STUDIA LULLIANA

STUDIA LULLIANA


olim Estudios Lulianos


INDEX


J . M . Ruiz S l M O N , «Quod est haec ars inventiva?»
(L'Art de Llull i la dialectica escolastica)


X. D l L L A , Un cataleg tematic del Llibre d'Amic e Amat


M . F E R R E R F L O R E Z , Confirmaciones del culto primitivo a
Ramon Llull


Bibliografia lul-lfstica


Ressenyes


Cronica


Index del volum XXXIII


77-98


99-126


127-155


157-159


161-181


183-184


185-191


M A I O R I C E N S I S S C H O L A L U L L I S T I C A


VOL. XXXIII, 2 1993 Num. 89




STUDIA LULLIANA, continuacio cfESTUDIOS LULIANOS, revista
fundada el 1957 pel Dr. Sebastia Garcfas Palou, es publica semestralment.


Consell de redaccio:


Jordi GAYA (Rector de la Schola Lullistica)
Anthony BONNER (Vice-rector de la Schola Lullistica)
Lola BADIA (Schola Lullistica. Barcelona)
Fernando DOMINGUEZ (Schola Lullistica. Alemanya)
Jorge GRACIA (Schola Lullistica. U.S.A.)
Armand LLINARES (Schola Lullistica. Franca)
Sebastia TRIAS (Schola Lullistica. Mallorca)


Redaccid:


Maioricensis Schola Lullistica
Apartat de Correus, 17
Palma de Mallorca (Espanya)


Edicio i distribucio:


EDITORIAL MOLL
Torre de 1'Amor, 4
07001 Palma de Mallorca
Espanya


Preu de subscripcio: 1.800 pts. anuals.
Numero solt: 1.000 pts.
Pregam que consulteu el preu dels numeros endarrerits i de la colleccio completa de
la revista (exhaurit el n° 19. disponible en fotocopies).


© Studia Lulliana
Maioricensis Schola Lullistica
Apartat, 17. Palma de Mallorca


ISSN 1132 - 130X
DL: PM-675-1992




SL 33 (1993), 77-98
J . M . R U I Z S l M O N


«QUOMODO EST HAEC ARS INVENTIVA?»
( L ' A R T D E L L U L L I L A D I A L E C T I C A E S C O L A S T I C A )


L'Art de Llull sol ser tractada a les histories de la filosofia i de la ldgica
com un artefacte epistemologic estrany a la tradicio escolastica. Hi ha moltes
raons que conviden a aquest tractament. Comencant, clar, per la raresa de part
de la terminologia filosofica utilitzada pel Doctor I l luminat , raresa que va cons-
tituir una de les principals preocupacions dels primers lullistes a 1'hora de
presentar-la com una proposta defensable en els medis universitaris. I seguint,
sens dubte, per la presumible originalitat de les seves figures i dels metodes
combinatoris. Amb tot, i aixo es, d'entrada, el que aquest article preten mostrar,
la constatacio de les concordances i les diferencies entre l 'Art de Llull i la
Logica i FEpistemologia de 1'Escola es una bona via d'acces per comprendre en
que consistia el projecte artistic lull ia.


Algunes de les principals revisions que Llull va anar fent de la seva Art
troben el seu sentit, per exemple, en les consideracions epistemologiques dels
Segons analitics aristotelics, una obra que els escolastics havien adoptat com el
vademecum que contenia els elements fonamentals per a les analisis de la ciencia
demostrativa. I el model de refutacio per mitja de la «fallacia nova» proposada
per Ramon a Fultima fase de la seva obra es incomprensible fora de Fambit de
referencia de les Refutacions sofistiques. Pero, des d 'un punt de vista cronologic,
el primer dels paradigmes que cal tenir en compte en estudiar l 'Art de Llull es
el que ofereixen els Tdpics. La constatacio d'alguns indicis que apunten a l 'e-
xistencia d 'una relacio entre la concepcio de 1'Art i la Dialectica d'arrel aristote-
lica, convida, en efecte, a llegir aquesta Art, des de la seva primera formulacio,
prenent com a punt de referencia privilegiat aquesta obra aristotelica i els seus
comentaris i desenvolupaments escolastics. Aquesta lectura es la que s'intenta
de portar a terme en aquest article. Apunto quatre dels indicis que conviden a
fer-la, que potser son els mes obvis:


(1) El tftol que Llull va donar a la primera de les seves Arts: Ars




7 S J.M. RUIZ SIMON


compendiosa inveniendi vehtatem (ca. 1274). El fet que Llull definfs la seva Art
com una ars inventiva sembla significatiu. Com recorda Robert Kilwardby (ca.
1215-1279) a De ortu scientiarum, aquesta era la manera en que, d'acord amb
Boeci (ca. 480 - 524 / 6), «tradicionalment gairebe tothom» denominava la
Dialectica, es a dir, la disciplina que remetia als Tdpics aristotelics i que, d'acord
amb el que es proposava en aquesta obra, servia per «trobar» (invenire)
arguments (per oposicio a 1'Analftica, presentada per Aristotil als Primers i als
Segons Analitics, que era considerada com Yars judicativa, es a dir, l'art que
tenia com a objecte la construccio de judicis logics). 1


(2) La manera «disputativa» d'argumentar de 1' Art, modus disputativus que
Llull, a YArs compendiosa inveniendi veritatem, descriu com a «forma generalis
per quam homo poterit facere quaestiones & solutiones»: 2 un dels fets que
distingeix els arguinents de la Dialectica dels de les ciencies demostratives (que,
d'acord amb 1'establert per Aristotil en els Segons analitics, argumenten nomes
a partir de principis veritables i evidents) es que la Dialectica argumenta per
«pro» i per «contra», adduint proves per a «lcs dues cares d 'una contradiccio»,
es a dir, tenint en compte les dues posicions oposades que poden respondre una
quaestio; un procediment que Llull, en diverses ocasions, per be que no sempre
actui en consequencia, tambe estableix com a necessari en la seva Art. 1


(3) La concepcio de 1'Art com un metode a partir del qual es pot raonar
sobre qualsevol tema que sigui proposat. Una concepcio que coincideix amb el
proposit de la Dialectica que Aristotil exposa en comencar els Tdpics.4


(4) La presentacio de 1'Art com a «ars artium», d'acord amb la digressio
dels Topics sobre la utilitat de la Dialectica com a unica disciplina capac de
discutir els principis de totes les ciencies/


EI punt de partida de la lectura induida per la constatacio d'aquests quatre


1 Rohert Kilwardby, De ortu scientiarum, capflol LIII, paragrafs 513 i 514, cd. Alhcrl G. Judy. O.P.
(Londrcs: The British Academy, 1976), pp. 175-6. Cf. Boeci. De differentiis topicis, I. PL 64. 1173 C.


2 Ars compendiosa inveniendi veritatem, MOG I. vii, 11 (443).
' Rohcrt Kilwardby, a De ortu scientiarum, capflol 57, paragraf 558, ed. cit. n. I mcs amunl, p. 192,


explicita aquesta dilerencia entre la manera de proccdir dc la Dialectica, quc resol un problema tenint cn
comptc les ducs posicions contraries a que rcmet com a possiblcs solucions, i la Dcmostracio, que nomcs
n'addueix a favor d'una proposicio veritablc. Cf. Tbpics, I, cap. 2, 101 a 34-36. Entre els numerosos
passatgcs on Llull defensa la convcniencia d'argumentar a favor i en contra, cs troba aquest: «Ncc solum
discursor hujus Artis nitatur concluderc unam partem quaeslionis, sed utramquc,...», Introductoria Artis
demonstrativae, cap. XXV, MOG III, ii, 14 (68).


4 Tdpics. I. cap. I. l()0a 18 i ss.
5 Aristotil: «Cum (Dialcctica) sit inquisiliva ad omnium melhodorum principia viam habens», Tdpics


I. cap. 2, lOlb 3-4 (en Arisloteles latinus, V 1-3. Topica. translatio Boelhii. cd. L. Minio-Paluello. Leidcn,
1969, p. 7). Llull: «haec scientia (l'Arl)... docct viam invenicndi communia & propria principia in
quaccunquc Scicnlia». Introductoria Artis demonstrativae, MOG III, ii. I (55).




« Q U O M O D O EST HAEC ARS INVENTIVA?» 7 9


indicis consisteix, com sembla logic, en la identificacio dels possibles topics de
l'Art lul-liana i en 1'estudi del seu funcionament.


Els topics de la Dialectica


Aristotil tendia a utilitzar «topic» (topos, en grec, locus en les traduccions
llatines) en dos sentits: en primer lloc com una estrategia de Fargumentacio (per
exemple: «si 1'especie es un relatiu, cal examinar si el genere tambe ho es»); en
segon lloc, com un principi construit en correspondencia amb aquesta estrategia
(seguint amb 1'exemple anterior: «si 1'especie es un relatiu, el genere tambe ho
es»). Aquesta tendencia a una doble consideracio dels topics va ser reformulada
per Boeci, que va establir una distincio que va fer fortuna a 1'Edat mitjana.
Boeci al De diferentiis topicis distingia entre dues menes de topics: (a) les
proposicions maximes (o universals) i (b) les diferencies de les proposicions
maximes (o universals). Els primers, que es correspondrien, mutatis mutandis,
amb el segon sentit que el terme tenia a Aristotil, eren principis generals, una
mena d 'axiomes de la Dialectica (com, per canviar d 'exemple: «dues coses que
tenen una definicio diferent son tambe diferents»); els segons, que estarien
relacionats, mutatis mutandis, amb el primer sentit del terme a Aristotil, servien
per establir els «llocs» a partir del quals es podia abordar un problema i
classificaven els principis generals, Ies maximes, en generes subalterns o
especies. Aixi, seguint amb 1'exemple de Boeci, donat que el que distingeix la
maxima que s'hi exposa es que es classificable dintre dels principis referents a
la definicio, cal considerar aquest «respecte a la definicio» com la diferencia
d'aquesta maxima. Aquesta distinci6 boeciana entre proposicions maximcs i dife
rencies va esdevenir usual a 1'escolastica. De la mateixa manera que tambe era
habitual utilitzar els topics, com havia proposat el mateix Boeci seguint les in-
dicacions aristoteliques, per trobar arguments en una disputa. Boeci havia propo-
sat aquest us com a mitja per investigar possibles termes mitjans de sil-logismes
dialectics; 1'escolastica li va trobar una nova aplicacio: la construccio i verifi-
cacio de consequencies veritables. Aquesta aplicacio es el que alguns manuals
anomenen l '«absorcio del topics en les consequencies». 6


Pcr 1'ils dcl.s topics u Arislotil i Bocci i pcr la seva absorcio en la logica de conscqucncies, vcgeu
Eleonore Stunip, «Topics: theirdevclopment and absorption inlo consequences» en The Cambridge history
of later medieval philosophy (Cambridgc: Cumbridge Univcrsity Prcss, 1982), pp. 273 i ss.




J.M. RUIZ SIMON


Els tdpics de l 'Ar t


Hi ha, a les primeres arts de Llull, alguns principis que portin a terme una
funcio semblant a la que 1'escolastica destinava als topics? Aquestes arts ar-
gumenten a partir de proposicions maximes? Ofereixen elements que interpretin,
respecte a aquestes maximes, el mateix paper que les «diferencies» de Boeci? A
continuacio, intentare mostrar que cal contestar afirmativament totes aquestes
preguntes.


Llull, a VArs compendiosa inveniendi veritatem, en presentar les figures
d'aquesta Art, distingeix entre figures pacients i agents. Les figures A (formada
per setze raons dels atributs de Deu), V (constituida per la llista habitual de les
tres virtuts teologals, les quatre cardinals i els set vicis capitals), X (que sis-
tematitza vuit oposicions, com justicia —lliure albir o esser— privacio), Y (que
denota la veritat) i Z (que denota la falsetat) son figures pacients, ja que son a
l'art «modum objecti» (donen, per tant, la «materia» de les argumentacions). Les
figures S (que representa possibles disposicions conjuntes de les tres potencies
—memoria, enteniment, voluntat— de 1'anima) i T (la figura dels «principis» i les
«significacions») son, en correspondencia, les «figures agents». A traves de les
seves accions inquisitives (S) i significadores (T) sobre les figures pacients
s'argumenta i es busca la veritat. S i T son, a mes, «figures comunes», que
actuen sempre conjuntament, «quoniam S non potest inquirere nec tractare de
arte sine T, nec T potest significare de A, V, X, Y, Z, sine S; quare ista ars
praecipit, quod homo sciat concordare S i T in significando et inquirendo A, V,
X, Y, Z». 7


L'Art, en resum, ensenya a saber concordar S i T, les figures agents, tot
significant i inquirint A, V, X, Y i Z. Llull cxplica d 'una manera ben clara com
s'ha de produir aquesta concordanca. La figura T, la figura dels principis o les
significacions, es un instrument de la figura S, la figura de les disposicions de
les potencies de 1'anima racional. I te respecte a aquesta un caracter formal. Els
actes de les potencies de 1'anima racional reben, per tant, la seva forma assumint
la de les cambres de la figura de les significacions («Nam sicut aqua recipit
colorem a vase, in quo continetur, sic S assumit formam secundum cameras
ipsius T») . 8 Es podria dir, doncs, que T, que actua introduint-se en la resta de
figures i establint quines son les relacions correctes entre elles i entre els seus
termes, marca la forma en que S coneix A, V, X, Y i Z, la qual cosa, de fet,
equival a afirmar que la figura de les significacions es la que, segons Llull,
determina 1'estructura de 1'argumentacio i, en definitiva, 1'estructura del
coneixement artistic.


7 Ars compendiosa inveniendi veritatem, MOG I, vii, 3 (435) i 41 (473).
8 Ars compendiosa inveniendi veritalem, MOG I. vii, 3 (435).




« Q U O M O D O EST HAEC ARS INVENTIVA?» Sl


Com diu el Doctor I l luminat a la Lectura super ftguras Artis demonstra-
tivae (1285-7 (?)), la causa final que mou tot aquest engranatge de figures es
afirmar la veritat 9 (que es la funcio propia d 'un dels quatre «quadrats» o
«especies» de la figura S (E)) i negar la falsetat (que es la funcio d'un altre
d'aquests «quadrats» (I)). I el cami que el Doctor I l luminat utiliza per arribar
a aquestes afirmacio i negacio es la proposta i la soiucio de «qiiestions»
dialectiques, es a dir, de preguntes que plantegen una alternativa; que apunten,
per tant, dues possibles respostes que s'exclouen mutuament. En aixd, l 'Art
concorda amb les indicacions dels manuals de la logica escolastica, que, seguint
els Tdpics, afirmaven que quan hi havia un dubte sobre alguna proposicio calia,
en primer lloc, posar aquesta proposicio en forma de quaestio.n) Es en aquest
sentit, d'altra banda, que cal entendre les referencies lul l ianes que el dubte,
1'acte de dubtar (que es la funcio propia del «quadrat» R de la figura S), consti-
tueix la «materia primera» de l 'Art: Ies afirmacions i les negacions a que arriba
una argumentacio dialectica sempre tenen el dubte com a substrat."


Llull, a pesar de les diferencies evidents, espectaculars, que separen les
seves quaestiones de les dels seus contemporanis, 1 2 segueix en substancia el
moviment argumentatiu que determinen les regles del genere de la disputa es-
colastica: comenca per plantejar una qiiestio (per exemple: «P?») i, tot seguit,
passa a resoldre-la a traves de 1'enfrontament de dues posicions enfrontades, la
proposicio preferida (per exemple, «P», aquella que vol defensar, i que es cor-
respon amb 1'acte propi del «quadrat» N de la figura S, que es el quadrat de les
creences i les suposicions) i la proposicio oposada («no P»), argumentant a favor
de P i refutant no P. Aquest enfrontament el resol favorablement a P per mitja
de (1) el «descobriment» del que els escolastics anomenaven una consequentia
materialis bona simpliciter,13 es a dir: una proposicio composta d'un antecedent


' Lectura super figuras Ariis demonstralivae, MOG III, iv, 1-2 (205-6).
"' Pel tractament de lcs quaesliones, o problemes dialectics, als Tdpics, veg. I, 10, 104a 3 i ss. Sobrc


la necessitat de la transformacio de les proposicions dialectiques en problemes dialectics, veg. Guillem dc
Sherwood, Inlroductiones in logicam. IV, 2., ed. Norman Kretzmann (University of Minncsota Press,
1966), p. 71.


" Pel que fa al «dubte» com a materia de 1'Art, recordeu, per exemple, el scgiient passatge del
Compendium Artis demonslralivae: «... R subjectum est & materia confusa ipsis E I N, ut ratione
affirmationis vel negationis a dubitatione se prolongent, sicut elementata supposita a confusione primae
materiae ratione generationis procedentia se especificanlia a confusione ipsius primae materiae recedunt...»
(MOG III, vi, 15 (307)).


1 3 Aquestes diferencies radiquen, sobretot, en 1'iis de lletres simboliques i en 1'absencia d'arguments
d'autoritat i de raonaments destinats a la seva confirmacio o falsacio.


1 3 Per aquesta mena de consequencies en particular i pcr les consequencics en general a 1'escolastica
veg. William i Martha Kneale, The development of logic (Oxford: Clarendon Press, 11* ed., 1991), pp.
274 i ss.




8 2 J .M. RUIZ S I M O N


i un consegiient construida amb una conjuncio condicional («si»: «si P, aleshores
Q») o racional («igitur» o «ergo»: «P, per tant Q») que es valida gratia ter-
minorum (en virtut del significat dels seus termes); i (2) l 'us de les regles
d'inferencia de la logica proposicional (particularment del modus tollens i el
modus ponens) que permcten concloure a favor d 'una de les dues posicions
oposades, que, evidentment, sempre es la preferida.


L'Art no es, en definitiva, sino una tecnica destinada a convertir unes
suposicions (les creences) en afirmacions o negacions categoriques (veritats o
falsetats demostrades). Una transformacio que, a semblanca dels processos de la
fisica aristotelica, exigeix la privacio d'una forma inicial (la que defineix
l 'especie N de la figura S, 1'especie de les suposicions) com a pas previ de la
generacio de noves «substancies» (les que es corresponen a les especies E o I de
la mateixa figura, les especies, respectivament, de les afirmacions i les negacions
categoriques), unes «substancies» que es troben en potencia en la «materia
primera» de 1'argumentacio (es a dir: el dubte, el quadrat R de la figura S).


Pels escolastics la «bondat» de les conseqiiencies materials valides gratia
terminorum a que recorre Llull depenia dels topics de la dialectica, a partir dels
quals es podia inferir la seva validesa. Aixi, una conseqiiencia com «Homo
currit, igitur animal currit» era valida perque es podia enquadrar en el grup de
les consequencies que segueixen el topic que te com a maxima «sempre que
1'especie es predica d'alguna cosa, el seu genere tambe es pot predicar d'aquesta
cosa», una maxima la diferencia de la qual es «respecte a 1'especie». El Doctor
Il luminat, per la seva part, fa dependre la validesa de les seves conseqiiencies
d'allo que anomena «condicions», una mena de maximes de 1'Art que tenen com
a «diferencies» els termes de la figura T, es a dir: els termes que es troben en
els vertexs dels cinc triangles que la constitueixen:


Deu - creatura - operacio (triangle blau)
diferencia - concordanca - contrarietat (triangle verd)
comen?ament - mitja - fi (triangle vermell)
majoritat - egualtat - menoritat (triangle groc)
afermacio - dubitacio - negacio (triangle negre).


Quan s'analitza el contingut de les condicions de 1'Art, sembla evident que,
en efecte, els termes dels triangles de la figura T (particularment dels quatre
ult ims 1 4 ) actuen com les seves diferencies. Si fessim una llista exhaustiva de
totes les condicions de YArs compendiosa inveniendi veritatem i de YArt


1 4 De fet, la funcio del triangle blau en la figura T es Ia d'oferir cls subjectcs amb quc han d'operar
els principis de la resta de triangles.




« Q U O M O D O EST HAEC ARS INVKNTIVA?» 83


demostrativa, podrfem comprovar que totes les maximes que exposen son clas-
sificables en funcio dels termes dels triangles de Ia figura T. Agafem, per exem-
ple, dues de les condicions de la figura A tal com s'exposen a YArt demostrati-
va: «En A no ha comencament, mitja ni fi», «En A no pot ser majoritat ni me-
noritat..., mas ... cove esser egualtat de bonificar e magnificar, e tc .» 1 5 La dife-
rencia de la primera maxima (el «respecte a» que li dona forma) son els termes
del triangle vermell (comencament - mitja - fi); els de Ia segona, els del groc
(majoritat - igualtat - minoritat). La relacio dels principis de la figura T amb
algunes de les estrategies de 1'argumentacio proposades per Aristotil sembla cla-
ra: «... a partir del mes i el menys i 1'igual es possible abordar <problemes> de
tantes maneres com sMndiquen», «Despres cal partir de les afirmacions i de les
negacions... Ara be aquest topic...», «Allo diferent i allo contrari ho son respecte
alguna cosa. . .». 1 6 I tambe ho sembla, per tant, la correspondencia amb les
diferencies en que, d'acord amb Temisti, se sistematitzen, a Boeci, aquestes
estrategies: «respecte al major», «respecte al menor», «respecte a 1'afirmacio i
la negacio», «respecte als contraris», etcetera.


Les condicions de I 'Ar t com a topics


D'acord amb la Iectura de 1'Art feta des de les seves concordances amb la
Dialectica, l 'us que Llull fa del terme «condicio» (conditio) es relacionable amb
1'us que en feien els logics escolastics.


Aquests logics utilitzaven el terme conditio per referir-se als topics com a
allo que marcava la diferencia entre els sil-logismes simpliciter (que Aristotil
tracta en els Primers analftics) i els sil-logismes dialectics (que son el tema dels
Topics). Aixf Robert Kilwardby afirma a De ortu scientiarum: «I en aquest llibre
[els Tdpics], ell [Aristotil] ens ensenya com, per mitja de certes condicions que
concerneixen a la materia, es pot restringir la forma sillogfstica considerada
incondicionalment (simpliciter) al s i l logisme dialectic». 1 7 Boeci de Dacia (fl.
segona meitat del segle XIII), criticant el punt de vista que es troba implfcit en
el passatge anterior (Ia consideracio del s i l logisme dialectic com a especie del
genere si l logisme simpliciter), pero fent el mateix us del terme «conditio», diu:
«Quod autem syllogismus demonstrativus et dialecticus habet plus quam
syllogismus simpliciter, hoc non est lonna toiius syllogismi dialectici el demons-


15 Art demostrativa, OS I, p. 324.
"' Tdpics, II 115a 25 i ss.. V 136a 5 i ss. i IV 125a 2 i ss.
" De ortu scientiarum. cap. LIII. paragraf 506, ed. cit. n. I mes aniunl, p. 172.




84 J.M. RUIZ SIMON


trativi, sed illud sunt condiciones suarum partium sicut terminorum vel proposi-
tionum. Et ideo per talia non constituitur species sub syllogismo simpliciter». 1 8


Retinguem el que ens diu Boeci de Dacia: allo que afegeixen els sil-logis-
mes dialectics (i els demostratius) als sil-logismes simpliciter son les condicions
dels seus termes i les seves proposicions. I comparem-ho amb el que afirma Llull
sobre la segona distincio de YArt demostrativa a la Introductoria Artis
demonstrativae (1283-5 (?)): «Qui autem non est exercitatus, & ignorat prompte
ponere terminos in triangulis [es refereix als triangles de la figura T], debet
inspicere secundam distinctionem Artis Demonstrativae, ubi conditionantur
termini, id est, diversi termini diversimode ponuntur in triangulis secundum
diversam exigentiam & considerationem sive conditionem diversorum termino-
rurn». ' 9 Sembla obvi que Boeci de Dacia i Llull estan pensant, en el fons, en
una manera d'argumentar, si mes no, analoga. Per aixo, pot ser util de demorar-
se una mica mes en el tractament que Boeci de Dacia fa del raonament dialectic.


L ' A r t i les «habi tud ines Iocales»


Segons Boeci de Dacia, els topics es basen en conceptes comuns (intentio-
nes comunes, com «especie», «genere», «contrarietat») que es fonamenten en la
naturalesa de les coses, i son habitudines (relacions) locales, es a dir: consis-
teixen en una determinada relacio d 'una intencio amb una altra (p.e. «de
1'especie amb el genere», «d'un contrari amb el seu contrari»); de tal manera que
un argument dialectic, que es confirmat per un topic, depen d'aquesta mena de
relacions. Una inferencia com «Socrates es un home, per tant, es un animal» es
valida, des de la perspectiva de la Dialectica, per la relacio local existent, en
qualsevol cosa, entre 1'especie i el seu genere. Aquesta relacio local es el
«signe» de la conseqiiencia que s'acaba d'esmentar (indica la seva pertinencia).
Pero, en la mesura en que les intencions en que es fonamenta son comunes a
totes les coses, no ofereix, a diferencia del terme mitja d 'una argumentacio
demostrativa (que parteix no de intencions comunes, sino dels principis propis
d'allo sobre el qual s 'argumenta), Ia causa de la conclusio. 2 0


'* Quaestiones super librum Topicorum, «Quaestio 10»: «deinde quaeritur. utrum syllogismus
simpliciler sit genus ad alios syllogismos, scilet ad syllogismum dialecticum et demostrativum» (Boeci de
Dacia, Opera omnia, VI, pars I, ed. N. G. Green-Pedcrscn & J. Pinborg, CPDMA, 1976, pp. 35 i ss.).


19 lntroductoria, cap. XXVII; MOG III, ii, 16 (70).
211 Quaestiones super librum Topicorum, «Quaestio 5»: «Consequenter quaeritur, utrum dialecticus


possit considerare causas suae consequentiae», ed. cit. n. 18 mes amunt, p. 20 i ss.




« Q U O M O D O EST HAEC ARS INVENTIVA?» 85


A YArs compendiosa inveniendi veritatem, Llull no parla d'habitudines. 1


Pero a VIntroductoria Artis demonstrativae, una obra en que Llull sembla
interessat en apropar el lexic de la seva Art a la terminologia usual escolastica,
sf que s'hi refereix sovint. Diu, per exemple: «Igitur per hanc Artem possumus
invenire infinitas habitudines, & secundum eas formare diversas propositiones,
ita quod etiam secundum unam habitudinem possumus formare plures proposi-
tiones». O: «Et quoniam haec Ars per omnia docet discurrere, credo,
quomodo etiam per hanc Artem poterimus invenire omnes habitudines
quorumcunque terminorum». 2 2 En la mesura en que aquest procediment es
comii a les obres del cicle de YArs compendiosa inveniendi veritatem i a les del
cicle de YArt demostrativa, aquestes descripcions del funcionament de l 'Art son
aplicables tambe a 1'analisi de YArs compendiosa inveniendi veritatem. La
manera que 1'Art te de trobar aquestes habitudines es la introduccio dels tri-
angles de la figura T en les altres figures. I, en aquest sentit, no sembla gratuit
que YArs compendiosa inveniendi veritatem anomeni la figura T, la figura de
les significacions i dels principis. Els triangles de la figura T, com les habitudi-
nes locales de que parla Boeci de Dacia a proposit dels topics aristotelics, pos-
sibiliten el descobriment dels signes que indiquen una relacio existent entre les
coses de que es tracta i, al mateix temps, tambe, la validesa de les inferencies.
Alhora, segons la definicio aristotelica de «topics», son, «procediments comuns,
que s'apliquen igualment a les qiiestions referents a la justfcia, la fisica o la polf-
tica, i a moltes altres coses que no tenen cap relacio les unes amb les altres». 2 3


Son, en resum, segons glossa Le Blond aquesta definicio, mitjans per trobar
idees sobre qualsevol tema i per posar i resoldre qiiestions sobre coses en que
no es possseix cap competencia particular. 2 4 I es en aquest sentit, en la mesura
en que son 1'instrument per excel lencia del metode universal que la Dialectica
lulliana, com 1'aristotelica, preten ser, que es constitueixen, segons la terminolo-
gia del mateix Aristotil, com els «elements» o, mes propiament encara, els
«principis» de tot raonament.


2 1 En una obra anterior a la concepcio de 1'Art, el Compendium logicae Algazelis (1271-2 (?), ed.
Lohr. diss. doct, Freiburg i. Br. 1967, p. 106), Llull utilitza de passada 1'expressio locales habitudines, a
proposit d'un dels tres possibles modi de la fallacia consequenliis.


22 Introductoria, MOG III, ii, 33 (87) i 32 (86).
23 Retbrica. II 2, 1358a 12. Boeci de Dacia inclou tambe Deu entre els subjectes sobre els quals es


pot argumentar dialecticament: «Quia tamen iste modus arguendi dialeclice communis est omni materiae
et omnibus rebus —in rebus enim moralibus, naturalibus, mathematicis et divinis possibile est arguere
dialectice— secundum istum modum dialectica est communis scientia», obra i ed. cit. n. 18 mes amunt.
p. 14.


2 4 J. M. Le Blond, Logique et meihode chez Aristote (Parfs: Vrin, 3° ed., 1973), p. 40.




8 6 J.M. RUIZ SIMON


L 'abso rc i6 dels topics luMians en la logica de conseqiiencies


Un cop establerta 1'analogia entre les condicions de l'Art i les maximes
boecianes i entre els termes dels triangles de T i les diferencies d'aquestes
maximes, cal veure com, seguint el procediment comii de la logica escolastica
de 1'epoca de Llull, aquestes maximes i aquestes diferencies de les arts lul l ianes
absorbeixen els arguments. Per entendre com es porta a terme aquesta absorcio
es litil recorrer a 1'analisi que Pere 1'Hispa (1200-1277) fa de la funcio dialectica
d'aquests dos tipus de topic. Segons aquest autor, les diferencies son relata, es
a dir, tenen com a paper establir una relacio d'una determinada mena entre els
termes d'una qiiestio o d 'un argument, mentre que una maxima es una regla que
governa les inferencies que depenen d'aquestes relacions. 2 5 Semblantment, a les
primeres Arts lul-lianes, com ja hem vist, els triangles de la figura T, en la seva
introduccio en la resta de figures, estableixen relacions entre els termes d 'aques-
tes figures, unes relacions que han d'adequar-se a les condicions, a les maximes,
d'aquestes Arts. Si les proposicions (simples —sentencies afirmatives o
negatives— o complexes —conseqiiencies) que sorgeixen d'aquesta introduccio
concorden amb aquestes condicions, les proposicions formades han de ser con-
siderades veritables; en el cas contrari, han de rebutjar-se. Els principis de T son,
en definitiva, instruments destinats al descobriment (inventio) o a la construccio
de proposicions veritables, mentre que les condicions tenen com a objecle
confirmar la veritat d'aquestes proposicions «descobertes», que, en liltima
instancia, no son sino proposicions implfcites en aquestes condicions. Es en
aquest sentit que cal comprendre que vol dir Llull quan parla, a les seves
primeres propostes artfstiques, del descens de 1'universal als particulars com a
forma de 1'Art:2 6 la inventio que defineix aquesta Art no es altra cosa que
1'explicitacio d 'unes proposicions particulars contingudes en les condicions, que,
seguint Boeci, son concebudes com a proposicions universals que serveixen com
a «sedes argumenti» («Ideo et universales et maximae propositiones loci sunt
dictae, quoniam ipsae sunt quae continent caeteras propositiones», Boeci) . 2 7


Si la finalitat de l 'Art es, com hem vist, resoldre questions, la manera en
que es porta a terme la solucio d 'una qiiestio es aquest descens de 1'universal al
particular a que ens acabem de referir, entenent per «universal» una o diverses
condicions de l'Art i entenent per «particular» la solucio buscada.


Aquest descens se sol concretar, a grans trets, en un proces sistematitzable
en els passos segiients:


Eleonorc Stump, art. cit. n. 6 mes amunt, p. 283.
3 6 Per exemple a la Lectura super figuras Artis demonstrativae, MOG III, iv, 1-2 (205-6).
27 De differentiis topicis, ii, PL 64, 1185D. Pcr aquesl tis d'«universal» com a «particular» en potcncia,


veg. Segons analitics, I, 24, 86 a 23-9.




« Q U O M O D O EST HAEC ARS INVENTIVA?» S7


(1) Recerca de figures i termes de l'Art que puguin relacionar-se amb els
termes de la qiiestio d'acord amb la solucio que es vol provar. (El resultat
d'aquest pas es troba reflectit en 1'enunciat de les solucions a traves d 'una suc-
cessio de cambres que precedeix, en YArs compendiosa inveniendi veritatem i
en YArt demostrativa, la solucio propiament dita.)


(2) Explicitacio en una serie de proposicions de les relacions (habitudines)
reals existents entre aquests termes per mitja de la introduccio dels triangles de
la figura T feta d'acord amb les condicions (els «universals») de l'Art. (Aquest
pas el porten a terme dos «individus» de 1'especie I de la figura S: F G,
discorrent per les cambres de 1'enunciat de la solucio.)


(3) Establiment, per mitja d 'una conseqiiencia o d 'una cadena de conse-
qiiencies, de la connexio necessaria existent entre les proposicions explicitades
pel procediment explicat en el punt anterior i la posicio preferida per 1'usuari de
l 'Art (Ia solucio, el «particular» que es busca).


En aquest tercer pas, que constitueix 1'argumentacio propiament dita, la
connexio necessaria que s'estableix es presenta per dues vies que sovint es
complementen:


(3a) Com a significada d 'una manera manifesta per les proposicions
explicitades en el segon pas. En aquest cas la conseqiiencia subjacent en 1'argu-
mentacio estaria formada per una conjuncio racional: «P, ergo Q»; sent P una (o
diverses) proposicio(ns) construtdes d'acord amb una o diverses condicions, i
sent Q el «particular». 2 8


(3b) Per mitja de la reduccio a 1'impossible de la posicio oposada a aquella
a favor de la qual es vol argumentar (posant en evidencia que aquesta posicio
oposada «destruiria» les condicions que s'han posat en joc al segon dels passos
o que implica una contradiccio). 2 9 En aquest cas, la conseqiiencia de que es
parteix, amb la intencio de mostrar la seva no pertinencia, esta formada per una
conjuncio condicional: «Si P, aleshores Q»; sent P, el «particular» oposat a a
aquell a favor del qual es vol argumentar i Q una proposicio (o una serie de
proposicions) contraries a un (o a diversos) universal(s).


Quan s'opta per la via 3a, la regla d'inferencia a que es remet implfcitament
es el modus ponens («Si P, aleshores Q; P; per tant, Q»). Quan s'opta per la via
3b, un cop portada a terme la reduccio a Fimpossible, es resol la qiiestio pel
modus tollens:


(3b') Negant el particular (1'oposat a la posicio preferida) de la posicio del


2 8 «... probatio possit fieri positive secundum E concordando plura universalia adinvincem ad
particulare,...», Compendium Artis demonstrativae, MOG III, vi. 86 (378).


2 ' «... si positio vera non possit in principio faciliter demonstrari, reducendae sunt rationcs
contradicentes ad impossibile secundum I...», Compendiwn Artis demonstralivae. ibidem.




8 8 J.M. RUIZ SIMON


qual (coin a antecedent) se segueix la destruccio de 1'universal: «Si P, aleshores
Q; no Q; per tant, no P».


(3b") Afirmant el particular (la posicio preferida) de la negacio del qual
(com a antecedent d 'una conseqiiencia) se segueix la negacio de 1'universal: «Si
no P, aleshores Q; no Q; per tant, P » . 3 0


Tot aquest proces pot rebre el suport de (o, fins i tot, ser substituit per) una
argumentacio analogica basada en Vexemplum dels quatre elements (foc, terra,
aigua, aire), les relacions existents entre els quals es troben representades en la
segona figura T de VArs compendiosa inveniendi veritatem, una figura que a
YArt demostrativa es transforma, s'independitza de la figura T i passa a
anomenar-se simplement «figura elemental». En aquesta mena d'argumentacions
analogiques no s'explica un particular a partir d 'un universal, sino que s'intenta
aclarir a partir d 'un particular mes conegut un particular menys conegut.


La «consideratio similitudinis» com a instrument de l'Art


Segons s'afirma a YArs compendiosa inveniendi veritatem, les operacions
que representa la figura elemental (que son operacions de mescla, de composicio
a partir dels elements simples), a mes de canalitzar el discurs sobre les realitats
naturals, signifiquen, a 1'anima racional (S), llegides metaforicament, les
operacions de la figura de la divinitat (A), de la figura de les virtuts i dels vicis
(V), de la figura de la predestinacio (X), de les figures de la veritat (Y) i la fal-
sedat (Z) i, fins i tot, de la primera de les figures de T. Es per aquest motiu,
perque la rao pot entendre (millor) les operacions intel-lectuals que estableixen
totes aquestes figures (les relacions reals existents entre els seus termes) a partir
de les operacions naturals que representa la figura elemental, que Llull afirma
que 1'Art, en llegir metaforicament (a traves de la tropologia i 1'al-legoria)
aquesta ultima figura, utilitza T en les altres. 3 1


Per 3b' i 3b", que son distingides pel mateix Llull, veg. Compendium Anis demonstraiivae, MOG
III, vi, 148 (440): «... agregant F G universale, per cujus destructionem concluditur negando necessario
illud particulare, ad cujus positionem sequilur praedicta destructio illius universalis seu conditionum ejus,
vel per cujus eliam destructionem concluditur affirmando illud particulare, ad cujus non csse sequitur
praedicta destructio universalis,...». Cf. Art demostrativa, OS, I, p. 305. Quan es prcn la via 3b', cal acabar
la demostracio passant dc Ia negacio de la posicio oposada i ja reduida a 1'impossible a Tafirmacio de la
posicio preferida: «postmodum oportet reduci necessitatcm positionis secundum E, & eam demonstrari
transeundo dc contrarictate universalis & particularis negalive ad concordantiam eorundem affirmative»
(Compendium, ed. cit., pp. 86 (378)).


