STUDIA LULLIANA

STUDIA LULLIANA


olim Estudios Lulianos


I N D E X


J.E. R U B I O I A L B A R R A C I N , Les raons necessaries segons


VArt Demostrativa 3-14


A. B O N N E R , L 'Art lul-liana com a autoritat alternativa 15-32


V. B A G N O , El lulismo ruso como fenomeno de cultura 33-44


L. B A D I A , La Disputatio contra judeos d'Inghetto


Contardo 47-50


D. U R V O Y , Encore une question de methode 51-52


Bibliografia lullistica 53-55


Ressenyes 57-68


Cronica 69-74


M A I O R I C E N S I S S C H O L A L U L L I S T I C A


VOL. XXXIII, 1 1993 Num. 88




STUDIA LULLIANA, continuacio cTESTUDIOS LULIANOS, revista
fundada el 1957 pel Dr. Sebastia Garcias Palou, es publica semestralment.


Consell de redaccio:


Jordi GAYA (Rector de la Schola Lullistica)
Anthony BONNER (Vice-rector de la Schola Lullistica)
Lola BADIA (Schola Lullistica. Barcelona)
Fernando DOMINGUEZ (Schola Lullistica. Alemanya)
Jorge GRACIA (Schola Lullistica. U.S.A.)
Armand LLINARES (Schola Lullistica. Franca)
Sebastia TRIAS (Schola Lullistica. Mallorca)


Redaccio:


Maioricensis Schola Lullistica
Apartat de Correus, 17
Palma de Mallorca (Espanya)


Edicio i distribucio:


EDITORIAL MOLL
Torre de 1'Amor, 4
07001 Palma de Mallorca
Espanya


Preu de subscripcio: 1.800 pts. anuals.
Numero solt: 1.000 pts.
Pregam que consulteu el preu dels niimeros endarrerits i de la colleccio completa de
la revista (exhaurit el n° 19, disponible en fotocopies).


© Studia Lulliana
Maioricensis Schola Lullistica
Apartat, 17. Palma de Mallorca


ISSN 1132 - 130X
DL: PM-675-1992




STUDIA LULLIANA


Maioricensis Schola Lullistica


Vol. XXXIII


MALLORCA
1993






SL 33 (1993), 3-14
J.E. RUBIO I ALBARRACIN


LES RAONS NECESSARIES
SEGONS L'A/?J DEMOSTRA TIVA1


El tema de les relacions entre fe i rao ha estat un dels mes controvertits
dels estudis lul l ians en totes les epoques. Des que 1'inquisidor Eymerich llencara
1'acusacio de racionalisme contra Llull, la visio de quin es exactament el seu
pensament, en un punt tan important, ha restat enterbolida per a una gran part
dels lul-listes i investigadors posteriors. I el tema es realment crucial, ja que, en
relacio amb ell, trobem un leitmotiv dels mes recurrents de 1'apologetica
lull iana: 1'iis de «raons necessaries». 2


No hem d'oblidar que el pensament lullia, manifestat de forma estructurada
en la seua Art, amb un resultat gairebe impensable per a 1'epoca. te com a
finalitat expressa la conversio dels infidels a la fe catolica. Evidentment, 1'Art
lul l iana posseeix per se un interes elevat per a 1'investigador actual, com a
sistema estructurat que es, on cada element pot ser estudiat com a integrant
d 'una xarxa significativa autoreferencial; 3 pero aqueix edifici monumental que
es 1'Art va ser fruit d 'una «revelacio», la missio de la qual era present en tot
moment a 1'esperit de Llull: calia convertir a la fe vertadera els menyscreents.
I com que aquest era, sense cap dubte, l 'horitzo primordial cap on s'adrecava la


' Aquest treball s'inscriu en el projecte PS 91-0160 de la DGICYT. que es duu a terme al departament
de Filologia Catalana de la Unversitat de Valencia.


2 No farem ara historia d'aquest metode demostratiu. tan important en la teologia medieval. Veg., per
exemple, Jorge Gracia, «The Structural Elements of Necessary Reason in Anselm and Llull». Didlogos
9 (1973). pp. 105-129. La bibliografia sobre el tema de les raons necessaries en Llull es molt extensa. En
citarem tan sols: L. Eijo Garay, «Las razones necesarias del Beato Ramon Llull, en el marco de su epoca».
EL 9 (1965), pp. 23-38; Jorge Gracia. «La doctrina luliana de las razones necesarias a la luz de algunas
de sus doctrinas epistemologicas y sicologicas», EL 19 (1975). pp. 25-40 (aquest article conte un
interessant recorregut per les principals interpretacions que la crftica d'aquest segle ha fet del tema); J.
Stohr, «Las rationes necessariae de R. Llull, a la luz de sus ultimas obras», EL 20 (1976), pp. 5-52.


' Hom ha remarcat el caracter estructural de 1'Art en fer notar que Llull hi presenta cada concepte com
a part integrant d'un grup, on el que interessa es el lloc que ocupa per oposicio als altres conceptes que
1'envolten i, alhora, el deftneixen. Mes endavant tindrem ocasio de mostrar-ne algun exemplc. Veg. A.
Bonner. «El pensament de Ramon Llull», OS I, 64 i notes 45 i 46.




4 J.E. RUBIO I ALBARRACIN


mirada de 1'autor, es important que 1'estudios no el perda tampoc de vista a
1'hora de fer la seua interpretacio de 1'Art.


