PRINCIPAL AJUDA PREFERÈNCIES

Cerca a l'element  

 

Sobre aquesta col·lecció

Versió per a dispositius mòbils de Rutes Amagades de Mallorca

Jesús García Pastor: un enamorat de Mallorca

El juliol 1942 als Jardins de la Reina de Palma, un jove de 27 anys arxiver i bibliotecari, Jesús García Pastor (Requena, 4 març 1915 – Sant Cugat del Vallès, 28 febrer 2009), assegut a un banc pensava «aquí no em coneix ningú». S’hostatjava a una pensió del carrer de Sant Gaietà. Acabava d’arribar a Mallorca, destinat a l’Arxiu de la Delegació d’Hisenda de Palma, llavors al carrer de Sant Jaume. Havia estat un estudiant brillant durant els seus estudis d’Història a la Universitat de València, tan brillant que avançà els seus companys de curs tot esdevenint professor de paleografia, per ventura l’assignatura més difícil de la carrera, dels seus propis companys de curs. Era un molt hàbil versificador, tan hàbil que durant mesos obsequià una companya de curs, na Maria Sevilla, amb un poema diari escrit damunt un paper amb tinta verda. Era un molt bon llatinista i hel·lenista, tan bo que llegia poemes de Virgili, en l’original llatí, qualsevol nit abans d’adormir-se al llit i que ens ha llegat unes magnífiques gramàtiques, llatina i grega, que ell mateix s’editava.

Al cap d’un any de fer feina a Mallorca, es casà amb na Maria Sevilla a València. La parella projectava tornar a València al més aviat possible, en Jesús esperant una vacant a qualque biblioteca de la ciutat i amb ganes de reprendre la seva tesi doctoral sobre Roger de Llúria. Aviat tengueren el primer fill, en Lluís, i el feren néixer a València, perquè, en definitiva, havien de viure allà. Però l’encís de Mallorca ja s’havia apoderat del seu cor quan el 1947 es féu càrrec oficialment de gestionar i de dirigir la Biblioteca Provincial, llavors situada en les poc adequades dependències del vell Col·legi de Monti-Sion, una biblioteca absolutament «provincial» i caòtica plena de manuscrits i de llibres provinents de les biblioteques «desamortitzades» dels convents catòlics de Mallorca. Com a confirmació de la renúncia implícita de tornar a València, tots els altres fills nasqueren a Palma: en Jesús, na María Julia i en Ferran. El domicili de la família resseguia la carrera professional del pater familias, i passà d’un pis del carrer de Can Serinyà, amb vistes al carrer de la Unió, a un pis del carrer del Pare Bartomeu Pou, a la Casa de Cultura, devora Sant Francesc, i, ja jubilat [Nota 1] l’1 gener 1985, a un pis del carrer del Baró de Santa Maria del Sepulcre. La família nombrosa i el deure d’exercir la llatina pàtria potestat, especialment procurar als fills una plena i íntegra formació, l’abocaren a la pluriocupació: les direccions de la biblioteca, de la Casa de Cultura i de l’arxiu d’Hisenda (fins al 1962), fent de pèrit cal·lígraf als tribunals (una aplicació jurídica de la paleografia), fent classes de llatí i de grec als principals col·legis de Palma (una aplicació pedagògica dels seus coneixements de les llengües clàssiques) i fundant una editorial, Paideia, que comercialitzava, amb molta d’acceptació, les seves gramàtiques de les llengües clàssiques [Nota 2] (una aplicació empresarial dels seus coneixements lingüístics) i material per a l’ensenyament primari. La feina li reté. I no tudava, seguint la màxima llatina «Si vis esse felix, redige te ad parva ex quibus cadere non possis».