" Ars compendiosa inveniendi veritatem, MOG I, vii, 3 (435) i 42 (474). Aquest us metaforic de la
figura elemental, relacionat amb la funcio topica de la figura T, respon a 1'analogia que, des d'Aristotil,
s'havia establert cntrc els «llocs naturals», que donen estabilitat a les coses naturals, i les mantenen en




«QUOMODO EST HAEC ARS INVENTIVA?» 89


En YArt demostrativa, Llull retorna sobre aquesta idea, en un passatge que
aclareix la ftnalitat dialectica de la lectura metaforica a que es refereix a YArs
compendiosa inveniendi veritatem:


Esta figura elemental es molt necessaria a saber en esta Art, cor per
ella ha hom endrecament a haver coneixenca de les altres figures; cor en
les obres naturals son significades les obres intrfnseques e extrtnseques de
A S V, metent T per la elemental figura e per A S V ab X Y.; e per aco
son dades en esta Art semblances, eximplis e metafores en diverses
maneres per la elemental figura... 3 2


La funcio de la figura elemental es, en definitiva, la de servir semblances,
exemples i metafores que puguin ser usats com a suport de les argumentacions
que es canalitzen a traves de les altres figures. A YArt demostrativa, LIull
insisteix sobre la conveniencia d'aquest us en totes les possibles aplicacions
d'aquesta Art, entre elles la solucio de qiiestions i la disputa, dues aplicacions
que constituien, a Fescolastica, Fambit propi del discurs dialectic. En concret,
en parlar de la solucio de qiiestions, afirma:


A la doctrina de soure questions se covenen metafores e semblan<ce>s
<e exemplis> per tal que enfre lo respondent e aquell qui fa la questio sia
caritat justicia. E per aco ans que respona a la qiiestio se cove a les vegades
donar alcuna metafora de la Elemental ftgura, la qual <metafora> se
convenga ab la conclusio per 50 que aquella sia comii comencament a
amdos los disputants 3 3


Robert Pring-Mill, crec que encertadament, ha interpretat aquest passatge,
com una singular expressio de Fus de semblances i les comparacions metafori-
ques amb ftns de «captatio benevolentiae». 3 4 Aristotil, en els Tdpics, justifica
aixt aquest us de les comparacions: «Tambe conve exposar les coses com en una
comparacio: ja que allo que s 'exposa per una altra cosa i no es litil per ell
mateix <els que responen> ho accepten millor». 3 5


1'csser, i els «llocs de la Dialectica» que fan estable un argument mantenint-lo cn 1'ambit dc la veritat (Cf.
Pere 1'Hispa, Traclatu.s, called afterwards Summule logicales, V, 4, ed. L.M. de Rijk. Assen, 1972, p. 59).


32 Art demostrativa, OS I, pp. 303-4.
31 Art demostrativa, OS I, p. 388.
1 4 Robert Pring-Mill, «L'estructura analogica de 1'art lulliana», recollit a Estudis sobre Ramon Llull


(Barcelona, 1991), pp. 250-1.
15 Tdpics, VIII 1, 156b 25.




90 J.M. RUIZ SIMON


La utilitzacio que Llull fa a les seves dues primeres grans arts dels
exemples, metafores i semblances trets de la figura elemental, es, en definitiva,
de fet, un peculiar intent de sistematitzacio de la «inquisicio per mitja de
semblances» {consideratio similitudinis) que Aristotil, en els Tdpics,™ assenyala
com un dels quatre grans instruments de la Dialectica. Concretament de les
semblances basades en 1'analogia de funcio o relacio, que s'estableixen entre
realitats de genere diferent i que prenen la forma: «si una cosa te tal relacio amb
una altra, tal altra cosa tindra tal relacio amb una quarta». Unes semblances de
les quals 1'Estagirita dona aquest exemple: «de la mateixa manera que la ciencia
es relaciona amb allo que es objecte de la ciencia, de la mateixa manera la
sensacio es relaciona amb allo que es objecte de sensacio». 3 7 I que, en Llull,
poden prendre formes com la segiient: «cor enaixi com los uns elements entren
en los altres per lo triangle verd [diferencia-concordanca-contrarietat] vermell
[comencament-mitja-fi] e groc [majoritat-igualtat-minoritat], e formen cors
elementat, enaixf adoncs con los tres triangles entren en la potencia memorativa
e en la entellectiva e en la volitiva, adoncs formen R [el «quadrat» de la figura
S que es correspon amb el dubte] .» 3 8


La «compendiositat» de FArt i un suggeriment dels «Topics»


Segurament, un dels trets mes caracterfstics de les primeres Arts de Llull,
junt amb 1'us de argumentacions analogiques basades en Vexemphtm dels quatre
elements, es la mecanizacio i sistematizacio de la construccio d'arguments per
mitja de 1'establiment d'un univers finit de principis agrupats en figures,
numerats alfabeticament i interrelacionats a trav6s de la combinatoria, mecanit-
zacio i sistematitzacio en les quals es concreta la «compendiositat» (la capacitat
de produir molts arguments a partir de pocs principis) de Yars inventiva lul l iana
i que assoleixen la seva expressio mes acabada en la figura demostrativa de VArt
demostrativa. Ni en els Tdpics ni en cap dels seus comentaris o desenvolupa-
ments medievals coneguts s'hi troba cap referencia a un possible us dialectic de
procediments combinatoris. Pero, en els mateixos Topics, sf que es pot trobar un
interessant passatge en que Aristotil proposa un sistema de «definicio numerica»
dels principis amb finalitats mnemotecniques i util per a la construccio d'ar-
gumentacions dialectiques:


Tbpics, I 17. I08a, 7.
Tnpics, I. 108a 7 i ss.
Art tlemostrativa, OS I, pp. 342-3.




«QUOMODO EST HAEC ARS INVENTIVA?» 91


... de la mateixa manera que en la geometria es litil, abans de
comencar, exercitar-se en allo referent als elements, i, en aritmetica,
coneixer molt be els nombres capitals [es a dir: els deu primers nombres],
aixt tambe a les argumentacions es util tenir per la ma els principis i
coneixer de memoria les proposicions. En efecte, de la mateixa manera que
els llocs conservats a la memoria permeten per ells mateixos recordar
immediatament les coses mateixes, aixf tambe aquestes qiiestions faran que
hom sigui mes capa? de raonar, pel fet d 'atendre a coses numericament
definides.. . 3 9


Un passatge que sembla que Llull tingues present quan, a YArt demostrativa,
afirma:


Enaixf con en la ciencia de 1'algorisme [es a dir, en l 'aritmetica o,
mes literalment, en la ciencia dels deu primers dfgits] se cove freqiientacio,
enaixi en la figura circular del lauto, on r.on les figures d'esta Art [es
refereix a la figura demostrativa], cove freqiientacio de fer e de soure
qiiestions e de redur les altres ciencies a aquells comencaments, e per aital
<freqiientacio> es aquesta ciencia habituada e leugerament apresa per
aquells qui han disposicio natural en C [1'enteniment entenent en els actes
racionals que es convenen amb l'afirmacio] G [l 'enteniment entenent en els
actes racional que es convenen amb la negacio], amant D [la voluntat
amant en els actes racional que es convenen amb l'afirmacio] A |Deu | V
[les virtuts] Y [la veritat) e desamant H [la voluntat desamant en els actes
racionals que es convenen amb la negacioj V [els vicis| Z |la falsedat]»
(com assenyala Antoni Bonncr, la versio llatina es potser mes clara: amb
D amant A V Y, e H desamant V Z ) . 4 0


«Haec Ars per omnia docet discurrere» i «docet viam inveniendi communia
& propria principia in quaecunque Scientia»


Pero 1'Art de Llull no nomes sembla fer seus alguns dels instruments i dc
les propostes de la Dialectica aristotelica, sino que tambe sembla apropiar-se
d'algunes de les funcions mes caracterfstiques d'aquesta Dialectica. Particular-


" Tdpics, 163b 16 i ss. Pel que fa a la «compcndiositat», no esta de mes rccordar un altrc passatgc
aristolclic. aqucst de les Refutacions sofistiques. sobre la «quantitat» dels principis de la Dialectica:
«Principia sunt minima quantitate. sed maxima potestate» (c. 34, 183 b, 22 i ss.)


4,1 Art demostrativa, OS I, p. 390 i nota.




0 2 J.M. RUIZ SIMON


ment, aquelles a que es refereixen els dos ultims dels indicis que, segons s'ha
apuntat mes amunt, feien pensar en una parentesc entre 1'Art i els Tdpics: (1) la
pretensio de ser un metode que pot argumentar sobre qualsevol tema que pugui
ser proposat i (2) el seu caracter tiars artium, de disciplina capac de discutir els
principis de totes les ciencies. Aquestes dues caracterfstiques, que solen ser
considerades com a propies de l 'Art de Llull, tambe ho eren, en efecte, de la
Dialectica aristotelica.


Al comencament dels Tdpics, Aristotil anuncia que el proposit del seu
tractat es «trobar un metode a partir del qual puguem raonar sobre qualsevol
tema que ens sigui proposat». I afegeix: «a partir de coses probables». 4 1 La
intencio que reflecteix la primera part d'aquesta frase es plenament compartida
per 1'Art de Llull. Remeto, de nou, a la Introductoria Artis demonstrativae:
«haec Ars per omnia docet discurrere». Pero Llull no s'acontenta que el discurs
de l'Art circuli pels viaranys de la mera probabilitat, i, per aixo, no dubta a
afirmar: «ad istam artem pertinet verum dicere de omni quaesito». 4 2


Una cosa semblant s'esdeve amb la caracteritzacio lul l iana de la seva Art
com una ars artium. Aristotil als Tdpics afirma que la Dialectica «... ad omnium
methodorum principiam viam habens». 4 3 Una afirmacio que es recollida per
escolastics com Lambert D'Auxerre (Dialectica) o Pere 1'Hispa, en una obra, les
Summuiae logicales, que sembla que Llull coneixia abans de la redaccio de la
primera de les seves arts i on es glosa aixf aquest conegut passatge aristotelic:
«Dialectica est ars artium, scientia scientiarum, ad omnia methodorum viam
habens. Sola dialectica probabiliter disputat de principiis aliarum scientiarum, et
ideo in acquisitione scientiarum dialectica debet esse prior». 4 4 L'Art de Llull
tambe serveix per trobar {invenire) els principis de totes les ciencies. En aquest
sentit, cal interpretar, per exemple, aquest passatge de YArt demostrativa:


Si tu saps esta Art e segueix<s> sos comencaments segons que te
n 'havem dada doctrina,... sabras encercar si en les ciencies qui son antigues
ha error, ni si aquells que les han atrobades han haiida vera doctrina, ni si
per seny natural aquelles han ordenades. . . 4 5


4 1 Veg. nota 3.
42 Introductoria Artis demonstrativae, MOG III, ii, 32 (86) i 3 (57).
4 ' Veg. nota 4.
4 4 Citat a E. Gilson, La fdosofia en la Edad Media (Madrid, Gredos, 2" ed., 1982), p. 515. Pel que fa


al concixcment que Llull podia tcnir dc les Summulae, Charles Lohr, Raimundus Lullus' Compendium
Logicae Algazelis: Quellen, Lehre und Stellung in der Geschichte der Logik (tesi doctoral inedita), pp. 20-
6 i 36-7.


43 Art demostraliva, OS I, p. 384.




«QUOMODO EST HAEC ARS INVENTIVA?» 93


I, evidentment, aquest altre passatge, que, un altre cop, correspon a la Introduc-
toria Artis demonstrativae:


haec scientia (VArt demostrativa)... docet viam inveniendi communia
& propria principia in quaecunque Scientia, cognitis terminis illius
Scientiae, cujus principia quis vult invenire 4 6


Pero, a diferencia de la Dialectica comuna, no es conforma, de nou, a disputar
sobre els principis de les altres ciencies probabiliter. Com es diu ja a la
primerenca Ars universalis (1274-6):


ut faciamus [es refereix a una de les quatre finalitats de 1'Art]
necessariam demonstrationem illius, quod in reliquiis scientiis credibili
atque probabile secundum veritatem existit. 4 7


L'Art de Llull, en definitiva, com la Dialectica d'Aristotil, argumenta sobre
qualsevol tema i serveix per trobar els principis de totes les ciencies. Pero tant
en un cas com en 1'altre no s'acontenta a moure 's en 1'ambit de 1'opinio, de Ies
probabilitates, que els escolastics, d'acord amb Aristotil, consideraven com a
caracterfstic de la Dialectica, i busca la certesa demostrativa de la necessitat.


Les inferencies topiques com a raons necessaries


A 1'Introductoria Artis demonstrativae, Llull, en un passatge singularment
important pel que fa al tema que ens ocupa, a l ludeix, en els segiients termes, a
les relacions entre els topics (loci) dels logics i els que utilitza la seva Art:


Haec Ars etiam docet invenire omnes ordines propositionum
inventarum ad intentam conclusionem, nam cum aliqua propositio fuerit
inventa, si commisceantur termini inventae propositionis & quaestionis,
facient diversas cameras, quibus comparatis invincem secundum habitudi-
nem terminorum secundum triangulos, nunc interpositis aliis terminis, nunc
non interpositis, nullus ordo est, qui poterit subterfugere considerationem
discurrentis, si diligens fuerit; maxime cum omnis ordo conclusiones ad


46 Inlroductoria Artis demonstrativae, MOG III, ii, I (55).
41 Ars universalis, MOG I, 1, 1 (483). Al Compendium, MOG III, vi, 81 (373), es rcflecteix la mateixa


concepcio de l'Art: «plurcs autem, qui non viderunt ista principia [els cstablerts per les condicions de la
introduccio dels triangles dc la figura T en la resta de ftgures], credunt in scientiis particularibus multa
solum csse probabilia, que per artem ostendetur necessaria».




0 4 J.M. RUIZ SIMON


premissas sit secundum aliquam habitudincm importatam per angulos T,
nam Logici arbitrantur comprehendere omnem habitudinem, quae est inter
conclusionem & principia, sub aliquibus determinatis locis, ut sub loco a
majori, vel a minori, vel a divisione & definitione, vel aliquo aliorum,quos
vocant locos dialecticos, talem habitudinem nominando locum, quos locos
omnes possemus reducere ad plures, si essent plures; sed praetermitto hoc,
putans esse manifestum, & supervacaneis nolo me immiscere. 4 8


Fins ara hem remarcat, sobretot, les semblances de Vars inventiva de Llull
amb la descrita pels escolastics. Pero aquestes semblances, com apuntavem en
1'apartat anterior, tenen uns limits. La cita que acabem de reproduir ens posa
sobre la pista de la rao que explica les diferencies entre les dues disciplines.
Entre 1" Art i el que feien els logics de la facultat d'arts hi ha, com hem vist,
importants parallel ismes; el Doctor II luminat fins i tot es refereix, en un altre
passatge de la Introductoria, a una «congruencia» terminologica que permet de
significar els procediments de la Topica comuna amb els sfmbols de 1'Art. 4 9


Pero, amb tot, 1'Art no es pot reduir a la Logica escolastica, perque, com s'insi-
nua en aquest paragraf, la seva dignitat epistemologica es diferent. L'Art , com
es diu en un altre indret de la mateixa obra, ?" es epistemoldgicament anterior
a la Logica i, en consequencia, aquesta, com totes les arts i totes les ciencies,
pren d'aquella els seus principis. Es precisament per aixo, de fet, per aquesta
«subalternacio» dels principis de la Logica respecte als de l'Art, que els logics
poden comprendre tota relacio que existeix entre la conclusio i els seus principis
sota alguns llocs determinats, els de la Dialectica tradicional.


A mes, 1'Art i la Logica difereixen en la manera de considerar seu subjecte.
Les habitudines local.es de 1'Art no es fonamenten en les relacions entre el que
els escolastics solien denominar intentiones secundae (signes mentals que es
refereixen a altres signes mentals, com «especie», «genere», etcetera), encara que
les utilitzen, sino que es basen en intentiones primerae (signes mentals de
realitats exteriors, com «home», «animal», etcetera). Com Llull explica al primer
capftol de la Introductoria, despres d'afirmar que 1'Art es tant una Logica com
una Metaffsica:


Metaphysica enim considerat res, quae sunt extra aninam, prout
conveniunt in ratione entis; Logica autem considerat res secundum esse,


4S Introductoria Artix demonstrativae, MOG III. ii. 33 (87).
4'' «... loci dialectici multum valent ad inquirendum propositum, qui eliam per tcrminus hujus Artis


satis congruc possunt significari, ut per majoritatem locus a majori, per contrarium locus a contrario
sensu...» Introductoria Arlis demonslrativae, MOG III, ii, 27 (81).


w Introducloria Arlis demonslrativae, cap. I, 3b, MOG III, ii, 2 (56)




«QUOMODO EST HAEC ARS INVENTIVA?» 95


quod habent in anima, quia tractat de quibusdam intentionibus, quae conse-
quuntur esse rerum intelligibilium, scilet de genere, specie & talibus, & de
iis, quae consistunt in actu rationes, scilet de syllogismo, consequentia &
talibus; sed haec Ars tanquam suprema omnium humanarum Scientiarum
indifferenter respicit ens secundum istum modum & secundum illum. 5 1


Aquesta cita fa pensar en el conegut passatge dels Tdpics: «Ergo doncc
inveniat locum similiter philosophi et dialectici consideratio». 5 2 En altres obres
posteriors de Llull aquest frase ressona encara amb mes forca. Per exemple, en
el proleg de la Logica nova (1303):


Verum quia logici consideratio circa intentiones versatur secundas.
quas perfecte cognoscere nequit primis intentionibus ignoratis. Ideo in hoc
nostro compendioso et opere novo ponentes, diffinientes et demonstrantes
in aliquibis passibus naturaliter ac philosophice procedamus, ut primarum
intentionum noticia naturaliter et logice a scientibus hunc librum plenarie
ac clarissime habeatur. Istius quidem artis subiectum est veri et falsi
inventio, cui cum modo principiis regulisque Generalis Artis auxiliabitur. 5 1


Boeci de Dacia diu sobre el passatge dels Tdpics a que s'acaba de fer
referencia: «qui habitudines locales et communes intentiones potuit invenire, de
necessitate habuit proprietates rerum et naturas earum considerare». I afegeix:
«Talis autem consideratio non est puri dialectici». I en un altre lloc comenta:
«Hoc autem non facit in quantum dialecticus, sed in quantum simul cum hoc est
philosophus. Ex hoc apparet, quod dialecticus arguens debet esse dialecticus et
philosophus». 5 4 Pel que fa al seu subjecte, FArt de Llull, si mes no tal com es
teoritzat a partir de la Introductoria, es vol moure no en 1'ambit espectfic de la
Logica, sino, precisament, en aquest ambit comu a la Dialectica i a la Filosofia.
Un ambit que, com assenyala Eleonore Stump, fa possible, segons Boeci de
Dacia, 1'acceptacio com a inferencies necessaries dels arguments topics. 5 5 Per
Boeci de Dacia, en efecte, els arguments basats, per exemple, en la relacio topica
entre especie i genere (entre intentiones secundae) son arguments dialectics i, per
tant, d 'acord amb Aristotil, la seva conclusio es merament probable; els mateixos


51 Introductoria Artis demonstrativae, MOG III, ii, 1 (55).
52 Tdpics, VIII. c. 1, I55b 7-8, transiatio Boethii, ed. cit. a la n. 5, p. 156.


Logica nova. ed. Ch. Lohr & V. Hosle (Hamburg. 1985), p. 1. Cf. Ars generalis itltima, pars 7. cap.
4. art. 14 (ROL XIV. p. 117, Ifnies 528 i ss.)


Quaestiones super librum Topicorum. IV Quacstio 7 i I Quaestio 4, ed. cit. n. 18 mes amunt. pp.
21 1 i 18.


Eleonore Stump. art. cit. n. 6 mes aniuni. p.




96 J.M. RUIZ SIMON


arguments considerats en funcio de la naturalesa de les coses, els te, en canvi,
com a arguments necessaris. 5 6 I, en definitiva, en tant que pels escolastics un
«argument» es una especie del genere «rao», tambe com a «raons necessaries».
Situant l 'Art en aquest terreny compartit per la Logica i la Filosofia, Llull podia,
per tant, justificar pertinentment la necessitat de les seves famoses «raons neces-
saries».


La finesa analftica del capftol que Llull dedica a la Introductoha a les dife-
rencies entre 1'Art, i la Logica i la Metaffsica i del passatge en que es refereix
a distingir entre els topics de 1'Art i els de la Dialectica dels logics, es,
comparativament parlant, molt superior a la de les escasses consideracions epis-
temologiques que es troben a YArs compendiosa inveniendi veritatem. A la
primera de les seves Arts, Llull demostra poca fluidesa en 1'iis de la terminologia
universitaria i encara es mou amb dificultat en la geografia de les subtileses epis-
temologiques de 1'escolastica. Es limita, gairebe, a oferir els rudiments de la seva
peculiar ars inventiva. Amb tot, aquesta Art ja parteix, com hem vist, a sem-
blanca de la Dialectica dels logics, d 'unes condicions que concerneixen a la
materia dels arguments que es poden portar a terme a traves d'ella i que actuen
com una mena de mdximes que tenen en els triangles de la figura T les seves
diferencies. I, a diferencia de la Dialectica dels logics, ja es mou, sobretot, en
1'ambit de les primeres intencions i preten, per mitja de raons necessaries, i tal
com indica el seu tftol, «descobrir» (invenire) no mers arguments probables, sino
la veritat.


L'Art, en definitiva, es planteja, ja des de la seva primera formulacio, com
una Dialectica. Pero no com una Dialectica merament logica, sino com una
«Dialectica filosofica». En aquest sentit, la seva ambicio, per be que no la seva
manera de portar-la a terme, es semblant a la del Compendium studii theologiae
(1292) de Roger Bacon, que te com a proposit «tradere omnia philosophica
speculativa quae sunt in usu theologorum, et multa quae necessaria sunt eis,
quarum usum non habet, et certificare omnia per ordinem a primis ad ultima...»
i que vol concretar aquest proposit posant els fonaments que facin possible mou-
re 's en Fambit d 'una disputatio realis basada en la naturalesa de les coses i no
en meres intentiones logicales.51


Quaestiones super librum Topicorum, I Quaestio V («Utrum dialecticus possit considerare causas
suae consequentiae»), ed. cit. n. 18 mes amunt, p. 20-3.


Roger Bacon, Compendium uf the study of Theology, edicio, traduccio, introduccio i notes a carrec
dc Thomas S. Maloney (Leiden, 1988), p. 50 i 128 n. 70. Per be que el marc de refercncia tcxtual dc
projectes com els de Bacon o Llull sigui la Dialectica d'Aristotil, val Ia pena asscnyalar que el gir realista
quc proposen els situa, de fet, en la tradicio de la Dialectica platonica.




«QUOMODO EST HAEC ARS INVENTIVA?» l>7


L'Art de Llull com a Dialectica demostrativa


L'ambici6 demostrativa de FArt explica alguns dels canvis que Llull va
anar introduint en les seves successives versions.


En aquest sentit, resulta significatiu el canvi de denominacio que rep l 'Art
des de la seva primera formulacio (Ars compendiosa inveniendi veritatem) a la
segona (Art demostrativa). UArt demostrativa, sembla reflectir, ja en el seu
mateix tftol, la voluntat lul-liana de presentar el seu artefacte epistemologic com
una ciencia enquadrable en els esquemes aristotelics dels Segons analitics, 1'obra
aristotelica que, segons la tradicio escolastica, tractava de la «demostracio», de
les «raons necessaries», per oposicio a la ars inventiva, la Dialectica, que
tractava de les raons probables. 5 8 Aquesta voluntat sembla encara mes evident
quan es considera aquest el nou tftol de FArt en concordanca amb una altra de
les novetats que YArt demostrativa presenta respecte a YArs compendiosa in-
veniendi veritatem: la pretensio de Llull que la seva Art actua, no nomes a traves
de mers «signes», sino per mitja de tres menes de demostracions, la demostracio
propter quid (per la causa), la demostracio quia (per Fefecte) i la demostracio
per equiparantiam (que, al seu entendre, es la mes demostrativa de totes, fins i
tot mes que la propter quid a la qual els escolastics, d'acord amb Aristdtil reser-
vaven aquest privilegi). 5 y Deixant de banda, aquest tercer tipus de demostracio,
que Llull presenta com de collita propia, les altres dues situen FArt en 1'orbita
de les teoritzacions epistemologiques dels Segons analitics.


Les Arts de Llull posteriors a YArt demostrativa ja no abandonaran mai
aquesta orbita. Al contrari. El Doctor IMuminat va intentar, en cada una d'elles,
aprofundir progressivament en la voluntat ja present en aquesta obra de replan-


5 8 El fet que la tercera de les grans Arts lullianes es tituli Ars inventiva (1290) no treu significacio
a aquesl canvi de titol. En endavant, l'Art sera. alhora, «inventiva» i «demostrativa». Aquest «retorn» a
la delerminacio inicial de l'art com a inventiva es explicable, d'allra banda, per alguns problemes que la
divulgacio de YArt demostrativa va tenir a causa, precisament, del seu tftol. Albert Soler ha recordat en
un articlc recent un text molt significatiu en aquest respecte i que pocs lullistes han tingut en compte.
Aquest text, a mes dc fer pales que significava a la segona meilat del segle XIII parlar d'ars demonstrati-
va, testimonia 1'escandol que van provocar lcs presenlacions publiques de l'Art que portava aquest nom.
Es tracta d'un preambul que es troba a un codex amb diverses obres d'aquesl perfode que Llull va enviar
al Dux de Venecia Pietro Gradenigo cap a finals de 1289. Comen^a aixf: «Ne secundum sentenciam
salvatoris dicentis in Evangelio: Ve homini illiper quem scandalum venil |Mt 18:7]. Liber iste generaret
scandallum ex nomine libri qui intitullatur/lrj demonslrativa in cordibus in ipso legentium qui forte crede-
rent quod intencionis instituentis hunc librum essc demonstrare ea quae sunt fidei catholice demonstratione
propter quid i quia...», Albert Soler, «Vadunt plus inter sarracenos el tartaros: Ramon Llull i Venecia»
a Lola Badia (ed.), Intel-lectuals i escriptors a la Baixa Edal Mitjana catalana (Publicacions de 1'Abadia
de Montserrat, 1994).


59 Art demostrativa, OS I, p. 290.
60 Segons analitics, I, 13, 78a 22ss.




98 J.M. RUIZ SIMON


tejar les relacions tradicionals entre la inventio i la demonstratio amb 1'objectiu
d'esborrar, d'acord amb les directrius estipulades en els Segons analitics per a
la ciencia, els deficits demostratius inherents a la Dialectica, conservant, alhora,
les virtuts «inventives» caractertstiques d'aquesta ultima disciplina i que ell havia
mecanitzat per mitja de la combinatoria. Aquesta voluntat, paradoxalment, va
portar a Llull a crear una Art al mateix temps demostrativa (com les ciencies
descrites als Segons analitics) i universal (com la Dialectica) que trencava amb
el model de ciencia aristotelic que nomes acceptava ciencies demostratives par-
ticulars. Un trencament que va convertir 1'obra lul-liana en un punt de referencia
ineludible per tots aquells pensadors que, com Descartes o Leibniz, van voler,
segles despres, portar a terme empreses semblants.


Josep Maria Ruiz Simon
Universitat Autonoma de Barcelona


RESUM


On the basis of certain indications pointing to a relation between the
conception of Llull 's Art and the study of Dialectics based on Aristotle's Topics,
the author of this article proposes a reading of that Art from the vantage point
of this work of Aristotle, along with later commentaries and developments on it.




SL 33 (1993), 99-126
X. D1U.A


UN CATALEG TEMATIC DEL
LLIBRE D'AMIC E AMAT


Aquest estudi sorgeix arran de 1'enfocament donat al Llibre d'amic e amat
(d'ara endavant LAA) per Robert Pring-Mill en el seu article «Entorn de la unitat
del Llibre d'amic e Amat».[ Es tracta basicament de confirmar la hipotesi
formulada per Pring-Mill en aquell treball, a saber, la unitat de sentit del LAA
expressada a traves d 'un doble vessant: la referencia dels seus versicles a Ia
cosmovisio medieval, per una banda, i a VArt lul-liana, per 1'altra. Presento,
doncs, aquf una ampliacio de la recerca de temes i motius recurrents del LAA,
que Pring-Mill va limitar en 1'article esmentat a un aspecte —molt important,
sens dubte— de VArt: el funcionament de les tres potencies de 1'anima.


Conve advertir, d'entrada, que aquesta feina estava feta en part. En diversos
papers lullfstics trobem, de fet, esbossos mes o menys exhaustius d'algunes de
les Ifnies tematiques del LAA. Aixf, comptem amb un cert nombre d'articles que
estudien grups de versicles associats tematicament per afinitats amb la tradicio
trobadoresca, 2 la mfstica franciscana 3 o la del Cdntic dels cdntics? per citar
alguns casos destacats. Tambe 1'anotador de 1'edicio del Blaquerna a ENC,
Andreu Caimari, dona algunes llistes de temes i llocs sovintejats en el text. 5


' Publicat a Estudis Romanics 10 (1962), pp. 33-61, i inclos posteriorment a Robert D. F. Pring-Mill,
Estudis sobre Ramon Llult (1956-1978) (Barcelona. 1991), pp. 279-306.


2 Manuel de Montoliu, «Ramon Llull, trobador». dins Homenatge a Antoni Rubio i Lluch. Miscel-lania
d'estudis literaris, histdrics i lingiilstics (Barcelona, 1936), vol. I, pp. 363-398.


1 Giovanni Maria Bcrtini, «Aspectos ascelico-mfsticos del Blanquerna (El Libre d'Amic i Amat y los
Fioretti de S. Francisco)», EL 5 (1961), pp. 145-162.


4 Brigit Seelemann. «Prescncia dcl Cantarde los Cantares en el Llibre d'Amic e Amal», EL 6 (1962),
pp. 283-297.


s Libre de Evast e Blanquema, ed. Salvador Galmes (Barcelona: ENC, 1935-1954), 4 vols., vol. IV
(reimpr. de 1981), pp. 75-80.




100 X. DILLA


Recentment, Vincent Serverat ha rastrejat tambe de manera sumaria la presencia
de les figures de YArt en el LAA.6


He tingut en compte fins on m 'ha semblat oportii aquestes aportacions
previes, pero cal tenir present que es tracta d'inventaris volgudament parcials i
sumaris, i, en general, aliens a la nocio prou establerta actualment que hem de
llegir Llull a la llum de la influencia de YArt, que inspira la totalitat dels seus
escrits a partir de 1274, aproximadament.


El primer dels quatre blocs que presento («L'art lull iana») es el mes
clarament relacionat amb la clau de lectura del LAA proposada per Pring-Mill.
A la vista de la multitud d'elements i nocions de YArt identificats en els
versicles del LAA, Fafirmacio de Pring-Mill que «cada versicle del Llibre d'amic
e Amat es relaciona directament amb un o mes punts del sistema» 7 lul l ia cobra
plena significacio.


EIs dos blocs segiients («L'amor mfstic», «El mon») tenen mes a veure amb
els repertoris tematics habituals, com ara el de 1'escola siciliana, de Walter
Pagani, o el del dolce stil nuovo, d 'Eugenio Savona, el pla de treball dels quals
m'ha estat litil de consultar. 8 En qualsevol cas, he procurat conformar especial-
ment el meu buidat al context generat pel text mateix del LAA, sense intentar
adaptar-lo a les diverses tradicions de referencia adduides per la crftica en relacio
amb el LAA.9 Penso que la hipotesi de treball justifica aquesta orientacio, pero
potser m'hi autoritza tambe la docta opinio de Jordi Rubio i Balaguer, el qual,
advertint del perill d'aturar-nos a analitzar eixarreits inventaris d'influencies
provencals (o de qualsevol altra especie, tant hi fa), insisteix que hem de
destacar la «personalitat unificadora dels motius captats» per Llull: «Hi ha un
abisme entre 1'home i 1'anecdota de les robes que vestf. Nomes el salvarem
fugint del perill de considerar-les com dotades de vida propia. No en tenen
d'altra que la que el poeta els dona». 1 0


Un quart i brevfssim bloc («Llull dins del LAA») sobre alguns versicles que
al ludeixen la vida i 1'obra del foll verfdic, es a dir, Llull mateix, tanca
1'inventari.


6 «Autour de la date de composition du Libre d'amic e amal de Ramon Llull», Annali delTlslihtlo
Orientale de Napoli. Sezione romanza 34, 1 (Napols, 1992), pp. 37-67, esp. pp. 47-53.


1 Art. cit., p. 285 (cito per la reedicio esmentada de 1991).
* Veg. Walter Pagani, Repertorio temalico della Scuola Poetica Siciliana (Bari, 1968) i Eugenio


Savona, Repertorio tematico del Dolce stil nuovo (Bari, 1973).
5 Aixo em sembla que es fa ben evident en el segon bloc, on he plantejat 1'organitzacio de les entrades


a partir dels elements basics que presenta la rclacio mfstica al LAA, deixant pcr tant dc banda qualsevol
esquema mfstic previ que pogues tenir-hi relacio.


'" «Alguns aspecles de 1'obra litcraria de Ramon Llull», dins Jordi Rubio i Balaguer, Ramon Llull i
el lullisme (Barcelona, 1985), p. 272.




UN CATALEG TEMATIC DEL LLIBRE D'AMIC I AMAT 101


A diferencia del cataleg elaborat per Pring-Mill en 1'article fonamental citat
al principi, no m 'he limitat a buscar el tema de cada versicle, cosa que hauria
permes un resum esquematic de temes del LAA sencer, sino que sovint he tret
de cada versicle tants motius com m'hi ha semblat veure, i aixo ha fet possible
de presentar un repertori tematicament complex i organitzat de manera sistemati-


1. L'ART L U L L I A N A


Els elements i les operacions que constitueixen la maquinaria artistica de
Llull son mencionats en nombrosos versicles del LAA. M'ha semblat que una
manera grafica i entenedora de presentar-los seria de recorrer a les figures que
en son xifra i resum. Diversos treballs recents sobre la datacio del Blaqiterna, i,
parallelament, del LAA,n en situen 1'acabament a la ciutat de Montpeller cap
a 1283, amb un perfode de redaccio mes o menys llarg que es remuntaria al
segon lustre de la decada anterior, segurament despres de 1'etapa pre-artfstica de
Llull (c. 1271-c. 1274, segons la cronologia de Bonner) . 1 1 El LAA, per tant,
s'inscriu versemblantment en el primer cicle de 1'etapa quaternaria, es a dir, les
obres situades en 1'orbita de YArs compendiosa inveniendi veritatem (c. 1274-c.
1283), primera i abreujada formulacio artfstica de Llull. Les figures utilitzades
en la fase quaternaria seran, doncs, el punt de referencia de la meva investigacio


" Haig d'agrair moll sincerament a Albert Soler que m'hagi facilitat el texl de la seva edicio crftica
del LAA, d'imminent publicacio a ENC, text pel qual cito sempre en aquest treball. Aixo vol dir,
naturalmcnt, que les referencies dels numeros dels versicles no coincideixen en general amb les de les
edicions anteriors, ja que 1'establiment del text per Soler ha demostrat que allo que en alguns casos es
considerava que eren dos versicles en formen de fet un de sol, de manera que el total de versicles ha
quedat reduit a 357. Els lectors que manegin 1'edicio de Galmes a ENC hauran de tenir en compte les
claus de conversio segiients: versicles 1-65: sense variacio; 66-81: +1 Galmes; 82-92: +2 G.; 93-95: +3
G.; 96-109: +4 G.; 110-129: +5 G.; 130-164: +6 G.; 165-252: +7 G.; 253-310: +8 G.; 311-357: +9 G. Per
altra banda, corresponen a Lola Badia el suggeriment original d'aquest treball —arran d'un seu curs de
doctorat excellent, apassionant i, cal dir-ho, ja una mica llunya— i la meritoria paciencia i perseverancia
que ha tingut perque m'hi tornes a posar i el publiques. El bon record del seu mestratge lullia cs cl millor
agraiment que li puc oferir.


1 2 Veg. Anthony Bonner, «Sobre la data del Blaquerna», EL 26 (1986), pp. 143-147; Vincent Serverat,
art. cit.\ Albert Soler, «Encara sobre la data del Blaquerna». SL 31 (1991), pp. 113-123, i «Orfgens,
composicio i datacio del Llibre d'amic e Amat», SL 32 (1992), pp. 135-151.


" Les referencies que faig a la cronologia general de les obres de Llull, amb la divisio en ducs ctapes,
corresponen sempre al cataleg eslablert per Anthony Bonner (veg. OS).




102 X. DILLA


dels versicles del LAA en aquest bloc. 1 4 De totes maneres, ha de quedar ben
entes que la presentacio d'aquestes referencies artistiques en entrades correspo-
nents a cada figura no pressuposa de cap manera per la meva part una aplicacio
mecanica de YArt en el LAA: 1'inventari segiient te un valor exclusivament
descriptiu, i no aspira a explicar 1'abast de la relacio entre el sistema de
pensament de Llull i 1'opuscle mistic.


1.1 REFERENCIES GENERALS A L'ART:


Misatge era 1'amich als prfnceps crestians e als infeels per son amat,
per co q u e l s mostras la art e l s comencaments a conexer, amar, 1'amat.
(137)


1.2 LA FIGURA A:


Demanaren a 1'amich si camiaria per altre son amat.
Respos e dix: —^E qual altre es mellor ni pus noble que subiran be,


eternal, infinit en granea, poder, saviea, amor, perfeccio? (37)


1.2.1 Bonea: 37 (subiran be), 81 , 211, 300 (subira be).
1.2.2 Granea: 37, 68, 277, 297.
1.2.3 Eternitat: 37, 68 (durabletat), 81 , 107, 195, 254, 255, 259, 277, 298.
1.2.4 Poder: 37, 39, 81 , 195, 211, 249, 263, 302, 336.
1.2.5 Saviea: 37, 39, 81 , 123, 249, 263 (saber), 278.
1.2.6 Amor (o volentat): 23, 37, 39, 81 , 107, 155 (volentat), 160, 197


(volentat), 263 (voler), 278 (volentat), 299 (volentat), 302 (voler).
1.2.7 Vertut: 289.
1.2.8 Veritat: 23, 33, 303, 304.
1.2.9 Gloria: 39, 254, 291 , 318.
1.2.10 Perfeccio: 37, 81 , 107 (complida en tots acabaments), 198, 257, 261,


277, 278, 317.
1.2.11 Justicia: 33, 4 1 , 42, 94, 123, 196, 249, 256, 277, 278, 302, 318, 327.
1.2.12 Larguea: 33 (liberal), 41 (liberalitat), 103, 193, 353 (90 que en


aquest mon [1'amat] li ha donat).


" Hc lingut tambe en comptc lcs variacions, generalment cscasscs, que Llull va introduir en aquestcs
figures en VArt demostrativa (c. 1283-c. 1289), nova versio dc la summa lulliana quc inicia, com se sap,
una segona fasc cn 1'etapa quaternaria i quc sembla immediatamcnt posterior a l'acabament del Blaquerna
i el LAA.




UN CATALEG TEMATIC DEL LLIBRE D'AM1C 1 AMAT 103


1.2.13 Misericdrdia (o pietat): 33 (piadors), 41 (pietat, misericordia), 42,
43 (pietat), 94, 155 (misericordia, pietat), 160, 184 (pietat), 196, 197, 207
(pietat), 301 (piados), 302 (pietat), 308 (pietat, misericordia), 317.