La relacio entre el funcionament de les raons necessaries i l 'Art sera
1'objecte del present article. Trobarem en l'Art elements que ens informaran
sobre el metode seguit per Llull a 1'hora de convertir els infidels, metode gairebe
automatic, susceptible d'esser emprat per qualsevol home cultivat de 1'epoca que
tingues autentic interes per arribar al coneixement de la veritat. 4


Abans, pero, ens cal partir de les idees expressades per Jorge Gracia al seu
article sobre les raons necessaries de Llull en relacio amb algunes de les seues
doctrines epistemologiques i psicologiques. 5 Com assenyala el professor Gracia,
cal entendre la doctrina lul-liana de les raons necessaries dins d'aquest doble
marc, l 'epistemol6gic i el psicologic, de manera que haurem de tenir en compte
quin es per a Llull el proces cognoscitiu, on, a mes de la rao, cal partir d 'un altre
element: la voluntat de coneixer per part del subjecte; per la qual cosa, en aquest
proces, han d'entrar en joc les tres potencies de 1'anima racional: la memoria,
1'enteniment i la voluntat.


Les raons necessaries no funcionen doncs, exclusivament, amb el concurs
de 1'enteniment. Cal estudiar aquest funcionament en relacio amb les potencies
de 1'anima racional, i aixo es el que fa el professor Gracia en 1'esmentat article.
Les seues conclusions son forca lucides i, pensem, absolutament valides. I aixo
es aixi perque en mirar 1'Art en la seua versio quaternaria, hi trobem confirmat
aquest funcionament psicologic de base per a les raons necessaries, ja que, en
aquesta primera formulacio de l'Art, les tres potencies juguen un paper
fonamental com a eina investigativa de la realitat.


Cal, doncs, comencar per una presentacio breu del mecanisme de
funcionament de l'Art. Agafarem la segona formulacio de 1'etapa quaternaria
(segons la divisio d'Antoni Bonner): VArt Demostrativa (ca. 1283). intent de
simplificacio d'una primera versio anterior: YArt abreujada cVatrobar veritath


4 Com ussenyala Jorge Gracia. art. cit., EL 19 (1975), p. 32, el proposit de Llull es convertir, mes que
no pas convencer. I convertir, es clar. a la fe. que no pot ser altra que la catolica. Aixo suposa dues coses
forca importants per a copsar el que son exactament les raons necessaries: primerament. com veurem tot
seguit. que cal. per part d'aqucll que cerca la veritat. un interes previ per coneixer-la. siga al preu que siga.
la qual cosa indica que la voluntat hi te tant a dir com 1'intel-lecte; i, en segon lloc, que les raons
necessaries s'adrecen no tant al pensador cristia. que les necessita per tal de reforcar la seua fe, sino tambe
al filosof. 1'home «d'enginy subtil» que esta avesat a l'tis de sistemes conceptuals. pero que encara no ha
trobat cap que li puga demostrar la necessarietat dels dogmes catolics.


! Veg. supra . nota 1.
6 Per a una presentacio esquematica de la produccio lulliana. dividida en quatre etapes, veg. A.


Bonner, ob. cit., pp. 58 i 59. Prenem YAri Demostrativa perquc en tenim ara una excellent edicio en
catala a 1'abast. aquesta de Bonner a OS I, 273-521. Les difercncies amb VArt abreujada d'atrobar verital
no son substancials. i 1'estudi mes interessant sobre el funcionament de la figura S. la mes important per




RAONS NECESSARIES SEGONS VART DEMOSTRATIVA 5


L'obra esta dividida en un prdleg i quatre distincions. Al proleg. Llull
presenta 1'alfabet de 23 lletres, amb el valor de cadascuna d'elles. La primera
distincio tracta de les figures; les primeres figures (12 en total), les mes cridane-
res al primer colp de vista, tenen un aspecte circular (excepte la primera figura
elemental), mentre que les segones figures, auxiliars de les anteriors, estan
formades per les combinacions binaries (cambres) dels principis de les primeres.


La segona distincio tracta sobre el condicionament de les segones figures
elemental i demostrativa (la figura demostrativa englobant totes les altres); es a
dir, en aquesta segona distincio, Llull agafa una per una Ies cambres binaries
d'aquestes dues segones figures, formades a la distincio primera. i explica llur
significat, alhora que les condicions que se'n deriven (les condicions per a l 'us
correcte de l 'Art) en aplicar-hi els principis relatius de la figura T. 7 Per exemple.
el condicionament de la cambra [foc aer] de la segona figura elemental, te lloc
amb 1'aplicacio dels 5 triangles de T sobre aquesta cambra: aixf, Deit es el
creador de la cambra. la qual es, per tant una criatura, on es manifesta
Voperacid del foc sobre 1'aire en donar-li el seu calor (aco es el que Llull
anomena «meter lo triangle blau» de T en la cambra). El mateix proces se
segueix amb la resta dels triangles en aquesta i en la resta de les cambres,
completant aixf el condicionament de les figures; es a dir, amb el concurs de la
figura T, formem les condicions d'aplicacio de 1'Art.


La tercera distincio tracta de la intencio de l'Art. Esta dividida en setze
«mous» o formes d'aplicacio de 1'Art, es a dir, ambits en els quals es pot fer
servir. La quarta i darrera distincio presenta una llarga llista de qiiestions que.
teoricament, poden ser resoltes pel lector que ha assimilat be el contingut de les
tres distincions anteriors (seria com la part practica, despres de la teorica).


Per al nostre estudi ens centrarem especialment en el condicionament de les
cambres que facen referencia a la figura S en la segona distincio, aixf com en
alguns dels mous de la tercera. En les condicions d'aquestes cambres trobarem
ben especificat i condensat, amb el particular metode algebraic, el mecanisme de
les raons necessaries, d'acord amb l'us correcte i ordenat de les tres potencies
de 1'anima. Caldra, doncs, presentar previament aquesta figura S. s


als nostres proposits, esta bastit sobre la versio de VArt Demostrativa (Pring-Mill. «Ramon Llull i les tres
poteneies de 1'anima». Estudis sobre Ramon Llull. Barcelona, 1991, 211-240). Veg. tambe el «Cataleg
cronologic de les obres de Ramon Llull» a OS II. 539-589.


