació


reproduïda, s’ha de concebre matisada pel pinzell de l’experimentalisme. Així pot


destacar-se que el que Oliver presenta a l’obra analitzada constitueix «una reelaboració


de l’estil alcoverià per traçar unes línies de discurs que preparen el lector per a un


gènere que inclou elements molt fixos i n’exclou molts d’altres» (BARCELÓ 2008b:


243).


Deixant ja de banda l’obra oliveriana, però no la tipologia d’al·lusió tractada en


els dos exemples anteriors, cal fer referència tot seguit a l’obra L’abisme, de Gabriel


Janer Manila, l’argument de la qual s’estructura prenent com a punt de partida l’assaig


El mite de Sísif, d’Albert Camus. La citació inicial escollida per l’autor, extreta de


l’obra en qüestió («La mateixa lluita per aconseguir els cims basta per a omplir un cor


d’home»), fa palès ja d’entrada el to que tindrà la novel·la: com Camus, Janer presenta


una figura que lluita per assolir el cim, el seu zenit vital, on obtindrà la felicitat


anhelada. Tot i això, tal com destaca Josep Maria Llompart (1969: 13),




La presa de consciència d’En Joan Darder, la seva revolta davant l’absurd i la injustícia,
acaben per conduir-lo a una contradicció indefugible: a ell, que havia lluitat per assolir el cim,
fins i tot l’abisme li és negat. És aquí, en aquesta dramàtica contradicció, on resideix la dimensió
profunda de la novel·la.




La lluita de Joan Darder, protagonista de la novel·la, es revelarà absurda ja cap al


final de l’obra, quan aquest decideix renunciar als seus ideals i acceptar el destí que li ha


estat imposat (les seves reflexions arriben al punt àlgid del pessimisme quan recupera la


frase que enceta l’obra i es demana si ell, contràriament a Sísif, no persegueix un cim


sinó un abisme).81


En aquesta mateixa novel·la es localitzen dues mostres d’al·lusions de caire


narratiu que complementen no la totalitat de l’obra, sinó els continguts d’un fragment


determinat. Concretament, les al·lusions en qüestió apareixen al capítol 19, el qual


La felicitat de Sísif, a la qual al·ludeix Camus en el seu assaig, no es


reflecteix per tant a l’obra de l’autor mallorquí (JANER MANILA 1969: 162):




Sísif era feliç fent rodolar la pedra pel pendís infernal, perquè sabia que perseguia un
cim. Havia enganyat els déus mostrant-los com no se sentia desgraciat per manca d’esperança.


Però en Joan no tenia aquesta seguretat. La lluita li havia robat el delit, se sentia feble,
es creia un inútil i estava convençut de l’estupidesa de la seva batalla.





81 La referència exacta és la següent: «Diu Camus: “La mateixa lluita per a conseguir el cim basta per a
omplir el cor d’un home. ¿I si el que jo perseguesc no fos un cim, sinó l’abisme?» (JANER MANILA 1969:
161).




73


presenta l’estructura de dietari personal. A les seves pàgines, el ja esmentat Joan Darder


reflecteix les seves preferències, els seus desitjos i els seus temors. Per fer-ho, recorre a


textos tan coneguts com La metamorfosi de Kafka i una de les faules dels Grimm


(JANER MANILA 1969: 135):




Devuit de febrer


Kafka, amic, aranya, insecte oiós! Culpable! Jo t’estim!


Vint de febrer


Abstinència!


Vint-i-sis de febrer


Vull esser com l’arbre de la faula de Grimm, que volia tenir unes altres fulles...




Tot seguit, cal fer referència al cas de l’obra Merlot, de Guillem Cabrer. Segons


Pere Rosselló (1992: 16-17), Salvador Galmés és «un dels narradors que Guillem


Cabrer admirava més». Precisament per això, no és estrany trobar al·lusions a la seva


obra en el marc de les novel·les de l’autor de Campos. Pel que fa al text esmentat, tal


com explicita el mateix Rosselló (1992: 17),




El tema de la injustícia social es plantejarà ara als ulls de Merlot, un jove valldemossí
que es converteix en un esclau dominat per Bímbila, la seva senyora i amant. Merlot, sota la
influència de Don Bartomeu Frontera, arriba a preguntar-se: “Per què uns rics i altres pobres?
¿Per què aquesta injustícia en la societat? ¿Per què luxes per a uns, mentre que a altres els
manquen les primeres necessitats?” (p. 128).82


Com pot observar-se, l’al·lusió a l’obra de Marsé fa que la protagonista de Riera,


per un moment, s’identifiqui amb els continguts de la novel·la en qüestió i estableixi un


Qüestions que ens recorden les que també es
formulava la protagonista de La dida, de Salvador Galmés, un personatge semblant ja que també
prové del poble i pren consciència de l’explotació a què és sotmesa.




Ja per acabar, cal citar l’obra de Carme Riera La meitat de l’ànima. En el marc


de la recerca del seu autèntic passat per part de la protagonista, el record d’una obra de


Juan Marsé la porta a identificar-ne l’argument amb el de la seva pròpia vida (RIERA


2004: 163):




I per si foc poc, em vingué a la memòria El embrujo de Shangai, una novel·la magnífica
de Marsé, en l’argument de la qual, per uns instants semblava enredar-se la meva vida. Vaig
pensar que el meu presumpte pare republicà era als antípodes del meu altre presumpte pare
falangista. Potser la meva etapa de militància a l’esquerra no havia estat fruit d’una influència
d’en Guillem sinó una herència d’aquell desconegut.





82 La referència completa és CABRER 1977: 128.




74


paral·lelisme entre aquests i la seva complicada situació actual. Novament, per tant, la


intertextualitat compleix la seva funció referencial i esdevé punt de partida per al


bastiment d’un determinat fragment narratiu.




d. Llorenç Villalonga o l’al·lusió inevitable


Per bé que, tal com he reflectit a la introducció, la crítica no es posa d’acord a


l’hora de reconèixer la influència de Llorenç Villalonga en els autors de la Generació


dels 70, el cert és que una vegada consultats els textos que es treballen en el marc de la


present memòria pot afirmar-se que les al·lusions a la figura i obra del controvertit


escriptor mallorquí són una constant que, a parer meu, paga la pena d’observar amb


deteniment.83


En primer lloc, i deixant de banda ja d’entrada aquelles referències de caire


epidèrmic,




84 cal fer incidència en l’àmbit dels personatges. Per començar, a aquest


respecte s’ha de destacar la ingent quantitat d’al·lusions a diferents figures procedents


de l’imaginari villalonguià. Així, pot destacar-se que mentre que Gabriel Janer Manila


al·ludeix a Salvador Orlan, alter ego de Villalonga i protagonista de les seves Falses


memòries (JANER MANILA 1971: 42),85 Toni Serra esmenta don Tonet, personatge clau


de la trama de Bearn (SERRA 1981: 76), i Biel Mesquida incorpora a dues de les seves


obres (Puta marès [ahí] i L’adolescent de sal) referències a Aina Cohen. L’esperpèntica


poetessa, protagonista indiscutible dels moments més hilarants de Mort de dama,


apareix esmentada per Mesquida, juntament amb l’actriu Cristina Valls (la qual, igual


que Aina Cohen, va viure sempre marcada per la infelicitat pel fet de ser xueta),86




com a


assistent a una festa (MESQUIDA 1978: 37):



83 A l’hora de parlar de la presència de Villalonga i altres autors entesa com a fenomen intertextual,
segueixo les teories exposades per Roland Barthes a «La muerte del autor» (text inclòs a El susurro del
lenguaje. Pot consultar-se en edició recent [1994] a Barcelona: Paidós. Pàg. 65-71).
84 Per referències de caire epidèrmic entenc aquelles que se centren en la figura “real” o testimonial de
l’escriptor, i no en algun detall de la seva obra o en la seva conversió en personatge de ficció.
85 Les referències a l’univers villalonguià, i més concretament als seus personatges, són constants a l’obra
de Janer. Tal com destaca el mateix autor, «Jo mateix, a L’abisme, vaig incloure el personatge d’una
poetessa que estava directament inspirat en Aina Cohen. Aquesta poetessa tornava a surtir [sic] a El
silenci, recitant una corona poètica amb la qual jo em proposava parodiar, i a la vegada homenatjar, un
tipus de poesia que de vegades feia en Llorenç Moyà, i que a mi em feia molta gràcia: era una poesia molt
virguera, molt preciosista, però que darrera les paraules sovint no tenia res» (ALZAMORA 1998: 108).
86 Tal com destaca Gabriel Janer, autor d’una Biografia apassionada de Cristina Valls, «[Cristina Valls]
era una persona que, humanament, posseïa una quantitat impressionant de registres. Tenia una amargura
especial: a pesar de ser una actriu còmica, era una dona trista. La seva vida va ser molt difícil: entre
d’altres coses, era la vida d’una xueta, en una època en què ser xueta, a Mallorca, era una trava. Va viure
de prop de crueltat, per això» (ALZAMORA 1998: 69). Aquesta experiència l’apropa, sens dubte, a Aina
Cohen; no és d’estranyar, doncs, que Mesquida les hagi unit en un mateix context.




75


La festa va esser un desastre. Les criades i els majordoms, la cuinera i els camarers, si
fos a ca meva, ja serien al carrer. Però han cercat una gent molt rara. Ningú els coneix. Amb
això d’esser un consolat estrenat de fresc es pensen que poden justificar el vessar una sopera a
l’escot de la Bescomtesa de Rocaberti i tacar d’oli l’echarp d’Aina Cohen que xerrava distreta
amb na Cristina Valls. És per demés. D’allà on no n’hi ha no en surt. M’estim més no parlar del
present. Its dangerous.




Sens dubte, però, el tret que crida més l’atenció en aquest àmbit és la


transmutació en personatge literari del mateix Llorenç Villalonga. Aquest joc de


màscares pot observar-se a dues novel·les de Janer Manila, Estàtues sobre el mar i


Èxtasi. En ambdues l’escriptor, rebatejat amb el nom de Ramon Despujols, és convertit


en un personatge de ficció tot aprofitant fets i detalls extrets de la seva vida i obra


(bàsicament, de les Falses memòries de Salvador Orlan).87


En Xavi ara pensa que prest ja no necessitaran més avantpassats per ocultar les taques
d’humitat a les parets. Ara vendran la casa i segurament abandonaran el barri de la Seu i aniran
a viure a un pis de l’eixampla, un pis estret —estret en comparació al palau d’ara—, amb molt


Per exemple, a la primera de


les obres esmentades el personatge aporta una sèrie de dades referents al seu itinerari


vital que remeten, molt clarament, a la figura de Villalonga (JANER MANILA 2000: 108):




Potser, si el meu hipotètic biògraf hagués llegit aquesta novel·la, no tindria necessitat
de preguntar-me per quines causes em vaig posar l’uniforme i em vaig afiliar a la Falange [...]
Àdhuc al meu editor, un home estrepitosament d’esquerres, li ha fet gràcia aquella complicitat
amb els falangistes. Podeu imaginar-vos —deia— en Ramon Despujols, metge del psiquiàtric
destinat al pavelló de dones i novel·lista, amb la camisa blava, el corretjam i un punyal penjat a
la cintura?




Un altre cas de transmutació de l’autor en personatge s’observa a El cor del


senglar, de Baltasar Porcel. En aquesta ocasió, però, l’autor interactua amb els


personatges de ficció tot fent servir el seu nom real (PORCEL 2000: 118): «Llorenç


Villalonga! És un excel·lent amic. No pensa exactament com nosaltres, vull dir com


Irene i com jo, però comprèn les coses i sense comprometre’ns ens pot donar una mà».


En l’àmbit estrictament descriptiu, l’obra villalonguiana esdevé també una


referència a tenir en compte. Aquest fet es constata, per exemple, a la novel·la de


Guillem Frontera Els carnissers (FRONTERA 1969: 63):





87 S’han discutit molt l’autenticitat i la versemblança d’aquestes memòries com a pròpies de l’autor.
Vicent Simbor (1999: 110-111) en recull una opinió que sembla definitiva: «Propose, doncs, que
entenguem Falses memòries de Salvador Orlan com una obra autobiogràfica [...]. Superat l’escull de la
identitat d’autor-narrador-personatge i proveït de major dosi de suspicàcia, no veig cap inconvenient per a
la lectura en clau autobiogràfica, la que ens proposa el mateix autor uns anys després dins les confessions
assumides com a tals de les “Notes autobiogràfiques de Llorenç Villalonga”: “L’estiu del 1966, a
Binissalem, vaig escriure les Falses memòries de Salvador Orlan, que són els meus vertaders records
personals evocats amb la llibertat que sempre he mantengut a l’hora d’escriure».




76


de sol i llum, i tendran veïnats que seran directors d’hotels, alts empleats de banca.
Abandonaran aquest barri silenciós de Mort de dama i aniran a un barri més ample, més
renouer... A ell li agradaria muntar-se un petit apartament pel Terreno, passar temporadetes amb
els beatniks d’Eivissa, deixar-se barba, llegir, fornicar i escoltar música electrònica.




El «barri silenciós» al qual al·ludeix Frontera és, òbviament, el retratat per


Villalonga a la introducció de Mort de dama («El barri és venerable, noble i silenciós,


amb carrers estrets i cases amples, que semblen deshabitades» [VILLALONGA 1971: 53]).


La referència al Terreno, per la seva banda, recorda l’altre ambient descrit en aquesta


mateixa introducció, i que entra clarament en contraposició amb el barri antic de la Seu


(VILLALONGA 1971: 53-54):




A l’altre cap de la ciutat, als afores, pel Terreno, per Gènova, es belluga un món
colonial, compost de pintors, turistes i senyores que fumen. Són gents estranyes, que es banyen a
l’hivern i viuen d’esquena a la religió. Fabriquen cocktails endiablats. Donen balls i tes. El barri
antic fingeix ignorar-ho. Sense valor ni desig per declarar-los batalla, opta per declarar-los
inexistents.


Un cop analitzat el joc de referències plantejat per Frontera, pot destacar-se que


no hi ha dubte que aquest ha bastit amb encert la seva descripció partint d’una altra


inclosa en un text previ. L’autor, a més, ha introduït un toc de modernitat amb la


inclusió de l’intercanvi de preferències del seu personatge, el qual bandejarà el barri


antic en favor del nou tot trencant de manera frontal amb les reminiscències de l’ideari


villalonguià.


Pel que fa, ja per acabar, als aspectes de caire narratiu pot destacar-se com a


exemple un motiu temàtic pertanyent, novament, a la novel·la Mort de dama: la


santificació d’un membre del clan familiar com a reflex de les aspiracions socials dels


seus membres. A l’obra villalonguiana, dona Obdúlia Montcada es vanta de pertànyer a


la nissaga del beat Joan de Montcada, el qual «ocupà la cadira arxiepiscopal de València


en temps de Felip III i contribuí que el Rey Pío expulsés d’Espanya els moriscos»


(VILLALONGA 1971: 57), i s’alegra de saber, ja cap al final de la seva vida, que


l’aniversari de la mort del seu il·lustre avantpassat s’ha celebrat amb pompa i


fastuositat. Per la seva part Janer Manila, aprofitant aquest motiu, basteix una situació


molt similar, dotada també d’una finíssima ironia, a El silenci i Han plogut panteres. A


aquest respecte pot citar-se la següent mostra, extreta de la segona de les novel·les


citades (JANER MANILA 1971: 40-41):





77


Per les meves venes corria la sang dels qui bastiren la petita història del meu redòs
nadiu, de quan la història era feta pels barons il·lustres de la gent senyora. El poble, com sempre,
només havia fet feina. Desiara, li procuràvem qualsevol miratge perquè, enlluernats els seus
ullons malalts, seguís treballant satisfet i embadocat sota l’ombra maragdina de la nostra
esquena. Nosaltres els havíem donat llum i fum, i sants, i dimonis. Jo port la sang immaculada de
Sor Serafina d’Alvèrnia, santa nostrada, els miracles de la qual no feien grau a bastament per una
canonització seriosa. Tant se val, car el poble la tenia canonitzada. El seu cos incorrupte era
sostret una volta l’any del sepulcre i venerat públicament.




A la vista de tot el que s’ha esmentat en el present apartat, pot destacar-se que


probablement sigui certa l’afirmació de Sebastià Alzamora, el qual, recordem-ho, deia


que els escriptors objecte d’estudi desobeïen de manera evident el pensament


politicoliterari del mestre (ALZAMORA 1996: 60); així, per exemple, Janer Manila a


L’abisme, Carme Riera a La meitat de l’ànima88


De totes les manifestacions intertextuals analitzades en aquest apartat, no hi ha


dubte que la reescriptura, o creació d’un nou text a partir de la manipulació d’un text ja


existent, és la menys treballada pels autors de la Generació dels 70. Aquesta conjuntura


no ens ha de sorprendre: resulta prou evident que la dificultat que suposa la tasca de


bastir una novel·la mitjançant la reelaboració d’un altre text és considerablement


superior respecte de la que pot implicar incloure-hi una citació o una al·lusió. En


conseqüència, la recerca de casos en què s’ha posat en pràctica el mecanisme en qüestió


ha resultat força infructuosa. L’escassetat de referències a aquest respecte


i Baltasar Porcel a Solnegre fan palès


el fet que han substituït la lectura de Proust i Anatole France per la de Sartre, Camus o


Beauvoir. Tot i això, però, també ha quedat sobradament demostrat el fet que els


membres d’aquest grup generacional no poden evitar tenir presents tant la figura de


Llorenç Villalonga com el gruix de la seva l’obra i, d’una manera o altra, incloure en els


seus textos referències que hi remetin.




3.1.1.3. Reescriptura




Llavors no sabia que les veus i els mots poden esser un arrelat ganivet o el bàlsam.


BIEL MESQUIDA


89



88 Cal recordar que, en aquesta novel·la, la protagonista creu que possiblement Camus sigui el pare que
mai no va conèixer.
89 He omès de manera deliberada les referències a l’obra Ulisses a alta mar de Porcel (en aquest cas,
l’intertext serà òbviament l’Odissea homeriana), ja que he optat per tractar-la de manera aprofundida en
un apartat individual.


m’ha fet


optar per bandejar, només momentàniament, el meu propòsit inicial de limitar-me a




78


l’àmbit novel·lístic i treballar els continguts d’una obra de teatre, La dida, adaptació per


a l’escena de l’obra homònima de Salvador Galmés a càrrec de Maria-Antònia Oliver.


En una entrevista prèvia a l’estrena de la versió teatral, l’escriptora manacorina


desvetlla tot un seguit d’indicis que en permeten resseguir el procés creatiu. Així,


després d’afirmar que Salvador Galmés és un dels seus escriptors preferits i que en una


de les seves obres ja fa referència al text que ha reescrit,90


Posar-se en la pell d’un home (i més en la d’un que visqué en una època tan


allunyada en el temps), òbviament, no és una tasca senzilla. Ara bé, identificar-se amb


un perfil femení problemàtic és una altra cosa: i és que, com passa a moltes de les seves


novel·les, tampoc en aquest cas Oliver no pot evitar establir una certa mimesi amb la


seva protagonista i això, lluny d’apropar-la a Galmés, la porta a “masculinitzar” encara


més la figura del didot amb la introducció d’una sèrie de comentaris que no són a l’obra


original i que, evidentment, pretenen presentar-lo envoltat d’un hàlit misogin (OLIVER


1996a: 87):


Oliver explica com ha resolt


les dificultats que suposa adaptar una obra aliena (DOMENGE; SANTANDREU; SUREDA


1996: 10-11):



Concretament, aquest conte m’ha duit moltes dificultats per una sèrie de factors.


Primera, m’havia de posar dins la pell d’un home [...]. Posar-te dins una persona tan diferent a
tu és dur i et duu molta de feina. A més, una persona que no has conegut.


Després, es tractava d’un conte molt curt, que quasi bé no té diàlegs. L’adaptació
s’havia de bastir a base de diàlegs, i havia de crear una obra que duràs una hora i mitja, més o
manco. O sigui, que ha estat una recreació però en molts de casos una creació. Ara bé, sempre
he tingut en compte el llenguatge del personatge de la dida, tot i que no podia tenir en compte el
llenguatge del conte de Salvador Galmés, perquè en el meu cas es tractava de diàlegs, i, per tant,
havia de tenir en compte només el llenguatge dels diàlegs [...].


I pel que fa a resoldre situacions que al text de Galmés només s’insinuen, he intentat
resoldre-les amb imaginació i també amb emoció. De fet, hi introduesc elements que al text ni
s’insinuen.




91



90 Es tracta de l’obra Joana E.: «na Maciana m’havia explicat una història terrorífica d’una dida com ella
que havia volgut matar la seva filla de llet, i que fins anys més tard no vaig saber que era una narració de
Salvador Galmés» (OLIVER 1999b: 26-27).
91 Segurament per aquest fet, la dida oliveriana no s’alegra de la visita del seu marit ni el troba a faltar,
circumstància que no s’esdevenia a l’obra de Galmés. Resulta curiós observar el fet que Oliver, en el seu
afany per denunciar la injusta situació de la condició femenina, dibuixa un perfil molt més misogin que el
del seu predecessor. El tractament del personatge de la dida també reflecteix aquesta tendència, ja que la
compassió que es desprèn del text de Galmés desapareix a la nova versió.




SENYORA:
I en sortir de missa, podeu fer una volteta pes Born... Però una volteta curta, me sentiu,
Dida, que abans de dinar heu de donar es pit a sa nina...


DIDA:
Sí, senyora... sí, ja ho sé...


HOME (a la Senyora, fent-se l’home):
Què és? Que no fa bonda, aquesta?


SENYORA:




79


Per ara no ens queixam.
HOME:


Perquè si no fa bonda... verdanc!


(La Dida, humiliada, se tapa la boca amb una mà.)


El segon aspecte que es destaca a l’entrevista, el llenguatge, és un dels més


compromesos del procés de reescriptura ja que, tal com la mateixa escriptora destaca, ha


d’idear uns diàlegs inexistents a l’obra original. En aquest àmbit, la feina portada a


terme per Oliver és impecable: mitjançant la combinació d’un estil àgil i directe i la


incorporació de breus fragments pertanyents al text de Galmés, aquesta aconsegueix


bastir un model de llengua propi que s’adiu sense fissures al gènere a què pertany. Així,


per exemple, el fragment original «En això de dides, un escarxell torna una dama; i


endemés, un guany de vuit duros cada mes ben menjada i ben servida com una senyora,


i qualque present adesiara, no eren coses de menysprear. Oh, i encara: que aquell senyor


era de casa bona, de casa de cavallers, i no la deixarien tocar peus en terra» (GALMÉS


1987: 16) és convertit en una animada conversa entre els personatges de la Dida i la Jaia


(OLIVER 1996a: 87):




DIDA (Mig enfadada):
No me’n vull anar per dida, ja està dit tot!


JAIA:
Si jo hi pogués anar!


DIDA:
Vós? (Se n’enriu) Ja faríeu planta, ja! Una dida de setanta anys!


JAIA:
Sí, tu riu, però més tard ploraràs. En això de dides, un escarxell torna una dama, que t’ho
dic jo. I, endemés, un bon guany cada més [sic], i ben menjada, ben servida... I adesiara,
qualque present. Com una senyora, vaja!


DIDA (Enfadada del tot):
He dit que no, Jaia, i n’hàgim parlat prou.



(La Jaia se prepara per fer un sermó. Li agrada parlar, i que l’escoltin. És la veu de
l’experiència, encara que de vegades resulti còmica.)




JAIA:


Ah, ella diu que no. Ella diu que n’hàgim parlat prou. Idò jo et dic encara més: aquest
senyor, que és vengut de Ciutat a posta per cercar-te, pareix un senyor de casa bona. De
casa de cavallers... I això és dir molt...Que no et deixaran tocar de peus en terra, dona, que
no ho veus?




Quant a la presència d’«elements que al text [de Galmés] ni s’insinuen», la


mateixa autora n’explicita la situació en el marc de la seva obra (DOMENGE;


SANTANDREU; SUREDA 1996: 11):




80




Per exemple, hi pos una vegada que els senyors no són a casa, i la dida tampoc no hi
és, i els criats ballen. Que una criada jove ensenya a ballar un fox-trot a un criat, i això al conte
no hi és. Després també m’invent la dida i la teta que van a veure unes bruixes de Ciutat, perquè
la dida vol veure el nin, i això també m’ho invent...




Efectivament, la visita a les bruixes de la Dida i la Teta i les pràctiques de ball


dels criats (incloses, respectivament, als capítols 12 i 13) són dues de les escenes que


Oliver afegeix al text original. Es tracta de dos casos que, lluny d’alterar el sentit de la


història, s’integren amb harmonia en el context en què s’insereixen i en matisen l’abast.


Ja per acabar, cal destacar que a més de les esmentades escenes Oliver incorpora dos


extensos monòlegs (concretament, als capítols 4 i 16) que també encaixen sense


problemes en el conjunt, i que tenen la funció de fer encara més evident l’estat


d’angoixa en què es troba la protagonista.


Una vegada tractat el cas de reescriptura més flagrant, cal destacar l’existència


d’altres mostres que, per bé que ja no afecten tota l’obra literària sinó un fragment més


o menys breu, són igualment significatives. A manera d’exemple, citaré dos casos. Per


començar, hi ha el de Biel Mesquida, el qual modifica a Puta marès (ahí) un poema


popular inclòs a Sexe i cultura a Mallorca: el Cançoner, de Janer Manila (MESQUIDA


1978: 137):



Copiaré una sèrie de glosses que diu en Ramon Llull perquè aquí Clara va escriure ben


clar: Ramon Llull fa poemes amorosos a Miramar assegut a una taula de pedra viva a un marjal
davant la mar mentres menja figues amb crema de llet (figa: fica): és un quadro quasi tendre (Se
faria palles?): […] Ses dones tenen sa cosa/ amb sa boca per avall/ enmig hi tenen un gall/ que
canta com una alosa. Aquest l’he reformat. Així és més «poètic».




Tal com el mateix Mesquida afirma, les variacions introduïdes a la versió


primera del text («Ses dones tenen sa bossa/ amb sa boca cap avall;/ enmig hi tenen un


gall/ amb sa cabeiera rossa» [JANER MANILA 1980: 170]) pretenen fer-la més «poètica».


El resultat, òbviament, és el contrari de l’anunciat, ja que aquests canvis aporten un to


marcadament esperpèntic al fragment reproduït a partir de l’atribució d’aquest i d’altres


«poemes amorosos» a Ramon Llull.


Per la seva part el segon exemple, extret de la novel·la 39º a l’ombra d’Antònia


Vicens, té també en la literatura de caire folklòric el seu eix vertebrador. Partint de


l’esquema narratiu de les rondalles populars, i de les d’Alcover en particular, Vicens


reconstrueix la història d’un dels personatges protagonistes (VICENS 1990: 17-18):





81


Au, i vos contaré una historieta: “Això era i no era un jove i una al·lota que s’estimaven
i festejaven d’amagat, i un dia ella va arriscar es seu bon nom per fugir amb ell, i es casaren. Tot
d’una comanaren una nina; però un dia ella va sebre que ell, de fadrí, tenia una amant, i se li va
desfermar sa gelosia com una torrentera. No, filles meves, sa felicitat no existeix; però, així i tot,
ses nines, quan són grans, han de cercar homo i s’han de casar. Aquesta és sa llei de sa vida.


El fragment reproduït és només una mostra d’aquest tipus de joc intertextual, ja


que Vicens l’usa en repetides ocasions per tal d’anar detallant i, alhora, ampliant cada


cop més els fets narrats. Com pot observar-se, el text en qüestió reprodueix l’esquema


bàsic de les rondalles (fórmula d’inici, moralina final, etc.), però hi introdueix una


novetat en l’àmbit temàtic: les referències més o menys explícites al sexe. En definitiva,


doncs, pot afirmar-se que com vèiem en el cas anterior les variacions introduïdes per


l’autora contribueixen a modernitzar i, alhora, a erotitzar el model original.




3.1.2 Exoliterària


3.1.2.1 Textos no literaris


a. Cinema




El cinema és una cinta de somnis.


ORSON WELLES


En el transcurs del segle XX (i, sobretot, durant la segona meitat) el cinema va


esdevenir una autèntica revolució, tant en l’àmbit social com en els cercles culturals. Els


avanços tècnics que es van anar assolint, l’aparició de corrents estètics molts diversos


(el neorealisme italià, la nouvelle vague, etc.) i la diversificació temàtica dels arguments


fílmics van convertir l’anada al cinema en un requisit indispensable per a tot aquell que


volgués estar al dia.


Aquest boom del setè art, com no podia ser d’altra manera, troba el seu ressò en


les obres d’alguns dels autors objecte d’estudi. Seguint Sebastià Alzamora, que afirma


que el cinema és «una de les disciplines artístiques més estretament interrelacionades


amb la novel·lística moderna» (ALZAMORA 1998: 117), no puc estar-me d’afirmar, ja


d’entrada, que de la lectura de les novel·les analitzades pot extreure’s un llistat força


considerable de referències a títols, escenes, actors i directors. Així, per exemple, els


ressons d’aquest tipus esdevindran una constant a l’obra d’autors com Antoni Serra o


Biel Mesquida, els quals converteixen alguns dels seus textos (penso, per exemple, en




82


les ja citades Rapsòdia per a una nit de Walpurgis, Nuredduna o L’adolescent de sal)


en autèntiques sessions cinematogràfiques.92


Per bé que la intensitat del joc de referències creat per Frontera es va diluint en


cobrar protagonisme els problemes de Miquel al seminari, les bases ja estan assentades.




No només, però, són Mesquida i Serra els autors que fan del cinema instrument


de treball. En aquest àmbit, a més, cal incloure altres casos (d’altra banda, bastant més


concrets) com el de la novel·la Tirannosaurus, de Guillem Frontera. En aquest cas, els


films (i, més concretament, les seves protagonistes) són el recurs de què se serveix el


protagonista a l’hora d’objectivar el seu desig d’evasió (FRONTERA 1977: 93-94):




Va sentir que les venes l’enrampaven en veure l’escot d’una dona, Elizabeth Taylor, a
l’anunci de «La senda de los elefantes». I un desig immens de tancar-se en l’obscuritat d’un
cinema per seguir aquella història. Però això era impossible. Quan li sobrava el temps a l’hora
d’estudiar la lliçó [...], es dedicava a inventar una història que pogués servir al rostre i a l’escot
obsessionants de n’Elizabeth Taylor.




Miquel Moragues, el personatge escollit per protagonitzar aquesta lúcida


recreació de la vida al seminari, pateix en primera persona les conseqüències de viure en


un ambient repressiu. L’única via que troba per escapar de l’asfíxia a què el tenen


sotmès és idear, a partir dels anuncis que troba a les pàgines dels diaris amb què la seva


mare empaqueta els queviures que li envia periòdicament, històries eròtiques


protagonitzades per les actrius representades. Ben aviat la nòmina de rostres que


protagonitzen els seus somnis va ampliant-se: Gina Lollobrigida, Deborah Kerr, Rita


Hayworth, Yvonne de Carlo, Virginia Mayo i Juanita Reina, entre d’altres, s’integren en


les seves fantasies i l’ajuden a sobreviure a la duresa de la seva condició. El punt àlgid,


però, arriba quan es decideix a incorporar-hi una figura masculina, Robert Mitchum


(FRONTERA 1977: 103-104):




En Miquel ja havia perdut el control dels seus personatges, ja que aquests havien anat
cobrant vida i voluntat pròpies i depenien escassament de l’antiga i omnipotent direcció del
somni. No es pogué explicar per què aparegué a l’escenari en Robert Mitchum despullant
parsimoniosament, amb un domini total de la situació, amb una certa violència remarcada —i
només endevinada— pels seus moviments, el cos fràgil i la pell esglaiada de na Millie Perkins
[...]. Els cossos d’home tardaren un parell de dies a despullar-se. Després s’abandonaren de mica
en mica a la creació de difícils motius eròtics assumint-ne la direcció.





92 Per exemple, a la seva obra Serra fa referència, entre d’altres, a Jean Harlow, Marlene Dietrich, Greta
Garbo, John Gilbert, Judy Garland, Groucho Marx, Marilyn Monroe, James Dean, Lana Turner, Veronica
Lake, Boris Karloff, Danny Kaye, Donald Sutherland, Truffaut i Fahrenheit, Sylvia Koscina, Shirley
Temple i Cecil B. De Mille. Per la seva part, Mesquida esmenta Godard, Antonioni, Bellocchio, Fellini,
Bergman, Pasolini, Bertolucci, Eisenstein, el curtmetratge La noia devastada, Moreau i Buñuel.




83


El cinema ha entrat tímidament a l’univers novel·lístic, però fent palesa la intenció de no


tornar a sortir-ne.


Un segon exemple que considero força interessant pertany a l’obra Lluny del


tren, d’Antònia Vicens. En aquest cas, és l’actor Montgomery Clift qui esdevé


protagonista, primer perquè Cecília, la protagonista, veu en el seu promès una


semblança amb el famós actor («El convidat m’esperava al replà. Plegats vàrem


caminar fins al menjador, espiant-nos de reüll. Llavors, una vegada asseguts a taula,


vaig tenir la gosadia de mirar-lo de fit i, si bé tenia una retirada a Montgomery Clift,


l’actor, em va deixar indiferent [VICENS 2002: 45]»), i després perquè aquesta trasllada


el paral·lelisme al seu gat («Aquest vespre a la televisió passaven una pel·lícula dels


anys cinquanta amb Montgomery Clift de protagonista i els ulls de l’actor


s’assemblaven tant amb els ulls del moix, que vaig decidir posar-li el seu nom [VICENS


2002: 63-64]»). Aquesta segona identificació, sens dubte, és la que cobrarà més


importància en el marc de la novel·la, ja que el gat es converteix en una figura


imprescindible per al desenvolupament argumental. Tal com destaca Joan Josep Isern


(2002: 16) en analitzar els continguts de l’obra,




És un món suggestiu, també. Que circula per damunt de la incerta frontera que separa
el somni de la vigília, la bogeria de la raó [...]. Ple d’àngels però ― si se’m permet la facècia―
desangelat, sense ànima. Un món al qual, en relació a Febre alta, Antònia Vicens hi ha
incorporat dos elements nous que accentuen els tons apocalíptics del quadre: la bogeria i la
malaltia. La sida, més concretament. I, en contrapartida amable, la fugaç aparició d’un gat
saberut i prudent que parla i que va enamorar la protagonista perquè té els ulls de Montgomery
Clift. Un gat, però, que a mitja novel·la fuig per una porta mal tancada i no torna a aparèixer
més.




També a l’obra de Guillem Cabrer pot rastrejar-se l’empremta del món del


cinema. Tal com afirma Pere Rosselló (1992: 19) referint-se a El minotaure, «amb


aquesta novel·la Guillem Cabrer va voler fer un relat complex, amarat de passió i


d’història, no tan sols a l’estil de les novel·les abans esmentades (Bearn i Il


Gattopardo), sinó també a la manera d’alguns dels grans films de Luchino Visconti».


Per la seva part, Josep Maria Llompart concreta aquesta afirmació i, apuntant en aquest


cas a Merlot, indica un detall que exemplifica aquesta influència cinematogràfica


(LLOMPART 2006: 19):93



93 Hi ha altres autors que mostren més obertament la seva preferència pel cineasta italià. És el cas, per
exemple, de Jaume Santandreu, que a Mamil·la, encara posa la seva admiració en boca d’un dels
personatges (SANTANDREU 1984: 155): «Al mestre de català li dec el gust per les coses antigues,
l’encanteri pels clàssics del cinema de forma molt preferencial per Visconti i Passolini».





84




De tota manera, jo diria que la Mallorca pretèrita, falsa i bellíssima, creada per la
imaginació i la sensibilitat d’en Cabrer, més que a la Mallorca, no menys falsa ni menys bella, de
Llorenç Villalonga, s’assemblaria a la hipotètica visió que de l’illa hauria tingut Luchino
Visconti. Potser l’art de l’insigne cineasta italià va ser el model que el nostre escriptor sentia més
a prop en escriure Merlot. I ell mateix en devia ésser conscient; almenys així ho denota
l’homenatge que ret a Visconti quan Maria Pia explica a Bímbila Colomna, l’heroïna de la
novel·la, el desenllaç de l’aventura que, amb gran escàndol de la societat veneciana, havia tingut
la comtessa Serpieri. Aquesta aventura és, nogensmenys, la que Visconti narra en aquella
pel·lícula inoblidable que es titula Senso.




D’altra banda, a Una primavera per a Domenico Guarini Carme Riera presenta


la recreació d’un dels moments més traumàtics de la infantesa de la protagonista (els


tocaments a què la sotmet el seu veí de cadira en un cinema) tot fent servir al·lusions


directes a la pel·lícula que ella i els seus germans estan visualitzant. Així, la veu


narradora en primera persona va alternant les referències al film amb les referències a la


seva vivència personal (RIERA 1984: 129):




M’alluny pantalla enllà, m’enfons dins un calidoscopi d’imatges. Tot és bell, molt
bell... Sissí i Francisco José... Per què no sóc també una princesa? Sissí riu i Francisco José la
mira embadalit... Li ha dit que l’estima. Sissí plora. Ella també s’ha enamorat. És feliç però està
trista. L’emperador és el seu cosí i el promès de la seva germana. Es besen. És un bes llarg als
llavis. Marianna es belluga incòmoda a la seva cadira. Potser és massa forta la pel·lícula per a
noltros? La renyarà ma mare quan la hi conti? Algú ocupa el seient del meu costat [...] Em moc,
intent aixecar-me. Sense fer gens de renou l’home lluita per esquinçar-me la butxaca. Si no tenc
diners...! Ha descosit un bocí del folre i em passa dos dits cuixes avall, i els endinsa sota les
bragues...


A poc a poc, ficció narrativa i ficció cinematogràfica es fusionen, ja que la


protagonista del film conhorta la de la novel·la, que s’ha tancat al bany i no vol sortir-ne


per por de retrobar el seu agressor: «M’afic dins el wàter. Mir la butxaca foradada.


M’arregus la falda. Rent amb saliva el bocí de pell que els seus dits han tocat. Sent


fàstic i ganes de plorar. No gos sortir, tenc por que ell m’esperi defora... Sissí ha baixat


de la pantalla, ha travessat la sala de butaques i, sense que ningú la ves, s’ha acostat


dolçament a consolar-me» (RIERA 1984: 130). L’ús de la intertextualitat, per tant, ha


assolit el seu punt àlgid.


Ja per acabar em referiré als que, sorprenentment, són dos dels pocs exemples


amb referents cinematogràfics moderns que poden trobar-se a les obres dels autors


estudiats (la resta, com s’ha vist fins ara, pertanyen a l’àmbit dels grans clàssics). En


primer lloc, cal destacar una referència extreta de l’obra Catedral amb armaris, la qual




85


té una relació molt estreta amb els continguts que ocupen les reflexions del protagonista


(SANTANDREU 2004: 96):94


Tanmateix, entre la ferralla de notícies, la meva atenció ha triat, embadalint-se fins al
punt de quedar amb la forqueta a l’aire, el reportatge sobre una de les darreres pel·lícules de tema
gai, posat de moda darrerament des de tots els caires i matisos que el col·lectiu LGTB brindam
als nostres cineastes. El film es projecta, ja, a les pantalles amb el títol de Cadell.






95


El segon cas a tenir en compte és molt més heterogeni, ja que no se centra


únicament en un títol concret sinó que presenta una gran diversitat de picades d’ullet


cinematogràfiques les quals, com a novetat, apareixen combinades amb algunes de


televisives. Aquest degoteig incessant de referències “actuals” l’observem a l’obra de


Porcel Cada castell i totes les ombres, per les pàgines de la qual desfilen des d’Alien


(«Una Eternitat la seva, doncs, feta d’una ficció de monstres, fossin els galàctics


d’Spielberg o el famós Alien, que omplia de vòmits filamentosos l’actriu aquella tan


espàrrec com Mariona, Sigourney Weaver» [PORCEL 2008: 31]) a Miami Vice i Sex and


the city («Un rebregat boca a boca que, segur, diferiria de les escenes de gesticulació


elegant que sortien a la televisió, carantoines de les paies tocades i posades, Miami Vice;


i millor Sexe a Nova York, encara que els diàlegs pretensiosos d’aquesta sèrie...»