1.2.14 Humilitat: 23 , 43 , 68, 308, 315, 316.
1.2.15 Senyoria: 16 (senyor), 110, 213 (senyor), 294 (senyor).
1.2.16 Paciencia: 23 , 43 , 68, 270, 308, 327.
[UArt demostrativa de c. 1283-c. 1289 introdueix quatre canvis en la llista


de les dignitats divines. 1 5 Per una banda, Misericordia passa de la posicio
tretzena a la quinzena i Senyoria de la quinzena a la setzena, i, per 1'altra.
Humilitat i Paciencia son substituides respectivament per Simplicitat i Noblea.
que ocupen les posicions tretzena i catorzena. He detectat alguns esments
d'aquesta liltima dignitat, aparentment aliena al context artistic del LAA:


Noblea: 24 (noble, nobilitats), 37 (noble), 61 , 134 (nobilitats), 136, 141,
180, 182, 211 (noble, nobilitat), 223 (nobles capteniments), 322, 346 (noble
amor), 354.]


1.3 LA FIGURA S:


La presencia importantfssima en el LAA dels actes de les tres potencies de
1'anima, que constitueixen la figura S, va servir a Pring-Mill per bastir en
1'article de referencia «Entorn de la unitat del LAA» el seu concepte de la unitat
del volumet mfstic. Amb voluntat no exhaustiva, Pring-Mill hi va inventariar 79
dels 365 versicles (segons 1'ed. Galmes) classificant-los segons que tractessin
d'una, dues o les tres potencies de 1'anima. Hi va advertir tambe que «ben pocs
versicles hom hi podra trobar que no tinguin res a dir de pensaments, de
remembraments o d'amor (o de llurs contraris), ni facin lis de verbs com son
pensar, cogitar, membrar, remembrar, ublidar, amar, airar o desamar, bc que
no anomenin Venteniment, la memoria o la voluntat directament»."' A mes,
1'estudios britanic observava en nota que la llista podia allargar-se pel cap baix
en una norantena mes de versicles. 1 7 Amb aquest antecedent, m 'ha semblat
escaient d 'ampliar 1'inventari en qiiestio. no pas fins a la teorica completitud
assenyalada per 1'erudit britanic (la qual, d'altra banda, pot gairebe materialitzar-
se afegint a la llista que dono una serie d'entrades del segon bloc com ara pensa-
ments, amor, e t c ) , pero sf introduint-hi un seguit de versicles que, de fet, haurien


1 3 Pring-Mill, «El nomhre primitiu dc les dignitats en Vari general». a Estudis sobre Ramon Llull, cit.,
p. 117, n. 8.


"' «Entorn de la unilat...» (ed. 1991). p. 293.
" Art. cit., p. 293, n. 27.




104 X. DILLA


d'haver trobat el seu lloc en 1'article fundacional de Pring-Mill. En citare nomes
alguns exemples ben evidents per justificar la meva decisio:


Ohia blasmar 1'amich son amat; en lo qual blasme vehia Venteniment
la justicia e la paciencia de son amat, cor la justtcia punia los blasmadors
e la pasciencia los esperava a contriccio, penediment.


E per acd es qiiestio en qual dels dos 1'amich crehia pus fortment.
(327)


Es clar que aquest versicle encaixa perfectament en el segon apartat de la
tercera categoria de Pring-Mill («Versicles que tracten d 'una sola potencia:
entendre, enteniment o cogitacid»).


Igualment, no sembla gaire plausible rebutjar el versicle segiient:


En ira s'adurmt 1'amich cor temia lo blasme de la gent, e desperta's
en pasciencia com remembra laors de son amat.


E es qiiestio 1'amich de qui ach major vergonya: o de son amat o de
les gents. (332)


que s'hauria d'inscriure naturalment en 1'apartat 3.a, relatiu a la memoria, quan
en el versicle segiient (inclos a 2.a, memoria + enteniment) la mateixa forma
verbal remembra es considerada indici de 1'activitat de la memoria:


Cogita Famich en la mort e ach paor, tro que remembrd la ciutat de
son amat, de la qual mort e amor son portals e entrament. (333)


Presento, per tant, a continuacio una llista ampliada dels versicles que
tracten «dels actus e de la privacio dels actus de les tres potencies de S, 50 es
a saber, memoria, enteniment e volentat», 1 8 tot indicant amb un asterisc aquells
que Pring-Mill no va incloure en el seu article.


1.3.1 Versicles que tracten del ternari de potencies:


Pujava l 'amich los poders de sa anima per scala de humanitat
gloriejar la divina natura. E per la divinal natura devallava los poders de
sa anima per gloriejar en la humana natura de son amat. (319)


Dix 1'amich a 1'amat: —Anch no fugi n i m partt de tu a amar deptis
que fach conegut, cor en tu e per tu e ab tu fuy on que fos.


Arl demoslraliva, ed. Bonner, OS I, p. 294.




UN CATALEG TEMATIC DEL LLIBRE D'AMIC 1 AMAT 105


Respos Famat: —Ni yo, deptis que tu m'aguist conegut e amat, no
Vublide, ni null temps no fiu contra tu engan ni falliment. (53)


*53, 54, 99, 103, 104, 122, 126, 133, *162, 163, 177, 182, 186, 199, *211,
219, *247, 290, 297, *306, *309, 319, 322, 323, 326, *334, 339, 355.


1.3.2 Versicles que tracten d'una parella de potencies:


1.3.2.1 Memoria i enteniment:


Estaven les cogitacions de 1'amich enfre ublidanca de sos turments e
enfre membranqa de sos plaers; cor los plaers que ha d 'amor li obliden la
malenanca, e los turments que soste per amor li remembren la benananca
que ha per amor. (181)


*7, *17, *60, *69, 78, 90, 117, 129, 132, 167, 181, 190, *224, *318, 329, 333.


1.3.2.2 Memoria i voluntat:


Demana 1'amat a 1'amich: — ̂ ,Has membran^a de nulla cosa que t'aja
guardonat per co cor me vols amarl [...] (8)


*8, 123, *188, 197, 310.


1.3.2.3 Voluntat i enteniment:


Misatge era 1'amich als princeps crestians e als infeels per son amat,
per 50 que-ls mostras la art e l s comencaments a conexer, amar, 1'amat.
(137)


19, 118, 130(Pring-Mil l3 .c) , *137, *147, 155 (Pring-Mill 3.c), 191 (Pring-
Mill 3.b), 208, 234, 241 (Pring-Mill 3.c), 306, 345.


1.3.3 Versicles que tracten d'una sola potencia:


1.3.3.1 Memoria (membranca. remembranca, remembrament,
remembrar, ublidar, ublidament, ymaginacio):


Apartaren-se 1'amich e amor, e tenien solac de l 'amat; e representa's
1'amat. Plora Famich e esvanefs amor en 1'esmortiment de 1'amich.


Reviscola 1'amat son amich com li remembrd ses faycons. (87)




106 X. DILLA


18, *28, *55, *59, 68, *87, 108, 131, 187, *193, *201, *203, 212, *238,
*239, *242, *266, *275, *311, *325, 330, *332, 334, 356.


1.3.3.2 Enteniment (entendre, cogitar, cogitacio, 1 9 conexer,
conexen^a, desconexenca, intel-ligencia, innorar):


Encontraren-se dos amichs: la i- mostrava son amat e 1'altre Yentenia.
E era qiiestio qual d 'amdos era pus prop a son amat. E per la solucio


1'amich havia conexenca de la demostracio de Trinitat. (353)


*27, 141. *149, 156, 159, *171, 172, 202, *240, 256, *279, 280, *285,
*292, *293, *327, 341, 347, *353, 354.


1.3.3.3 Voluntat (voler, amar, :" airar, desamar):


— Digues. foll, en que-t sens major volentat: o en atnar o en atrarl
Respos que en amar, per co cor ayrava per tal que pogues amar.


(158)


158, 164, 178, 189, 196, 206, 213, 214, 215, 220, 229, *263, 299, 303,
312, 314.


1.4 LA FIGURA T:


1.4.1 Triangle blau (Deu, creatura, operacio):


Crea Famat e destrui Famich. Jutja 1'amat, plora 1'amich. Recrea
1'amat, gloria a 1'hamich. Feni 1'amat sa operacio e romas 1'amich
eternalment en companyia de son amat. (305)


84 (Deu, creatura), 305 (amat [= Deu], crear, amic [= creatura], operacio),
346 (creador [= Deu], creatura).


" Els vcrsicles referits a pensaments i cogitacions son inclosos, com a efectes de 1'amor, a § 2.3.3.33.
Aquf nomes els hc tingut en compte. com a actes de 1'cnteniment, quan concorren amh actcs de les altres
potencies (p. e., versicles 17 i 69).


:" Les raons del passatge de Pring-Mill citat a § 1.3 m'estalvien d'inclourc aquf cls nombrosos
versicles on apareixen el verb umar o 1'antonim desamar. No obstant aixo. cls he consideral pertinents
en entrades relatives al ternari sencer o a un parell dc potencies, quan ['activitat de la voluntat concorrc
amb la d'alguna dc lcs altrcs potencics.




UN CATALEG TEMATIC DEL LLIBRE I)'AM1C I AMAT 107


1.4.2 Triangle verd (diferencia, concordanca e contrarietat):


Esguardava l 'amich son amat en la major diferencia e concordanga
de virtuts, e en la major contrahetat de virtuts e de vicis; e en esser,
perfeccio, qui-s covenen pus fortment sens defalliment e no esser que ab
defalliment e ab no esser. (257)


7 (diferencia), 8 (diferencia), 20 (contrastar [= contrarietat], concordanca),
79 (concordanca), 113 (contrastar, pascificar [= concordancia]), 185 (contrastar).
204 (concordants, contrarietat, diversitat [= diferencia]), 216 (contrast, discordia).
229 (concordanca), 257 (diferencia, concordanca, contrarietat), 258 (diversitat,
concordanca, contrarietat), 259 (contra, concordar), 260 (concordanca), 262
(concordanca), 281 (concordar), 282 (diferencia, concordanca), 298 (contradiccio
[= contrarietat]), 304 (contradiccio), 315 (diferencia).


1.4.3 Triangle vermell (comen^ament e mija e fi):


Estech e perlonga 1'amich sos pensaments en la granea e en la
durabletat de son amat e no y atroba comencament ni miga ni fi.


E dix 1'amat: Que mesures, foll?
Respos l 'amich: —Mesur menor ab major, e defalliment ab compli-


ment, e comencament ab infinitat, eternitat, per 50 que humilitat, pas-
ciencia, caritat, speranca, ne sie pus fortment en ma membranca. (68)


61 (comencament), 68 (comencament, miga, fi), 74 (comencar, compliment
[= fi[), 135 (fi), 180 (comencamens), 226 (comencament, mig, fi), 229 (fi), 251
(comcncament), 259 (fi), 278 (fi), 280 (comencament), 288 (compliment, comen-
cament). 298 (comencaments).


1.4.4 Triangle groc (majoritat, egualtat e menoritat):


Demanaren a 1'amich en que conexia la sentencia de son amat. Respos
que en la egualtat de plaers e languiments, a la qual son amat jutjava sos
amadors. (171)


30 (mayor), 50 (eguals), 68 (menor, major), 171 (egualtat), 202 (major,
menor), 260 (major, menor), 349 (mayor).


1.4.5 Triangle negre (afermacio e dubitacio e negacio):


Afermava 1'amich que en son amat era tota perfeccio e negava que en
son amat no havia null defalliment.




108 X. DILLA


E per aco era questio qual era major, o la afermacio o la negacio. (198)


49 (duptar), 188 (duptar), 198 (afirmacio, negacio), 2 1 202 (dubtar), 231
(duptar), 342 (duptar).


1.4.6 Qiiestions:
Llull escriu a YArt demostrativa que «enaixt con rartffex obra ab sos


estruments la forma artiftcial, enaixf la S fa 50 que fa en esta Art, ab la T,
metent-la en ses potencies objectivament e metent-la en les cambres de les
figures segons que hi pot caber», 2 2 es a dir, que, amb la conjuncio de les dues
figures, es poden formular «qiiestions, arguments e solucions, e necessaries
preposicions». 2 1 Aquestes qiiestions, plantejades sovint expltcitament amb
aquesta denominacio en els versicles del LAA, van ser ser incloses per Montoliu
entre les «analogies indiscutibles [del LAA] amb la poesia dels trobadors», 2 4


posades en relacio, a causa del seu caracter i estructura, amb les tencons i
partiments provencals. Sense negar la semblanca de les qiiestions lul l ianes amb
aquests generes poetics de debat, es pot matisar la identitat que Montoliu hi
observa («el mateix caracter i la mateixa estructura», diu), sobretot en dos
aspectes. Per una banda, la identitat estructural es redueix, propiament, al fet de
plantejar una qiiestio, ja que la forma condensada dels versicles amb prou feines
admet 1'argumentacio del debat (Llull, com sempre, va per feina), mentre que el
desenvolupament en estrofes alternes dels poemes provencals ofereix un espai
ampli per introduir raons i repliques de mes o menys abast. Per 1'altra, 1'abast
mfstico-filosofic del LAA s 'allunya forca d 'uns debats poetics on fins i tot es pot
donar el cas d 'haver d'escollir obligat una de les opcions discutides (en el joc
partit o partiment). A mes, les qiiestions de Llull se circumscriuen tematicament
al camp on pot aplicar-se YArt, es a dir, a assumptes d 'amor divf i de fe (res de
debats sobre si es millor 1'hivern o 1'estiu, com el disputat per Jacme March i
el vescomte de Rocabertf, per exemple). Per tant, sense deixar de considerar la
importancia que la poesia trobadoresca, que el mateix Llull havia conreat abans
d ' i l luminar-se, pot tenir, com a tradicio literaria de referencia, en relacio amb
el LAA, crec que els versicles deuen tenir mes a veure amb 1'engranatge de YArt.


Una ullada rapida a aquestes qiiestions revela que dues terceres parts d'elles
es refereixen a problemes de majoritat i menoritat. En general estan plantejades
de manera impersonal, amb la formula fo (o es) qiiestio (sovint com a conclusio


2 1 La qiiestio que es plantcja al final cTaquest versicle implica, tambe, com a totes lcs que trobem al
LAA, el dubte: «E per a$6 era questio qual era major, o la afermacio o la negacio».


2 2 Ed. Bonner, OS I, p. 298.
23 Ibid., p. 294.
2 4 «Ramon Llull, trobador», cit., p. 374. La referencia a les qiiestions en p. 383.




U N C A T A L E G T E M A T I C D E L LLIBRE D'AMIC I AMAT 109


del versicle, per be que no necessariament), pero, en alguns casos, es produeixen
tambe en el curs del dialeg entre 1'amic i 1'amat (no sempre amb la formula
explicita) o entre qualsevol dels dos i algun altre personatge. 2 5 S6n exemples
del primer cas:


Contrastaren-se 1'amich e 1'amat e pascificaren-los lurs amors.
E fo qiiestio qual amor hi mes major amistat. (113)
Questio fo enfre los hulls e la memoria de 1'amich, cor los hulls


dehien que mellor cosa es veer 1'amat que membrar-lo; e la memdria dix
que per lo remembrament puya 1'aygua als hulls e l cor s'enflama d'amor. (18)


I del segon:


—Digues, foll, ^en que-t sens major volentat, o en amar o en airar?
Respos que en amar, per 50 cor ayrava per tal que pogues amar. (158)
Qiiestio fo feta a 1'amich on es major perill, en sostenir treballs per


amor o benanances. Acorda 's 1'amich ab son amat e dix que perills per
malenances son per impasciencia e perills per benanances son per
desconexenca. (240)


Els versicles reportats mostren tambe que Llull no dona sempre la resposta
de les qiiestions, la qual es tanmateix a 1'abast del lector si sap fer funcionar els
mecanismes de YArt. Indico aquesta distincio catalogant separadament els
versicles que duen solucio i els que no en duen.


1.4.6.1 Qiiestions amb resposta:
* 7 , 2 6 *13, 18, *19, *21 (jutjament), *73, *74, *84, *158, * 159, * 172.


*196, 216, 217, *232, 240, 265, *281, *282, *352.
1.4.6.2 Qiiestions no respostes:
113, 114, 136, 152, 153, 154, 198, 229, 234, 243, 244, 250 , 2 7 256,


264, 265 , 2 8 287, 307, 316, 317, 327, 331 , 332, 335, 338, 340, 341, 342, 343,
*344 (judici final), 345, 353.


2 5 Les referencies d'aquests versicles es troben a les entrades corresponents als dialegs, infra §
2.3.4.3.3.


2 6 Poso un asterisc davant dels versicles que no contenen la formula fo qiiestio.
1 1 Aquest versicle i el 342, tot i que s'hi empra la formula fo qiiestio, no constitueixen cap qiicstio


entre dos conceptes: en el primer es pregunta per la possibilitat d'un fet, en el segon es demanen
significacions.


2 8 La resposta que dona 1'amic a la qiiestio formulada per l'amor en aquest versicle genera com a
rcsposta una segona qiiestio la solucio de la qual no ens es donada: pcr aixo, el registro tant en aquest
apartat com en 1'anterior.




X. DILLA


1.5 LA FIGURA V: 257.


Esguardava 1'amich son amat en la major diferencia e concordanca de
virtuts, e en la major contrarietat de virtuts e de vicis; e en esser, perfeccio,
qui-s covenen pus fortment sens defalliment e no esser que ab defalliment
e ab no esser.


1.5.1 La V blava (vertuts):


[...]
Que faporta amors?
Belles faycons, honraments e valors de mon amat.


—En que vengren?
En membranca e en enteniment.


—Ab que l l s reebist?
—Ab caritat, speranca.


Ab q u e l s guardes?
—Ab justicia, prudencia, fortitudo, tempranca. (78)


1.5.1.1 Fe: 134, 274, 280.
1.5.1.2 Esperanca: 17, 43, 49, 63, 68, 78, 79, 92, 94, 106, 117, 134,


139, 162, 197, 238, 268, 274, 330.
1.5.1.3 Caritat: 43 , 49, 68, 78, 81 , 130, 134, 285.
1.5.1.4 Justicia: 2 9 78, 134, 197, 274, 314.
1.5.1.5 Prudencia: 78, 134, 274.
1.5.1.6 Fortitudo: 63 , 78, 106, 134, 274.
1.5.1.7 Trempan^a (tempranca): 78, 106, 134, 274.


1.5.2 La V vermella (vicis):


Odorii 1'amich flors, e remembra pudors en rich avar e en lucxurios
e en desconexent ergullos. Gusta 1'amich dolcors, e entes amargors en les
possessions temporals e en 1'entrament e hiximent d'aquest mon. Senti
1'amich plaers temporals, e 1'enteniment entes lo breu trespassament
d'aquest mon e los perdurables turments, als quals son occasio los delits
qui a aquest mon son agradables. (329)


2 9 Com que es tracta aqui dc la justicia com a virtut cardinal humana i no pas com a dignital divina
(circumstancia en que Llull sol precisar «la justicia dc mon amal»), lcs relerencies d'aqucsta entrada son
difercnts de les quc es trobcn a § 1.2.11. Igualmcnt, no he inclos a les entradcs corresponents els versiclcs
amb ocurrencies csporadiques d'altrcs virtuts referides a Deu, que semblen mes aviat variants de les
dignitals.




UN CATALEG TEMATIC DEL LLIBRE I)'AM1C I AMAT I I 1


1.5.2.1 Gola: 3 , 1


1.5.2.2 Luxuria: 329 (lucxurios).
1.5.2.3 Avaricia: 152 (homens q u i s depenyen folls per ajustar diners),


284 (retrat d'un bisbe ric), 313 (avar), 329 (rich avar).
1.5.2.4 Accidia: 1 1 115 (pererosament).
1.5.2.5 Superbia o ergull: 315, 329 (ergullos).
1.5.2.6 Enveja: 193, 313 (cobeu).
1.5.2.7 Ira: 332.


1.6 LA FIGURA X:


Aquesta figura, coneguda tambe com la d'oposits, es la que pateix mes
alteracions en el transit de YArs compendiosa a YArt demostrativa. Aixo no
obstant, dos dels quatre parells que n 'he pogut localitzar al IAA (la figura en te
sempre vuit) son compartits per les dues versions i amb la mateixa ubicacio.
Efectivament, perfeccio vs. defectus ocupen les cambres tercera i onzena de la
figura X en totes dues arts, mentre que merit vs. colpa s'encaben en la quarta i
dotzena, respectivament.


1.6.1 Perfeccio vs. defectus:


Afermava 1'amich que en son amat era tota peifeccio e negava que en
son amat no havia null defalliment.


E per aco era qiiestio qual era major, o la afermacio o la negacio.
(198)


34 (compliment [= perfeccio] vs. defalliment [= defectus)), 68 (compliment
vs. defalliment), 177 (acabaments [= perfeccio] vs. defalliments), 198 (perfeccio
vs. defalliment), 257 (perfeccio vs. defalliment), 261 (perfeccio vs. inperfeccio),
278 (perfeccio vs. defallir), 307 (acabament vs. defalliment).


1.6.2 Merit vs. colpa:


Combatien-se colpes e merits en la consciencia e en la volentat de


"' Aqucsl pccal mortal no se cita en cap moment. pero es implicit, a contrario, cn el mcnysprcu dc
lcs «viandes» dcl versicle 347, un menyspreu quc afccta tambe la luxiiria («fcmbres»), 1'avan'cia («diners»)
i 1'orgull («vanagloria»).


" Aquest vici i cl segiicnt aparcixcn intervcrtits a VArt demostrativa.




112 X. DILLA


l 'amich. Ejusticia, membranca muntiplicaven consciencia; e misericordia,
speran^a multiplicaven benanan^a en la volentat de Famat. E per a?6 los
merits vencien colpes e torts en la penitencia de 1'amich. (197)


197, 312 (merits vs. colpables).


1.6.3 Gldria vs. pena: 3 2


[...] E 1'amat li respos dient que ell havia pres molt gran engan en 90
que havia creat home per 50 que-n fos amat, conegut, honrat. E de mill
homens, los ^ent lo temien e 1'amaven tant solament; e de los cent, los -xc-
lo temien per 50 que no-ls donas pena, e los x- 1'amaven per 90 que-lls donas
gldria. E no era quaix qui 1'amas per sa bonea e sa nobilitat. [...] (211)


1.7 LA FIGURA Y (veritat) I LA FIGURA Z (falsetat):


—Digues, amador, ^en que has mes de enteniment, 0 en entendre
veritat o falsetat?


Respos que en entendre veritat.
—Per que?


—Cor enten falsetat per 90 que puscha mills entendre veritat. (159)


159, 185, 248 (veritat vs. falsies), 260, 279 (vera vs. falsetat), 304 (ver vs.
fals).


1.8 LA FIGURA ELEMENTAL:


Dehia 1'amich:
—Si vosaltres, amadors, volets foch, venits a mon cor e en^enets


vostres lantees. E si volets aygua, venits als meus hulls, qui decorren de
lagremes. E si volets pensaments d'amor, venits-los pendre a mes
cogitacions. (166)


1.8.1 Foc: 2 (enluminades), 18 (enflamar-se), 38 (lamp, resplandor), 45
(fochs, scalfar), 50 (calor, lugor), 96 (lum, inluminar), 118 (enlumenar, lugoros,


5 2 Situades, respectivamcnt, dins les cambres sisena i catorzena. En la figura de X de VArt
demoslrativa, «immediatc» i «mediate» ocupen el seu lloc.




UN CATALEG TEMATIC DEL LLIBRE D'AM1C 1 AMAT 113


resplandent), 139 (calor), 166, 199 (lugor), 280 (inlumenar, scalfar), 330 (calor),
356 (scalfar, aflamar).


1.8.2 Aer: 58 (vent), 228 (vents).
1.8.3 Aigua: 4, 18, 38, 50, 125, 165, 166, 303, 330 (set, fred), 356


(refredava ab lagremes e plors) . 3 3


1.8.4 Terra: 3 4 34, 244 (terra, soterrar).
1.8.5 Conceptes relacionats amb el funcionament de la figura elemental:


Propietat e comunitat s 'encontraren es mesclaren per 50 que fos
amistat e benvolenca enfre 1'amich e 1'amat. (44)


1.8.5.1 Mesclament: 44 (mesclar), 50, 81 , 225.
1.8.5.2 Propietat, comunitat: 44, 156 (be comti, be special).
1.8.5.3 Composicio: 45 (bastit, compost).


2. L 'AMOR MISTIC


2.1 L'AMOR:


2.1.1 Definicio:


Demana 1'amat a 1'amich que era amor. Respos que presencia de
faycons e de paraules d 'amat en cor suspirant d 'amador; e languiment per
desig e per plors en cor d 'amich. Amor es bulliment d'audacia e de temor
per frevor. E amor es final volentat a desirar son amat. E amor es aquella
cosa qui aucis 1'amich con ohi cantar de les bellees de son amat:


—E amor es 50 en que es ma mort e en que esta tots jorns ma
volentat. (164) 3 5


10, 81 , 164, 228, 229, 287 . 3 6


Quant a les nombroses ocurrencies de llagrimes i plors, veg. 1'entrada corresponent (§ 2.3.3.37).
, J Evidentment. no tinc en compte aquf la terra en les accepcions de «territori» i «planeta».


El valor explicatiu dc la frase d'estil direcle de 1'amic en relacio amb el cos del versicle justifica
els dos punts que poso al final del primer paragraf, en lloc del punt tradicional.


Cfr. catalegs de definicions de 1'amor no sempre coincidents amb el meu a Montoliu, «Ramon Llull,
trobador», cil., pp. 15-16 (§ «Definicions de 1'amor i de les seves virtuts i condicions»), i Caimari,
anotador, Bhmquerna IV, ed. cit., p. 77 («un definicionari de 1'amor»).




X. DILLA


2.1.2 Condicions, caracteristiques:


Les vies d'amor son longues e breus, per 50 cor amor es clara, pura,
nedea, vera, subtil, simple, forts, diligent, lugurosa, abundosa de novells
pensaments e de antichs remembraments. (69)


33, 69, 82 (1'amor com a meravella), 151 (spirits d 'amors).


2.2 L'AMAT:


2.2.1 Condicions, qualitats: 1 7


Les condicions d 'amor son que 1'amich sia sufirent, pacient, humil,
temoros, diligent, confiant, e que s'aventur a grans perills a honrar son
amat.


E les condicions de Famat son que sia vertader, liberal, piadors, just,
a son amich. (33)


2.2.1.1 Ajuda: 134 (ajudar), 308, 309 (ajudar), 314 (ajudar).
2.2.1.2 Altees: 56, 177, 290 ™
2.2.1.3 Bellees: 66 (belles custumes), 72, 78 (belles faycons), 164, 218


(bells capteniments).
2.2.1.4 Benauyranca: 180.
2.2.1.5 Honors, honraments: 11 (honors), 12, 51 , 65, 78, 95, 144,


147, 194, 202, 206, 213, 219, 222, 223, 231 , 238, 245, 253, 275, 285, 286, 290,
292 (honramens, honors), 293, 295 (honors), 297, 303, 310 (honraments, honors),
313 (honors), 314 (honors), 350.


2.2.1.6 Humilitat: 43 , 308, 316.
2.2.1.7 Pasciencia: 43 , 308.
2.2.1.8 Perdo: 207, 301, 302, 308, 3 1 1 , 3 1 7 (perdonar).
2.2.1.9 Restaurament: 308.
22.1.10 Valors: 78, 144, 168, 209, 236, 253, 292, 301 (valor), 309, 310.


1 7 Com s'observa en el versicle segiient, les condicions de l'amal son, evidentment, lcs dignitats
divines de la figura A. En aqucst apartat. doncs, em limito a reportar nomcs lcs qualitats o condicions de
1'amat no esmentades antcriorment.


5 8 Veg. infra § 3.1.1 «El cel sobira», esp. versicle 147, on Llull esmenta «les altees subiranes dels
cels».




UN CATALEG TEMATIC DEL LLIBRE l)'AMIC I AMAT 115


2.3 L'AMIC:


2.3.1 Amics, amadors:


Encontraren-se dos amichs: la i- mostrava son amat e 1'altre Fentenia.
E era qiiestio qual d 'amdos era pus prop a son amat. E per la solucio


1'amich havia conexenca de la demostracio de Trinitat. (353)


3, 20, 59, 76. 80, 95, 97, 106, 107, 109, 138, 144 (loadors), 149. 166. 168.
171, 179 (companyo), 199, 202 (loadors, amadors), 209 (amadors, loadors), 210,
215, 221, 225, 226, 241 (falses amadors), 248, 266 (servidors), 283 (falses
amadors), 306, 337, 353, 357 (amadors, servidors).


2.3.2 Condicions, qualitats:


Demanava 1'amat a les gents si havien vist son amich; e ells
mostraven-li les calitats de son amich. E 1'amat dix que son amich era
ardit, temeros, rich e pobre, alegre, trist, consiros, e languia tots jorns per
s-amor. (271)


2.3.2.1 Ardiment: 81 , 116, 209 (ardit), 271 (ardit).
2.3.2.2 Audacia: 116, 130, 164.
2.3.2.3 Aventurer: 11 (aventurar-se a greus perills), 33 (idem)."'
2.3.2.4 Confianca: 33 (confiant), 57, 295 (confiar-se en 1'amat).
2.3.2.5 Consciencia: 42, 117, 336, 357.
2.3.2.6 Contriccio: 42, 49, 286, 301, 303, 308, 316, 327, 357.
2.3.2.7 Devocio: 34, 42, 92, 95 (devots amadors), 115, 125, 130, 165.


202, 234, 274, 280, 316.
2.3.2.8 Diligencia: 33 (diligent), 69 (diligent), 117.
2.3.2.9 Frevor: 75, 95 (fervents amadors), 164, 202 (frevents), 340.
2.3.2.10 Honrador (dels honraments o de les honors) de 1'amat


(honrar): 12, 33, 60, 63, 79, 150, 160, 161, 168, 188 (honraments), 194, 206,
209, 211 , 229, 231, 247 (desonrar), 256 (honrar, desonrar), 273 (desonrar), 292.
293, 295, 296, 303, 313, 340, 350, 354.


2.3.2.11 Humilitat: 23 , 33, 68, 266.
2.3.2.12 Leyaltat: 117, 285.
2.3.2.13 Menyspreu del mon:


" Veg. infra § 2.3.3.34, «Perills»




116 X. DILLA


Digues, foll: vols murir?
Respds que hoc: —En los delits d'aquest mon e en los pensaments dels


malehits qui ubliden e desonren mon amat; en los quals pensamens no vull
esser entes ni volgut, pus que no y es mon amat. (247)


12. 247. 273. 2S3. 328. 3 :9 , 330, 347, 350, 356, 357.


2.3.2.14 Obediencia: 30 (desobeir), 58, 117, 213, 231, 238, 256
(desobedient). 269.


2.3.2.15 Oracio: 234, 235 (adorar), 323 (adorar), 347.
2.3.2.16 Paciencia: 9, 23, 33 (pacient), 63 , 68, 92, 117, 130, 139, 162,


190. 217, 238, 240 (impasciencia), 249, 266, 270, 286 (inpaciencia), 332, 335.
2.3.2.17 Penediment: 49, 327, 328.
2.3.2.18 Penitencia: 117, 197, 232, 328.
2.3.2.19 Perdo: 98, 267.
2.3.2.20 Perseveranca: 63 , 235, 238, 308.
2.3.2.21 Pobretat, pobrea: 57, 1 17, 138 (pobrement vestit), 149


(pobrement vestit), 179 (home pobre), 194, 266, 271 (pobre), 330.
2.3.2.22 Saviesa: 265, 280, 313.
2.3.2.23 Sofriment: 33 (sufirent), 58 (suferre).
2.3.2.24 Soledat: 46 (soliditat, sol enfre les gents), 47 (sol), 227


(asoliar-se, sol enfre les gents), 239 (solitudo), 300 (sol, solitari, solitat).
2.3.2.25 Temor (tembre): 33 (temoros), 45, 48, 75, 81 , 94, 114, 116,


188, 211, 232, 271 (temeros), 285, 332, 340, 357.


2.3.3 Efcctcs dc 1'amor cn Pamic:


Gabava 's e alegrava's 1'amich en les noblees de son amat. Languia
1'amich per sobrecogitacions e pensamens.


E era qiiestio qual sentia pus fortment, o l s plaers o l s turments.
(136) 4 0


2.3.3.1 Afliccions: 227.
2.3.3.2 Alegria (alegrar-se): 5 (guabar-se), 136 (gabar-se, alegrar-se),


145, 153, 256, 296.
2.3.3.3 Amors: 2, 3, 9, 22, 24, 36, 50, 52, 61 , 71 , 72, 92, 113, 126,


170, 226, 230 (amar), 286, 288, 292, 299, 313, 320, 321, 324, 328, 356.


4 0 Aquest versicle planteja succintament 1'ambivalencia dels efectes que 1'amor mistic provoca en
1'amic: els uns positius, plaents, els altres negalius, dolorosos.




UN CATALEG TEMATIC DEL LLIBRE D'AM1C 1 AMAT 117


2.3.3.4 Ansies: 70, 110, 201 , 343 (angoxos).
2.3.3.5 Benanan^a: 63 , 64 (benahuyranca), 65, 72, 101, 107


(benauyranca), 174 (benauyranca), 178, 181, 187, 197, 240, 256, 265, 286.
2.3.3.6 Benediccio: 138, 207, 222, 289.
2.3.3.7 Calor: 45 (scalfar), 139, 330, 356 (scalfar, aflamar).
2.3.3.8 Cants, cantics (cantar, loar): 38, 54, 79 (loar), 107, 129


(loar), 130 (loar), 144 (loar), 147 (loar), 156 (loar), 178, 202 (loar), 4 ' 209
(loador), 212, 231 , 236, 245, 249 (loadors), 261 , 263, 264, 273, 285, 292, 301,
309, 310.


2.3.3.9 Consideracions: 2.
2.3.3.10 Consolacio, consolacions: 92, 95 (aconsolar), 117, 139, 140


(consolar), 145 (consolar-se), 146 (aconsolar-se), 162 (consolar), 320, 325
(consolat), 335 (desconsolat).


2.3.3.11 Desonors: 245.
2.3.3.12 Desigs, desirers, desirar, desig: 45, 64, 70, 78, 92, 109, 135,


150, 162, 164, 170, 230, 235, 252, 272, 285, 297, 309, 314, 322.
2.3.3.13 Dolcor: 56.
2.3.3.14 Dolors, dolor: 10, 13, 7 1 , 72, 102, 111, 187, 301.
2.3.3.15 Enbarbesclat: 72, 112, 180, 188, 203, 265.
2.3.3.16 Scarnit: 142, 230, 246, 248.
2.3.3.17 Exil, stranyedat: 108 (terra estranya), 161 (terra stranya), 206


(terres stranyes), 236 (exils), 252 (stranyedats), 325 (stranyedat, terra stranya).
2.3.3.18 Fam: 330.
2.3.3.19 Fret: 330, 356 (refredar).
2.3.3.20 Follia (foll): 12, 13, 54, 62, 65, 68, 72, 73, 74, 78, 82, 91 ,


142, 152, 158, 169, 170, 172, 174, 176, 183, 193, 196, 205, 208, 229, 232, 235,
239, 247, 248, 255, 273, 276, 279, 280, 282, 284, 285, 287, 346, 350, 351, 354,
357.


2.3.3.21 Gloria: 187, 21 1, 215, 305.
2.3.3.22 Gracia: 207.
2.3.3.23 Grats: 14.
2.3.3.24 Llanguiments, llangors, llanguir: 5, 9, 14, 22, 24, 31 , 4 1 ,


45, 48, 51 , 56, 57, 70, 75, 78, 84, 85, 86, 92, 96, 102, 105, 106, 110, 121, 124,
126, 127, 136, 143, 150, 160, 161, 162, 164, 167, 168, 169, 170, 171, 172, 184,
189, 190, 201, 213, 216, 222, 230, 237, 245, 251, 271, 274, 291, 293, 295, 306,
309, 310, 313, 320, 321, 356.


2.3.3.25 Magresa: 106 (magres faycons), 138 (magre), 149 (magre),
161 (magres faycons e groga color).


4 1 D'aquf endavant totes les ocurrencies son del verb loar.




118 X. 1)11.1 ,\


2.3.3.26 Malananca: 58, 63, 65, 66, 79, 81 , 107. 181. 240, 245, 256,
265, 286 (maltrets).


2.3.3.27 Malalt, emmalaltir, malaltia: 23, 86, 201, 238, 328, 330.
2.3.3.28 Martire: 314, 356 (persecucions).
2.3.3.29 Merits: 174, 215 (merit), 336.
2.3.3.30 Mort, morir: 5, 14, 17, 26, 52 (veure's occir), 139, 162, 164,


189, 226, 228 (perir), 230, 242, 244, 333, 350, 352.
2.3.3.31 Nuedat: 330.
2.3.3.32 Passio: 75, 110, 125, 143 (passions), 145 (passio, passions), 190.
2.3.3.33 Pensaments, pensar: 3, 17, 23, 25, 36 (consiros), 40, 4 1 , 42


(consirers), 45 (cogitacions), 48, 64, 68, 69, 70 (cogitaments), 72 (consiros), 78,
85, 86, 96, 102, 109, 111, 120, 121, 126, 128, 130, 135, 136 (sobrecogitacions
e pensamens), 141 (cogitar), 143, 150, 153 (sobrecogitaments), 161, 162, 165,
166 (pensaments, cogitacions), 167 (cogitar), 170, 175, 180 (pensiu), 181
(cogitacions), 203, 213, 217, 218, 222, 223, 224, 225, 227, 233, 235, 236, 243
(pensaments, cogitar), 252, 268, 271 (consiros), 274, 285 (cogitar), 288, 291,
292, 293, 295, 297, 299, 313, 314, 321, 324, 334, 348 (consiros).


2.3.3.34 Perills, perillar: 11, 33, 60, 64, 70, 167, 175, 205 (perillos),
228, 236, 240, 245, 270, 295, 306, 310, 311 (perillament), 351.


2.3.3.35 Plaers, plaer: 8, 31 , 45, 56, 70, 81 , 96, 109, 117, 127, 136,
171. 172, 178 (plaent), 181, 189, 225, 237, 274, 291, 297, 320, 331, 348.


2.3.3.36 Plants, planyer(-se): 124, 139, 144, 161. 175 (complanyer-
se), 237. 274, 351.


2.3.3.37 Plors, plorar, plor, lagremes: 4 2 2, 4. 6, 13, 20, 21 , 24, 28,
30, 38, 4 1 , 42, 45, 48, 49, 59, 64, 78, 87, 9 1 , 92, 95, 100, 102, 106, 108, 109,
112, 120, 121, 122, 124, 126, 127, 128, 130, 140, 143, 144, 150, 161, 163, 164,
165, 166, 168, 169, 170, 175, 179, 184, 203, 206, 218, 222, 224, 226, 227, 230,
236, 237, 268, 273, 274, 286, 295, 305, 308, 310, 313, 321 , 324, 328, 340, 343,
347, 351, 355, 356.