7 Aquests «comeneaments» o principis relatius son cinc trfades o «triangles». representats cadascun
amb un color per motius mnemotecnics: Deu-criatura-operacio (triangle blaul. diferencia-concordanca-
contrarietat (triangle verd), comencament-mitja-fi (triangle vermell), majoritat-igualtal-minorital (trianglc
groc) i afirmacio-dubitacio-negacio (triangle negre).


* Veg. Pring-Mill, art. cit., on es demostra la base quaternaria i elemental d'aquesta figura. una figura
quadrangular. tot i el seu contingut trinitari.




6 J.E. RUBIO I ALBARRACIN


La figura S o de Ies potencies de 1'anima esta formada per distintes
combinacions dels actes de la memoria, 1'enteniment i la voluntat. Tenim, segons
1'alfabet emprat per Llull:


B: memoria membrant
C: enteniment entenent E: actes de B C D
D: voluntat amant


F: memoria membrant
(i: enteniment entenent I: actes de F G H
H: voluntat desamant


K: memoria oblidant
L: enteniment ignorant N: actes de K L M
M: voluntat amant o desamant


( ) : actes compostos de B F K
P: actes compostos de C G L R: actes de O P Q
Q: actes compostos de D H M


I, N i R son anomenades per Llull les quatre «especies» de S, cadascuna
de les quals conte tres individus. La darrera d'elles, la R, ve a resumir les tres
anteriors, i per tant tota la figura. Sembla a primera vista que hi ha certes
reiteracions una mica inutils: B te el mateix valor que F, C el mateix que G...
Pero aquest fet esta justificat, i no es gens gratuit: Com hem dit ades, l 'Art
lull iana es pot considerar com una estructura, on cada element es defineix
segons el context en que es troba. No es doncs el mateix la memoria membrant
i 1'enteniment entenent acompanyats d 'una voluntat activa, que amb una voluntat
desamant. Cap dels elements no te valor per se, sino segons les combinacions
en que entra.1'


Ja tenim muntat el sistema; ara nomes es qiiestio d'engegar-lo. El seu
funcionament no es gens complicat, i es pot resumir en una formula: F G (la
memoria i 1'enteniment), sense la H (es a dir, sense que la voluntat rebutge
previament) descorren per les cambres de les figures amb la T (els principis
relatius) cercant els particulars que volen coneixer. Una volta trobats, donen a
la E allo que es amable (1'anima el membra, 1'enten i 1'ama). i donen a la I allo
que es desamable (1'anima el membra, 1'enten, pero el desama). Seguint aquest
metode, arribem a la finalitat de 1'Art, que es formar les segiients cambres:


* Un altre exemple. La V te un doble significat: virtuts i vicis. Acompanyada de la Y (veritat).
signiflca les virtuts. Si apareix al costat de la Z (falsetat). significa els vicis.




R A O N S N E C E S S A R I E S S E G O N S VART DEMOSTRATIVA 7


[EAVY|IVZ]


La primera significa «membrar, entendre i amar (E) Deu (A), les virtuts (V)
i la veritat (Y)»; la segona, oposada a 1'anterior, significa «membrar, entendre
pero desamar (I) els vicis (V) i la falsetat (Z)».'°


En essencia, tota VArt Demostrativa consisteix en aco: F G. amb la T.
descorren per les cambres amb la finalitat liltima de [EAVY IVZ]. D'acord amb
aco, Llull va especificant el sentit de les quatre especies de S. Aixi. tenim:


E concorda amb afirmacio
I concorda amb negacio
N i R concorden amb dubitacio."


Hi trobem ja un aspecte interessant: per trobar la veritat, la resposta a les
qiiestions plantejades (les proposades per Llull a la quarta distincio, o les que
puga plantejar-se 1'artista), cal iniciar el proces amb F G sense H. A primera
vista, aco sembla una preponderancia de 1'enteniment front a la voluntat;
senzillament, es tracta de que la voluntat desamant (H) no destorbe el proces. Es
a dir, 1'investigador ha d'eliminar previament de la seua anima qualsevol
animadversio cap a 1'objecte de la investigacio, si vol estar segur de 1'exit; en
altres paraules, ha d'estar obert a la possibilitat de canviar els seus esquemes
previs si aixf ho exigeix el resultat de la recerca, ja que el metode de l 'Art es
presenta com a infallible si hom el sap utilitzar adequadament.


Com pot llavors un infidel arribar a la veritat seguint aquest metode? Vejam
un text, forca significatiu, del Blanquerna, on Llull ens presenta el que seria un
cas paradigmatic:


1 0 El sistema lul-lia, en aquesta formulacid quaternaria, funciona tot ell a base d'oposicions de
contraris. Gairebe sempre que Uenca una afirmacid, a continuacid la completa amb la negacid de
1'afirmacid contraria. Per a Llull. un bon metode d'arribar al coneixement de la veritat consisteix en negar
la falsetat: si hom te constancia de la falsetat i hom la rebutja, automaticament hom s'installa en Ia veritat.
Aquest fet te una importancia fonamental, ja que determina fins i tot 1'estil de les seues obrcs literaries.
Tenim en preparacid un estudi sobre l'us d'aquest recurs en el Llibre de Conlemplacio. Veg.. per exemple.
el Llibre de Contemplacio. cap. 64, v. 18, on Llull arriba a plantejar una justificacid epistemologica del
pecat, el qual «es subject per lo qual es conegut son contrari» (OE II. p. 237).


