Registro completo



Accedir a l'exemplar

Títol:     Oratio, Verbum, Sermo and “Les paraules de sa pensa”: Internal Discourse in Ramon Llull (1271/1272-1290), its Sources, Implications and Applications
Autor/es Hughes, Robert D.
Matèries en català: Pregària ; Llull, Ramon, 1232 o 1233-1315 o 1316
Matèries en anglès: Prayer ; Llull, Ramon, 1232 o 1233-1315 o 1316
Abstract:  [eng]At a time when technology companies are talking about «silent speech interfaces «, it is particularly important, I believe, to look back at what the medievals said about «internal discourse» and the significatory power of concepts. In this vein, then, as much as being an «art of conversion» via dialectical argumentation and a means whereby to unite all branches of knowledge under a set of ultimate principles, Ramon Llull’s Art is an «art of contemplation», born of prayer and internal discourse at the highest levels of intellect, not least in the first phase thereof (i. e. before 1290). His Art is, therefore, the technological interface whereby internal discourse can be encoded and transmitted. By examining potential antecedents (including Aristotle, St Anselm, St Augustine, Boethius, Hugh of St Victor, St Irenaeus of Lyon, St John of Damascus, St Maximus the Confessor, Peter of Spain, Priscian, St Thomas Aquinas and William of Sherwood), as well as consequents (such as William of Ockham and Erasmus of Rotterdam), I attempt to construct a literary topography wherein to situate the statements made by Llull on the topic of internal discourse and whereby to understand how the latter, in its pre-eminent angelic form, helped to shape his thinking about the superiority of thought over the spoken and written word, a position which might suggest the presence of conceptualist elements within the realism for which he is well-known. ; [cat]En una època en què les companyies tecnològiques parlen d’«interfícies de parla silent» penso que és especialment important mirar cap enrere i recuperar el que deien els medievals a propòsit del «discurs interior» i del poder significatiu dels conceptes. En aquesta línia, l’Art de Ramon Llull, sense deixar de ser «art de conversió» basada en l’argumentació dialèctica i una eina per unir totes les branques del saber en un de principis fonamentals, és una «art de contemplació», nascuda de la pregària i del discurs interior als nivells més elevats de l’intel·lecte, com a mínim en la seva primera fase (i. e. abans de1290). L’Art és, en aquest sentit, la interfície tecnològica que permet de codificar i transmetre el discurs interior. A través del repàs dels possibles precedents (incloent-hi Aristòtil, sant Anselm, sant Augustí, Boeci, Hugh de Sant Víctor, Ireneu de Lió, sant Joan Damascè, sant Màxim el Confessor, Pere Hispà, Priscià, sant Tomàs d’Aquino i Guillem de Sherwood), i també dels continuadors (com ara Guilem d’Ockham i Erasme de Rotterdam), intento de construir una topografia literària per tal de situar les afirmacions de Llull sobre el motiu del discurs interior i de copsar com aquest, en la seva preeminent forma angèlica, va contribuir a afaiçonar la seva convicció del la superioritat del pensament en relació a la paraula parlada i escrita, una posició que podria suggerir la presència d’elements conceptualistes dins del realisme que se li sol reconèixer.
Font:  Studia Lulliana 2017, Vol 57, p. 3-61
Identificador:  doi:10.3306/STUDIALULLIANA.112.03
Tipus de document:  info:eu-repo/semantics/article ; info:eu-repo/semantics/publishedVersion
Avís legal:  All rights reserved ; info:eu-repo/semantics/openAccess