L’obsoleta Biblioteca Provincial, llavors situada al convent jesuïta de Monti-sion, seu anterior del primer Estudi General Lul·lià, esdevengué en les seves mans la Biblioteca Pública de Mallorca, instal·lada a un nou edifici inaugurat el 1955, la Casa de Cultura, a un carrer amb el nom tan emblemàtic de Ramon Llull [Nota 3]. La planta baixa de la Casa de Cultura tenia un peristil i un impluvi de casa romana, amb una basseta central on en Jesús García, don Jesús, «sembrà» nimfees blanques duites del Jardí Botànic de València, i una façana de palau noble mallorquí en què es representaven les set arts (gramàtica, lògica i retòrica) i ciències (aritmètica, música, geometria i astronomia), una finestra perhom. I la joia de la corona, el trasllat i muntatge de la magnífica llibreria de fusta del segle XVIII de l’antiga biblioteca del fundacional Estudi General Lul·lià al nou edifici, amb què es conformà la sala Ramon Llull, que don Jesús aconseguí després d’una agra batalla amb els jesuïtes. També influí fort damunt l’arquitecte perquè l’edifici fos una domus romana per dins i un palau renaixentista mallorquí per defora. En Joan Pons i Marquès, col·lega de don Jesús, traslladà al nou edifici, tot conformant l’Arxiu del Regne [de la ciutat] de Mallorca, els fons documentals, totalment descurats per les autoritats espanyoles, dels abolits Gran i General Consell i Universitat del Regne, degradats conjuntament a Ayuntamiento de Palma de Mallorca el 1718. També, dins el mateix edifici de la Casa de Cultura, nasqué el Museu de Mallorca l’any 1961 sota l’impuls d’en Guillem Rosselló i Bordoy, deixeble de llengües clàssiques de don Jesús. Tota una declaració arquitectònica i funcional de principis. I amb un govern triumviral: en García Pastor a la biblioteca, en Joan Pons a l’arxiu i en Guillem Rosselló al museu.

Aviat la Biblioteca Pública de Mallorca, com anomenava don Jesús l’oficialment dita Biblioteca Provincial de Palma de Mallorca, agafà una embranzida impròpia de l’administració funcionarial espanyola amb una catalogació exhaustiva del seus riquíssims fons [Nota 4], mitjançant una molt moderna catalogació decimal de les matèries, ultra el catàleg alfabètic, de manera que l’any 1965 el registre d’obres era de 70.585. Una biblioteca orientada als usuaris mitjançant una adquisició de nous fons adaptada a la demanda dels lectors, un servei de préstec a domicili, una ordenada i consultable hemeroteca, una microfilmació de les obres antigues més importants i una molt pionera fonoteca, creada el 1980, amb tot tipus de música i d’arxius vocals de poesies i de teatre, on els melòmans tant podien sentir els enregistraments com gravar-los. I tot això sense tecnologia informàtica, llavors inexistent, i fent milers i milers de fitxes manualment, amb pocs mitjans materials, pressupostaris i de personal, pràcticament només amb l’assistència de na Teresa Ventayol. Socialment, la biblioteca esdevengué un centre de referència a Palma pel seu dinamisme i voluntat de servei, amb un elevat nombre de préstecs i de lectors. De les autoritats de Madrid rebé qualque felicitació però sobretot rebé ordres d’enviar-hi les obres més emblemàtiques, que la catalogació anava descobrint, amb l’excusa que a la Biblioteca Nacional espanyola serien més ben conservades. Don Jesús sempre s’hi negà, tot al·legant que eren obres propietat de Mallorca i que ja les conservaven bé (tenia, fins i tot, una cambra de gas per a esterilitzar els llibres). No els pogué convèncer; però, desobeint-los, només els envià els microfilms de les obres sol·licitades. Amb la Biblioteca de Catalunya acordà que els microfilmaria i enviaria tots els manuscrits lul·lians que anàs descobrint i catalogant, feina que durà un parell llarg d’anys.

Paral·lelament a la seva activitat professional, les feines que li proporcionaven les sopes, don Jesús deixà anar la seva passió per Mallorca. Com totes les amants, li costà diners i disfuncions per compaginar-la amb la família i les feines. El festeig de coneixença fou a les excursions que organitzava el Foment del Turisme de Mallorca devers el 1955, on conegué altres ferms admiradors de la seva estimada: en Benigne Palos i Vadell i en Melcior Rosselló i Simonet. Tots tres d’edat semblant i tots tres disposats, i sense gelosies, a aprofundir en el coneixement físic de la seva estimada, trescant-la fins als més insòlits i recòndits indrets. El grup volia propagar el coneixement físic de Mallorca, creant nous itineraris, noves excursions per poder-les fer en un dia i creant variants de rutes ja clàssiques. En Jesús hi aportà des del primer moment els seus coneixements lingüístics i filològics, polint la toponímia [Nota 5] i combatent tothora per una llengua correcta, sense la deixadesa de l’ús habitual, però incorrecte, d’una llengua prohibida a l’escola. Davant afirmacions tals com «sempre hem dit preda (o predís)», don Jesús responia invariablement «sempre ho heu dit malament». No s’escapaven de crítica els qui, ultracorregint-se, deien ambent per ambient o calliure per calibre.