" Al llarg de tota la segona distincio es repeteix fins al cansanci que E es correspon amb 1'afirmacio,
I amb la negacid, i R amb el dubte. La N, representant de la fe cega (voluntat que ama sense membrar
ni entendre 1'objecte) apareix com a mes proxima al dubte: «la dubitacid no cap en E I. mas en N R tan
solament» (OS I, p. 354). «Afermar Y (veritat ) per N es acostar dubitacid a 1'afermacid, e negar Y per
N es acostar dubitacid a la negacid» (lbid.. p. 348). I encara afegeix: «mas afermar Y per E es lunyar
dubitacid de afermacid e de negacid». Es a dir, la fe tota sola. sense el concurs de la memdria i
1'enteniment (E), pot acostar-se perillosament al dubte. L'enteniment pot reforcar la fe, pero no
substituir-la.




s J.E. RUBIO I ALBARRACIN


Estant lo cardenal denant 1'apostoli ordenant sos oficials qui li
ajudassen a tractar son ofici, venc un sarraf molt ancia e molt vell denant
1'apostoli, e, de part d'un rei sarraf, representa una lletra a 1'apostoli, en la
qual lletra lo rei sarraf lo pregava que ell li trametes a dir si era veritat 50
que un crestia li havia recomptat de la santa fe catolica, lo qual crestia
1'havia gitat de la fe de Mafumet en que esser solia, e cor lo crestia li deia
que la fe catolica no es podia provar per raons, per aco ell no volia esser
crestia, cor no volia lleixar una fe per altra; mas deia que, per entendre,
ixiria de la fe de Mafumet e entraria en la fe catolica, ab que 1'apostoli li
trametes a dir si era provable; cor si ho era, ell se faria crestia e adoraria
Jesucrist com a Deu, e rendria tota sa terra a 1'Esgleia de Roma, per tal que
tots aquells de sa terra adorassen Jesucrist. (Llibre d'Evast e Blanquerna,
llibre IV. cap. 84).


Pero el Blanquema, es clar, presenta un programa ideal, 1'anomenada
«utopia lull iana». Si es pogues comptar amb aquests dos elements, reis sarrains
predisposats a qiiestionar llur fe. i catolics destres en Pus de l'Art, les raons
necessaries i les llengiies orientals, la utopia fora realitat. Des dels inicis de la
seua lluita per la conversio dels infidels, Llull, pero, ja es conscient de les
dificultats per aconseguir aquest objectiu. I el problema no rau tan sols en la
manca de vocacio missionera d'una societat europea que esta vivint un proces
de canvis profunds; Llull es queixa tambe de la poca disposicio dels infidels a
acceptar el que per a ell es tan clar com el sol del migdia. No tots els sarrains
(els sarrains autentics, de carn i ossos, no pas personatges literaris) son com el
rei del Blanquerna. Ja en el Llibre de Contemplacid trobem aquesta queixa:


Plaent Senyor ple de merce e de pietat e de sanctetat, los heretges e l s
descreents qui son en error per la creenca en que lurs pares los han nodrits,
aquells son molt pus durs de convertir que aquells que segueixen raons e
amen provacions, car aquell qui no ama raons, no li valen raons ni
arguments, e aquell qui ama raons, vera rao e vera provacio li es ocasio
que-1 git de falsa opinio e de falsa creenca. 1 2


Al capftol 331 de la mateixa obra, capitol antecedent de la figura S de
PArt, trobem una mica mes desenvolupada aquesta constatacio de la reticencia
dels infidels. A mes a mes, aquest desenvolupament ve ajudat per la utilitzacio
del metode algebraic de representacio de conceptes mitjan?ant lletres. Aquests
paragrafs son de gran importancia. ja que, tot fent servir els mateixos conceptes


Libre de contemplacid, cap. 77. v. 7. (OE II, p. 263).




R A O N S N E C E S S A R I E S S E G O N S L~ART DEMOSTRATIVA 9


referits a les potencies de 1'anima que trobem a YArt Demostrativa, manifesten
quin es exactament 1'entrebanc que impedeix 1'exit del metode demostratiu basat
en 1'iis de raons necessaries, alhora que ens aclareix quines son les condicions
basiques per a garantir la consecucio de la finalitat esperada: la conversio de
1'infidel. Les lletres E I N R fan referencia a les quatre «especies» de S que ja
coneguem de YArt Demostrativa (aci anomenades «figures»), amb minimes
diferencies no gens pertinents; la lletra A significa «veritat»:


Humil Senyor misericordios, ple de pietat e de merce! Entellectual-
ment entenem que la primera figura es subjecta a l 'A com se demostra per
raons necessaries, e la tercera figura es subjecta a l 'A com es demostrada
per fe e per raons necessaries. On, com aco sia enaixf. doncs los uns
crestians han coneixenca per la primera figura de la vostra trinitat gloriosa
per necessaries raons, e los altres n 'han coneixenca per fe. On, com los
crestians no pusquen demostrar vostra trinitat per raons necessaries sino per
l 'E, per aco com los infeels volen haver coneixenca de vostra trinitat per
la I o la N o la R, ni los crestians la poden demostrar per raons necessaries
en les figures on los infeels la volen coneixer ni los infeels en neguna
d'aquelles figures no han poder que de vostra trinitat hagen coneixenca. 1 ,


Aquests infidels no poden mai arribar al coneixement de la veritat (que es
tan sols una: la catolica) perque no usen correctament de llurs potencies de
1'anima racional. En efecte, com manifesta clarament aquest paragraf, el
mecanisme de les raons necessaries nomes pot funcionar correctament. i donar
els fruits esperats, quan el subjecte en qiiestio hi posa, a mes de 1'enteniment i
la memoria, tota la seua voluntat. No es possible reeixir a coneixer per raons
necessaries la trinitat si hom vol prescindir de la voluntat (situacio propia de
1'infidel que vol coneixer per I); igualment que si hom vol arribar a la certesa
mitjancant tan sols la voluntat, prescindint de les altres dues potencies (actitud
del que vol coneixer per N). Tan sols la «figura» E forneix el material psfquic
adequat per a coneixer per raons necessaries —coneixement que, com podem
comprovar, no es assumpte exclusiu de 1'intel-lecte—. Quin es exactament, doncs.
el mecanisme psicologic pel qual funcionen les raons necessaries?