2.3.3.38 Reveniment: 31 .
2.3.3.39 Sanament, sanitat, sanar: 4 ' 51 , 86, 92, 117, 237, 238, 330.
2.3.3.40 Satisfacio: 42.
2.3.3.41 Servitut, serf, sclau, catiu: 169, 213, 236, 287, 310.
2.3.3.42 Set: 330.
2.3.3.43 Suspirs: 2. 13, 21 . 38, 4 1 , 42, 70, 78, 92, 100, 102, 120, 122


(suspirar), 126, 130, 161, 164 (suspirar), 184, 213, 224, 230 (suspirar), 236, 295,
308, 321, 328, 340, 351.


42 Lagremes aparcix, en gcncral. cn la bimembracio lagremes e plors.
4 1 Vcg. supra § 2.3.3.27, «Malalt. cmmalaltir. malallia».




UN CATALEG TEMATIC DEL LLIBRE D'AM1C 1 AMAT 119


2.3.3.44 Treballs, treball: 8, 10, 13, 14, 28 (treballar), 35, 64, 66, 70,
71 , 84, 85, 92, 109 (treballat), 141 (treballat), 145, 167, 169, 170. 172, 174
(treballar), 175, 180, 184, 201 , 216, 218, 223, 225, 232, 235 (treballar), 236,
240, 270, 286, 291, 297, 320, 331 , 334 (treballar), 336 (treballs, empatxaments),
351, 357.


2.3.3.45 Tribulacions: 3, 56, 92. 110, 120, 128. 130. 226. 286, 293.
294, 295, 311, 321, 324, 330, 351 , 356.


2.3.3.46 Tristicia: 10, 85, 153, 161, 187, 256, 268, 271 (trist).
2.3.3.47 Turments, turmentar(-se): 32, 35, 52, 70, 105, 111. 136.


150, 160, 162, 174, 175, 181. 184, 189, 225, 228, 237, 256.
2.3.3.48 Virtuts: 92.


2.3.4 La relacio entre l'amic i 1'amat:


Apartaren-se 1'amich e amor, e tenien solac de 1'amat; e represenuVs
1'amat. Plora 1'amich e esvanef s amor en 1'esmortiment de 1'amich.


Reviscola 1'amat son amich con li remembra ses faycons. (87)


2.3.4.1 La recerca de 1'amat:
2.3.4.1.1 El cami:


Incloc aqui tots els versicles que al ludeixen a les vies, llocs i carreres
on 1'amic busca 1'amat i, tambe, aquells en que apareixen verbs com
encercar, cercar, anar per, encontrar, e t c , que expressen, be implfcitament
be explfcitament, el moviment de 1'amic buscant el passatge del segle cap
a 1'amat.


2, 14, 19, 25, 28, 34, 36, 40, 54, 59, 69, 83, 88, 106, 108, 109, 115. 129, 135,
142, 149, 161, 179, 185, 205, 206, 266, 273, 306, 320, 337, 340, 342, 343, 348, 349.


2.3.4.1.2 Preguntes i respostes:
La recerca de 1'amat per Famic i el sentit mateix de la relacio mistica


s'expressa sovint a traves de preguntes i respostes que es fan els diversos
personatges que intervenen en els versicles. Les classifico segons qui fa la
pregunta i qui la respon. 4 4


2.3.4.1.2.1 Amat/amic: 7, 8, 9, 10, 67, 93 . 164, 214, 294,
335 . 4 5


4 4 Veg. supra § 1.4.6, «Qiiestions».
4 5 L'amic es cl destinatari d"aquesta iiltima pregunta («l'amich [...]; [...] son amat li leu questio»). pero


no se'ns en dona la rcsposta.




120 X. DILLA


2.3.4.1.2.2 Amat/3a persona: 271 .
2.3.4.1.2.3 Amic/amat: 1, 80 (per carta), 84, 90, 2 1 1 . 4 6


2.3.4.1.2.4 Amic/enteniment, voluntat: 19.
2.3.4.1.2.5 Amic/oceil: 16, 35, 58.
2.3.4.1.2.6 Amic/3a persona: 40, 202, 342.
2.3.4.1.2.7 Amic (pregunta retorica): 4.
2.3.4.1.2.8 Amor/amic: 76 (amor/amadors), 349.
2.3.4.1.2.9 3a persona/amat: 81 , 184, 231.
2.3.4.1.2.10 3a persona/amic: 11, 12, 13, 24, 25, 37, 39,


40, 47, 52, 54, 57, 61 , 62, 63, 65, 70, 72, 73, 74, 78, 81 , 82, 9 1 , 94, 97, 104,
117, 119, 132, 155, 158, 159, 169, 170, 171, 172, 173, 174, 176, 182, 183, 192,
193, 194, 195, 196, 205, 208, 209, 212, 229, 230, 232, 235, 236, 239, 240, 247,
255, 272, 276, 279, 280, 281, 282, 283, 284, 285, 287, 346, 348, 350, 351, 352,
354, 357.


2.3.4.1.2.11 3a persona (pregunta retorica): 5.


2.3.4.1.3 Son:


Ocasionalment la trobada entre Tamic i Famat perilla quan el primer
s 'adorm perque «molt havia treballat en cerchar son amat» (versicle 28). L'esforc
per vencer la son plorant o la intervencio de 1'amat resol aquest destorb.


28, 55, 122, 141, 233, 269, 331, 336.
2.3.4.2 Acostament a 1'amat:


2.3.4.2.1 L'ascens i el descens:


Sobre amor esta molt altament 1'amat e dejtis amor esta molt
baxament 1'amich. E amor, qui esta en lo mig, devalla 1'amat a 1'amich e
puja 1'amich a 1'amat.


E del devallament e puyament viu e pren comencament la amor, per
la qual langueix 1'amich e es servit 1'amat. (251)


56 (puyar, baxar), 99 (puyar), 133 (puyar), 147 (devallar), 177 (levar,
pujar), 219 (pujar), 251 (devallament, puyament), 280 (scala, pujar), 303 (puyar,
devallar), 309 (exalcar, devallar, pujar), 315 (pujar), 319 (pujar, scala, devallar).


4 , 1 Aqucst versicle inclou una primera pregunta de l'amic a 1'amat, aixf com la contestacio corresponent
(«E dix-li que [...]. L'amat li respos dient que [...]»), pero acaba amb una segona pregunta adrecada tambe
a 1'amat pero de la qual no se'ns dona la resposta.




UN CATALEG TEMATIC DEL LLIBRE D'AMIC 1 AMAT 121


2.3.4.2.2 Contemplacio de 1'amat (contemplar, veer, esguar-
dar): 6, 18, 4 1 , 56, 66, 93, 146, 190, 211, 222, 257, 258, 262, 289, 321 , 339,
341, 350.


2.3.4.2.3 Presencia/absencia de 1'amat: 7, 28, 40, 90, 95, 105,
112, 119, 163, 164, 186, 199, 249.


2.3.4.2.4 Solac (de 1'amic amb 1'amat): 87, 100, 239, 293, 340
(asolacar).


2.3.4.3 Comunicacio entre 1'amic i 1'amat:
2.3.4.3.1 Representacio de 1'amat en les criatures, coses


visibles i corporals, Hocs, e t c : 27, 40, 57, 66, 88, 199, 323.
2.3.4.3.2 Dialeg amb senyals d'amor: 29, 48, 51 (sagell e


empremta), 100 (misatges), 120, 151, 155, 165 (per misatgers), 168, 226.
2.3.4.3.3 Dialegs:
Incloc aquf els dialegs entre 1'amic i 1'amat, tant en estil directe


com indirecte, aixi com aquells en que intervenen altres personatges.
2.3.4.3.3.1 Amat/amic: 55, 129, 286, 288, 289.
2.3.4.3.3.2 Amat/(3a persona): 144. 4 7


2.3.4.3.3.3 Amic/amat: 6. 29, 51 , 53, 64, 67, 7 1 , 4 8 88, 95,
103, 105, 130, 145, 211, 221, 222, 291 , 292, 293, 297, 301, 302, 303, 308, 309,
310, 311, 312, 313, 314, 315, 334.


2.3.4.3.3.4 Amic/3a persona: 4 9 *32, "66 (un loch), 77,
106, 5 0 *116, *123, 131, *143, 166, *198, *234, *304, *318.


2.3.4.3.3.5 Ocell/amic: 111.
2.3.4.3.3.6 3a persona/amat: 311 .
2.3.4.3.3.7 3a persona/amic: 212, 248, 259, 273, 338.


2.3.4.3.4 Comunicacio escrita:
2.3.4.3.4.1 Missatges escrits: 121 (text escrit per 1'amic),


125 (1'amic escriu cartes a 1'amat).
2.3.4.3.4.2 Llibres: 14 (llegit per 1'amat, explica les llangors


i grats de 1'amic per amor), 15 (escrit per 1'amic per lloar la Verge), 85 (1'amat
el tramet a 1'amic, descriu les faicons de 1'amat), 222 (Uibres on son inscrits,


4 7 El destinatari de la declaracio de 1'amal es completament indefinit i no explfcit.
4 8 Es tracta, dc fet, d'un dialeg per persona interposada: 1'amic es queixa dc 1'amat davant de «moltes


gents», i es aquesta qucixa publica allo que provoca 1'excusacio final de 1'amat.
4 9 En els casos marcats amb asterisc trobem una declaracio de 1'amic en estil directe sense un


destinatari definit.
5 0 Un dialeg passat refcrit en estil indirecte a dins d'una intcrvcncio en estil directe de 1'amic, de


caracter narratiu i sense destinatari concret.




122 X. DILLA


respectivament, els qui se salvaran i els qui es condemnaran eternament; el nom
de 1'amic figura en el primer).


2.3.4.3.5 Llenguatge de 1'amor vs. inutilitat del llenguatge
huma: 27, 29, 9 5 , " 146.


2.3.4.3.6 Secret d"amor, secrets de 1'amat, revelacio: 32, 74,
75, 149, 154, 157. 258, 280.


2.3.4.4 lmatges de 1'amor:
2.3.4.4.1 Carcre (preso) d'amor: 109, 162, 220, 245, 292, 357.
2.3.4.4.2 Corda (lla?) de 1'amor: 126.
2.3.4.4.3 Guardo, guardonar, do (de 1'amat): 8, 30, 76, 105,


123, 139. 167. 311 , 351 .
2.3.4.4.4 Llit d'amors: 36, 127, 224 (lit de pensamens), 331 .
2.3.4.4.5 Servei amoros (de Pamic), servir, servidor: 34, 35,


63, 64, 66, 70, 102, 108, 220, 221 . 229, 236, 251 , 270, 296, 336, 354, 357.


3. EL MON


3.1 EL COSMOS:


3.1.1 El cel sobira: 5 2


Tant plora e crida 1'amich a son amat tro que-1 amat devalla de les
altees subiranes dels cels e vench en terra plorar e planyer e murir per
amor; e per nudrir los homens a amar e a conexer, loar, sos honraments.
(147)


139 (lo subira cel), 147 (les altees subiranes dels cels), 199 (lo cel).


3.1.1.1 Les esferes celestials:
3.1.1.1.1 El sol: 6, 118.
3.1.1.1.2 Venus: 118 (1'estel en 1'alba).


5 1 En aqucsl vcrsicle, el sintagma «lenguatge d'amor» podria referir-se a 1'expressio oral, pcrque tot
i que 1'amic hi busca 1'amat «ab sos pensaments», cl «lenguatge d'amor» es el mitja emprat per demanar-
ne notfcies «a les gcnts».


' : Quant als ocupants del ccl empiri (Deu, la Vcrgc, els angels i cls sants), vcg. infra § 3.2.2.14.3 («La
fe catholica»).




UN CATALEG TEMATIC DEL LLIBRE D'AM1C I AMAT 123


3.1.1.1.3 La Huna: 118.
3.1.1.1.4 Fendmens de les esferes celestials:


3.1.1.1.4.1 L'eclipsi: 199.


3.1.2 El mon sublunar:


Cantava 1'aucel en un ram de fulles e de flors, e lo vent menava les
fulles e aportava odor de les flors.


Demanava l 'amich a 1'aucel que significava lo moviment de les fulles
ni la odor de les flors. Respos: —Les fulles signifiquen en lur moviment
obediencia, e la odor, suferre e malananca. (58) 5 3


3.1.2.1 La terra: 147, 199.
3.1.2.2 Fendmens atmosferics:


3.1.2.2.1 El llamp: 38.
3.1.2.2.2 El tro: 38.
3.1.2.2.3 Els nuvols: 118 (lo nuvolat).
3.1.2.2.4 La neu: 38.
3.1.2.2.5 El vent: 228.


3.1.2.3 El transcurs natural del temps:
3.1.2.3.1 El dia: 118.
3.1.2.3.2 La nit: 118, 141.
3.1.2.3.3 L'alba: 26, 118.


3.1.2.4 El mon animal:
3.1.2.4.1 Ocells: 16. 26, 27, 35, 4 1 , 58, 111.
3.1.2.4.2 Lleons: 108, 115.
3.1.2.4.3 Gossos: 122 (cans).


3.1.2.5 El mon vegetal:
3.1.2.5.1 El bosc: 185 (boscatge).
3.1.2.5.2 El jardi: 27 (verger), 157 (verger).
3.1.2.5.3 Arbres: 47, 58 (un ram), 84, 111 (-i- ram), 210.
3.1.2.5.4 Flors: 36, 58, 84, 250 (florir), 329.
3.1.2.5.5 Espines: 36.
3.1.2.5.6 Fruits: 70, 84, 250 (sements, fruyt).
3.1.2.5.7 Fulles: 58, 84. 250 (fullar).


3.1.2.6 El mon mineral:


" Aqucst vcrsicle illustra perfectament cl valor simbolic que tenen la majoria dels essers —animats
0 inanimats— i accions inventariats en les entradcs segiienls d'uqucsl bloc.




124 X. DILLA


3.1.2.6.1 El mar: 38 (ondes de mar), 228 (mar tribulada de
ondes), 295 (pelech).


3.1.2.6.2 La font: 22, 109, 275.
3.1.2.6.3 Munts i plans: 34, 99 (lo munt de 1'amat), 109.


3.1.2.7 Els colors: 38 (blancor), 89 (vermells), 161 (groga color), 254


(vermells).


3.2 L'HOME:


3.2.1 EI cos:


Dehia 1'amich a son amat: —Amable amat, tu has mos hulls acustu-
mats e nudrits a veer, e mes orelles a oir, tos honramens. E per atjo es
acustumat mon cor a pensaments, per los quals has acustumats mos hulls
a plorar e mon cors a languir. [...] (222)


92, 109, 143, 169, 174, 222, 227, 278, 310, 314, 337.


3.2.1.1 EI cor: 6, 18, 29, 38 (coratge), 49, 56, 73, 88, 92, 122, 130,
139, 161, 164, 166, 174, 203 (coratge, cor), 210, 222, 223, 227, 239 (coratge),
241 (coratge), 242 (coratge), 250, 303, 328.


3.2.1.2 La cara: 161, 168, 246.
3.2.1.3 Els ulls: 6, 18, 21 , 27, 29, 40 (hulls mentals, hulls corporals),


4 1 , 5 4 49, 78, 88, 108, 121, 122, 161, 163 (uuls corporals), 165, 166, 168, 203,
222, 227, 268, 288, 303, 328, 347.


3.2.1.4 La boca: 32, 130.
3.2.1.5 Les orelles: 222.
3.2.1.6 Els cabells: 246.
3.2.1.7 EIs sentits corporals: 329 (odorar, gustar).


3.2.2 Activitats de Phome:


Sembrava 1'amat en lo cor de 1'amich desigs, suspirs, virtuts e amors.
Regava 1'amich les sements ab lagremes e ab plors.


Sembrava 1'amat en lo cors de 1'amich treballs, tribulacions, langui-
ments. Sanava 1'amich son cors ab speranca, devocio, paciencia, consola-
cions. (92)


5 4 Com en el vcrsicle antcrior, es tracta aquf tambe cTuns ulls metaforics: «Ab hulls dc pensamcnts,
languiments, de suspirs e de plors sguardava 1'amich son amat [...]».




U N C A T A L E G T E M A T I C D E L LLIBRE D'AM1C I AMAT 125


3.2.2.1 L'alimentaci6: 22 (beure), 23 (peixer, abeurar), 50 (aygua, vi),
138 (menjar, dejunar), 206 (dejunar) 213 (menjar, beure), 284 (enabs, scudelles,
talladors d'argent), 347 (viandes), 355 (vi).


3.2.2.2 La indumentaria: 23 (vestir), 30 (gonella), 76 (vestir, ornar),
89 (vestiments), 128 (mantell, cota, gonella, capell, camissa, calces, garlanda),
138 (vestimens, vestir), 143 (vestir-se de drap), 149 (vestir), 161 (desmerxar-se),
213 (vestir), 246 (vestiments), 254 (vestir de drap, vestiments), 284 (vestedures),
315 (vestir).


3.2.2.3 L'habitatge: 17 (ostal), 24 (casa), 36 (lit), 42 (claus, portes,
porter), 43 (porta, portes), 94 (ostal), 98 (albergar, ostal, mayordome, hostalatge),
127 (lit, lancols, cobertor, cuxi), 224 (albergar, hostal, lit), 266 (portes), 284
(taula, cambra, lit), 331 (lit).


3.2.2.4 El marc urba: 54 (una ciutat), 93 (festa, cort, barons, convits,
dons), 170 (viles, castells, ciutats, comdats, dugats, emperis, regnats), 179 (una
gran ciutat), 206 (fer almoyna), 218 (vehins), 266 (demanar almoyna), 274 (una
bella ^iutat), 284 (palau episcopal), 333 (ciutat, portals, entrament).


3.2.2.5 La vida eremitica: 109 ( i - ermita).
3.2.2.6 El comenj: 77 (comprar i vendre, guanyar i perdre), 102


(benefici), 167 (pagar), 170 (diners), 213 (comprar un esclau), 272 (vendre,
comprar, diner), 284 (caxes, diners), 324 (comprar, vendre), 347 (diners).


3.2.2.7 L'agricultura: 92 (sembrar, regar), 250 (sembrar sements,
fullar, florir, granar, fruyt).


3.2.2.8 La guerra: 97 (ganphano), 134 (combatre, companyia,
enemichs, vencer), 149 (escuder), 151 (osts, companyes), 197 (combatre, vencer).


3.2.2.9 La medicina: 5 5 23 (metjar), 57 (metge), 86 (metge, sanar),
238 (metjar, guarir, sanar), 342 (medicina).


3.2.2.10 L'ensenyament: 57 (mestre).
3.2.2.11 El dret: 328 (fer testament), 342 (dret).
3.2.2.12 L'art: 323 (pintar, formar, polir).
3.2.2.13 Altres camps del saber: 342 (tehologia, philosophia).
3.2.2.14 Les religions:


3.2.2.14.1 Definicio de religio: 350.
3.2.2.14.2 Religions contemporanies: 148 (crestians, sserrayns,


Mafumet), 256 (infeels), 279 (fe catholica, creenca dels jueus e dels sserrayns).
3.2.2.14.3 La fe catholica: 4 (carreres infernals), 15 (Nostra


Dona, son Fill), 97 ([1'amat] fo ome mort crucificat), 129 ([1'amat] encarnat e
penjat per murir [per amor de 1'amic]), 148 (los crestians, Jesucrist), 210 (l 'arbre


5 5 Aquesta entrada es pot completar amb les de «Malalt, emmalaltir, malaltia», supra § 2.3.3.27, i
«Sanament, sanitat, sanar», supra § 2.3.3.39.




126 X. DILLA


de la crucifixio), 244 (resurreccio), 268 (la passio de 1'amat), 284 (un bisbe), 5 ' '
308 (santa passio), 312 (hom e Deu, Jesucrist), 318 (Nostra Dona, los angels e ls
sants), 322 (romeries e pelegrinacions), 344 (el dia del Judici).


3.2.2.15 Objectes diversos: 42 (claus, cordo), 166 (lantees), 335 (una
joya), 341 (mirall).


4. LLULL DINS DEL LAA


4.1 ELEMENTS AUTOBIOGRAFICS:


Misatge era 1'amich als prfnceps crestians e als infeels per son amat,
per 50 q u e l s mostras la art e-ls comencaments a conexer, amar, 1'amat.
(137)


137 (missio, art), 279 (les x- condicions del Libre del gentil e dels tres
savis).


F. Xavier Dilla
Universitat de Barcelona


RESUM


Following the studies of Pring-Mill on the quintessential unity of design of
the Llibre d'amic e amat, the author offers an exhaustive catalogue of the themes
and motives included in its 357 versicles, paying specific attention to the
elements and devices of the Art, as well as to themes of mystic love and of the
medieval cosmovision.


5 6 Un bisbe corrupte. val a dir: «avia a sa taula molts enabs e moltes scudelles e talladors d'argent,
e havia en sa cambra moltes vestedures c gran lit, e en ses caxes molts diners. E a la porta dc son palau
havia pochs pobres».




SL 33 (1993), 127-156
M . FF.RKER F l . O R K / .


CONFIRMACIONES DEL CULTO PRIMITIVO
A RAMON LLULL


1. Introduccion


El P. Antoni Ramon Pasqual Flexes es uno de los mas ilustres lulistas de
todos los tiempos. Nacio en Andratx el 2 de septiembre de 1708. Fiel a su
vocacion religiosa ingreso en el Colegio de la Sapiencia para entrar posterior-
mente como monje del Cister en el Monasterio de la Real (1731). Su carrera
eclesiastica fue notable: Secretario Definidor de la Congregacion del Cister en
Aragon y Navarra; despues fue elegido abad de su monasterio y ademas fue
catedratico durante cincuenta y cuatro afios de la Universidad Luliana de
Mallorca. En este lugar se distinguio por su obra lulista y por su actuacion en
pro de Ramon Llull del que fue su mas ardiente defensor.


En su juventud acudio a Maguncia junto con otro lulista, el franciscano P.
Bartolome Fornes, siendo discfpulo de Salzinger de quien en alguna ocasion
tomo ideas erroneas. Acudio a la Corte (Madrid) para tratar y defender las
doctrinas lulianas y lo hizo en nombre de la Universidad de Mallorca: alli
conoce al P. Benito Jeronimo Feijoo con quien habfa sostenido una ardua
polemica en torno a Ramon Llull. Regreso a Mallorca y, siempre convencido y
fiel al lulismo, muere el 22 de febrero de 1791 despues de escribir numerosas
obras en defensa de la causa a la que dedico su vida. Destacan: El Milagro de
la Sabiduria del B. Raimundo Lulio (Mallorca: Miguel Cerda y Ramon Amoros,
1744); Examen de la crisis del padre don Benito Gerdnimo Feijoo sobre el arte
luliana, volumen primero (Madrid: Lorenzo Francisco Mojados, 1749), volumen
segundo (Madrid: Antonio Perez de Soto, 1750) y sobre todo las Vindiciae
Lulianae sive demonstratio critica, 4 vols. (Avignon: J. Garrigan, 1778). En el
volumen primero se incluye ademas: Vita illuminati doctoris Beati Raymundi
Lulli, Cronologia et Catalogus per materias distributus que contiene sendas
relaciones, una cronologica y otra por materias, de un interes extraordinario hasta
en la epoca actual. Esta obra ultima —el Catalogus— constituye una aportacion
bibliografica critica luliana veriftcada sobre una base cientifica indiscutible,




128 M. FERRER FLOREZ


estudio que pudo realizar por el acceso que tuvo a los manuscritos de Llull
radicados en Mallorca. Otra obra luliana suya es Descubrimiento de la Aguja
ndutica, de la situacidn de la America, del Arte de navegar y de un nuevo
metodo para el adelantamiento en las Artes y Ciencias: Disertacidn en que se
manifiesta que el primer autor de lo expuesto es el Beato Raymundo Lulio,
Mdrtir y Doctor lluminado (Madrid: Manuel Gonzalez, 1789).


2. Analisis de un documento


En este estudio damos a la luz un documento que lleva por titulo:
Antigiiedad del titulo de Beato y Santo que se da al B. Raymundo Lulio y
aparece registrado en la Biblioteca Bartolome March Servera como obra del P.
Antoni Ramon Pasqual Flexes. Parece ser una especie de resumen de testimonios
que califican su figura de beato, santo, martir y bienaventurado entre otros titulos
a los que acompanan algunas noticias acerca del culto tributado a Ramon Llull.
El documento es una fotocopia que se halla en la citada biblioteca y el
documento original no lo hemos podido localizar. Se halla registrado con el N°
70.666 y su signatura es Fol 2/2; segiin opinion de los gestores de la Biblioteca
corresponde a una serie de fotocopias de originales realizadas hace ya afios por
disposicion del benemerito lulista y antiguo director de la Biblioteca D. Lorenzo
Perez Martinez (ver DOCUMENTO 1).


Como puede verse en la transcripcion que ofrecemos, consta de nueve
paginas en cuarto que contienen una serie de testimonios referidos a la santidad
de Ramon Llull junto con algunas noticias referidas a su culto como ya antes se
ha manifestado. En algunas ocasiones la noticia ha sido recogida en la obra del
P. Jayme Custurer S.J.1 y el algun caso se hace constar con las palabras «apud
Custurer».


Para proceder a un justo analisis de este escrito se va a examinar la
veracidad de los testimonios aducidos y para facilitar la comprension vamos
designando a cada uno de ellos con un numero o letra. Clasificaremos los
testimonios en tres grupos:


- Testimonios referidos al culto. Van designados con las letras A, B, C.
- Testimonios aducidos por el P. Pasqual extraidos de las obras de diversos


autores. Van indicados con numeros.
- Testimonios citados por el P. Pasqual que se hallan en la obra del P.


Custurer y asi se mencionan o que proceden de esta misma fuente sin


' Jayme Custurer, Disertaciones historicas del culto inmemorial del B. Raymundo Lullio Dr.
Illuminado y martir... con un Apendiz de su vida (Mallorca: Miguel Capo, 1700).




C O N F I R M A C I O N E S D E L C U L T O P R I M I T I V O A R A M O N L L U L L 129


mencionarlo el P. Pasqual. Los testimonios incluidos en este tercer grupo
van precedidos tambien de un numero lo que facilitara sin duda la oportuna
consulta.


3. Testimonios referidos al culto


Los testimonios incluidos en este grupo aportan tres noticias que considera-
mos importantes.


La primera (testimonio A) se inserta en los parrafos 1° y 4° de la pagina
primera (ver D O C U M E N T O 1) y dice textualmente: «en la pintura de casa de
Cererol, que esta o estaba sobre la puerta de su capilla, que en el Proceso de la
Curia Eclesiastica del afio 1751 fue juzgada por peritos tener la antiguedad de
420 6 25 aiios esto es que fue pintada ano 1326, o 1331 hai este rotulo de Letra
Gothica = Beatus Raymundus Luyll».2


En el parrafo 4° de la primera pagina del documento se hace constar lo
siguiente: «La Pintura de la Capilla de la casa de Cererol me parece que lleva
el titulo de Beato, y fue pintada, segiin el citado Proceso de 1751, afio 1431.»


El parecer acerca de la antigiiedad del culto a Ramon Llull se fundamenta
segiin el proceso de 1751 en una serie de muestras iconograficas cuya relacion
publicamos en el documento 2. Se enumeran nueve (la novena comprende varias
obras). Las dos mas antiguas son las que se relacionan en los lugares sexto y
septimo.


La primera de estas dos liltimas se reftere al retablo de la Santfsima
Trinidad situado entonces en la Iglesia del Santo Esptritu (hoy Iglesia de San
Felipe Neri en Palma): «Altcra cjusdem B. Raymundi Lulli Imagines depictae
in antiquissimo tabulato altaris SSmae Trinitatis in Eccla. Conventus Sti. Spiritus
ordinis Santissimae Trinitatis» que aqui no comentamos porque no aparece citado
en la relacion de pruebas que el P. Antoni Pasqual recopilo (ver D O C U M E N T O 1).


Logicamente nos centraremos en la segunda cita (n° 7 del D O C U M E N T O 2)
que ofrece una dualidad de fechas en lo que se refiere a la antigiiedad, ya que
en el primer parrafo del mismo documento se indica la de 1431.


Al elaborarse el proceso acerca de la santidad de Ramon Llull (1751) se
procedio con un encomiable rigor como puede ser claramente percibido al
examinar sus mas de doscientos folios. Para la preparacion del dictamen
correspondiente se nombro una comision de expertos o peritos cuyos datos
personales y hasta tecnicos son cuidadosamente recogidos. Como muestra de la
integridad con que se procedio conviene indicar que estas personas fueron


2 Conviene recordar que Ramon Llull murio en 1315 o 1316.




130 M. FERRER FLOREZ


sometidas a una serie de preguntas que contestaron bajo juramento y que resultan
en extremo curiosas.


De esta forma en el citado proceso de 1751 3 aparecen los nombres de
todos los que intervinieron en la elaboracion y comprobacion de todos los datos
y hechos que en el se incluyen. Para el caso que nos interesa —el examen de los
elementos iconograficos indicados— fue nombrada una comision de expertos o
peritos que contestaron minuciosamente al interrogatorio a que fueron sometidos
ante los elementos de la Curia que instruian el mencionado proceso por
disposicion del Obispo de Mallorca, D. Lorenzo Despuig y Cotoner. Veamos la
relacion de los nombres de estos peritos junto con los meritos y conocimientos
que cada uno declaro:


Michel Benus (pictor): su edad era de 66 anos y habia nacido en Felanitx
el 26 de agosto. Era hijo de Mateo Benus y de Apolonia. Declara ser pintor de
profesion: «la que [profesion] heura cosa de sinquanta anys en poca differentia
que exercito y de lo que guany en dita profesio comodament pas la mia vida.»
(Proceso, fol. 13 v.)


Declaro: «tinch noticias de pinturas antigas, que he vistas mostras, axf en
esta isla, com en la ciutat de Roma, y en poca differentia podre formar judici de
si sont molt antigas; y de algunas podre dir de ma de quin pintor son pintadas,
per la raho de tenir conegut el caracter, 6 acolorit de tal pintor.» (Proceso fol.
14 a.) 4


Gabriel Femenia (pictor). Natural de la Ciutat de Mallorca. Su edad era de
58 afios y declara ser hijo de Jose Femenia y Magdalena Maure [sic]. Se
reconoce pintor «en cuyo exercici haura circa trenta set, 6 vuyt anys que me
empleo, pues estigue cosa de set 6 vuyt anys en la Ciutat de Roma exercitant
dita profesio de pintor, y haura cosa de uns trenta anys poch mes, o menos que
en Mallorca despues de vingut Io continuo de cuyo exercici tinch lo bastant per
viure ab decencia» (Proceso 1751, fol. 14 v. y 15 a.).


Su experiencia: «be tinch noticia de nostras pinturas antigas, que he vistas


3 Processus/originalis/Compulsorialis recognitionis antiquarum imaginum in Causa/Bealijicationis,
seu Canonisationisjsive Cultus inmemoriabilis/B.Raymundi Lulli/Martyris, tertij Ordinis Sti. Franciscijef-
forinatus/coram/lllmo. (et) Rmo. Domino Dn. Lauren/tio Dez=Puig el Coloner E/piscopo Majoricensis.
Pontificis solij Assistenti, et Praelalo domesticojac Regio Secretario, uli ludice OrdinarioJ Actuario/An-
draea Verd Majoricensi/aulhorilate Apostolica Nolario, el Ecclessiasticae Episcopulis Curiae
SecretarioJRomanJAd Sacrorum Rituum Congregationem/transmissusJVna cum transumpto antiquarum
informationum in eadem/Causa jam abannis 1605, 1606. (et) 1612 receptarumj(et) in Archivo/Ecclessias-
ticae Curiae Episcopalis/recondilarunJAnno d nativitate DominiJMDCCUJ (Fols. 1-1 I a. y v. ambos
inclusive).


4 La firma suya con mano temblorosa dice: «Michel Danus» o Banus. No aparece claro. En cambio,
el rclator o sccretario escribc antcs claramente Benus como sc ha consignado. Franccsc de B. Moll en su
obra Els llinalges catalans (Palma: Ed. Moll. 1959) no consigna el apcllido Banus o Bcnus.




CONFIRMACIONES DEL CULTO PRIMITIVO A RAMON LLULL 131


en la Ciutat de Roma de molta antiguedat major que las antigas que tambe he
vistas en Mallorca, y tambe en Genova ahont de cami venint de Roma, me
entretengue cosa de vuyt mesos exercitant me en la Pintura, y segons la
experiencia, y lo que tinch vist de la antiguedat de diverses puntures podre
conexer, y judicar que antiguedat tengan algunas pinturas, y per el caracter, y
modo de ellas tambe podre judicar si son de algun pintor conegut, y de especial
nota qui tenga nom, per la raho que los tals Pintors solen tenir alguna specialitat
en lo caracter.» (Proceso, fol. 15 a.).


Andres Carbonell (sculptor sive statuarius). Su edad, 71 afios. Era hijo de
Magi Carbonell y Francina Santandreu. Aunque nacido en Manacor (25 de
diciembre) aprendio su oficio desde los 14 anos en Palma. Declara tener casa
propia «y alguna herencia en Manacor que una germana mia administre, y ab lo
que treball de la mia Profesio pas la vida ab decencia» (Proceso fol. 17 a.).


En cuanto a sus conocimientos afirma: «tinch vistos las differentes Statuas,
y bultos de Sants que hay en Mallorca antigas y modernas; y en poca differencia
podre formar judici de quin temps, y en quina centuria son fetas, per tenirlas
reconegudas ab atencio, y per lo que he ohit qui haje treballades unas, 6 altres»
(Proceso, fol 17 a.).


Raphael Torres (sculptor sive statuarius). Su edad, 78 anos. Era hijo de
Gabriel Torres y Juana Palerm. Afirma: «la qual profesio exercito desde mino
[sic]; pues ja mon pare, y mon avi exercitaven el matex art, y profesio. En quant
a hazienda tinch casas propias devant la Parroquia de St. Miquel, y un jardi junt
al Forn del Vidre, en lo districte de esta Parrochia, ab lo que, y lo que guany en
la mia Profesio paso la mia vida ab decencia.« (Proceso fols. 15 v. y 16 a.).


Antonius Bordoy (aurifaber, sive argentarius). Su edad, 64 o 65 afios. Era
hijo del cirujano Nicolas Bordoy y de Geronima Gibert. Nacido en Palma, su
primera profesion fue la de cirujano que aprendio de su padre. Una vez
examinado se le dio el titulo de Maestro, pero por su aficion se dedico «a cosas
de architectura, sculptura de Plata y Or, y altres metalls, en que comensi a
emplearme desde molt jove ja antes de examinarme de cirugia: y haven continuat
en treballar algunas cosas de Plata y Or, me examinf tambe de la Proffesio de
Argenter, en cuyo Collegi me donaren el titol de Mestre circa lo any 1715, 6
poch despues, y ab lo dit exercici de esta Profesio, y alguna hazienda tinch per
passar la vida ab decencia» (Proceso, fol. 19 a.).


Declara que se considera preparado para emitir un juicio acerca «de la
antigiiedad de les llantias que se troben en las Iglesias de esta ciutat, y
manifatura, si tambe en la Marca antiga que se posave en aquell temps distinta
de la Marca que are se usa» (Proceso, fol. 20 a.).


Nicolas Bonnin (aurifaber, sive argentarius). Nicolas Bonnin tenfa 34 anos
y era hijo de Nicolas y Margarita y natural «de esta ciutat de Palma». Ejercfa su
profesion desde que tenfa 28 o 29 afios y ademas ejercfa «el empleo de Mestre




132 M. FERRER FLOREZ


de balanza de la casa de Fabrica de Moneda de la Seca» y era «Marcador Major
del present Reyne y pesador de los doblons per conte de se Majestat Catholica
(que Deu guarde) y ab lo que guany ab dits empleos, y Profesio tinch per passar
la vida ab tota decencia tenint tambe casas propias per la mia habitacio»
(Proceso, fol. 18 a.).


«Per mon ofici de Argenter tinch vistas las moltas llantias que ay en las
Iglesias de la ciutat axi de Plata com de Llauto, y tinch coneguda la diversitat
de manufacturas de unes y altres segons lo temps en que son fabricadas»
(Proceso, fol. 18 a.).


Todos ellos se sometieron voluntariamente al interrogatorio reglamentario
y que se referta a los extremos siguientes:


- Si el interrogado sabia en que consistta un juramento y la gravedad que
suponfa faltar al mismo.


— Datos de ftliacion.
- Cumplimiento, como cristiano, de sus deberes con la Santa Madre


Iglesia.
- No haber sido enjuiciado en proceso alguno o inquisicion criminal.
- No haber incurrido en excomunion o censura alguna.
- Conocimientos tecnicos en el orden iconografico.
- Posibilidad de emitir su juicio en virtud de su preparacion tecnica.
Es curioso el detalle que aparece en las manifestaciones de los testigos


mencionando el nombre del sacerdote o religioso que oyo su confesion aquel
afio, ast como el nombre de quien le administro la Sagrada Eucaristia, siempre
que fueran conocidos de quien recibia los sacramentos. Incluso se incluyen
detalles pintorescos, como ocurre en el caso de Nicolas Bordoy, que a causa de
una enfermedad tuvo que retrasar el acto de la confesion y le fue sefialada la
fecha del dta 2 de agosto para efectuarlo, y de este modo poder lucrar las
indulgencias del jubileo de N a S a de los Angeles.


Se procedio, pues, con gran rigor en la forma y los peritos citados eran
artistas por lo menos de alguna preparacion teorica y practica en el marco no
excesivamente amplio de Mallorca y en el contexto historico y cultural del siglo
XVIII.


La citacion de todos los peritos para declarar los datos que ya conocemos
fue para el dta 31 de julio de 1751. Ademas fue requerida la presencia de un
perito en la interpretacion de letras antiguas. En realidad fueron dos: el notario
Antonio Mir y el mercader Luis Foco, que expusieron sus filiaciones respectivas
efectuando los juramentos pertinentes ast como los meritos de cada uno, el dia
2 de agosto.