En Jesús i en Melcior decidiren materialitzar, quan ja compartien l’editorial Paideia, un projecte de noves excursions, les Rutes Amagades de Mallorca, que, com el nom indicava, implicava descobrir o crear nous recorreguts, estudiar-los a fons, fer-ne la cartografia (sempre a càrrec d’en Melcior), fotografiar la ruta des de diferents angles i redactar comentaris adients a cada fotografia. Tot això comportava sortir cada diumenge i tenir diverses rutes en producció, segons l’oratge, l’estació de l’any, la repetició de fotografies que no havien resultat bé, les comprovacions de camins i la tria d’alternatives d’itineraris. Calia trobar per a cada fotografia la situació òptima de llum, de condicions climatològiques, d’estació i de moment del dia. Per exemple, la ruta 56, Puig de Massanella (Des de Mancor de la Vall), fou publicada el 1972 després d’anar-hi diverses vegades al llarg de sis anys. Amics [Nota 6] i familiars acompanyaven sovint els directors i productors de la ruta, i sempre era en Jesús qui trescava més, avançant el grup, enfilant-se a un lloc des d’on obtenir millors panoràmiques, endarrerint-se per tal de fotografiar el grup per darrere tot seguint el camí marcat... Naturalment, no hi sortia, a les fotos, quasi mai [Nota 7]. Quan ens fotografiava des de darrere era el millor moment, perquè no havies de fer res, altrament et deia que no mirassis la màquina, inculcant-te la idea que eres una simple fita geodèsica d’alçària per a contrastar les dimensions, sovint grandioses, de les muntanyes, roques o barrancs realment fotografiats. La seva resistència física era extraordinària, «de ferro», no parava mai, sempre amunt i avall, amb la motxilla plena d’aparells fotogràfics i un parell de pomes. I sense trípode, que no n’usà mai. Anant amunt i avall, de fet feia l’excursió dos pics. Només parava quan tothom ja havia dinat i en Melcior li feia un cafetó amb la foguereta que sempre encenia. I els familiars a ca nostra, amb rodets fotogràfics eixugant-se penjats a la dutxa, la taula del menjador amb fotografies eixugant-se damunt el vidre de la taula, les proves d’impremta... i, a part, el petit laboratori de revelatge i d’ampliacions, on es tancava de nits i on unia les fotografies per fer-ne les panoràmiques que eren la matèria dels fotogravats.

El fascicle de la primera ruta, en doble versió lingüística, fou editat l’any 1964 i portava per títol Pollença - Castell del Rei. Publicar les rutes per fascicles responia a la idea de servir de guia a l’excursió proposada, mostrant en primer lloc l’itinerari amb un mapa prou clar, acurat i explícit. A continuació, sortien fotos del trajecte amb comentaris de tot tipus, però sempre adients al lloc. Les fotos anaven numerades i tot sovint presentaven els trencants dels camins que calia seguir, els accidents del terreny, les edificacions o els llocs apropiats per dinar o descansar. Naturalment, les fotos més notables eren les dedicades als paisatges, amb la intenció, cada vegada més acusada, d’abastar tot el panorama que hom podia (ad)mirar d’un cop d’ull. Hi ha fotos molt sorprenents i d’altres d’una extraordinària bellesa. I sempre amb la constant sensació de pèrdua imminent de paisatges i de formes de vida que desapareixeran i que, per això, vol preservar fotogràficament per a tothom, especialment per a les generacions futures. Celebra la nova i millor vida rural, però es revolta resignadament per les pèrdues paisatgístiques.