Per a respondre, hem de tornar a YArt Demostrativa, on trobem molt mes
elaborat el que al Llibre de Contemplacio era en germen. Ja hem vist que el
mecanisme era F G - [EAVYjIVZ]; es a dir, la memoria i l 'enteniment
investiguen, fins que pot entrar en joc la voluntat activament, amant allo que cal
amar (E) i desamant el seu contrari (I). La voluntat, pero, te encara un altre


" Ibid., p. 1084.




10 J.E. RUBIO I ALBARRACIN


paper primordial en el proces, abans d'arribar a E: un paper tan important, que
sense el seu concurs previ seria impossible la tasca de les altres dues potencies,
F i G. Si al final del proces entra en joc la voluntat de manera activa (amant en
E, desamant en I), al principi, i com a condicio sine qua non, hem de fer us
d 'una voluntat diguem-ne passiva, receptiva. Aqueixa voluntat passiva previa i
imprescindible es manifesta, ja ho hem vist, en aqueixa «predisposicio» a dur a
terme totes les passes del proces, en un interes veritable per arribar al coneixe-
ment de la veritat, o, almenys, en una actitud oberta que no negue de bell antuvi
la possibilitat d 'un canvi radical d'idees —podent arribar, fins i tot, com en el cas
del sarrai del Blanquerna, a la substitucio de la propia fe religiosa per una altra,
si aquesta es revela com mes ajustada a la veritat—. Aquesta intervencio previa
de la voluntat, tambe es troba sistematitzada a YArt Demostrativa, sota el titol
de suposicio.


El concepte de suposicio es un dels components de la primera figura de X,
on apareix oposat al concepte de demostracio. Ambdos son de cabdal im-
portancia per a perfilar el mecanisme de les raons necessaries. Llull ho deixa ben
clar: sense una suposicio previa, no es possible arribar a la demostracio —cosa
semblant al que ocorre, mutatis mutandis, amb el metode cientffic actual, on cal
partir d'unes hipotesis previes que despres hauran de ser verificades—:


Al comencament que S encerca Y, comenca ab N, sotsposant que
possibol cosa sia atrobar Y per lo triangle negre, e apres la suposicio
descorre ab F G sens H per les cambres d'esta Art en les quals no vol
metre H per 50 que enfre F G e M, qui ama Y, no haja contrarietat; e can
per lo descorriment es formada la E qui ha Y, adoncs la E dona la Z a la
H per 50 que I sia mija per lo qual E haja Y e la H haja Z, e que la fi sia
de E Y. ' 4


Com podem veure, aquesta pre-suposicio es obra de l '«especie» N, formada
pels «individus» K (memoria oblidant), L (enteniment ignorant) i M (voluntat
amant o desamant, en aquest cas amant). Es a dir, abans que la memoria i
1'enteniment comencen llur recerca (F G), cal comencar pressuposant (N) la
veritat (Y) a la qual es vol arribar («Al comencament que S encerca Y, comenga
ab N, sotsposant que possfbol cosa sia atrobar Y...»). Per aixo, F G descorren
«sens H». ja que la voluntat desamant impediria 1'actuacio d'aqueixa suposicio
previa que, dins de N, ve representada exactament per la M, es a dir, la voluntat
amant («...no vol metre H per 50 que enfre F G e M, qui ama Y, no haja
contrarietat»). La fi del proces es la integracio en E de tots aquests elements, fins


14 Art Demnstrativa. OS I, 348. Recordem que Y=veritat, i Z=falsetat.




RAONS NECESSARIES SEGONS VART DEMOSTRATIVA 1 1


ara dispersos: voluntat per una banda (M pertanyent a N), memoria i enteniment
per una altra (F G pertanyents a I). En E tenim les tres potencies actuant ja
conjuntadament, membrant entenent i amant la veritat, fora ja de tot dubte. Per
aixo N es correspon amb suposicio, i E I amb demostracio, el seu concepte
oposat a la figura X: si E replega 1'aspecte positiu de M, la voluntat amant, tot
integrant-lo amb la memoria i 1'enteniment, I fa el mateix pero amb el seu
significat negatiu, la voluntat desamant, de manera que quede patent no sols on
es troba la veritat, sino tambe on es troba la falsetat, per tal de poder fugir de la
segona i arribar aixi a la primera. La demostracio es doncs possible tant a traves
de 1'afirmacio (E), com de la negacio (I):


Subposicio mediate Y N es comencament de demostracio mediate E
I, e per aco es la subposicio comencament, e la demostracio es la fi, e la
Y N E I son los mijans per los quals la Y de N se transfigura en la Y de
E I mediate lo triangle vermell. 1 5


La suposicio es, doncs, cosa de la voluntat. Es tambe el principi de la
demostracio, per la qual cosa es previa a la tasca de 1'enteniment. La voluntat.
a traves de M, va al davant de 1'enteniment, manifestat per C:


Per la cambra de [A S] es denotat com G descorra per les cambres de
A ab la T, sotsposant M 50 que ama, per tal que E pusca haver les cambres
de A, per les quals C ha influencia a pujar; cor con M desama en lo
comencament suposicid, adoncs C perd lo mijd per lo qual no pot venir a
la demostracio, e es enaixf con lo foc qui no pot passar a 1'aigua sens mija;
e si la suposicio es contra A e ses cambres en la conclusio, convertesca.s
M en H contra la suposicio, e la D am lo contrari de la suposicio per 90
que C haja Y en les cambres de A . , h


La voluntat es el mitja pel qual 1'enteniment pot arribar a la demostracio
de la veritat. 1 7 Sense el concurs previ de la primera, el segon no pot acomplir
la seua tasca. On es, doncs, el pretes «racionalisme» de Llull? Una volta mes,
queda patent que es fruit tan sols d 'una lectura erronia, parcial o precipitada dels
seus escrits. El mecanisme de funcionament de l 'Art pot semblar fred pel que te


15 Ibid., p. 368.
16 Ibid., p. 378. El subratllat es nostre.
1 7 Llull utilitza. en aquests textos, el triangle vermell de T: principi (comencament). mitja, fi. La


suposicio es el comencament de la demostracid. perque es previa; pero tambe es el mitja pel qual hom
arriba a la demostracid, la qual es el fi (en el sentit de causa final) del proces.