Todos ellos emitieron otros tantos juicios acerca de la relacion de obras
mencionadas en el documento 2, como puede ser comprobado e identificado
textualmente en el Proceso de 1751 en los folios 23 a. - 82 v. que aquf




CONFIRMACIONES DEL CULTO PRIMITIVO A RAMON LLULL 133


naturalmente no reproducimos. Solo lo haremos en lo referente al senalado con
las letras A-B del documento del P. Pasqual (DOCUMENTO 1), que es el referido
a la iconografta que habta en la capilla de la casa de Cererols. s


5 La localizacion de esta capilla aparece clara. En el texto del Proceso de 1751 se dice «egressi A dicta
Ecclessia Sancti Spiritus Conventus Ordinis Sanctissimae Trinitatis, hora nona, et media dc mane
devenientes in proximam domum Dn Petri Onofrij Cererols Domicelli de Majoricis, sitam in vico Sancli
Michaelis vocato, quae domus communis est traditio fuit Natalium solum dicti Beati Raymundi Lulli».
Estaba, pues, vivo el recuerdo del lugar o casa donde segun una clara tradicion habia nacido Ramon Llull
en la fecha de la elaboracion dcl Proceso de 1751.


Del afio 1649 consta un testimonio acerca del culto que se tributaba a Ramon Llull. Se trata de unos
datos que aparecen en un testamento otorgado por Francisca Antich y Piza ante el nolario Juan Bautista
Sastre Mulet el 20 de agoslo de 1649. Segtin se expresa en este documento, la testadora otorga «unas
casas situadas en la Parrochia de Sant Nicolau en un carrer que no passa dit den Costa a les spalles de
les cases de la Inquisicio»... «y en dites cases si troba un aposento oratori dedicat al Beato Ramon Llull
venerantlo pes lloc a on nasque lo qual en temps de la mort de la testadora» (en 1659 ya habia muerto)
«y de molt temps que moris se troba instruit y ordenat de alguns quadrels guadamecils y en lo altar
algunes figuretes de bulto de nostra Sra. y el mifio Jesus adornat ab ses veslidures y una nostra Sra. de
concepcio ab alguncs perles que denotan estar destinadas des frontal y toualles y una... de llauto...»
(Solicitud presentada en la Curia Eclesidstica para el correspondienle Decreto, el dia 15 de Noviembre
de 1659). Este documento fue publicado por J.R. bajo el tftulo «Dalo interesante» (B.S.A.L., t. 1, n° 15,
p. 4). Este testimonio fue despues corroborado por D. Jose Rullan Pbro. en «Nolicias para servir a la
Historia Eclesiastica de Mallorca» (B.S.A.L., t. VI, 342).


La demolicion de edificios que trajo consigo la desaparicion de la casa del Tribunal del Santo
Oficio de la Inquisicion y el Irazado de la Plaza Mayor supuso la remodelacion de la calle de Cererols
donde se hallaba la capilla. En efecto. en septiembre de 1868 se derribo un lienzo de pared en esta calle
a la vez que se demolieron viejas casuchas para ensanchar la entrada en la Plaza y ello se hizo
precisamente frente al antiguo solar donde se ubicaba la casa de Cererols donde se habfa construido un
nuevo edificio. En 1869 (Diario de Palma del 22 de septiembre) se echo abajo una pared que todavfa
quedaba en pie de la antigua iglesia de San Felipe Neri, lo que, al parecer, contribuyo positivamente a la
mejora del aspecto de la Plaza Mayor, aunque en esta fecha quedaban solares donde construir si bien
algunos edificios nuevos empezaban a levantarse. En julio de 1887 la necesidad de ensanchar la calle de
Cererols para facilitar el trafico impuso la expropiacion de casas que en el mes de septiembre se acordo
derribar. Atin en el aiio siguiente (1888) el Ayuntamiento de Palma aprobo la compra de la casa de Valenli
con el fin de dar mas amplitud a la mencionada calle.


En enero de ese mismo afio de 1888 la Sociedad Arqueologica Luliana gesliono con el
Ayuntamiento de Palma la colocacion de una lapida en donde eslaba «mas o menos» la capilla oratorio
que, segiin se decfa, habfa sido fundada en 1609 en la casa que era del notario Andres Caselles y que
habia sido bendecida solemnemente con la autorizacion del obispo D. Simon Bauza segun permiso
extendido el 8 de octubre. Todo ello fue motivado por la construccion de la nueva plaza de abastos. El
texto de la lapida era el siguiente: «Enero / 1888 / En aquest lloch estava, segons la tradicio, la casa
natalicia del gran savi y Benaventurat Martir Ramon Llull / 1232.1315 /. El proyeclo de la lapida fue
elaborado por D. Bartolome Ferra y lo ejeculo el escultor D. Lorenzo Ferrer» (B.S.A.L. II, p. 201).


Se trata siempre de una misma capilla situada en la parroquia dc San Nicolas (segtin afirnia el
testimonio de 1649) muy cerca del limite con la parroquia de San Miguel en la calle sin salida conocida
por carrer d'en Costa. La capilla dcbfa hallarsc en la parte posterior de la casa de Cererol (junto a o en)
la plaza de na Salada o Campella donde conflufan los Ifmiles de las parroquias dc Santa Eulalia. San
Miguel y San Nicolas (ver Diego Zaforteza Musoles: La ciudad de Palma, t. II, pp. 380-381; t. III, pp.
13 y 122; t. V, p. 152). Por otra parte, el texto del documento 3 es claro: «devenienles in proximam




134 M. F E R R E R F L O R E Z


Segun este testimonio del P. Pasqual, en el proceso de 1751 la elaboracion
de la pintura de la capilla se remonta al afio 1431, es decir, unos cien aiios
despues de la fecha que se afirma si se le asigna una antigiiedad de unos
cuatrocientos veinte afios. O sea que en una primera afirmacion (testimonio A)
se menciona el parecer de unos peritos que en 1751 senalaron una antigiiedad
de 420 o 425 afios, situandose asf la realizacion de la pintura entre 1326 y 1331;
pero en el cuarto parrafo (testimonio B) del documento se dice textualmente: «La
pintura de la Capilla de casa de Cererol me parece que lleva el tftulo de Beato,
y fue pintada segtin el citado Proceso de 1751, afio 1431.» ^,Fue un error del P.
Pasqual poniendo 1431 en lugar de 1331? ^,0 es que se juzga de este afio y
entonces responderfa al estilo del siglo XV? Si se admite esta posibilidad no
cabe explicacion al calculo verificado por el P. Pasqual sobre la base de
considerar Ia pintura efectuada unos 420 o 425 afios antes de 1751.


La explicacion a esta aparente contradiccion creemos que desaparece si se
atiende cuidadosamente a los datos proporcionados por la fuente escrita que
conocemos y que esta constituida por los testimonios de los peritos que aparecen
en el proceso de 1751. Segiin ello fue solicitada a los tecnicos su opinion sobre
diferentes representaciones iconograficas (ver D O C U M E N T O S 4 y 5). Las opiniones
o juicios no fueron unanimes. Michael Banus o Danus otorga a las pinturas del
retablo una antigiiedad de unos cuatrocientos treinta afios aproximadamente, lo
mismo que a los rayos que se distinguen en la figura de Ramon Llull, porque en
su opinion fueron hechos «sens apenas mesclar los colors y del modo que en
Mallorca se pintava en aquell temps» (ver D O C U M E N T O 4). «Y en quant al
quadro de sobre lo altar» piensa que su antigiiedad es de unos 320 o 330 afios.


Gabriel Femenia precisa que todas las pinturas son de unos 320-325 anos
antes y la pintura sobre la puerta del oratorio supone que puede ser unos cien
anos mas antigua (ver D O C U M E N T O 5). Por liltimo Antonio Mir precisa que las
pinturas y letras (de las inscripciones) pueden ser de cuatrocientos afios antes o
algo mas (ver D O C U M E N T O 6).


En consecuencia, los peritos dan segiin el juicio emitido para cada obra una
antigiiedad fijada en 1326 o 1331 (parrafo primero, testimonio A, del D O C U M E N -
T O 1) refiriendose a unas determinadas pinturas y el afio 1426 o 1431 (parrafo
cuarto del D O C U M E N T O 1) para otra pintura que lleva la inscripcion (testimonio
B). Por tanto las afirmaciones del P. Pasqual se pueden considerar correctas (y
de esta forma no inventadas por el) lo que prueba como este erudito lulista
procedfa al formular sus aseveraciones correspondientes a las que aparecen en
el documento 1, pues se puede comprobar que los tres tecnicos consultados


domum Don Pctrij Ccrcrols Domicelli de Majoricis, sitam |la casa de Cererol] in vico Sancti Michaelis
vocato, quae domus est traditio...» Es decir, en la parte posterior de la casa de la Inquisicion.




CONFIRMACIONES DEL CULTO PRIMITIVO A RAMON LLULL 135


juzgaron que la pintura que se hallaba sobre la puerta del oratorio tenfa una
antigiiedad de unos cuatrocientos afios (1326 o 1331) y en cambio asignaron la
de unos trescientos veinte o trescientos treinta (1431) para la figura que estaba
en el cuadro situado sobre el altar del mencionado oratorio. Resumiendo: lo
manifestado en los parrafos primero y cuarto (testimonios A y B) del documento
1 resulta perfectamente compatible segiin las aclaraciones que ofrecen los
testimonios aducidos.


4. Testimonios manifestados por el P. Pasqual extraidos de las obras de
diversos autores


El segundo grupo de testimonios referidos a la titulacion que de alguna
manera implicita la santidad, tienen su procedencia en las obras de diferentes
autores y se aduce la cita exacta del autor correspondiente; con ello se pretende
justificar la seriedad y el rigor usados por el P. Pasqual en su relacion. En el
documento que publicamos (DOCUMENTO 1) se mencionan 34 testimonios
(excluidos los tres de caracter iconografico) en los que se adjudica a Ramon
Llull el apelativo de santo, beato u otro termino equivalente. De este total se ha
podido comprobar la veracidad de la cita en los que en seguida mencionaremos.
Estan en obras de Llull o de comentaristas suyos. Son los que sefialamos con los
numeros siguientes: 3, 4, 5, 6, 10, 12, 17, 22, 24, 27, 28, 32, si bien en los
indicados con los numeros 4, 5, 6, 10, 22, 27, solo se ha podido verificar la
exactitud de la edicion, pues la obra no ha estado a nuestro alcance; sin embargo
dada la veracidad que se ha comprobado en los otros casos parece que no hay
duda en admitir la certeza de estos. 6


3. La frase completa dice «Officium gloriossissimi et beatissimi martyris
magistri raimundi lulli QUI PASSUS EST PRO CHRISTI NOMINE IN TUNICI CIVITATE»
(fol. CCCLXXXI V°).


La edicion comprende ademas: dos obras de Jaime Janer, dos de Alfonso
de Prohaza, una de Jaime Conill aparte de Officium... y el Privilegio de Fernando
II a favor de Jaime Janer (Valencia: Leonardo Hutz, 1506).


4. Conocemos cuatro ediciones de obras lulianas o de comentaristas de
Llull editadas en 1500:


6 La palabra o palabras dcl lexto en cuestion se reproducen fntegras y subrayadas y van en versalita
las que reproducen el texto citado por el P. Pascual.




136 M. FERRER FLOREZ


— Tractatus de differentia y Opus de formalitatibus sive metaphysica de
Pedro de Gui (Sevilla: Estanislao Palomo, 1500).


— Ianua artis magistri Raymundi Lulli de Pedro de Gui (Sevilla ?, 1500?).
— Ars brevis (S.a. y s.l. probablemente es de 1500).
— Ianua artis magistri Raymundi Lulli (Parfs: Pedro Lavet, 1500).
En ninguna de ellas aparece la Epistola ad Joannem Montiservati. Podrta


tratarse de una obra no directamente luliana en la que hablando de Ramon Llull
se le adjudique la titulacion mencionada.


5/6. Segiin el P. Pasqual se adjudica este tttulo en la obra Disputatio
Eremitae et Raymundi super aliquibus dubiis quaestionibus Sententiam magistri
Petri Lombardi que va acompanada de Quaestiones Attrebatenses y de la
Iustiniano Deodato Epistola de Mariano Accardi (Venecia: Juan Tacuini, 1507).
En ella no hemos visto este tttulo, pero Pasqual menciona que aparece en la
Epistola proemial. Esta obra va en la edicion de la obra Libre de Proverbis a la
que acompana la Ioanni Francisco de Iudicibus Fragellano Epistola (Venecia:
Juan Tacuini, 1507), donde se adjudican a Ramon Llull titulos relevantes:
«llluminatus doctor» («Illuminati doctoris Raymundi Lulli...»); «Reverendissimus
magister» (Tabula proverbiorum reverendissimi magistri Raymundi Lulli...) (ver,
ademas, el apartado siguiente).


10. En la edicion de la obra: Ars generalis a la que acompanan Anotationes
in artem magnam de Bernardo de Lavinheta, Epigrammatum ad lectorem de
Laurentius Theobaldus Cenomanus y las Oratiuncula ad Beatum Lull (Lion:
Jaime Marechal, 1517) se distingue a Ramon Llull de esta manera: «Illuminati
sacre pagine professoris amplissimi Raymundi Lull.» Las variantes afectan a
varias graftas, pero los terminos son identicos excepto Lull (Pasqual escribe:
«Lulli»).


12. Este testimonio ha podido ser comprobado en su integridad. Efectiva-
mente Antonio Lullus en su obra De oratione libri septem (Basilae: Cum Caes.
Maiest. Cristianiss. Gallorum regis Henrici ratia privilegio ad annos X, 1558)
dice: «Ad nexio sane an consptus iste reflexus, quem dixi, sensus illius sit notio,
quam sextum addidit DIVUS R A Y M U N D U S noster: quo scilicet voluntas manifesta-
tur alterius percipitur.» (Lib. IIII. Cap. 5. p. 275; a partir de la lfnea 18).


17. Segiin Pasqual, en la edicion de la obra Logica brevis et nova
(Mallorca: Gabriel Guasp, 1584) se le adjudica un titulo sintetizado en la letra
D (^Divus?, ^Dominus?, ^Doctor?). En efecto en la citada obra se escribe: «D.
Raymundi Lulli Logicae compendiolum per Antonium Bellverium doctrinae




CONFIRMACIONES DEL CULTO PRIMITIVO A RAMON LLULL 137


professorem commentariolis illustratum» (varia el termino «commentarialis».
Pasqual dice: «commentariis»).


22. Dice Pasqual que el Canonigo Juan Segui en la «Vida y hechos del
admirable Doctor y Martyr Ramon Lull» le da «muchas veces el titulo de santo».
Esta obra aparece editada junto al «Desconort» (en version castellana de Nicolas
de Pax. Mallorca: Gabriel Guasp, 1606). La referencia es exacta.


24. Pasqual inserta la obra de Nicolas de Mellinas: Cancion a la milagrosa
conversion, vida y muerte del egregio Doctor Ramon Llull que aparece editada
con la obra Epistola al Lector (Mallorca: Gabriel Guasp, 1605). La referencia es
exacta. Tambien aqui afirma Pasqual que Mellinas le adjudica en numerosas
ocasiones el tftulo de Santo. En una de las estrofas dice asi:


Por mal intencionado,
Canta victoria por el martir santo,
Que yo espero cantar mas dulce canto.


27. Otro testimonio aducido es del minorita Hugo Carbonell que le adjudica
el tftulo de Beatus Raimundus Lullus. El tftulo de la obra es el de: Artis
lullianae seu memoriae artificialis secretum explicatum Oratoribus et Praedica-
toribus utilissimum (Parfs: Jean Laguehay, 1620).


28. El P. Luis de Miranda es el autor de Defensio pro inmaculate sacrae
Deiparae virginis conceptione ab omni prorsus originale iabe (Salmanticae: apud
Antonium Ramirez Viduam, 1626). En ella afirma: «Loco succedat Beatus
Raymundus Lullus nacione Maioricanus, balearis nobilis civis, cujus vita inibi
habetur celcbris. doctrina vero mirabilis. ac divinitus tradila diiudicatur: adeo ut
a multis Doctor sive magister vocetur illuminatus» (Quaest. 73. p. 486). Lfnea
primera y sig. Tambien en la lfnea 10 del parrafo se le designa con el tftulo de
beato.


32. En efecto Marco Antonio Gravois es autor de la obra: De ortu et
progressu cultus ac festi Inmaculati Conceptus Beatae Dei Genitricis Virginis
Mariae auctore P.F. Marco Antonio Gravois (Luca: Typis Joannis Ricomini,
1764). Al final de la obra afiade un sumario en el n° 35 titulado: «Num. 35.
Santi, Beati, Venerabiles Servi Dei, a tempore praesertim quo Summi Pontifices
Sacro Mysterio favere coeperunt. BB Virginis Conceptionem coluerunt.
tenuerunt. pro virihus defenderunt» (p. 91 ).


Enumera una relacion de santos; luego de beatos y en el lugar 7°, entre los




138 M. F E R R E R F L O R E Z


puestos que corresponden a los beatos Nicolas de Rupe y Joannes de Prado,
dice: « B . R A Y M U N D U S L U L L I U S . In Apostrophe ad B.V. p. 4».


5. Testimonios aducidos por el P. Pasqual que se halian en la obra del P.
Jayme Custurer Disertaciones historicas del culto inmemorial del B.
Raymundo Llulio Dr. Illuminado y martir... (Mallorca: Miguel Capo, 1700). 7


Este grupo de testimonios presentados por el P. Pasqual comprende los que
ya menciona el P. Custurer en su obra. En dos ocasiones lo manifiesta
explfcitamente con la expresion «apud Custurer». En otras, aduce unos
testimonios que recoge de datos tambien proporcionados por Custurer que este
da mas ampliados y que aqui son recogidos tambien. Estos testimonios son los
que enumeramos con los niimeros siguientes referidos al documento 1: 2, 6, 7,
8, 9, 13, 15, 16, 23, 25, 26, 29, 30, 31 .


2. Este testimonio comprende dos partes: una se refiere al testimonio del
rey D. Fernando (es decir, Fernando el Catolico, V de Castilla, II de Aragon),
que va ampliado con otros que tambien se citan. La otra viene constituida por
el testimonio que aparece en las Constituciones de la Universidad de Mallorca
y que se menciona junto a los privilegios reales.


El testimonio del rey Fernando dice asf: «En la corte de los Reyes Catolicos
ha merecido tambien el honor de ser aplaudido con tratamiento de Beato y
Santo, primero en su Privilegio del Rey Don Fernando el Catolico * 1 8 * 8


despachado en Zaragoza el 21 de febrero de 1503 que esta authentico en el
Archivo de la Ciudad de Mallorca, y anda inserto en otros Privilegios, 6
Decretos del Emperador Carlos V, Felipe II y del Rey N. Sr. Carlos II, que se
imprimieron en Mallorca con las Constituciones de la Universidad en el ano
1698...» (Custurer: Ob. cit. cap. 2, dis. I, nota 18, p. 37).


6. En efecto: el Liber Proverbiorum fue editado por Juan Tacuini (Venecia,
1507) y en la edicion figura ademas la Joanni Francisco de ludicibus Fregella-
nos Epistola de Mariano Accardi (Custurer lo cita en tres ocasiones: pp. 36, 377
y 378 segiin la obra de Rogent-Duran).


7 A veccs mcncionandolo expresamenle, otras, sin explicitarlo aunque procedan de la misma fuente.
* El numcro exprcsado entro los signos * * se refierc a la nota que con cstc mismo ntimero inserta


cn su obra el P. Custurer; csta nota * 18* dice asi: «Privilegium Rcgis Ferdinandi sub die vigessima prima
mensis Februarij anni millessimi quingcntessimi tcrtij, quod extat insertum in aliud Privilegium Caroli V.
sub die Maij 1526... extant authentica in Archivo Civitalis Maioricarum, ibi: Scienlia llluminali et Divi
Doctoris Magislri Raimundi Lullij.»




CONFIRMACIONES DEL CULTO PRIMITIVO A RAMON LLULL 139


7. El lulista mallorqufn Nicolas de Pax publica el Liber de anima rationali
y lo acompafia de la Epistola Domino Joanni Ruffo y de una Vita divi Raymundi
Lulli en la que dice textualmente: «Vita divi Raymundi Lulli, Doctoris illuminati
et Martyris» (Fol. A 4) (Alcala: Guillermo Brocar, 1519) (Ver tambien Custurer:
Ob. cit. Dis. I. XV, p. 47).


8. Las citas correspondientes a este testimonio son exactas. Segiin Pasqual
se adjudica a Ramon Llull el tttulo de divus en tres ocasiones:


- En el tftulo de una obra: Divi Raymundi Lulli doctoris illuminatissfiini]
/ Ars inventiva veritatis / Tabula Generalis / Commentarium in easdem ipsius
raymundi (Fol. 1 a.).


- En la dedicatoria al Cardenal Francisco Ximenez de Cisneros: Divi
Raymundi doctoris illuminati ad reverendissimum in Xro. patrem dominum. d.
Franciscum Ximenez cardinalem Hispaniarum Carmen (Fol. 1 v.).


- En un resumen de privilegios reales: Privilegia Catholicorum Aragoniae
regum ac potissimum Ferdinandi cesaris nostri semper invictissimi in favorem
et gratiam scientiarum studiorum et sequacium divi Raymundi doctoris
illuminati. Hic est translatum ftdeliter sumptum a quodam privilegio pergame-
neo... tenoris sequentis (fol. 223). Custurer tambien lo cita: Ob. cit. dis. I. XIV,
p. 46. No conoce la fecha de 1515, pero la deduce acertadamente, pues el aiio
que se lee (1015) piensa que es un error y debe decir 1515 puesto que Cisneros
murio en 1517.


Ademas en el afio 1515 se edita en un volumen un conjunto de obras
lulianas: Ars Inventiva veritatis, Tabula Generalis, Art de fer e solre questions.
la obra de Nicolas de Pax titulada Divi Raymundi Lulli Doctoris illuminati ad
reverendissimum patrem dominum d. Franciscum Ximenez Cardinalem
Hispaniarum Carmen, dos obras de Alfonso de Proaza: Epistola ad Reverendissi-
mum Franciscum Ximenez y Ad lectores Epistola. A todas ellas acompana el
Index librorum Raymundi Lulli, ademas de la Declaracion de Fernando el
Catdlico a favor de la doctrina de Ramon Llull. (Valencia: Didaco de Gumiel,
1515) (Ver tambien Custurer: Ob. cit. Dis. XV, p. 47, n. *34*).


9. Custurer (Ob. cit. cap. 2, dis. 1, p. 51-52, n. 45) dice textualmente: «Et
post relatam eius vitam, (et) Martyrium addit Iacobus Faber stapulensis virum
denique ispum, ut sanctum colit, quem re vera, ut Sanctum, ut Beatum, ut
caelestium confortem, ea, qua de ipso adduximus testimonia approbare
sufficiunt.» La vida, escrita por Carlos Bovillo ya en el ano 1514, se dio a la
prensa en Parfs, en la Imprenta Ascensiana juntamente con otras cartas del
mismo autor.


13. En la edicion del Ars brevis de 1565 (Barcelona: Claudio Bornat) en la




140 M. F E R R E R F L O R E Z


que se acompafian tres obras de Juan Vileta, dos de Jacques Lefebvre d'Etaples,
una de Heinrich Cornelius Agrippa von Nettesheim y otra de Alfonso de Proaza
(Ad lectores Epistola), Pasqual aftrma que Vileta en la Commendatio Lulliana
Doctrina le llama divi Raimundi Lulli = Sancti viri. En efecto, en el fol. 7 se
dice textualmente: «Idem Jacobus Faber Stapulensis studiosis lectoribus operum
DIVI R A Y M U N D I in praefatione ad lib. de laudibus Beatae Mariae.» La cita puede
verse tambien en Custurer: Ob. cit., cap. 1, dis. 1 XIII, p. 43 y sig.


15. Los testimonios aducidos por Custurer son cuatro; dicen textualmente
asi:


«Los de Beato le dio repetidas 9 vezes el Rey D. Felipe III, primera-
mente en carta escrita a la santidad de Paulo V, en que le dize: Muy Santo
padre, al Conde de Castro mi embaxador escrivo represente a V. Santidad
lo que deseo la Canonizacion del Beato Martir Raymundo Lulio, que fue
natural del Reyno de Mallorca...


De San Lorenzo 16 Agosto 1611.
Yo el Rey.»


(Custurer: Ob. cit., cap. 2, VIII, p. 38).


«Despues de otra carta a los Cardenales Pindo y Pamphilo, Perfetos
de las Congregaciones del Indice, y de los Ritos, dize el mismo Felipe III.
Muy Reverendo en Christo Padre Cardenal etc. Por lo mucho que deseo
la Canonizacion del Beato Martir Raimundo Lullio...


De San Lorenzo, 16 Agosto 1611.
Yo el Rey.»


(Custurer: Ob. cit., cap. 2, IX, p. 39).
(La carta esta escrita en terminos muy parecidos a la anterior).


«Con la semejante veneracion habla el mesmo Rey en otra carta que
escrivio a D. Francisco de Castro su Embaxador, y es del tenor siguiente,
Ilustre D. Francisco de Castro El Dotor Juan Arias de Loyola me ha
representado... d cerca de la Canonizacion del Glorioso, y B. Martir
Raymundo Lullio...»
(Custurer: Ob. cit., cap. 2, X, pp. 39-40).


«Este mesmo honorifico titulo le bolvio a dar la Magestad del mesmo
Rey Felipe III en otra carta a los Jurados de Mallorca en que les dize:


9 Ver nota *19* de la obra del P. Custurer.




CONFIRMACIONES DEL CULTO PRIMITIVO A RAMON LLULL 141


Amados y fieles nuestros... (Que) podais tomar el dinero de la Consigna-
cidn, por tres afios, dosciendos denarios, en cada uno, para dar a la
persona, que solicitare, en Roma la Canoninzacidn del B. Raymundo
Lullio...»
(Custurer: Ob. cit., cap. 2, XI, pp. 41-42).


16. El testimonio senalado con el n° 16 hace referencia a una carta escrita
por el cardenal Zapata el 4 de septiembre de 1612 a la ciudad de Mallorca. He
aqui el texto de Custurer: «Sobre la qual no es para omitido el honor, que en el
titulo de Beato, se le dio en pluma de personas de grande autoridad, y
representacion, en la mesma Corte Pontificia, qual era el Cardenal Zapata, siendo
de la Congregacion de la Inquisicion Romana, en el ano 1612, en que a 4 de
Diziembre escrivio a la Ciudad de Mallorca en esta forma * 1 3 * 1 0 : Recibi la
carta de W.SS. en que me dizen quanto desean la Canonizacion del beato
Martir Raymundo Lull, que fue natural de esse Reyno, y la expurgacidn del
Directorio de Fray Nicolas Eymeric, de la calumnia, que hizo a algunos libros
suyos. La demanda es tan justificada, que hare poco en ayudarla...» (Custurer:
Ob. cit., cap. 2, V, p. 35).


23 . Custurer apunta textualmente: «No solo en cartas y Privilegios... hace
ya muchos afios, que se venera en la mesma Corte con el honor de Beato, en
pluma de D. Luis de Paramo Inquisidor de Sicilia que en su libro del Origen, y
progresso del Santo Oficio de la Inquisicion, impresso en Madrid afio 1598, dize
hablando del Padre Fr. Nicolas Eymerich * 2 1 * : " Aunque llevado de no se que
espiritu did con sobrado desembraco contra el Beato Raymundo Lullio, y su
doctrina.» (Ob. cit., cap. 2, dis. 1, p. 42).


25. Veamos otra vez la cita textual de Custurer: «En la Ciudad de
Valladolid le tributaron honores de Santo Martir, en la quarta parte de la Cronica
General de San Francisco, que en el Convento de sus Religiosos saco a luz en
el aiio 1611 el Padre Fray Antonio * 3 7 * 1 2 Daca Cronista General de su Orden.


1 0 El numero *13* corresponde a una nota de Custurer que dice asi: «Trae la copia de esla carta el
p. Andres Moragues en su Chronographia ano 1612 pag. 70. Vivia este autor y residia en Mallorca esse
ano.»


" Corresponde este ntimero *21* a la nota de Custurer que dice asi: «Ludovicus de Paramo Inquisit,
Siciliae, lib. 2 tit. 2 cap. 1 loquens de Fr. Nicolao Eymerico: Licet petulanter contra B. Raimundum
Lullium, et eius doctrinam, nescio quo spirilu ductus invexerit...»


1 2 En esta nota *37* Custurer aduce varios testimonios:
—Adicion al libro 4 de la cuarta parte de las Cronicas de San Francisco (Valladolid, 1611), p. 17, cap.
1: de la vida y milagros del D. Illuminado, y Santo Martir Raimundo Lullio de la tercera Orden.
—En la pagina siguiente en el margcn: Conversion de San Raimundo.




142 M. FERRER FLOREZ


Aun * 3 8 * 1 3 en tiempo antiguo se le dio en Sevilla el mesmo honor de Santo,
en la Metaphysica del Maestro Pedro Degui, que en el ano 1500 se imprimio en
aquella Ciudad, con la qual anda inserto un tratado de Differentia, que el mismo
autor concluyo en la ciudad de Jaen, en cuyo principio se le da esse titulo
honorifico.» 1 4 (Custurer: Ob. cit., cap. 2, dis. 1, p. 49).


26. La nota o testimonio del P. Pasqual hace referencia a que en una obra
de Duns Scoto impresa en Amberes en 1620, se hace una apologia elaborada por
Scoto y el B. Lulio contra Grozio y en su capitulo 11 se dice: «quod B.
Martyrem Raymundum Lullum». Ademas se consigna que muchos pueblos le
veneran «ut sanctus». 1 5


En efecto, en la p. 61 en el «Examen Capitis 12 (no 11) Tractatus ea quae
concernunt Raymundum Lullum» se dice «vindix Scoti coargit Grozium quod
misus pie Raymundum Lullum, quem ut sanctum Martyrem a Balearibus populis,
Maioricae incolis coli non ignoravit».


Despues: «In libro statuit 3 Ordinis S. Francisci Italice edito a R.P. Antonio
a Sillis qui postea fuit Generalis, Romae impresso, habetur Raymundus Lullus
inter beatos 3. ordinis et ibi ponitur eius effigies.» (P. 63)


29. Otro testimonio aducido por el P. Pasqual es el referente al P. Francisco
Marcal en una edicion del Ars Brevis (Mallorca: Rafael Moya, 1669) donde le
da el tftulo de Beato. El tftulo de la obra dice asi: Ars Brevis, V.M.B. Raymundi
Lulli Tertii ord. S. Franciscii, Doc. lllu. mendis castigata, capitibus divisa, atque
scholiis locupletata (Fol. I).


Custurer trae tambien el testimonio: Ob. cit., cap. I, dis. I, XVIII, p. 29,
nota 4 1 .


30. El testimonio aducido por el P. Pasqual referido a Areturo (Arturo) de


- En la pag. 286, cap. 4: donde se trata del Arte de S. Raimundo Lnllio. de la aprobacion de sit doctrina
etc.
- En la pag. 298: Santo Martir.


1 3 En la nota *38* dicc Custurcr quc Pedro Degui escribio cn Jacn: Deus cum benedictiones, et amore
incipit Tractalus de Differenlia. pro ul esl principium Artis Divi Magistri Raimundi Lulli, editus a
Magistro Pedro Degui.


1 4 En efccto, el Tractalus de differentia y el Opus de forinalilatibus sive metaphysica fucron impresos
0 cdilados por F.stanislao Polono cn Sevilla a 22 de junio dc 1500. En cl fol. II se escribc exactamente
cl texto citado cn la nota 13.


Apologia Pro loanne Duns Scoto «Fr. loannis Duns Fscoti ordinis minorum Theologorum
principis».


Quaestiones reportalae seu repetitae en quattuor libros sententiarum Pelri Lombardi. Coloniae
Agripinae. Sumptibus Bernardi Gualtheri el viditae Conradi Butgenij. Anno MDCXXXV




CONFIRMACIONES DEL CULTO PRIMITIVO A RAMON LLULL 143


Monasterio ha podido ser comprobado. Lo inserta en su obra Martyrologiitm
Franciscanum Authore a Monasterio Revolletlo (Parfs: Edmundum Couterot,
1654). En las pp. 278-280 dice ast: «Numidiae novae in Africa, Passio Beati
Raymundi Lullij Tertij...» Mas adelante: « B E A T I Raimundi Lulli, Martyr. Natus
cst insula et civitate Maioricarum...»


Custurer tambien lo cita: Ob. cit., cap. 2, dis. I, XIX, p. 5 1 , nota 44.


31 . El tiltimo testimonio de santidad citado por Pasqual en una obra luliana
es el de Juan d 'Aubry en la obra Le Triomphe de 1'Archee..., donde dice que le
da el tftulo de santo y bienaventurado (Parfs, 1654). Se ha podido comprobar,
pues este es el tftulo, segiin Elfas Rogent y Estanislao Duran, 1 6 del Lihre del
amic e amat. La cita dice asf: «Le triomphe de I 'amour et l 'eschelle de la gloire
ou la medicine ttniverselle des ames, ou Blanquerne de 1'amy et de 1'aime fait
par SAINT Raymond Lulle, Martyr, (et) Hermite du tiers Ordre Saint Francois.»
(Fol. 1)


Tambien en la obra de Juan d 'Aubry: Mirabilia mirabilium, ma.xime
admirandarum doctoris archangelici Sancti Raymundi Lulli (Parfs, 1654) se le
da el tftulo de santo. 1 7 Custurer lo menciona en su obra: Ob. cit. cap. 2, dis. 1,
XVIII, p. 50.


Testimonio C: Este testimonio iconografico aportado por el P. Pasqual
procede tambien de la obra del P. Custurer. Por su interes reproducimos dos
fragmentos (ver DOCUMENTO 7) donde se consigna Ia oportuna cita del P.
Custurer.


6. Testimonios no identificados


En este grupo se incluyen aquellos testimonios que no han podido ser
comprobados por causas diversas. En algunos casos no se ha podido encontrar
la obra citada (testimonios sefialados con los ntimeros 11. 14. 18 (que incluye
ademas el 19 y el 20 que se hallan en la misma obra), 21 y 34 . 1 8


Atencion aparte merecen los indicados con los niimeros 1 y 33. El


'" RD 221.
1 7 Se le dun numerosos tftulos en la obra «Mirabilia»: Saneti Raimundi Lulli. Martyris. Magislri


Sapientiae. Principis intelligentiae, Inventoris Doctrinae. Fundatoris Scientiac. et Monarchae omnium
Philosophorum et Doctorum (Ob. cit. fol. I).


'* En Custurer encontramos esta aclaracion: «Veneracion con quc tamhicn lc rcspeto el P. Angclo dcl
Pas... en donde dize Murid por Chrislo. e iluslrale Dios con milagros que le publican no iluso. sino
Sanlo» (Ob. cit., cap. 2, III, p. 34).




144 M. F E R R E R F L O R E Z


testimonio 1 se halla efectivamente en la obra de Nicolas Eymerich y correspon-
de la expresion aqut mencionada con la usada en su dta por Eymerich. 1 9


En relacion al n° 33 hay que decir que no se ha podido acceder a la obra
citada debido a sus numerosos voliimenes.


Es evidente que de la falta de comprobacion de algunos de estos testimo-
nios no se deduce su falsedad. Simplemente se constata aqut que no han podido
ser corroborados con nuestro examen critico, pero no hay duda en admitir que
una gran parte de los testimonios que el P. Pasqual recogio se corresponden con
la realidad de la fuente que se consulto. En consecuencia parece natural deducir
con una fuerte base de verosimilitud que los no corroborados en su certeza en
nuestra investigacion no son producto de la imaginacion del P. Pasqual, pues no
resulta razonable mezclar unos verdaderos y otros falsos cuando estos liltimos
no aportan titulacion de mayor importancia referida a la santidad de Llull ni son
los mas trascendentes de los consignados en su relacion por el insigne lulista.


DOCUMENTO 1


Antiguedad del titulo de Beato y Santo
que se da al B. Raymundo Lulio.


A En la pintura de casa de Cererol, que esta 6 estaba sobre la Puerta de
su capilla, que en el Proceso de la Curia Eclcsiastica del afio 1751 fue
juzgada por peritos tener la antiguedad de 420 6 25 aiios esto es que fue
pintada aiio 1326, o, 1331 hai este rotulo de Letra Gotica = Beatus
Raymundus Lullus.


1 El P. Nicolas Eymerico en Directorio Inquisitorum escrito ario 1376
par. 2 q. 9 Nu 5 in fine entre los errores, que atribuie a los Lulistas, pone
este: Duodecimus error, quod Raymundus praedictus est in caelis Beatus,
ut pro tali habendus a suis sectatoribus, et noninandus.


De esto se ve que en aquel tiempo, no solo lo veneraban por santo,


" La cita es rigurosamente exacta tal como la menciona el P. Pasqual en el testimonio seiialado con
el n°l en el documento 1 donde la frase va subrayada. Asi aparece en la obra: «Directorium Inquisitirum
F. Nicolai Eymerici Ordinis praed...» Romae. In aedibus Populi Romani. Apud Gragorium Ferrarium
MDLXXXVII. 687 pp. mas indices. La cita estd al tratar el punto De Lullistis, el eorum errorum, quaestio
IX De haeretibus a Rom. Ponl. damnatis post auclorem earum. Punto 6, p. 261, incluida en el apartado
De Raymundo Lull et eius errorici. (Biblioteca Bartolome March. Reg. 10150. Sig. 87-b 2-1)




CONFIRMACIONES DEL CULTO PRIMITIVO A RAMON LLULL 145


sino que tambien lo nombraban Santo 6 Beato, los Lulistas; los que en
Aragon y Cataluna, eran muchos: multos segurus hahuit alque habet hoilic.
como alli mismo dice Eymerico.


B La Pintura de la capilla de casa de Cererol me parece que lleva el
titulo de Beato, y fue pintada segun el citado escrito de 1751, ano 1431. //


2 El Rey D. Fernando en su privilegio de 21 de Febrero de 1503, que
va impresso en las constituciones de la Universidad, dice: Illuminati et divi
Doctoris Magistri Raymundi Lulli.


3 En el Libro Ars Metaphysicalis del I. M° Dn. Jayme Janer 6 Januario
Monge Cisterciense impresso en Valencia ano 1506 fol. 281 se halla:
Officium gloriosissimi et Beatissimi Martyris Magistri Raymundi Lulli -
Antiphona: Raymundus praetiosae v. ora pro nobis Beate Raymunde =
oratio = Deus, qui por mundi hujus tenebris illustrandis Beatum Raymun-
dum Martyrem tuum etc.


4 Petrus Dagui Lib. edito' Giennae (?) anno 1500, edidit varios
tractatus, et in Epistola ad Joannem Montisservati, loquens de B. Raymun-
do ait: quit per totum terrarum orbem Santus pie creditur.


