|
Abstract:
|
He elegit Tomàs d’Aquino per dos motius: a) Per rescatar una figura, la més eminent del pensament cristià medieval, en una conjuntura d’intens debat al nostre país sobre l’aportació del cristianisme a la configuració del pensament occidental. És un debat viu a tot Europa, però a l’Estat espanyol amb poca solidesa, en contrast amb el que s’esdevé a altres indrets. Una prova és que s’ha tret Sant Agustí del programa de filosofia de la selectivitat. En canvi, a França, hi ha l’aportació de Jacques Le Goff, un dels més importants medievalistes europeus, un historiador personalment agnòstic que ha estudiat molt ponderadament i amb rigor aquesta qüestió. b) Per una preocupació personal, compartida per molta de gent: la relació entre la fe i la raó en un món tecnificat i abocat a la deshumanització creixent. On queda, aleshores, la dimensió espiritual de la persona humana, a part de la confessió religiosa concreta? Una de les aportacions més notables del cristianisme, enfront d’altres religions, ha estat precisament l’aposta per la raonabilitat de la fe, heretada del judaisme. El papa Benet XVI no s’ha cansat de postular-ho i de dialogar sobre aquesta qüestió. De tota manera, honradament he de dir que no som un expert en Tomàs d’Aquino, encara que en conegui directament part dels seus escrits, especialment la Summa teològica, i la bibliografia fonamental sobre la seva obra; vull dir que, per a mi, Tomàs és més aviat algú que m’inspira en la seva manera de fer teologia. |
Sant Tomàs: la fe que no renuncia a la raó