[PORCEL 2008: 55]), passant per Star Wars («Al vestíbul de sortida del soterrani havia


tornat a veure, de rampellada, els motius decoratius dels murs, màscares tretes de les


amenaçadores xemeneies de Gaudí a la Pedrera. Talment el casc dels guerrers o del


dolent de la veu ronca de La guerra de les galàxies, o qualsevol episodi de la sèrie,


Hollywood ho hauria copiat?» [PORCEL 2008: 99]) i fent aturada en alguns dels plats


forts del nostre menú televisiu («I encara que la televisió mantenia les famílies força


estabilitzades, Aquí no hay quien viva, Ana y los siete, Salsa rosa, els partits del Barça i


el Reial Madrid, Polònia, Lo Cartanyà, l’exitàs de Buenafuente en castellà» [PORCEL


2008: 115]). La unió d’uns referents tan diversos (i, per què no dir-ho, inesperats en una


obra d’aquestes característiques), lluny de desorientar el prototip de lector cinèfil i


Per precisar
millor el tema del drama, seria bo determinar-li l’espècie, a eix lletó, anomenant-lo «cadell
d’ós».





94 Aquest es troba immers en una reflexió sobre el famós col·lectiu de gais peluts. Fins i tot, arriba a
comparar aquest tipus amb el Joanet de l’onso alcoverià: «Mai de mai s’hagués pogut imaginar el reprimit
i repressor canonge de les rondalles, tot i esporgar-les amb el sedàs d’una obsessiva moral asexuada, que
li passassin per malla mites populars tan lascius com en “vit que no volia aixecar-se del llit” o, en el
nostre cas, el clarivident arquetip “d’en Joanet de l’onso”» (SANTANDREU 2004: 97).
95 El film en qüestió va ser rodat l’any 2004 per Miguel Albaladejo. El tema al qual es refereix
Santandreu és la custòdia d’un nen per part del seu oncle homosexual, el qual està vinculat a la comunitat
dels gais peluts o “óssos”.




86


addicte a la televisió propi de la dècada iniciada el 2000, el situa en un context que li


resulta familiar atès que tots els noms esmentats pertanyen a la seva realitat immediata.


La intenció real de l’autor, però, em sembla que no és aconseguir que aquest lector


prototípic s’interessi per la lectura d’una novel·la d’aquestes característiques sinó que,


ben al contrari, allò que pretén és fer escarni d’un panorama cultural en hores baixes. La


inclusió d’aquests noms, per tant, no pot sinó considerar-se un divertiment (amb clara


intenció de mofa) per la seva part.




b. Música


La música, en qualsevol de les seves manifestacions, és també un element


d’aparició molt freqüent en el marc de les novel·les estudiades. Les referències d’aquest


estil, com tot seguit demostraré, s’integren de manera pràcticament automàtica en els


textos analitzats i juguen, en molts casos, un paper rellevant a l’hora de bastir


determinats passatges (normalment, de caire descriptiu).


Abans d’entrar en matèria, cal fer una delimitació prèvia. Em refereixo a


distingir, d’una banda, la música més clàssica i, de l’altra, la que hom denomina música


popular. En paraules de Xavier Barceló (2008a),96


Seguint la classificació proposada per Barceló (que, per la seva part, es basa en


les tesis referents a aquesta qüestió exposades per Adorno), cal fer esment en primer


lloc als «autors canònics». A aquest respecte, pot afirmar-se que existeix una quantitat


no excessiva però sí prou representativa de referències que denoten la formació musical


clàssica dels autors. Així, per exemple, mentre que el detectiu protagonista de La ruta


dels cangurs escolta «un fons musical de von Karajan contra Mozart» (FRONTERA 1991:


203), el Bartomeu de Tallats de lluna desconnecta amb «una ària de na Callas» (OLIVER


2000: 12) i a Èxtasi «durant la missa de difunts, una soprano vinguda expressament de






…la música popular […] és popular en el sentit que s’oposa a l’elitisme que és inherent
a l’expressió artística canònica. Així, podem pensar en art pop, en música pop i, en menor
mesura, literatura o cinema pop (aquests dos termes s’utilitzen amb certa freqüència en anglès).
Si observam les referències que apareixen a la narrativa balear, veurem com aquesta distinció hi
és ben present. D’una banda, tenim les referències a la música clàssica o seriosa […],
generalment centrades en els autors canònics: Bach, Mozart, Beethoven, Mahler, etc. De l’altra,
la música popular (a dins aquest bloc, cal distingir entre la música pop i la música de caire
tradicional).





96 El text de Barceló és inèdit i, per tant, no se’n pot citar la paginació.




87


Milà va cantar fragments del Rèquiem de Fauré, acompanyada de la coral Studium


Sacrum» (JANER MANILA 2005: 153).


És, naturalment, Biel Mesquida qui presenta un tractament més personal de les


referències clàssiques. Com a mostra, pot citar-se el cas de Puta marès (ahí), on l’autor


esmenta els músics «de sempre» recorrent a un sistema de citació molt particular


(MESQUIDA 1978: 76-77) :



Duc en Manelet Serrat (temps de Biologia i Sindicat Democratíssim d’Estudiants i


loves-stories). I es de sempre: Joan Sebastià, Lou, Mozartet, Scarlatti, en Brel, en Chopinot, en
Rameau, en Carlo d’Allasio, en Sati i sa Dharma, en Machín i en Supúlveda (els he robat a na
Mait per a suvenir-me de ses Joventuts Llibertàries dels quaranta i pico).




Tal com destaca Barceló (2008a), mitjançant aquest tipus de referències (com


pot observar-se, en ocasions se serveix únicament del nom propi, com en el cas de


«Joan Sebastià»; d’un diminutiu, «Mozartet», o d’un augmentatiu com «Chopinot»),


Mesquida subverteix l’elitisme d’aquesta música. Efectivament, amb aquest recurs


aconsegueix que uns noms que, fins al moment, havien estat “intocables” restin a l’abast


de tothom, això és, els fa propers a la percepció del lector. A més, la combinació dels


referents clàssics amb altres de més moderns (Serrat, Lou Reed, la Dharma, etc.) fa


desaparèixer la barrera temporal que separa sovint la música anomenada clàssica del


pop.


Mesquida no serà l’únic autor de la seva generació que es beneficiarà d’aquesta


desaparició de fronteres: ja des dels inicis de la seva producció literària, molts dels


autors objecte d’estudi incorporen a les seves obres, a més dels exemples clàssics ja


esmentats, referències musicals que denoten clarament la influència dels nous temps i,


alhora, el seu afany de rebel·lió. Hi ha dos grups que esdevenen una referència


ineludible per a molts d’ells: els Beatles i els Rolling Stones. La nòmina de citacions a


l’obra d’ambdós conjunts és molt extensa i variada: pel que fa als Beatles són citats, per


exemple, per Maria-Antònia Oliver a Punt d’arròs (OLIVER 1996b: 57), Guillem


Frontera a Els carnissers (FRONTERA 1969: 114) i Biel Mesquida a L’adolescent de sal


(MESQUIDA 1990: 175-176). Per la seva part la música dels Rolling Stones, a més


d’aparèixer citada a obres com Han plogut panteres (JANER MANILA 1971: 132) i Els


carnissers (FRONTERA 1969: 151), és reutilitzada per una de les autores objecte d’estudi


amb la intenció de crear un efecte molt concret. Em refereixo a Carme Riera i, més


concretament, a Una primavera per a Domenico Guarini. En aquesta novel·la, l’autora




88


se serveix de la lletra de la cançó Street Fighting Man per il·lustrar la determinació que


ha pres Marta, una noia que no és acceptada per la seva família (RIERA 1984: 152):




—No tens música? Neil Young...? Passe... Els Rollings? Vale. Si no hi ha res millor...
Em parla a crits. Dirà al seu pare que el que vol és deixar d’estudiar i trobar feina...
«But what can a poor boy to do...»
... que està disposada a parlar, a conviure amb ells,


a arribar a un pacte..., els dirà que la tractin, això sí, com una persona, que la deixin...
«...except to sing in a rock and roll band?»97


Abans de cloure aquest apartat musical, vull fer dos apunts a manera de


curiositat. El primer té a veure amb el vessant de la música popular més folklòric: tal


com he destacat abans, els autors de la Generació dels 70 incorporen referents musicals


moderns amb l’objectiu de dotar les seves obres d’un cert aire de rebel·lia. Tot i això, el


cert és que són molts els qui no es desprenen de la pàtina de les cançons de la terra i les



... de projectar sobre ella llurs frustracions...




Com pot observar-se, s’estableix un clar paral·lelisme entre la lletra de la cançó i


la situació de la noia: igual que el protagonista d’Street Fighting Man, Marta és un


esperit indòmit que, en aquest cas, vol imposar la seva voluntat a la rígida autoritat


paterna. Tot i això, tal com s’anticipa a la tornada reproduïda no aconseguirà trobar el


seu lloc. I és que, igual que passava a la tranquil·la ciutat de Londres, tampoc als nostres


carrers no hi ha lloc per a una lluitadora.


A banda de les repetides mencions a aquests dos grups capdavanters del


panorama musical, poden destacar-se altres exemples que reflecteixen una gran


diversificació en aquest àmbit: així, mentre que el protagonista de Rapsòdia per a una


nit de Walpurgis, Nuredduna es deleix per Pink Floyd (SERRA 1981: 33), l’adolescent


de sal de Mesquida se sent molt identificat amb la cançó de Pau Riba Mareta bufona


(MESQUIDA 1990: 86-87), a Han plogut panteres el gramòfon sona amb la cançó La


española cuando besa (JANER MANILA 1971: 122) i un dels personatges de Lluny del


tren rememora una revetlla en què sonà Tombe la neige d’Adamo (VICENS 2002: 196).


D’altra banda, cal no oblidar també que els títols de cançons serveixen per afaiçonar


títols de novel·les. Xavier Barceló, a aquest respecte, destaca un cas (que ell mateix


denomina «un poc hortera») força significatiu: el de l’obra de Janer Manila Els rius de


Babilònia, que evidentment s’inspira en el títol de la famosa cançó de Boney M.



97 La traducció de la lletra és «Però què pot fer un pobre noi a part de cantar en una banda de rock and
roll?»




89


mantenen en el seu imaginari.98


Ja per acabar, vull referir-me als càntics “de combat”. Molt marcats encara per la


guerra civil, alguns dels escriptors objecte d’estudi reprodueixen a les seves obres


fragments de cançons referents al conflicte. És el cas, per exemple, de Llorenç Capellà,


que a Un dia de maig reprodueix alguns versos de la cançó d’origen alemany El


Una escena bastida a partir d’aquest tipus de referents


que em sembla certament reeixida pertany a l’obra Corbs afamegats, en la qual Gabriel


Tomàs fa servir en un context clarament irònic (es tracta d’una escena que reflecteix una


nit de bauxa, en el marc de la qual el protagonista canta les cançons reproduïdes per


cridar l’atenció de la dona pretesa) dues peces rescatades de la memòria popular (1972:


163-164):




... en Pere es veié enmig del rotlo. I no es va poder negar a cantar. Digué, encerclat per
aquells jaeneros, que «Na Caterina de Plaça» no la sabia, però en cantaria una altra de
parescuda. No volgué que el de la guitarra rascàs... Regnà el silenci, en Pere adoptà un posat de
pagès que canta a l’era en dia de batuda, com si aguantàs les regnes de la bèstia que fa voltes. La
veu prima i feble.



Jo tenia un moixet negre
que pasturava pel carrer.
Una dona el me va pendre
i el me va fer sabater.
Dones, si voleu sabates!
el meu moixet ne sap fer,
fortes com una rabassa
i fines com un paper!



La casa brogia d’aplaudiments i visques, «Otra, otra, otra», li’n demanaven els


jaeneros. En Pere d’una altra empenta tornà a esser enmig; el rotlo s’eixamplà, en Pere començà.


En Pep Gonella té
un ca de bou.
El va baratar amb un ou
de xoriguer,
pel qui feia de porquer
dins Son Serra.
Sabia tocar guitarra i castanyetes,
sabia manejar pessetes
dins un ribell...



No se’n recordava molt bé, cantava a trossos solts, els que li venien a la memòria. Quan


cregué que ja n’hi havia prou, sortí del cercle i tothom va repetir la gatzara d’abans.



98 Un cas que mereix també el seu comentari a aquest respecte és el de l’obra El pallasso espanyat de
Llorenç Capellà, en el marc de la qual es repeteix amb insistència la tornada d’una cançó de bressol
(«Lluneta del Pagès, som a ca teva i no em pots dir res» [CAPELLÀ 1980: 46-47]). No és el primer cop que
aquesta cançó apareix a l’obra d’un autor mallorquí: recordem el poemari de Maria Antònia Salvà que en
porta el primer vers per títol.




90


camarada o Yo tenía un camarada, que va fer-se molt popular entre les files nacionals


arran de la tornada de la División Azul (CAPELLÀ 1972: 30):




«Yo tenía un camarada
entre todos el mejor,
a mis pies cayó heri-dó,
el amigo más queri-dó...»99


En aquest primer cas, com pot observar-se, la intertextualitat constitueix el


principal recurs narratiu de què se serveix l’autora a l’hora de bastir el seu text. L’atac


de Domenico Guarini a l’obra de Botticelli La primavera és el punt de partida per a


dues històries, la pública (la investigació al voltant d’aquest fet) i la privada (l’evolució


de la complexa situació personal de Clara). Ambdues, però, aniran trobant diversos


punts de convergència. I és que, tal com es destaca a la contraportada de l’obra, «a La


primavera hi ha la clau d’ambdós enigmes. Aquest és el missatge hermètic, que des de


tants de segles guardava el quadre, però que només serà revelat a aquells que tenen


capacitat per transformar-se». El contingut d’aquest misteriós missatge no és altre que la





c. Pintura


A l’hora d’encetar aquest apartat, sens dubte és indicat fer referència en primer


lloc a l’obra en què el joc intertextual amb les arts plàstiques resulta més evident: em


refereixo, naturalment, a Una primavera per a Domenico Guarini. Tal com afirma


Akiko Tsuchiya (2000: 69),




La novel·la [de Riera] consta de dos fils narratius fonamentals, que representen la
recerca de veritats i de significats velats. D’una banda, Una primavera és una espècie de novel·la
policíaca l’estructura de la qual ens impulsa cap a la resolució del misteriós atemptat contra el
quadre de Botticelli. Aquesta novel·la de misteri es desenvolupa paral·lelament a la història de
recerca personal de la protagonista, Clara, en un moment de crisi.



99 Les dues primeres estrofes de la cançó, que contenen els versos reproduïts, fan així:


Yo tenía un camarada.
¡Entre todos el mejor!
Siempre juntos caminábamos,
siempre juntos avanzábamos,
al redoble del tambor.

Cerca suena una descarga.
—¿Va por ti o va por mi?
A mis pies cayó herido
el amigo más querido
y en su faz la muerte vi.




91


recerca de la pròpia felicitat, un camí que Guarini resol amb un crim que pot considerar-


se «un atemptat contra la capacitat de ser feliç» (RIERA 1984: 179). La recerca de la


protagonista, d’altra banda, «ha de ser continuada més enllà de l’última pàgina de la


novel·la» (TSUCHIYA 2000: 70), ja que aquesta haurà de fer front en solitari a una


situació totalment nova per a ella: la maternitat.


D’altra banda també Jaume Santandreu, a la novel·la Catedral amb armaris,


construeix un fragment narratiu a partir d’un record pictòric. En aquest cas, el fragment


presenta el passeig per uns carrerons recòndits d’un personatge al qual uns individus


desconeguts han assaltat i apallissat. El lògic trasbalsament que comporta una vivència


d’aquestes característiques fa que el personatge en qüestió percebi la imatge deformada


de la gent amb qui es topa, cosa que enllaça, segons l’autor, amb la pintura del Greco


(SANTANDREU 2004: 173): «Aferrat per la paret he anat avançant lentament i vacil·lant.


Les persones quan passaven pel meu costat allargassaven llur figura, talment en una


pintura del Greco, per acabar difuminant-se com a fum d’estampa».


Un altre referent pictòric que contribueix a dibuixar l’estat d’ànim d’un


personatge és el Guernica de Picasso. La tragèdia que supura aquest quadre serveix a


Maria-Antònia Oliver per reflectir l’estat emocional d’Aina, la protagonista de Punt


d’arròs (Oliver 1996b: 29):




Llençols i mantes en caramull. La simetria trencada. Papers i llibres ocupaven les
cadires.


Dos gots amb rastres de cafè-amb-llet deixaven una marca rodona a la fusta.
Descansaven indiferents damunt la taula, entre un escampall de miques de pa i papers desinflats,
abandonats.


Al bell mig de l’estora, un calcetí solitari i insolent s’havia desmarcat del munt de roba
bruta, agombolada a l’única cadira que s’havia lliurat de lletra impresa.


El Guernica estava tort.
Dues maletes obertes a terra mostraven l’obscenitat dels seus interiors. Dos vedells


esquarterats.


Tal com es desprèn de la citació reproduïda, el caos que descriu el famós quadre


esdevé correlat objectiu tant dels sentiments de la protagonista, trastornada després de la


ruptura amb la seva parella, com del desordre de la casa, que alhora és un clar reflex


d’aquesta situació. El joc de referències, per tant, és una peça clau a l’hora de subratllar


l’amargor del passatge narrat.


Ja per acabar, cal citar un exemple que, tot i que en principi pugui semblar


anecdòtic, constitueix una important empenta per al seu autor a l’hora de delimitar el


perfil dels seus personatges. Em refereixo a una enumeració de referents pictòrics (en




92


aquest cas, no es tracta d’obres concretes, sinó de noms d’artistes) inclosa a La ruta dels


cangurs (FRONTERA 1991: 53):




Li vaig repetir les gràcies i em vaig dirigir al bar, sumit en un silenci només distret per
la remor de la mar. A les parets hi havia alguns quadres penjats que vaig examinar amb atenció:
obres de Roca Fuster, Miquel Barceló, Ramon Canet, Vicenç Calbet, Robert Llimós, litografies
de Tàpies, Miró i Guinovart. Cosa sòlida. Coses de n’Aina?


M. van Balen em sorprengué contemplant per segona vegada un quadre de Ramon
Canet.


—Li agrada la pintura?
—M’agraden alguns quadres —vaig precisar.
—Aquest, per exemple?
—Sí.
—És d’un jove pintor mallorquí... La meva afecció a la pintura puc dir que és obra de


n’Aina.
—Ja té una cosa en comú amb el seu vidu.
—Matisi: el seu vidu simplement consentia que n’Aina compràs pintures. Però no li


agraden. Diguem que el seu gust no coincideix amb el meu, ni supòs que amb el de vostè.
Naturalment, no podia coincidir amb el de n’Aina. Si de cas, l’assassí té una llunyana idea de
l’art com a inversió. Això és tot.




El referent pictòric, des del moment que serveix per aclarir algunes dades del


tarannà dels personatges involucrats (Aina, el seu vidu i monsieur van Balen),


constitueix una valuosa ajuda per al detectiu protagonista de la novel·la, el qual fa les


primeres passes en el marc de la investigació que l’ocupa i, lògicament, cerca qualsevol


pista que l’ajudi a resoldre un cas que, d’entrada, sembla no tenir una explicació


coherent.




d. Referències històriques


La manipulació del passat és una altra de les variants de la intertextualitat


exoliterària utilitzada pels autors objecte d’estudi. I és que, segons Miquel Ferrà i


Martorell, tant ell com els seus companys de generació tenen una sèrie d’avantatges en


aquest àmbit (FERRÀ I MARTORELL 1998: 64):




Una de les fonts narratives més a l’ús en aquesta època és la mal anomenada novel·la
històrica que, pel que fa a la meva obra i a la de molts narradors de la generació del 70, té molt
poc a veure amb aquella altra novel·la històrica del romanticisme que encarnà Victor Hugo i
altres immortals del moment. La moderna novel·la «històrica», que potser té el seu exponent
«màgic» en el que alguns qualifiquen d’«història-ficció», juga amb tota una munió de mitjans als
quals la literatura del segle XIX no podia accedir: una visió del passat des de l’òptica del
liberalisme i el socialisme, una capacitat d’anàlisi que pot esser auxiliada per les més modernes i
sofisticades tècniques arqueològiques, un patrimoni informatitzat de milers d’arxius, un retrat
psicològic dels personatges que vagi més enllà dels habituals tòpics freudians, una reconstrucció
de l’entorn i les circumstàncies que les ciències socials ens han posat ben a l’abast, una quota
d’imaginació considerable i destinada a omplir tots els buits i llacunes deixats per les cròniques,
una certa atenció envers la llegenda i el mite com a complement de la personalitat històrica




93


d’una època determinada, un apropament als costums, arts industrials o ideologies dominants de
cada graó generacional...




Efectivament, tots els recursos esmentats són utilitzats pels autors d’aquesta


moderna novel·la de caire històric a l’hora d’afaiçonar arguments, remembrar situacions


i dibuixar personatges. Així, mentre que a La dama de les boires Janer Manila recupera


la passió de Catalina Homar i l’Arxiduc Lluís Salvador, a Estiu de foc Miquel López


Crespí recrea un personatge femení vinculat a la tropa del capità Bayo, i a Memòries


secretes de Cristòfor Colom el mateix Ferrà i Martorell novel·la la vida del famós


almirall.


Sens dubte, un cas que en aquest context reïx de manera notable és el de l’obra


Dins el darrer blau, de Carme Riera. En el marc d’aquesta novel·la, Riera reconstrueix


amb encert la difícil situació de la comunitat xueta resident a Mallorca a finals del segle


XVII (la vigilància extrema a què eren sotmesos els seus membres, l’escarni públic,


l’expropiació dels seus béns i la tortura són, només, algunes mostres de la cruesa de la


persecució i assetjament constant que va patir aquest col·lectiu), sempre deixant a la


ficció el procés de creació d’identitats narratives. Així, tot valent-se de la «quota


d’imaginació» a què al·ludia Ferrà i Martorell, la mateix autora destaca que «he canviat


noms, cognoms i malnoms a posta per remarcar que el meu llibre no és d’història, sinó


de ficció. En els dominis de la història cap material no pot ser manipulable; en el de la


novel·la, per molt històrica que sigui, mentre es mantingui la versemblança, la veritat de


cohesió, tot és vàlid i es legitima en conseqüència» (RIERA 1994: 430-431).


Si bé en la creació de personatges Riera demostra la seva perícia com a creadora,


és en l’apartat de reconstrucció històrica on es deixen sentir els ressons del vessant que


m’ocupa. Tal com afirma a aquest respecte María Pilar Rodríguez (2000: 245), «si


comparem els fets que es relaten a Dins el darrer blau amb, per exemple, la informació


facilitada per Gabriel Cortès a Historia de los judíos mallorquines i [sic] de sus


descendientes cristianos o per Angela Selke a Vida y muerte de los chuetas de


Mallorca, veurem que els límits entre la realitat històrica i la ficció es tornen


extraordinàriament difosos, palesant d’aquesta manera la similitud existent entre allò


que narra la novel·lista i el que expliquen els historiadors».


Un altre autor que juga a manipular el passat per convertir-lo en material


novel·lable és Baltasar Porcel. El cas de Cavalls cap a la fosca és paradigmàtic a aquest


respecte: segons Llorenç Soldevila (2008: 107), en aquesta obra «el lector serà


arrossegat per una voràgine d’històries que se superposen, s’entrecreuen, es comuniquen




94


per potents flashbacks que el porten a transitar per un desbocat passeig a cavall de la


realitat ficcionalitzada novament d’Andratx, paral·lela a una altra, basada en bona part


en les notícies històriques que treu de la Història de la baronia d’Andratx, de Joan


Baptista Ensenyat».100


Delirant la becada he anat a trobar-me amb un dels meus protectors, el primer cristià
perseguit, processat i condemnat, en terres catalanes, per pecat de sodomia, Ponç Hug, comte
d’Empúries. El llibre que recull les dades del seu processament


L’obra històrica a la qual al·ludeix Soldevila, esmentada (i, a


més, citada textualment) pel mateix Porcel en el transcurs de la novel·la, esdevé la font


de la qual beu el nou text, això és, cal considerar-la l’engranatge mitjançant el qual es


posa en funcionament la pràctica intertextual.


També Jaume Santandreu, a Catedral amb armaris, remet a la història com a


font d’inspiració. Tot i això, en aquest cas la incorporació d’una referència externa a la


novel·la només n’afecta un fragment molt concret, i no la seva totalitat com vèiem en


els exemples anteriors (SANTANDREU 2004: 55):




101


En aquest bloc, darrer en què es treballarà l’ús de la intertextualitat a partir de


referències a textos no literaris, faré esment a alguns casos puntuals que, precisament


pel fet de tractar-se de mostres més o menys aïllades, no s’han considerat en un apartat


propi. Per començar cal fer la vista enrere i recordar que, com s’ha destacat al segon


apartat, els autors objecte d’estudi van créixer en un clima de religiositat exacerbada, de


«creences omnipotents» (CABRER 1990: 11). No és estrany, per tant, que a algunes de


, amb el seu essencial
despullament, ens demostra un cop més que, des de sempre i per a sempre, el poder ha engospat
el sexe com a arma de repressió i de domini. La reducció de l’esquiu i poderós comte
d’Empúries, que el rei no havia pogut aconseguir amb decrets, exèrcits i castells, s’aconsegueix
amb un atac vil i pervers, precisament per legal, contra l’amic que destorbava.




Santandreu, com pot observar-se, estableix un paral·lelisme entre el conflicte que


ocupa Lluc, el protagonista de la novel·la (es tracta del cas de Marc, un capellà acusat


d’haver abusat d’un jove) i el que va suposar la condemna del comte d’Empúries. La


condició homosexual d’ambdós personatges, unida a la gravetat de les acusacions


vessades contra ells, són la clau que condueix vers la seva identificació literària.




e. Altres



100 La referència completa d’aquesta obra és ENSENYAT I PUJOL, Juan Bautista (1920). Historia de la
baronía de los señores obispos de Barcelona en Mallorca. Palma: Escuela Tipográfica Provincial.
101 Es refereix a ROSSELLÓ, Ramon (2003). El procés contra Ponç Hug, comte d'Empúries, per pecat de
sodomia. Palma: Lleonard Muntaner. Aquest volum conté una presentació a càrrec del mateix
Santandreu.




95


les seves obres es reprodueixin oracions, pregàries o fragments de la litúrgia. Així, per


exemple, mentre que Els rius de Babilònia s’enceta amb una citació del Salm 136


(«Super flumina Babilonis»), a L’adolescent de sal es reprodueix un fragment força


extens d’un dels sermons de les “Madres Cristianas” (MESQUIDA 1990: 118-119), a Han


plogut panteres se cita literalment un fragment del Miserere mei (JANER MANILA 1971:


14) i a Tirannosaurus es remet, també de manera literal, al Parenostre («pregau per


nosaltres pecadors, ara i en l’hora...» [FRONTERA 1977: 25]). Un exemple força


representatiu a aquest respecte el trobem a la novel·la La dama de les boires102



102 Cal tenir en compte, també, que els capítols d’aquesta obra segueixen les denominacions del sistema
d’hores monàstic.


, en el


marc de la qual la commemoració de la festivitat de l’assumpció de Maria es converteix


en un pretext per citar, en llatí, un fragment de l’Apocalipsi (JANER MANILA 1987: 104):




La brillantor virolada de la Mare convertia la festa en un verger d’espurnes, blanques i
grogues, entre les alzines. De nit, en les hores llargues que vaig vetllar el seu son, la difunta
transformà la seva cara múltiples vegades. Érem sols ella i jo, a l’empar de la llum esgrogueïda
d’una llàntia, sota les seves ombres vacil·lants. Cantava antífones i saltiris, i la veu se’m tornava
ronca, com endurida per causa de l’ambient enrarit. Havia triat un fragment de l’Apocalipsi,
segons la narració que en fa l’apòstol-verge, l’escollit jardí de Déu, des del desert de Patmos:
signum magnum apparuit in caelo: mulier amicta sole, et luna sub pedibus eius, et in capite eius
corona stellarum duodecim.




Un altre cas a tenir en compte en aquest àmbit pertany a l’obra Camí de coix. En


aquesta ocasió el fragment citat, a més d’exemplificar l’ús de la tipologia intertextual


que m’ocupa, serveix per fer palesa la procedència del títol de l’obra (SANTANDREU


1980: 234):




A l’entrada de l’església, vora la pica eixuta de l’aigua beneïda, he trobat la Bíblia.
Guiat per la pràctica antiga, m’he topat molt prompte amb la cita exacta. Record que era a Sant
Lluc a mitjan capítol setè:


—«Els coixos caminen, els cecs hi veuen, els sords escolten, els morts ressusciten i els
pobres reben la bona nova».


M’ha enxopit la clarividència: el miracle no és que els coixos deixin de ser coixos, sinó
que caminin.




Tot seguit cal tractar un altre àmbit referencial, relacionat en aquest cas amb les


arts plàstiques: l’escultura. Un primer exemple que pot destacar-se a aquest respecte,


extret de l’obra La ruta dels cangurs, converteix una peça de Chillida en una arma


ofensiva (FRONTERA 1991: 37):





96


Els ulls de na Juanita, en informar-me, no expressaven cap mena de sentiment noble
cap a la meva persona. Però foren aquests mateixos ulls sense preu els qui em salvaren: hi vaig
poder llegir un perill imminent a la meva esquena. Em vaig girar ràpidament, just a temps
d’esquivar el cop que en Rafel es proposava descarregar sobre la meva espinada amb una cosa
de n’Aina: una petita, meravellosa escultura de Chillida. L’escultura rodolà i no es trencà gràcies
a l’obra del famós artesà de Montevideo.




Una altra mostra, a parer meu força més reeixida, es localitza a l’obra Catedral


amb armaris (SANTANDREU 2004: 20-21):




Marc continuava amb els ulls clucs, però semblava com si anàs compassant el rebuf de
l’alenada. El meu rostre, inclinant-se cap endavant, ha estat a frec de la cara de Marc. M’he
sorprès, com la Pietat, contemplat aquell fardell d’humanitat apallissada, nafrada, destrossada.
Sentia el mateix esglai que hauria experimentat davant l’efecte devastador d’un terratrèmol o
d’una bomba que esclata al cor de la ciutat. Increïble.




La força de la descripció presentada per Santandreu rau en la comparació de


l’actitud del seu protagonista amb la de la Pietat de Miquel Àngel: ambdós personatges


agombolen els seus fills (carnal el de la Pietat, de creença el de Santandreu) ferits, i


observen commoguts els «fardells d’humanitat apallissada» que la desgràcia ha deixat


caure als seus braços. La referència intertextual, per tant, és clau a l’hora de dotar la


descripció reproduïda del component tràgic que es desprèn del famós grup escultòric.


Un altre aspecte a tenir en compte, i que crida bastant l’atenció ja que pot


considerar-se un símbol de transgressió i modernitat, és el dels graffitis. La pràctica de


fer servir les parets del carrer per expressar les pròpies idees serà recollida per Gabriel


Janer Manila a l’hora de posar títol a dues de les seves novel·les: Han plogut panteres i


Satan estima Berlín. Tal com reconeix el mateix autor (ALZAMORA 1998: 99-100),




... dues vegades ho he fet, això de titular un llibre meu amb un grafitti: amb Han plogut
panteres [que pren el títol d’una consigna del maig francès del 68, una que avisava: “Plouran
panteres”], i després amb Satan estima Berlín, que explica la meva visió de la caiguda del Teló
d’Acer, amb la qual vaig coincidir en una estada meva en aquella ciutat [...]. Vaig sentir la
necessitat d’escriure un llibre sobre aquella experiència, i el vaig titular amb aquesta frase que
vaig veure pintada damunt una paret berlinesa: “Satan estima Berlín”. Vaig pensar que resumia
no tan sols la situació alemanya, sinó també l’essència malèfica de l’Occident modern.




Estretament relacionada amb l’exemple anterior pel seu caire revolucionari es


presenta la següent mostra, extreta de L’adolescent de sal. En aquest cas, són les


consignes del maig francès les que s’erigeixen en protagonistes (MESQUIDA 1990: 277):




97





Finalment, cal esmentar el que, indubtablement, és l’exemple més sorprenent de


tots els tractats en aquest apartat. I és sorprenent perquè el seu autor, Miquel López


Crespí, no recorre al text, sinó a la imatge a l’hora d’identificar el referent que li servirà


com a guia a l’hora de planificar la redacció d’algunes de les seves novel·les:




M'interessaven més les publicacions referents a la guerra civil (i a la Segona Guerra
Mundial), els llibres que poguessin dur. D'aquesta manera em vaig poder fer (per un duro
d'aleshores!) amb la famosa obra del feixista Francesc Ferrari Billoch (Manacor 1901-Madrid
1958) Mallorca contra los rojos, amb una gran quantitat de números de Mundo... I va ser
precisament gràcies al llibre de Ferrari Billoch comprat a començaments dels anys seixanta a la
porta del col·legi Lluís Vives de Ciutat que vaig poder veure (en la pàgina 41) la fotografia de les
cinc infermeres republicanes. Infermeres que poc després del reembarcament de les milícies
antifeixistes serien violades i afusellades pels falangistes. Aquestes dones tengueren la mala sort
de no poder reembarcar amb les tropes republicanes de Bayo. Tenc el llibre que coment obert per
la pàgina quaranta-u. Mentre escric aquest article veig les cinc infermeres assassinades per la
reacció. Són cinc al·lotes amb posat trist (potser imaginant ja el seu trist final). La imatge de les
infermeres republicanes em quedà per sempre enregistrada en la memòria. No l'he oblidada mai.
Ja de jove pensava en quina havia estat la seva vida, em demanava com havien arribat a
Mallorca, quins motius les impulsaren a participar, voluntàries, en l'expedició que volia alliberar
Mallorca. Posteriorment (sobretot estudiant les aportacions de Josep Massot i Muntaner) vaig
anar aprofundint en la història del desembarcament de Bayo i, a poc a poc, vaig anar acumulant
informació no solament damunt les cinc infermeres, sinó sobre els altres voluntaris i voluntàries
que intervingueren en aquells combats. Durant dècades he parlat i consultat un munt de
qüestions a supervivents (dels dos bàndols) d'aquella època. I, amb alguns dels voluntaris
republicans desembarcats a Son Amer, he fet (més d'una vegada!) pam a pam ("aquí teníem un
niu de metralladores; aquí les trinxeres; aquí caigué un amic; aquí férem retrocedir la Guàrdia
Civil, els falangistes...") el recorregut pels indrets on fa més de seixanta anys, els militars de la
República, els voluntaris antifeixistes del POUM, PCE, UGT, CNT, PCE, ERC i Estat Català
provaren de deslliurar l'illa del feixisme. D'aquest llibre, Mallorca contra los rojos, la històrica
fotografia de les cinc infermeres presoneres feta moments abans de ser executades pels escamots
d'assassins feixistes, era el que m'impressionà més, l'origen primigeni de les novel·les Estiu de
foc, L'Amagatall i ara, més recentment, de Núria i la gloria dels vençuts.


103


La citació és llarga, però em penso que l’anècdota recollida bé s’ho val. A partir


del testimoni de l’autor, queda al descobert el fet que una única fotografia esdevé el






103 La següent citació és extreta del blog de l’autor i no porta data de redacció.




98


punt de contacte entre la realitat immediata d’aquest capítol infaust de la guerra civil i


l’obra literària de López Crespí. Aquesta imatge adquireix protagonisme, per exemple, a


Núria i la glòria dels vençuts (LÓPEZ CRESPÍ 2000: 162-163):




En la foto que ens ha fet Gilabert —la vol treure en el proper número del diari de la
CNT— jo —«la rossa» em diuen uns altres— porto el fusell a l’espatlla, i ric, mirant l’Anna, la
més baixeta del grup, que posa com si es disposés a anar d’excursió.


L’he mirada sovint, la foto.
La Rosa, recolzada en el fusell, mentre l’Anna i jo mateixa riem com si en els pocs dies


que portem prop de Cala Moreia o, al començament, sota les bombes, no haguéssim vist sang,
ferits i morts a bastament.




En el fragment reproduït, les infermeres somriuen a la càmera sense ni tan sols


intuir el trist final que els espera. No s’imaginen, tampoc, que la seva imatge restarà per


sempre en la memòria col·lectiva gràcies a aquest brillant rescat literari perpetrat per la


ploma de López Crespí.




3.1.2.2 Frases fetes i refranys


Ja per cloure el bloc centrat en el vessant endoliterari de la intertextualitat, cal


fer referència a un aspecte que, sens dubte, té també un pes específic en la narrativa dels


autors de la Generació dels 70: l’ús de frases fetes i refranys.104


Maria-Antònia Oliver en les seues novel·les també beu de la llengua popular del seu
entorn; així mateix, la llengua que presenta és també fruit de la reflexió lingüística. I pensem que
aquesta reelaboració es fa sempre tenint en compte els escrits alcoverians. L’homenatge que fa
Maria-Antònia Oliver al mestre mallorquí [...] es concreta en la llengua en un seguit de tries
lingüístiques que apunten directament a l’Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi des
Racó.


A parer meu, l’aparició


d’un bon grapat de manifestacions d’aquest tipus d’intertext té un origen dual: així,


d’una banda cal relacionar-la amb l’interès, per part d’aquests autors, de reflectir una


parla quotidiana en el marc de la qual les fórmules en qüestió són una peça clau. D’altra


banda, a aquest respecte cal considerar també la influència, ja esmentada en altres


apartats, de l’aplec alcoverià. I és que, tal com destaquen Escandell i Monserrat referint-


se concretament a l’obra de Maria-Antònia Oliver (ESCANDELL; MONTSERRAT 2009:


73),




105



104 Seguint el criteri de Martínez Fernández, el qual bandeja la distinció entre refrany i frase feta en
l’àmbit intertextual pel fet que ambdues manifestacions compleixen una funció idèntica, he optat per
incloure exemples de les dues tipologies en una mateixa classificació.
105 Segurament, són la ja esmentada Maria-Antònia Oliver i Gabriel Janer Manila, pel seu interès pel
folklore, els autors el llenguatge dels quals denota de manera més acusada de la influència de l’Aplec.