5 En el Libro Disputatio Raimundi et Eremitae super aliquibus dubiis
quaestionibus sententiarum Magistri Petri Lombardi impresso en Venecia
ano 1507. en la Epistola Proemial se dice Divi Raymundi,


6 En el Libro Proverbiorum del mismo B. Lulio impresso en Venecia
ano 1507. en la Epistola Proemial, se dice tambien Divi Raymundi.


7 Dn. Nicolas de Pax cathedratico de Alcala de Nares esta mas alli ano
1519. el Libro de Anima rationali // del B. Lulio, y antepuso un Encomio
de su vida esta inscripcion: Vita Divi Raymundi Lulli Doctoris Illuminati
et Martyris, y le dedica: Joanni 2 Russo Theodolo Hispaniarum Nuntio: la
expresion de santo la repite en la misma vida particularmente quando dice,
que reconociendose catholica su doctrina, laudabitur Dominus in Sancto
S l l Q .


8 En Valencia ano 1515. Se estampo un libro con el titulo: Divi
Raymundi Lulli Doctoris Illuminatissimi Ars Inventiva Veritatis. Tabula
generali commentum in easdem, dedicada al Venerable Dr. Fr. Francisco
Ximenez de Cismeros Arzobispo de Toledo Cardenal e Inquisidor general,
y estampado a sus expensas; y no solo en el titulo, sino en unos versos en
alabanza de dicho Cardenal, sino tanbien al fin en un resumen Privilegios
Reales in favorem Divi Raymundi.


1 Las palabras «Lib. edito» aparecen tachadas.
2 Precede a la palabras «Russo Theodolo» o «Ruffo Theodolo» una letra abreviatura que resulta


indescifrable a causa de un borron de tinta.




146 M. FERRER FLOREZ


9 Carolus Bovillus in vita B. Lulli edita Parisiis anno 1514. Beatum et
Sanctum caelit Raymundum.


10 En Lion de Francia ano 1517 fue impresso este libro: Illuminati
Sacrae Paginae Professoris Amplissimi Magistri Raimundi Lulli Ars magna
ge- // neralis: ibi pag. 8 se escribe: Ars Magna Generalis incepta fuit a
Beato Raymundo anno 1305. et finita 1308. = Despues se halla esto: Ad
Beatum Raymundum Lullum oratiuncula = y despues: Inscriptio Artis
Magnae a Beato Raymundo Lull edita, Deus cum tua etc.


11 Dn. Arnaldo Albertino Obispo de (?) y antes Inquisidor de
Mallorca y Valencia, imprimio en Valencia afio 1534. el Libro De petitio
nova sive commentaria Rubricae et cap. 1 de Haereticis Lib. 6, y alli qu.
13 fol. 106 hablando del B. Lulio dice haberse adscribir Sanctorum
Cathalogo.


12 En Basilea ano 1558 fue impresso el Libro De Oratione Su Autor
Antonius Lullus Balearis y en el Lib. 4. cap. 5. hablando del B. Lulio dice:
Divus Raymundus noster.


13 Afio 1565 en Barcelona se estampo este Libro: Artificium sive Ars
brevis D. Raymundi Lulli, cum gratia et facultate R.D. Ordinarii et RR.DD.
Inquisitorum; y el Dr. Luis Juan Vileta en la Epistola dedicatoria, y baxo
el titulo commendatio Lulliana Doctrina dice: Divi Raymundi = Sancti Viri.
mismo Vileta afio 1569. imprimio en Barcelona el // Libro: In Aristotelis
Philosophiam Acromaticam Dictata. En la epistola Dedicatoria, y en varias
partes de la obra toda el titulo de Divus Raymundus.


14 El R. Fr. Geronimo Roman en la Chronica de la Orden de Sn. Agustin
impressa en Salamanca aiio 1669 Centuria 10. ano 1312 pag. 62 Da el
titulo de Bienaventurado al R. Lulio.


15 El Rey Dn. Felipe Tercero en varias cartas escritas a su Embaxador
en Roma y Cardenales (apud Custurer) le da el titulo de Beato.


16 El Cardenal Zapata en la carta de 4 de septiembre de 1612. escrita a
la Ciudad de Mallorca (apud Custurer) dice, del Beato Martir Raymundo
Lull.


17 Afio 1584. fue impresso en Mallorca el Libro: D. Raymundi Lulli
Logicae compendiolum. commentariis illusiratum. que saco a luz el Dr.
Antonio Belver canonigo de la catedral.


18 El P. Angel del Paz Minorita en su libro: Expositio Symb: Apostol
impresso en Roma afio 1596. con recomendacion de un Breve de Clemente
VIII, Lib. 9 art. 5 cap. 10 nu. 283. dice: del B. Lulio: quae hominem non
phanaticum ad Sanctam praedica (?) // tribui B. Raymundo Lullo = an B
Raymundus. Jesus in Philos. Palthisgana (?) edita anno 1530. Phys. part. 3.
q. 2. nu. 16. de B. Lullo ait: qui pro sancto colittir in Hispania et Insula
Majoricarum.




CONFIRMACIONES DEL CULTO PRIMITIVO A RAMON LLULL 147


19 Idem in Demonstrat. Critica Cathol. Reliq. edita Venetiis an. 1544.
par. 4. q. 1. in salut. ad 1. argum. scribit: S. Raymundus Lullus.


20 Idem in Lib. de Heret. Vision. et Apparit. privatis edito an. 1543. par.
2. ver. 12. s. 1. scrihil S. Raymundus Lullus.


21 Illustrissimus Emmanuel de Cenaculo (de la tercera orden de Sn.
Franco.), Episcopus in Portugallia en el Lib. Advertencia Criticas y
Apologeticas (impresso con otro nombre en Coimbra) sobre 6 juicio, que
nas materias do B. Raymundo Lullo impresso debaxo de otro nombre en
Coimbra ano 1572. le da varias veces el titulo de Beato; como en otra que
publico en Lisboa afio 1578. Dissertacaon Theologica Historica critica sobre
a Definibilidade de Misterio da Conceicaon inmaculada de Maria
Santissima. 3 //


22 Afio 1606: El Dr. Juan Segui Canonigo de Mallorca imprimio en
Palma 4 el libro. Vida y hechos del admirable Doctor y Martyr Ramon Lull.
y muchas veces le da el titulo de Santo.


23 Dn Luis de Paramo Inquisidor en su Libro: De origine et Progres (?)
offic. S. Inquisit. impresso en Madrid afio 1598. lib. 2 tit. 1. cap. 5 nu. 19
dice: B. Raymundum Lullium.


24 Nicolas Mollinas ano 1605 imprimio en Mallorca la Cancion a la
milagrosa conversion, vida 5 y muerte del egregio Doctor Ramon Lull, y le
da muchas veces el titulo de Santo.


25 El P. Antonio Dazan 6 en Chronica de Sn. Francisco impressa en
Valladolid afio 1611. par. 4. Lib. 4. le da muchas veces el titulo de Santo.


26 El Illmo. Hugo Cavello afio 1620. hizo imprimir en Antuerpia 6
Amberes el Lib. de Escoto in (?) Sentent.: pone una Apologia por
Escoto y el B. Lulio contra Abraham Brozio, y en ella cap. 11 dice: quod
B. Martyrem Raymundum Lullum, y dice que muchos pueblos le veneran
ut sanctus Q,sanctum?) //


27 Hugo Carbonellus Minorita en su libro: Artis Lullianae seu Memoriae
artificialis secretum explicitum impresso en Paris afio 1620. en el Prologo
dice: Beatus Raymundus Lullus etc.


28 El P. Luis de Miranda en el libro: Defensio pro inmac. Sacrae Deip.


1 En cslc parrafo hay que hacer dos aclaracioanes. El primer texto que aparecc cnlrc parentesis en el
original esta superpuesto al nombre Emmanuel de Cenaculo. El segundo texto que va entre parentcsis esui
tachado. Adcmas, la primcra palabra (Illuslrissimus) podia ir dondc la hemos escrito o despues dc la
palabra «Franco». que aparece. como sc ha dicho antes. superpucsla.


4 La cdicion pone Mallorca, no Palma.
5 La palabra «vida» aparece tachada.
b Cuslurer escribe «Daca».




148 M. FERRER FLOREZ


Vir. Conceptione dedicado a (Jrbano VIII. qu. 1S. nu. 53 da el titulo de
beato a nuestro Raymdo.


C Cerca del afio 1620 fue construida la capilla nueva del B. Lullio en
la Iglesia de Sn. Francisco y esta el titulo Beatus Raymundus Lullus
Martyr.


29 El P. Francisco Marzal Minorita en el Libro de Arte inveniendi
Medium impresso en Mallorca afio 1666. y en olro Ars Brevis B.
Raymundi Lulli impresso afio 1669. Le da el titulo de Beato.


30 El P. Arturo de Monasterio en el Libro: Martyrologium Franciscanum
impresso en Paris afio 1638, 7 dia 29 de Junio le da el titulo de Beato.


31 El Dr. Juan d 'Aubry Frances afio 1645. estampo en Paris el Libro, Le
triomphe de 1'Archae etc. y le da el titulo de Santo y Bienaventurado, como
tanbien en otro Libro: Compendium ordinis admirabilis cognitionem et
pulchrorum secretorum S. Pa // Joannis Dominicus Mansi Congreg. Matris
Dei in Notis ad Annat Ddor. Raynal. ex editione facta Lucae an. 1750 ad
an. 1315 nu. 5. ita scribit: In hunc annum rejicit Annatista obitum EL
Raymundi Lulli, cujus dies Martyrii etc.


32 Marcus Antonius Gravois ord. Min. Lib. de ortu et progressu cultus
ac Festi inma. Concep. B. Dei Genit. virg. Mariae, edito Lucae an. 1764.
in summario nu. 35. Sancti Beati et Venerabilis Servi Dei, qui cultivarunt
inma Conceptionem, inter Beatos loco septimo notat: B. Raymundus
Lullius.


33 Acta Sanctorum a Bollandistis edita Antuerpiae an. 1708 in titulo:
Acta B. Raymundi Lulli Maioricensis, et in superscriptione Paginarum:
Aclu S. Raymundi Lulli Mart. Docloris Majoriccnsis.


34 Eusebius Amort. canonicus Regularis Lateranensis in Theol. Eclectica
examinata et approbata jussu Summi Pontif. Ben. 14 ut scribit in Praefat.
ad to. 1, et edita Boroniae an. 1752. to. 1. trac. de Incar. Disp. 2. q. 1
Notando 3 scribit //


Fuente: Fotocopia de un manuscrito Reg. 70.666, sig. Fol 2/2. Biblioteca
Bartolome March Servera.


7 Anles de la palabra «dia» aparece escrito: «Le d;y» ademas tachado.




CONFIRMACIONES DEL CULTO PRIMITIVO A RAMON LLULL 149


DOCUMENTO 2


Relacion de testimonios o pruebas iconograficas
citados en el PROCESO de 1751


1 Beati Raymundi Lulli depicta supra portam Sacelli Bae. Virginis
Mariae nuncupata de la Corona in Ecclesia Cathedrali presentis Civitatis.


2 Altera B. Raymundi Lulli imago depicta in altari Bae. Mariae Virginis
de Rosario in Oratorio publico Sancti Nicolai veteris nuncupati.


3 Altera B. Raymundi Lulli imago depicta in altari Majori Eclesiae
Hospitalis Generalis presentis Civitatis quae antea aderat in altari Immacu-
latae Conseptionis Eclesiae Cathedralis.


4 Altera ejusdem B. Raymundi Lulli imago depicta in altari Sancti
Honorati in Eclesia Monasterij Monialium Sancta Margarita.


5 Altera ejusdem B. Raymundi Lulli patens imago depicta in altari Bae.
Virginis de Rosario, cum in eodem altari cooperta adsit Veneravilis Servae
Dei Sororis Catharina Thomas imago in Monasterio Monialium Sancta
Catharina Sennesis.


6 Altera ejusdem B. Raymundi Lulli imagines depictae in antiquissimo
tabulato altaris SSme Trinitatis in Ecclesia Conventus Sacti Spiritus Ordinis
Sanctissimae Trinitatis.


7 Alia ejusdem B. Raymundi Lulli depictae imagines in Oratoris Domini
Don Petri Cererols, quae Domus fecit ejusdem B. Raymundi Lulli natalij,
et conversionis locis.


8 Alia ejusdem B. Raymundi Lulli depicta imago in Capella Sanctae
Catharinae Martyris, et statua ejusdem in Sacello Bae. Virginis Mariae
nuncupata a Pietate in Eclesia Parroquiali Santae Eulaliae presentis Civitatis
Majoricensis.


9 Alia ejusdem B. Raymundi Lulli imagines in Eclesia Regij Conventus
Sancti Francisci depicta in Sacello Bae. Virginis Mariae de Puritate, et
Consolatione nuncupata in ipsius altari, et sub ista alia minoris forma, et in
eodem Sacello imago sculpta in Urna Marmorea, et Sepulchro ubi
asservator corporis ipsius B. Raymundi Lulli; et in Sacello proprio ipsius
B. Martiris statua super altare sibi dicatum.


Et virtute supradicta Provisionis, seu rescripti Illustrissimi et
Reverendissimi Domini Episcopi expedita fuit Citatio tenoris sequentis


De Mandato Illustrissimi et Reverendissimi
Domini Episcopi Majoricensis.


Fuente: PROCESO.. . 1751 (Ver nota 3 del presente estudio).




150 M. FERRER FLOREZ


DOCUMENTO 3


Dicta die III Mensis Augusti anno a Nativitate Domini
MDCCLI.


Illustrissimus, et Reverendissimus Dominus Don Laurentius Despuig et
Cotoner Episcopus Majoricensis in prosequutionem visitationis, et recognitionis
antiquarum imaginum Beati Raymundi Lulli, et in exequutionem Decreti sub die
trigesima prima Mensis Julii proxime elapsi, per suam Illustrissimam, et
reverendissimam Dominationem provisi, comitantibus omnibus supradictis in
priore actu praesentis Visitationis expressis, egressi a dicta Ecclesia Sancti
Spirituos Conventus Ordinis Sactissimae Trinitatis, hora nona, et media de mane
devenientes in proximam domum Don Petri Onofrij Cererols Domicelli de
Majoricis, sitam in vico Sancti Michaelis vocato, quae domus communis est
traditio fuit Natalitium solum dicti Beati Raymundi Lulli, ingressi in aulam
Superioris habitationis dictae domus, visum est supra portam qua habetur
ingressus in quoddam Oratorium, adesse positam picturam, quam dictus Pater
Frater Ludovicus Vives Postulator expressit visurari, et recognosci deberi, pro
ut ita petiit fieri, et pro eo quod descenderetur a loco superiori, et melius a
proximiori videri, et recognosci posset, quod fuit ita exequutum, et visum fuit
dictam picturam supra linteum factam, figuram esse Beati Raymundi Lulli per
antiquam ipsum Beatum Raymundum Lullum Terciariorum Sancti Francisci
habitu inductum, senili, ac paenitenti aspectu representantem, genuflexion, ac
scribere paratum, imaginem quoque valde antiquam Sanctissimam Trinitatem
superius depicta representantem, hoc videlicet modo, quod depicta adest figura
aeterni Patris habentis in manibus Crucifixum expositum, et supra Crucifixi
crucem, ac supra pectus figura Patri aeterni calumbae speciem Spiritum Sanctum
significantem, et haec Trinitatis Sanctissimae figura ita depicta est, quod a
Crucifixo tres exeunt aurati vadis in figuram jam dicti Beati Raymundi Lulli
directi, ipsiusque Beati Raymundi figura vadiis in capite coronata existit. In parte
autem superiori rotulus adest depictus litteris gotycis ubi legitur: Beatus
Raymundus Luyll quo viso ingressi in Oratorium super cujus portam aderat
pictura praedicta, quod Oratorium expressit don Petrus // Onofrius Cererols inibi
Praesens, traditione a majoribus suis accepisse, et a parentibus suis audivisse,
locum esse ubi Beatus Raymundus Lullus a vanitatibus saeculi ad poenitentiam
conversus fuit, et ibidem Christum Dominum ei apparuisse, eaque de causa
aucthoritate Illustrissimi, et Revrendissimi Domini Episcopi Majoricensis iam
olim cubiculum ipsum fuisse benedictum, ac in Oratorium erectum, visumque
esi in dicto Oratorio adesse altare omnino paratum ad Sacrificim Missae
celebrandum, ac ante altare pendentem lampadem argenteam ardentem, superque




CONFIRMACIONES DEL CULTO PRIMITIVO A RAMON LLULL 151


DOCUMENTO 4


Et inmediate dictus Illustrissimus, et Reverendissimus Dominus Episcopus,
iussit dictis Michaeli // Banus, et Gabriel Femenia Pictoribus Testibus uti Peritis
ex officio nominatis, ut attente respicerent, et recognoscerent dictas Picturas, tam


altare praedictum adesse in linteo sive sculptura ornati picturam altaris
longitudini correspondentem latitudine, continentem in medio devotam jesu
Christi Crucifixi effigiem, et ad latum dextrum figuram Sancti Pauli Apostoli
genuflexi, ad latus vero sinistrum ejusdem Crucifixi, figuram ejusdem Beati
Raymundi Lulli Franciscano habitu inducti, radiorum corona in capite ornati,
junctis manibus ipsum Crucifixum uti orantis, et in ipsum defixis oculis intuentis,
et sub dicta majori pictura in eodem linteo visa sunt aliae picturae minores,
quarum in prima in cornu Evangeliis depictus adest idem Beatus Raymundus
Lullus e sugestu in exedra auditoribus legens, eosque docens; in secunda, quae
altaris medio correspondet depictus adest idem Beatus Raymundis Lullus
Mahometanis circunstantubus praedicans, et in tertia // in cornu Epistolae, ipsius
Beati Raymundi Lulli Martyrium adest depictum, ipse enim inibi intra carcerem,
et ad crates non Agarensis alloquens depictus est; et iterum ipse idem extra
civitatem dum a Mahometanis lapidatur depictus adest; Istaque omnes quatuor
figura minores ipsius Beati Raymundi uniformi Tertij Franciscani Ordinis habita
induta, et etiam in capite radiis coronatae depicta adsunt. De quibus omnibus ad
requisitionem dicti Illustrissimi, et Reverendissimi Domini Episcopi. presente
dicto Reverendo Domino Promotore fiscali fidej specialiter deputati. ac presentis
supradictis, et infrascriptis Reverendis Dominis Rectoribus pro testibus ad
praemisa vocatis, atque rogatis ad praesens continuavi instrumentum in quorum
fidem etc.


Laurentius Episcopus Maioricensis.
Dn Raphael Oliver per. et R: testis interfui.
D. Michael Verd Ber, et Pr. testis interfui.
Antonius Esbert pter. Prov. fiscalis fidei in presenti causa specialiter


deputatus
Andreas Verd publicus Appostolica Authoritate Notarius
Curiae Ecclesiasticae Episcopalis Maioricensis Lector et Actuarius.


Fuente: PROCESO 1751. (Fols 47 v. - 49 a.)




152 M. F E R R E R F L O R E Z


illam quae inventa est supra Oratorii praedicti portam, quam quae super Oratorii
altare collocata reperitur, ac etiam mandavit Antonio Mir authoritate Apostolica
Notario, et Ludovico Foco Mercatori, uti Peritis antiquariis ex offtcio nominatis
ut attente inspicerent, et recognoscerent figuram supra portam Oratorii inventa,
et specialem rotulum sive inscriptionem in ipsa jam dicta figura inventam, qui
omnes Periti statim praedictam recognitionem, et inspectionem exequuti sunt.


Qua recognitione, et inspectione dictarum Picturarum, et inscriptionis per
omnes dictos peritos exequuta idem Illustrissimus, et Reverendissimus Dominus
Episcopus jussit ad se accedere Michelem Bamis Pictorem testem ex offtcio uti
Peritum nominatum, qui coram sua Illustrissima, et Reverendissima Dominatione,
presente Reverendo Domino Promotore ftscali fidei, sub jam reiterato juramento
interrogatus fuit per dictum Illustrissimum, et Reverendissimum Dominum
Episcopum materna lingua et sequitur.


Diga el testimoni las figuras que se veuhen esto es la del quadro que se ha
trobat sobre la porta de este Oratori, y que se ha abaxat pera mirarse de mes
prop com tambe la de la part esquerra del Santo Christo, y les inferiors mes
petitas del matex quadro que esta sobre lo altar de este Oratori, que represen//tan
si son molt antiguas ditas Picturas, si los rayos ab que estan estas figuras
adornadas en el cap son de la matexa antiguedat que las ftguras; y si les lletras
del quadro de sobre el portal del Oratori son molt antiguas, y si judica el
testimoni, que tot lo dit rotulo fonch ja pintat, quant se pinta dit retaula.


Ad quam interrogationem dictus Michael Baniis Pictor Testis ex officio uti
Peritus nominatus respondit: Totas estas figuras que se vehuen en estos retaulas,
que estan pintadas ab lo vestit de habit de Terciari de Sant Francesch, se conex
ab el trage, y modo, que son figuras del Beato Ramon lull per la rauho que axi
se sol pintar, y los rayos que se vehuen posats per corona en lo cap de totas les
figuras del Beato Ramon Lull aqui pintadas, tinch per cert que foren fets, y
pintats, ja en la ocasio que foren fetas, y pintadas estas ditas figuras, lo que dich
per la rauho de que no se veu en dits rayos indici algun de ser fets de temps
posterior; y tant la Pintura del Beato Ramon Lull, com los rayos de esta Pintura
de sobre el Portal deste Oratori y tambe el letrero de lletres gotigas, 6 llemosinas
que diu: Beatus Raymundus Luyll, judico que tot te quatre-cents, y circa trenta
anys en poca differencia; lo que dich, perque en quant a la pintura de la figura
sera de les mes antiguas que haje en Mallorca, com se coneix perque es pintada
com si fos de miniatura, sens apenas mesclar los colors, y del modo que en
Mallorca se pintave en aquell temps, conforme se veu en // semblants antiguas
Pinturas, que encare se conservan en alguns quadros vells en algunas iglesias;
y el rotulo, y elogi de Beatus en ell posat te la matexa antiguedat, perque no hay
indici algun de ser fet de temps posterior. Y en quant al quadro de sobre lo altar
del present Oratori, judico que tindra la antiguedat de trecents y vint, ftns en
trecents, y trenta anys, per la rahuo de que ja en ditas Pinturas observave el




CONFIRMACIONES DEL CULTO PRIMITIVO A RAMON LLULL 153


DOCUMENTO 5


Et statim Idem Illustrissimus, et Reverendissimus Dominus Episcopus jussit
ad se accedere Gabrielem Femenia Pictorem Testem ex officio uti Peritum
nominatum, qui coram sua Illustrissima, et Reverendissima Dominatione,
praesente Reverendo domino Promotore fiscali fidei sub jam reiterato juramento
fuit per dictum Illustrissimum, et Reverendissimum Dominum Episcopum lingua
materna interrogatus eadem qua supra inmediate antecedens Testis interrogatis
ne pro ut ibi: Diga el testimoni las figuras que se vehuen etc.


Ad quam interrogationem dictus Gabriel Femenia Pictor testis ex officio uti
Peritus nominatus respondit:


Totas las presents figuras que en estos presents rataulas sobre esta se
vehuen pintadas ab lo trage y habit de Terciari de Sant Francesch, son figuras
del Beato Ramon Lull axi la del present quadro, que estave sobre la porta del
Oratori, com la de la esquerra del quadro gran sobre lo altar de este Oratori, com
las quatre petitas de las pinturas inferiors del mateix quadro gran; el qual quadro
gran, y totas las figuras en ell pintadas, judico que tindran de trecents, y vint,
fins en trecents vint y cinch anys de antiguedat; lo que judich por el modo de
pintura, segons lo que he observat en Mallorca de pinturas de una, 6 altre
centuria me aparex ser del temps referit; y del matex temps judico son los rayos
pintats en totas ditas figuras; perque no se veu en ells indici, ni se conex//


Pintor qui las feu la regla de pintar different, mesclant mes los colors, y tant la
figura major de la part esquerra del Santo Cristo, com les altres quatre figuras
del mateix Beato Ramon Lull posadas en lo inferior del quadro, y los rayos de
sos adornos, 6 coronas totas las considero fetas en un mateix temps, perque axi
me lo aparex tota la Pintura de este quadro. Et ita pro veritate respondeo.


Tunch Illustrissimus, et Reverendissimus Dominus Episcopus expedito dicto
Teste ab ista sua Declaratione, et auditis responsionibus ipsius Testis examen
dempsit animo etc. injuncto Testi ut infra se suscribat.
Michael Danus testimoni he deposat ut supra de la mia propia ma


Laurentius Episcopus Maioricensis:
Dr. Raphael Oliver Per. et Rr. testis interfui.
D. Michael Verd Lex. et Rr. testis interfui.


Antonius Esbert pter. Promr. fiscalis fidei in presenti causa specialiter Deputatus.
Andreas Verd publicus Apostolica Authoritate Notarius
Curiae Ecclesiasticae Episcopalis Majoricensis Secretarius Actuarius.


Fuente: PROCESO.. . 1751 (Fols. 49 a. - 50 v.)




154 M. FERRER FLOREZ


circunstancia de lo contari; lo que se veuria, y la que se conexeria; y la Pintura
de sobre la porta del Oratori, la considero ser de cent anys al menos de mes
antiguedat; y axi judico que haura quatrecents, y trenta anys que fonch pintada
con axi lo demostre el modo de la pintura, y axi lo poch mesclat de los colors,
pues parex que los fills 6 pels de la barba, y cabells de la figura del Beato
Ramon Lull se feren, y pintaren de un a un, y tot lo dames se pinta de molt
different modo que despues de dit temps se ha acustumat de un temps en altre
el pintar, y conforme dita Pintura, y figura he observat haverhi altres Pinturas de
Sants y altres Personatjes en altars antichs de igual antiguedat en las Iglesias de
esta ciutat; y dicta antiguedat indica tambe el letrero de esta pintura escrit en
lletras com las que se vehuen en sepulcres antichs de aquells temps en varias
iglesias de la present ciutat, y los rayos de esta Pintura los considero, y judich
de igual antiguedat que la figura, per la rauho que no vetx en ell circunstancia,
ni conech indici algun de ser fets ni dits rayos, ni dit lletrero de temps posterior,
ni de altre ma de la que pinta dita figura. et ita pro veritate respondeo.


Tunc Illustrissimus, et Reverendissimus Dominus Episcopus expedito dicto
Teste ab ista sua Declaratione, et auditis responsionibus examen dempsit animo
// etc; injuncto Testi ut infra se subscribat. Gabriel Femenia testimoni ha deposat
ut supra de la mia propia ma


Laurentius Episcopus Maioricensis:
Dr. Raphael Oliver per. et Rr. testis interfui.
D. Michael Verd Lx.; et Dr. testis interfui.


Antonius Esbert pter. Promr. fiscalis fidei in presenti causa specialiter deputatus.
Andreas Verd publicus Appostolica Aucthoritate Notarius
Curiae Ecclesiasticae Episcopalis Majoricensis Secretarius Actuarius.


Fuente: PROCES0. . .1751 (Fols. 51 a. - 52 a.)


DOCUMENTO 6


Respecte de la figura que se ha encontrat sobre el portal de este Oratori:
vist y attentament examinadas esta Pintura, en ella se veu la figura que
representa el dit Beato Ramon Lull en edat senil, coronat de rayos de or, en acte
de scriurer contemplant la Santissima Trinidat, cuya figura se veu pintada en alt,
y desde el Santo Christo que esta posat en bracos del Etern Pare se partexen tres
rayos de or, que van al dit Beato Ramon Lull sobre cuya testa coronada ab rayos
de or se veu esta inscripcio Beatus Raymundus Lull; y esta inscripcio judich, y
tinch per cert que te la antiguedat quatrecents anys in circa, y lo elogi de Beatus
judich de la matexa ma, y antiguedat que lo dames de la inscripcio del nom, y




CONFIRMACIONES DEL CULTO PRIMITIVO A RAMON LLULL 155


DOCUMENTO 7


En esta mesma Iglesia [San Francisco de Palma] tiene una capilla [Ramon
Llull], y retablo de hermosa architectura, de obra Corintica, y compuesta, dorada,
y estofada con relieves;, [sic] y en ella un altar, en que se dize missa, estatua con
rayos, y lampara, que arde: al pie de la estatua se lee esta inscripcion Beatus
Raymundus Lullus Martyr, como ya observo en parte el Padre Pacffico de
Provins (*2*).' s


«En esta Iglesia (San Francisco de Palma] se venera el sepulcro, y cuerpo
del Beato Raymundo, no en la capilla de que avemos hablado [la mencionada
en la primera parte de este documento] como por equivocacion dixo el Padre
Pacifico de Provins sino en otra capilla vezina, que es la de la Virgen de la
Consolacion, como dize el letrero que tiene al pie de su estatua; no obstante que
algunos la llaman de la Virgen de la Puridad, otros de la Concepcion...»


Fuente: Custurer, Jayme: Disertaciones historicas... cap. 1, III, p. 9. Y ademas.
cap. 1, IV, p. 10.


"Texto de la nota *2* del P. Custurer: «Pacifico de Provins escribe viuge de Persia de la segunda
impression del ano 1645 pag. 395, citado por Juan Maria de Uernon. en la vida del Bealo Raymundo
Lullio, cap. 31, 52.»


de la familia, 6 apelido Gentilicio Lull, que esta escrit Luyll a la manera antigua
llemosina de aquell temps, y tant el modo sech del disseno del Sant, 6 de la sua
figura, com del vestit, pileo Doctoral que tambe se veu pintat, llibres, trempla-
plomes, tinter, plomas, rayos, y dames cosas que ay en dita pintura com tambe
el contorn de llefiam que en lo alt, y lados de dit quadro servexen de gornisa, y
ornaments en forma de capella, tot dona provas sufficientissimas que el tot de
este quadro, y Pinturas te segurs quatre sigles de antiguedat in circa, 6 poch mes,
6 menos.


Fuente: PROCESO.. . . 1751 (Fol. 53 v.)




156 M . F E R R E R F L 6 R E Z


RESUM


This study analyzes a document, attributable to the 18th-century Cistercian
Lullist, Father Antoni Pasqual, which is a good compilation of early evidence,
both visual and literary, for Llull being treated as blessed or as a saint.




BIBLIOGRAFIA LULLISTICA


I. EDICIONS, ANTOLOGIES I TRADUCCIONS D'OBRES L U L L I A N E S


1) Llull, Ramon, Llibre del gentil e dels tres savis, ed. Anthony Bonner, «Nova
Edicio de les Obres de Ramon Llull» II (Palma de Mallorca: Patronat Ramon
Llull, 1993), liv + 220 pp.


Ressenyat a continuacio.


2) Llull, Ramon, L'Art bref. Resume et abrege du Grand Art, «Collection
Sebastiani» (Mila: Arche, 1987).


Ressenyat a continuacio.


3) Llull, Ramon, Libre del orde de Cavayleria, ed. Marian Aguilo y Fuster,
«Biblioteca Valenciana» (Valencia, 1992), pp. 36 fols..


Reimpressio fotograftca de 1'edicio de Maria Aguilo (Barcelona, 1879; Bru 48)


4) Garcia Ferrer, M a Neus, Ramon Llull, un racionalista de combat i de
circumstancies (Sant Jordi de ses Salines, Eivissa, 1993), 68 pp.


Conte fragments comentats del Llibre d'ascens i descens de Venteniment.
Ressenyat a continuacio.


II. ESTUDIS L U L L I S T I C S


5) Exposicidn bibliogrdfica luliana, introd. Sebastia Trias Mercant (Palma,
1993), 55 pp.


Ressenyat a continuacio.


6) Aurell, Martin, «Prophetie et messianisme politique. La peninsule iberique




158 STUDIA LULLIANA


au miroir du Liber ostensor de Jean de Roquetaillade», Melanges de VEcoie
Francaise de Rome. Moyen Age 102 (1990), pp. 317-361.


Ressenyat a continuacio.


7) Badia, Lola i Bonner, Anthony, Vida, pensamiento y obra literaria
(Barcelona: Quaderns Crema - Sirmio, 1993), 241 pp.


Traduccio corregida de Foriginal catala ressenyat a EL 30, pp. 79, 96-7.


8) Bagno, Vsevolod, «El pensamiento hispanico y sus populizadores y crfticos
rusos», Anthropos 144 (1993 Mayo), pp. 85-6.


9) Caucci, Paolo G., «Los tratados espanoles sobre Caballerfa», Homenaje a
Juan Nadal. Asociacion Hispano-Helenica. Anuario de 1989. (Atenas, 1992), pp.
105-122.


Ressenyat a continuacio.


10) Chazan, Robert, Barcelona and Beyond. The Disputation of 1263 and Its
Aftermath (Berkeley/Los Angeles: Univ. of California Press, 1992), x + 257 pp.


Ressenyat a continuacio.


11) Courcelles, Dominique de, La parole risquee de Raymond Lulle. Entre le
judaisme, le christianisme et Vislam, prol. Alain de Libera (Parfs: Vrin, 1993),
196 pp.


Ressenyat a continuacio.


12) Elfas de Tejada, Francisco, «El Imperio Bizantino segiin Ramon Llull»,
Homenaje a Juan Nadal. Asociacidn Hispano-Helenica. Anuario de 1989.
(Atenas, 1992), pp. 177-193.


Ressenyat a continuacio sota el niim. 9.


13) Garcfa Ballester, Luis, McVaugh, Michael R., i Rubio Vela, Agustfn,
Medical Licensing and Learning in Fourteenth-Century Valencia, «Transactions
of the American Philosophical Society» 79, Part 6 (Philadelphia, 1989), Llull.
p. 52.


Ressenyat a continuacio.


14) Lohr, Charles, «Ramon LulFs Theory of Scientific Demonstration», ed.
Klaus Jacobi, Argumentationstheorie. Scholastische Forschungen zu den
logischen und semantischen Regeln korrekten Folgerns (Leiden: Brill, 1993), pp.
729-745.


Ressenyat a continuacio.




BIBLIOGRAHA LUL-LISTICA 159


15) Monfasani, John, Fernando of Cordova. A Biographical and Intellectual
Proflle, «Transactions of the American Philosophical Society» 82,6 (Phila-
delphia, 1992), x + 116 pp.


Ressenyat a continuacio.


16) Pou y Marti, Jose M a , Visionarios, Beguinos y Fraticelos catalanes (siglos
XIII-XV), presentacion, A. Abad Perez; bio-bibliografta, J. Marti Mayor; estudio
introductorio, J.M. Arcelus Ulibarrena (Madrid: Colegio Cardenal Cisneros,
1991), cxxix + 535 pp.


Ressenyat a continuacio.


17) Trias Mercant, Sebastia, Ramon Llull. El pensamiento y la palabra (Palma:
El Tall, 1993), 125 pp.


Ressenyat a continuacio.


18) Tusquets, Joan, «Lo sise seny, precursor de la filosofia lull iana del
llenguatge», ATCA 11 (1992), pp. 347-359.


Ressenyat a continuacio.


19) Tusquets, Joan, La filosofia del llenguatge en Ramon Llull, prol. Miquel
Arbona (Barcelona: Editorial Balmes, 1993), 98 pp.


Ressenyat a continuacio sota el num. 17.


20) Ysern Lagarda, Josep Antoni, «Els manuscrits catalans de la Biblioteka
Jagiollonska», Boletin Bibliogrdfico de la Asociacion Hispdnica de Literatitra
Medieval Fasc. 6/1 (1992), pp. 233-253.


Ressenyat a continuacio.






RESSENYES


1) Llull, Llibre del gentil e dels tres savis, a cura cTAntoni Bonner


El segon lliurament de les NEORL se situa al final d 'una llarga dedicacio
d'Antoni Bonner, tant al terreny de la gestio editorial com al de 1'erudicio i la
critica textual. Pel que fa al primer aspecte, els resultats son positius pel fet
mateix que el volum existeix i, com veurem, presenta unes condicions de
correccio necessaries i suficients. De tota manera, els usuaris de la cultura
catalana, en particular, i els estudiosos de Ramon Llull, en general, no poden
tenir encara la impressio que la nova serie de les obres catalanes sigui una
institucio solida i definitiva. Nomes cal veure que ha estat impossible fins ara,
i en un terreny ja totalment al defora de les responsabilitats de Bonner, que els
dos volums existents circulin pels canals de difusio normals dels llibres de la
seva condicio: llibreries i catalegs especialitzats, de 1'estat espanyol i de fora.


No em sembla constructiu insistir en altres problemes estructurals d'aquesta
fndole, perque el que cal retenir per damunt de tot es que 1'edicio Bonner del
text original del Llibre del gentil lul l ia es una fita en la historia de la filologia
catalana per moltes raons que passo a especificar.


Els treballs mes antics de Bonner sobre la datacio i el significat del Gentil
son de 1977 i 1978; es tractava de raonar la seva relacio de dependencia amb el
desconegut «llibre arabic del gentil», citat al Llibre de contemplacio en Deu i al
Gentil mateix, com a font de la «manera» que Llull segueix en aquest darrer.
Ara Bonner, p. xix, identifica aquest llibre arabic amb «1'apologetica cristiana
i escrita en llengua arab». El Gentil, en qualsevol cas, ha assentat Bonner, es
posterior a la i l luminacio de Randa, pel fet mateix que esta articulat entorn de
combinacions binaries de tres grups de conceptes presents a 1'Art de la primera
fase (Art abreujada d'atrobar veritat i obres afins, com, per exemple, el Liber
principiorum theologiae, que empra el mateix repertori de conceptes, p. xx, nota
19). La vinculacio de 1'obra amb la formacio dels estudiants de Miramar la
circumscriu als anys 1274-1276. Aquestes precisions son indissociables de la




162 STUDIA LULLIANA


nocio adquirida que el Gentil no es un llibre ecumenic i teista, sino un opuscle
de polemica procristiana, antijueva i antimusulmana. Bonner es limita a remetre
a les notes a les seves dues edicions anteriors de 1'obra de caracter divulgatiu,
la de Princeton i la de 1'editorial Moll, i a afegir alguna precisio mes (p.xxii). La
questio tanmateix, reclama una exposicio mes amplia; sobretot perque cada dia
surten nous comentaristes que continuen llegint nomes les parts literaries del
Gentil i no semblen poder desxifrar la suspensio del judici dels tres savis a
proposit de la tria de la «llei» que fa el gentil (tot i que mossen Obrador va
explicar-ho en el seu moment). Els arguments que cal donar a aquests pertinacos
lectors foraviats van en el sentit de fer-los observar, per exemple, que les
objeccions del gentil a la fe mosaica (pp. 68-70), relacionades amb el captiveri
dels hebreus i la transmissio d'aquesta condicio als possibles conversos, no
poden ser rebatudes pel savi jueu. En canvi, 1'exposicio de la Trinitat del savi
cristia es diu explfcitament que concorda amb les «flors» i les «condicions» dels
arbres, es a dir, amb els principis de 1'Art que articulen el llibre (p. 115). Aixf
les objeccions del gentil a proposit de la concepcio de Crist a traves de 1'Esperit
Sant (p. 131), nocio no compartida per les altres dues religions, nomes son
irrebatibles en el sentit que els cristians no s'esforcen prou per a divulgar aquest
punt del dogma, que, d'altra banda, s'adiu a les «flors» esmentades.