Durant els anys 1965 a 1972 es publiquen 1,75 rutes per trimestre, els anys 1973 a 1975 una mitjana d’una ruta per trimestre, i a partir de l’any 1976 fins al 1980 una mitjana d’una ruta per semestre. Aquest alentiment és degut a l’augment progressiu de la feina per poder crear més i més fotos panoràmiques, juxtaposant i unint dos, tres, quatre o cinc fotogrames simples, per tal de donar més amplitud a la imatge. Així, a la primera ruta n’hi ha 71 de fotogrames simples (incloent-hi el de la portada), 5 de dobles, 2 de triples i 1 de quàdruple. Els quíntuples apareixen a les rutes 31, 43, 57 i 70 (on n’hi ha dos). De manera semblant augmenten, al llarg de les rutes, les altres unions de fotogrames. Així, a la ruta 77 n’hi ha 11 de fotogrames simples (incloent-hi el de la portada), 42 de dobles, 23 de triples i 4 de quàdruples. I encara més, a les rutes 31, 43, 57 i 60 els fotogrames units són tan grossos que calgué fer les pàgines desplegables per tal d’encabir-hi tota la imatge panoràmica. Les vuitanta-tres rutes publicades, prop de tres mil pàgines, contenen 11.253 fotogrames directes, clixés, la majoria dels quals, el 79%, són presentats com a composicions panoràmiques formades per fotografies juxtaposades. Així, el 66% de les panoràmiques són la unió de dues fotos, el 31% de tres fotos, el 2,7% de quatre fotos i el 0,3% de cinc fotos [Nota 8]. Per a crear aquesta enormitat de clixés i d’unions entre fotos, no tot sortia bé a la primera, de manera que una part important del material era rebutjat i confegit de nou. El seu fill Ferran, que tot sovint l’ajudava al laboratori, aprofitava aquest rebuig per a «reconstruir» els paisatges [Nota 9].

Malgrat tots els seus esforços fotogràfics, en Jesús era ben conscient de les seves limitacions, i així ho comentava ara i adés a les Rutes publicades. Per exemple, a la foto 13 de la ruta 37 (Mortitx - La Malé)] escriu: «El lector observarà en aquesta foto (i potser ho haja advertit ja en altres) que la línia de la teulada, que és recta, penja cap a l’esquerra. Això és degut a la distinta longitud dels eixos de perspectiva des del punt de presa de la vista, defecte inevitable amb qualsevol objectiu fotogràfic al prendre i unir distints cossos. S’evita únicament prenent la vista en un sol fotograma, però així s’ha de renunciar a la panoràmica, car en un sol clixé aquí només es capta (tot i haver usat un objectiu gran angular de 35 mm) el que mostra cada un dels tres cossos. Valga doncs la major amplitud aconseguida contra el defecte al·ludit.» Per això, ell mateix es presenta més com a excursionista que no pas com a fotògraf. Mallorca, la seva estimada, no sortia tan bé com ell la percebia i com volia que sortís per al gaudiment de tothom. Per ventura d’aquesta frustració neix la necessitat d’explicar el paisatge amb literatura, amb descripcions, amb mots. De fet, molts dels seus seguidors i admiradors s’estimen tant, o més, les seves descripcions i comentaris com les fotos.

La importància de la descripció porta en Jesús a ocupar-se a fons de la llengua usada, i això per dues raons. Una, difondre les Rutes en diverses llengües, i la segona, triar la llengua de les Rutes. Ultra el català i l’espanyol, en Jesús, molt pionerament, cercà l’ajut del Ministeri d’Informació i Turisme (aleshores en mans de Manuel Fraga) per fer-ne una versió en alemany, per tal de fomentar l’excursionisme entre els nostres visitants, com a alternativa turística desestacionalitzadora, atès que les excursions a l’hivern són més amables que a l’estiu. No aconseguí cap ajut del Ministeri de Madrid, tot i que tenia un traductor perfecte: en Friedrich Gunther, un company habitual a les sortides. Quant a fer-ne una doble versió, en uns temps no gens propicis per a la publicació en català, representava, pràcticament, doblar els costos de l’edició. Els promotors no dubtaren a fer dues versions de les guies, però amb molta amargura, pel desinterès, clarament fomentat pel poder polític [Nota 10], que mostraven llavors els mallorquins per la llengua pròpia. La solució: 500 exemplars en espanyol i 200 en català, i les vendes en espanyol finançarien l’edició catalana.