12 J.E. RUBIO I ALBARRACIN


de meticulos i per la seua presentacio algebraica; pero, a la base, hi ha quelcom
d'intui'tiu, un element irracional previ, sense el qual el mecanisme no s'engega.
Aqueix element 1'aporta la M, la voluntat amant que pressuposa una certa veritat
abans fins i tot que la memoria i 1'enteniment la facen present a 1'esperit. I
aquestes pressuposicions no poden ser fornides, evidentment, mes que pel dogma
catolic. per la fe catolica. Per aixo, convertir 1'infidel, dur-lo a la veritat, es
convertir-lo a la fe catolica, dur-lo a la veritat del dogma catolic, despres d'haver
recorregut el camf que, partint d'una voluntat passiva o predisposicio previa, el
mena a traves de la memoria i de 1'enteniment de nou a la voluntat, aquesta
vegada activa, i concordant harmoniosament amb les altres dues potencies, sense
contrarietat de cap tipus. En aixo consisteix la «logica circular» de les raons
necessaries.


Cal que ens fixem una mica mes en la natura exacta d'aqueixa pressuposi-
cio. Sabem el que volem demostrar (la trinitat, 1'encarnacio...); pero, que es
exactament el que cal pressuposar? Llull tambe ens ho indica, amb el seu llen-
guatge particular:


A endrecar los errats se covenen estes cambres:
| E A V Y | I V Z | M A V Y ] . 1 8


Les dues primeres cambres ja les coneguem: representen la finalitat de
1'Art, i, en el cas que ens ocupa, la finalitat de les raons necessaries, es a dir, la
demostracio de la veritat tant a traves de l'afirmaci6 com per la negativa. La
tercera cambra representa la suposicio, concepte oposat i previ al de demostracio.
Llull 1'explica un poc mes endavant:


Per la terca cambra es significat a tu, home qui est en Y, con subposes
que Y ha major poder que Z, e V blava que V vermella, e per aco M deu
amar A, qui ab V Y se cove e ab V Z se descove; per la qual conveniencia
e inconveniencia es possibol cosa que tota error pot esser destruida per la
primera cambra e per la segona, cor si no ho era, esser, perfeccio, Y e
majoritat no haurien concordanca, ni privacio, imperfeccio, Z e menoritat
no.s convenrien, e acd es impossfbol. 1 9


El que cal suposar previament son uns arguments de congruencia,
indemostrables, una base comuna per a qualsevol persona de seny normal i


18 Ibid., p. 385.


" //;/</.. p. 385.




R A O N S N E C E S S A R I E S S E G O N S VART DEMOSTRATIVA 13


interessada per trobar la veritat: que la veritat es superior a la falsetat, i que les
virtuts son superiors als vicis; conseqiientment amb aco, com que Deu concorda
amb la veritat i amb les virtuts, cal amar Deu com a pas previ i necessari en la
recerca. Aquest Deu te la seua propia figura en 1'Art: la figura A. Amar Deu,
premissa imprescindible per arribar al coneixement de la veritat, es amar les
seues dignitats (setze en aquesta formulacio de V Art), despres d'haver contemplat
la relacio que guarden entre elles, una relacio de concordanca mutua sense cap
contrarietat. Aquesta es la base comuna de la qual es necessari partir en tota
disputa amb els menyscreents: Deu i les dignitats divines. No es casualitat: Llull
sabia be que aquesta era una base acceptada tant per jueus com per musulmans.
i es per aixo que tota la seua apologetica parteix de les dignitats divines.


Aquest es el mecanisme de funcionament de les raons necessaries. Hem de
partir d 'una suposicio, N, per arribar al ple coneixement, E. Si ens quedem en
N, en la fe pura, la qual rau en la voluntat, i no volem passar a activar la
memoria i 1'enteniment, la nostra fe corre el risc de degenerar en dubte: sera una
fe debil. La fe, ajudada amb la memoria i 1'enteniment, es una fe forta. 2"
Aquesta fe vindra en ajuda del propi enteniment, quan aquest no puga pujar mes
amunt en el coneixement de la veritat: si primer passavem de N a E, ara tornem
de E a N.


En la cambra de [S Y] es atrobat com S encerca Y. On, con la B
remembra aquella cambra, e segons aquella s'enforma C a encercar Y,
adoncs esta C en molt gran subtilitat en la Y que enten; e con C no pot
entendre, recorre a la R e remou ses parts d'aquella R per co que montiplic
E; e si per la destruccio de R la C no pot atrobar la Y que encerca,
transforma.s E en N, la qual N no descreu 50 que E no pot entendre.
entenent C que tot 50 qui no pot esser entes no es negable ni descrefble,
cor si ho era, possibol cosa seria que C pogues entendre totes coses en
qualque temps ho volgues E; e aco es impossfbol. 2 '


En resum, hem pretes mostrar quin es el mecanisme psicologic de
funcionament de les raons necessaries, d'acord amb la doctrina exposada en VArt
Demostrativa. Queda clar que la fe te un paper important en aquest funciona-
ment, ja que, en realitat, si no hi ha una voluntat previa de creure allo que


: " Veg. supra, nota 10.
21 OS I, p. 379. Es important fer notar que en una obra diguem-ne mes «tecnica», com es VArl


Demostrativa, trobem aquesta afirmacio clara i contundent dels limits de l'cnteniment. L'enteniment no
pot entendre-ho tot; quan arriba al seu ltmit, ha de recorrer a la N, a la voluntat, a la fe, per tal de pujar
mes amunt en el coneixement.