Recollir notes com aquestes es comode ara, perque Bonner ens proporciona
un text que — amb la disposicio mental adequada s'enten perfectament. Aquest
es el major merit de la seva tasca: haver resseguit els avatars de la tradicio
manuscrita i impresa per tal de repristinar, de forma prudent i assenyada, la
millor aproximacio a 1'original. L'edici6 Bonner jubila 1'anterior que, a traves
de les Obres Essencials, es remunta a la de Jeroni Rossello, impresa el 1901.
Aquest text no tinicament hibrida indiscriminadament tres fonts catalanes, sino
que ignora el manuscrit de la Biblioteca Bodleiana d'Oxford, que s'ha revelat el
millor, i corregeix arbitrariament 1'original retraduint fragments del llatf.
Aquestes operacions han fet apareixer mots fantasma que han anat a parar a
diversos glossaris (pp. xlv i 1, nota 131). Gairebe totes Ies traduccions modernes
del Gentil a altres llengiies arrosseguen tambe els defectes de Rossello. Per aixd
Bonner ha volgut compilar un aparat de variants minucios i treballat: per
justificar tots els «canvis» que introdueix, que no son altra cosa que retorns a
1'original.


La reflexio sobre crftica textual que acompanya el Gentil de Bonner va mes
enlla de la compilacio estricta de 1'edicio que ens ocupa, ja que, de fet, genera
tot un teixit teoric. Bonner, per exemple, no creu que sigui cientfficament
factible de dre?ar un stemma codicum del Gentil i, despres de justificar-ho, es
limita a descriure els agrupaments de famflies pel metode dels errors comuns (p.
xli). En fer-ho, introdueix el factor de la tradicio plurilingue i recull variants de
traduccions, les quals en alguns casos supleixen originals catalans especialment




RESSENYES 163


deturpats. Tambe s'agrada de matisar la terminologia i, per exemple, evita el
terme «contaminacio» per a designar la sobreposicio de fonts diverses en un
manuscrit antic. Prefereix «encreuament», «a fi d'evitar 1'us d 'un terme que en
el fons implica 1'existencia molt hipotetica d 'una tradicio pura i sana» (p. xxxix,
nota 70). Aquesta dimensio teorica, acompanyada d'una necessaria obsessio per
la correccio de proves (p. viii), garanteixen 1'honestedat de 1'edicio Bonner, que
reclama esdevenir la canonica.


La seguretat de 1'edicio crftica de Bonner, tanmateix, no depen tan sols
d 'una acurada alqufmia ecdotica; ja he dit abans que aquesta es la tercera de les
edicions del Gentil que ens ofereix Bonner. La primera es una traduccio a
1'angles del manuscrit d'Oxford, transcrit amb la finalitat de fer possible una
versio que defugfs les confusions de Rossello. La versio anglesa, publicada als
Selected Works, de Princeton, 1985, es el precedent de 1'edicio divulgativa
catalana de les Obres Selectes, Palma, Moll, 1989. El fet que aquestes dues
edicions siguin anotades vol dir que Feditor s'ha qiiestionat a fons el sentit del
text, de manera que quan ens en dona, al final del proces, 1'edicio crftica, no li
queda ja massa espai per a la improvisacio. Bonner ha volgut deixar en doble pis
d'aparat, algunes escadusseres notes interpretatives. Fa goig de veure-hi
consignades esmenes de notes seves anteriors (p. 7, nota 53/54): senyal que la
ciencia filologica avanca.


Lola Badia


2) Llull, L'Art bref. Resume et abrege du Grand Art


Aquest volumet, que diu ser «traduit pour la premiere fois du latin en
francais», es una reproduccio fidel de 1'edicio parisenca de 1901 (Bru 103), tan
fidel que reprodueix les figures lull ianes fotograficament i fins i tot copia la
frase de la portada que deia «traduit pour la premiere fois du latin en frangais»,
que ni en 1901 era vera, ja que el Sr. de Vassy n'havia publicat una traduccio
a Parfs l 'any 1632 (RD 206). La traduccio de 1901, publicada a la Biblioteca
Rosicrucienne i feta damunt el text d 'una de les quatre edicions de Zetzner
(Estrasburg, 1598 - RD 144, 1609 - RD 162, 1617 - RD 180, o 1651 - RD 233),
es anonima i bastant defectuosa. A la portada, per exemple, tradueix Yisagoge
del subtftol per abrege, i a 1'alfabet al principi de 1'obra tradueix duratio per
fermete, i accidia per mechancete.


A. Bonner




164 STUDIA LULLIANA


4) Garcia Ferrer, Ramon Llull, un racionalista de combat i de circumstdn-
cies


Una lloable iniciativa dels responsables academics de determinar el
programa de 1'assignatura de filosofia del curs de COU, va incluore Ramon Llull
entre els autors a estudiar. La decisio determina tambe el text lul l ia objecte de
comentari: el Llibre de 1'ascens i el descens de Venteniment. L'experiencia
acumulada aquests anys dona fe de les dificultats amb que s'han topat els
professors a 1'hora d'explicar el sistema de Llull i introduir els seus alumnes a
la lectura del text lul-lia. Possiblement es tracta de dificultats inherents tant a la
doctrina de Ramon Llull, com als textos on ell exposa el sistema de l 'Art. Per
qualque cosa ja els seus contemporanis se 'n queixaven, d'aquestes dificultats.


El llibret que comentam te el merit, per endavant, d'esser un dels pocs
instruments que han sortit al mercat amb la bona intencio d'alleujar aquesta
situacio. I aixo sol ja mereix l'agrai'ment.


L'obra es divideix en dues parts. A la primera (pp. 5-20) s 'exposen els trets
principals de la seva biografia, aixi com els «temes fonamentals de la filosofia
lul liana». La segona part (pp. 21-62) consisteix en una «seleccio de textos i
propostes de comentari». Aquestes propostes de comentari son suggeriments que
es fan a 1'alumne, per tal d'estimular la comprensio del dificil text lul-lia.


L'avaluaci6 que hom pot fer de 1'obra ha de tenir presents aquestes
circumstancies pedagogiques. Es tracta d'iniciar en el sistema filosofic lul-lia els
estudiants d'avui, es a dir, formats en un sistema educatiu que no es distingeix
precisament per afavorir la filosofia o la historia del passat. Aixi i tot, 1'autora
incorre en un seguit d'imprecisions que s'havien d'haver evitat. Possiblement es
el resultat de la bibliografia consultada, on no hi compareixen, per exemple, el
Ramon Llull d 'A. Bonner i L. Badia, de 1988, ni els estudis de F. Yates i R.
Pring-Mill, fets accessibles en catala en 1985 i 1991 respectivament. La lectura
d'aquests llibres basics, i d'altres tambe ben accessibles, hauria estalviat repetir
per enesima vegada que Llull fou patge de Jaume I i senescal de Jaume II, que
«assisti a diversos cursos a 1'abadia cistercenca de Santa Maria de la Reial», que
«segons la llegenda morf lapidat a Tunis». Per altra banda, suposo que la datacio
de la conquesta de Mallorca l 'any 1232 es una errada d'impremta, llastimosa en
un llibre d'iis escolar.


Pel que fa a la presentacio dels temes fonamentals de la filosofia lul liana,
1'autora escull com a punt d'aproximacio el problema de la relacio entre rao i
fe. Es tracta, sens dubte, d'un tema capital de 1'esforc sistematic de Llull, ^es,
pero, el mes indicat per servir de porta d'entrada? L'autora, a mes, es deixa guiar
per M. Cruz Hernandez, que en aquesta qiiestio concreta no presenta una
interpretacio massa reeixida de la postura lul liana. En segon lloc, es fa
referencia a la «metafisica exemplarista», i despres s'explica el concepte de




RESSENYES 165


l'Art. Per cert, no es reprodueix cap de les figures geometriques de 1'Art. Potser
no son estrictament necessaries, pero Ramon Llull era el primer que feia en
referir-se a PArt.


Per acabar, 1'autora assumi un risc en elaborar aquesta guia didactica. El
resultat es una eina que haura estat molt litil als ensenyants. En tot cas,
nfatreviria a suggerir que tenim un instrument pedagogic excepcional per
introduir a la vida i al pensament de Ramon Llull, i son les miniatures del
Breviculum.


J. Gaya.


5) Exposicion bibliogrdfica luliana


El cataleg d 'una exposicio feta al XVIII Congreso Internacional de
Bibliofilia a Madrid el 21 de septembre de 1993. L'exposici6 consistia en
manuscrits i llibres pertanyents a quatre biblioteques de Palma: el Col legi de la
Sapiencia, la Schola Lullistica, la Fundacio Bartolomeu March Servera (que va
publicar el cataleg) i els PP. Franciscans. Hi havia 50 peces, dividides entre
obres autentiques, pseudo-lull ianes, biografiques i escrits lul-listes/anti-lullistes.
El cataleg, interessant i ben fet, conte una descripcio de cada volum, tot precedit
d 'una «Aproximacion a Ramon Llull» en castella, frances i angles on s'explica
les diverses etapes de la produccio del beat.


A. Bonner


6) Aurell, «Prophetie et messianisme politique. La peninsule iberique au
miroir du Liber ostensor de Jean de Roquetaillade»


Attraverso 1'analisi delfinedito Liber Ostensor, composto da Giovanni da
Rupescissa nel 1356, Aurell intende dimostrare che 1'autore presenta una
posizione originale nel fambi to del profetismo tardo medievale, in quanto ha
coscientemente voluto dare una dimensione politica al proprio discorso profetico
d' impostazione gioachimita.


La scrittura, unica risorsa concessa al francescano durante i dodici anni di
prigionia, dapprima in diverse case delfOrdine, poi (1349-56) ad Avignone, si
nutre infatti di una conoscenza molto precisa degli avvenimenti contemporanei,
ottenuta attraverso il quotidiano contatto con uomini della curia, diplomatici,
politici che riportavano nel contesto avignonese notizie di prima mano degli
eventi politici in corso: Giovanni teneva addirittura un libro di Chronicae, oggi




166 STUDIA LULLIANA


perduto, in cui annotava le notizie di cui veniva a conoscenza. Negli eventi di
un mondo in rapido e travagliato mutamento Giovanni da Rupescissa rispecchia
le tematiche apocalittiche delle profezie gioachimite, di cui un'ala consistente del
movimento francescano a partire dalla meta del Duecento si era fatta portavoce.
In effetti Giovanni viene normalmente ascritto alla corrente degli sprituali, per
quanto proprio il lavoro di Aurell mostri come tale appartenenza debba essere
riconsiderata attraverso un'attenta analisi delle idee espresse nei testi profetici
(ma perche non anche in quelli alchemici?).


Aurell sottolinea alcuni aspetti del Liber Ostensor — fra i quali la mancanza
di rigore logico, i carattere «orale» della scrittura, la tendenza all 'espressione
simbolica— che appaiono legati al ruolo di interprete dei mutamenti del presente,
che Giovanni da Rupescissa riveste, sia pure nella luce escatologica che la
matrice gioachimita proietta. Proprio a questo riguardo, credo che un'analisi
ravvicinata dei testi d 'alchimia del francescano (il Liber lucis e il Liber de
consideratione quintae essentiae) potrebbe essere di qualche interesse: e in
questo periodo, infatti, che il linguaggio delFalchimia assume sempre piu
diffusamente un carattere metaforico e occulto e si intreccia, in alcuni testi non
secondari, con quello profetico (Aurora Consurgens) e profetico-politico (Liber
de sanctissima Trinitate).


L'intervento di Aurell, i quale collabora al gruppo di ricerca sulla profezia
in Occidente coordinato da Andre Vauchez (gruppo di cui questo numero dei
MEFRM riporta una consistente serie di lavori) e centrato sulle profezie
riguardanti le vicende politiche della penisola iberica, dettagliatamente analizzate
e utilizzate come «laboratorio» per mettere in evidenza appunto la dimensione
politica del discorso profetico rupescissiano, che si mostra sostanzialmente in
accordo con le linee di fondo della politica ecclesiastica avignonese e ispirato da
un atteggiamento filofrancese. Se pero queste caratterstiche spiegano senza
problemi 1'immagine che Giovanni da delle vicende politiche del regno di
Castiglia, un intreccio ben piu complesso di temi si riscontra nella sua posizione
riguardo alla corona Catalano-Aragonese. E'nelle profezie ad essa relative che
si coglie infatti la progressiva trasformazione delle tematiche escatologiche
caratteristiche degli spirituali e l 'allontanamento di Giovanni dai due grandi
pensatori catalani della fine del XIII secolo, Raimondo Lullo e Arnaldo da
Villanova, che Aurell indica come i «maitres a penser» del nostro francescano.


Alcuni interessanti sondaggi mostrano la matrice lulliana e arnaldiana (e,
per il tramite di Arnaldo, 1'influenza di Pietro di Giovanni Olivi) delle idee-
chiave di Giovanni da Rupescissa. Varrebbe la pena riprendere analiticamente
ciascuna di queste suggestioni e magari spingersi a considerare la fama che
unisce saldamente i tre proprio in quel campo di saperi iniziatici e occulti qui
sfiorato solo frettolosamente e in maniera imprecisa. La rilevanza delle visioni
e dei sogni, 1'utilizzazione di un linguaggio simbolico, 1'intreccio fra profezia e




RESSENYES 167


saperi operativi piii o meno occulti sembrano fra 1'altro costituire un aspetto
pregnante della cultura catalana del XIV secolo, e potrebbero aiutare a delinearne
piCi accuratamente i panorama complessivo. Non si dimentichi che Giovanni da
Rupescissa e stato —e spesso e ancora— considerato catalano, per quanto sembri
ormai certa la sua origine alvemiate.


Si puo salutare nel contributo di Aurell, nonostante presenti chiaramente i
caratteri di un «lavoro in corso», un interessante apporto alla definizione della
figura di Giovanni da Rupescissa, un osservatore delle grandi trasformazioni del
suo tempo, cui la personale marginalita sembra aver offerto lo spazio e lo
stimolo per 1'elaborazione di una posizione nuova alfinterno del profetismo
tardo medievale.


Michela Pereira


9) Caucci, «Los tratados espanoles sobre Caballeria»
12) Elias de Tejada, «El Imperio Bizantino segiin Ramon Llull»


Dos treballs publicats en grec dels quals, per tant, nomes podem donar
noticia a traves dels breus resums en castella que els segueixen. El primer
analitza tres tractats: el Llibre dei Orde de Cavalleria de Ramon Llull, el Libro
del caballero y del escudero de Don Juan Manuel, i el de la Segunda Partida
d'Alfons el Savi. Diferencia entre coneixement en el sentit modern d'investigacio
sense limits fixats, i la sabiduria medieval basada en la Revelacio, i destaca el
concepte lu l l ia de la cavalleria com una Orde Religiosa, completat en el quadre
de la socielat medieval per les ducs altres categories dels «orantes» i els
«labradors», terminologia, com diu el resum en una afirmacio un poc sorprenent,
«que Alfonso el sabio toma de Ramon Llull». El segon es basa en un viatge
(indocumentat) de Llull a Constantinoble que «deberia haberse realizado entre
los anos 1280 y 1282», llavors es demana per que el beat «evita expresamente
hablar del Imperio Bizantino en sus escritos», i dona com a possibles raons que
Llull trobava que el Imperi grec era moribund i que la Esglesia bizantina era un
major factor de cohesio que el poder politic. Semblen suposicions no molt ben
fundades o per a les quals es podrien donar altres explicacions, pero criticar-les
sense poder llegir els treballs que les presenten i defensen seria injust, i per tant
deixerem el seu estudi per a altres lectors mes versats en grec modern que el
sotasignat.


A. Bonner




168 STUDIA LULLIANA


10) Chazan, Barcelona and Beyond. The Disputation of 1263 and Its
Aftermath


Aquest llibre es com una continuacio i ampliacio d 'un dels temes tractats
pel mateix autor al seu article, «From Friar Paul to Friar Raymond: the
Development of Innovative Missionizing Argumentation», Harvard Theological
Review 76:3 (1983), pp. 289-306, ressenyat a EL 29 (1989), 80 i 87, i al seu
llibre Daggers of Faith. Thirteenth-Century Christian Missionizing and Jewish
Response (Berkeley/Los Angeles, 1989), ressenyat a EL 30 (1990), 214, 219-220.
Aquf analitza en profunditat la disputa de 1263, estudia amb una imparcialitat
admirable 1'evidencia conflictiva dels dos unics testimonis de la disputa, els
temes tractats, i les sequeles de la disputa, sobretot dintre la comunitat jueva.
Aquest llibre d'ara endavant sera 1'obra de referencia basica pels estudiosos del
tema.


A. Bonner


11) Dominique de Courcelles, La parole risquee de Raymond Lulle. Entre
le judaisme, le christianisme et 1'islam


Es tracta d 'un assaig lliure de lectura de dues obres lul l ianes, la Vita
coetanea (VC) i el Llibre del gentil i dels tres savis (Gentil), condicionat per
1'assumpcio previa que el seu autor, Ramon Llull, havia interioritzat una
determinada condicio d 'home «foll», la qual el situava en una experiencia
viscuda del saber altra que la dels seus col legues teolegs de les tres religions
monoteistes, i, sobretot, altra que la de la igualacio del discurs, emanada del
poder de 1'esglesia (vegeu ps. 33-76).


La renuncia deliberada al desplegament d'un aparat erudit (el llibre no te
fndex de noms, ni bibliografia lul l iana ni general sistematiques; vegeu les
declaracions de la p. 10) no hauria d'implicar que la interpretacio es construfs
al marge de les conquestes mes solides i irrenunciables de la critica lul l iana
internacional. Nomes esmentare dos casos: a les ps. 13 i 76 es dona per cert que
Llull va morir martir i aquesta dada te molt de pes en la lectura de 1'episodi de
1'esclau moro de Ramon, blasfem i suicida (ps. 89-98), present a la VC. Sense
la falsa conviccio de la mort violenta per 1'ideal, hauria estat mes diffcil
descobrir tants de matisos reveladors en la por de Ramon davant del sarraf
agressor, esdevingut, per a de Courcelles, l '«envers de 1'humain dans 1'homme,
c'est-a-dire le monstrueux» (p. 91). La bibliografia sobre la natura llegendaria
del martiri lul-lia es forca coneguda i ha estat prou analitzada la forja del frau;
vegeu els escrits preceptius de Miquel Batllori, S.I., el qual ha raonat aquest punt
de la biografia fabulosa de Ramon, almenys des de 1979, fins i tot en congressos




RESSENYES 169


internacionals d'hagiografia, que es una de les especialitats de 1'autora del llibre
que comentem.


L'altra conquesta solida de la crftica lull iana internacional que no es pot
obviar es la nocio que Ramon Llull va escriure prop de tres-centes obres en un
lapse d 'uns quaranta-cinc anys: un escriptor d'aquesta dedicacio i amb aquest
volum de produccio reclama ser jutjat a traves d'una aproximacio global al
conjunt del seu opus, previa a la focalitzacio d'un o de dos textos triats, els
quals, presos individualment, poden donar una imatge parcial o capriciosa del
seu autor. Avui dia 1'acces als textos lul l ians tardans esta garantit per les ROL,
presents a totes les biblioteques del mon, mentre el facsimil de la MOG
possibilita la lectura de les Arts de la primera epoca; son escasses les obres
lull ianes fonamentals de consulta diffcil. Crida 1'atencio, doncs, veure esmentar
1'Art com una realitat mes o menys inabastable, coneguda de referencies (vegeu
la n. 3 de la p. 94 i les ps. 110-111): en el llibre que comento, 1'Art es la tasca
quimerica i fracassada de que parla Ramon a la seva autobiografia i no un
sistema filosofic complex i en evolucio, susceptible de ser estudiat, entes i posat
en relacio criticament amb el que la literatura propagandfstica de la VC en diu.
Hi ha un lul lisme academic perfectament homologat, que va dels germans
Carreras i Artau als estudiosos actualment vinculats del Raimundus-Lullus-
Institut de Freiburg, passant per Robert Pring-Mill, Dominique Urvoy o Llufs
Sala-Molins que ha estudiat i interpretatat la proposta logico-ontologica lull iana.
Tal circumstancia fa dificil entendre la desproporcio d'informacio i maneig
bibliograftc present al llibre que ens ocupa entre el que es estrictament lul l ia i
el text i el context d'autors com sant Anselm, sant Bonaventura, sant Francesc,
Maimonides, Avicenna o Abraham Abulafia, als quals es concedeix de ser llegits
i citats en qualitat de membres de dret de la tradicio.


Precisament un dels merits de La parole risquee son les lectures paralleles
de passatges dels textos lul l ians escollits i textos convergents dels autors suara
esmentats, i d'altres. Es tracta d 'un exercici de contextualitzacio del discurs
lul l ia que sempre resulta productiu i que en el nostre cas em sembla especial-
ment ben enfocat en tot el que fa referencia a les claus benaventurianes de
1'experiencia cognoscitiva de Llull (ps. 84-96). Seria injust, tanmateix, limitar el
nostre llibre a aquestes aportacions puntuals, ja que 1'autora hi defensa una tesi
sobre Llull i una presa de posicio teorica i crttica (vegeu els autors citats a les
ps. 10-14), que la porta a concloure la seva introduccio amb la frase «Risquons
1'invention de Raymond Lulle».


L'estil expositiu-inquisitiu de La parole risquee se serveix insistentment de
la interrogativa indirecta per qiiestionar els textos lul l ians que analitza a proposit
de les hipotesis interpretatives que aquests suggereixen a 1'autora. Tal recurs
retoric facilita la formulacio de les propostes menys obvies i fa possible
1'assentament de les tesis del llibre anunciades al comencament i posades a prova




170 STUDIA LULLIANA


al llarg dels comentaris i glosses de la VC i del Gentil. Vegeu-ne un exemple a
la p. 118: «Ecrivant le Livre du Gentil et des trois Sages au commencement de
son existence de converti, ne s'ecrit-il pas lui-meme, histoire qui est en train de
s'eprouver toujours a nouveau comme problematique, parole subjective et
parlante qui se revele ici et maintenant comme question, malgre le pouvoir
politique et religieux de 1'epoque?» De Courcelles pensa que Ramon Llull es un
personatge revoltat, estrany a 1'ambient tancat i obsessiu de la religio dels seus
dies, que es fa respectar pel seu coratge i per la seva intel-ligencia; sobretot pel
fet d'haver volgut confiar a textos seus de nova creacio (la «parole risquee»)
1'expressio d'una recerca incessant de sentit, mai no closa, en un impuls nascut
de 1'obertura personal al Crist, dels temps de la conversio-segon naixement. Si
la VC es la base d'aquesta visio de Ramon, el Gentil, que de Courcelles va
traduir al frances en data recent (vegeu-ne la ressenya a 1'anterior fascicle de
SL), constitueix el text lul l ia mes caractertstic i revelador. La presencia de savis
de les tres religions, 1'al-legoria de la donzella Intel-Iigencia, el descobriment de
Deu per part d 'un paga i, sobretot, la famosa aparent suspensio del judici en la
tria final de la llei vertadera son els punts que generen 1'entramat dels comenta-
ris. El que es destaca per sobre de tot es la vocacio pel dialeg de Ramon i el risc
que comporta la seva confrontacio constant amb 1'alteritat. Em pregunto fins a
quin punt seria defensable aquesta lfnia de lectura amb el discurs logico-
ontologic de 1'Art a les mans, un discurs present de forma simplificada al Gentil,
el qual mostra, entre altres coses, que 1'exposicio de la llei del savi cristia s'adiu
a les flors dels arbres, cosa que no succeeix de ple en les dels seus col-legues
sarraf i jueu. No puc renunciar a pensar que una aproximacio crttica a la paraula
autentica de Ramon, que no es la literaria, i sovint ftctiva, de la VC i del Gentil,
sino la filosofica, de VArs generalis ultima o del Liber de ascensu et descensu
intellectus, posem per cas, ens mostraria on son exactament els riscos mes alts
del seu pensament i on comenca i on acaba la seva confianca en la forca del
dialeg, sobretot a partir de 1290.


Lola Badia


12) Ressenyat sota el nurn. 9 mes amunt.


13) Garcia Ballester, McVaugh i Rubio Vela, Medical Licensing and
Learning in Fourteenth-Century Valencia


Nomes dedica una pagina a Ramon LIull, pero es una pagina molt
suggestiva. Expliquen que a Valencia durant la segona meitat del s. XIV la
medicina lul-liana va gaudir d 'un gran prestigi entre els metges de la ciutat. Dos




R E S S E N Y E S 171


dels lul-listes destacats en la lluita amb Eimeric, Pere Gerones i Pere Figuerola,
eren «examinadors de metges», i els autors suggereixen que la medicina lull iana
oferia una alternativa popular a la mes ortodoxa, i que la seva popularitat hauria
afluixat el monopoli de Ies facultats de medicina sobre Feducacio i qualificacio.
Indiquen que aquesta medecina luMfstica (i no lull iana; es a dir, dels seguidors
i no del mestre) esta sense estudiar.


A. Bonner


14) Lohr, «Ramon LulFs Theory of Scientific Demonstration»


Lohr destaca la dependencia de la logica lull iana en models islamics, i
explica que es per aixo que no tracta qiiestions de proprietatibus terminorum, i
que la seva logica sempre ha semblat tan estrany als estudiosos de la tradicio
llatina de la logica. Despres de repassar els fonaments metaffsics del seu
pensament —els tres graus de positiu, comparatiu i superlatiu, del dinamisme del
esser i de la doctrina correlativa, de primera i segona intencio (relacionat amb
el proprium i appropriatum) —afegeix analisis interessants del Liber chaos
(explicant la seva diferencia amb altres teories medievals del caos) i de la Logica
nova (insistint que te menys a veure amb correccio del raonament que amb la
teoria del coneixement).


A. Bonner


15) Monfasani, Fernando of Cordova. A Biographical and Intellectual
Profile


Aparte de la obra de Adolfo Bonilla y San Martfn, Fernando de Cordoba
(? 1425-1486?) y los origenes del Renacimiento filosdfico en Espaha (Madrid,
1911), la monografia del profesor Monfasani resulta ser el unico estudio
importante enteramente consagrado a Fernando de Cordoba (ca. 1425-1486). Lo
que decfan de Fernando en 1943 los hermanos Carreras y Artau depende del
trabajo de Bonilla. Existe un contraste entre la enorme fama que alcanzo
Fernando como Wunderkind en la decada de 1440 y lo poco que supimos de el
despues. Monfasani ha sabido colmar muchas lagunas en la vida de este
fenomeno andaluz.


Basandose en el De artificio omnis et investigandi et inveniendi natura
scibilis, obra que publico por primera vez, pudo demostrar Bonilla que, a pesar
de sus afirmaciones platonicas, Fernando dependia principalmente de Aristoteles,




1 7 2 STUDIA LULLIANA


de Juan Duns Escoto y de Ramon Llull. Este juicio esta plenament confirmado
por Monfasani. Desde el punto de vista de la historia de la filosofia en general,
puede que este nuevo estudio no engrandezca mucho la figura de Fernando, pero
el experto conocimiento que demuestra Monfasani del cfrculo del cardenal
Bessarion —el patron principal de Fernando— le permite darnos el primer esbozo
de las cuatro liltimas decadas de la vida del cordobes, como miembro de la curia
pontifical, formando parte de varias comisiones sobre puntos controvertidos de
doctrina, y escribiendo obras filosoficas, juridicas y (en una ocasion) sobre
medicina, aunque ninguna de ellas parece tan interesante como el De artificio.
Esta discusion de la carrera y de los escritos de Fernando se basa en una valiosa
serie de documentos ineditos, procedentes no solo del Archivo Vaticano, sino
tambien de Bolonia, Sena y Viena.


Visto desde la historia del lulismo, la parte mas interesante de la obra de
Monfasani es su discusion de la manera como combina Fernando el pensamiento
de Llull con el de Escoto, cuya autoridad fue para el predominante. Uno de los
principales maestros lulistas de finales del siglo XV, el catalan Pere Degui, quien
ensenaba en Mallorca desde 1481 a 1486 y murio en 1500, representa esta fusion
del lulismo con el escotismo. Como dice Monfasani (p. 34): «Como que la
doctrina de la distincion formal de Escoto postula formalitates ex parte rei en
Dios y en las criaturas, podrfa ser empleada para defender las nueve dignitates
que Llull afirma que existen en Dios y que constituian la base de su Ars
universal.» En sus obras, sobre todo en el Opus de formalitatibus, sive
Metaphysica (escrito en Mallorca en 1485 y publicado en 1489), «expone»,
como subraya Monfasani (p. 35), «la metaffsica luliana en terminos escotistas».
A este respecto, Degui, aunque objeto de las criticas de lulistas mas tradiciona-
les, estaba de acuerdo con el De artificio de Fernando de Cordoba, obra que
resulta ser, segiin Monfasani, «el primer ejemplo en Espaiia de la simbiosis entre
escotismo y lulismo».


Asi no sorprende que, cuando Deguf fue llamado a Roma en 1483 para
defender su primera obra, la Janua artis (publicada en Barcelona en 1482), que
habfa sido objeto de una denuncia por parte del inquisidor dominico de Mallorca,
fue absuelto por una comision papal de seis miembros, tres de los cuales eran
espafioles y que habia sido nombrada por el Papa Sixto IV, franciscano y teologo
escotista. Aunque dicha comision incluia dos obispos, es razonable suponer que
la voz cantante fue la de Fernando de Cordoba, conocedor experto tanto del
lulismo como de la teologfa de Escoto. La aprobacion de la Janua artis, dictada
por la comision, obedecia al supuesto acuerdo entre Llull (realmente entre
Degui) y Escoto, quien esta citado textualmente no menos de cinco veces. Aparte
de Pedro Lombardo, los linicos otros dos autores citados —una vez cada u n o ~
son Ricardo de San Victor y Enrique de Gante. Monfasani no solo nos propone
una breve pero valiosa discusion (pp. 51-53) de este episodio tan importante en




RESSENYES 173


la historia del lulismo, sino que tambien publica (pp. 95-99) la primera edicion
crftica del acuerdo de la comision, publicado como apendice a la segunda
edicion de la Junua artis (Roma, 1485) y reproducido en ediciones posteriores
de dicha obra. La anotacion de Monfasani demuestra la influencia escotista que
motivo el veredicto favorable que emitio la comision.


J.N. Hillgarth


16) Pou y Martf, Visionarios, Beguinos y Fraticelos catalanes


Fa anys i panys que es notava a mancar una bona reedicio del llibre del P.
Pou i Martf, text encara ara indispensable a 1'hora d'estudiar amb un mfnim de
documentacio fiable la historia de la espiritualitat i de la cultura catalana
medievals. D'acf la nostra mes sincera joia a 1'hora d'arribar a obtenir, no sense
dificultats, un exemplar d'aquesta nova i pulcra edicio que permetra als qui
encara la desconeixen, d 'admirar i d'aprofitar com cal la tasca modelica d 'un
francisca catala que va saber combinar la diligencia mes savia i el domini mes
profund de les riques fonts historiografiques de la Biblioteca Vaticana, amb la
humilitat i la senzillesa dels autentics ftlls de Sant Francesc.


La nova edicio es de fet una copia facsfmil dels treballs compilats en un
volum (Vic 1930), i apareguts abans de manera sistematica a la revista «AIA»,
del 1919 al 1926, en forma d'articles i amb lleugeres modificacions. Es tracta,
doncs, d 'una obra 1'actualitat i vigencia de la qual rau evidentment en el control
i maneig constants d 'una documentacio de primera ma quc, com a tal, no perdrii
mai la forca de testimoni exacte i puntual, i que s'articula en 13 capftols, el tftol
i contingut dels quals resumim acf en consideracio als lectors que mai no han
tingut 1'avinentesa de consultar un llibre que fins pa poc nomes possefem una
colla d'iniciats: El joaquimisme, els fraticels i els beguins (c. 1), Arnau de
Vilanova i el rei Frederic de Sicilia (c. 2), EIs beguins a Mallorca i al Rosselld
(c. 3 i 4), Els beguins a Girona, Barcelona, Tarragona i Vaiencia (c. 5), Fran-
ciscans catalans que van prendre part en la disputa d'Avinyd del 1322 (c. 6),
Els fraticels (c. 7 i 8), El visionari fra Joan de Rocatallada (c. 8), L'infant fra
Pere d'Aragd (c. 10), Fra Francesc Eiximenis i Fra Joan Eximeno, bisbe de
Malta (c. 11 i c. 12), Fra Anselm Turmeda (c. 13).


Tot plegat aquests capftols constitueixen una sfntesi potser millorable o
superada en aspectes concrets de les diferents tematiques que abasten, pero
encara ara del tot insubstituible i de consulta obligada com a visio de conjunt.
D'aci 1'interes d 'una reedicio que fa temps haviem reclamat amb insistencia i
que arriba quan el tema es mes que mai de roent actualitat, com be ho proven




174 STUDIA LULLIANA


les nombroses monografies recents i, en especial, les activitats del «Centro
Internazionale di Studi Gioachimiti», prou difoses a partir del 1987 per la revista
Florensia. Aquesta renovellada atencio permetia i permet d'esperar un acurat
confrontament crftic, destinat a avaluar com cal la tasca pionera de 1'historiador
franciscii i arribar a un status quaestionis crftic i el mes raonat possible de les
seves propostes i plantejaments, entre, d 'una banda, els objectius assolits ja fa
temps pel P. Pou, i, d'altra banda, la florida de treballs posteriors. D'aquesta
manera hom retria al P. Pou el merescut homenatge d'utilitzar la seva obra, tal
i com ell segurament hauria desitjat i ja hem tractat de fer alguns, o sigui: per
endegar d 'una manera dinamica el necessari ajornament d'algunes de les
qiiestions que encara poden beneficiar-se d 'un tractament monografic mes
minucios.


En aquest sentit resulta forca sorprenent que en comptes d'aprofitar el
proleg d'aquesta reedicio per incidir en un balanc destinat a revifar 1'interes per
la tasca del P. Pou, hom haja centrat 1'atencio en la importancia dels Mss.
joaquimites existents en algunes biblioteques espanyoles i tractat de reconduir
el discurs original del text, introduint-hi, d 'una manera al meu entendre una mica
forcada, un discurs paral-lel que es proposa de recuperar «desde una vision
ortodoxa (XXIX), la verdadera imagen profetica que transmitio el abad Joaqufn
de Fiore a traves de la tradicion exegetica de los duo viri (XXVIII)», es a dir:
dels «dos barons futurs» esmentats en 1'obra de Joaquim de Fiore i que
franciscans i dominicans identificaren amb els seus sants fundadors. Hom
justifica, paradoxalment, aquest nou discurs paral lel superposat al del P. Pou, en
la pretesa funcio d'alliberar el vell text reeditat dels abusos de la desmesurada
exegesi dels historiadors de 1'evangelitzacio d'America.


No vull negar acf 1'existencia d 'una tal exegesi, que, tal i com afirmen J.I
Saranyana i A. de Zaballa (Joaquin de Fiore y America, Pamplona, Ed.
EUNATE, 1992, pag. 11) ha convertit 1'abat de Fiore en «un dels temes estelars
de l'americanfstica actual», i molt menys encara bescantar la lfnia personal de
recerca que s'ha imposat la prologuista. Allo que sf que em permeto d'assenya-
lar, a la vista del que em sobta com un evident desequilibri entre les duae partes
que ara integren el llibre que comentem, es que potser el lloc mes adequat per
esmenar apologeticament la plana als americanistes des de qualsevol mena
d'ortodoxies —i tambe per a donar a coneixer amb el suficient espai i deteniment
1'esmentada aportacio original de la Dra. Arcelus— no era, potser, la introduccio
a un llibre que 1'autor va voler centrar en la cultura catalana medieval, i on, si
no vaig errat, 1'autor va obviar per complet aquest tipus de tema i de polemica.


Es guanya, doncs, la impressio que, amb la millor de les intencions, i des
de perspectives que almenys 1'autora certament considera identificables amb, o
complementaries de les del P. Pou, de fet hom ha caigut en el parany de
dissociar massa 1'estudi introductori del text que hom pretenia introduir i




RESSENYES 175


comentar, i que 1'autora hi ha assumit, jo diria que amb un gra excessiu
d'entusiasme, un protagonisme mes adient a una tesi doctoral i a una monografia
independent, que no a la tasca, mes humil pero necessaria, de donar a coneixer,
ajornar i tractar de posar al dia bibliograficament, 1'obra del P. Pou.


I no es que la Dra. Arcelus sigui del tot aliena a aquesta intencio
d'ajornament. Ja d'entrada la prologuista ens assabenta que «mucha bibliografia
de referencia habrfa que afiadir al trabajo de Pou y Marti desde 1930, aunque
poca relacionada con el tema especificament hispdnico» (XXVIII), indicant acte
seguit que es proposa «de actualizar este punto desde donde mas haga falta».
Ara be, la bibliografia recentment aportada, per Jaume Mensa i Valls, Arnau de
Vilanova, espiritual: Guia Bibliografica, Barcelona, I.E.C., Treballs de la seccio
de Filosofia i Ciencies socials, XVIII, 1994, i per J. Perarnau, Profetismo
giachimita catalano da Arnau de Vilanova a Vicent Ferrer, dins // profetismo
giochimita tra Quattrocento e Cinquecento, Genova, Marinetti, 1991, pags. 401 -
414, deixen prou clar que informacio en catala no en manca, i obliga a demanar-
se si la Dra. Arcelus limita aquest seu proposit nomes a tttols concrets referibles
als duo viri amb exclusio de la tematica global del conjunt de 1'obra del P. Pou.
El cas es que, tot i que hom no li pot negar un bon domini de la materia
especffica de la investigacio monografica que ella s'ha imposat, imposa tambe.
des de la seva conviccio, potser no sempre necessariament compartida pels
lectors, la seva recerca personal sobre el vell canamas de la vasta gamma de
temes o autors del llibre de Pou, en apartats de 1'estudi introductori que
comentem, com ara: L'arribada del profetisme joaquimita als regnes d'Arago
i de Mallorca (III), El magister Arnau de Vilanova (IV), Els beguins dels regnes
d'Aragd i Mallorca (s. XIII-XIV) (V), Fra Joan de Rocatallada i les seves visios
profetiques (VII), Fra Pere d'Arago i Fra Francesc Eiximenis (VIII), Fra Joan
Eximeno i Fra Anselm Turmeda (IX). De resultes d'aixo hi ha —sempre al nostre
entendre— una evident desproporcio entre 1'abundant, i potser fins i tot excessiva
bibliografia puntual sobre la qiiestio que mes la preocupa, i les llacunes, i fins
i tot sorprenents badades de detall en temes de caire i de domini mes general,
errors en els quals no vull aturar-me acf, preferint de fer unes poques remarques
sobre alguns temes que poden resultar mes interessants, limitant-me a aquelles
qiiestions que conec menys malament (VIII i IX).