99


Entrant en matèria, he optat per presentar en primer lloc una graella a manera


d’inventari lèxic per, immediatament a continuació, passar a analitzar dos exemples


concrets (ambdós extrets de l’obra d’Oliver) que em permetran fer paleses les


particularitats de l’ús d’aquesta nova manifestació intertextual. Tot seguit, per tant,


presento un llistat que inclou alguns dels exemples més representatius en l’àmbit de les


frases fetes i la referència bibliogràfica corresponent a l’obra de la qual s’han extret:




FRASE FETA106 REFERÈNCIA BIBLIOGRÀFICA


Aigua passada no mou molí SERRA 1990: 10


Anar a ca una tix SERRA 1990: 23


Anar a parir panteres SERRA 1990: 21


Anar sempre amb la fam endarrerida TOMÀS 1972: 93


Armar-se un rebombori LÓPEZ CRESPÍ 2001: 61


Caure com una pedrada dins un ull TOMÀS 1972: 93


Contar (una cosa) fil per randa MESQUIDA 1990: 172


Deixar anar un enfilall de renecs i


flastomies


RIERA 2000: 10


Ésser com si la terra hagués engolit algú JANER MANILA 1971: 69


Ésser com si (a algú) li hagués picat un


eixam d’abelles


JANER MANILA 1971: 17


Ésser de mel i sucre CAPELLÀ 1980: 43


Ésser dur com un cantell de roca JANER MANILA 1984: 136


Ésser (alguna cosa) part del joc SERRA 1981: 38


Ésser (les hores) pesades com pedres CAPELLÀ 1972: 144


Ésser pitjor que si li haguessin llançat una


flastomia dins les sabates


JANER MANILA 1971: 96


Fer aigua CAPELLÀ 1972: 53


Fer cara de fura FRONTERA 1969: 98


Fer caramull OLIVER 1991: 214


Fer santament CAPELLÀ 1987: 37


Fer un escolt CABRER 1990: 107


Ficar la banya TOMÀS 1972: 108



106 Per tal de seguir un criteri sistemàtic, les frases fetes s’han citat sempre amb la forma de l’infinitiu.




100


Jurar i perjurar (quelcom) PORCEL 2001: 107


Llevar la paraula de la boca OLIVER 1983: 49


No anar de verbes JANER MANILA 1990: 219


No deixar ni una pedra dreta FERRÀ I MARTORELL 1983: 77-78


No tenir cap pèl de beneit JANER MANILA 1971: 70


No tenir gens d’esperit VICENS 1990: 205


Obrir el cap com si fos una magrana PORCEL 1996: 24


Pegar la xerrera PORCEL 1968: 99


Posar preu (a alguna cosa) RIERA 1990: 143


Posar-se més vermell que un tomàtec FRONTERA 1969: 93


Posar-se un tap a la boca FERRÀ I MARTORELL 1975: 46


Posar tot l’esment del món RIERA 2000: 12


Prendre part (el dimoni) en alguna cosa JANER MANILA 1996b: 49


Quedar més adormit que un tronc OLIVER 1983: 41


Sa raboa, lo que no diu amb so cap ho diu


amb sa coa


VICENS 2002: 98


Tenir el cor estret JANER MANILA 1990: 82


Tenir mala bava JANER MANILA 1971: 107


Tenir (quelcom) net com una patena OLIVER 1999b: 88


Valer més la que guarda que la que cura SANTANDREU 2004: 151


Valer més un pare que una llàgrima JANER MANILA 1971: 29


Vendre l’ànima al dimoni VICENS 1990: 30




Parant esment ja a mostres en què l’ús de les frases fetes presenta alguna


connotació especialment significativa, cal fer referència en primer lloc a l’obra El


vaixell d'Iràs i no Tornaràs. En aquesta obra Maria-Antònia Oliver, «partint d’aqueixa


necessitat per formular la seua pròpia rondalla» (ESCANDELL; MONTSERRAT 2009: 77),


fa servir tot un seguit de frases fetes per tal d’adaptar el seu llenguatge al del model


alcoverià. Així, a més de repetir les fórmules rondallístiques tradicionals (per exemple,


l’«això era i no era» amb què s’inicia l’obra), Oliver inclou una quantitat ingent de


frases fetes per tal d’assolir el seu objectiu; a aquest respecte, poden citar-se exemples


com «creure’s amo i senyor de tot quant el sol escalfa» (OLIVER 1990: 5), «parèixer un


niu d’abelles» (18), «saber on es colga el dimoni» (53), «ballar les rates per dins els




101


budells» (128), «pegar-se un toc a les barres» (129), «pegar manotades a tort i a dret»


(140), «haver esclafat un re amb les dents» (141), «ésser més viu que una geneta» (202),


«tancar (algú) amb pany i clau» (202) i «estar més satisfet que un ca amb un os» (203).


El segon aspecte que pot encabir-se en aquest apartat és l’ús de frases fetes a


l’hora de reproduir insults o paraules malsonants, una pràctica molt freqüent en el marc


de l’obra oliveriana. Algunes manifestacions d’aquesta tendència són «dir (a algú) el


nom del porc» (OLIVER 1995: 181), «engegar algú a filar estopa» (OLIVER 1998: 24),


«ésser curt de gambals» (OLIVER 1995: 53), «ésser més bàmbol que donat a fer»


(OLIVER 1983: 11), «ésser més beneit que una espardenya» (OLIVER 1995: 199), «ésser


un gallimarsot» (OLIVER 1999a: 15), «ésser un moneiot de fira» (OLIVER 1999a: 8),


«ésser un tros de banc» (OLIVER 1998: 119), «fer la punyeta» (OLIVER 1983: 223) i


«ventar un clatellot» (OLIVER 1994: 15). En aquest cas, sembla prou clar que la intenció


d’Oliver és reproduir la parla col·loquial, tot potenciant unes expressions que a poc a


poc es van substituint per altres que, en la majoria d’ocasions, tenen el seu origen en la


interferència lingüística del castellà. La presència d’aquestes frases fetes, per tant,


respon a la voluntat de l’autora de «consolidar i potenciar la vitalitat d’aquelles formes


lèxiques més tradicionals» (ESCANDELL; MONTSERRAT 2009: 78).




3.2 Intertextualitat interna o intratextualitat


La intratextualitat o ús dels mecanismes intertextuals aplicats al marc de la


pròpia producció literària resulta força més difícil de rastrejar que l’externa, ja que la


nòmina d’exemples a citar és ínfima en comparació amb la primera. Tot i això,


procuraré bastir un apartat que inclogui un mínim de referències que permetin demostrar


que aquesta, també, és una variant de la intertextualitat present en les obres dels autors


objecte d’estudi.




3.2.1 Citació


Pel que fa als mecanismes de citació, el cas de Jaume Santandreu resulta


certament sorprenent ja que el nombre d’exemples a contemplar és força considerable.


Per això, a l’hora d’acotar la meva recerca en aquest àmbit he optat per limitar-ne


l’abast a la producció de l’autor manacorí i, més concretament, a les dues novel·les en


què la citació juga un paper més destacat: Encís de minyonia i Catedral amb armaris.


Com a punt de partida, he de remarcar que la majoria de les referències que he


pogut localitzar troben la seva correspondència a l’obra poètica de l’autor. Encís de




102


minyonia, segurament pel fet de presentar un caràcter marcadament autobiogràfic (i, en


conseqüència, per exercir de plataforma d’exposició d’unes reflexions i vivències


pròpies que adquireixen el seu sentit complet en ser il·lustrades pel contingut dels


versos citats), és la que presenta un ús més remarcable de la tècnica analitzada. Així, les


citacions de composicions poètiques procedents, sobretot, de dos dels seus poemaris


(Nissaga de Sen i En nom del Pare) esdevenen una constant en el marc de l’obra. Per


exemple, en un capítol en què parla dels seus orígens familiars (el títol, «Genètica», és


força explícit) l’autor refereix el seu afany d’identificació amb un ocell, el ropit, tot


partint d’un text extret del primer dels poemaris esmentats, «Complanta per a un ropit»


(SANTANDREU 1997: 28):




De totes formes m’inclín a creure que la meva necessitat d’anar i tornar, més que del
còdex genètic, em neix —com intent cantar a Nissaga de Sen— de la meva cobejada
identificació amb el ropit:





T’estreny dins les mans
i em cremes els dits
quan ensum l’angoixa
de l’olor marí
que guardes, encara,
per l’hàbit humit
de la saladina
d’errant peregrí,
rodamón escàpol,
que t’obris camins
entre nuvolades,
tempestes i riscs
per fer de l’hivern
autumne endolcit.




A banda d’aquestes citacions d’origen comú, l’obra que m’ocupa n’inclou


d’altres del mateix estil (marcades 107



107 Per bé que normalment no se cita el nom concret de la peça, els indicis adduïts per l’autor fan que
localitzar la font de la qual ha extret els diferents poemes no resulti una tasca excessivament complexa. A
l’hora d’identificar-ne la procedència, m’he servit del volum Inventari d’oratges, un recull de l’obra
poètica de Santandreu a càrrec de Miquel Àngel Riera (el volum en qüestió conté tots els poemes
reproduïts a excepció de l’únic del qual se cita el títol, «Salm íntim»). La referència completa d’aquest
volum pot consultar-se a la bibliografia.


i conservant la versificació original) que


s’encabeixen en diferents reculls publicats per l’autor. Per ordre d’aparició el primer


exemple que trobem, reproduït amb la intenció de retre homenatge a la seva dida,


pertany a «La vaca», composició inclosa al poemari Els negres ajuden a fer fosca


(SANTANDREU 1997: 74-75):





103


A la meva estada a Burundi, colpit pel suprem estament que confereixen els murundis a
la vaca, semblant a l’adoració que li reten els indús [sic], tot revivint dos dels poemes més
emocionants del meu escorcoll literari, com són la «Vaca cega» de Joan Maragall i la «Vaca
morta» de Blai Bonet al seu colpidor Entre el coral i l’espiga, vaig compendiar el meu pregó
agraïment cap a la meva dida amb una solemne tamborada decasil·làbica:



Vos mereixeu un càntic, majestat,
un poema d’argent. Un cofre d’himnes.
Un encenser exacte de sonets.
Vos mereixeu el lloc de l’Evangeli
en el Betlem dels segles, quan la carn
del verb esdevenia fill de verge.




El següent exemple, del qual només reproduiré la primera estrofa a causa de la


seva considerable extensió, remet a la primera composició publicada per l’autor. Aquest


poema, titulat «Salm íntim», constitueix una agraïda dedicatòria a la persona que, en


paraules del mateix Santandreu, més va atiar el foc de la seva vocació (SANTANDREU


1997: 138):




El meu primer poema porta per títol «Salm íntim» i el nom de mossèn Pere Bonnín al
pòrtic de la dedicatòria:



La fosca pau lluenta
del pou profund de l’ànima
captiva dins les pedres
el somni fresc de l’aigua
que vessunya tendreses
de vostra vida santa.




Pel que fa a la darrera de les mostres a destacar, és força representativa del


tarannà de l’autor ja que en recull la seva personal visió de Déu i, en conseqüència, la


concepció íntima de la religió. En aquest cas, el poema és extret del recull Nu, i porta


per títol «Retorn» (SANTANDREU 1997: 144):




Eix pobre i foll amic que som jo està tan absolutament segur del seu enemorament de
l’Amat que per res sent el pudorós imperatiu de demostrar-ho. Tot i això, voldria adduir, més
per pròpia complaença que per dialèctica necessitat, com a plec de descàrrec un ratolinenc mos
d’un poema on proclam que «Crec tant en Déu que som tranquil·lament ateu»:



I ara quan res urgeix.
Justament ara.
Aquest instant precís d’independència
absoluta i total.
Neix el desig massís i voluntari.
T’enyor amb set, germà
tendre. Déu gratuït.
Amic insubornable.
Crist. Crist meu. Crist sencer.
Crist viu. Crist ressorgit
que vius aquí, afanós,




104


a l’esquerra dels dèbils.


En eix colpidor vessant guard de la minyonia, escrit a la memòria col·lectiva de la
família que m’ho recorda constantment, un encisador poema fet gest essencial, ocurrència
infantil, anècdota planera.




Una vegada tractat el cas d’Encís de minyonia, i comprovat el fet que la majoria


de citacions reproduïdes tenen com a objectiu matisar el continguts exposats per l’autor,


em centraré en la segona de les obres a analitzar, Catedral amb armaris. En aquesta


ocasió reproduiré dues mostres en què l’ús de l’autocita, per bé que comparteix


intencionalitat amb els exemples precedents, presenta unes connotacions força diferents


ja que els seus continguts són no marcats i, a més, han perdut la forma versificada


original.


Entrant ja en matèria, cal destacar que en els dos exemples que es tractaran


recorden i reaprofiten els continguts d’un mateix text poètic. 108


Des de la cultura estant podríem dividir les persones en intel·ligents, intel·lectuals i
intel·lectualitzades. Els intel·ligents són una flor tan rara que no se’n coneix cap, encara. Els
intel·lectuals constitueixen la contribució especial que el poble paga a la il·lustració. Els
intel·lectualitzats són la pesta. Pertanyen a la raça carnívora dels fanàtics aiatol·làs que et
perdonen la vida mirant-te per damunt l’espatlla; dels salvaires que et balden, quan t’estiren des
del pont per treure’t del riu. Com dic en un poema, aquests criminals salvadors, per


La temàtica de la


primera citació conté un motiu tractat de manera constant per l’autor, la pederàstia


(SANTANDREU 2004: 16):




A voltes, en una mena d’atac de desesperació davant el simple pensament que la gent
pugui creure que el fet de ser homosexual comporta l’aprovació de qualsevol manera d’exercir
el sexe, pos mà a la retòrica, fins i tot a la poesia. Així, vaig escriure, referint-me als pederastes:
«eixa raça depravada de rates són monstres per romandre engrillonats de genitals i mans dins
una gàbia que adesiara volti a dos forcs de les brases».


Quant a la segona mostra, inclou una interessant reflexió sobre la intel·ligència


humana que culmina amb la citació poètica en qüestió (SANTANDREU 2004: 48):





108 El text a què em refereixo és «Qui són i on s’enforinyen els dolents?», inclòs al poemari Estopa
encesa. Pel que fa al primer exemple, la correspondència entre els continguts citats a la novel·la i els del
poema és exacta; en el segon, Santandreu introdueix alguna lleu modificació que no impedeix, però,
parlar de citació. El text en qüestió fa així (SANTANDREU 2005: 74):


Els nostres salvadors, quan t’afitoren l’ham, et balden.
Et destrossen.
Per immortalizar-los els pintaria enlairats, satisfets,
gloriats de trofeus, amb una orella o un manat de cabells
dins el seu puny en l’aire.





105


immortalitzar-los, jo els pintaria enlairats, satisfets, gloriats de trofeus, amb una orella o un
manat de cabells dins el seu puny en l’aire.




Com a colofó i abans de cloure el present apartat, penso que poden citar-se unes


paraules del mateix Santandreu que en resumeixen l’ideari estètic i que, a més, en certa


manera expliquen aquest profusió de casos d’intratextualitat com a resultat d’una visió


de conjunt de la pròpia producció literària. Així, tal com recull Víctor Gayà l’autor


declara que «al Seminari, dins allò que anomenaven «preceptiva literària» ens


ensenyaren que l’estil és l’home i que l’home és l’estil [...]. Jo crec que cada autor, quan


es posa a escriure, és ell mateix i així com escrius ets realment» (GAYÀ 1997: 161).




3.2.2 Al·lusió


A l’hora d’analitzar l’ús de l’al·lusió interna, dividiré la meva recerca en tres


focus d’atenció per tal que quedi ben delimitat en tot moment l’objecte d’estudi. Així,


en primer lloc parlaré de l’al·lusió a títols d’obres, després passaré a l’al·lusió en l’àmbit


dels continguts i, finalment, em centraré en la conversió en personatges narratius dels


mateixos autors.


Centrant-me ja en el primer dels tres àmbits esmentats cal destacar que, sens


dubte, el cas més remarcable a aquest respecte és el de Baltasar Porcel, el qual sovint se


serveix de l’al·lusió per referir-se, en el marc de les seves obres, a altres títols de


producció pròpia.109 A l’hora d’analitzar l’ús d’aquest recurs a l’obra porceliana, cal en


primer lloc establir una gradació: així, anirem des d’una al·lusió força subtil (un


personatge compra un llibre de l’autor) al comentari detallat d’un determinat passatge,


passant per l’anècdota d’un personatge que s’atribueix la redacció de la famosa obra Els


xuetes.110



109 Un altre aspecte de l’obra porceliana que també resulta interessant contemplar des de l’òptica
intertextual és l’analitzat per Rosa Cabré a l’article «Els contes de Molts paradisos perduts»: en paraules
de l’autora, el volum és «un recull de quaranta-nou contes que en principi l’autor no havia pensat publicar
[...] perquè ja els havia utilitzats, més o menys parcialment, en la composició d’algunes de les seves
novel·les» (CABRÉ 1996: 119). Segons això, pot afirmar-se que en el marc de la seva narrativa Porcel
aprofita textos anteriors per bastir-ne de nous: per exemple, Cabré explicita que els contes «Història d’un
filòsof», «Tots Sants» i «Resurrecció a Venècia», entre d’altres, s’han integrat posteriorment a la novel·la
Cavalls cap a la fosca. A més, esmenta també el fet que Porcel sovint se serveix del transvasament de
materials a l’hora d’elaborar noves creacions, la qual cosa, lògicament, s’ha d’entendre des d’una
perspectiva intratextual. Així, per exemple, hi ha el motiu del vaixell fantasma (el qual «presenta una
dimensió ambivalent dins l’obra de Baltasar Porcel, ja que suposa tant una quimera o una visió
imaginària, com l’absència d’un projecte vital» [CABRÉ 1996: 134]), que apareix a novel·les com Els
argonautes i a contes com «Les senyoretes de la paret» o «Marabús al Ngorongoro».
110 Aquesta obra de Porcel va ser publicada el 1969 per Edicions 62.





106


En el primer dels casos analitzats veiem com Olympia, el personatge que dóna


títol a l’obra Olympia a mitjanit, adquireix una obra del mateix Porcel (PORCEL 2004:


349):




Es van tornar a trobar amb Olympia al Born, ella havia pendolejat per les botigues de
Jaume III, Verí, Sant Nicolau, el mateix Born. Havia comprat un vestit, una brusa i uns
pantalons, un perfum i una crema, unes sandàlies, un cistell de palma amb tres ampolles d’oli
verge de marques diferents, dues sobrassades i un llibre de Baltasar Porcel sobre la
Mediterrània.111


Pel que fa a l’al·lusió en l’apartat de continguts, cal fer referència en primer lloc


al cas de Gabriel Janer Manila, el qual excel·leix notablement a l’hora de fer servir





Sens dubte, en aquesta primera mostra l’al·lusió es presenta molt matisada, ja


que ni tan sols s’esmenta el títol de l’obra a la qual es fa referència (tot i que, sens


dubte, aquest és perfectament recognoscible). El següent graó l’ocupa el cas, extret de


l’obra Cavalls cap a la fosca, d’un «narrador sense nom propi però amb un cognom,


Vadell» que, igual que fa sovint l’autor, «tracta d’aclarir els seus envitricollats orígens


situats en la Mediterrània» (ARNAU 1996: 11). En el transcurs de la seva recerca, Vadell


rememora el ressò que va tenir la publicació d’un dels “seus” llibres (PORCEL 1996:


180):



Vaig ser-hi, a Acre, fa uns anys, per donar una conferència precisament sobre la


Inquisició i els jueus a Mallorca. El meu llibre Els xuetes ha estat molt difús, pels ambients
israelites… L’havia organitzada l’associació de la joventut obrera i estudiant, la Hanoar Haoved
Vehalomed, que tenia el local al costat de la mesquita d’Ahmed Pacha el-Jazzar, on a mi
m’agradava anar, deixar fondre’s el temps assegut al jardí, davant la font de les ablucions...




El punt àlgid de la gradació arriba a l’obra El cor del senglar, en el marc de la


qual la fascinant Emaur Jano comenta amb el mateix Baltasar Porcel (o, més aviat, amb


la seva projecció literària) una altra de les seves obres, la ja esmentada Cavalls cap a la


fosca (PORCEL 2000: 264-265):




—La família que protagonitza la novel·la, els Vadell, comencen amb un frau: un
mallorquí brutal i pobre, captiu al nord d’Àfrica, mata el senyor de Capovara, del seu poble,
Andratx, també captiu, i després n’usurpa la personalitat. I amb ella torna al poble, i així
s’apodera de tots els béns Capovara [...] Cavalls cap a la fosca, doncs, és la novel·la del bastard,
i insisteixo: igual com els senyors de Les Baus «escriviren» la seva inventant-se l’ascendència
dels Mags... Un virus, un gen, li ha estat transmès, Baltasar, pels teixits o les mol·lècules, pel
nom, pel que sigui, i hereu d’aquest món perdut sense saber-ho va crear el llibre sota el seu alè.





111 Tal com destaca Llorenç Soldevila (2008: 365), «Olympia va de compres i adquireix un llibre:
Mediterrània. Onatges tumultuosos, de Baltasar Porcel».




107


l’autoreferencialitat en el marc de la seva obra.112


Li explicaren que es reunien per celebrar els noranta anys d’un geni de la música,
Wilhelm von Bernhardt, un compositor alemany, vell amic d’Adolf Hitler i protegit de
Goebbels, que residia a l’illa i havia creat per encàrrec del règim les músiques destinades a
acompanyar les grans parades nazis al Berlín dels anys trenta [...]. A vegades aquest mateix lloc
ha servit de punt de reunió als residus del nazisme: n’hi ha pertot i són molts més dels que ens


Com a mostra més representativa a


aquest respecte, pot destacar-se el tractament reiterat del tema del nazisme, el qual és


utilitzat amb similars connotacions a obres com, per exemple, Lluna creixent sobre el


Tàmesi, La vida, tan obscura, Estàtues sobre el mar, Èxtasi i Tigres. Tot i que Janer


dóna una visió bastant completa de la matèria en qüestió (per exemple, a La vida, tan


obscura trobem una protagonista femenina que manté una relació amorosa amb un


oficial de l’exèrcit alemany, història que ens permet tenir accés al cru retrat de l’ambient


en què es desenvolupà la segona guerra mundial: espionatge, traïció, etc.), no pot


obviar-se el fet que aquest para especial atenció a una dada concreta que és l’origen del


contacte intertextual: la llegenda teixida al voltant de l’existència de figures destacades


del règim hitlerià que, un cop perduda la guerra, s’haurien amagat a Mallorca per evitar


ser jutjats pels crims comesos en el passat. A Lluna creixent sobre el Tàmesi (1993)


trobem ja una fugaç referència en aquest sentit: «La guerra s’havia acabat, finalment, i


Europa era un camp devastat per les bombes, un gran cementiri. A Mallorca [...] hi va


haver més d’un nazi que s’hi refugià, tot esquivant els judicis sumaríssims» (JANER


MANILA 1993: 159).


La segona referència a aquesta temàtica, igualment mancada de concreció,


apareix a la novel·la Estàtues sobre el mar (JANER MANILA 2000: 42):




La majoria eren a l’illa de forma accidental: per unes setmanes de vacances, perquè el
metge els havia prescrit uns dies de descans vora el mar... D’altres hi havia acudit incitats per la
curiositat. I, encara, hi havia aquells que havien fugit del nazisme i s’havien refugiat en aquest
racó perdut del món.




Posteriorment, Janer Manila recollirà la llavor que a l’obra citada encara es troba


en fase embrionària i la desenvoluparà magistralment a Èxtasi. Més concretament,


l’articularà al voltant de la figura del ja esmentat Ramon Despujols, un personatge que


es presenta estretament relacionat amb la celebració del norantè aniversari del músic


nazi Wilhelm von Bernhardt, refugiat des de fa molts d’anys a l’illa de Mallorca (JANER


MANILA 2005: 196-197):





112 Aquesta circumstància és especialment remarcable en l’àmbit dels personatges, tal com faré palès en
l’apartat individual dedicat a comentar aquest aspecte de manera detallada.




108


pensàvem sovint nostàlgics, quasi sempre eufòrics. N’hi ha que fa temps s’establiren a l’illa i hi
viuen amagats de la gent. Adesiara ocupen cases de camp reconstruïdes, xalets inaccessibles
tancats de bardisses i parets, molins fariners habilitats per a la vida moderna, la vella casa d’una
família de pescadors, en un petit port.




Com pot observar-se, en aquest cas Janer no es limita únicament a apuntar


l’existència dels esmentats refugiats sinó que, contràriament, els atorga una entitat


narrativa plena en tant que els dota d’un nom i d’una història propis. En definitiva,


doncs, pot afirmar-se que l’autor s’ha servit d’un motiu temàtic molt concret ja present a


obres seves publicades amb anterioritat, tot desenvolupant-la i matisant-ne l’abast per


tal de crear noves trames argumentals.


Tot seguit, em centraré en l’obra de Jaume Santandreu. En aquest cas cal


destacar que, d’una banda, l’autor novel·la els abusos patits durant la seva infantesa i les


conseqüències que es derivaren de l’obligada delació d’aquests fets a Encís de minyonia


i, després, els recupera a Catedral amb armaris en parlar del procés d’acceptació de la


seva condició homosexual (SANTANDREU 2004: 26):




El primer procés, llarg i tentinós, fou el de l’acceptació de la meva singularitat sexual.
No parl de la brutal i bàrbara prehistòria, de quan agonitzava empresonat a les tàvegues de la
inquisició, on em sentia un detestable pecador, un autèntic monstre. L’únic justificant per no
suïcidar-me es trobava en la lluita per la castedat i en la mortificació de la carn, intentant rascar-
li, a foc i sang, el segell diabòlic de l’homosexualitat.




Òbviament, la «brutal i bàrbara prehistòria» a què al·ludeix l’autor és la seva


pròpia joventut, etapa en què, enclaustrat en un seminari113 on el desig era violentament


reprimit, va viure aquesta traumàtica experiència114



113 Santandreu va ingressar al Seminari vell als deu anys i, posteriorment, passà a fer part de la nòmina
d’interns al Seminari Major el 1952, quan en tenia catorze. Per a ell fou una etapa molt dura: tal com
recull Víctor Gayà, després del seu ingrés al col·legi de Nostra Senyora de la Sapiència el 1954 «el temps
pesant i erosiu del Seminari recuperava el seu ritme natural, i l’atmosfera enclaustrada s’obria ara a la
claror del claustre de columnes jòniques de la Sapiència només aombrat per quènsies» (GAYÀ 1997: 31-
32). A la mateixa Encís de minyonia, Santandreu fa algunes referències al seu pas pel Seminari Major, les
quals no són tampoc alienes a la importància del sexe en la seva formació com a home: «Tanmateix la
preocupació cabdal als meus setze anys de vida i sis de Seminari era esbrinar, amb eixugadissos exàmens
de consciència, si hi havia hagut qualque ombra de consentiment a la darrera pol·lució nocturna»
(SANTANDREU 1997: 87-88).
114 Per experiència traumàtica entenc no el seu bateig de foc com a amant inexpert, sinó la denúncia que
es va veure obligat a fer: «Des de la perspectiva dels anys a l’adoració de la tendresa estant, em sembla
cruel, cruelíssim, tot l’afer de la denúncia de Fra Anselm. Estic segur que vosaltres compartiu la meva
impressió. Però us puc assegurar que en aquells moments les inhumanes ben mirat brutals dureses, l’únic
efecte que produïren fou enfortir la meva consciència d’home complet, arribat al cim de la seva maduresa
als seus intensius onze anys» (SANTANDREU 1997: 172).


i, alhora, va prendre consciència de


l’autèntica naturalesa de les seves preferències en matèria sexual. Per bé que es tracti


d’una anècdota amb un rerefons real, doncs, el fet que Santandreu l’hagi fet explícita en




109


una novel·la anterior la converteix en material literari i, per tant, objecte d’estudi del


present apartat.


Un altre exemple a tenir en compte a aquest respecte és el de les obres de Carme


Riera Dins el darrer blau i Cap al cel obert. Tal com destaca Fernando Valls referint-se


a aquesta darrera, «l’autora ha assenyalat que, amb aquesta obra, clou el breu cicle


dedicat a la història dels xuetes mallorquins [...]. Tant per la seva temàtica com per la


seva tonalitat així com per la utilització de certs procediments teòrics, l’obra enllaça


amb Dins el darrer blau, l’anterior novel·la de l’autora, ja que la mateixa protagonista


es presenta com una descendent d’aquella Isabel Tarongí que fou cremada viva en


l’Auto de fe del 1691» (2000: 301-302). Així doncs, el joc intertextual parteix de la


recuperació d’un personatge i uns esdeveniments descrits a la primera obra per tal


d’enllaçar les dues històries. El següent paràgraf, extret de Cap al cel obert, recull el


descobriment dels seus orígens familiars per part de Maria Fortesa, la protagonista a què


al·ludeix Valls (RIERA 2000: 34):




A banda, considerava que el preu exigit per les monges era tan alt com innacceptable:
segons la superiora el fet de pertànyer a un llinatge jueu la feia de bon principi indigna de ser
esposa de Crist; per admetre-la, calia que el dot fos doble... només amb l’afegitó dels doblers
podia minvar l’afronta de dir-se Maria Fortesa i Fortesa, filla de Josep Fortesa Valls i d’Isabel
Fortesa Martí, néta de Gabriel Fortesa Miró, de Maria Fuster Valleriola i de Miquel Martí
Tarongí i Anna Bonnin Bonnin, rebesnetona d’Isabel Tarongí, cremada en el primer Acte de Fe
de 1691 per judaïtzant, convicta i confessa Per primera vegada un capvespre de juny d’oratge fi
i cel esquinçat per falcies, Josep Fortesa acceptà davant la seva filla que els seus avantpassats
havien practicat en el secret de les cambres amagades el culte a Adonai, a qui tenien com a únic
Déu, i no negà, com ho havia fet sempre, que aquesta era una falsa acusació dels seus enemics
per perdre’ls, com Maria havia cregut. Fins i tot defensà el coratge d’Isabel Tarongí, de la qual
mai no havia volgut parlar.




En la mateixa línia de l’exemple anterior poden citar-se dos casos extrets,


respectivament, de la producció literària de Guillem Cabrer i Miquel Àngel Riera. Pel


que fa a Cabrer, la intertextualitat esdevé nexe d’unió entre dues de les seves novel·les


més destacades, Merlot i El minotaure. Tal com comenta Pere Rosselló (1992: 18), les


al·lusions a alguns fets i personatges extrets de la primera de les obres a la segona són


inevitables, ja que




El Minotaure (1983-88, publicada en 1990) pot considerar-se una continuació del tema
encetat amb Merlot. De fet, el protagonista, Don Jordi Torà, és un nebot de Don Felip i de
Bímbila Colomna que ja havia aparegut en la novel·la anterior. També el tema té molt en comú
amb l’altra novel·la: si Bímbila representava un món del qual es preveia l’ensorrament, El
Minotaure és el relat d’aquest enfonsament de l’aristocràcia mallorquina; igualment, la biografia
de Don Jordi Torà és també la història d’un amor impossible.





110


Quant a l’obra de Riera, el mateix Rosselló (1982: 2-3) ens fa partícips d’una


conjuntura molt similar que, en aquesta ocasió, interrelaciona tres novel·les:




Les tres novel·les —Andreu Milà, Morir quan cal i L’endemà de mai— formen un
cicle. En elles hi ha unitat de temes, interrelació dels personatges (madona Andreua apareix en
les tres, l’amo En Cosme en dues, Andreu Milà és recordat o esmentat en les dues darreres…),
un mateix espai escènic (el camp), etc.




L’últim cas al qual cal fer referència en aquest àmbit és el de les novel·les negres


de Serra i Oliver. Per tal de crear una certa sensació d’homogeneïtat, en el marc


d’aquestes obres sovint es remet a altres aventures viscudes pels detectius protagonistes.


Així, per exemple, a Antípodes Lònia explica als seus amics Jem i Lida el traumàtic


suïcidi d’una noia embarassada que va viure a Estudi en lila (OLIVER 1998: 9).


Mosqueiro, per la seva part, rememora el cas que va ocupar-lo a El blau pàl·lid de la


rosa de paper a L’arqueòloga va somriure abans de morir («D’ençà que havia deixat la


policia portuguesa, després del dissortat cas relacionat amb l’organització nazi la Rosa


Blava de Paper, Celso Mosqueiro havia passat a instal·lar-se a Mallorca, on, quan es


posava a fer recompte, li calia reconèixer que malvivia com a detectiu privat» [Serra


1991: 31]) i a Cita a Belgrad, on es retroba, en circumstàncies no gaire agradables, amb


la seva partenaire Marlen Distracken. El joc de referències plantejat en ambdós casos té


un resultat força satisfactori, ja que dota d’unitat les aventures narrades i hi aporta el toc


de versemblança necessari per poder encunyar noves “etiquetes”: així, la «saga Guiu» i


la «saga Mosqueiro» s’incorporen a l’imaginari popular i esdevenen, a ulls del lector,


una referència indissociable de cada un dels títols analitzats.


Ja per acabar, cal fer referència a l’autoconversió en personatge literari per part


d’alguns dels narradors objecte d’estudi. 115



115 M’he abstingut de citar els casos en què el personatge protagonista pot considerar-se un alter ego de
l’autor (per exemple, les novel·les Lola i els peixos morts de Porcel i Rapsòdia per a una nit de
Walpurgis, Nuredduna de Serra), ja que he considerat que el perfil d’aquest tipus de referències no
encaixava amb l’objecte d’estudi del present apartat.


Com ja vèiem en parlar de Llorenç


Villalonga, no ens trobem davant d’exemples en què s’esmenti una determinada obra o


es faci referència a alguna circumstància vital puntual sinó que, contràriament, els


autors s’incorporen a la seva pròpia creació i n’esdevenen punt de referència obligat.


Sens dubte, el cas més paradigmàtic a aquest respecte és el de El cor del senglar, un text


on, tal com he apuntat abans, veiem el seu autor, Baltasar Porcel, integrar-se a la ficció


fins al punt d’esdevenir-ne protagonista. La identificació del personatge en qüestió,


però, no arriba fins al quart capítol, en el marc del qual se’n desvetlla el nom mitjançant




111


la reproducció d’una carta en què, molt oportunament, figuren les seves dades personals


al remitent («Senyor Baltasar Porcel. Les Cases Velles. Andratx. Mallorca.» [PORCEL


2000: 130]).


Un darrer apunt em porta a parlar, novament, de les novel·les negres d’Oliver, ja


que en una d’aquestes (concretament, es tracta d’El sol que fa l’ànec) l’autora intervé


també en la trama argumental. En aquesta ocasió, però, la seva incorporació presenta


unes connotacions diferents de les de l’exemple anterior ja que aquesta no es converteix


en un personatge comú, sinó que es presenta com el que realment és: l’artífex de la


ficció novel·lesca. L’ús d’aquest recurs d’herència pirandelliana el trobem reflectit en el


següent fragment (OLIVER 1994: 66):




La noia que havia escrit la meva petició, també va escriure el meu nom. I quan el va
haver escrit, se’l va tornar a mirar, em va mirar a mi i digué, amb cara de desconcert:


—Lònia Guiu? Vostè es diu Lònia Guiu?
—Sí. Que vol el meu carnet d’identitat?
—Però, vostè és la Lònia Guiu, la detectiva? La Lònia de la Maria-Antònia Oliver?
—Doncs sí, som la Lònia detectiva, però no som de l’Oliver —vaig voler deixar


clar—. Som de mi mateixa. L’Oliver només explica el que jo li cont.
—Però…però…és de veritat? És la Lònia de veritat?
—És clar que som de veritat! Me veus, no? I me sents parlar. I me pots tocar —li vaig


acostar una mà i ella me la va agafar, tremolant—. No som cap bubota, oi?
—Però jo em pensava que ella s’ho inventava tot —va fer una pausa per enviar-se


saliva—. Així, vostè és la d’Estudi en lila i la d’Antípodes? Així, allò que diu a les novel·les és
veritat?


—Bé, no tot. De vegades ella hi posa alguna cosa de collita pròpia, però gairebé tot
m’ha passat de veres.




Com pot observar-se, en aquesta intervenció Lònia Guiu reclama la seva


autonomia com a personatge i com a persona “real”. D’aquest parlament es desprèn que


cal situar l’autora al seu mateix nivell: com Lònia, Oliver és una persona externa a


l’àmbit de la ficció, però també un personatge literari a qui la detectiva explica les seves


aventures per tal que les novel·li i, en alguns casos, hi afegeixi algunes dades «de collita


pròpia». Amb l’ús de la metaficció,116



116 Per metaficció entenc, seguint Linda Hutcheon (1980: 1), «una ficció que inclou en ella mateix un
comentari sobre la seva pròpia narrativa i/o la seva identitat lingüística» (la traducció de l’original anglès
és meva).


doncs, el text queda amarat de versemblança


(efecte al qual he al·ludit ja en parlar d’aquest cas en l’àmbit de continguts), fet que


contribueix a dotar d’un major interès les aventures descrites.









112


3.2.3 Reescriptura


Igual que en l’apartat d’intertextualitat endoliterària, és Maria-Antònia Oliver


qui reïx en l’àmbit de la reescriptura amb l’obra Cròniques d’un mig estiu, publicada


inicialment el 1970 i reeditada el 2006. Les més que notables diferències existents entre


les dues edicions (recollides tot seguit en dos blocs diferents, un centrat en la revisió de


continguts i l’altre en qüestions lingüístiques) fan d’aquest un cas únic i, en


conseqüència, material d’una anàlisi detallada.


Pel que fa a la revisió dels continguts, el tret que crida l’atenció en comparar els


dos textos és la inclusió, en el segon, de nombroses referències al descobriment del sexe


per part del jove protagonista. Alliberada ja del pes de la censura, Oliver afegeix alguns


passatges omesos en la primera edició que contribueixen a dibuixar millor la història


narrada. És el cas, per exemple, d’un fragment en què es descriuen les imatges d’una


revista pornogràfica a la qual, inicialment, només es feia referència per denotar la


vergonya que el nen tenia en fullejar-la (OLIVER 2006: 26):




... i hi havia una dona que estava despullada de tot i tenia ses mames posades damunt
una taula, i una altra d’eixancada damunt una cadira, així com seuen ets homos an es casino i li
ho veien tot, jo no ho havia vist mai, allò [...], i he quedat amb sos ulls embambats, que no sé si
me feia oi o si tenia ganes de tocar-ho [...], però mirava i mirava i sa panxa me deia pessigolles i
em venien ganes d’anar a pixar, però no hi anava perquè m’estimava més mirar, i tenia ganes de
plorar, no sé per què, però en tenia, no sé si era perquè se’n reien de jo o perquè estava
empegueït, sobretot quan he girat fulla i hi havia un homo i una dona ben aferrats, i també
anaven despullats i estaven com a pagellides, i no sabies si ses cames i es braços eren d’ell o
d’ella.




Ja en l’àmbit lingüístic, el primer aspecte que cal destacar és la desaparició, el


2006, del vocabulari que la primera edició incloïa a les pàgines finals. Com ja s’ha


remarcat a l’apartat introductori, la inclusió d’aquest vocabulari tenia com a objectiu


oferir la forma estàndard d’una sèrie de mots o expressions dialectals. Així, per


exemple, «betzol», «arruix» o «benet de cordeta» eren presentats al costat de les seves


respectives equivalències (OLIVER 1983: 265):





113






En un context sociolingüístic en què (en teoria) s’intenta lluitar contra les


tendències secessionistes, la desaparició del vocabulari en qüestió sembla una opció


força encertada. Aquest, però, no és l’únic canvi que presenta l’obra en l’apartat de


llengua, ja que Oliver introdueix algunes modificacions que contribueixen a millorar-ne


el nivell lingüístic. Així, per exemple, corregeix el mot «poca-vergonyes» per


«pocavergonyes», «bandidos» per «bergants» i «seguro» per «assegurança». Tot i això,


en algun cas manté l’esmentat «bandidos» («mumpare és un coió, i don Matias és un


bandido» [OLIVER 2006: 74]) i, també, introdueix un mot nou en castellà («follon», que


substitueix el «desastre» original), per la qual cosa no pot afirmar-se que el criteri de


l’autora sigui uniforme a aquest respecte.







114


4. Estudis de cas


4.1 Biel Mesquida: Puta marès (ahí). La subversió de la narrativa popular117


Si en el nostre àmbit existeix una obra de referència en el marc de la literatura


popular aquesta és, sens dubte, l’Aplec de Rondalles Mallorquines d’Antoni Maria


Alcover. Els continguts del recull en qüestió han inspirat molts dels escriptors posteriors


a la seva aparició i, en conseqüència, s’han convertit en material reaprofitable en el


procés de creació de noves peces literàries. Existeix, però, un cas concret que defuig


aquesta norma general: el de Biel Mesquida.




118 A l’obra Puta marès (ahí), aquest autor


inclou dos passatges que remeten, de manera pràcticament literal, a dues rondalles: Es


tres germans i Es castell de ses roses. Els textos en qüestió, contràriament a allò que


hom suposaria en primera instància ateses les circumstàncies, no pertanyen a l’Aplec


d’Alcover sinó a una obra apareguda aproximadament un any abans:119


En primer lloc, penso que cal introduir algunes dades referents a l’obra objecte


d’estudi. Tot i que no és tan coneguda com L’adolescent de sal, Puta marès (ahí) pot


considerar-se una excel·lent mostra de la narrativa de Mesquida (i, més concretament


pel fet que va ser publicada el 1978, de la pertanyent als seus primers anys com a autor


de cert prestigi). Partint de la classificació proposada pel crític Àlex Broch (1980: 114),


el text en qüestió pot incloure’s dins la línia d’avantguarda


les Rondayes de


Mallorca de l’Arxiduc Lluís Salvador. Sorpresa per aquest descobriment, he volgut


esbrinar quin motiu ha impulsat Mesquida a triar aquesta font, quins són els principals


trets argumentals de les narracions en qüestió i, evidentment, des de quina perspectiva


cal considerar la seva presència en una obra de caire experimental com a base de la


pràctica intertextual.