14 J.E. RUBIO I ALBARRACIN


1'intellecte analitzara, la rao necessaria no donara el fruit esperat: la conversio
de 1'infidel a la fe vertadera, a la fe catolica. L'«especie» E de la figura S
representa el resultat esperable, la finalitat de les raons necessaries: arribar a una
plena harmonitzacio de Ies tres potencies, la memoria membrant, 1'enteniment
entenent i la voluntat amant la veritat dels dogmes de fe. Pero, abans d'arribar
a aquest punt, hem hagut de fer un recorregut ordenat per les cambres de les
figures de 1'Art, amb la T com a instrument. A mes, el proces cognoscitiu
tampoc no s'atura en l 'E: donades les limitacions de 1'enteniment huma, un ent
finit, no pot copsar plenament la realitat infinita de Deu. Per aixo cal tornar a la
N, al principi del proces, pero ara ja allunyats del perill que tenia aquella fe
cega, encara no passada pel tamis de les altres dues potencies: el dubte. Aquesta
fe enfortida pren el relleu de 1'enteniment i el puja cap a d'altres altures en la
contemplacio, les quals, tot i que no les puga comprendre, les creu com a certes.


Com a conclusio de mes ampli abast, el present estudi mostra que es
imprescindible estudiar els temes lull ians mes significatius per mitja tant de les
seues obres literaries com de les seues obres mes cientffiques, sense oblidar en
cap moment les que configuren els diferents cicles de 1'Art. Una ullada a YArt
Demostrativa ens ha permes d'esbrinar el funcionament exacte de les raons
necessaries en Llull. Com posarem de manifest en successius estudis, podem
trobar, fins i tot, un parallel entre els recursos literaris en Llull i les doctrines
de l'Art. Sols amb una visio global i de conjunt, que abaste els distints aspectes
de la seua produccio, podrem copsar el pensament del Doctor I l luminat en tota
la seua complexitat i riquesa.


Josep Enric R U B I O i A L B A R R A C I N
Univers i ta t de Va lenc i a


R E S U M


The theme of LlulPs necessary reasons should be studied from the
psychological point of view, as suggested by Jorge Gracia. In the Art demostra-
tiva we find a formulation of the psychological mechanism behind the
functioning of necessary reasons, by means of the correct and ordered use of the
three powers of the soul. The concept of «supposition», furnished by species N
of Figure S, indicates the action of the will prior to that of the memory and
understanding. The final «demonstration», which is produced by E I , presupposes
a joint harmonic action of memory, understanding and will, removed from any
danger of doubt. As a result, faith appears as concordant with reason, as an aid
in the cognitive process.




SL 33 (1993), 15-32
A. BONNER


L'ART LULLIANA COM A
AUTORITAT ALTERNATIVA 1


En 1'obra de Ramon Llull hi ha una cosa que ens pot semblar xocant. En
un autor medieval dedicat enterament —hom gairebe podria dir monolftica-
ment— a la predicacio ad extra et ad intra de la fe cristiana, trobam una manca
sorprenent de referencies a tot 1'aparat d'aquesta fe. Potser la millor manera de
veure fins a quin punt aquesta situacio es anomala i inclus dramatica, es
demanar-nos que sabria un home vingut d 'una altra civilitzacio sobre la
cristiandat i la cultura occidental del segle XIII si nomes tingues acces a la
immensa majoria 2 de la vasta produccio del beat (devers 265 obres). Sabria, i
aixo si amb gran insistencia, tot el que es podria deduir dels articles de la fe:
1'existencia d 'un Deu a la vegada unitari i trinitari, 1'Encarnacio, la verge Maria,
la passio i mort de Jesucrist, la resurreccio, etc. 3 Tambe hi trobaria preceptes i
oracions cristians com els deu manaments, els set sagraments, els set dons del
Sant Esperit, el Pater noster,4 etc. De cites d'autoritats, practicament nomes en
trobaria les tres segiients, que veura repetides tambe amb certa insistencia: (1)
«si hom pogues demostrar nostra fe, hom perdria merit»; 5 (2) «si no creieu, no
entcndreu»; 6 i (3) «ama Deus ton senyor de tot ton cor, de tota ta anima. de tota


' Voldria donar les gracies a Lola Badia, Josep Maria Ruiz Simon i Lluis Cabre. que moll amablemenl
han llegit aquest article, i que m'han fet observacions i correccions forca iitils.


2 Dic «immensa majoria» perque. naturalment. hi ha excepcions. que sempre semblen justificar-se com
a concessions a una estrategia del moment. Hom pensa. per exemple. en les obres parisenques dels anys
1309-1311, dedicades a combatre 1'averroisme. Altres dues categories —les cites bfbliques en els sermons
dels anys 1304-5, i els exemplis del Llibre de les besties— tractarem mes envant.


3 Vegeu-ne la bibliografia citada a OS I, pp. 177-9, nn. 3 i 7.
4 Veg. OS II, p. 205 n. 87, i les obres i introduccions del ROL XV.
5 L'he citada segons la versio que en dona Ramon Llull al Desconhort, xxv. L'original diu Fides non


habet meritum, cui humana ratio praebet experimenlwn, i es de Gregori el Gran, Homiliae in Evangelia,
26 (PL 76, 1197).