Es ja topic d'afirmar que: «En 1265, Eiximenis fue testigo de la entrega a
Urbano V de las Revelaciones de fray Pedro de Aragon (LXIV)». Allo que fins
ara ningii no ha fet, que jo sapiga, es documentar aquesta afirmacio, fonamenta-
da, tal i com vaig explicar a un altre Uoc (D'Eiximenis a Sor Isabel de Villena,
Abadia de Montserrat, 1990, pag. 64, n. 8), en una no gens segura interpretacio
d 'un fragment del c. 66 de Lo Segon. Sembla perillos d'especular sobre
1'antagonisme circumstancial entre Eiximenis i Fra Pere (i dic circumstancial
perque Eiximenis blasma aquest famos personatge, i qualifica de pseudo-profetes




176 STUDIA LULLIANA


tots els qui no proven el seu missatge amb miracles, pero acaba despres
dedicant-li unes bones encensades en la dedicatoria del Dotze !), nomes basant-
nos en obres com el De Triplici Statu Mundi, tan mal estudiades i de discutible
i discutida atribucio. Es curios que 1'autora, tot i esmentar un article de Perarnau
(ATCA, 1, 1982, pags. 191-215) on aquest en parla crfticament, ignori
1'existencia de Fara per ara unica edicio completa i assequible d'aquesta curiosa
obreta, tan rellevant en molts sentits al tema que la Dra. Arcelus desenvolupa,
i editada per mi mateix en els EUC, XXIII (1979), dins la Miscel-lania Aramon
i Serra, I, pags. 265-283. Ara be, com tambe vaig tractar de provar en un capttol
encara inedit de la meva tesi doctoral, el fet que Eiximenis conegues be i
assimiles alhora en alguns llocs de la seva Vida de Jesucrist 1'abrandament
contemplatiu i la quinta essencia teologica de YArbor Vitae crucifixae Iesu
d'Ubertt, no el converteix de manera automatica en un joaquimita actiu, sino en
una persona molt piadosa i credula, clarament inclinada a acceptar, com el
mateix Ubertt, les «contemplacions» i la veu dels «contemplatius i sanctes
persones», i naturalment inclinada envers el sector mes rigorista del seu orde.
L' AVCI d'Ubertf es certament una gran arma joaquimita quan va provista de la
violenta espoleta apocalfptica que es el llibre V, c. 1, «Iesus prolens multipli-
cans», f. 409 bss., que Eiximenis devia coneixer, pero que no sembla que es
proposes de fer servir, com no fa servir tampoc el to virulent i pamfletari
caracteristic de 1'obra de l'espiritual. Hi ha, en efecte, una coincidencia generica
entre ambdos autors pel que fa al resum sintetic de les set parts o temps de la
santa Esglesia, pero les terribles i directes invectives d'Ubertf no troben massa
resso en el resum molt mes atemperat que fa Eiximenis del proces de «lexacio»
de 1'Esglesia, coincident amb 1'obertura del sise segell apocalfptic, on com es
prou evident, no parla unicament dels famosos duo viri, sino, i aixo sembla
important ara i acf, de les MOLTES persones perfetes e santes que per lur
santadat de vida placassen la furor de nostro senyor Deu, e apres que
informassen lo poble per moltes e santes doctrines e molts bons exemples, entre
les quals esmenta: aquell glorids monsenyor sent Benet, qui per Deu inspirat e
ajudat feu la santa religid dels monjors negres... E apres de aquests trames
monsenyor sen Bernat, singularment devot e perfet bard, qui ab la sua santa
religid ha fet gran servey e fara tostemps a la santa Religid cristiana.
Tercament, trames aquell santificat monsenyor sent Domingo, hom evangelical,
preycador ardent e reverent a tot lo mdn, qui ah sa religid apostolical ha molt
aprofitat a tot Cristianisme e proffitara fins a la fins del mdn per molta santa
persona... Quartament apres e derrer de tots trames aquell seraphical e senyaler
de Jesucrist, monsenyor sent Francesch... que entre los feels e infels ha per los
seus fils tant sembrada la lavor virtual e vida evangelical, per que tota ia santa
Sgleya ha illuminada e confortada e fortificada ab la ajuda de Deu... Per a mes
abundament en el c. 22, encara te cura d'esmentar Yorde dels frares hermitans




RESSENYES 177


de sent Agustf, del Carme, e del sant Sepulcre, de forma que el seu text original
no es en cap manera una interpretacio pro domo unilateral i partidista, com la
que sembla que ofereixen els fragments castellans citats per la Dra. Arcelus
(LXXXII), que hom en va extreure posteriorment fora de context. Es, crec, a
aquest interessant fragment, que comenca a partir del c. 2 del quint dels set
tractats que integren el Llibre Dese de la Vida de Jesucrist —i on Eiximenis mai
no parla per boca propia sino per la del misterios Gervasius Sabinench (co diu
aquest)— al qual pretenia a l ludi r Menendez y Pelayo en la Historia de los
Heteredoxos Espafioles, III, c. 4 (I, pag. 525) quan escriu: «Eiximenis, en el
libro X de su Chrestia, inserta un extracto de las profecfas de Rupescissa
tocantes al juicio final», assumint, des d 'una perspectiva integradora que la Vida
de Jesucrist era una part mes de Yopus magnum del francisca gironi. I de fet hi
ha en els capftols que segueixen una sintesi breu de les profecies de Ciril,
Metodi i de Rocatallada, de to i contingut certament semblants al De Triplici. No
vaig poder subratllar mes especfficament en la meva edicio aquestes coin-
cidencies, tal com era la meva intencio, perque hom em va limitar drasticament
1'espai disponible. Mes encara: trobem en el c. 28 tota una serie de punts sobre
«la mort letge de Anticrist» que Eiximenis diu que ha pres de «Joachim, en les
consideracions sues sobre los actes de Anticrist final», i que mescla amb d'altres
presos de Metodi, on fa referencia a 1'actuacio d 'Enoc i Elies, i a la famosa
il luminacio i conversio final dels jueus per special gracia del Fill de Deu e per
tal quant sdn devallats dels sants Pares e de la rayl de Abram d'on davalla lo
Salvador e la sua preciosa mare..., e per les pregdries que la santa Sgleya
cristiana fa per ells rebran lum de la clara conaxenca de la santa fe catholica
e conexeran clarament Jesucrist. Es aquesta una prediccio molt del gust dels
conversos, repetida a altres llocs per Eiximenis i particularment agradable a Fray
Hernando de Talavera, traductor de la VC al castella.


En resum, Eiximenis es deixava influir sovint massa facilment per les
auctoritates que llegia, i es prou evident que llegia molt i que coneixia prou be
1'oracle de Ciril i els textos de Metodi i de Rocatallada i d'Ubertf. Crec que, en
efecte, aquest exces de credulitat el feia combregar mes o menys passivament
amb aquestes opinions, semblants a les contingudes en el Breviloquium i altres
textos similars que circulaven aleshores pels convents franciscans, pero, com he
tractat de mostrar, malgrat aixo no es limita a parlar nomes dels dos sants
fundadors dels dos grans ordes mendicants. Es cert que elogia sovint Ubertf, com
ho fa Fra. Eiximeno (i no per aixo cal confondre un i altre frare, com fa gairebe
tothom i arriba a fer maquinalment la Dra. Arcelus en la nota 146, on parlant del
primer ens envia a les pagines que Pou dedica al segon!). Pero com he tractat
d'indicar es per la simpatia que professa a 1'Ubertf teoleg afectiu i contemplatiu,
i no necessariament a 1'espiritual rebel.


Pel que fa a Fra Joan Eiximeno, em pensava que havia aconseguit




178 STUDIA LULLIANA


demostrar abastament, en un estudi que si cita la Dra. Arcelus, pero que no
sembla haver llegit, que, malgrat les nombroses afirmacions en contra, basades
sempre en una manca de coneixement directe de 1'obra i en una rutinaria
repeticio de topics, el poc que es conserva de la Contemplacid de la Santa
Quarentena del menoret mallorquf Fra. Eiximeno (o Ximeno que deien a
Mallorca), nomes es relaciona molt indirectament amb 1'obra d'Uberti , i en
realitat no «trata de lo mismo» (LXX), sino que sembla que era una obra forca
original, concebuda amb caracterfstiques propies molt especffiques i diferen-
ciades. Es veu, tanmateix, que els topica son una mala herba molt diffcil
d'erradicar, potser perque cada vegada sembla mes estes el recurs, certament mes
facil i expedit, de tirar per la drecera i citar molts treballs aliens, en comptes de
llegir-los i d'assimilar-los com s'escau, quan 1'experiencia demostra «menjar poc
i pair be», com diuen a Mallorca.


Tot plegat crec que aquesta introduccio ve marcada des del principi pel
pecat original, ja esmentat mes amunt, dMncidir microscopicament en una
acumulacio de dades sobre un tema molt puntual que, al meu entendre, hom no
aconsegueix de referir en una sfntesi clara i entenedora a les lfnies mestres del
treball del P. Pou que hom pretenia explicar i divulgar. D'acf la nostra conclusio
de recomanar ben efusivament a tothom el vell estudi del francisca catala, i, amb
mes cautela, nomes als especialistes amb criteri propi i suficient coneixement de
causa, 1'estudi introductori, que conte, malgrat tot, moltfssima informacio de
primera ma interessant i aprofitable.


Albert Hauf


17) Trias Mercant, Ramon Llull. El pensamiento y la palabra


Vint-i-un anys despres de El pensamiento y la palabra (Aspectos olvidados
de la Filosofia de Ramon Llull) Sebastia Trias ha publicat Ramon Llull. Ei
pensamiento y ia palabra.


Encara que els tftols siguin molt semblants, els continguts i 1'estructura del
darrer llibre son molt diferents: el que a la primera obra eren «aspectes», es ara
una perspectiva global de la problematica lingiifstica lul-liana, estructurada en
tres parts: el context sociolingiifstic medieval, la qiiestio de la llengua i la
Filosofia del llenguatge.


A partir del context sociolingiifstic medieval i les necessitats hermeneuti-
ques d 'unes cultures de 1'epoca fonamentades per cada una de les religions en
un llibre sagrat, Llull necessita formular un sistema lingufstic per satisfer
sintacticament i semanticament les seves necessitats apologetiques.


La solucio lul-Iiana gira entorn a tres eixos. D'una part el llenguatge




RESSENYES 179


simbolic, amb una concepcio activa del sfmbol com a activitat cognoscent.
D'altra part la recerca constant d 'un llenguatge formal precfs en contfnua
evolucio, que ha permes ordenar en cicles tot 1'opus lull ia. La tercera solucio
va pel camf de la terminologia tecnica filosofica.


La qiiestio de la llengua a Llull, arranca de la necessitat d'aconseguir un
llenguatge veritablement comunicatiu. El descobriment de 1'affatus, la teoria de
la comunicacio a la Rhetorica nova, i al Liber de Praedicatione plantegen una
serie d'interrogants entorn a les paraules estranyes, la polisemia, la mentida,
1'error i l'iis dels mots.


Quan aquests problemes s'apliquen en concret a la comunicacio filosofica
i teologica en catala i arab, sorgeixen tambe problemes de traduccio entre
estructures lingiifstiques diferents que poden explicar-se per una enculturacio
arabiga progressiva de Llull.


Aquesta enculturacio explicaria 1'origen d'una de les bases del sistema
lul l ia: 1'estructura dels correlatius. El niodus loquendi arabicus explicaria el
declinare com a sermo non consuetus apud latinos. La hipotesi de Trias suposa
que 1'estructura lexica de les arrels arabs es la que millor explica 1'estructura
lingufstica dels correlatius, que permet parlar de la llengua com a articulacio
lul l iana del mon.


A la darrera part —Filosofia del llenguatge lullia—, Trias comenca exposant
el concepte de paraula, la terminologia utilitzada i la teoria del nom, passant
despres a analitzar les ciencies lul-lianes del llenguatge: la semantica, 1'herme-
neutica i 1'epistemologia lingiifstica.


Entorn a cada tema, 1'autor analitza les teories i les hipotesis formulades
fins al present —els darrers anys n 'han aparegut sovint—, amb la qual cosa el
llibre tambe serveix com a font per al coneixement dels estudis lingiifstics sobre
Ramon Llull.


Amb aquesta obra, s 'obte una visio comprensiva i ampla dels complexos
problemes lingiifstics que sempre s'ha plantejat el lul l isme i hom arriba al
convenciment que a la base de qualsevol problema lull ia hi ha una explicacio
lingiifstica. Potser s'hauria d 'haver triat un tftol no tan homonim al de fa vint-i-
un anys; pero aixo de tftols quasi identics es una caracterfstica del propi Ramon
Llull.


J. M a Vidal


18) Tusquets, «Lo sise seny, precursor de la filosofia lul l iana del
llenguatge»


19) Tusquets, La filosofia del llenguatge en Ramon Llull


Mossen Joan Tusquets ha publicat liltimament els resultats de les seves




180 STUDIA LULLIANA


investigacions sobre la filosofia del llenguatge de Ramon Llull en dos treballs
que comentam plegats per la relacio que guarden entre ells.


El primer es Farticle sobre «Lo sise seny». En ell, explica el contingut de
1'opuscle lul-lia i 1'enquadra en el marc de la produccio lul-liana. Assenyala les
limitacions o contradiccions que es troben a 1'obra —subsanades mes tard al De
ascensu et descensu intellectus—, demostrant com el sise seny es el precursor de
la filosofia del llenguatge de Ramon Llull. Despres de llegir 1'article, el lector
desitja saber com es resolen els interrogants i problemes plantejats a 1'opus
lul-lia posterior. La resposta de Mossen Tusquets no s 'ha fet esperar. La fdosofia
del llenguatge de Ratnon Llull ofereix una investigacio completa sobre
l 'aportacio de Llull a la filosofia del Uenguatge.


La primera part comenca elaborant una filosofia dels sons significatius, a
partir dels textos lul l ians. Es fixa la funcio de cada un d'ells en el concert de
1'univers per presentar-ne una escala de set graons: 1'audibilitat comuna, el resso
oral, la veu, la paraula, 1'harmonia sideral, la irradiacio locutiva i la paraula
eterna. Aquesta escala es comparada amb la dels vuit realmes lul l ians. Entre les
dues escales nomes hi ha diferencies accidentals; ambdues responen a la mateixa
escala de 1'univers, columna vertebral de la filosofia del llenguatge lull ia. La
filosofia dels sons significatius afegeix un argument estetic i intuitiu a la
demostracid de 1'existencia de Deu.


A la segona part, 1'autor incorpora en part 1'article esmentat abans,
completant-la amb la visio lul-liana de 1'affatus a la produccio posterior.


El besso del llibre es troba a la tercera part de la qual em limitare a exposar
el que m'ha semblat que podria anomenar punt de partida i punt d'arribada.


En primer terme, com a punt de partida criteriologic, la certitud de la
filosofia del llenguatge de Ramon Llull no s 'ha de cercar en el planol de la
metafisica ni en el de la filosofia, sino en el consensual: es fonamenta en el
testimoni de les generacions que havien parlat i encara parlaven llati i catala.


En liltim terme, com a punt d'arribada, la filosofia del llenguatge no hauria
interessat Llull si no pogues demostrar 1'existencia de Deu. Aquesta filosofia el
porta a evolucionar de la demostracio anselmiana cap a una argumentacio
semiotica a partir de 1'antinomia res/no-res, que culmina en la concepcio de Deu
com a ultra-essencia.


D'aquf que les raons necessaries que demostren 1'existencia de Deu, els
angels, els misteris... en realitat son raons lingiifstiques, amb un valor probatori
que Mossen Tusquets dubta en qualificar de certitud absoluta o lluminosa
congruencia i que probablement es deuen a 1'exageracid del valor que Llull
pogues atribuir al seu sistema.


L'obra acaba amb una critica a la filosofia del llenguatge lul l ia , i les
consideracions que pot fer un lullista actual davant la filosofia del llenguatge
moderna. Malgrat el crit d 'alarma final, la seguretat del llenguatge fa que la visio
del futur hagi d'esser optimista.




RESSENYES 1S1


La Iectura del llibre obre una serie de preguntes i perspectives que esperam
que l'autor— nonagenari i tot, com s'autoqualifica— ens vagi exposant a properes
investigacions.


J. M a Vidal


20) Ysern Lagarda, «Els manuscrits catalans de la Biblioteka Jagiollonska»


Un inventari dels mss. catalans de 1'anomenada biblioteca de Cracovia, que
abans de la Segona Guerra Mundial es trobaven a la PreuBische Staatsbibliothek
de Berlfn. Entre ells s'hi descriu un de lull ia, que a Berlin tenia la signatura de
Ms. Hisp. Quart. 63 , i que ja ha estat descrit a YAnuari de Vlnsthut d'Estudis
Catalans, Any V (1913/14), Part II, p. 739, i ORL XX, 330-1. Caldria afegir que
a la Biblioteca Publica de Palma hi havia dues copies fetes damunt aquest ms.:
una feta l 'any 1502 i avui desapareguda (veg. ORL XX, 334, i Garcia Pastor,
Hillgarth, i Perez Martinez, Manuscritos lulianos de la Biblioteca Piiblica de
Pabna, Barcelona/Palma, 1965, pp. 7-8); i una altra de 1623 que encara s'hi
troba, amb la signatura 1001 (veg. ORL XX, 341-2, i Garcfa Pastor, Hillgarth,
i Perez Martinez, obra citada, pp. 105-6).


A. Bonner






CRONICA


El 6 de maig de 1993, reunit el Consell Academic d'acord amb els nous
Estatuts vigents, va decidir convocar eleccions i que els Magistri poguessin
presentar les seves candidatures fins al 5 de juny i que la data de votacio fos el
30 del mateix mes. El Consell va presentar una canditatura oberta que constava
de 15 noms, dels quals se 'n podien votar fins a 13, que constituirien el nou
Consell Academic i d'entre els quals sortiria el nou Rector.


Constituida la Mesa electoral, presidida pel Rector de 1'Escola Dr. Sebastia
Trias Mercant, es va fer 1'escrutini dels vots amb el segiient resultat: vots emesos
(37), vots nuls (4) i abstencio (1). Aixf doncs, el nou Consell Academic va
quedar constituit segons el nombre de vots pels Srs. M. Bauza (20), A. Bonner
(30), M. Duran (21), M. Ferrer (19), B. Font Obrador (21), J. Font i Trias (23),
J. Gaya (26), G. Llompart (28), A. Oliver (26), M. Pascual (18), P. Ramis (18),
G. Rossello Bordoy (16), A. Santamaria (16).


EI 13 de juliol es reuniren els Mestres elegits i es varen constituir com a
nou Consell, als quals va entregar el fins llavors Rector Dr. Trias Mercant el
llibre d'actes. El Consell el va convidar a romandre mentre es constituia la Mesa
electoral per elegir el nou Rector, presidida pel mes vell, P. Miquel Pascual, i
el mes jove, Dr. Pedro Ramis, i li va pregar que els donas una visio actual de
1'Escola. El Dr. Trias va recordar el passat i manifesta que 1'Escola ara disposa
d'un nou Estatut, que esta reconegut davant 1'Estat i la Hisenda d'acord amb les
lleis actuals; que ha canviat d 'ocupacio i que ha passat a integrar-se dins altres
associacions d'ambit mes ample. L'Escola —continua el Dr. Trias— ha estat fins
ara independent i, malgrat tot, ha de continuar essent-ho. El Consell en ple va
voler agrair-li la seva dedicacio, valorant els seus treballs i esforcos, per aixo va
decidir crear la figura de Rector Emerit o Honorari i atorgar-li aquesta distincio.


Tot seguit comenca 1'eleccio del Rector, tenint en compte el nombre de
vots. Declinaren 1'oferiment el Sr. Bonner per raons personals i els Srs. G.
Llompart i A. Oliver per altres raons, fins que el Sr. Jordi Gaya, que havia




184 STUDIA LULLIANA


excusat la seva assistencia, va esser proposat i elegit nou Rector per als sis
propers anys.


El 20 de juliol, en reunio del Consell Academic, el Dr. Jordi Gaya accepta
el carrec de Rector de la Maioricensis Schola Lullistica, tot agraint al Consell la
seva eleccio, i perfila les fites del seu mandat: a) 1'Escola es tasca de tots, b) la
finalitat del treball es presentar un Ramon Llull viu, fruit d 'una seriosa
investigacio historica, filosoftca i teologica, c) 1'Escola oferira la seva col labora-
cio a altres entitats i mantindra contactes amb altres centres d'investigacio.


El nou Rector proposa el Dr. A. Bonner com a Vice-rector, el qual accepta
el carrec i la responsabilitat de la revista Studia Lulliana, i tambe com a
Secretari el Dr. Pedro Ramis, que tot acceptant va agrair la confianca, tancant
aixi el proces de renovacio del Consell Academic, Feleccio de Rector i altres
carrecs de la Institucio.


Pedro Ramis
Secretari de la Maioricensis Schola Lullistica.




INDEXS GENERALS
(Volum XXXIII, 1993)


Badia, L., «La Disputa contra judeos d'Inghetto Contardo» 47-50
Bagno, V., «El lulismo ruso como fenomeno de cultura» 33-44
Bonner, A., «L'Art lul l iana com a autoritat alternativa» 15-32
Dilla, X., «Un cataleg tematic del Llibre d'amic e amat» 99-126
Ferrer Florez, M., «Confirmaciones del culto primitivo a


Ramon Llull» 127-156
Rubio Albarracin, J.E., «Les raons necessaries segons YArt


demostrativa» 3-14
Ruiz Simon, J.M., «Quomodo est haec ars inventiva? (L'Art de


Llull i la dialectica escolastica)» 77-98
Urvoy, D., «Encore une question de methode» 51-2
Bibliografia lul-listica 53-5, 157-9
Ressenyes 57-68, 161-181
Cronica 69, 183-4
Necrologies 70-4




INDEX D O B R E S RESSENYADES I
CITADES A LES BIBLIOGRAFIES


I. EDICIONS, ANTOLOGIES I TRADUCCIONS D 'OBRES L U L L I A N E S


Garcia Ferrer, M a Neus, Ramon Llull, un racionalista de com-
bat i de circumstancies (Sant Jordi de ses Salines, Eivissa,
1993). 157, 164-5


Llull, Ramon, L'Art bref. Resume et abrege du Grand Art,
«Collection Sebastiani» (Mila: Arche, 1987). 157, 163


Llull, Ramon, Llibre del gentil e dels tres savis, ed. Anthony
Bonner, «Nova Edicio de les Obres de Ramon Llull» II
(Palma de Mallorca: Patronat Ramon Llull, 1993). 157, 161-3


Llull, Ramon, Libre del orde de Cavayleria, ed. Marian Aguilo
y Fuster, «Biblioteca Valenciana» (Valencia, 1992). 157


Llull, Ramon, Pagines pedagdgiques, ed. Lola Badia, Albert
Soler, «Textos Pedagogics» 31 (Barcelona: Eumo, 1992). 53, 59-61


Pindl-Biichel, Theodor, Die Excerpte des Nikolaus von Kites
aus dem "Liber contemplationis" Ramon Lulls, «Euro-
piiische Hochschulschriften. Reihe XX, Philosophie.» 380
(Frankfurt: Peter Lang, 1992). 53, 58-9


Raymond Lulle. Le livre du gentil et des trois sages, trad.
Armand Llinares, «Sagesses chretiennes» (Parfs: Cerf,
1993). 53, 57-8


Raymond Lulle. Le livre du gentil et des trois sages, trad.
Dominique de Courcelles (Combas: Editions de 1'Eclat, 53, 57-8
1992).


Raymond Lulle. Principes de Medecine, trad. Armand Llinares,
«Collection Sapience» (Paris: Klincksieck, 1992). 53, 57-8




INDEXS GENERALS 187


al-Ghazali, The Ninety-nine Beautiful Names of God. al-Maq-
sad al-asna' fi sharh asma Allah al-husna, trad. David B.
Burrell, Nazih Daher (Cambridge: Islamic Text Society,
1992). 54, 61


Artus, Walter W., «Ramon Llull 's Approach and Answers to
Atheism», Antonianum 67 (1992). pp. 520-8. 54


Artus, Walter W., «Three Indicators of the Christian Character
and Spirit Revealed in Ramon LlulFs Writings», Antonia-
num 67 (1992), pp. 330-359. 54


Artus, Walter W., «Two Science Listings in the Writings of
Ramon Llull» in Knowledge and the Sciences in Medieval
Philosophy: 8th Congress of Medieval Philosophy,
Helsinki 1987 II (Helsinki, 1990), pp. 3-11. 54


Aurell, Martin, «Prophetie et messianisme politique. La
peninsule iberique au miroir du Liber ostensor de Jean de
Roquetaillade», Melanges de VEcole Francaise de Rome.
Moyen Age 102 (1990), pp. 317-361. 157, 165-7


Badia, Lola i Bonner, Anthony, Vida, pensamiento y obra
literaria (Barcelona: Quaderns Crema - Sirmio. 1993). 158


Bagno, Vsevolod, «El pensamiento hispanico y sus populizado-
res y crfticos rusos», Anthropos 144 (1993 Mayo), pp.
85-6. 158


Bonner, Anthony, «El patrimoni bibliografic lull ia de Mallor-
ca», BSAL 48 (1992), pp. 239-250. 54, 61-3


Bonner, Anthony. «Ramon Llull, el lul lisme i els estudis
lullfstics», Actes del sise col-loqui d'estudis catalans a
Nord-America, Vancouver, 1990 (Montserrat, 1992), pp.
205-214. 54


Caucci, Paolo G., «Los tratados espanoles sobre Caballerfa»,
Homenaje a Juan Nadal. Asociacidn Hispano-Helenica.
Anuario de 1989. (Atenas, 1992), pp. 105-122. 158, 167


Chazan, Robert, Barcelona and Beyond. The Disputation of
1263 and Its Aftermath (Berkeley/Los Angeles: Univ. of
California Press, 1992). 158, 168


Contardus, Ingetus, Disputatio contra Iudeos / Controverse
avec les juifs, ed. Gilbert Dahan, «Auteurs Latins du
Moyen Age» (Parfs: Belles Lettres, 1993). 54, 47-50


II. ESTUDIS L U L L I S T I C S




188 STUDIA LULLIANA


Courcelles, Dominique de, La parole risquee de Raymond
Lulle. Entre le judaisme, le christianisme et 1'islam, prol.
Alain de Libera (Paris: Vrin, 1993). 158, 168-70


Elias de Tejada, Francisco, «El Imperio Bizantino segiin
Ramon Llull)», Homenaje a Juan Nadal. Asociacidn
Hispano-Helenica. Anuario de 1989. (Atenas, 1992), pp.
177-193. 158, 167


E.xposicion bibliogrdfica luliana, introd. Sebastian Trias
Mercant (Palma, 1993). 157 ,165


Fernandez Conde, Fco. Javier, «Teologfa misionera, apologeti-
ca y polemizante: Judfos, Mahometanos y Cristianos»,
Memoria Ecclesiae III. Actas del Congreso celebrado en
Burgos (27 al 29 de Julio de 1990) (Oviedo, 1992), pp.
61-72. 54, 63-4


Garcfa Ballester, Luis, McVaugh, Michael R. i Rubio Vela,
Agustfn, Medical Licensing and Learning in Four-
teenth-Century Valencia, «Transactions of the American
Philosophical Society» 79, Part 6 (Philadelphia, 1989),
Llull. p. 52. 158, 170-1


Garcfa de la Concha, Federico, «Manuscritos lulianos de la
Biblioteca Colombina de Sevilla», BSAL 48 (1992), pp.
327-338. 54, 64-5


Hauf, Albert, Ramon Llull i el «Tirant», prol. Pere-Joan Lla-
bres, «Publicacions del Centre d'Estudis Teologics de
Mallorca» 17 (Mallorca, 1992). 55, 65


Kedar, Benjamin Z., Crociata e missione (Roma: Jouvence,
1992). 55


Lohr, Charles, «Ramon LulFs Theory of Scientific Demonstra-
tion», ed. Klaus Jacobi, Argumentationstheorie. Scholas-
tische Forschungen zu den logischen und semantischen
Regeln korrekten Folgerns (Leiden: Brill, 1993), pp.
729-745. 158, 171


Lohr, Charles, «Raymond Lull», Handbook of Metaphysics and
Ontology II (Munic, 1991), pp. 760-1. 55


Monfasani, John, Fernando of Cordova. A Biographical and
Intellectual Profile, «Transactions of the American Philo-
sophical Society» 82,6 (Philadelphia, 1992). 159, 171-3


Pou y Martf, Jose M a , Visionarios, Beguinos y Fraticelos cata-
lanes (siglos XIII-XV), presentacion, A. Abad Perez;
bio-bibliograffa, J. Marti Mayor; estudio introductorio,
J.M. Arcelus Ulibarrena (Madrid: Colegio Cardenal
Cisneros, 1991). 159, 173-8




INDEXS GENERALS 189


Rossello Lliteras, Juan, «Es Estudio de Lenguas en el Conven-
to de Frailes Predicadores de Mallorca», Memoria Eccle-
siae III. Actas del Congreso celebrado en Burgos (27 al
29 de Julio de 1990) (Oviedo, 1992), pp. 153-8. 55, 63-4


Santi, Francesco, «Santita dei laici e glorificazione della carne
in Raimondo Lullo», Santi e santita nel secolo XIV. Atti
del XV convegno internazionale. Assisi, 15-16-17 ottobre
1987 (Perugia: Centro di Studi Francescani, 1989), pp.
141-195. 5 5 , 6 5 - 6


Taylor, Rene, Arquitectura y magia (Madrid: Ediciones Siruela,
1992). 55, 66-7


Trias Mercant, Sebastia, Ramon Llull. El pensamiento y la
palabra (Palma: El Tall, 1993). 159, 178-9


Tusquets, Joan, La ftlosofia del Ilenguatge en Ramon Llull,
prol. Miquel Arbona (Barcelona: Editorial Balmes, 1993). 159, 179-81


Tusquets, Joan, «Lo sise seny, precursor de la filosofia lull iana
del llenguatge», ATCA 11 (1992), pp. 347-359. 159, 179-81


Vazquez Janeiro, Isaac, «I francescani e il dialogo con gli ebrei
e i saraceni nei secoli XIII-XV», Antonianum 65 (1990).
pp. 533-549; Llull 544-6. 55, 63-4


Ysern Lagarda, Josep Antoni, «Els manuscrits catalans de la
Biblioteka Jagiollonska», Boletin Bibliogrdfico de la
Asociacidn Hispdnica de Literatura Medieval Fasc. 6/1
(1992), pp. 233-253. 159, 181


Zambelli, Paola, The "Speculum Astronomiae" and its Enigma,
«Boston Studies in the Philosphy of Science» 135 (Dor-
drecht: Kluwer, 1992). 55, 67-8




INDEX D'OBRES L U L L I A N E S


Arbre de ciencia 16n.
Arbre de filosofia d 'amor 53, 59
Arbre exemplifical 53, 58, 59-60
Ars brevis 28, 29, 37, 40, 44, 135, 139, 157, 163
Ars compendiosa (Brevis practica Tabulae generalis) 25
Ars compendiosa inveniendi veritatem 4n, 20, 77-78, 80, 82, 85, 87, 88,


89, 96, 97, 101, 111
Ars generalis ultima 22n., 23, 29n., 35
Ars inventiva veritatis 97n., 139
Ars magna (v. Ars generalis ultima)
Ars magna praedicationis (v. Liber de praedicatione)
Ars mystica 22n.
Ars universalis 93
Art abreujada d'atrobar veritat (v. Ars compendiosa inveniendi veritatem)
Art de fer e solre qiiestions 139
Art demostrativa 3-14, 82-3, 85, 87, 88, 89, 90, 9 1 , 92, 97, 102n.,


103, 104, 108, 111, 112n.
Blaquerna 7-8, 16n., 20, 21 , 23, 33, 49, 53, 59-60, 65, 99, 101, 102n.
Brevis practica Tabulae generalis (v. Ars compendiosa)
Cent noms de Deu 61
Comencaments de medicina 53, 57-8
Compendium Artis demonstrativae 87n., 88n., 93n.
Compendium logicae Algazelis 85n.
De quadratura e triangulatura de cercle 25
Declaratio Raymundi per modum dialogi edita 25
Desconhort 15n., 21n., 49
Disputacio de cinc savis 19n.
Disputatio eremitae et Raymundi super aliquibus dubiis questionibus
Sententiarum Magistri Petri Lombardi 20-1 , 22, 23-4, 25, 26, 28, 29, 136
Disputatio fidei et intellectus 33




INDEXS GENERALS 191


Disputatio Raymundi christiani et Homeri Saraceni 19n.
Doctrina pueril 16n., 19-20, 33, 53, 58, 59-61
Felix (v. Llibre de meravelles)
Introductoria Artis demonstrativae 84, 85, 92, 93, 94-5, 96
Lectura super Artem inventivam et Tabulam generalem 23, 139
Lectura super figuras Artis demonstrativae 27-8, 81 , 86n.
Liber de ascensu et descensu intellectus 22n., 64, 157, 164-5, 180
Liber de demonstratione per aequiparantiam 21n.
Liber de geometria nova et compendiosa 25
Liber de praedicatione (Ars magna praedicationis) 16n., 24
Liber praedicationis contra Judaeos 24
Liber super quaestiones Magistri Thomae Attrebatensis 25, 136
Llibre d 'amic e amat 21 . 99-126, 143
Llibre de anima racional 138
Llibre de contemplacio en Deu 7n., 8-9, 19, 24, 52, 53, 58-60, 65
Llibre de demostracions 20
Llibre de 1'orde de cavalleria 65. 157, 167
Llibre de les besties 15n.
Llibre de meravelles 16n.. 21n.. 49, 53, 58, 59, 66
Llibre de santa Maria 53, 59
Llibre de virtuts e de pecats 16n., 22. 23. 24. 53. 59, 61
Llibre del gentil e dels tres savis 23n., 49, 53, 57-8, 59, 126,


157. 161-3, 168. 170
Logica nova 29n., 95
Phantasticus 53, 59
Proverbis de Ramon 19n., 138
Taula general 139
Testamentum Raymundi 30
Tractat d'astronomia 25
Vida coetania 26-7. 30, 49, 168. 170


OBRES ESPURIES


De auditu kabbalistico 3 4






ABREVIATURES


ATCA = Arxiu de Textos Antics (Barcelona)
BSAL = Bolletf de la Societat Arqueoldgica Lul-liana (Palma)
EL = Estudios Lulianos (Palma) (1957-1990. Vegeu SL)
SL = Studia Luiliana (a partir del 1991. Abans EL)
SMR = Studia Monographica et Recensiones (Palma)


ABREVIATURES DE COLLECCIONS


ENC = Els Nostres Classics (Barcelona)
MOG = Raynumdi Lulli Opera omnia. ed. I. Salzinger, 8 vols. (Maguncia, 1721-


42)'
NEORL = Nova Edicio de les obres de Ramon Llull (Palma, 1991 i ss.)
Obras = Obras de Ramon Lull, ed. J. Rossello, 3 vols. (Palma, 1901-03)
OE = Ramon Llull, Obres Essencials, 2 vols. (Barcelona, 1957-60)
OL = Ramon Llull, Obras Literarias, «Biblioteca de Autores Cristianos»


(Madrid. 1948)
ORL = Obres de Ramon Lull, edicio original (Palma, 1906-50)
OS = Obres selectes de Ramon Llull (1232-1316), ed. A. Bonner, 2 vols.


(Palma, 1989)


ROL = Raimundi Litlli Opera Latina (Palma i Turnhout, 1959 i ss.)


ABREVIATURES D'OBRES BASIQUES DE CONSULTA
Av = J. Avinyo, Les obres aiilentiques del Beat Ramon Llull (Barcelona 1935)
Bru = R. Brummer. Bibliographia Lulliana: Ramon-Llull-Schrifttum 1870-1973


(Hildesheim, 1976)
Ca = T. i J. Carreras y Artau, Historia de la filosofia espahola: Filosofia


cristiana de los siglos XII al XV, 2 vols. (Madrid, 1939-43)
HLF = E. Littre i B. Haureau, «Raymond Lulle, ermite» a Histoire litteraire de


la France XXIX (Paris, 1885), pp. 1-386, 567-8, 618
Lo = E. Longre, «Lulle, Raymond (le Bienheureux)», a Dictionnaire de


Theologie Catholique IX, 1 (Parfs, 1926), cols. 1072-1141
Pla - E.-W. Platzeck, Raimttnd Lull, sein Leben, seine Werke, die Grttndla^en


seines Denkens (Prinzipienlehre), 2 vols. (Roma-Diisseldorf, 1962-4)
RD = E. Rogent i E. Duran, Bibliografia de les impressions htllianes


(Barcelona, 1927).


Qualsevol d'aquestes darreres set sigles seguides per un numero tot sol,
sense indicacio expressa de pagina, es refereix a un niimero dels seus catalegs (el de
Ca es troba a I, 285-334; el de Lo a les cols. 1090-1110; i el de Pla a II, 3*-84*).
El cataleg a OS II, 539-589 se cita simplement posant la sigla «Bo» davant el
numero d'obra.


1 Se cita cTaquesla forma: «MOG I. 434 = Int. vii, I». on el «434» es refereix a la
paginacio contfnua de la reimprcssio (ed. Stegmuller. Frankfurl. 1965). i cl darrer niimcro es refereix a la
primcra pagina de la setena numeracio intcrna dc 1'edicio original. Empram aqucixa forma dc cita una
mica rebuscada pcrquc. d"una banda «MOG I. Int. vii. 1» es inncccssariamcnt complicat pcr a una pcrsona
que te a ma la reimpressio, i d'allra banda. «MOG I. 434» seria impossiblc dc trobar per a una persona
que volgues consultar 1'edicio original.




STUDIA LULLIANA es publica amb 1'ajuda economica de


CAJA DE AHORROS DE BALEARES «SA NOSTRA»
AJUNTAMENT DE PALMA


FUNDACIO BARTOMEU MARCH
INSTITUT D'ESTUDIS BALEARICS