120



117 Tot i que per portar a terme el present estudi he decidit centrar-me en el cas concret del joc amb els
referents procedents de la literatura popular, el cert és que Puta marès (ahí) constitueix una referència
ineludible a l’hora de fer referència a la pràctica intertextual ja que a les seves pàgines es deixa sentir
l’empremta d’autors com Pere Torroella, santa Teresa de Jesús, sor Juana Inés de la Cruz, Cecco
Angioleri, Rimbaud, Shelley, Bécquer, Lezama Lima, William Burroughs, Anselm Turmeda o Lacan,
entre d’altres (aquestes influències, principalment la de Rimbaud, es fan paleses a altres obres de l’autor
com L’adolescent de sal. Per a més informació a aquest respecte, pot consultar-se l’article de Margalida
Pons [2007c] citat a la bibliografia).
118 Amb aquesta afirmació que a priori sembla excessivament categòrica no pretenc desvincular per
complet l’obra de Mesquida de la influència alcoveriana, sinó únicament remarcar que en el cas de l’obra
que m’ocupa és l’aplec de l’Arxiduc la font consultada a l’hora d’incloure referències procedents de
l’àmbit de la rondallística.
119 «Les Rondayes de Mallorca es publicaren en 1895, un any abans de que aparegués el primer tom de la
col·lecció d’Alcover» (JASSO 1982: 9).


considerada transgressora,


120 Tot i que, tal com afirma el mateix crític (BROCH 1980: 91-92), «caldria precisar, en primer lloc, que el
concepte d’avantguarda està en descrèdit i que pocs “avantguardistes” d’avui l’acceptarien», el cert és que
es tracta d’un «concepte que defineix una posició: la recerca d’allò que és nou, la investigació més enllà
dels límits, la ruptura amb i d’aquests límits». Així doncs, «utilitzar o acceptar aquest mot significa




115


això és, aquella que opta per «la destrucció, la ruptura, la transgressió de tots els valors


del sistema –tant els de la dreta com els de l’esquerra-, el camí sobre el buit per a


construir un nou sistema i una nova significació» (BROCH 1980: 93). Ens trobem, per


tant, davant d’un camp de provatures literàries, això és, d’un autèntic exercici de caire


experimental. Bona mostra d’aquest fet són els diferents personatges, situacions i estils


que van apareixent a les pàgines de l’obra analitzada: des de Catalina Tomàs fins al


mateix autor, des de llargues reflexions adulterades amb tot tipus de substàncies


al·lucinògenes a teoritzacions sobre medicina o psicoanàlisi, des de fragments narratius


en català a incisos en altres llengües, interludis poètics, glosats, dibuixos, etc.


Centrant-me en el primer dels àmbits esmentats (això és, el dels personatges),


considero que per a la meva investigació és bàsic remarcar que una de les figures que


pren una certa rellevància en el marc de determinats passatges de l’obra analitzada és


l’Arxiduc Lluís Salvador. Una de les referències més directes a aquest respecte apareix


al tercer capítol121


He sommiat una cosa. La tenc fresca. La vull recordar. Som a sa caleta de S’Estaca
davant el mar. Ve un homo molt enfora. No hi ha ones. L’homo s’acosta [...]. Li veig es
caminar. És un homo vestit de director de circ [...]. Fa molta claror. Li puc veure la cara davall
un capell d’ala ampla fet amb paumes de garballons: és S.A. Imperial i Reial l’Arxiduc Lluís
Salvador d’Àustria terç fill baró de Leopold II de Toscana, nebot, per branca materna de Maria
Cristina, l’esposa de Ferran VII i cosí d’Alfons XIII. (150)


de l’obra:




122


L’aigua de les cases ve d’allà dalt: de sa fonteta des Poll de Son Galceran amb una
canonada de plom: amb la força del desnivell podem fer anar un brollador enmig del jardí amb
pasteres de geranis i tres fassers que s’han fet molt bons i sembla ahir quan foren sembrats per
S’Arxiduc,





En aquest primer cas, com pot observar-se, el personatge objecte d’estudi (que,


d’altra banda, apareix mínimament caracteritzat) és la figura central d’un somni aliè.


Una altra referència a Lluís Salvador la trobem al setè capítol:




123



referir-nos avui a unes pràctiques literàries que són a la franja o als límits que els codis lingüístics
estableixen per a la literatura i, més en concret, per a la narrativa, que és el tema d’aquestes reflexions».
121 L’obra es divideix en nou capítols i un apartat final titulat «Babel catalana on no ets?» (aquest apartat
final havia estat publicat amb anterioritat com a text independent, a la revista Diwan).
122 Totes les referències extretes l’obra de Mesquida van acompanyades, en el mateix cos de la citació, del
número de pàgina al qual pertanyen.
123 L’alternança entre l’article salat i el literari en el cas del tractament personal de Lluís Salvador és una
constant en el marc de l’obra objecte d’estudi.


Les dues cisternes davant la petita clastra són com a dos monuments a l’aigua
dolça tan escassa en aquella finca. He fet restaurar la vella barca bastida, seguint ordes de
S’Arxiduc dins la cotxeria de Can Caló i que fou devallada a braços pel camí des Guix fins a la
vorera de la mar. (101)




116


Com veiem, a l’obra analitzada aquest tipus d’al·lusions al personatge que


m’ocupa (en aquesta darrera ocasió, sembla que les referències se centren a destacar


determinats fets, reals o imaginaris, que en el passat hauria protagonitzat l’Arxiduc) es


repeteixen amb una relativa freqüència. Des del meu punt de vista aquesta conjuntura,


juntament amb certs aspectes de contingut que apuntaré més endavant, implica que cal


considerar resolta una de les incògnites que plantejàvem al principi: la de la tria de les


seves Rondayes (amb el consegüent bandejament de l’Aplec alcoverià) com a base per


al joc intertextual. De la mateixa manera que les il·lustracions 124 que Mesquida


incorpora a Puta marès (ahí) fan referència a una figura que s’erigeix en protagonista


d’una sèrie de fragments de l’obra (concretament, es tracta de la ja esmentada Catalina


Tomàs), resulta lògic suposar que el fet que l’estela del noble sobrevoli determinats


capítols està íntimament lligat a la utilització d’uns continguts que ell mateix va


recopilar. En definitiva, doncs, a parer meu pot considerar-se que la presència com a


personatge de l’autor d’aquest recull constituiria una bona explicació (o, si més no, una


explicació amb un cert grau de coherència) a l’hora de justificar l’elecció de la font a


partir de la qual Mesquida basteix els seus experiments literaris.125






Un cop superat el primer escull, passaré ara a centrar-me en qüestions de


caràcter argumental. A aquest respecte cal començar destacant que, com ja s’ha


esmentat al principi, el “reciclatge” de les dues narracions procedents de l’obra de


l’Arxiduc que porta a terme Mesquida s’apropa molt a allò que podríem denominar una


transcripció literal. Parem atenció, en primer lloc, al text original (LLUÍS SALVADOR


1982b: 132-133):




Axó erán tres germans que no tenian pare ni mare.
Y son pare s’havia mort sense dispondre.
Consultaren d’aná á n’el rey que los partís es béns, hey anaren y p’es camí es majó


anava á devant, es segon derrera es majó, y es petit derrera tots.
Trobáren un homo qui cercava una mula.
Diu, á n’es majó:
—Germá ¿qu’heu vist una mula?
—Diu es majó:
—¿Qu’era torta?
—Si.
—Ydó, no l’he vista.



124 Es tracta d’un grapat de dibuixos que converteixen la santa mallorquina en protagonista de diverses
situacions: un joc en el qual s’han de descobrir les errades comeses, un altre en el qual s’ha de resoldre
una endevinalla, etc. Evidentment, són il·lustracions fetes en clau d’humor i, per què no dir-ho, traspuen
una bona dosi de mala bava per part de Pep-Maur Serra, el seu autor.
125 En ambdós casos, a més, la incorporació del substrat rondallístic a l’obra de Mesquida pròpiament dita
ve precedida per una escena en què, d’una o altra manera, es fa referència al personatge en qüestió.




117


Una vegada reproduïda la font original, passem a la versió inclosa a Puta marès


(ahí):




Se titula es tres germans. Això eren tres germans que no tenien ni pare ni mare. I son
pare s’havia mort sense dispondre. Consultaren d’anar an el rei que los partís es béns. Hi anaren
i pes camí es major anava davant, es segon darrera es major i es petit darrera de tots. Trobaren
un homo que cercava una mula. Diu an es major: Germà, que heu vist una mula? Diu es major:
Que era torta? Sí. Idò no l’he vista. (42)




Com resulta fàcilment observable, el text de Mesquida segueix al peu de la lletra


els dictats de l’obra del seu predecessor. Per tant, pot afirmar-se que en aquest cas no


ens trobaríem pas davant d’un procés de reescriptura sinó, contràriament, d’un exemple


més que evident de citació.


Pel que fa a l’argument de les dues peces objecte d’estudi, pot destacar-se en


primer lloc que la rondalla Els tres germans està protagonitzada per tres joves que no


saben com repartir-se l’herència que els ha deixat el seu pare. Decidits a resoldre la


situació es dirigeixen a la cort, on pretenen que el rei dirimeixi la seva causa. Pel camí


troben un home que cerca una mula i, tot i que els tres afirmen no haver-la vista quan


aquest els interroga, sembla que tenen dades prou fiables referents a la seva descripció


(un dia que és torta, l’altra grisa i l’altra coixa). Quan arriben a la cort, el rei els rep i, un


cop assabentat del seu problema, els convida a berenar tot advertint un dels seus criats


que escolti i transcrigui la conversa mantinguda durant l’àpat. Igual que en el cas de la


mula, que ha arribat ja a orelles del rei, els tres germans fan comentaris que desperten la


curiositat del seu amfitrió, el qual els obliga a explicar el significat de les seves paraules


i l’origen dels seus coneixements (per exemple, pel que fa a la mula el germà major


afirma que sabia que era torta perquè va descobrir que aquesta només havia menjat


herba d’una de les dues voreres del camí). Un cop resoltes aquestes qüestions, el


monarca es disposa a decidir quin dels tres germans és més mereixedor de l’herència.


Per fer-ho, els proposa una prova: hauran de disparar un tret contra un retrat del seu


pare, i el que demostri millor punteria serà el guanyador. Els dos germans majors


compleixen el requisit, però el petit s’hi nega al·legant que no vol fer mal a res que


recordi la figura del seu progenitor. Davant aquesta actitud, el rei designa el germà petit


com a vencedor, i el fa hereu de tots els béns.


Per la seva part, Es castell de ses roses recull la història de dues parelles de


germans (home i dona en cada cas), uns de classe social baixa i els altres de classe


acomodada. Un dia, els dos joves proposen un repte a les germanes: la que aconsegueixi




118


botar el castell de roses que ells dos han bastit sense tomar cap flor ni cap fulla guanyarà


la hisenda.126 La germana rica bota el castell i toma una rosa; a la germana pobra, per la


seva banda, a l’hora de botar li cau una fulla i, perquè els altres no s’adonin, se la menja.


Amb la hisenda guanyada, els dos germans pobres s’embarquen; ell es posa a estudiar i


ella, passats nou mesos, és mare d’una nina. Per tal que el germà no tingui notícia


d’aquest naixement un xic irregular, la mare porta l’infant a una dida; quan la nina es fa


gran li diuen que, en cas de ser interrogada sobre el seu origen, ha de respondre «Ma


mare era rosa, rosa som jo també i he collides roses, des mateix roser» (MESQUIDA


1978: 103).127 Un dia la jove es troba amb el seu oncle, aquest li demana clarícies sobre


la seva procedència i ella li recita la fórmula en qüestió. Com que no en treu clarícia,


quan la torna a veure li tira un canonet d’agulles al cap. Ella acudeix a la seva mare i


aquesta, en l’intent de deixar-li la cabellera lliure d’agulles, n’hi clava una; el resultat és


que la noia queda en un estat d’inconsciència molt pròxim a la mort, cosa que posa fi als


dies de la mare. Passat un temps, l’oncle descobreix la cambra on la seva germana havia


fet instal·lar el cos suposadament exànime, i pren la noia (que, evidentment, és viva)


com a esclava. Un dia l’home ha de partir de viatge, i li demana a n’Esclaveta si vol


algun present; ella li demana «un brot de murta florida, un guinavet de dos tais i una


pedreta de cor» (MESQUIDA 1978: 103).128 La noia, quan rep els presents sol·licitats,


inicia la representació d’un ritual cada nit, en el marc del qual repeteix les següents


paraules: «Oh, pedreta de cor ¿per què no em mates a jo? Oh, brot de murta floria (sic)


¿per què no em lleves sa vida? Oh, guinavet de dos tais, ¿per què no em lleves mos


trebais? Oh, senyor si vostè sabia de qui som fia» (MESQUIDA 1978: 104).129



126 L’Arxiduc en diu «s’hacienda» (1982a: 61), mentre que Mesquida es decanta per «s’hasienda» (1978:
102). En el cas del nostre autor, el fet de fer servir una forma que cau fora de la normativa s’ha de
relacionar directament amb la seva intenció experimental i lúdica respecte del codi lingüístic ja que, tal
com destaca Àlex Broch (1980: 97), per als autors transgressors vinculats a la narrativa experimental dels
anys setanta «el camp del llenguatge és, també, un camp de lluita ideològica i política que s’enfronta,
bàsicament, contra tot poder opressor que estableixi una norma, un dogma i, per tant, un límit que
impossibiliti saber què hi ha més enllà».
127 La resposta de l’Arxiduc és presentada en vers (LLUÍS SALVADOR 1982a: 116):


«Ma-mare era rosa
rosa som jo també
y he cullides roses
des mateix rosé».


128 «Ydó jó vuy un brot de murta florida, un guinavêt de dos tays y una pedreta de có» (LLUÍS SALVADOR
1982a: 118).
129La versió de l’Arxiduc fa així (LLUÍS SALVADOR 1982a: 119):


«—Oh! pedreta de có
¿perque no’m matas á jó?


L’oncle,




119


alertat per un criat, esdevé testimoni de les lamentacions de l’esclava, i li demana


explicacions. La conversa acaba quan ambdós es declaren el seu amor i viuen feliços


per sempre més.


Caracteritzats argumentalment els textos objecte d’estudi, arribem finalment a


l’apartat més interessant: l’anàlisi dels mecanismes intertextuals utilitzats per Mesquida


a l’hora de portar al seu terreny uns materials narratius ja existents. Evidentment, és en


aquest punt en què cal fer referència al procés de subversió a què al·ludeix el títol del


present apartat: per bé que anteriorment s’ha destacat que les peces procedents de


l’imaginari de l’Arxiduc s’han adaptat pràcticament sense canvis, el cert és que tant la


seva contextualització com la inclusió de petites innovacions o comentaris diversos


impliquen que el resultat final disti molt de ser el que hom suposaria per a un text


d’aquestes característiques.


Comencem per analitzar de manera detallada el cas de la rondalla Es tres


germans. En primer lloc, observem la tipologia dels personatges que intervenen en la


narració del text en qüestió:




El pradí tenia un llogueret pro (sic) d’Escorca. Ell i jo trescàvem amb el ramat i en
“Monte” un ca d’atura marronenc per tots els turons. Un pic arribàvem prop de La Calobra on hi
havia uns pescadors. Menjàvem uns arrossos de peix. Ens colgàvem a un jaç de cli. Es vespres
el pradí em feia resar una part de rosari de genollons cosa que jo feia amb molt de gust [...]. El
pradí tendria devers setanta anys però se conservava fort com un roure [...]. Els ulls els tenia
fosforescents, lilosos, com de moix [...]. Quan acabava de cantar la salve sempre frissava d’anar
als seus braços que em feien de bressol com si fos una nina d’uè. Llavors jo devia tenir uns nou
anys però era molt desarrollada. Vine, te contaré una rondalla [...]. Un pescador torrava en un
raconet un bon tall de llangonissa i dos botifarrons. (40-42)


En principi, els actors i l’ambientació que presenta el fragment reproduït


semblen d’allò més tòpics: tenim un avi i la seva néta (la qual narra, des del moment


present, una feta de la seva infantesa) asseguts vora el foc i disposats a introduir-se en el


fascinant món de les contarelles. A mesura que avança la narració, però, el plantejament


inicial es veu totalment trastocat. Aquest fet comença a apreciar-se quan apareix una


referència als comentaris que els tres germans protagonistes pronuncien en presència del


rei:





—Oh! brot de murta florida
¿perque no’m llevas la vida?
—Oh! guinavêt de dos tays
¿perque no’m llevas mos trabays?
—Oh! señó si vostê sabia
de qui som sa fiya»




120


Arriben es germans a ca el rei que diu a un criat que los din un bon berenar, i que li
dugo per escrit tot lo que converseran mentres berenen. Per berenar los tragueren una porcella
rostida i llavò vi. Diu es petit: Bona és aquesta porcella si no hagués mamat llet de gadella. Què
és llet de gadella, padrí? El padrí m’explica com hi ha uns animalets molt petitons que xupen sa
sang. I on se posen? En els pelets de l’entrecuix. Jo no en tenc. Perquè ets petita, ja te’n sortiran.
I tu, en tens? Sí. Me’ls podries mostrar? Quan anem a dormir. (45)


Com veiem, la conversa ha anat derivant vers un terreny força allunyat de la


literatura popular. La cosa hauria pogut quedar en una maliciosa insinuació (ai, la


curiositat infantil...) per part de l’autor però, tractant-se d’un provocador nat com


Mesquida, no podíem sinó esperar que la tensió narrativa (i, òbviament, també la


sexual) augmentés:




Aquell vespre de la rondaia d’Alaró130


Si bé Mesquida ja ens havia advertit al principi (a la seva presentació, la


protagonista ha deixat caure que només té nou anys, però que tothom la considera «molt


desarrollada»), el cert és que resultava molt difícil arribar a imaginar que el final de la


narració coincidiria amb la consumació d’una masturbació a l’avi per part de la néta.


Com veiem, per tant, l’autor ha posat en funcionament una sèrie de mecanismes que han


convertit un conte tradicional en l’excusa perfecta per bastir una escena que enllaça


directament amb altres passatges de l’obra en què es presenten exemples de relacions


el meu padrí tenia mal de panxa. Ara ho he
pensat de cop i volta. I em va deixar una estona per anar-se’n a cagar fora. Un pescador seguia
fumant, els altres havien anat a dormir. Li vaig demanar: Em deixes pegar unes calades? Ell va
riure. La cara rodona, cuita i les dents molt blanques plenes d’una polseta fosca. Me donà la
pipa. Vaig xupar fort. Xuclava [...] Pens en les gadelles. I com són les gadelles? El pescador no
sé què nomia. Reia. Vine abans que vengui el pradí! M’acost. S’obrí els calçons. Posa sa mà
aquí. Toc un forat negre amb molt de cabells. Tens cabeis enmig de ses cames li dic. I un osset
amb dues bolletes. Ho toc tot. És com una jugueta. Ell riu. Idò aquí, en aquests pels viuen ses
gadelles. (46-47)




Tal com indica el fragment reproduït, els continguts narrats per l’avi han servit


de correlat per introduir una escena d’iniciació eròtica. El mateix avi esdevindrà, poc


després, protagonista d’una situació molt similar:




El pradí s’atura. Posa’m es cap a la panxa que em calma el dolor. Sent renouets com de
torrent. Li toc els calçons blancs [...]. Pas la mà davall els calçons blancs. El padrí té molts
cabells. Fa gustet passar les mans per damunt [...]. S’osset des pradí no és tan dur com es des
pescador. Sent una pell pujant i baixant [...]. Surt un líquid que em banya sa mà. El padrí alena
espés. No estàs bé pradinet. Sí, sí, sí! Es qüento ja està acabat. (47-48)



130 La procedència de la rondalla a la qual al·ludeix Mesquida coincideix amb la consignada per
l’Arxiduc, cosa que relaciona de manera encara més directa els dos textos.




121


sexuals poc comunes (per exemple, a les pàgines 26-28 es descriu una fornicació entre


un home i una ovella). La transgressió, doncs, està servida.131


Com veiem, ens trobem novament davant d’un home d’edat avançada que


explica una història a un personatge femení força jove (tot i que en aquest fragment no


s’esmenta cap referència a aquest respecte, més endavant tindrem l’ocasió de corroborar


aquestes dades). En aquest cas, el fil narratiu no s’interromp amb tanta freqüència com


vèiem abans i, per tant, no hi ha cabuda per a digressions de cap tipus. Tot i això, com ja


he destacat, la jove oient de la rondalla objecte d’estudi fa una sèrie d’observacions que




Passem ara a analitzar la segona rondalla proposada, això és, Es castell de ses


roses. En aquest cas, la subversió s’ha d’entendre a partir de la presència d’una sèrie de


comentaris, posats novament en boca d’allò que podríem considerar un infant precoç,


que complementen de manera sorprenent la informació continguda a la narració.


Observem, en primer lloc, la presentació dels personatges que intervindran en l’escena


analitzada:




En aquest moll natural el sen Gotzo amb tots els cabells blancs que feien lluir més la
pell torrada, em contà un parell de rondalles de la seva infantesa. Qualcuna no la record. La
darrera de totes se deia “Es castell de ses roses o no foren tan gustosos es dies passats”. (101-
102)



131 No puc cloure l’apartat referent a la primera de les rondalles proposades sense fer referència a una
dada força curiosa que, a parer meu, contribuiria també a explicar el fet que Mesquida s’hagi decidit a
utilitzar com a font de consulta el volum de l’Arxiduc i no l’Aplec d’Alcover. Parem atenció al fragment
següent, extret de la introducció de Vicent Jasso (1982: 10-11) a l’edició de les Rondayes de l’Arxiduc:



En certs casos els relats de l’Arxiduc i d’Alcover es complementen. Com a exemple


vull referir-me a Es tres germans (ARXIDUC, p. 78-85) i Tres germans desxondits (ALCOVER, II,
114-119). En ambdós casos es combinen els motius dels tres germans, triomfant el menor, del
rei conseller i del respecte al pare difunt [...]. Les dues versions són similars en quant als motius,
a la estructura i coincideixen fins i tot en petits detalls. Els tres germans espiats pels criats del
rei, al·ludeixen al rumor referent al supost origen il·legítim del monarca [...]. El rei desitja
arribar al fons de la qüestió. Alcover ho resol sense entrar en detalls [...]. L’Arxiduc ens presenta
a la pròpia mare del rei oferint la desitjada informació al fill [...]. M’he referit expressament a
aquest passatge per que s’hi posa de manifest com Alcover deixava caure la seva inexorable
censura sobre els detalls més insignificants que poguessin posar en perill la seva rígida
concepció ètica. Per altra part, es contraposen la indignació d’Alcover, que confronta la
violència, i la naturalitat de Lluís Salvador, familiaritzat, sens dubte, amb romanços de palau.



Tal com destaca Jasso, i com han apuntat també altres crítics com Josep Antoni Grimalt, el


canonge manacorí solia suavitzar aquells continguts que considerava allunyats de la moral com, per
exemple, seria el cas que ens ocupa (això és, l’hipotètic origen moro d’un rei cristià). La versió de
l’Arxiduc, en canvi, inclou una confessió de la reina mare a partir de la qual els lectors descobrim que els
germans no anaven desencaminats en afirmar que el seu amfitrió era fill d’un musulmà. A parer meu, en
definitiva, pot afirmar-se que és aquesta diferència de criteris (i, evidentment, el fet que la segona de les
versions esmentades contingui elements “immorals”, cosa que la fa molt més atractiva als ulls del nostre
autor) la que explicaria la seva elecció.




122


revelen una intenció clarament provocativa per part del nostre autor. En primer lloc,


Mesquida fa servir l’origen incert de la protagonista de la rondalla com a pretext per


posar en boca d’aquesta les següents consideracions:




Sa nina se va fer gran, i no sabia d’on era i li digueren que si le hi demanaven havia de
respondre: Ma mare era rosa, rosa som jo també i he collides roses, des mateix roser. Ara veig
que era una definició de “filla de puta” però llavors pensava que sa germana pobra se colgava
amb so seu germà i amb so germà ric. (102-103)


El fragment reproduït ens pot portar a plantejar-nos una sèrie d’interrogants: és


possible que una nena de pocs anys sigui capaç d’imaginar, per ella mateixa, que de la


història narrada pel sen Gotzo pot derivar-se’n una relació sexual protagonitzada per


tres dels quatre amics? I, d’altra banda, és aquest un comentari habitual en el marc de la


relació d’un conte d’aquestes característiques? Evidentment, sembla que la resposta més


lògica a totes aquestes qüestions és considerar que l’autor, de manera clarament


intencionada, juga a invertir els tòpics i a incloure certs detalls que alteren l’ordre


tradicional tot creant en el lector la sensació que està en entrant en una dimensió fins al


moment desconeguda.


Ja cap al final de la narració, trobem una altra situació d’aquest estil:




Jo pensava que el senyor era son pare. Un pic li vaig dir al sen Gotzo. Se va posar a
riure. Ets molt deixondida per s’edat que tens! Em contestà. Podria esser son pare si ho vols.132


A la vista de tot el que s’ha exposat en el present apartat, penso que queda prou


clar que la presència d’una sèrie de textos procedents de l’àmbit de la rondallística en el



Ses rondalles no s’han d’escoltar, s’han d’inventar. (104)


En aquest cas, ens trobem ja no davant d’una impressió aplicable a la narració


analitzada (això sí, el comentari inicial torna a deixar constància del fet que la jove oient


té una capacitat de deducció molt fina), sinó d’un dels principis que Mesquida sempre


ha defensat en la seva tasca com a literat: el de la llibertat creadora. Aprofitant


l’avinentesa, doncs, el nostre autor ens avisa que la literatura moderna ha iniciat un camí


que «porta a refusar la tradició literària heretada, a cercar nous camins [...] en el camp


de la investigació dels límits del sistema de la llengua i del sistema de la literatura»


(BROCH 1980: 112).



132 En el cas de Na Roseta, una rondalla d’Alcover que presenta molt de punts de contacte amb la de
l’Arxiduc, no podríem pas parlar d’incest ja que els protagonistes són una viudeta i la seva filla i un rei
fadrí (ALCOVER 1998: 377-401).




123


marc d’una obra de caire experimental s’explica, precisament, per l’afany


d’experimentació i de ruptura que caracteritza aquest tipus de literatura. En definitiva,


doncs, la creació de qualsevol text d’aquest estil suposarà «la superació de l’espai


clàssic de la novel·la tradicional, el lloc on conflueixen tots els gèneres i les pràctiques


significants de l’escriptura. Un espai per a la intertextualitat» (BROCH 1980: 99).




4.2 Maria-Antònia Oliver: Joana E., la intertextualitat al servei de la recerca de la


identitat femenina


A l’hora d’analitzar i descriure de manera detallada els casos més representatius


quant a experiència intertextual en el marc dels autors de la generació dels 70, el nom de


Maria-Antònia Oliver constitueix una referència ineludible ja que els continguts de bona


part de les seves obres palesen, d’una manera o altra, l’aprofitament d’un bagatge


cultural preexistent. Així, com ja s’ha destacat, a una de les seves novel·les més


conegudes, Amor de cans, Oliver segueix el model que li ofereixen tres obres cabdals de


la literatura catalana com són Vida privada, Mirall trencat i Mort de dama per tal de


recrear determinats ambients, tipologies de personatges i motius argumentals. Altres


casos que reflecteixen una manipulació similar de la tradició literària són Cròniques de


la molt anomenada ciutat de Montcarrà (la qual té molt present l’element popular i


fantàstic) i les novel·les d’intriga protagonitzades per la detectiva Lònia Guiu (que, com


ja he palesat, compten amb la presència de personatges procedents de l’imaginari


d’altres autors com, per exemple, Lluís Arquer o Celso Mosqueiro). Sens dubte, però, el


cas més paradigmàtic a aquest respecte és l’obra Joana E., la qual constitueix un


exemple immillorable d’intertextualitat ja que conté una quantitat ingent d’al·lusions


literàries.133


L’existència de les esmentades al·lusions en el marc d’aquesta obra respon a un


pla molt ben orquestrat per part de l’autora. A Joana E. Oliver, tot i que no bandeja les


referències als temes cabdals de la seva producció literària (erotisme, denúncia


sociopolítica, conseqüències de l’arribada massiva de turistes a Mallorca, etc.), se centra


en la creació d’un caràcter narratiu que li permeti reflectir les dificultats que


experimenta l’ésser humà a l’hora de fer front a la recerca i acceptació del seu autèntic


"jo". Ens trobem, per tant, davant d’una novel·la en la qual la protagonista malda per





133 A aquest respecte, cal destacar que a les pàgines de l’obra que m’ocupa hi ha tant al·lusions marcades
com al·lusions no marcades. Tot i que, com tot seguit veurem, a la citació que encapçala l’obra Oliver fa
paleses les seves influències literàries, el fet és que en el desenvolupament de l’obra aquesta no sempre
explicita l’origen de les referències utilitzades.




124


bastir, a força de superar els obstacles que implica la seva complexa realitat familiar,


una sòlida identitat femenina que la individualitzi i la distingeixi d’aquells que en el


transcurs de la seva vida han volgut fer malbé els seus somnis i il·lusions. I és


precisament a aquest respecte que la intertextualitat juga un paper clau ja que, com


veurem a continuació, l’elecció de les obres o influències en general a partir de les quals


Maria-Antònia Oliver estructura els seus jocs textuals presenta una relació directa amb


el tractament d’aquest procés d’autoconeixement portat a terme per part d’un personatge


femení.


Entrant ja en matèria, passem a veure quines són les influències en qüestió. A


aquest respecte, cal destacar que la mateixa autora aporta les pistes necessàries per


descobrir-les a la nota que precedeix la novel·la objecte d'estudi:134


Com veiem, la tipologia de les «interferències» escollides no és pas casual sinó


que, contràriament, respon a la gran admiració que Maria-Antònia Oliver sent per


Víctor Català, Virginia Woolf i Charlotte Brontë. D’altra banda, tampoc no és fruit de


l’atzar el fet que ens trobem davant de tres escriptores que, cada una amb el seu estil, els


seus condicionants històrics i la seva ideologia, hagin estat considerades exponents de la


tendència coneguda amb el nom de feminisme.






I amb les meravelloses interferències de tres escriptores cabdals —Víctor Català,
Virginia Woolf i Charlotte Brontë—, que potser el lector no notarà però que hi són al llarg del
llibre. Algunes les hi posava ella, «si algú ho ha explicat tan bé, per què no utilitzar-ho?». I
algunes les hi he posades jo, pel mateix motiu que ho feia ella. (10)




135



134 Totes les notes reproduïdes en aquest apartat, excepte en aquells casos en què s’explicitin altres títols,
pertanyen a l’edició de Joana E. citada a la bibliografía.
135 Maria-Antònia Oliver és una escriptora l’obra de la qual ha centrat l’interès de diferents aproximacions
als estudis de caire feminista; és el cas, per exemple, d’obres com La rateta encara escombra l’escaleta.
Cop d’ull a l’actual literatura catalana de dona, de Patrícia Gabancho, i articles com «Maria Antònia
Oliver: incursió feminista en el gènere detectiu», de Nancy Vosburg. A més, és una dona que mai no s’ha
amagat de la seva condició de feminista; així, per exemple, poden destacar-se les declaracions recollides
per Lourdes Domínguez (2003), a les quals Oliver afirma que «potser les noies joves creuen que el
feminisme ja està passat de moda, però el fet és que encara estem en una societat patriarcal i que s’ha de
lluitar per canviar aquesta situació». A la vista de tot el que s’ha destacat fins ara pot afirmar-se, doncs,
que no és estranya la presència de les esmentades referències en el marc de l’obra que ens ocupa.


La menció de l’esmentada tendència


en qualsevol context que vulgui ser mínimament rigorós per força ha d’anar associada a


una delimitació de les seves diferents manifestacions. En aquest punt, considero útil


recórrer a la classificació per estadis de la literatura feminista establerta per Elaine


Showalter i recollida per autores posteriors com Patrícia Gabancho o Francesca




125


Bartrina, segons la qual existeixen tres fases diferents a aquest respecte: literatura


femenina, literatura feminista i literatura femella (BARTRINA 2005: 95).136


Contràriament al seus models, que cal encabir en les dues primeres fases (la


producció de Brontë, com la de Víctor Català, pertanyeria clarament a la primera fase),


l'obra d’Oliver ja fa part, per mèrits propis, del bloc de novel·les que integren l’estadi




Segons l’esmentada taxonomia, les escriptores l’obra de les quals participa del


primer estadi o fase se centren en la imitació dels models que triomfen a l’època (és a


dir, els masculins); aquest grup d’escriptores, d’altra banda fortament marcat per la


presència del pseudònim masculí (en el cas català, l’exemple més paradigmàtic és, sense


cap tipus de dubte, Caterina Albert i Paradís, la qual s’amaga rere el pseudònim de


Víctor Català), es caracteritzen, per tant, per fer una obra de temàtica certament


femenina però absent de qualsevol tipus de reivindicacions i de plantejaments


individuals (GABANCHO 1992: 58). En el cas de la segona fase, això és, la literatura


feminista, cal destacar que coincideix en el temps amb el primer feminisme actiu;


l’objectiu d’ambdues tendències, la literària i la ideològica, és fer palès el fet que la


dona, pel simple fet de ser-ho, comença la cursa de la vida amb un important handicap.


Pel que fa a les obres, el tema cabdal és l’opressió que caracteritza la vida de les


protagonistes; les novel·les d’autores com Virginia Woolf, per tant, se centren en la


denúncia d’aquesta situació per tal de fer-la servir de revulsiu social (GABANCHO 1982:


58-59). La tercera i definitiva fase, denominada amb qualsevol de les etiquetes abans


esmentades, implica una mena d’autodescobriment o recerca de la pròpia identitat.


Aquí, l’autora abandona les ganes de pledejar per la causa de manera directa i revulsiva


i es dedica a forjar la seva pròpia consciència, això és, s’acosta més a allò que ha de ser


―com a mínim, idealment― la literatura. Ens trobem davant d’un intent de creació


literària responsable per part de les escriptores, però també lliure dels apriorismes que es


desprenen de la seva condició de dones; des d’aquest punt de vista, pot afirmar-se que la


imposició d’escriure sobre determinats temes o actituds que vèiem a la fase anterior


desapareix i que, en conseqüència, les novel·listes se centren en aquelles temàtiques que


més els criden l’atenció tot fent palesa la seva particular concepció del món (GABANCHO


1982: 59). Aquesta tercera fase, doncs, «desarrolló la idea de una escritura y una


experiencia específicamente de mujeres» (SELDEN 2001: 169).



136 La denominació de les esmentades fases (i, més concretament, de la tercera) varia segons l’obra de
referència consultada. Així, mentre que Bartrina parla de literatura «femella», Gabancho (1982: 59) parla
de literatura «de dona». D’altra banda, un tercer estudi inclòs a l’obra La teoría literaria contemporánea
(SELDEN 2001: 69) fa referència a la fase «de les amazones».




126


definitiu, això és, es tracta d’un exponent del que s’ha anomenat literatura femella o de


dona. Ara bé: a parer meu, les referències a les ja esmentades autores que Maria-


Antònia Oliver inclou a la nota preliminar ens avisen de l’existència, en el context de


l’obra estudiada, d’una sèrie d’interrelacions entre les tres fases que presenta la


literatura escrita per dones. Curiosament, aquestes interrelacions es corresponen a tres


moments força diferents de la vida de la protagonista: la primera etapa, en el transcurs


de la qual veiem una Joana conscient de la seva condició de dona però incapaç de


mobilitzar-se contra els obstacles que aquesta li provoca, té com a fets més destacables


el descobriment de la seva condició d’expòsita i el casament amb el doctor Lligorra, i


acusa clarament la influència de Brontë i Català. D’altra banda, tenim un segon període


en què el record de la mare de Joana, una feminista incipient, dóna forces a la


protagonista oliveriana a l’hora de reclamar els seus drets; l’esdeveniment que marca


aquest canvi és, sens dubte, la seva relació extramatrimonial amb Miquel Torelló, així


com també la denúncia sistemàtica de la anormalitat de la situació a la qual es veu


sotmesa per part del seu marit (el doctor Lligorra s’ha casat amb ella per interès, no vol


mantenir-hi relacions sexuals i, tot i que al principi es mostra obert a la possibilitat que


Joana cerqui amants ocasionals per satisfer les seves mancances a nivell sexual,


reacciona amb violència quan la troba en braços de Miquel) explicita la influència de


Virginia Woolf. Ja per acabar, la novel·la presenta una darrera fase en la qual Joana


orienta els seus esforços vers la lluita per la supervivència. En aquest cas, constatem que


les experiències vitals de la protagonista ens porten «cap un món nou» (GABANCHO


1982: 62-63):




La literatura de dona ha de plantejar nous problemes, conflictes oberts. Oblidar que
s’és dona en escriure fóra una renúncia als orígens, a la identitat pròpia, però això no es pot
traduir en una actitud de plany constant. No hi ha literatura que pugui sortir a partir de sentir-se
víctima, sinó precisament de la posició oposada: superar limitacions per suggerir solucions,
alternatives, una nova visió de les coses.


Evidentment, la delimitació dels tres períodes esmentats no és una qüestió


exacta. El primer inconvenient a aquest respecte sorgeix arran de la tipologia estructural


de l’obra objecte d’estudi: igual que altres novel·les de l’autora com Cròniques de la


molt anomenada ciutat de Montcarrà o Crineres de foc, Joana E. es basteix a partir de


dos eixos temporals diferents, el primer centrat en la narració dels esdeveniments


transcorreguts en el marc d’un únic dia (el del casament de Joana i el seu fill) i el segon,


molt més heterogeni, centrat en la resta del periple vital de la protagonista. Com resulta




127


fàcilment deduïble, l’existència dels tres períodes delimitats només pot constatar-se a


partir d’una reconstrucció lineal dels fets, cosa que exigeix un esforç suplementari a


l’hora d’encarar-ne l’estudi. D’altra banda, també cal destacar que no és estrany trobar


una referència directa a una de les tres autores esmentades a la nota introductòria en el


marc d’una etapa vital de la protagonista que, en principi, no es correspondria a la


influència d’aquesta. A parer meu, aquest fet no invalida la teoria exposada: la literatura


no és una operació matemàtica, i l’obra d’Oliver no constitueix una excepció a aquesta


premissa. Per tant, a l’hora de delimitar les tres etapes en què pot dividir-se el llibre, em


basaré en el predomini d’un determinat tipus de referències, i no en la presència


exclusiva d’aquestes.


Centrant-me ja en l’anàlisi de l’obra pròpiament dita, cal destacar en primer lloc


que, argumentalment, aquesta presenta una història aparentment biogràfica (constato,


però, que és falsament biogràfica, ja que vaig assistir personalment a la confessió


pública d’aquesta circumstància per part de l’autora, la qual va esdevenir-se en una


conferència pronunciada en el marc del cicle «Desaïllats: la insularitat en la narrativa


del segle XX»),137



137 La transcripció de la conferència en qüestió, celebrada a la Universitat de les Illes Balears entre els
dies 9 de gener i 10 d'abril de 2003, pot consultar-se al volum editat per Margalida Pons i Caterina Sureda
titulat (Des)aïllats: narrativa contemporània i insularitat a les Illes Balears, i citat en altres apartats del
present estudi.


la narració de la qual s’inicia en un moment indeterminat de la


infantesa de la protagonista i es clou el dia del seu casament. La protagonista en qüestió


(això és, Joana) és l’única filla d’un matrimoni d’elevada posició social i d’idees força


avançades al seu temps, combinació que permet que la seva infantesa es caracteritzi per


un estat d’absoluta felicitat. En aquests primers anys, Joana gaudeix especialment de les


estades a Son Galiana, la possessió familiar (la qual, d’altra banda, es revelarà després


com un autèntic paradís perdut), on freqüenta el contacte de Bernadet, el fill dels amos, i


de Gaietà, el pastor. Concretament, és sobre aquesta segona figura que considero que cal


fer els primers comentaris referents a l’ús de la tècnica de la intertextualitat.