Així, doncs, la llengua de les Rutes havia d’esser la catalana, i en Jesús no l’havia coneguda de petit. Havia nascut a Requena, una població de l’Espanya profunda que demanà passar, amb la seva comarca de la Plana d’Utiel, a la província de València el 1851 per fer part d’una societat més dinàmica i emprenedora. A Requena, lògicament, no s’hi parlava català, però en Jesús recordava que la seva padrina paterna de vegades, en renyar-lo, li deia «Te conec, te conec, herbeta, moraduix te diuen», cosa que no entenia i que sembla que la seva àvia tampoc sabia què volia dir amb certesa. En arribar a estudiar a València, finalment descobrí que era «valencià». Igualment descobrí, molts d’anys després, que unes figuretes molt peculiars que corrien per ca sos pares a Requena eren figures del betlem tradicional mallorquí. El català era una de les seves, i antigues, assignatures pendents. No se sentia «balear», ni «mallorquí», sinó «valencià», com la seva muller, na Maria Sevilla, la nostra mare, criada en plena Horta de València. Tots dos ploraven d’emoció quan cantaven, en moments molt i molt especials, «Per a ofrenar noves glòries a Espanya», actual himne oficial de la coneguda com a Comunitat Valenciana. La sensibilització per la llengua catalana i la seva formació filològica portaren progressivament en Jesús a distanciar-se de les traduccions catalanes de les Rutes que feia el seu company, a la Casa de Cultura, en Joan Pons, a partir del que ell escrivia en espanyol. A partir de la ruta 46 en fou en Llorenç Moyà i Gilabert de la Portella el traductor, però tampoc no l’acabà de satisfer. Tornà a canviar de traductor a partir de la ruta 49, però no fou mai possible identificar qui era, tan gelosament guardava el secret. Molt de temps després d’acabar amb la publicació de les Rutes, confessà que el traductor era ell mateix.

Amb l’ús directe i personal de la llengua de Mallorca, en Jesús penetrà definitivament dins el món de la seva aimada, dins la bellesa de la seva cultura subjectiva, sense deixar d’admirar-ne la seva bellesa objectiva, la física. La incorporació de poetes a les Rutes n’és la prova fefaent. En Miquel Costa i Llobera, «el príncep de la lírica mallorquina», hi és el més citat, i de molt. També hi són citats: Bartomeu Guasp i Gelabert, Gabriel Alomar i Vilallonga, Miquel Ferrà i Juan, Ramon Llull i Llorenç Riber i Campins («pulcre, elegant i formidable prosista, docte cultivador dels clàssics llatins. I també poeta»). Fora de la literatura catalana, hi trobam quatre versos espanyols desconeguts i dos versos en llatí de Virgili. Així, doncs, devia escriure simultàniament les dues versions dels textos, la catalana i l’espanyola, cosa que l’obligà a traduir a l’espanyol les descripcions paisatgístiques escrites per poetes mallorquins. Sempre bravejà que les seves traduccions espanyoles [Nota 11], tècnicament, per les rimes i la longitud de les síl·labes, eren més bones que les poesies originals: havia millorat la mètrica i el ritme llatins dels poetes que seguien aquestes pautes clàssiques.

El fascicle de la darrera ruta publicada, la 83, fou editat l’any 1980 i portava per títol Cova de les Bruixes. Des de Mortitx pel pas de la Roca Llisa. Don Jesús planejava completar les Rutes per les serres mallorquines, i després comptava que, quan no podria trescar, per l’edat, fàcilment per la muntanya, faria el Pla. Emperò quan ja havia fet la meitat de les Rutes planejades, la mort, per accident de circulació, de la seva filla María Julia (1948-1973), la nostra germana, el commocionà tant que interrompé durant un llarg temps les excursions fotogràfiques i la planificació de futures Rutes i es dedicà a publicar d’eima només les que ja tenia enllestides. La dolorosa pèrdua familiar, la pèrdua econòmica que representava la publicació de la col·lecció, que no arribà mai a tenir els set-cents subscriptors necessaris per fer-la viable, i la manca d’ajuts públics, tot plegat l’impulsà, fins i tot, a destruir-ne les planxes de gravació, els fotolits, que tanta i tanta dedicació havien requerit. La bellesa d’aquells fascicles, fet cadascun d’ells per a fer un itinerari perfectament senyalitzat, i la impossibilitat de reproduir-los, els han fet tornar cobejades joies de bibliòfil. En Jesús deixà inacabada la seva Obra, si bé ens en llegà vuit voluminosos toms.