Evidentment, el seu origen és força obvi: Gaietà és un personatge cabdal de Solitud


(1905), l’obra que ha atorgat més reconeixement a l’escriptora Víctor Català. Un dels


trets més característics d’aquest personatge és el coneixement, exhibit contínuament, de


moltes històries pròpies de l’àmbit de la literatura de caire popular i tradicional


(rondalles, llegendes, etc.). A aquest respecte, la presentació que en fa Català (1979:


146) és paradigmàtica:




128


Al conjurament de la fantasia pròdiga i afoguerada de son amic, la dona veia
eixamplar-se els confins dels Roquissos fins a tenir la cabuda de mons sencers, que es poblaven
seguidament de visions, de somnis i de quimeres extraordinàries. De cada paratge, de cada roca,
de cada branquilló, en veia brollar una llegenda, i el sentit de lo meravellós es despertà en ella
com una nova consciència superior.




Com pot observar-se, la figura del pastor sorgida de la ploma de Català és


important pel fet de posseir el domini de la paraula. Tal com destaca Francesca Bartrina


(2001: 240), «però la seva característica principal és que està en possessió del logos,


domina la paraula: explica llegendes, “rondaies”, a en Baldiret i a la Mila. El poder del


pastor sobre la paraula dita és, precisament, el factor més important que guia l’atracció


de Mila cap a ell». Per la seva banda el Gaietà de Joana E., tot i que ha perdut algunes


de les connotacions simbòliques que la crítica atorga al personatge de Català, també


resulta ser un excel·lent narrador de rondalles. Precisament per aquest fet és entrevistat


pel mateix mossèn Alcover, centrat en el procés de recerca de nous materials per


incloure en el seu conegudíssim Aplec.


Superada ja la infantesa, Joana esdevé una joveneta força aviciada que només


s’interessa per qüestions de caràcter material. Per tal d’exemplificar aquest fet pot citar-


se una escena que transcorre a l’habitació d’un hotel de Barcelona: mentre Joana


s’emprova vestits, la seva mare li explica una sèrie de qüestions referents al tema del


feminisme. Ella, però, només l’escolta a mitges, ja que està molt més interessada en la


tria del vestit que ha de lluir el dia de la seva presentació en societat que no pas en els


ensenyaments que la seva mare intenta transmetre-li:




Al vespre, a l’hotel, mumare em parlava de les feministes de Londres, però a mi no
m’interessaven gens ni mica. Em parlaves d’aquelles dones angleses amb fruïció, i també amb
una mica de por, com si fossin massa avançades, massa obertes, massa de tot. Jo t’escoltava
amb falsa atenció, amb l'atenció de la nena ben educada, és a dir, amb una atenció de cara
enfora, mentre em provava els vestits. (42)




La frivolitat dels primers anys de Joana també es manifesta en l’àmbit de la seva


formació intel·lectual i, concretament, en la seva relació amb Mr. Rochester, el seu


professor particular d’anglès; l’interès de Joana per l’aprenentatge d’aquesta llengua és


pràcticament nul, ja que s’estima més centrar els seus esforços a atreure l’atenció de


l’atractiu educador. El nom d’aquest personatge no és pas casual, ja que remet


directament a l'obra Jane Eyre, escrita per l’anglesa Charlotte Brontë; ens trobem, per


tant, davant d’un nou ús de la intertextualitat que, això sí, en aquest cas suposa uns


canvis força notables respecte del l’obra original. A la novel·la de Brontë, Mr.




129


Rochester és una figura relativament benefactora, ja que acull Jane, la protagonista, i li


ofereix una bona feina com a institutriu; tot i això, cal destacar també el vesant obscur


del seu caràcter, exhibit tant en la reclusió de la seva primera dona a les golfes de


casa138


La mort dels pares de Joana en un accident de trànsit i la revelació de la seva


condició d’expòsita suposen un punt d’inflexió notable en la vida de la protagonista, que


com en la clara sensació de superioritat i domini que estableix respecte de Jane.


A l’obra d’Oliver, en canvi, Mr. Rochester es “transforma” en el professor d’anglès de


Joana, i la seva actuació no implica en cap moment connotacions de caràcter negatiu:


per bé que es tracta d’un personatge amb molta més experiència i, per tant, susceptible


d’aprofitar-se de l’atracció que desperta en la seva alumna, el fet és que en cap moment


se’ns insinua que es produeixi cap abús de poder a aquest respecte.


D’altra banda cal destacar que, encara que Joana, com també li passa a Jane, se


senti atreta pel personatge en qüestió la situació avança de manera força diferent en


ambdós casos: mentre que Jane i Mr. Rochester acaben casant-se, els sentiments de


Joana pel seu professor no són més que la manifestació de la seva inexperiència a nivell


sentimental. Com anys després la mateixa Joana reconeixerà, l’esmentada atracció no


implica més que el típic procés d’idealització propi de l’etapa adolescent, és a dir, Joana


se sent atreta per les qualitats que pensa que encarna Mr. Rochester (seguretat,


intel·ligència, etc.) i no pas per la seva persona. Aquest “segon amor” de Joana (cal


esmentar que el primer havia estat Bernadet, el fill dels amos de Son Galiana), tot i que


mai no s’arriba a objectivar en un atracament d’índole sexual entre professor i alumna,


serveix perquè la protagonista oliveriana iniciï el seu aprenentatge en aquest àmbit en


solitari:




Però més endavant, de mica en mica i sense adonar-me’n, vaig anar descobrint que no
era sever, sinó sec. No era violent, sinó esquiu. I me’n vaig enamorar [...]. Fou un amor que va
durar tot, un curs, intens i apassionat com ho pot ser un amor als setze anys [...]. No tenia res a
veure amb l’amor que havia sentit per en Bernadet [...]. El cas va ser que el meu cos va
reaccionar d’una manera ben diferent, i jo hi vaig trobar el gust. Primer foren uns estremiments,
després ganes de tocar-li una mà, més tard van venir allò que la tia Carme i les monges en deien
pensaments impurs —a la fi vaig saber què eren!— i, finalment, una nit em vaig tocar pensant
en ell. El primer dia que el vaig tornar a veure després d’aquella nit em pensava que ell se
n’adonaria. És clar, no se’n va adonar. (39)





138 Bertha Manson, la primera esposa de Mr. Rochester, ha estat objecte d’estudi de diversos treballs
d’investigació en clau feminista (per exemple, The Madwoman in the Attic. The Woman Writer and the
Nineteenth-Century Literary Imagination, de S. Gilbert i S. Gubar), així com també la protagonista d’un
clara mostra d’intertextualitat (en aquest cas, de reescriptura): em refereixo a l’obra de Jean Rhys Wide
Sargasso Sea (1966), en el marc de la qual Bertha es converteix en protagonista tot capgirant l’ordre
establert a l’obra de Brönte.




130


es veu obligada a adaptar-se a una situació completament diferent de la que ha viscut


fins al moment: a partir d’ara, ja no ens trobarem davant d’una noia eixelebrada que


només pensa en balls, vestits i enamoraments precoços, sinó que veurem una figura


femenina el caràcter de la qual s’endureix de manera progressiva com a conseqüència


de les complicades circumstàncies a les quals ha de fer front per aconseguir tirar


endavant. La primera d’aquestes circumstàncies, que s’esdevé de manera pràcticament


simultània al coneixement de la notícia de la mort dels pares per part de Joana, és la


presa de consciència de la seva condició d’expòsita. La noia passa els mesos


immediatament posteriors a la mort dels seus pares tot qüestionant-se el sentit de


l’ocultació de la seva identitat per part d’aquests; les seves reflexions, però, no


presenten en cap moment un to de retret, sinó que estan marcades per un profund


sentiment de tristesa i abandonament. Les circumstàncies externes, a més, no


acompanyen gaire la seva recuperació: dies després de la mort de don Mateu i la seva


esposa Maria, els parents són citats per a la lectura del seu testament. L’enuig que


aquests experimenten un cop finalitzada la sessió és considerable: els difunts han fet


hereva universal Joana, la seva filla borda, i, per tant, ells no trauran cap profit de la


conjuntura. Tan sols hi ha un membre de la família que es posa de part de Joana: la


pèrfida tia Carme, que es converteix en la seva marmessora amb l’objectiu d’obtenir


grans beneficis de la situació. Així doncs, Joana, la tia Carme i la dida passen a viure


juntes. Amb aquest panorama, el dia a dia esdevé, per a la nostra protagonista, un


autèntic infern en el marc del qual les llàgrimes esdevenen les protagonistes


indiscutibles:




El dolor, en trencar-se, m’havia anat pujant del coll al cap. Ara em sentia el crani que
s’anava fent gros, més gros, enorme, tant que vaig imaginar que no cabria dins la cuina. Me’l
vaig agafar amb les mans i vaig voler parlar a la tia Carme, li vaig voler demanar per què no
m’estimava, li vaig voler demanar que em deixàs plorar tranquil·la, però només em va sortir un
plany rogallós de la boca. (72)




Novament, la situació remet directament a l’argument de Jane Eyre: la


protagonista de Brontë també és òrfena i, precisament per aquest motiu, no acceptada en


el cercle familiar: a la mort dels seus pares (en aquest cas, es tracta dels pares biològics),


Jane es veu obligada a viure al costat de Mrs. Reed, la seva tia, que la sotmet a continus


maltractaments i vexacions. Davant d’aquesta circumstància, la noia protagonitza molts


de moments de planyiment, en transcurs dels quals es lamenta de la injustícia de la seva


situació (BRONTË 2000: 35):




131


En el transcurs d’aquella inoblidable tarda la consternació regnava en la meva ànima,
un caos mental en el meu cervell i una rebel·lia violenta en el meu cor. Els meus pensaments i
els meus sentiments es debatien entorn d’una pregunta que no aconseguia resoldre: «Per què he
de patir així? Per què em tracten d’aquesta manera?».




El record porta Joana a identificar-se plenament amb Jane: mesos després de la


mort dels seus pares, i sense haver pogut superar encara aquest fet, la protagonista


oliveriana recorda l’argument d’una obra que anys enrere li va regalar Mr. Rochester


(aquí cal destacar l’habilitat d’Oliver, que ens presenta un cas d’intertextualitat portada


al límit: un personatge de Jane Eyre regala a Joana la novel·la de la qual ell mateix


procedeix), i s’adona que entre Jane i ella existeixen semblances més que evidents. La


identificació entre ambdues és tan notable que Joana decideix acompanyar el seu nom


amb una lletra que té el seu origen, precisament, en la constatació de tot aquest seguit de


coincidències:




Vaig anar a la biblioteca a cercar el llibre que m’havia regalat Mr. Rochester. Jane
Eyre. M’havia agradat tant, aquell llibre [...]. Vaig passar per davant el mirall: els meus ulls
fascinats miraren involuntàriament les profunditats que revelava. Tot semblava més fred i més
fosc en aquell buit visionari que en la realitat; i l’estranya figura menuda que m’observava, amb
la cara blanca i els braços en la foscor [...] feia tot l’efecte d’un esperit real: vaig pensar que era
un fantasma petitó, mig màgic, mig diablesc. Però jo era na Joana, na Joana Expòsita. Vaig
agafar el llibre i em vaig sentir reconfortada. Jane Eyre. Joana E. (77)




Arran de l’esmentada citació pot destacar-se que el nom de la nostra


protagonista té un valor doblement simbòlic: d’una part, el nom en qüestió serveix per


fer referència a la seva condició d’òrfena (la «E», per tant, significa «expòsita») i, de


l’altra, relaciona de manera totalment explícita Joana amb la protagonista de Jane Eyre.


Tornant al fil argumental de la novel·la cal destacar que, com que la recuperació


física i anímica de Joana no arriba, la tia Carme creu convenient avisar el metge, acció


en principi sense transcendència però que acabarà marcant de manera decisiva el


desenvolupament dels fets: després d’una primera visita en què el doctor Lligorra reprèn


amistosament la tia Carme pel fet de tenir Joana tantes d’hores tancada a casa


(pràcticament només la deixa sortir per anar a missa de set), la presència d’aquest nou


personatge progressivament es converteix en un element habitual en la vida quotidiana


de Joana, circumstància que es manifesta en el fet que la relació metge-pacient ben aviat


esdevé plena de complicitat. Així les coses, Joana accepta amb molt poques reticències


la proposta de matrimoni del doctor Lligorra. Per a la nostra protagonista, el casament


significa deixar enrere els mesos viscuts al costat de la tia Carme i iniciar una nova vida


al costat d’un home al qual l’uneix una relació més o menys estreta, a més d’assegurar-




132


se un aliat poderós en la lluita contra els parents que, encara ressentits, pretenen


impugnar el testament dels seus pares: «També sabia que no l’estimava. Però era igual,


en aquell moment de la meva vida no importaven els meus sentiments. Ni els seus.


Només importava que el doctor Honorat Lligorra era una porta oberta. L’única» (93).


Joana, per tant, es resigna a encarar-se a un matrimoni sense amor, ja que la


manca de vincles afectius profunds no suposa per a ella, en principi, un obstacle


insalvable. L’autèntic problema, però, arribarà en un altre terreny: el sexual. Quan


Joana, la nit de noces, es disposa a complaure l’home que acaba de convertir-se en el


seu marit, rep una resposta que la sorprèn força:




—Mira, Joana, jo..., jo t’estim com un germà. Si tu vols —els ulls se li tornaren
suplicants—, si tu vols podem viure amb pau i concòrdia, respectant-nos mútuament i fent veure
que som un matrimoni, però sense ser-ho... (98)




Per a Joana, el fet de casar-se sense estar enamorada no implicava, en principi,


la manca de consumació del matrimoni: aquesta, com qualsevol noia de la seva edat,


sent una sana curiositat pel plaer derivat de la pràctica del sexe, una sensació de la qual,


com ja he explicat, només ha pogut gaudir-ne en solitari i, per això, quan el doctor


Lligorra li confessa que no vol mantenir relacions sexuals amb ella se sent molt


decebuda. Amb el temps, però, Joana veurà aquesta circumstància pràcticament com


una benedicció ja que, de manera totalment inesperada, descobreix alhora amor i sexe.


L’encarregat d’apropar Joana a tan plaent descobriment és Miquel Torelló, l’advocat


contractat pel doctor Lligorra per tal de solucionar les qüestions referents a l’herència de


la seva esposa. El misser, fortament impressionat per les qualitats que intueix en Joana,


visita sovint la casa de la parella amb l’excusa de realitzar escrupolosament la seva


feina; Joana, de manera pràcticament inconscient, també comença a sentir-se atreta per


ell i, en el marc d’una visita de Miquel a Son Galiana, no poden contenir els seus


impulsos i s’abracen apassionadament. Aquest primer contacte sexual té un final


certament poc convencional ja que Joana i Miquel són descoberts pel pastor Gaietà, el


qual els sorprèn amb les següents paraules:




—Però jo no diré res, només miraré, i si no m’agrada, ni tan sols miraré. Ara bé, no ho
torneu fer tan prop de les ovelles, que les espanta [...]. I ara me’n vaig, Joaneta, que ses ovelles
han de pasturar. Rep sa meva benedicció. I tu també, misser amic seu. Que sigueu tan feliços
com pugueu, mentre pugueu, si és veritat que us estimeu com diuen els vostres ulls... (126-127)





133


Aquesta aparició, la darrera de Gaietà en el context de l'obra,139


La introducció de Joana a la ideologia feminista va esdevenir-se molt prest i de


la mà de la seva mare; aquests ensenyaments primerencs obtenen els seus fruits molts


d’anys després, quan Joana finalment entén el significat de tot el que va viure i veure


(les reunions de dones feministes a Londres, les manifestacions, les persecucions


policials, etc.) i intenta aplicar la lliçó apresa a la seva vida quotidiana, amb la qual cosa


esdevé una dona certament avançada al seu temps. És en aquest punt, doncs, en què


copsem que ens trobem davant d’una protagonista que pot considerar-se un prototip del


model femení defensat per Virginia Woolf: Joana, tot i que està molt centrada en


l’univers emotiu, és capaç de mirar més enllà i aprendre a copsar la realitat que s'amaga


darrere determinats esdeveniments de caràcter intel·lectual i polític. Tal com destaca la


ja esmentada Patrícia Gabancho (1982: 62-63), «la Woolf considerava imprescindible


que les dones deixessin de mirar cap a elles mateixes i miressin cap a altres dones; que


clou la primera


etapa vital de Joana: la nostra protagonista, que fins ara ha protagonitzat una actuació a


parer meu força passiva (s’ha resignat als inconvenients de la seva condició d’expòsita,


ha acceptat viure amb la tia Carme i sotmetre’s a les seves imposicions, no ha insistit en


el tema del sexe al seu marit, etc.), esdevé una dona lluitadora conscient de la seva


situació. La relació clandestina que inicia amb Miquel no es limita al terreny sexual,


sinó que al seu costat Joana aprèn moltes coses que fins al moment ignorava ja que, per


exemple, s’inicia en matèria de política, de literatura, etc. Tot i que en certa manera


podria parlar-se d’una Joana que accepta sense reticències l’actitud excessivament


paternalista de Miquel cal destacar que, individualment, la nostra protagonista també


realitza un procés d’aprenentatge paral·lel que culmina en la presa de consciència de la


inferioritat social que el fet de ser dona li suposa. Com ella mateixa recorda més


endavant, a partir d’aquesta constatació el seu caràcter lluitador esdevé de cada cop més


ferm:




Més d’una vegada he desitjat haver nascut home. Bé, no és vere. Més d’una vegada
m’he rebel·lat contra les dificultats que la vida em posava pel fet de ser dona. Contra les
dificultats que troba una dona per resoldre les dificultats que la societat li posa pel fet de ser
dona. No sé si m’explic. (29)





139 Partint d’aquesta referència, pot destacar-se una altra via mitjançant la qual Oliver enllaça l’obra que
m’ocupa amb Solitud: el fet que el personatge en qüestió esdevingui una mena de figura protectora per a
la protagonista femenina. Segons Bartrina (2001: 240), el Gaietà de Català «té cura de la Mila, la
protegeix, li ensenya coses, s’interessa pel seu estat d’ànim». En el cas d’Oliver, com veiem, el pastor es
preocupa per Joana i li promet que vetllarà per ella tot mantenint en silenci la seva relació adúltera amb
Miquel ja que, com ha pogut comprovar, aquesta és l’origen de la seva incipient felicitat.




134


les relacions amb el món no fossin tan sols emotives sinó també intel·lectuals i


polítiques». Des d’aquesta perspectiva, per tant, pot afirmar-se que la segona etapa de


la vida de Joana apareix marcada per una sèrie de canvis que, si apliquem els principis


defensats per Woolf, cal considerar necessaris a l’hora de deixar enrere la visió


tradicional de l’univers femení. Parem atenció a les consideracions teòriques exposades


per l’autora en qüestió que, tot i que se cenyeixen a un aspecte concret com és la


creació literària, poden extrapolar-se fàcilment a altres àmbits (WOOLF 1996: 193):




Per això us voldria demanar que escrivíssiu tota mena de llibres, que no us espantés
cap tema, ni trivial ni greu. Per fas o per nefas, tinc l’esperança que aconseguireu uns diners,140


En el moment en què el procés de conscienciació de Joana arriba al seu punt


àlgid (i, en conseqüència, l’obra dóna pas als continguts que pertanyen a l’àmbit d’allò


que hem denominat literatura de dona),



no gaires però prou per viatjar i no fer res, per rumiar sobre l’esdevenidor del món i el seu
passat, per somiar en llibres i passar l’estona repenjades a les cantonades i deixar que el fil de la
canya s’enfonsi al riu.


141



140 Woolf atorga molta importància a la situació econòmica de la dona, ja que considera que uns ingressos
mínims són bàsics per assegurar la seva independència. A l’hora de justificar el títol d’una de les seves
obres teòriques (Una cambra pròpia), ella mateixa afirma que «la dona que es proposa escriure novel·les
ha de comptar amb uns diners i una cambra pròpia» (WOOLF 1996: 10). Com veurem, en el cas de la
nostra protagonista la teoria s’aplicarà a la pràctica, ja que serà gràcies al progrés econòmic nascut del seu
esforç que aquesta aconseguirà una estabilitat definitiva.
141 A partir d’aquest moment les referències de caire intertextual van desapareixent de manera
progressiva. Resulta significatiu, com ja s’ha destacat abans, que ambdues conjuntures (l’absència de
referències a altres obres i el fet que la novel·la se centri en la recerca de la identitat per part del
personatge protagonista) coincideixin en el marc de l’obra objecte d’estudi. És com si, pel fet d’anar
assolint la seva independència com a dona, Joana (ni, rere seu, Oliver) ja no necessités recórrer a la
tradició literària per defensar o exemplificar la seva peripècia vital.


aquesta s’adona que espera un fill de Miquel.


A partir d’aquest moment, Joana inicia una lluita que, lluny de resultar traumàtica,


esdevé el principal exponent de la seva feminitat: la nostra protagonista, en un intent


desesperat de protegir el seu amor per Miquel i el fruit resultant, es veu obligada a idear


una excusa per tal de convèncer el seu marit que la deixi passar una llarga temporada


amb la dida a Son Galiana. Assolit aquest objectiu, l’embaràs de Joana es porta en el


més absolut dels secrets gràcies a la prudència de la futura mare i de la dida, les quals


recorren a unes tècniques poc ortodoxes i, en alguns casos, força escabroses (a aquest


respecte pot esmentar-se, per exemple, l’episodi en què la dida mata una gallina per


tacar els llençols de Joana amb la seva sang i fingir que ha aquesta ha menstruat). El


secret es manté també després del naixement de la criatura, un nen al qual decideixen


anomenar Joan. Com ja vèiem que passava amb el descobriment de la condició


d’expòsita de Joana, aquest nou cas d’ocultació de la identitat es resol d’una manera




135


força precipitada: tot i les precaucions de Joana, Miquel i la dida, una visita inesperada


del doctor Lligorra a Son Galiana comporta que aquest descobreixi l’existència del nadó


nascut de la relació adúltera de la seva dona. Després d’aquest episodi, la situació de


Joana esdevé força desesperada; així, mentre que la nostra protagonista es veu obligada


a quedar a viure totalment aïllada a Son Galiana, el doctor Lligorra es fa seva l’herència,


tot deixant-la en una posició d’absoluta indefensió. Per si no n’hi havia prou, un nova


desgràcia trasbalsa per complet la vida de Joana: em refereixo a la mort, provocada per


un sobtat atac de cor, de Miquel. Davant d’un fet tan dramàtic, la nostra protagonista


torna a enfonsar-se anímicament i, novament, és el doctor Lligorra qui li ofereix una


sortida viable per a la seva situació: tornar al seu costat. Joana accepta la proposta,


conscient que no té altra sortida si vol assegurar un futur segur al seu fill. Després d’uns


quants anys de convivència amb el doctor Lligorra, però, arriba la mort d’aquest funest


personatge. El seu testament no inclou cap sorpresa: totes les pertinences que havien


estat dels pares de Joana i el doctor Lligorra s’havia fet seves (tret de Son Galiana)


passen a engrandir el patrimoni d’una institució feixista a la qual el difunt marit de


Joana se sentia molt vinculat. Aquest cop, però, Joana no es deixa vèncer pel desànim, i


inicia un procés de lluita per la supervivència personal que marca la tercera etapa de la


seva vida. Amb els pocs diners que pot recollir, lloga un piset per a ella i el seu fill i,


amb l’ajuda d’una amiga, es decideix a posar una botiga de roba:




Així és que havia començat a fer feina. Als quaranta-tres anys havia començat a fer
feina. Al cap de mig any ja havíem posat un taller de randes i brodats i havíem donat feina fixa a
cinc dones i en teníem, pels pobles, que ens feien randes a ganxet, amb agulles, de frivolité, de
massetes, i brodats de tota casta. (204)




Durant els anys següents, el negoci li reporta de cada vegada més beneficis,


triomfa de manera relativa en la impugnació del testament del doctor Lligorra, viatja


sovint, té alguns amants ocasionals i el seu fill estudia una carrera a Barcelona; la vida,


per tant, li torna a somriure però, en aquest cas, és exclusivament per mèrits propis. Ja


cap al final de l’obra, un darrer obstacle apareix en el camí de la seva felicitat: Joana


descobreix, mitjançant una nota anònima que després sabrem que era de la tia Carme,


l’homosexualitat del seu fill. La seva reacció de rebuig, atesa l’obertura de mires que


l’ha caracteritzada durant tota la novel·la, resulta bastant sorprenent:




La desesperació m’amarava i no podia plorar, com quan en Miquel s’havia mort.
Millor que s’hagués mort, ara no has de veure què t’ha fet el teu fill, Miquel, amor meu, per què




136


me’l vares deixar tenir, per què no es va morir en lloc de tu, oh, Déu meu!, no, no que no se
mori, que no se mori però que estigui lluny, no en vull saber res, d’ell, ja no és el meu fill. (129)


Al cap i a la fi, però, aquesta experiència tan dura per a Joana resulta força


enriquidora ja que li serveix per entendre, ja cap al final de l’obra, que la vida encara té


moltes coses per ensenyar-li. La valenta reacció de Joana comporta la reconciliació amb


el seu fill, amb qui ha estat una llarga temporada sense parlar, i la gestació de la seva


venjança respecte dels membres de la família dels seus pares que durant tants d’anys


s’han oposat al fet de veure-la hereva dels seus béns. Amb l’objectiu d’assegurar que


Joan posseirà a la seva mort la part de l’herència que ha aconseguit recobrar, Joana


decideix casar-s’hi i, així, recuperar per a ambdós, de manera definitiva, la felicitat tants


de cops perduda:142


Tal com afirma Jaume Fuster (1984), hi ha historiadors que remunten l'origen


del gènere negre





Hem arribat just a punt. Ja sona l’orgue. Unes noces de primera, Miquel. Miquel


estimat. És pel nostre fill, que ho faig. No, a tu no et puc enganyar. No ho faig només per ell, ho
faig també per mi. I per tu, encara que tu només siguis un punt de la meva memòria, un rostre
que s’esvaeix darrere el rostre del nostre fill, dues expressions tan iguals que la seva em fa
oblidar la teva. T’hi hauries divertit molt, amb aquest casament d’ara, Miquel. Molt bé, Joana,
molt bé. Tira-los-ho pels morros, Joana, aquesta gent no es mereix altra cosa. Estic segura que
m’hauries dit això exactament. Oh, està preciosa la Seu, tota il·luminada. O no m’ho hauries dit?
(50)





Com veiem, la novel·la es clou amb la seguretat, per part de la protagonista,


d’haver superat amb escreix un complex procés d’introspecció que l’ha portada a


assumir amb resignació les contínues desgràcies que han sacsejat la seva vida i, a partir


d’aquí, a acceptar les particularitats de la lluita diària per la supervivència que tota dona


està obligada a encarar. En definitiva, doncs, ja per acabar pot afirmar-se que ha quedat


demostrat el fet que, en el cas que m’ocupa, l’aplicació de les tècniques de caire


intertextual apareix indiscutiblement vinculada a la recerca de la identitat femenina.



4.3 Antoni Serra (o quan tres no és multitud)


143



142 Aquest casament final entre mare i fill presenta clars ressons del mite edípic; concretament, però, ens
en presenta la inversió, ja que l'acció protagonitzada per Joana i Joan és totalment conscient per part
d'ambdós, això és, la ignorància no els juga una mala passada com en el cas dels protagonistes de la
tragèdia grega.


a la Bíblia, a Les Mil i una nits o a Heròdot o, posteriorment, a


143 Segons afirmen Piquer i Martín (2006: 39), «en emprendre frontalment l’estudi del gènere negre
sorgeix immediatament un problema de nomenclatura. És necessari abordar-lo per afrontar la confusió
existent entre dos gèneres nascuts d’un mateix tronc [la novel·la negra i la novel·la policíaca], que han
evolucionat per camins diferents». Deixant de banda els precedents que se citen en la introducció (Poe,
Conan Doyle, etc.), els textos que es treballen en aquest apartat (això és, els d’Antoni Serra, Vázquez




137


Chaucer i Voltaire. Els més assenyats, però, citen tres noms com a autors de capçalera


del gènere: l'anglès Godwin (1756-1836), que presenta a Caleb Williams la història d'un


crim, de la investigació posterior i de la persecució del criminal; el francès Vidocq, que


a les seves Mémoires ens explica les seves activitats com a director de la Sûrété francesa


i, posteriorment, com a fundador de la primera agència de detectius moderna; i l'americà


Edgar Allan Poe, el qual, amb la creació de Charles August Dupin (protagonista, entre


d'altres, de l'obra Els crims del carrer de la Morgue), aplica per primer cop la tècnica de


la deducció científica al plantejament i la resolució de misteris. Tot i això, el primer


gran detectiu que obté la mitificació del públic lector és Sherlock Holmes. Aquest


famós personatge, creat per Arthur Conan Doyle a Estudi en escarlata (1887), presenta


uns trets distintius que seran imitats per molts d'autors posteriors: Holmes practica la


deducció, es droga, toca el violí, fuma en pipa i, a més, és petulant, misògin i depressiu.


Les seves aventures ens són contades pel seu inefable company, el doctor Watson,


sempre disposat a admirar-ne la intel·ligència i el savoir faire com a detectiu.


La fita més significativa en l'àmbit del gènere després de Conan Doyle és, sens


dubte, l'aparició de The Mysterious Affair at Styles (1920), la primera novel·la en què


Agatha Christie dóna vida a Hèrcules Poirot. A partir d'aquest moment, els detectius es


multipliquen: als EUA trobem, per exemple, Philo Vance, de S. S. Van Dine, mentre


que a Gran Bretanya, d'altra banda, destaquen noms com el del pare Brown, de


Chesterton, i el de lord Peter Wimsey, de Dorothy L. Sayers. Aquesta allau de nous


personatges culmina l'any 1929 amb l'aparició del comissari Maigret (creat per Georges


Simenon) i de Sam Spade (un dels detectius del nord-americà Dashiell Hammett), els


quals renoven els plantejaments del gènere que ens ocupa (Maigret ho fa per mitjà


d'unes aventures centrades en la violència social, mentre que Hammet pot considerar-se


protagonista de novel·la d'ambients, de violència més aviat psicològica).



Montalbán i Andrea Camilleri) s’adscriuen clarament a l’etiqueta de «novel·la negra» ja que, en paraules
d’aquests autors (PIQUER; MARTÍN 2006: 40-41), s’encarreguen de l’anàlisi social i prescindeixen de
l’element lúdic propi de les novel·les policíaques; hi apareixen nous elements temàtics com ara la
desesperació, l’odi o el fanatisme; els seus personatges gaudeixen d’una mobilitat de què no disposaven
els seus precedents; els protagonistes se situen entre la frontera del bé i el mal i lluiten per defensar els
seus interessos; els secundaris hi assoleixen importància des del punt de vista narratològic i argumentatiu,
i es compta amb la presència de personatges femenins amb valor actancial. D’altra banda, i com a
curiositat, pot afirmar-se que aquesta nomenclatura s’adoptà arran de l’aparició de la col·lecció Série
Noire l’any 1945 a càrrec de Marcel Duhamel (PIQUER; MARTÍN 2006: 40). Tal com recullen aquests
autors tot citant Xavier Coma (i, més concretament, el seu Diccionari de la novel·la negra nord-
americana aparegut el 1985), «l’adjectiu d’aquest títol recordava, amb l’ajut dels horrors implícits a la
literatura realista sobre el crim, els horrors explícits de l’antic “relat negre”, origen del gènere de terror.
D’altra banda, retia un probable homenatge a [...] Black Mask, “màscara negra”, la revista de narracions
on van escriure Hammet, McCoy, Whitfield, Chandler, etc.».




138


És evident que el centenar de novel·les protagonitzades pel comissari Maigret


situen el seu autor com a capdavanter del gènere a nivell europeu. Però no és l'únic que


publica obres d'aquest tipus durant les dècades centrals del segle XX. A Gran Bretanya,


les obres de Peter Cheyney protagonitzades pels detectius Slim Callahan i Lemmy


Caution assoleixen alts nivells de qualitat; a Itàlia, d'altra banda, triomfen Giorgio


Scerbanenco i el seu policia Duca Lamberti, mentre que a França destaquen noms com


Albert Simonin i Vernon Sullivan (pseudònim de Boris Vian). A Espanya hi ha també


un bon nombre d'autors que es dediquen a la novel·la negra: Mario Lacruz, Eduardo


Mendoza, Juan Madrid, etc. El cas més destacable, però, és el del recentment


desaparegut (morí l’any 2003) Manuel Vázquez Montalbán, creador del detectiu més


famós del panorama literari castellà: Pepe Carvalho.


És precisament aquest darrer personatge que m’interessa especialment a l’hora


de parlar d’intertextualitat a l’obra d’Antoni Serra, un dels principals protagonistes de la


irrupció d’aquesta línia de creacions de gènere negre en l’àmbit català.144 Serra és el


creador de Celso Mosqueiro,145 un personatge que, per bé que compta amb una sèrie de


trets característics que l’individualitzen respecte dels altres detectius apareguts a


l’època, presenta clares reminiscències carvalhianes (de fet, l’autor mallorquí fins i tot


ret homenatge al detectiu de Vázquez Montalbán a una de les seves obres, L’arqueòloga


va somriure abans de morir).146



144 Com bé afirma Josep Maria Palau (1988: 12), l'iniciador d'aquest gènere a Catalunya és Rafael Tasis,
el qual publicà entre d’altres La bíblia valenciana (1955) i És hora de plegar (1956), «novel·les ben
reeixides i que no han d’envejar res a les dels autors estrangers i traduïts». Seguint la petja de Tasis
apareix Manuel de Pedrolo, creador d'obres com Joc brut (1965) o Nou pams de terra (1971) i fundador
de la col·lecció «La Cua de Palla», anunciada a l'epoca com «la col·lecció de les millors novel·les de
suspense del món». Posteriorment, apareixen altres autors com Jaume Fuster, Lluís Utrilla i el col·lectiu
Ofèlia Dracs i, a més, entre els anys 1985 i 1986 es crea «La Negra», una col·lecció de novel·les de
gènere sorgida d'una idea comuna de Carles-Jordi Guardiola i Àlex Broch (BROCH 1991: 116).
145 Mosqueiro és el protagonista de cinc novel·les d’Antoni Serra: El blau pàl·lid de la rosa de paper
(1985), L’arqueòloga va somriure abans de morir (1986), Espurnes de sang (1989), Rip, senyor
Mosqueiro (1989) i Cita a Belgrad (1992). Segons Piquer i Martín (2006: 183), aquest personatge apareix
també a una de les narracions publicades pels membres del col·lectiu Ofèlia Dracs al volum Negra i
consentida (1983). I, efectivament, així ho reconeix el mateix autor: «He escrit una narració policíaca,
Localització «four», i formarà part del nou llibre d’Ofèlia Dracs que publicarà l’editorial Bruguera amb el
títol Negre consentida [sic]» (Serra 2007: 73). Segons sembla, el títol d’aquesta narració experimentà
alguns canvis, ja que al seu dietari Serra l’anomena, com ja hem vist, Localització «four» (la definitiva),
però també Situació «four» (SERRA 2007: 104 i 122). De tota manera, aquesta primera provatura no és
tinguda en compte en aquest apartat pel fet de tractar-se d’una narració breu i no d’una novel·la.
146 En aquesta obra, i després de l’angoixant aventura viscuda a El blau pàl·lid de la rosa de paper, Celso
decideix adoptar la nacionalitat espanyola (de fet, la seva mare era una catalana del barri de Gràcia) i
instal·lar-se a viure en un llaüt a Mallorca (SERRA 1991: 31-32). Segons sembla, va ser Carvalho qui va
aconsellar-li el canvi. Així doncs, per demostrar d’alguna manera el mestratge de Vázquez Montalbán
Serra converteix Carvalho en un personatge de la seva novel·la que, per més senyes, és amic i benefactor
del protagonista: «Naturalment, havia hagut d’acceptar que havia influït en la decisió, almenys fins a un
cert punt, els bons oficis d’un amic seu: Carvalho, detectiu també».


El present estudi, però, no se centra únicament en la




139


comparació entre aquestes dues figures ja que, curiosament, en aquest cas l’anàlisi de la


pràctica intertextual fa possible un joc a tres bandes. El tercer en discòrdia és Salvo


Montalbano, protagonista d’una sèrie de novel·les negres aparegudes de la mà d’un altre


escriptor insular (en aquest cas, de Sicília): Andrea Camilleri. Igual que Serra, Camilleri


no s’amaga de reconèixer la influència de Carvalho en el seu personatge. És més: ell


mateix ha reconegut que «he escogido el nombre de Montalbano porque es uno de los


más comunes en Sicilia y también como homenaje a Manuel Vázquez Montalbán»


(VÁZQUEZ MONTALBÁN 1999: 10-11). Així les coses, doncs, en el present apartat


s’intentaran establir les connexions entre els tres personatges en qüestió, respectant


sempre l’originalitat del Carvalho de Vázquez Montalbán i parant una especial atenció,


evidentment, al Mosqueiro d’Antoni Serra.


Entrant ja en matèria pot destacar-se que, quan es parla de novel·la negra, un


dels aspectes més interessants a analitzar és el dels mètodes que segueixen els


investigadors a l’hora de resoldre els casos que se’ls plantegen. A aquest respecte, cal


afirmar que els tres detectius objecte d’estudi comparteixen uns patrons de conducta


força similars. Per començar s’ha de fer referència al fet que tots tres, en un moment o


altre, han fet part d’un organisme “oficial”. El cas de Pepe Carvalho és el més peculiar,


ja que de jove va treballar al servei de la CIA (ARANDA 1997c):




Si en Tatuaje Carvalho ya desvelaba un pasado como agente de la CIA, pasado que lo
situaba, a mediados de los años 60, en una improbable oficina de la agencia en Amsterdam —
improbable por inútil o poco relevante desde el punto de vista geoestratégico—, en La soledad
del manager el pasado del detective se abría como un abanico y aparecía lleno de matices y
colores. Sus datos biográficos se ampliaban remontándose así hasta la época de su militancia
comunista: ex comunista y ex agente de la CIA todo en uno, una criatura difícil de crear y creer
—aunque cada cosa encierre en ella misma su contrario— procedente del laboratorio
montalbaniano.


L’estrena de Celso Mosqueiro com a personatge literari correspon també a una


etapa vinculada als estaments oficials i, més concretament, a la policia portuguesa


(SERRA 1985: 9):




Celso Mosqueiro [...] havia entrat a formar part de la policia portuguesa devers quinze
anys enrera, així que havia conegut els dos règims, és a dir, que havia viscut amb alguna
inquietud la revolució dels clavells. I no és que s’hagués significat d’una manera especial durant
l’època de Salazar, però es considerava un tècnic, un professional especialitzat en temes
criminals. Fins i tot, darrerament, havia pronunciat una conferència, a instàncies dels seguidors
de Pinto Balsemao, a Aveiro, sobre la societat moderna i el crim, atenció aquesta que no
oblidaria en sa vida.





140


Tot i el fet que aquests inicis es presenten força prometedors, el cert és que


arriba un moment en què els dos personatges analitzats es mostren desencisats de la


seva tasca i decideixen establir-se pel seu compte; així, mentre que Carvalho presumeix


de tenir el carnet de detectiu privat espanyol (VÁZQUEZ MONTALBÁN 1982: 62),


Mosqueiro s’autodefineix sovint com un «privat de merda» (SERRA 1989: 155). Salvo


Montalbano, per la seva part, és l’únic que es manté fidel als orígens i no abandona en


cap moment la seva carrera com a membre de la policia siciliana. És més, arriba a


ostentar el grau de comissari i, com a tal, és l’encarregat de dirigir totes les


investigacions que arriben a la seva comissaria. Tot i això, la veritat és que en certa


manera pot considerar-se que treballa per compte propi ja que no té gaire bona relació


amb els seus superiors i, sovint, desobeeix les seves ordres quan això implica la ràpida


resolució d’un cas (CAMILLERI 2006b: 36):




Al pasar por delante de él, Montalbano trató de mirarlo a los ojos, pero no lo consiguió,
pues el jefe de gabinete mantenía la cabeza gacha. Coño, la cosa debía de ser muy grave. ¿Qué
habría hecho de malo? Entró, Lattes cerró la puerta a su espalda y Montalbano tuvo la sensación
de que la tapa de un ataúd había caído sobre él. El jefe superior, que cada vez que lo recibía
montaba una escenografía creada a propósito, esa vez había echado mano de unos efectos
luminosos especiales que parecían sacados de una película en blanco y negro de Fritz Lang. Las
contraventanas estaban rigurosamente cerradas, a excepción de una lama a través de la cual un
rayo de sol dividía la estancia en dos partes. La única fuente de luz era una pequeña lámpara de
mesa en forma de seta que iluminaba los papeles del escritorio del jefe, pero dejaba su rostro
envuelto en las sombras. Al ver el montaje, el comisario entendió de inmediato que estaba a
punto de ser sometido a un interrogatorio a medio camino entre los de la Santa Inquisición y los
de las SS.




Tot seguit, cal referir-se al fet que els tres personatges tenen un quarter general


fix que, en molts de casos, és l’escenari on es gesta la resolució de l’enigma que tenen


entre mans. Així, mentre Carvalho reparteix el temps entre la seva oficina de Barcelona


i la casa de Vallvidrera, Montalbano rep les denúncies pertinents a la comissaria de


Vigàta.147


Amb els diners que en va treure de la venda, es va comprar un llaüt antic de dotze
metres d’eslora, és a dir, de seixanta pams, com deien els vells pescadors de l’illa, se’l va fer
adobar per un dels pocs mestres d’aixa que quedaven i hi va passar a viure, amarrat al moll
públic del Passeig Marítim. El llaüt, Cala Gamba de nom, li havia sortit excel·lent: mariner en
dies de mar grossa, i majestàtic quan fendia la calma de la badia. Hi havia fet instal·lar un wàter
i una dutxa, dos camerots amb lliteres, una cuineta (no hi dinava gairebé mai, dins el llaüt,


Mosqueiro, per la seva banda, es desmarca un xic dels altres dos en aquest


aspecte ja que té com a centre d’operacions un llagut que, alhora, esdevé la seva


residència habitual (SERRA 1991: 32-33):





147 La majoria de les obres protagonitzades per Montalbano transcorren en aquesta localització fictícia
que, d’altra banda, té la seva correspondència en un poble sicilià real.




141


perquè se’n solia anar als restaurants econòmics més prop), i encara li havia quedat lloc per a
una mena d’estança prou gran on hi havia tot de prestatges amb llibres i una taula on solia fer
feina.




Quant al tipus de clients per als quals treballen pot destacar-se en primer lloc


que, dels tres detectius objecte d’estudi, és Salvo Montalbano qui rep els encàrrecs més


convencionals, segurament pel fet de ser membre de les forces de l’ordre públic.


Carvalho i Mosqueiro, per la seva part, solen tenir una clientela variada i sovint


particular; així, pels seus respectius refugis desfilen des de vídues milionàries (a Los


mares del sur) a dirigents de partits polítics (per exemple, a Asesinato en el Comité


Central Pepe Carvalho investiga la mort del secretari general del Partit Comunista


d’Espanya), passant per financers i traficants de pedres precioses (Espurnes de sang),


arqueòlegs i col·leccionistes (L’arqueòloga va somriure abans de morir), etc. Els casos


que se’ls presenten són, igualment, força curiosos. Segurament, un dels exemples més


paradigmàtics a aquest respecte el constitueix el presentat per Serra a Rip, senyor


Mosqueiro: en aquesta obra, els serveis de Celso són requerits per fra Bonapau, el qual


li encomana que resolgui un cas de profanació de cadàvers que frega el sacrilegi ja que


els cossos involucrats són el de Ramon Llull i el de santa Catalina Tomàs. El personatge


en qüestió, quan parla amb Mosqueiro, ja ha formulat la seva teoria a aquest respecte


(SERRA 1989, 27):




—Jo crec que les exploracions del beat Ramon i de sor Tomassa, senyor Mosqueiro,
amaguen intencions perverses o poc clares, que per suposat, no surten en els comunicats de
conclusions científiques (de científiques, no en tenen res, naturalment) que han fet —fra
Bonapau no volia donar el braç a tòrcer—. Jo m’ensum que hi ha un misteri, senyor Mosqueiro.
Una raó secreta, oculta, i és per això que vull fer-vos intervenir: m’heu d’aclarir què volen, què
pretenen tots aquests galifardeus...




La figura de l’ajudant constitueix, també, un nexe d’unió entre els tres


personatges objecte d’estudi. Per començar, a aquest respecte cal destacar la figura de


Biscuter, el fidel company de Carvalho (ARANDA 1997b):



Biscuter, un hombre enclenque, escuchimizado, un hombre sin razón ni horizonte hasta
que encontró a Carvalho. Veinte años de admiración y respeto de este aventajado aprendiz de
Watson en historias de misterio sin muchos misterios que resolver. Biscuter, más de veinte años
de obediencia y de escuchar con atención […]. Carvalho y Biscuter se conocieron en la cárcel de
Lérida a principios de los años 60. Carvalho cumplía condena de dos años por rojo, aunque lleno
de dudas […]. Biscuter […] era uno de los pocos presos comunes que tenía contacto con el
grupo de los políticos […] Poco a poco su presencia se hizo imprescindible de tanto aprecio
como les profesaba. Y viceversa. Les hacía tortilla de patatas, lo único que sabía cocinar con
solvencia mientras miraba con interés de aprendiz cómo Carvalho hacía platos más sofisticados
con tecnología de antes de la primera revolución industrial […]. Después de todo aquello
Carvalho se fue a Estados Unidos a dar clases de español a una universidad del medio Oeste, y si




142


te he visto, no me acuerdo. Carvalho entró en la CIA, posiblemente el primer y único gallego
que ha entrado en la CIA sin que la CIA se diera cuenta. Media vuelta al mundo. Europa, Asia,
América. Detective privado en San Francisco. Finalmente, vuelta a Barcelona […]. Carvalho
reencontró a Biscuter «en la calle, a pocas manzanas de la Modelo», a finales de 1974. O quizá
fue en 1975 […]. Habían pasado doce, trece años desde los tiempos de Lérida. Carvalho le echó
el lazo con naturalidad, descuidadamente, sin papeleo de ningún tipo, como antes se ofrecían y
se aceptaban los trabajos […]. Dos o tres mil pesetas, demasiado dinero para los poquísimos
gastos de un hombre austero, sin vicios, sin tabaco, sin mujeres que llevarse a la cama. El
detective conservaba todavía en algún rincón de su paladar aquel sabor a tortilla de patatas de
prisión que ni los años en Estados Unidos habían conseguido eliminar. Regusto a mucho aceite
de no importaba qué clase, a patatas bien fritas y bien revueltas con los huevos antes de tirar toda
aquella masa amarillenta a la sartén, ahora ya con poco aceite. Una vuelta. Otra. Hecha por fuera,
crudita por dentro. Lista.




Biscuter és, tal com es desprèn d’aquesta descripció tan precisa d’Aranda, un


engranatge imprescindible en la vida quotidiana de Carvalho; secretari, cuiner i fins i tot


alcavot en ocasions puntuals, aquest personatge és bàsic en l’univers ficcional creat per


Vázquez Montalbán. En el cas de Camilleri, pot destacar-se que aquest paper recau en


Fazio i Mimì Augello, dos personatges clau en la comissaria de Vigàta que, a més


d’ajudar Montalbano a resoldre els seus casos, sovint solen aconsellar-lo (o demanar-li


consell) sobre aspectes referents a l’àmbit privat. Quant a les obres de Serra cal


remarcar que, per bé que després de la seva primera aventura Mosqueiro deixa Portugal


i s’instal·la a Mallorca, encara té en el seu antic company Queiroç (membre del «servei


d’investigació o identificació», tal com especifica l’autor [SERRA 1985: 95]) un bon


amic i confident. Així, encara que la relació entre ambdós no sigui tan estreta com la de


Carvalho i Biscuter, no pot sinó afirmar-se que Queiroç és fonamental en el


desenvolupament d’algunes trames protagonitzades per Mosqueiro148



148 Aquesta afirmació pot constatar-se, per exemple, a Cita a Belgrad, en el marc de la qual Mosqueiro
truca al seu «insubstituïble col·lega i amic de Lisboa» (SERRA 1992: 49) per tal que li aporti noves dades
referents al cas que l’ocupa.


.


Centrant-me ja en la metodologia de treball pròpiament dita dels tres personatges


en qüestió cal destacar que aquesta pot definir-se, en la majoria dels casos, com a poc


ortodoxa. Així doncs, el fet d’actuar al marge de la llei constitueix una constant en la


seva rutina quotidiana. Salvo Montalbano, per exemple, sovint és recriminat pels seus


subordinats a aquest respecte. Tot i això, el cert és que no té ni la més mínima intenció


de rectificar la seva conducta. Aquesta conjuntura pot comprovar-se, per exemple, en el


fet que a l’hora d’escorcollar l’habitatge d’un sospitós no sempre espera a tenir la


pertinent ordre (CAMILLERI 2006a: 184):



—D’on l’ha treta?
—L’he agafada. N’hi havia dues més, però no tan presentables.
—I on eren?




143


—A casa del senyor Siracusa, que m’he permès d’escorcollar.
—Per on ha entrat?
—Per la finestra.
—Com un lladre, comissari?
—Com un lladre, Fazio.
—Llavors s’equivoca, escorcollar no és el verb adequat.



En Fazio es va eixugar la suor amb un mocador de quadres.



—Miri, jo li dic sense retret: qualsevol dia anirà a petar a la presó. I encara em tocarà a


mi mateix emmanillar-lo. Ja és conscient que se l’ha jugada de debò?
—Sí, però valia la pena.




Celso Mosqueiro, per la seva banda, és també un autèntic expert en l’art d’operar


sense tenir en compte els principis més bàsics de la legalitat vigent. Aquest fet es fa


especialment palès en les seves discussions amb Sergi Tous, l’inspector palmesà amb el


qual en determinades ocasions es veu obligat a col·laborar. Aquest personatge,


coneixedor de la manca de precaució i (de vegades) d’escrúpols amb què acostuma a


actuar Mosqueiro, sol evitar tenir-lo al costat a l’hora de resoldre un cas complicat.


Així, per exemple, quan ambdós parlen sobre l’assassinat de Mr. Peecpack (SERRA


1990: 22) Tous li recomana que eviti actuar seguint les seves intuïcions. En definitiva,


doncs, l’empeny a mantenir-se al marge de les investigacions:




—Doncs, no. I no em discuteixis, que els policies professionals, els de bon de veres,
sabem tot d’una què hem de fer. Ens ho ensumam tot. Tu ho hauries de saber millor que ningú.
Fillet, el míster en qüestió no tenia cap senyal de violència, mai ningú no l’havia molestat ni
amenaçat, ni cap lladre havia tingut la idea de posar els peus a ca seva, de manera que ja em
diràs...




Evidentment, les advertències de l’inspector Tous no fan l’efecte desitjat, ja que


Mosqueiro no està disposat a renunciar als seus mètodes. Així, en el marc de les seves


diverses aventures aquest s’erigirà en protagonista de maliciosos enganys,149 viatges


impossibles,150 enfrontaments cos a cos o amb armes,151



149 A L’arqueòloga va somriure abans de morir, Mosqueiro retarda la resolució d’un cas per tal
d’aconseguir els favors sexuals de dues noies que hi estan implicades.
150 Per exemple, a El blau pàl·lid de la rosa de paper Mosqueiro viatja il·legalment per una Europa
immersa en conflictes tan destacats com el de les dues Alemanyes.
151 A Rip, senyor Mosqueiro, el cas plantejat es resol amb un tiroteig que té lloc la coberta d’un vaixell.


etc. Sens dubte, però, és el cas


de Carvalho el que porta fins al límit aquesta tendència a defugir les normes. A la seva


darrera aventura, el personatge de Vázquez Montalbán bescanvia el rol de perseguidor


pel de perseguit ja que esdevé fugitiu de la justícia acusat d’un assassinat que, tal com




144


ell mateix reconeix, no va poder evitar.152


Una vegada revisats els patrons de conducta que segueixen els personatges


analitzats, passaré a destacar altres trets que els relacionen de manera més o menys


directa. Per començar, s’ha de destacar la circumstància que tots tres tenen fixada la


residència lluny de la seva ciutat natal. A aquest respecte, Pepe Carvalho pot definir-se


com un desarrelat: tot i els seus orígens gallecs, el personatge de Vázquez Montalbán se


sent com a casa a Barcelona, i mai no manifesta el desig de tornar a la seva vida anterior


(de fet, a això hi contribueix la recepció d’algunes cartes dels parents que li resten a


Galícia, mitjançant les quals li exposen la difícil situació en què es troben immersos i li


demanen que els enviï diners per ajudar-los).


Acompanyat pel seu fidel Biscuter, Carvalho


inicia una volta al món que té tots els ingredients d’una persecució a gran escala: doble


identitat a joc amb comptes corrents sospitosos, possessió d’armes, etc. La


caracterització que presenta Vázquez Montalbán a aquest respecte (2004: 16) és força


exacta:




Secundó Carvalho al completo la vía conspiratoria iniciada por Biscuter, y
aprovechando la delgadez de su bajo vientre y el permiso internacional de armas, adaptado por
Biscuter a sus distintas personalidades camufló allí una pistolita y se avino a convertir su dinero
preferentemente en travellers y en tarjetas de crédito, con nombres propios y los de Bouvard y
Pécuchet, de una extraña cuenta holandesa que Biscuter consiguió abrir mezclando sus actuales
relaciones culinarias con las antiguas carcelarias. Viajaban, pues, protegidos por distintos
recursos enmascaradores.




153 Per bé que és cert que li ha costat molt


digerir la modernització de la ciutat,154



152 Tal com destaca Quim Aranda (2004), «la paradoja final es demoledora —también voluntad de
Montalbán de desconcertar una vez más al público; incluso al suyo más fiel—, porque el asesino
—aunque quizá sea el más inocente, si bien será el que pagará un precio más alto— es Pepe Carvalho. El
dato no es nuevo. De hecho, era sabido ya desde la anterior novela. Lo que es nuevo es que Carvalho, tal
vez por el atrevimiento de inventariar todos los desastres del mundo globalizado, ha de pagar por su
crimen, que es más este comportamiento notarial que no el crimen verdaderamente físico: el asesinato del
sociólogo Jordi Anfruns, anzuelo y excusa que remite en El hombre de mi vida (1999)».
153 VÁZQUEZ MONTALBÁN 1982: 30
154 Rosa Mora (2000), en una crítica a la novel·la del cicle Carvalho El hombre de mi vida, afirma: «Está
bien logrado el retrato de Carvalho, sin patrias ni banderas, jugando con el espionaje a la catalana. Pero es
mejor el resignado y entrañable reencuentro del detective con Barcelona, de la que había abominado a
partir del proceso desencadenado por los Juegos Olímpicos (El laberinto griego, 1991, y Sabotaje
olímpico, 1993) y de la que se fue en siguientes novelas (El premio y Quinteto de Buenos Aires).
Carvalho admite que está reenamorándose de su ciudad y que le cuesta reprimir su satisfacción cuando
baja por las Ramblas para encontrarse con un mar que, a pesar de los nuevos centros comerciales y
lúdicos, le pertenece. Era inimaginable, hace unas novelas, que Carvalho disfrutara bañándose en las
playas de Barcelona. El detective busca olores, como el de la fritanga de gambas, que le devuelvan su
imaginario de la ciudad y empieza a aceptarla, aunque sea una Barcelona "hermosa pero sin alma"».


en l’actualitat Carvalho no en té cap queixa i,


per tant, no té cap intenció de canviar d’aires. Quant a Celso Mosqueiro cal destacar


que, tal com he remarcat en pàgines anteriors, es presenta com un portuguès que ha




145


adoptat la nacionalitat espanyola i que se sent molt còmode amb la seva nova vida a


Mallorca.155 Així doncs Mosqueiro, com Carvalho, pot considerar-se en certa manera un


desarrelat. Això sí: en aquest cas, s’ha de remarcar que el personatge en qüestió que


mostra certa malenconia en evocar la seva terra d’origen,156


Tot seguit cal fer referència a un altre dels trets que comparteixen els tres


personatges objecte d’estudi i que, d’altra banda, constitueix una de les seves principals


senyes d’identitat: la passió per la gastronomia. Sens dubte, és Pepe Carvalho qui a


aquest respecte excel·leix de manera notable, ja que combina la seva faceta de client


habitual dels restaurants més diversos


per la qual cosa no pot


afirmar-se que se n’hagi desvinculat de manera definitiva.


Sens dubte, des d’aquest punt de vista el cas de Salvo Montalbano és el menys


destacable ja que, per bé que el comissari de Camilleri exerceix el seu ofici en una ciutat


un xic allunyada de la seva, mai no abandona l’autèntica pàtria. De fet, tal com afirma


Vázquez Montalbán (MANZANO 1999), Camilleri crea un fals microcosmos a les seves


obres a partir de l’evocació de Sicília, per la qual cosa no pot detectar-s’hi el sentiment


de desarrelament que he remarcat en els altres dos casos.


157 amb les de cuiner experimentat158 i formador


de nous talents culinaris.159


El prólogo escrito por Manuel Vázquez Montalbán en el libro Las recetas de Carvalho
[…] condensa muchas de las respuestas posibles a las preguntas que pudiera suscitar la
desmedida afición culinaria de su criatura. Una afición tan personal, tan intransferible, que es
capaz de convocarle al santuario de su cocina en Vallvidrera incluso de madrugada […]. La


Tal com destaca Quim Aranda (1997a),



155 Tal com destaquen Piquer i Martín (2006: 185) referint-se a L’arqueòloga va somriure abans de
morir, «la figura del detectiu ja difereix força de la mostrada a la seva primera obra. En aquesta ocasió,
Mosqueiro decideix romandre a Mallorca per poder gaudir de les tranquil·les aigües del Mediterrani i no
tornar a Portugal, aspecte que li comporta haver de renunciar a la seva condició de funcionari en aquell
país. A partir d’aquell moment ens trobem amb un investigador totalment identificat amb l’hàbitat on
resideix».
156 «I es posà a considerar com allò havia estat un al·licient, un incentiu inqüestionable, que li havia ajudat
a posar en funcionament el dispositiu de la fuita, malgrat la mena de veneració que sentia per Lisboa i pel
Tejo». (SERRA 1991: 32)
157 Quim Aranda (1997a) ha confegit una llista en la qual apareixen els noms d’alguns dels restaurants
freqüentats per Carvalho en les seves diverses aventures. Així, per exemple, a aquest respecte poden
destacar-se la Casa Leopoldo de Barcelona (Los mares del sur), el Figón Pa i Trago de Barcelona
(Asesinato en el comité central), la Fonda Europa de Granollers (La soledad del mánager), La Gran Tasca
de Madrid (Asesinato en el comité central), etc.
158 Per exemple, a El hombre de mi vida (VÁZQUEZ MONTALBÁN 2006: 50-57) Carvalho prepara un
esplèndid sopar a Charo que inclou el plat que ell mateix denomina «Pepitoria Pepe Carvalho» (cuixes de
pollastre farcides de botifarra, carn de pollastre i pernil amb carxofes i una picada de pa, ou bullit, all,
julivert, nous, vi blanc i tòfona) i un pastís de poma.
159 Tal com es desprèn de la citació reproduïda, Biscuter hereta l’interès de Carvalho per la cuina i, per
tant, n’esdevé el deixeble a aquest respecte. A Milenio Carvalho (VÁZQUEZ MONTALBÁN 2007: 16-17),
però, es comprovarà que l’alumne ha superat el mestre ja que Biscuter es permetrà fer llargues
dissertacions sobre gastronomia aprofitant els coneixements adquirits mitjançant lectures i cursos
diversos.




146


cocina es también […] una de las manifestaciones neuróticas de Carvalho, una manera de ver y
acercarse al mundo, una característica fundamental de su personalidad, el violín o la jeringa de
Holmes. La cocina, la manera de comer o no comer, en definitiva, dice mucho de Carvalho, dice
mucho a Carvalho sobre los personajes que le rodean, sobre los que le frecuentan, a los que se
enfrenta. Cocina como forma de conocimiento. Dime qué y cómo comes, y te diré quién eres. Al
observar en detalle la relación entre Biscuter y Carvalho, por ejemplo, el aprecio que siente el
segundo por el primero —propio de ese entrometido Pigmalión que Carvalho no puede sacarse
de encima por más que lo pretenda—, puede cuantificarse a medida que el detective le va
regalando elogios al ayudante sobre sus saberes culinarios […]. Hay más todavía. Como se ha
indicado, Vázquez Montalbán reivindica su derecho —que nadie se lo niega— a interrumpir la
acción de sus novelas con el original método de incluir recetas de cocina. Lo dice como quien
insinúa que sus novelas son filmes musicales que interrumpe caprichosamente con canciones o
numeritos de baile, en este caso cantos gastronómicos [...]. Pero como sabe todo buen espectador
—no hace falta ser cinéfilo—, en un musical los números de baile, los cantos a la luz de la farola
o bajo la lluvia, los susurros al oído de la muchacha anhelada y los monólogos con tono de
lamento y decorado para solitarios nunca son ni ganas de aumentar el metraje para que la
película dure un poquito más, ni recursos para justificar la presencia del Busby Berkeley de
turno, primo del productor, ni para que el libreto del guión tenga unas cuantas páginas más
porque se paga a peso. No […]. En Carvalho nunca nada es inocente y en todos los casos los
platos y sus cocineros están sabiamente escogidos.



Mosqueiro i Montalbano, tot i que no dediquen tanta atenció a la cuina com


Carvalho160 i tenen uns costums un xic més moderats a aquest respecte,161 són també


dos gourmets en potència. En el cas de Montalbano cal destacar que, a més de delir-se


per les exquisideses que prepara la seva assistenta Adelina,162 és client habitual d’alguns


dels locals amb més renom de la zona de Vigàta com, per exemple, el San Calogero


(CAMILLERI 2006c: 292). Aquesta darrera conjuntura pot aplicar-se també a Mosqueiro;


el privat de Serra rebutja sistemàticament qualsevol manifestació de menjar preparat o


ràpid,163




i tan sols gaudeix de plats elaborats amb gust. Per exemple, d’un bon llobarro a


la sal (SERRA 1985: 21-22):




El llobarro, efectivament, va esser excepcional. El cambrer, com si fos una operació
quirúrgica, va llevar amb una precisió i una netedat admirables la crosta de sal, trià les espines,
les deixà a banda i col·locà, amb elegància, les blanques popes fumejants del peix en un plat. El
peix tenia el gust de la mar, d’herbes, entre les quals reconegué el fonoll, i l’acompanyava una
salsa una mica coenta. Celso Mosqueiro va decidir que el millor era comanar un Tondònia
blanc, gelat.



160 És tanta la importància que té la gastronomia per al personatge de Vázquez Montalbán que aquest va
publicar fa uns quants anys (concretament, el 1989) un llibre en el qual es recullen les receptes
aparegudes en el marc de les aventures del seu protagonista. L’obra en qüestió és Las recetas de
Carvalho, que actualment pot consultar-se en una edició força recent (Barcelona: Planeta DeAgostini,
2000).
161 A aquest respecte poden destacar-se les següents reflexions de Salvo Montalbano: «pensó que, en
cuestión de gustos, estaba más próximo a Maigret que a Pepe Carvalho, protagonista de las novelas de
Montalbán, el cual se daba unos atracones de platos capaces de prender fuego al vientre de un tiburón»
(CAMILLERI 2007: 42-43).
162 Per exemple, Adelina prepara per a Salvo pasta freda amb tomàtiga, alfàbrega, panses de Corint i
olives negres de primer plat, i de segon aladrocs amb ceba i vinagre (CAMILLERI 2007: 42).
163 De fet, sol afirmar que les hamburgueseries són «una menjadora de plàstic» (SERRA 1992: 56).




147


Com pot observar-se a la citació reproduïda, Mosqueiro és també un autèntic


expert en vins. Aquest tret el comparteix amb Carvalho, el qual té fins i tot una bodega


pròpia a la seva casa de Vallvidrera (VÁZQUEZ MONTALBÁN 1982: 22-26). Per la seva


part, Montalbano és l’únic dels tres investigadors objecte d’estudi que no pot presumir


d’amplis coneixements a aquest respecte. Així, i tot i que el seu pare elabora un vi


excel·lent (CAMILLERI 1998: 128), l’inspector sicilià sol deixar-se aconsellar per amics i


coneguts a l’hora de decidir quina varietat ha de triar a l’hora de regar un determinat


plat.164


Deixant ja de banda les referències gastronòmiques, cal fer esment ara a un altre


dels interessos comuns dels investigadors en qüestió: la literatura. Si s’analitzen amb


cura els títols citats per aquests tres personatges, pot comprovar-se que les preferències


literàries que exhibeixen coincideixen plenament amb les dels seus respectius creadors.


Aquest és el cas, per exemple, de Celso Mosqueiro. Tal com afirma el mateix Antoni


Serra en una entrevista amb Joan Oriol i Giralt (1989: 92), «amb Mosqueiro ho


compartesc quasi tot,




165


Novament, però, el cas més extrem el trobem en la figura de Carvalho, el qual


sembla que s’estima més cremar els llibres que no pas llegir-los. Així, la seva xemeneia


ha engolit, entre d’altres títols, España como problema, de Laín Entralgo (1982: 24);


una edició d’El Quixot feta per l’Editorial Sopena (1982: 156); una antologia de poesia


(presumptament, eròtica) en llengua castellana de Bernatán i García (1981: 36); el


Maurice, de Forster (1979: 33); La filosofía y su sombra de Trías (1979: 91); Cuba, de


en especial, la passió pels clàssics llatins, des de Petroni fins a


Lucreci». No només els clàssics, però, esdevenen referències en el marc de les obres


objecte d’estudi; i és que escriptor i personatge es mostren igualment interessats per la


lectura d’autors i obres tan dispars com Gerald Brenan (SERRA 1989: 8), Rodoreda i el


Tirant lo Blanc (SERRA 1991: 32), etc. Salvo Montalbano, per la seva part, també és un


àvid lector: els articles de Jorge Luis Borges i una novel·la de Daniel Chavarría


ambientada a Cuba (CAMILLERI 2006d: 206), la primera novel·la i els dos diaris mínims


d’Umberto Eco (2007: 170) o la comèdia d’Eduardo de Filippo Las voces interiores


(2007: 34) són només una petita mostra de les seves predileccions a aquest respecte.



164 «En el restaurante al que lo llevó su amigo, sólo servían pescado. Pidió un plato de fideos con langosta
y de segundo filetes de caballa. Para bajar todos estos manjares, Protti le aconsejó un del Carso de la
tierra, que se produce en las colinas que hay detrás de Trieste» (CAMILLERI 1998: 144).
165 Efectivament, pel que es desprèn de la lectura dels seus dietaris són moltes les coincidències entre
Serra i el seu personatge; així, a més de la ja esmentada passió per la literatura pot destacar-se que
ambdós són propietaris d’un llagut (SERRA 2007: 49), que als dos els agrada gaudir de la companyia d’un
basset-haund anomenat Tirant (SERRA 2007: 122), etc.




148


Hugh Thomas (1997: 17); Tango. La canción de Buenos Aires, de Sábato (1997: 107);


l’Adán Buenosayres de Marechal (1997: 107), Le vie quotidienne dans le monde


moderne de Lefebvre (2006: 55), etc. Segons Aranda (1997c), l’explicació a aquesta


actitud és molt clara, ja que




no debe olvidarse que Pepe Carvalho es un intelectual que ha hecho apostasía de tal
condición. Durante muchos años de su vida fue un lector voraz y la mayoría de los libros que ha
quemado son textos que leyó en su etapa como universitario y como agente de la CIA. La broma
cultural que representa la quema de libros tiene otras connotaciones, vinculadas la mayoría con
la concepción mestiza de la cultura que sostiene el autor: el mestizaje cultural, fundamental tanto
en Vázquez Montalbán como en Pepe Carvalho [...] El mestizaje cultural es constante en
Carvalho, y la mezcla de unos y otros elementos es mucho más significativa que la presencia de
éstos. En Los mares del Sur, por ejemplo, además de las referencias entre líneas a Eliot, de las
referencias al Sur como paraíso perdido, como viaje utópico en busca de un lugar imposible
donde huir de uno mismo, hay también referencias a Cernuda, a Baudelaire, a Lorca, pero
también a Julio Verne y La isla misteriosa —lectura infantil de Carvalho—, o a John Le Carré.
En muchas ocasiones, las referencias culturales que aparecen en la serie Carvalho son
provocaciones del autor, que intenta restar verosimilitud al personaje al ponerlo ante el espejo de
los grandes mitos y autores del género: Smiley, Spade, el propio Le Carré, Ambler, etcétera.




Arribo ara, ja per acabar, a una coincidència que afecta l’àmbit personal. Em


refereixo, evidentment, a la proverbial manca de fortuna en el terreny de les relacions


sentimentals que els personatge analitzats comparteixen. I és que cap dels tres no


gaudeix d’èxit a aquest respecte. Tot i això, cal establir una sèrie de diferències entre


ells. D’una banda hi ha el cas de Carvalho i Montalbano, els quals mantenen idil·lis més


o menys seriosos amb Charo i Lívia, respectivament. Pel que fa Carvalho, pot destacar-


se que la seva no és pas una història d’amor pròpiament dita, sinó més aviat un joc de


costums. Tal com destaca Quim Aranda (1997b),




Carvalho y Charo formaban una pareja demasiado convencional para los gustos del
primero y demasiado poco convencional para las ingenuas pretensiones de la segunda […].
¿Hubo amor entre Charo y Carvalho? ¿Quizá al conocerse? ¿Sexo? Seguro. Pasivo por parte de
Carvalho pero siempre cumpliendo con la mujer y el propio orgullo de macho dominado por la
solvencia de una profesional. Pero amor... No se daban las famosas condiciones objetivas. En los
veinte años de convivencia irregular, nunca se han dado. Atracción animal primero. Compasión
después. Más tarde, costumbre. Comodidad. Finalmente, cansancio […]. Una historia nada
excepcional. Y un final nada excepcional […]. En veinte años, Carvalho no ha desperdiciado
ninguna ocasión para echar una cana al aire: ya sea con una adolescente sin padre que la proteja
y con una madre a la que aborrece (Jésica en Los mares del Sur), con una militante avant la
lettre de la internacional de la pijería (Teresa Marsé en Tatuaje), con una pianista madura pero
de bellas espaldas (Joana en Los pájaros de Bangkok), o incluso con una colega de oficio de
Charo (la Andaluza en El hermano pequeño) […]. ¿Infidelidad? Una palabra que no existe en el
diccionario de Carvalho. A Charo, por supuesto, siempre le ha quedado el derecho al pataleo
[…]. Y después del pataleo, la reconciliación. El matrimonio de felices ancianos entre Charo y
Carvalho no será posible. Sólo quedan recuerdos capaces de herir y torturar. Mucho deberían
cambiar las cosas desde ahora hasta el año 2000 para que hubiese boda. Incluso para alguien tan
bien dotado para la fabulación como Manuel Vázquez Montalbán le sería muy difícil reescribir
la historia de Pepe Carvalho para hacer creíble un final feliz. Vázquez Montalbán sigue en deuda




149


con su criatura. También está en deuda con Charo, a quien ese exilio final entre montañas lejos
de la mecánica del deshabillé, el preservativo y el excesivo olor a perfume barato no debe
compensarle demasiado.


Salvo Montalbano, per la seva banda, manté uns lligams més o menys estables


amb Lívia, la seva amiga genovesa. Tot i que en principi aquesta relació no es mostra


revestida d’unes connotacions tan sòrdides com la de Carvalho i Charo (el personatge


de Vázquez Montalbán, tal com he anat demostrant fins al moment, és qui sol


protagonitzar les vivències més extremes), la veritat és que les baralles 166 i els


enganys167


El cas de Celso Mosqueiro és força diferent del dels seus companys ja que, per


començar, en cap de les seves aventures no el veiem acompanyat d’una parella que


pugui considerar-se remotament estable. Així, Sophie, Konstanz,


son també a l’ordre del dia, per la qual cosa pot afirmar-se que el personatge


de Camilleri es troba també marcat per un alt grau d’inestabilitat a aquest respecte.


168



166 Per exemple, a El perro de terracota (CAMILLERI 2007) es produeixen una sèrie d’incidents arran de la
manca de tacte de Montalbano, el qual es mostra absolutament incapaç de parar atenció a Lívia mentre es
troba immers en la resolució d’un cas.
167 Com Carvalho, Montalbano té moltes dificultats per mantenir-se fidel. A El olor de la noche
(Camilleri 2006b), per exemple, coqueteja amb Michela, una implicada en un cas, mentre que a El perro
de terracota (CAMILLERI 2006) ho fa amb la inspectora Anna Ferrara, que està bojament enamorada d’ell.
168 En el cas de les dues primeres, a més, s’ha de destacar l’agreujant que Celso retarda la resolució del
cas que l’ocupa per tal de poder passar la nit amb ambdues.


Moira o Neus


poden identificar-se com a simples companyes de perquisició la relació amb les quals


queda aparcada quan es clou l’aventura.


Menció a part, però, mereix la figura de Marlen Distracken, la partenaire de


Celso a El blau pàl·lid de la rosa de paper (Serra 1985). Per bé que mai no s’arriben a


considerar una parella, ambdós es mostren molt compenetrats i, junts, se senten capaços


de fer front a l’amenaça de l’organització nazi els assassinats de la qual es troben


investigant. Tot i que Mosqueiro li perd la pista després d’aquesta primera aventura, la


reconeix de seguida quan retroba, ja en una altra novel·la, el seu cos al dipòsit de


cadàvers de Palma. La reacció del detectiu en descobrir la identitat de la persona


assassinada per la Rosa Blava deixa al descobert la profunda ferida anímica patida per


aquest, conscient que acaba de perdre l’única dona que hauria pogut convertir-se en la


companya de viatge definitiva (SERRA 1992: 34-35):




Mosqueiro hi pegà un cop d’ull i es quedà clavat com una pedra, ulls badats. Les mans li
començaren a tremolar sense control. Se sentí un nus a la gola i una fiblada en el ventre. «No pot ser. És
espantós. No pot ser», deia amb cara d’esfereïment, enreculant cap a la porta. El zelador estava preparat
per a recollir-lo d’enterra, però Mosqueiro només continuava dient que era espantós i que no podia ser.





150


—No em digui ara que és la primera vegada que veu una cosa d’aquestes.
—No, no diré això. Li’n diré una de més grossa: sé qui és. Nom Marlen Distracken.


Un cop analitzades totes les particularitats que els tres personatges objecte


d’estudi comparteixen, no pot sinó afirmar-se que Celso Mosqueiro i Salvo Montalbano


tenen un important deute amb el mestre, això és, Pepe Carvalho. Tot i això, el cert és


que els seus respectius creadors han sabut fer un savi ús dels mecanismes intertextuals


(bàsicament, de l’al·lusió) i han aconseguit, tot jugant amb una sèrie de variacions sobre


el model comú, bastir unes criatures que poden considerar-se úniques i independents.




4.4 Baltasar Porcel: Ulisses a alta mar. Reescrivint Homer


És un fet provat que, al llarg dels segles, el motiu del viatge ha esdevingut un


tòpic en el marc de la literatura universal:169 l’expedició al centre de la Terra proposada


per Verne, les exòtiques rutes de Marco Polo o la travessia del Congo protagonitzada


pel Marlow de Conrad són, només, algunes mostres del gran interès que aquest tipus


d’experiències han despertat en l’imaginari dels escriptors. Indubtablement, el fet que


d’aquestes obres puguin derivar-se dos nivells de lectura (d’una banda tindríem una


interpretació literal dels fets narrats i, de l’altra, una visió un xic més aprofundida en


clau d’introspecció i creixement personal) ha contribuït de manera notable a mantenir el


seu èxit fins als nostres dies. Precisament, aquesta dualitat entre el viatge físic i


l’espiritual constitueix la clau de volta de l’obra Ulisses a alta mar, una de les darreres


creacions del tristament desaparegut Baltasar Porcel. En aquest text, i partint de la base


que li ofereix el que sens dubte pot considerar-se el llibre de viatges per excel·lència


(això és, L’Odissea d’Homer), 170



169 Rosa Cabré (1993: 91-92), anys abans de l’aparició d’Ulisses a alta mar, ja anticipava la importancia
del motiu del viatge en la narrativa porceliana: «[t]ota la seva narrativa és el resultat de la fixació d’aquest
univers mític, personal o col·lectiu. Aquest procés de mitificació ha estat doble. D’una banda, a través de
la creació del mite d’Andratx [...]. De l’altra, a través de la mitificació de les pròpies experiències
autobiogràfiques i entre elles els seus viatges [...]. Els seus relats es construeixen sempre a través d’un
itinerari íntim dels protagonistes (Solnegre, Els Escorpins, Cavalls cap a la fosca) o bé sobre un trajecte
concret (La lluna i el Cala Llamp, Els Argonautes) que sovint té també implicacions de viatge iniciàtic
[...]. Però la construcció d’aquest univers mític personal o col·lectiu implica sobretot la memòria personal
o recollida de la tradició oral dels avantpassats. Suposa un viatge de retorn».


l’escriptor andritxol presenta una història


170 Quant a la importància de L’Odissea en la seva obra, el mateix autor ha declarat que «[l]a primera
vegada que vaig sentir parlar de la versió de L’Odissea feta per Carles Riba va ser el 1960 a casa de Joan
Triadú, a Barcelona. Riba havia mort el 1959 [...]. Quan va morir li van fer un homenatge al Palau de la
Música, i s’hi va llegir un fragment de L’Odissea. Quan vaig sentir aquell fragment, de bon principi no el
vaig entendre: era un idioma molt depurat, i Riba, un autor conceptualista i difícil. Però com que allò
m’interessava molt, vaig posar el llibre damunt la meva taula i ha acabat sent una de les obres que més
m’han acompanyat al llarg de la vida. De L’Odissea, en tinc moltes i molt bones edicions, però la
traducció de Riba té una particularitat: en el moment en què aconsegueixes fer-te teu aquell idioma, que
no és el que es parla, sinó un idioma intel·lectualitzat, pots convertir L’Odissea en —i qualsevol altre




151


d’autoconeixement i de presa de consciència de l’autèntica essència de la realitat per


part d’un personatge principal que, fins al moment, havia considerat la riquesa, l’èxit i


el reconeixement social com a únics motors de la seva existència.