Molt de temps després, recuperat del cataclisme familiar, el 1995 publicà Mallorca altiva [Nota 12], un llibre amb la relació de totes les altures rellevants de Mallorca, i on aprofita l’ocasió per acabar de depurar i de normalitzar els topònims de les Rutes. Segons el geògraf Bartomeu Barceló i Pons, quan presentà el llibre públicament, Mallorca altiva era una descripció estereoscòpica dels volums geogràfics mallorquins, que un cec copsaria perfectament tot sentint la lectura de la seva descripció. Segons en Jesús era «una fisiografia de la Mallorca montuosa», escrit en un català entre el de les Balears i el del País Valencià. És com un resum de totes les Rutes, un recull conjunt de la descripció general que el fascicle de cada ruta duia al començ. I com a compendi de la poesia patrioticopaisatgística tradicional mallorquina ens deixà Anem-hi [Nota 13]. I encara molt després, durant l’ocàs de la seva vida, en Jesús es dedicà a filmar en vídeo excursions familiars en què enregistrava alhora directament l’àudio: la seva veu descrivint oralment, a l’estil dels comentaris escrits de les Rutes, les carnalitats, els racons i les sinuositats de la seva (ad)mirada Mallorca [Nota 14].

Acadèmicament, les Rutes han estat estudiades per en Pere Freixa i Font [Nota 15], especialment a la seva tesi doctoral, «Fotografia panoràmica i representació del territori. Una aproximació a les Rutes Amagades de Mallorca de Jesús García Pastor (1964-1980)». També han contribuït a la propagació del coneixement de les Rutes en Benigne Palos (1984) i en Gaspar Valero i Martí (1992) [Nota 16]. I, com és molt bo de comprovar, també la Universitat de les Illes Balears propaga les Rutes per impuls i obra d’en Miquel Pastor Tous, director del Servei de Biblioteca i Documentació, i d’en Miquel Grimalt Gelabert, director del Departament de Geografia.

A en Jesús li agradava molt «A Mallorca, durant la Guerra Civil», d’en Bartomeu Rosselló-Pòrcel, especialment els dos darrers versos:

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s’hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

     Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

I amb total seguretat, li hauria agradat el record que li escriví en Gaspar Valero quan faltà:

«Jesús Garcia Pastor, trescador de les rutes amagades de l’infinit

»L’autor de les Rutes Amagades de Mallorca acaba de tancar la seva motxilla per emprendre el seu darrer itinerari. No en sabem exactament el trajecte, ni la cartografia, ni en tenim referències fotogràfiques –encara–, d’aquesta via que s’ha entestat a recórrer. Però sabem que, atès el seu bon quefer mallorquí, serà lluminosa, esdevindrà altiva i –alhora– alterosa, pigada de topònims arrelats, curulla de vida que vessa, bigarrada de paisatge que encisa. I, d’aquest viatge, en farà una crònica ben il·lustrada perquè, com tantes vegades, els aprenents que venim darrere, puguem gaudir de la sensibilitat de la seva retina i del verbum que l’acompanya.

»Gaspar Valero
»(Diari de Balears, 18 març 2009; Diario de Mallorca, 20 març 2009)»

Lluís Garcia i Sevilla
Jesús A. García Sevilla
Ferran Garcia Sevilla

Aquesta col·lecció consta de 83 números.

Com es pot trobar informació a la col·lecció Rutes amagades de Mallorca

Hi ha 3 maneres de trobar informació en aquesta col·lecció:

  • podeu cercar determinades paraules que apareguin al document fent clic en el botó Cerca
  • podeu examinar documents per Títol fent clic en el botó Títols A-Z
  • podeu examinar documents per Issue fent clic en el botó Números