Argumentalment, l’obra objecte d’estudi se situa en el punt àlgid de la carrera


professional de Lluís Arrom, escriptor, periodista i seriós aspirant al càrrec de conseller


de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Desvinculat quasi per complet dels lligams


familiars (la seva relació amb la dona és pràcticament inexistent, ha arribat a un punt


d’incomprensió total amb el fill i amb el pare, que viu tot sol al seu Orlandis171 natal,


tan sols hi ha comunicació per via telefònica), aquest personatge viu únicament pendent


de la consumació del seu ascens definitiu a l’Olimp dels alts mandataris. Un fet en


principi intranscendent, però, marca l’inici del seu particular camí de Damasc: la


coneixença de Gabriela, una jove estudiant d’Art amb la qual iniciarà una (fins i tot per


a ell mateix) sorprenent relació amorosa.172


Evidentment, per al present estudi dedicat a l’anàlisi de l’ús dels mecanismes


intertextuals l’aspecte més remarcable és l’esmentat episodi del creuer protagonitzat per


El punt d’inflexió de la relació en qüestió ve


marcat pel creuer que la parella, acompanyada d’uns amics italians de Lluís, inicia a


bord de l’Omero. En el transcurs d’aquest viatge, plantejat a imatge del que en el seu dia


féu Ulisses en intentar retornar a la seva pàtria procedent de Troia, ambdós prendran


una sèrie de determinacions que, com es veurà ja cap al final de l’obra, no seran pas


coincidents: mentre que Lluís se sent cada cop més lligat a la noia, ella se’n desvincula


de manera definitiva en confessar-li que anteriorment havia mantingut una relació amb


el seu fill i que ara, un cop transcorregut un temps prudencial i amb les idees més clares,


ha decidit tornar al seu costat. La revelació de la noia, unida a la mort del seu pare (tots


dos fets són decisius: la desaparició del pare suposa l’acostament de Lluís a la seva


pròpia mort, i l’abandonament de Gabriela és el pòrtic de la, per bé que esperada,


temuda arribada a la vellesa), fa que Lluís canviï la seva concepció del món i decideixi


iniciar un nou camí vers les seves arrels, lluny dels càrrecs polítics i les aspiracions de


poder.



llibre— en una obra de la teva tradició, molt més acostada a tu que no les obres d’escriptors més pròxims
en l’espai i en el temps. La tradició no existeix: la fas tu» (PONS; SUREDA 2004: 122-123).
171 Orlandis és la transfiguració literària del poble natal de l’escriptor, Andratx.
172 Per bé que en aquest apartat he decidit centrar-me a resseguir la influència del mite homèric, el cert és
que l’obra analitzada traspua també la influència d’un altre dels grans mites de la història de la literatura:
el Faust de Goethe. Tal com destaca Carme Arnau (2007: 28), «l’altra relació d’Ulisses a alta mar —el
Faust— és bàsicament més puntual, i no fa més que corroborar el que ja s’ha destacat: que s’acostuma a
tractar d’un mite biogràfic; de fet, ens acarem amb una obra igualment universal i font permanent
d’inspiració de creadors, de Mann a Valéry, sense oblidar Llorenç Villalonga».




152


Lluís i Gabriela, un periple que sens dubte constitueix una més que reeixida


reinterpretació de la coneguda aventura homèrica (des d’aquest punt de vista, doncs,


l’obra entraria dins l’àmbit de la reescriptura). Si ens centrem en aquest aspecte pot


destacar-se que, ja d’entrada, el viatge en qüestió és presentat en clau simbòlica:




Ara ja no existeix el dia, però la nit encara tampoc ha arribat del tot. Com si no
estiguéssim gaire sota el domini del temps. I les nostres vides, ¿què són les nostres vides? En
aquest interregne, sota aquesta parra, només són una alegria i una nostàlgia en flotació... I, al
marge del temps, també floten les ànimes dels difunts, Ulisses el primer. ¿Per què no el
perseguim, doncs? Ell anava al Camp dels Asfòdels, que en deia, per trobar els morts i així
saber del destí de la vida. Farem el mateix! Leone, escolta, recony: si comandes ardit la teva nau
filla dels símbols, t’acompanyarem metamorfosats en tripulació valerosa! (120)173


I perquè així havia de ser, el món físic d’Homer començava a desplegar-se davant
nosaltres [...]. El turó d’Hissarlik, llarg i pla, rengleres de pedrots abruptes, trossos de mur
precari, sòrdides excavacions de tombes i d’estrats de ruïnes, la impàvida i deteriorada corba del





Tal com veiem vida i mort, present i passat es confonen en la concepció del


projecte que portarà Lluís, Gabriela i els seus amics italians a seguir les petjades del


mite. Metamorfosats en l’heroi grec i els seus mariners, els nostres protagonistes


iniciaran un viatge que, com per a aquells, suposarà el darrer escull abans de retornar a


l’autèntica pàtria.


Un cop debatuts i consensuats els detalls de l’expedició (el mitjà de transport


escollit és l’Omero, el vaixell de Leone; partiran de Çanakkale, el port de l’extrem sud-


occidental dels Dardanels, i clouran l’aventura a Ítaca, la pàtria somniada d’Ulisses), els


viatgers es posen en camí. Ja des dels primers instants, pot copsar-se l’alt grau d’entrega


a la causa de Lluís i Gabriela (no debades, la noia és l’únic membre de la tripulació que


ha portat un exemplar del text d’Homer); d’una banda, pot destacar-se que són els


primers a admirar-se en reconèixer instintivament els paisatges que recorren. De l’altra


cal afegir que, en repetides ocasions, veiem com la parella protagonista passa llargues


estones discutint passatges de l’obra que els serveix de guia amb l’objectiu d’extreure’n


tanta informació com els sigui possible per, posteriorment, poder contrastar-la amb la


seva experiència personal.


Centrant-nos en l’itinerari escollit pot destacar-se que, sens dubte, la primera


visió relacionada amb l’imaginari clàssic que impacta realment els viatgers és la de les


terres que, segons la tradició, aixoplugaren les històries protagonitzades pels herois de


la guerra de Troia:





173 Totes les citacions incloses en aquest apartat corresponen a l’edició de l’obra citada a la bibliografia.




153


teatre, el Cavall de fusta reconstruït en la seva monumentalitat de mamarratxo. I, més enllà, allà
sota, els camps de vinya, llustrosos tremolors del pampolam gras. (166-167)




Davant el paisatge descrit, una terra «arrasada i abandonada» (167), Gabriela no


pot estar-se de reflexionar sobre l’efecte devastador del pas del temps. La seva


conclusió, resumida en la frase «el temps acaba amb tot» (167), comporta que un


pensatiu Lluís (més experimentat i, en conseqüència, amb una perspectiva més àmplia)


al·ludeixi al poder balsàmic del record: «Menys amb la imaginació alimentada per la


literatura i la història. El record no crea només la noció del temps, sinó que també


s’incrusta en la vida: Troia viu en nosaltres, no en aquestes runes, Gabriela» (167).


Imaginació, literatura, records i vida: una unió perfecta que permet a l’autor


evocar, des de la plataforma que li atorga el fet de parlar per boca del seu personatge, la


perennitat de la creació artística. Una pervivència que, entesa en clau intertextual, sens


dubte resultarà molt útil a l’hora de justificar l’aprofitament del substrat narratiu mític


per part de Porcel.


Recuperant el fil de la narració cal destacar ara que, un cop arribats a la platja de


Djerba i segurament sorpresos per la rapidesa amb què recorren els diferents punts


geogràfics marcats per la lectura de L’Odissea, Lluís i Gabriela es qüestionen


l’existència d’un itinerari preestablert per Ulisses abans d’emprendre el seu viatge. La


noia no aconsegueix trobar una resposta que li sembli encertada, i és novament Lluís qui


s’empesca una explicació factible per als interrogants plantejats:




Hi ha una contradicció. Ulisses no exposa mai un pla, excepte anar repetint el tòpic que
ha de tornar a casa, però el viatge dura deu anys, set dels quals se’ls passa cardant amb la deessa
Calipso. El que llegeixes sempre en l’Odissea és la passió pel fet que té lloc en cada moment,
els elements vius i immediats. Però hi insisteixo, resulta estrany que un home intel·ligent com
Ulisses i astut, segons ens el presenta el mateix Homer ja des de la Ilíada, vagi d’aquesta
manera, com un animal, només guiat per l’atzar combinatori i l’instint de supervivència. Davant
això abrigo, doncs, una altra sospita. És com quan peles una ceba: a sota de cada capa n’hi ha
una altra… (177)


A la vista dels continguts reproduïts pot afirmar-se que, segons el protagonista


porcelià, cal entendre L’Odissea com un cant a la improvisació i l’atzar, bases de


l’existència humana. Segons això, doncs, l’instint hauria estat la brúixola que hauria


marcat el nord de l’heroi homèric:




… així com Homer a la Ilíada hi mostra un pla estratègic, curiosament també de deu
anys, que engloba les vides, la política, el sistema de valors, el lògic és pensar que en el viatge
de l’Odissea vol també significar unes coordenades, que el desordre o la casualitat només són
aparents perquè implícitament ofereixen una altra perspectiva i ben estructurada: la manifestació




154


de la vida enduta per ella mateixa, en efecte, l’explosió natural com a paradigma. El pla explícit,
el del retorn a Ítaca, és feble, hi insisteixo, una excusa: el pla autèntic resideix en la falta de pla
convencional. Com si Homer ens volgués donar a entendre que en el fons de tot únicament hi
palpiten temptejos, instints, rapinyes, que la vida és la lluita per la vida. (178)




Avançada la trama argumental, trobem un nou capítol que relaciona de manera


força eloqüent el text de Porcel amb el d’Homer. En aquest cas, però, no es tracta de la


narració d’una experiència esdevinguda durant la travessia, sinó del record d’uns fets


viscuts fa una sèrie d’anys per Lluís i el seu amic Ambrosio, un altre dels integrants de


la tripulació:




Ambrosio riu:
—¿Has entès de què va la cosa en concret, noia?—. De cop canvia, observa l’illa


pensatiu, em mira a mi: ─¿Te’n recordes, Lluís, de quan vam estar a Djerba?
El tema em molesta, contesto baixet:
—Necessàriament...
—Quina quantitat d’aiguardent de figa que vam beure! Tu deies que devia ser la fruita


aquella del lotus que els natius donaren a menjar als companys d’Ulisses. Tan dolçot. Vaig
vomitar com un boig.


Jo, no. Els dos nois em glaçaren, se m’evaporà tot l’alcohol o tot el sucre. Els dos joves
prims, inerts, tirats en terra. I l’home del rostre rodó i brutal, el bigotàs, empunyant la metralleta.
Encara podria dibuixar les figures, els trets, de tots ells. Han passat una quinzena d’anys, l’home
ja deu tenir una altra cara, probablement li pengen les galtes i es deu haver tornat calb. O potser
ja és mort i del seu cap únicament en queda una calavera podrida. Com la dels nois. (181)


Com pot observar-se, l’estat d’embriaguesa causat per la ingesta d’un misteriós


beuratge provoca reaccions similars en els protagonistes dels dos textos en contrast: en


el cas del text clàssic, el poder del lotus fa que els mariners oblidin per complet el seu


passat i es resisteixin a marxar de l’illa dels lotòfags. Només abandonaran el paradís que


acaben de descobrir obligats pel seu capità Ulisses, que no vol endarrerir més el


moment gloriós de la tornada a la pàtria. En el cas de Lluís, el personatge de Porcel


(oblidem la reacció d’Ambrosio, molt més banal), sembla que en un primer moment se


sent reconfortat per la beguda (no és fins que presencia els dramàtics fets que es disposa


a narrar que sent com s’evaporen «tot l’alcohol o tot el sucre»), però quan és testimoni


de l’escena que es clou amb la mort de dos joves abandona a l’acte el seu estat d’evasió


i es disposa a fer front a la situació.


Evidentment, un motiu argumental que no podia ometre’s en resseguir la ruta del


protagonista homèric és el del tants cops al·ludit encontre amb les sirenes, el traïdor cant


de les quals provocava la mort de molts mariners que abandonaven el seu rumb en


imaginar-se capaços de poder atènyer-les. En el cas de l’obra de Porcel, s’aprofita el


substrat simbòlic d’aquests personatges per suggerir la tràgica feblesa de la ment




155


humana, sovint dominada per veus deformes i perverses que intenten fer-la obrar contra


natura:174


Arribats en aquest punt, un cop visitats i admirats els indrets més significatius de


la ruta homèrica,






—Ho preguntaré al capità. Pompeio ja està preparant el dinar, és possible que
fondegem aquí, devora les Galli, i ens banyem al lloc mateix on Ulisses escoltava les Sirenes. I
ja ho saps: fes el sord a tot allò que et pot danyar.


—Però quan et capfiques per arribar a una cosa definitiva, se t’esborren els perfils i no
saps on és el mal ni on és el bé...


—Doncs compte a nedar: les Sirenes poden continuar per aquí, espantoses mòmies, i
esgarrinxar-te amb les urpes infectades de carronya!


—Lluís, frena la imaginació, tu també m’entabanes i potser m’infectes. Però no hi ha
Sirenes, nedaré tranquil·la.


—Al mar no n’hi ha. Són dintre de nosaltres... (215)


175



174 Des del meu punt de vista l’episodi de les sirenes, uns personatges que simbolitzen la traïció, serveix
per avançar d’alguna manera el final de la història d’amor de Lluís i Gabriela. El nostre protagonista és a
punt de conèixer l’engany de la seva estimada i de prendre una dràstica decisió que canviarà per sempre
la seva vida.
175 Tal com reflexiona Lluís, «nosaltres hem simplificat el viatge gairebé a un triangle, anant de Djerba a
les illes Eòliques, d’allí a les esculloses Boques de Bonifaci, per passar després a la costa napolitana, on
ara ens trobem i de camí a l’estret de Messina, a fi de voltar pel cap Spartivento i guanyar la mar Jònica i
arribar a Ítaca, el cor del mite». (215)


pot destacar-se que ja s’albira el final del viatge. Ítaca és molt a


prop, i aquesta circumstància fa que els protagonistes se sentin completament amarats


per l’eufòria. En el cas de Lluís, la intensitat d’aquest sentiment és especialment notable


ja que es presenta íntimament lligada a la il·lusió provocada pel vincle amorós que ha


establert amb Gabriela: «Hem parlat tant d’Ulisses que hem convertit Ítaca també en el


nostres mite. I Ítaca ets també tu, Gabriela. Jo no hi he estat mai, a l’illa, i en tinc moltes


ganes. Les mateixes que d’estar amb tu, ara que et conec» (218).


Per bé que aquestes manifestacions puguin fer presagiar una plàcida arribada


dels viatgers al seu destí, el fet és que una sèrie de circumstàncies esdevingudes poc


abans de tocar terra comportaran que la parella no arribi a trepitjar la pàtria de l’heroi


grec. Com ja s’ha destacat al principi, en aquest precís instant Lluís rep una telefonada


del seu fill Frederic, que s’erigeix en herald portador de males noves: de les afectades


paraules del noi es desprèn que el pare del protagonista ha hagut de ser ingressat a


l’hospital i es troba a les portes de la mort. Davant l’adversitat, Lluís no vacil·la ni un


instant: ha de retornar a Mallorca per tal de compartir amb el seu progenitor el darrer alè


de vida que li resta. Quan comunica la notícia a Gabriela, aquesta comprèn que ha


arribat l’hora de confessar al seu amant uns fets que fins ara ha mantingut en el més


absolut dels secrets:




156


—¿Recordes com ens vam conèixer?
—Evidentment, a l’aeroport, aquell matí, jo havia deixat Frederic...
—Jo també l’havia deixat: teníem relacions, l’havia anat a acomiadar, ell estava fet un


sac de contradiccions, d’exasperacions, feia uns dies que només discutíem i aquell matí arribà
tard, crispat, vam xocar i cadascú se n’anà pel seu costat.


—Però, però... —em costa entendre el que entenc.
—Sí, ja ho sé, ha estat una bogeria: m’he lligat amb tu. Sóc una boja, una immadura!


[...]. Però... sento que estimo més Frederic: quan m’ha dit que volia que tornéssim plegats, que
hi havia estat pensant aquests mesos del Japó, que el futur era nostre, bé..., ha estat diferent amb
tu, és com si això d’ara fos meu i en canvi la relació amb tu fos teva i jo només en fos una
dependència... (224)




Gabriela i Frederic... La duresa d’aquest segon cop és definitiva per a Lluís, que


en primera instància se sent incapaç de fer front al trencament amb l’alegre noieta que li


ha permès retrobar unes ganes de viure que considerava perdudes per sempre. Un


trencament que, reinterpretat en clau homèrica, pot associar-se al protagonitzat per


Ulisses i l’ardent Calipso, habitant de l’illa d’Ogígia:




El gran trencament que viu Ulisses s’esdevé en abandonar l’illa de la deessa Calipso,
situada darrere les paoroses columnes d’Hèrcules coronades de núvols, que degueren ésser
Gibraltar. Allí va estar l’heroi Homer durant set anys, recordes?, Calipso era una meravella
sensual, saborosa s’ajeia a sota d’Ulisses, que la cobria vibrant com un boc. Tingueren fills, com
els Maria... I, com els Maria, Ulisses se’n volgué anar. Llavors Calipso esglaiada d’amor li
digué: «Queda’t i et convertiré en un déu, viuràs eternament.» Però Ulisses vol ésser
precisament un home i parteix a la recerca de la incertesa del seu futur. (250-251)




Novament, doncs, les dues històries objecte d’estudi convergeixen. Ara bé, en


aquest cas Porcel ha intercanviat amb astúcia el rol dels seus personatges: així, mentre


que el lament davant la pèrdua de la persona estimada de Lluís s’identifica clarament


amb el de Calipso, les ànsies de llibertat i la voluntat de ser ella mateixa i no una


“dependència” del seu amant relacionen la figura de Gabriela amb la de l’heroi homèric.


Per tant, no pot sinó destacar-se que la història d’amor entre ambdós personatges té un


final inesperat i en conseqüència molt agraït pel lector, que sens dubte espera una


cloenda molt més previsible.


Així doncs, en definitiva, pot afirmar-se que Lluís arriba al final de l’expedició


marcat pel dolor. Les experiències viscudes, però, li han servit per posar en ordre els


fragments dispersos de la seva vida. Protagonista del lògic impass de reflexió derivat de


tota experiència tràgica, el personatge és conscient que no arribarà a trepitjar mai la


terra d’Ítaca; no obstant això, les dificultats sorgides arran del resseguiment de la ruta


d’Ulisses li han permès arribar a un altre port, el de l’ànima. Tal com ell mateix


reflexiona, «significativament, m’adono ara que els fonaments de l’Odissea




157


constitueixen un borboll de records: el viatge d’Ulisses és, en realitat, el record d’un


viatge, en l’interior del qual estira un altre record: el de la pàtria absent» (254).


El final de l’obra, com no podia ser d’altra manera, mostra un Lluís plenament


integrat en el projecte de recuperació dels seus orígens: a partir d’ara, renunciarà a la


carrera política per fixar la seva residència a Mallorca, al poble d’Orlandis (que, d’altra


banda, no pot sinó considerar-se la seva Ítaca personal),176 on intentarà refer el passat


per poder arribar a conèixer la seva vertadera essència. El cercle, doncs, s’ha tancat. I és


que, en definitiva, «encara hi ha un altre factor que cada nou episodi de l’Odissea


patentitza: els companys de viatge d’Ulisses són devorats pels monstres, pels fiblons,


per l’aigua esvorancada; Ulisses és a la fi l’home sol a alta mar» (255).177


El cas de Gabriel Janer Manila, l’últim que tractaré de manera individual, és


especialment significatiu en aquest àmbit, ja que a parer meu cal considerar-lo un dels


grans creadors de prototips humans (el Joan Darder de L’Abisme, el Martí i l’Aina d’Els


jardins incendiats o la Judith Benjamin de Tigres constitueixen mostres immillorables a


aquest respecte). L’interès per aquest vessant de la producció literària janeriana i la


meva recerca intertextual conflueixen en una via d’investigació única en el marc del


present estudi: l’anàlisi de l’autoreferencialitat. I és que és un fet que Janer Manila, a


més de figurar com a destacat creador de perfils, excel·leix de manera notable a l’hora


de reciclar aquests perfils, això és, de fer servir els mateixos personatges a obres






4.5 Gabriel Janer Manila: personatges i joc intratextual


Sens dubte, la creació de personatges és una de les tasques més laborioses a què


ha d’enfrontar-se un escriptor. I és que, tal com destaca David Lodge (1998:116),




Possiblement el personatge sigui el component individual més important de la novel·la.
Altres formes narratives, com l’èpica, i altres medis, com el film, poden explicar una història
igual de bé, però no hi ha res que pugui igualar la gran tradició de la novel·la europea pel que fa
a la riquesa, varietat i profunditat psicològica de la representació de la naturalesa humana





176 Tal com afirma Rosa Cabré (2007: 25), «el protagonista […] veu Mallorca com la realització de l’Ítaca
mítica, amb el benentès que per arribar a Ítaca cal entendre el missatge ideològic i humanista que li ha
revelat el viatge».
177 La solitud de l’ànima humana és també objecte de reflexió per a Rosa Cabré. Segons l’autora (2007:
25), «[a] la fi el necessari retorn d’Arrom a Ítaca, en solitari, degut a la mort del seu pare, tanca el viatge,
el relat del qual marca el sentit de la relació amb la noia i, per tant, s’acaba l’idil·li. Gabriela retorna amb
el seu jove promès i es queda amb el record del coneixement assolit durant el viatge, mentre que per al
protagonista l’amor ha estat la clau que li ha permès una relectura del mite com a mirall personal i com a
pàtria de la relació, ja que s’adona que “Ulisses pot ser el nostre retrat”».




158


diferents. Així doncs ens trobem, com tot seguit demostraré, davant d’un exemple


immillorable d’intratextualitat.178



178 En l’àmbit intratextual, pot destacar-se que la majoria dels casos analitzats recullen exemples
d’al·lusions (normalment, no marcades).




Cal destacar en primer lloc l’exemple més paradigmàtic en aquest àmbit, el qual,


sens dubte, ens resultarà familiar: em refereixo a Ramon Despujols, un personatge de


clara filiació villalonguiana que, com he destacat a l’apartat general, és presentat amb


unes connotacions pràcticament idèntiques a dues de les obres de Janer, Estàtues sobre


el mar i Èxtasi. A la primera de les novel·les esmentades, l’autor fa un primer esbós del


personatge: així, Despujols és descrit com un «escriptor i psiquiatre» (JANER MANILA


2000: 11) les preferències literàries del qual inclouen noms com Anatole France, Gide i


Proust (2000: 107) i que, lògicament, es va «afiliar a la Falange» (2000: 108). Per la


seva banda, a Èxtasi Despujols també és presentat com un «escriptor prestigiós i


psiquiatre» (2005: 18), el qual escriu unes Memòries apòcrifes (2005: 22) i és un


«enamorat del segle XVIII, del pensament racional i de la Il·lustració» (2005: 19).


L’ideari feixista esdevé novament una peça clau en aquesta caracterització, ja que


Ramon Despujols és presentat com una persona clarament afí al règim nazi (no debades,


convida personatges com el temible metge vinculat a Auschwitz Josef Mengele, ocult


rere la falsa identitat de Helmut Gregor, a passar uns dies amb ell).


L’única novetat que presenta el Ramon Despujols d’Èxtasi respecte del model


d’Estàtues sobre el mar es revela quan Janer el situa com a protagonista d’algunes


escenes (la majoria de les quals tenen en Damiana, la cuinera de la família, una


esplèndida partenaire) clarament caricaturesques. A aquest respecte, pot considerar-se


la següent citació (JANER MANILA 2005: 88):




En una ocasió em va dir:
—La ciència, Damiana, permetrà crear éssers humans propers a la perfecció. La gent és


molt estúpida i, si et detens una mica a observar-la, comprendràs fins a quin punt la beneiteria
governa la vida. No ha d’estranyar-te que siguin justament els estúpids aquells que triomfen,
perquè el món està fet perquè se’l facin seu els idiotes.


Vaig respondre a la seva confidència:
—Diu cert, don Ramon. Sempre he vist que els imbècils es fan rics més de pressa. I


això és perquè es llancen als negocis amb atreviment i s’arrisquen sense mica de por.
—Vindrà un dia, Damiana, que una nova raça dominarà la terra. Serà una gent nova.


Imagina-te’ls bells i musculats. I tindran els ulls clars i el cabell ros. Seran hermafrodites i això
resoldrà algunes dificultats. Pensa que cadascú podrà fer l’amor amb si mateix.


—I si un no s’agrada a si mateix, què farà?




159


El cas de Ramon Despujols, a més de constituir un exemple clau a l’hora


d’il·lustrar la tendència analitzada, constitueix la porta d’accés a altres personatges del


seu entorn que, com ell mateix, apareixen en el marc de diferents creacions janerianes


amb característiques molt similars. A aquest respecte pot esmentar-se, per exemple, la


figura de Dominique Tibon, una particular madame que apareix també a les dues obres


abans esmentades. La caracterització que en fa Janer a Estàtues sobre el mar, per bé que


no és gaire completa, recull l’anècdota més significativa referent al personatge en


qüestió, la redacció d’un manual de seducció eròtica (JANER MANILA 2000: 43):




La vaig conèixer a casa de na Marie, a les darreries d’estiu; però ja no record de quin
any. Havia escrit un manual sobre la seducció eròtica i em demanava que l’hi corregís. Li
havien dit que en aquella tertúlia hi acudia un jove psiquiatre amb la pretensió d’escriure
novel·les, disposat a escometre algunes transgressions i cínic. Va pensar que probablement era
la persona més indicada per llegir la seva monografia.




La presentació de Tibon a Èxtasi, per la seva part, recupera l’anècdota en qüestió


i, a més, deixa entreveure alguns dels aspectes més significatius del seu perfil com, per


exemple, el fet que regenta un bordell (JANER MANILA 2005: 53):




Quan tenia el bordell al barri del Terreno, en una casa del carrer del Bosc, fa devers
cinquanta anys, organitzà una tertúlia a la qual assistien músics, escriptors, artistes de cinema,
pintors i altra gent estranya. Alguns passaven per l’illa, d’altres eren d’ací o hi residien. Doncs,
en aquell temps, va escriure un manual de seducció eròtica que confià a la correcció i al criteri
de don Ramon.




Com pot observar-se, les dues obres objecte d’estudi presenten un perfil molt


similar del personatge que m’ocupa. Tot i que en el cas d’Èxtasi el desenvolupament


posterior d’aquesta figura es desmarca un xic del de la seva predecessora (fins i tot es


reprodueixen algunes de les idees centrals del famós manual, així com també els


continguts d’algunes cartes que aquesta intercanvià al llarg de la seva vida amb Ramon


Despujols), és innegable que es tracta d’una altra mostra de reutilització flagrant d’un


personatge ja existent.


Sens dubte, un cas que presenta molts paral·lelismes amb el de Ramon Despujols


és el de l’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg: com en l’exemple anterior, una figura


històrica és convertida en un personatge literari que passa a fer part de la nòmina


d’actants en diferents obres i que, alhora, implica el bastiment d’un nucli de personatges


secundaris que es mouen al seu voltant. Tal com destaca Pere Joan i Tous (2002),





160


A La dama de les boires, i amb l'ajut d'un grapat de fets i persones verídics, Gabriel
Janer Manila ressuscita tota una època, amb les seves tensions polítiques i culturals, els seus
anhels i les seves pors. Aconsegueix fer partícip el lector d'un diàleg fascinant entre l'antiga
perifèria mediterrània i el món cultural centreuropeu [sic] de fi de segle. La pretensió dialèctica
es palesa no només en la concepció general de la novel·la, sinó també en algunes miniatures
narratives, com tal vegada aquella trobada entre las princesa Sissí i na Caterina. Com a novel·la
històrica, La dama de les boires representa un cant del cigne, per ventura fins i tot un comiat:
probablement per darrera vegada defuig l'Europa de l'antiga monarquia habsburga l'esplendor
malenconiós, fins i tot mòrbid, en els ulls fascinats d'algú que fins aleshores havia viscut més
enllà de la història, en la solitud de la seva illa.




Fent-me ressò dels continguts reproduïts, considero que pot afirmar-se que


l’obra en qüestió convida el lector a endinsar-se de ple en un viatge en el temps de la mà


de l’esmentat noble; l’emperadriu Elisabet d’Àustria (la conegudíssima Sissí),


determinats membres de les diferents corts europees (el duc Max de Baviera,


l’arxiduquessa Sofia, l’arxiduc Albert, etc.) i, molt especialment, Caterina Homar (una


de les més famoses amants mallorquines de l’Arxiduc)179


Que l’Arxiduc passà per la pedra ─aquest era el terme amb què la gent de la comitiva
arxiducal designava les relacions íntimes del príncep amb les esposes dels seus servidors, o amb
els servidors propis: domèstics d’alcova i criats─ era tan manifest que ningú no en dubt ava. Na
Francina Mates fou durant llargues temporades l’amant preferida, en un temps d’alterosa
competència. Convivien en la mateixa nau, com en un galliner, homes i dones: Anna,


són, només, alguns exemples


de les figures a partir de les quals Janer recrea l’ambientació d’una època en la qual el


paisatge i la cultura de Mallorca serien coneguts arreu d’Europa per mitjà de l’acció de


tan singular aristòcrata. La dama de les boires, però, no és l’única obra de Janer en la


qual apareixen referències a aquest respecte. A la novel·la Els rius de Babilònia,


publicada uns quants anys abans, ja s’insinua l’interès de l’autor per un dels integrants


d’aquest grup de personatges tan particular (JANER MANILA 1996a: 71):



Era una princesa que posseïa la llibertat de sentir-se trista i solitària. Una princesa


perseguida per la fatalitat de viure, per la força determinant del destí. Vaig pensar-hi sovint,
durant aquells anys. Elisabeth, l’emperadriu austríaca que Romy Schneider havia protagonitzat a
la pantalla, havia acabat per convertir-se en la meva obsessió. Àdhuc vaig arribar a preocupar la
meva mare, un dia en què vaig dir tranquil·lament que em sentia la reencarnació d’aquella dona
bella, delicada i fràgil com una porcellana vienesa.




D’altra banda, a La vida, tan obscura Janer reprèn la mateixa temàtica. En


aquest cas, l’òptica des de la qual es caracteritza la figura de Lluís Salvador és la més


propera a la imatge que en conserva el poble mallorquí (JANER MANILA 1996b: 25-26):





179 Existeix, fins i tot, una obra centrada en aquesta figura. Es tracta de Catalina Homar, història d’una
passió, publicada per l’autor Mateu Colom (Palma: Miquel Font Editor, 2000). El nostre autor, d’altra
banda, s’ha encarregat de la presentació d’una biografia del personatge en qüestió: Catalina
Homar/Archiduque Luis Salvador, redactada pel mateix Arxiduc.




161


Antonietta, Eugènia, Antoni, Francina, Martí, Sebastià, Caterina [...]. Dona Maria-Sebastiana
fou engendrada en un d’aquests viatges.




Com veiem, l’aspecte en el qual se centra el fragment reproduït és la proverbial


promiscuïtat de l’Arxiduc, un motiu que, a més del mateix Janer en altres obres (per


exemple, L’agonia dels salzes), tracta Maria-Antònia Oliver a Cròniques de la molt


anomenada ciutat de Montcarrà en afirmar que un dels seus personatges n’és fill


il·legítim. En aquest cas, doncs, pot afirmar-se que som davant d’una excel·lent


manifestació de l’aprofitament d’un bagatge cultural extraliterari (és obvi que Janer


aprofita els seus coneixements de caràcter històric i popular a l’hora de bastir les


novel·les aplegades al voltant d’aquest grup de personatges) i, alhora, d’un substrat


novel·lístic preexistent sorgit de la seva mateixa ploma.


Deixant ja de banda les referències a figures amb entitat real, tot seguit cal


esmentar l’existència d’una sèrie de casos que, més que implicar la reaparició d’un


determinat personatge, denoten la recuperació d’un perfil narratiu de caràcter genèric. A


aquest respecte, en primer lloc pot destacar-se la figura del rebel, protagonista


indiscutible d’obres com L’abisme, El silenci, La capitulació i Han plogut panteres. En


paraules de Josep Maria Llompart (1987),




el novel·lista es complau en la figura del rebel, de l'heroi romàntic en violent conflicte
amb la pròpia societat, en aquest cas la societat mallorquina de la postguerra i del franquisme. Hi
glateix una rabiüda voluntat de denúncia i jo definiria aquestes novel·les dient que són, sobretot,
apassionades i apressades. Apressades en el millor sentit de la paraula, és a dir, naixent d'una
frisança irreprimible d'expressió i de comunicació. Record —i no he anat a comprovar si era
exactament així com ho deia— que en una ocasió vaig afirmar que En Gabriel Janer tenia moltes
coses a dir i frissava de dir-les totes de cop, gairebé d' un cop de puny.




Aquest perfil apareix tractat per primer cop a la novel·la L’abisme, en el marc de


la qual es narra la lluita interna d’un personatge protagonista que es nega a acceptar la


seva homosexualitat a causa de les connotacions socials negatives que aquesta condició


comporta. Tal com es destaca al pròleg de l’obra (LLOMPART 1969: 13),




La presa de consciència d’En Joan Darder, la seva revolta davant l’absurd i la
injustícia, acaben per conduir-lo a una contradicció indefugible: a ell, que havia lluitat per
assolir el cim, fins i tot l’abisme li és negat [...]. El sorprenent capítol final —un capítol
admirable, que dóna per ell sol la mesura de les aptituds narratives d’En Janer— deixa el llibre
angoixosament inacabat. Tant se val. Sabem prou bé que Joan, l’heroi irritat, el llegidor de
Camus, tornarà a casa seva, es casarà amb Na Maria Lluïsa i entrarà dins el joc, rubricant, amb
la definitiva claudicació, un tristíssim happy end.





162


La figura de l’heroi tràgic que s’anuncia en aquesta primera obra queda


perfectament perfilada a la següent novel·la publica per Janer, El silenci. La


protagonista, na Caterina, es mostra disconforme amb la seva situació ja que no vol


resignar-se a viure la vida que la seva tia, una rica dama de l’antiga aristocràcia


mallorquina, s’ha afanat a dissenyar-li. Les reivindicacions de la protagonista


adquireixen el seu punt àlgid quan aquesta, després de la mort de la tia, crema la casa


que ha rebut en herència i que, en conseqüència, representa la seva vinculació al passat


familiar180



180 Des d’aquest punt de vista, pot afirmar-se que El silenci presenta un final molt similar al de les
novel·les Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, i Amor de cans, de Maria-Antònia Oliver.


(JANER MANILA 1980: 178):



—Can Prohom és un forn!
—Foc! Foc a Can Prohom!
Les campanes tocaven. La gent esvalotava i es preparaven els primers auxilis Els


homes corrien amb poals, les dones a gerrades, els infants eixugaven les cisternes.
Na Caterina caminava dins la nit, sense terme. Sobre l’asfalt abonyegat, a la claror


incerta de la lluna, es returà, de sobte, per observar un insecte que, caigut d’esquena, s’esforçava
per girar-se de bell nou.




A La capitulació, d’altra banda, Janer presenta una història en la qual el


personatge protagonista, seduït per l’estil de vida esbojarrat d’alguns companys i


enfonsat pel tràgic final d’una relació amorosa força particular, intenta deixar enrere el


seu passat tot embarcant-se a la recerca de noves sensacions que l’ajudin a oblidar la


monotonia que, com acaba de descobrir, és la constant del seu dia a dia. El mateix


protagonista, ja cap al final de l’obra, fa una relació força aproximada del seu estat


d’ànim actual i de tot el que espera del viatge que acaba d’iniciar (JANER MANILA 1972:


158-159):




Han passat dos mesos des d’aquell final de setembre en què l’ombra de Virna em sortia
com una glopada, dins cada bassal. He deixat la ciutat i he aconseguit que a l’Institut em donin
un temps de permís, per malalt. La vida se’m feia insuportable. Des del vaixell on acab
d’escriure aquest garbuix de notes, una mica disperses i deslligades, camí de Grècia, on, tal
vegada, en contacte amb aquelles pedres mil·lenàries, pugui retrobar l’essència del que som, la
realitat perduda de l’home; tot em sembla més ridícul i els fets van perdent intensitat a mesura
que la distància s’allarga. Procuraré passar-ho el millor possible i oblidar, sobretot oblidar.




El prototip del rebel arribarà al seu zenit amb la publicació de l’obra Han plogut


panteres. La culminació d’aquest itinerari de rebel·lia s’estructura al voltant de la


consumació d’un parricidi, sens dubte l’opció més extrema per desvincular-se de


l’autoritat paterna (JANER MANILA 1971: 9-10):




163


Jo he mort el meu pare. Aquest parricidi, no el m’he tret de la butxaca, com es pot
suposar. Demanau-li explicacions a «mare història» i us en darà. No sóc més ni menys que un
instrument d’aquesta malalta, raquítica, inhòspita «mare». Sóc un elegit. La capacitat de revolta
ha baixat del cel a la terra encarnada en el racó més fosc de les meves puríssimes entranyes.
Aquestes entranyes que es podriran entre criminals vulgars a l’ombra humida de quatre parets
vigilades. Si arrib a sortir d’aquí dins, no sé quan serà ni si ho faré viu, és ben segur que trobaré
el món una mica canviat. No em faig il·lusions, però estic convençut que el meu exemple haurà
niat al cervell de la gent i el sacrifici no serà superflu, ineficaç.




Tot seguit, cal fer referència a la figura del foll, la qual apareix, entre d’altres, a


obres com El silenci, La capitulació, L’agonia dels salzes o La cerimònia. Es tracta,


evidentment, d’un personatge d’extensa tradició literària: altres folls il·lustres són la


Medea d’Eurípides, el Hamlet de Shakespeare, la Bertha Manson de Jane Eyre, etc. En


una època en què encara se senten els ressons de les teories freudianes, Janer se serveix


d’aquest prototip per tal d’incloure a les seves obres una visió actualitzada i personal de


la neurosi o paranoia que, amb la dosi de manipulació pertinent, li permet incorporar al


seu imaginari l’element grotesc i, també, l’hiperbòlic.


Com a mostra fefaent de l’ús d’aquest perfil, citaré els dos casos que considero


més destacables. En primer lloc, reprodueixo la caracterització que presenta aquest tipus


de personatge a L’agonia dels salzes (JANER MANILA 1973: 26):




La padrina se’n anava de la rosca, moltes vegades. Els dies que tenia el cap desbaratat
no sortia de la cambra [...]. Pel girant de la Lluna, era quan el seu caperrí perdia tot el seny. A
pesar d’això, ens hi arribàrem a avesar i ja no en féiem cas, perquè la seva follia no era un
entrebanc. La padrina no sortia de la cambra i la meva mare li donava unes píndoles que
l’endormiscaven, o li posava una injecció d’un líquid espès, si els nervis prenien possessori del
seu cos i ens amenaçava de fugir. Les primeres vegades, havíem de córrer a cercar la monja, que
sempre era pel món, i, quan arribava, no hi havia més remei que subjectar entre tots aquella
dona vella que es revinclava com un escarabat dins les nostres mans.


La descripció del comportament del personatge foll, força prototípica, enllaça


amb la presentada a La cerimònia (la qual, curiosament, també s’aplica a una figura


femenina), signe inequívoc de reaprofitament del model per part de l’autor (JANER


MANILA 1977: 7-8):




De vegades, les nits en què la meva mare arribava a tenir els nervis més tensos, com a
brancons de pi ressecs, a punt de rompre’s, n’Àngela nostra li preparava una tisana d’herbes
bullides: clovella de taronges agres, i til·lo, i donzell... Eren els dies en què la meva mare no
podia suportar aquella perdurable immobilitat de la cadira i es posava a gratar amb les ungles
dels peus fins que foradava les punteres de les calces o s’encetava el cap dels dits, després
d’unglejar sense aturall durant tota la tarda, fins que n’Àngela li arribà a cosir un refort de roba,
perquè no se’ls menjàs.





164


Ja per acabar, em centraré en el cas de les figures relacionades amb el nanisme.


Concretament, a aquest respecte poden citar-se dos exemples paradigmàtics, el primer


dels quals apareix descrit amb els següents termes a la novel·la Angeli musicanti (JANER


MANILA 1984: 118):




Jana explicava totes aquelles coses amb un punt d’il·lusió sobre la cara, com si dins els
seus ulls s’hi reflectís la mirada de la gent que acudia al circ per veure-la ballar, per admirar els
seus salts de patinadora somnàmbula i recrear-se amb el joc prodigiós de la dona diminuta que
sap burlar-se de les lleis de la física a força de balls [...]. Jana gairebé no m’arribava a la cintura.
Quan es posava les sabates amb tacó creixia alguns centímetres. Llavors, es pensava tocar amb
un dit el cel, perquè deia que veia les coses més petites, des de l’altura dels tacons.




La caracterització de Jana, la nanella que apareix a l’obra esmentada, presenta


molts de punts de contacte amb la de Perla Ovitz, una de les creacions més reeixides


d’Èxtasi (JANER MANILA 2005: 87):



Poc abans dels discursos, als salons de l’hotel arribà Perla Ovitz. La presència


d’aquella dona va produir una certa commoció i es va sentir un murmuri, com un parloteig
silenciós. Ningú no l’esperava; però Wilhelm von Bernhardt l’havia invitada a la festa. Vivia a
Haifa, una ciutat del nord d’Israel, i era petita: una nanella romanesa nascuda en una comarca de
Transsilvània, filla del rabí Sanson Isaac Ovitz, també nanell. Dels nou fills que tingué, set
havien heretat el seu nanisme: curts de cos, el cap desmesurat, les cames breus, els peus
excessius, els braços reduïts. Perla, com els seus germans, posseïa aquella rara capacitat, tan
jueva, de burlar-se de les seves desgràcies. A la mort del pare, encara jove, decidiren formar una
troupe de nans ballarins i excèntrics i dedicar-se al teatre musical i al circ. Havien actuat a París,
a Praga, a Berlín...




Com resulta fàcilment observable, els dos personatges descrits comparteixen un


bon grapat de trets constitutius. Tant Jana com Perla són nanes, per la qual cosa


responen a una descripció força allunyada dels models canònics; les dues viuen


immerses en un ambient decadent, i han cercat la solució a la manca de recursos


econòmics en una carrera artística vinculada als escenaris de circ. Així doncs, pot


destacar-se que també en aquest últim cas es compleixen els principis bàsics que


envolten l’aplicació pràctica dels mecanismes intratextuals.

















165


CONCLUSIONS




Un cop revisats en profunditat els diferents continguts exposats i obtinguda, en


conseqüència, una visió global, em disposo ara a enunciar les conclusions a què he


arribat. D’entrada, penso que ha quedat confirmada la premissa a què feia referència a la


introducció (em proposava, recordem-ho, observar si l’ús de la intertextualitat era una


pràctica comuna en el marc de la producció literària dels autors de la Generació dels 70


a Mallorca): sens dubte, el gran nombre d’exemples i de casos curiosos aplegats com,


per exemple, el de Miquel López Crespí i la jove infermera republicana fotografiada poc


abans dels seu afusellament en constitueix la demostració més palpable. Cal tenir en


compte, això sí, que la repercussió del fenomen intertextual no és uniforme, sinó que


poden assenyalar-se diversos graus quant al seu ús. Per començar, existeixen una sèrie


de casos en què l’aprofitament dels diferents vessants d’aquesta tècnica és més acusat.


A més del de Maria-Antònia Oliver, l’obra de la qual pot considerar-se el punt de


partida de la present memòria, inclouríem en aquest primer grup el nom dels altres


quatre autors als quals s’ha dedicat un apartat monogràfic (això és, Biel Mesquida,


Antoni Serra, Baltasar Porcel i Gabriel Janer Manila) i els de Carme Riera, Guillem


Frontera i Jaume Santandreu. Es tracta d’escriptors que, com ha pogut comprovar-se en


el desenvolupament dels diferents apartats, compten amb una nòmina força elevada de


mostres d’ús de la tècnica analitzada (Santandreu constituiria un exemple immillorable


d’aquesta circumstància, ja que apareix en apartats tan diversos com el d’al·lusió en


l’àmbit de personatges, de continguts, de referències cinematogràfiques i històriques i


en el de citació intratextual). En un grau intermedi quedaria Guillem Cabrer, que usa,


però no abusa, els recursos que li ofereix la intertextualitat. Finalment, hi hauria el cas


d’aquells autors que, per bé que és innegable que el coneixen i en fan una utilització


reeixida (n’hi ha prou de recordar l’exemple de la Kuchuk Hanem flaubertiana recuperat


per Miquel Àngel Riera, el qual dóna mostra d’una gran subtilesa a l’hora d’al·ludir a


l’obra del mestre), només hi recorren en circumstàncies puntuals; en aquest darrer grup


encabiríem Llorenç Capellà, Miquel Ferrà i Martorell (l’obra El fabulós viatge del


Minerva sens dubte constituiria una excepció a aquest respecte, ja que es basteix en


bona part a partir de préstecs d’origen rondallístic), Miquel López Crespí, Miquel Àngel


Riera, Gabriel Tomàs i Antònia Vicens.


Quant al ventall de referències, el primer aspecte que crida l’atenció és la seva


gran varietat. Principalment a l’apartat en què s’ofereix una visió panoràmica del




166


fenomen intertextual, es fa palès el fet que les fonts de què es parteix tenen orígens ben


diversos i responen a interessos i preferències literàries força heterogènies (la reunió en


un mateix apartat, el de l’al·lusió intertextual en l’àmbit dels continguts, de noms com


els de Mercè Rodoreda, Kafka, Lawrence Durrell, Vargas Llosa, H. P. Lovecraft, els


germans Grimm, Rosselló-Pòrcel i Juan Marsé n’és una mostra fefaent). Tot i això,


també cal tenir en compte que hi ha algunes constants que es van repetint de manera


sistemàtica, i que coincideixen amb les influències referides a l’apartat introductori:


així, l’Aplec de Rondalles mallorquines, els textos més significatius dels grans referents


de la literatura en llengua catalana feta a Mallorca (Joan Alcover, Costa i Llobera,


Salvador Galmés i, sobretot, Llorenç Villalonga) i l’obra de Camus són citats, al·ludits o


reescrits en algun moment per bona part dels autors estudiats (Baltasar Porcel, per


exemple, cita dos cops el poema «Desolació», un dels més famosos d’Alcover, i


converteix Llorenç Villalonga en personatge literari. Per la seva banda, Mesquida, Janer


Manila i Carme Riera citen o al·ludeixen Camus, mentre que Maria-Antònia Oliver


reescriu La dida de Galmés). Des d’aquest punt de vista, doncs, es pot afirmar que, a


banda de la varietat abans esmentada, el cert és que els autors mallorquins de la


Generació dels 70 se serveixen d’aquest parcel·la comuna del seu bagatge no només


com a influència (entesa en el sentit tradicional, això és, en el rebutjat per Kristeva) en


el procés d’escriptura, sinó també com a element actiu del joc intertextual.


Davant una casuística tan reveladora, tan sols em queda una qüestió per resoldre:


la de com podríem justificar l’interès dels autors per aquesta tècnica. A parer meu, per a


un grup d’escriptors que es dóna a conèixer en una època tan obscura com la del final


del franquisme i els primers anys de la Transició l’ús d’aquest tipus de procediments


suposaria, en certa manera, un eixamplament de fronteres. Sense arribar als límits


enunciats per Broch en parlar de les darreres tendències experimentals (òbviament, el


cas de Mesquida s’hauria de considerar una excepció), la pràctica intertextual


comportaria l’aparició de formes d’expressió alternatives; així, per exemple, Carme


Riera prendria com a punt de partida un àmbit en principi molt allunyat de la literatura


com és la pintura per bastir una de les seves obres més conegudes, Una primavera per a


Domenico Guarini. En definitiva, doncs, ens trobaríem davant l’aparició de nous (i, en


alguns casos, sorprenents) camins narratius. Caldria investigar, ara, si les fornades més




167


recents d’autors mallorquins els segueixen o si, contràriament, aquesta innovació hauria


quedat simplement en un cas aïllat d’investigació formal.181



181 A favor de considerar que els autors dels 70 haurien iniciat una nova tradició formal i que, en
conseqüència, la intertextualitat continuaria essent una tècnica tinguda en compte per les noves fornades
d’escriptors mallorquins hi hauria, per exemple, casos com el de l’obra Les màscares de Florència de
Rosa Planas, aparegut l’any 2004.




No m’agradaria cloure aquest apartat de conclusions sense fer palesa una


circumstància que, em penso, pot fer llum en un aspecte que sempre es presenta envoltat


de polèmica: la qüestió generacional. Tot i que el meu objectiu inicial no era, de cap


manera, establir un criteri que permetés determinar si el col·lectiu d’autors estudiats


integra o no una generació (de fet, tot i les polèmiques existents, és obvi que ja prenia


com a base l’existència d’aquest col·lectiu), considero que el resultat final em situa més


a prop d’una resposta afirmativa que d’una negació categòrica. Per bé que, com ja he


destacat, no es pot parlar d’un ús de la intertextualitat homogeni (com a dada curiosa cal


destacar, però, que en el primer dels tres grups que he establert en funció de la


freqüència d’aparició d’aquest recurs hi hauria els autors citats per Graells i Pi de


Cabanyes a La Generació literària dels 70: Oliver, Janer Manila i Frontera), el cert és


que en general el fet de recórrer a aquesta tècnica podria considerar-se un criteri més a


tenir en compte a l’hora de caracteritzar aquest grup d’autors de manera conjunta. En


definitiva, doncs, jo optaria per, sempre respectant l’autonomia creativa a què al·ludia


Llorca (i, alhora, el nul sentiment de pertinença a un col·lectiu que palesen bona part


dels autors analitzats), seguir en la línia iniciada amb la publicació del famós al·legat


generacional de Pi de Cabanyes i Graells i incidir en la idea que l’obra d’aquest grup


d’autors presenta una sèrie de característiques comunes que en possibiliten un estudi


conjunt.






















168


APÈNDIX DOCUMENTAL182




TEXT 1


Carta de Baltasar Porcel a Francesc de Borja Moll (27 de gener de 1962)







182 Totes les cartes reproduïdes en aquest apèndix procedeixen de l’arxiu personal de Francesc de Borja
Moll, ubicat al Fons Alcover-Moll. L’ordre que s’ha seguit a l’hora de presentar les cartes és estrictament
cronològic.




169


TEXT 2


Carta de Francesc de Borja Moll a Baltasar Porcel (26 de febrer de 1962)












170


TEXTOS 3a i 3b


Carta de Francesc de Borja Moll a Baltasar Porcel (11 de març de 1962)











171


TEXT 4


Carta de Baltasar Porcel a Francesc de Borja Moll (17 de juny de 1962)

















172


TEXTOS 5a i 5b


Carta de Baltasar Porcel a Francesc de Borja Moll (6 de novembre de 1962)









173


TEXTOS 6a, 6b, 6c i 6d


Carta de Francesc de Borja Moll a Baltasar Porcel (15 de novembre de 1962)













174

















175

















176





































177


TEXT 7


Carta de Baltasar Porcel a Francesc de Borja Moll (19 d’abril de 1963)







178


TEXT 8


Carta de Baltasar Porcel a Francesc de Borja Moll (30 de maig de 1963)











179


TEXT 9


Carta de Francesc de Borja Moll a Antònia Vicens (2 de juliol de 1964)





























180


TEXT 10


Carta d’Antònia Vicens a Francesc de Borja Moll (4 d’octubre)183






183 Aquesta és l’única carta en què l’autor (en aquest cas, Antònia Vicens) no consigna l’any de redacció.
Per bé que no pugui, com la resta de textos inclosos en el present apèndix, ordenar-se atenent un criteri
cronològic he decidit ubicar-la immediatament a continuació de la carta de Moll adreçada a Vicens amb
l’objectiu de mantenir, com a mínim, una certa coherència autorial.




181


TEXTOS 11a i 11b


Carta de Baltasar Porcel a Francesc de Borja Moll (5 de desembre de 1965)









182


TEXT 12


Carta de Francesc de Borja Moll a Baltasar Porcel (14 de desembre de 1965)

















183


TEXT 13


Carta de Baltasar Porcel a Francesc de Borja Moll (7 de febrer de 1966)









184


TEXT 14


Carta de Baltasar Porcel a Francesc de Borja Moll (25 de febrer de 1966)









185


TEXTOS 15a i 15b


Carta de Francesc de Borja Moll a Baltasar Porcel (2 de març de 1966)









186


TEXTOS 16a i 16b


Carta de Francesc de Borja Moll a Baltasar Porcel (21 de juliol de 1966)









187





































188


TEXTOS 17a i 17b


Carta de Baltasar Porcel a Francesc de Borja Moll (10 de setembre de 1967)





















189

















190


TEXT 18


Carta de Francesc de Borja Moll a Baltasar Porcel (16 de setembre de 1967)





















191


TEXT 19


Carta de Francesc de Borja Moll a Baltasar Porcel (16 d’octubre de 1967)



























192


TEXT 20


Carta de Francesc de Borja Moll a Baltasar Porcel (13 de novembre de 1967)
























193


BIBLIOGRAFIA




1. Corpus d’obres


CABRER, Guillem. (1977). Merlot. Palma: Moll.


—— (1990). El minotaure. Barcelona: Columna.


CAPELLÀ, Llorenç. (1972). Un dia de maig. Barcelona: Nova Terra.


—— (1980). El pallasso espanyat. Palma: Moll.


—— (1987). Ai, Joana Maria. València: Eliseu Climent.


FERRÀ I MARTORELL, Miquel (1975). El fabulós viatge del Minerva. Palma: Lluís


Ripoll.


—— (1983). Memòries secretes de Cristòfor Colom. Barcelona: La Magrana.


FRONTERA, Guillem (1969). Els carnissers. Barcelona: Club dels Novel·listes.


—— (1977). Tirannosaurus. Barcelona: Laia.


—— (1991). La ruta dels cangurs. Palma: Moll.


JANER MANILA, Gabriel (1969). L’abisme. Palma: Moll.


—— (1971). Han plogut panteres. Barcelona: Nova Terra.


—— (1972). La capitulació. Palma: Moll.


—— (1973). L’agonia dels salzes. Barcelona: Destino.


—— (1977). La cerimònia. Barcelona: Edicions 62.


—— (1980). El silenci. Palma: Moll.


—— (1984). Angeli musicanti. Barcelona: Edicions 62.


—— (1987). La dama de les boires. Barcelona: Plaza & Janés.


—— (1990). Els alicorns. Palma: Moll.


—— (1993). Lluna creixent sobre el Tàmesi. Barcelona: Columna.


—— (1996a). Els rius de Babilònia. Barcelona: Cercle de lectors.


—— (1996b). La vida, tan obscura. Barcelona: Columna.


—— (2000). Estàtues sobre el mar. Barcelona: Columna.


—— (2005). Èxtasi. Els plaers accessibles. Barcelona: Columna.


LÓPEZ CRESPÍ, Miquel (2000). Núria i la glòria dels vençuts. Lleida: Pagès Editors.


—— (2001) Estat d’excepció. Lleida: Pagès Editors.


MESQUIDA, Biel (1978). Puta marès (ahí). Barcelona: Iniciativas Editoriales [Col·lecció


Ucronia].


—— (1990). L’adolescent de sal. Barcelona: Empúries. Primera edició: Barcelona:


Edicions 62.




194


OLIVER, Maria-Antònia (1983). Cròniques d'un mig estiu. Barcelona: Club Editor.


—— (1990). El vaixell d'Iràs i no Tornaràs. Barcelona, Edicions de la Magrana.


—— (1991). Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà. Palma: Moll.


—— (1994). El sol que fa l'ànec. Barcelona, Edicions de la Magrana.


—— (1995). Amor de cans. Barcelona: Edicions 62.


—— (1996a). La dida de Salvador Galmés. Versió teatral de Maria-Antònia Oliver.


Palma: Moll.


—— (1996b). Punt d'arròs. Barcelona: Edicions 62.


—— (1998). Antípodes. Barcelona: Edicions de la Magrana.


—— (1999a). Estudi en lila. Barcelona: Edicions de la Magrana.


—— (1999b). Joana E. Barcelona: Edicions 62.


—— (2000). Tallats de lluna. Barcelona: Edicions 62.


—— (2006). Cròniques d'un mig estiu. Barcelona: Club Editor.


PORCEL, Baltasar (1968). Els argonautes. Barcelona: Edicions 62.


—— (1996). Cavalls cap a la fosca. Barcelona: Edicions 62.


—— (1998). Ulisses a alta mar. Barcelona: Edicions 62.


—— (2000). El cor del senglar. Barcelona: Edicions 62.


—— (2001). L’emperador o l’ull del vent. Barcelona: Planeta.


—— (2004). Olympia a mitjanit. Barcelona: Planeta.


—— (2008). Cada castell i totes les ombres. Barcelona: Edicions 62.


RIERA, Carme (1984). Una primavera per a Domenico Guarini. Barcelona: Edicions 62.


—— (1994). Dins el darrer blau. Barcelona: Destino.


—— (2000). Cap al cel obert. Barcelona: Destino.


—— (2004). La meitat de l’ànima. Barcelona: Proa.


RIERA, Miquel Àngel (1990). Illa Flaubert. Barcelona: Destino.


SANTANDREU, Jaume (1980). Camí de coix. Palma: Moll.


—— (1984). Mamil·la, encara. València: Eliseu Climent.


—— (1997). Encís de minyonia. Palma: Obra Social i Cultural Sa Nostra.


—— (2004). Catedral amb armaris. Barcelona: Llibres de l’Índex.


SERRA, Antoni (1981). Rapsòdia per a una nit de Walpurgis, Nuredduna. Barcelona:


Edicions 62.


—— (1985). El blau pàl·lid de la rosa de paper. Palma: Moll.


—— (1989). RIP, senyor Mosqueiro. Barcelona: Edicions de la Magrana.


—— (1990). Espurnes de sang. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1990.




195


—— (1991). L’arqueòloga va somriure abans de morir. Barcelona: Edicions de la


Magrana.


—— (1992). Cita a Belgrad. Barcelona: Edicions de la Magrana.


TOMÀS, Gabriel (1972). Corbs afamegats. Barcelona: Edicions 62.


VICENS, Antònia (1990). 39º a l’ombra. Palma: Moll.


—— (2002). Lluny del tren. Barcelona: Destino.




2. Bibliografia de consulta


ALCOVER, Antoni Maria (1996). Es Castell d’iràs i no tornaràs. A: Josep A. Grimalt i


Jaume Guiscafrè (ed.). Aplec de Rondaies Mallorquines d’en Jordi d’es Racó, tom


I. Palma: Moll. Pàg. 499-543.


—— (1996). Na Roseta (1998). A: Josep A. Grimalt i Jaume Guiscafrè (ed.). Aplec de


Rondaies Mallorquines d’en Jordi d’es Racó, tom II. Palma: Moll. Pàg. 377-401.


ALZAMORA, Sebastià (1996). «Narrar a Mallorca, narrar Mallorca». Serra d'Or, 439-440


(juliol-agost). Pàg. 59-61.


—— (1998). Gabriel Janer Manila. L’escriptura del foc. Palma: Lleonard Muntaner,


Editor.


ARANDA, Quim (1997a). «Carvalho y la cocina». El balneario. Barcelona: Planeta.


Reproduït a <http://www.vespito.net/mvm/cocinacarv.html>


—— (1997b). «La familia de Pepe Carvalho». La soledad del manager. Barcelona:


Planeta. Reproduït a <http://www.vespito.net/mvm/prolsolman.html>


—— (1997c). «Raíces culturales en la serie Carvalho». Tatuaje. Barcelona: Planeta.


Reproduït a <http://www.vespito.net/mvm/proltatuaje.html>


—— (2004). «El mundo según Carvalho». Reproduït a <http://www. vespito.net/mvm/


milenio03.html>


ARNAU, Carme (1996). «Pròleg» a Baltasar Porcel. Cavalls cap a la fosca. Barcelona:


Edicions 62. Pàg. 7-11.


—— (2007). «Ulisses a alta mar». «Dossier Baltasar Porcel i l’aventura del món». Lluc,


856 (març-abril). Pàg. 28-29.


ARNAU I SEGARRA, Pilar (1995). «El turisme com a motiu de creació literària: la


narrativa mallorquina (1968-1980)». El Mirall, 76. Pàg. 46-76.


—— (1998). «1968-1998: trenta anys de la narrativa de la Generació dels 70 a


Mallorca. Una visió panoràmica». Lluc, 806-807 (setembre-desembre). Pàg. 3-9.


—— (1999). Narrativa i turisme a Mallorca (1968-1980). Palma: Documenta Balear.




196


—— (2004). «Desaïlladament illencs? La narrativa balear contemporània i la


tematització de la insularitat». A: Margalida Pons i Caterina Sureda (ed.).


(Des)aïllats: narrativa contemporània i insularitat a les Illes Balears. Barcelona:


Publicacions de l’Abadia de Montserrat.


BARCELÓ PINYA, Xavier (2008a). «El fill vudú del sergent Pepper. Hibridització pop a


la narrativa balear». Comunicació presentada al congrés de l’AISC (Venècia).


Inèdita.


—— (2008b). «El Vaixell d’Iràs i no Tornaràs, fragmentació (entre la rondalla i la


psicologia». A: Maria Muntaner, Mercè Picornell, Margalida Pons i Josep Antoni


Reynés (ed.). Poètiques de ruptura. Palma: Lleonard Muntaner, Editor. Pàg. 241-


253.


BARTHES, Roland (1969). «Texte (théorie du)». A: Encyclopaedia Universalis, tom 15.


París: Encyclopaedia Universalis. Pàg. 1013-1017.


BARTRINA, Francesca (2001). Caterina Albert/Víctor Català. La voluptuositat de


l’escriptura. Vic: Eumo Editorial.


—— (2005). «La crítica literària feminista a Catalunya en els darrers trenta anys».


Literatures, núm. 3. Pàg. 89-102.


BOU, Enric (1988). «La literatura actual». A: Martí de Riquer, Antoni Comas i Joaquim


Molas (ed.). Història de la literatura catalana. Volum 11. Barcelona: Ariel. Pàg.


355-419.


BROCH, Àlex (1980). Literatura catalana dels anys setanta. Barcelona: Edicions 62.


—— (1985). Literatura catalana. Balanç de futur. Barcelona: Edicions del Mall.


—— (1991). Literatura catalana dels anys vuitanta. Barcelona: Edicions 62.


—— (1996). «Els narradors de la generació dels setanta». A: La generació dels setanta:


25 anys. Barcelona: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Pàg. 45-58.


BRONTË, Charlotte (2000). Jane Eyre. Madrid: Espasa.


BUBNOVA, Tatiana (1996). «Bajtin en la encrucijada dialógica (datos y comentarios para


contribuir a la confusión general)». A: Iris Zavala (ed.). Bajtin y sus apócrifos.


Barcelona: Editorial Anthropos. Pàg. 13-72.


CAMILLERI, Andrea (1998). Un mes con Montalbano. Barcelona: Emecé Editores.


—— (2006a). «El primer cas d’en Montalbano», dins El primer cas d’en Montalbano.


Barcelona: Edicions 62. Pàg. 85-202.


—— (2006b). El olor de la noche. Barcelona: Salamandra.




197


—— (2006c). «La traducción de Manzoni», dins La nochevieja de Montalbano.


Barcelona: Salamandra. Pàg. 279-295.


—— (2006d). «Retorn als orígens», dins El primer cas d’en Montalbano. Barcelona:


Edicions 62. Pàg. 205-295.


—— (2007). El perro de terracota. Barcelona: Salamandra.


CABRÉ, Rosa (1993). «El viatge a la narrativa de Baltasar Porcel. La memòria i la


creació d’un univers mític». A: DD.AA. (a cura d’Enric Bou i Ramon Pla).


Creació i crítica en la literatura catalana. Barcelona: Universitat de Barcelona.


—— (1996). «Els contes de Molts paradisos perduts». Randa, 39. Pàg. 119-145.


—— (2007) «Baltasar Porcel: la materialització del somni com a dimensió de la


realitat». «Dossier Baltasar Porcel i l’aventura del món». Lluc, 856 (març-abril).


Pàg. 23-27.


CABRER, Guillem (1990). «39º a l’ombra o la càlida temperatura d’un cos literari»,


pròleg a Antònia Vicens. 39º a l’ombra. Palma: Moll. Pàg. 7-13.


CATALÀ, Víctor (1979). Solitud. Barcelona: Edicions 62.


DODAS, Anna (1993). «Per a un estudi de “Mirall trencat”: un procés de poetització».


Ausa, 131. Pàg. 289-302.


DOMENGE, Joan; SANTANDREU, Pere; SUREDA, Francesca (1996). «Maria-Antònia


Oliver i Rafel Duran: un muntatge teatral per a La dida de Salvador Galmés».


Lluc, 793 (juliol-agost). Pàg. 5-13.


DOMÍNGUEZ, Lourdes (2003). «Hi ha molt de camí per a la rebel·lia» (entrevista a


Maria-Antònia Oliver). Avui, 12 de juny. Reproduït a:


<http://www.joanducros.net/ corpus/ Maria%20Antonia%20Oliver.html>


ESCANDELL, Dari; MONTSERRAT, Sandra (2009). «Recursos rondallístics en la narrativa


de Maria-Antònia Oliver: tòpics i llengua». A: Joan Armangué i Caterina Valriu


(ed.). Illes i insularitat en el folklore dels Països Catalans. Dolianova: Grafica del


Parteolla. Pàg. 69-79.


FAULÍ, Josep (1969). «Notes de lectura: Guillem Frontera, novel·lista». Tele/estel, 149


(23 de maig). Pàg. 18.


FERRÀ MARTORELL, Miquel (1998). «La moderna novel·la històrica». Lluc, 806-807


(setembre-desembre). Pàg. 64-66.


FOIX, J. V. (1985). Sol, i de dol. Barcelona: Quaderns Crema.


FUSTER, Jaume (1984). «La novel·la negra». (Guies de lectura, núm. 7). Barcelona: la


Caixa.




198


GABANCHO, Patrícia (1982). La rateta encara escombra l'escaleta. Cop d'ull a l'actual


literatura catalana de dona. Barcelona: Edicions 62.


GALMÉS, Salvador (1987). La dida i altres narracions. Palma: Moll.


GARCÍA BERRIO, A. (1989). Teoría literaria. Madrid: Cátedra.


GAYÀ, Víctor (1997). Jaume Santandreu. El sexe del profeta. Palma: Lleonard


Muntaner, Editor.


GENETTE, Gérard (1982 [1989]). Palimpsestes. La Littérature au second degré. París:


Seuil.


GRAELLS, Guillem Jordi (1982). «La narrativa illenca de postguerra». Randa, 13. Pàg.


137- 164.


—— (1996a). «La generació literària dels setanta». La generació dels setenta: 25 anys.


Barcelona: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Pàg. 11-23.


—— (1996b). «La "generació dels 70". Vint-i cinc anys després». Serra d'Or, 441


(setembre). Pàg. 28-30.


GUILLAMON, Julià (1985). «Maria-Antònia Oliver, al país de les faules». Suplement


literari del diari Avui, 7 d’abril.


GUTIÉRREZ ESTUPIÑÁN, R. (1992). «Intertextualidad: teoría. Desarrollos.


Funcionamiento». Signa, 3. Madrid: UNED. Pàg. 139-156.


HUTCHEON, Linda (1980). Narcissistic narrative: the Metafictional Paradox. Londres:


Methuen.


ISERN, Joan Josep (2002). «Un gat amb els ulls de Montgomery Clift». Avui Cultura, 23


de maig. Pàg. 16.


JANER MANILA, Gabriel (1980). Sexe i cultura a Mallorca: el Cançoner. Palma: Moll.


JANER MULET, Maria de la Pau (1993). «La narrativa catalana a Mallorca a partir dels


anys 70». Zeistschrift für Katalanistik, 6. Pàg. 43-44.


JASSO GARAU, Vicent (1982). «Pròleg» a Lluís Salvador, Arxiduc d’Àustria. Rondayes


de Mallorca. Palma: José J. de Olañeta Editor. Pàg. 5-16.


JOAN I TOUS, Pere (2002). Presentació de l'edició alemanya de La dama de les boires a


la universitat de Constança. Palma: Conselleria d’Educació i Cultura. Reproduïda


al web personal de Gabriel Janer Manila: http://www.mallorcaweb.net/


janermanila/base.htm


KRISTEVA, Julia (1969). «Bakhtine, le mot, le dialogue et le roman», dins Semiotikè.


Recherches pour une sémanalyse. París: Seuil. Pàg. 143-173.


—— (1974). La Révolution du langage poétique. París: Seuil.




199


LIMAT-LETELIER, N.; MIGUET-OLLAGNIER, M., ed. (1989). L’intertextualité. París: Las


Belles Lettres (Annales littéraires de l’Université de Franche-Comté, 637).


LLOMPART, Josep Maria (1969). «Pròleg» a Gabriel Janer Manila. L’abisme. Palma:


Moll. Pàg. 9-15.


—— (1987). «La trajectòria literària de Gabriel Janer Manila». Lluc, juliol-agost. Pàg.


23-25. Reproduït a: http://www.mallorcaweb.net/janermanila/base.htm


—— (1991). «Pròleg» a Maria-Antònia Oliver. Cròniques de la molt anomenada ciutat


de Montcarrà. Palma: Moll. Pàg. 9-14.


—— (1992[1986]). «La narrativa a les Illes Balears», dins La narrativa a les Illes


Balears. Palma: Moll.


—— (2006). «Guillem Cabrer o l’alegria de viure». A: Retrats. Guillem Cabrer.


Barcelona: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Pàg. 13-26. Reproduït a


http://www.escriptors.cat/files/Retrat10.pdf


LLORCA, Vicenç (1996). «A propòsit del terme "generació"». Serra d’Or, 441


(setembre). Pàg. 30.


LLUÍS SALVADOR, ARXIDUC D’ÀUSTRIA (1982a). «Es castell de ses roses», dins


Rondayes de Mallorca. Palma: José J. de Olañeta Editor. Pàg. 114-120.


—— (1982b). «Es tres germans», dins Rondayes de Mallorca. Palma: José J. de Olañeta


Editor. Pàg. 132-139.


LODGE, David (1998). L’art de la ficció. Barcelona: Empúries.


LÓPEZ CRESPÍ, Miquel (2005). Memoria històrica. Resistència antifranquista: les


Aules de Poesia, Teatre i Novel·la (1966-68). Reproduït a:


<http://pobler.balearweb.net/post/8573>


—— (2007). La generació literària dels anys 70. La col·lecció Tià de sa Real publica


Un viatge imaginari i altres narracions (I). Reproduït a:


<http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/>


—— «Com vaig escriure L'Amagatall, Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts»,


dins Miquel López Crespí explicat per Miquel López Crespí. Reproduït a:


<http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/com_vaig_escriure2.htm>


MARTÍNEZ FERNÁNDEZ, José Enrique (2001). La intertextualidad literaria. Barcelona:


Cátedra.


MATEO GAMBARTE, Eduardo (1996). El concepto de generación literaria. Madrid:


Síntesis.




200


MENDOZA FILLOLA, Antonio (1994). Literatura comparada e intertextualidad. Madrid:


La Muralla.


—— (1996). «El intertexto del lector: un análisis desde la perspectiva de la enseñanza


de la literatura». Signa, 5. Madrid: UNED. Pàg. 265-288.


—— (2001). El intertexto lector. Cuenca: Ediciones de la Universidad de Castilla-La


Mancha.


MORA, Rosa (2000). Crítica a El hombre de mi vida, de Vázquez Montalbán. El País,


26 d’abril. Reproduït a: <http://www.vespito.net/mvm/hmv4.html>


NAVARRO, Desiderio (1997). «Intertextualité: treinta años después», pròleg a


Intertextualité. Francia en el origen de un término y el desarrollo de un concepto.


La Habana: Casa de las Américas i Embajada de Francia en Cuba. Pàg. V-XIV.


NERUDA, Pablo (2005). Obras completas I. De «Crepusculario» a «Las uvas y el


viento», 1923-1954. Barcelona: RBA.


ORIOL I GIRALT, Joan (1989). «Mosqueiro, en perill». El Temps, València, núm. 263 (3-


9 de juliol). Pàg. 92.


ORTEGA Y GASSET, José (2003a). «La idea de las generaciones» dins El tema de nuestro


tiempo. Madrid: Alianza. Pàg. 59-66.


—— (2003b).«La previsión del futuro» dins El tema de nuestro tiempo. Madrid:


Alianza. Pàg. 67-74.


PALAU Josep M. (1988). Tendències de la novel·lística catalana actual. Manacor:


Patronat de l’Escola Municipal de Mallorquí.


PARCERISAS, Francesc (2004). «La generació dels setanta». Caràcters, 29. Pàg. 9-10.


Reproduït a: <http://www.uv.es/caracters/textos/n29/parcerisas29.htm>


PERELLÓ, Sebastià (2007). «Illa Flaubert: l’escriptura dissolvent de Miquel Àngel


Riera». Lluc, 860 (novembre-desembre). Pàg. 40-44.


PÉREZ FIRMAT, G. (1978). «Apuntes para un modelo de la intertextualidad en


literatura». Romanic Review LXIX, 1-2. Pàg. 1-14.


PI DE CABANYES, Oriol; GRAELLS, Guillem-Jordi (1971). La generació literària dels


setanta. Barcelona: Pòrtic.


PIQUER VIDAL, Adolf; MARTÍN ESCRIBÀ, Àlex (2006). Catalana i criminal. La novel·la


detectivesca del segle XX. Palma: Documenta Balear.


PLANAS, Antoni (2003). Baltasar Porcel. La novel·la de la vida. Palma: Lleonard


Muntaner, Editor.


PLETT, H.F. (1993). «Intertextualities». Criterios, edició especial (juliol). Pàg. 65-94.




201


PODGORZEC, Zbiquiew (1996). «Sobre la polifonía en las novelas de Dostoievski». A:


Iris Zavala: Bajtin y sus apócrifos. Barcelona: Anthropos.


PONS, Damià (1990). «Pròleg» a Gabriel Janer Manila. Els alicorns. Palma: Moll. Pàg.


9-28.


PONS, Margalida (2007a). «Contactes textuals: intertextualitat i narrativa experimental»,


dins Textualisme i subversió: formes i condicions de la narrativa experimental.


Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Pàg. 177-240.


—— (2007b). «La subversió lingüística com a alternativa identitària en la narrativa


postfranquista». Jocs (Journal of Catalan Studies), 10. Pàg. 104-125. Publicació


en línia: http://www.anglo-catalan.org/jocs/10/ articles. html


—— (2007c). «Contactes textuals: citació, reescriptura i apropiació en la narrativa


experimental dels setanta i els vuitanta». A: Christian Camps i Montserrat Roser


(ed.). 2n Col·loqui europeu d’estudis catalans, vol. 2. La intertextualitat a la


literatura de postguerra fins avui. Montpeller: Association Française des


Catalanistes i Editions de la Tour Gile. Pàg. 359-387.


—— (2004). PONS, Margalida; SUREDA, Caterina (ed.). (Des)aïllats: narrativa


contemporània i insularitat a les Illes Balears. Barcelona: Publicacions de


l’Abadia de Montserrat.


QUINTANA DOCIO, F. (1992). «El signo intertextual ante el lector real (jugando con


fuego)». A: Investigaciones semióticas IV. Vol. I. Madrid: Visor. Pàg. 205-214.


REIS, Carlos. Fundamentos y técnicas del anàlisis literario. Madrid: Gredos, 1985.


RIPOLL, Lluís (1975). «Pròleg» a Miquel Ferrà i Martorell. El fabulós viatge del


Minerva. Palma: Lluís Ripoll. Pàg. 5-8.


RODRÍGUEZ, María Pilar (2000). «Exclusió i pertinença: nació i responsabilitat històrica


a Dins el darrer blau». A: Luisa Cotoner (ed.). El mirall i la màscara. Vint-i-cinc


anys de ficció narrativa en l’obra de Carme Riera. Barcelona: Destino. Pàg. 237-


259.


ROSSELLÓ BOVER, Pere (1982). L’escriptura de l’home. Introducció a l’obra literària


de Miquel Àngel Riera. Palma: Obra Cultural Balear i Universitat de Palma.


—— (1992). «L’obra narrativa de Guillem Cabrer». Estudis baleàrics 42. Pàg. 15-19.


—— (1997). Els moviments literaris a les Balears (1849-1990). Palma: Documenta


Balear.


—— (1998). La literatura a Mallorca durant el franquisme (1936-1975). Palma: El


Tall Editorial.




202


ROSSELLÓ-PÒRCEL, Bartomeu (2002). Obra poética. Edición bilingüe. A Coruña:


Espiral Maior.


SALOM, Jeroni (1988). «Visió personal, partidista i indocumentada de vint-i-cinc anys


de novel·la mallorquina». Palau Reial, monogràfic 2 (maig). Pàg. 40-42.


—— (1998). «L’arbre dels vençuts. Sobre tres novel·les d’Antoni Serra». Lluc, 806-807


(setembre-desembre). Pàg. 14-17.


SANTANDREU, Jaume (1992). Inventari d’oratges. Manacor: Sa Nostra.


—— (2005). Estopa encesa. Port de Pollença: Edicions del Salobre.


SEGUÍ TROBAT, Gabriel (1990). «El turisme com a motiu de creació literària a Mallorca


(1960-1990. La narrativa i el teatre». Estudis Baleàrics, 37-38. Pàg. 263-280.


SANZ VILLANUEVA, Santos (1992). «La novela». A: Francisco Rico (coord.). Historia y


crítica de la literatura española. Tom 9. Barcelona: Crítica.


SELDEN, Raman et alt. (2001). «Teorías feministas», dins La teoría literaria


contemporánea. Barcelona: Ariel. Pàg. 151-184.


SERRA, Antoni (2007). La decrepitud del periodisme. Diari d’ombres, paisatges i


figures (1980-1982). Vol. III. Palma: Lleonard Muntaner, Editor.


SIMBOR ROIG, Vicent (1999). Llorenç Villalonga a la recerca de la novel·la inefable.


València/Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i


Publicacions de l’Abadia de Montserrat.


SOLÀ PARERA, Dafne (2005). En busca de un discurso identitario y canónico: la


reescritura de Rhys y Coetze en Wide Sargasso Sea y Foe. Barcelona:


Departament d’Humanitats, Universitat Pomeu Fabra. Reproduït a:


<http://www.tesisenxarxa.net/TESIS_UPF/AVAILABLE/TDX-0320106190538//


tdsp1de1.pdf>


SOLER, Joaquim (1993). «Maria-Antònia Oliver. Les dones són uns lectors que a mi em


serveixen molt». Cultura, 50 (novembre). Pàg. 58-61.


SOLDEVILA, Llorenç (2008). Tot Porcel. D’Els condemnats a Olympia a mitjanit.


Barcelona: Proa.


SUAU, Nadal (2007). «El viatge a Ítaca. Reflexió entorn de la novel·lística més recent».


Els Marges, 3 (gener 1975). Pàg. 108-115.


SULLÀ, Enric (1975). «Anatomia de la malenconia, resurrecció de la voluntat». Lluc,


856 (març-abril). Pàg. 18-19.


TORRE, Guillermo de (1969). Del 98 al Barroco. Madrid: Gredos.


TRIADÚ, Joan (1982). La novel·la catalana de postguerra. Barcelona: Edicions 62.




203


TSUCHIYA, Akiko (2000). «Seducció i simulació a Una primavera per a Domenico


Guarini de Carme Riera». A: Luisa Cotoner (ed.). El mirall i la màscara. Vint-i-


cinc anys de ficció narrativa en l’obra de Carme Riera. Barcelona: Destino. Pàg.


51-72.


VALLS, Fernando (2000). «Primera lectura de Cap al cel obert, de Carme Riera». A:


Luisa Cotoner (ed.). El mirall i la màscara. Vint-i-cinc anys de ficció narrativa en


l’obra de Carme Riera. Barcelona: Destino. Pàg. 301-314.


VÁZQUEZ MONTALBÁN, Manuel (1979). Los mares del Sur. Barcelona: Planeta.


—— (1981). Asesinato en el Comité Central. Barcelona: Planeta.


—— (1982). Tatuaje. Barcelona: Plaza & Janés.


—— (1997). Quinteto de Buenos Aires. Barcelona: Planeta.


—— (2006). El hombre de mi vida. Barcelona: Planeta.


—— (2007). Milenio Carvalho. Barcelona: Planeta.


VEGA, María José (2003). Introducción a la crítica postcolonial. Barcelona: Crítica.


VIDAL ALCOVER, Jaume (1976). «La literatura a Mallorca. 9. La gent i els temps


novells». Diario de Mallorca, 25 de març. Pàg. 21.


VILLALONGA, Llorenç (1971). Mort de dama. Barcelona: Club Editor.


WOOLF, Virginia (1996). Una cambra pròpia. Barcelona: Deriva Editorial.


ZAVALA, Iris (1989). «Dialogía, voces, enunciados: Bajtin y su círculo». A: Graciela


Reyes. Teorías literarias en la actualidad. Madrid: El Arquero. Pàg. 79-128.