6 Nisi crediderilis, non intelligetis, Isaies, 7,9.




16 A. BONNER


ta pensa e totes tes forces,» 7 sense poder adonar-se ni tan sols que el primer es
d'un papa (Gregori el Gran), i els altres dos de la Bfblia. Fins i tot podria
recorrer aquesta gran majoria d'obres lullianes sense saber que existis tal cosa
com una Biblia ni autoritats doctrinals com els sants Pares. No parlem ja
d'aquest espes bosc narratiu de la historia de la fe i de les vides dels sants que
va proporcionar tants exempla als escriptors de la Edat Mitjana. Igualment
podrfem recorrer la immensa majoria d'obres del beat sense trobar referencies
a la cultura escrita que 1'envoltava, i a les qiiestions que tothom discutia i
comentava en obres teologiques, filosofiques i literaries. Aquest visitant, despres
de digerir tantes obres lull ianes, potser es trobaria un mica perplex davant una
cosa tan ahistorica, abstracta, descontextualitzada i autoreferencial. 8 En canvi —i
es un fet que vist d'aquest punt de vista crida poderosament 1'atencio— podria
reconstruir bastant be el funcionament de la societat contemporania, 1 ' fins i tot
mes be que en les obres de la gran majoria d'altres teolegs o filosofs del seu
temps. Pero aquesta societat, per moltes escenes de famflia, de burgesos rics, de
prelats, de cavallers, de prostitutes a les entrades de les ciutats, de mercats,
d'ermitans i de discussions devora la Sena que tingues, seguira essent una
societat sense textos i practicament sense tradicions.


Per entendre fins a quin punt aquesta situacio es anomala, ens hem de situar
en el context de 1'Edat Mitjana. Pel que fa al pensament i a la literatura, es
podria caracteritzar els dos segles i mig que van des de 1050 a 1300 com una
epoca de retextualitzacio. en quatre sentits: (1) de la transicio des d 'una societat
gairebe completament oral cap a una en la qual la paraula escrita tenia un lloc
privilegiat; 1" (2) de la recuperacio de textos, sobretot de la filosofia i ciencia
grega i arab; i (3) de la produccio de nous textos, amb la formacio durant
aquests segles d'una nova cultura europea, tant literaria com filosofica i


7 Cilam segons el text del Llibre de virtuts e de pecats. NEORL I. 10. L'original. Dilige dominttm
Deitm luitm toto corde tuo. et tota anima tita et tota mente tua ac totis virihus tuis, es troba a Deut. 6.5.
i repetit a Marc 12.30 i Lluc 10,27. Vegeu sobre aquest punt 1'estudi important de Jordi Gaya, «El conoci-
miento teologico, como precepto. segun Ramon Llull». EL 18 (1974), pp. 47-51.


! Llull mateix sembla conscient daqueixa crftica. Al Liber de praedicatione (ROL IV. 11) diu: «Sed
antequam ulterius procedamus, volumus nos de aliquibus excusare, de quibus non intendimus pertractare.
Et ista sunt, de quibus nullam faciemus mentionem. videlicet auctoritates, historiae, miracula sanctorum.
rogaliones et etiam interpretationes. Ratio huius est. quia ista possunt in divina pagina reperiri.»


" Sobre la base de passatges del Llibre de contemplacio. la Doctrina pueril. Hlaqiierna, Feli.x, YArbre
de ciencia, el Pliantaslicus, i algunes poesies.


'" Aquell loc privilegiat era una cosa que la civilitzacio occidental no havia conegut des de 1'epoca
hellenfstica. Pel que fa a la transicio de 1'oralitat a una cultura escrita. pero que encara conserva un residu
oral, vegeu Walter J. Ong. «Orality. Literacy. and Medieval Textualization», New Lilerary History 16
(1984-5). 1-12. com lambe el seu llibre, Orality and Literacy. The Technologizing of the Word (Londres.
1982).




L ' A R T LUL-LIANA COM A AUTORITAT ALTERNATIVA 17


teologica; (4) i de la organitzacio d'universitats com a centres codificadors de
les tasques intel lectuals i de formacio d'una classe clerical per a la qual
1'escriptura era la seva eina professional."


Abans de seguir endavant, altres dos aspectes d'aquesta retextualitzacio
medieval necessiten comentari. Al centre —i com a model— dels estudis
medievals era la teologia, que es dedicava a comprendre i comentar la sacra
pagina, amb 1'ajuda dels escrits dels sants pares. Pero el fet que contenien una
serie de contradiccions aparents impulsava no tan sols unes tecniques caracterfsti-
ques d'interpretacio, sino tambe una progressiva fragmentacio de 1'estudi. i
sobretot la pedagogia, en una multitud de «qiiestions» suscitades per aquestes
contradiccions aparents. A fi de recolzar-la i facilitar-ne 1'estudi, es van cercar
les «sentencies» dels sants pares sobre cada una d'aquestes «qiiestions», la mes
famosa compilacio de les quals va ser la de Pere Llombard. Aixi en 1'ensenya-
ment van predominar no lectures seguides dels textos de base, sino les de
florilegis i compilacions no tan sols de sentencies, sino tambe de receptes
espirituals, de decisions canoniques, (Vexempla per a predicadors, de vides de
sants, e tc . 1 2 Aquesta fragmentacio pedagogica i intel-lectual es va accentuar
encara mes amb la base de la formacio universitaria medieval, que era, com se
sap, les quaestiones disputatae.


El segon aspecte de la retextualitzacio medieval es que, pel seu origen en
1'estudi de la sacra pagina, va seguir tenint un caire essencial de treballs de
comentari. Nomes hem de mirar 1'enorme produccio de comentaris de Sant
T o m a s 1 3 sobre la Bfblia, Aristotil, Boeci i Pere Llombard per entendre la
importancia que tenia. Era 1'unica manera d'absorbir els textos nous i compagi-
nar els uns amb els altres.


Tota aquesta retextualitzacio va fer que 1'ensenyament universitari medieval
es basas exclusivament en auctores. En gramatica eren Priscia i Donat; en
retorica Cicero; en dialectica Aristotil, Porfiri i Boeci; en medicina Gale,
Constantf 1'Africa i Avicenna; en dret canonic, Gracia; en teologia, com hem
vist, la Bfblia i els sants pares reunits a les Sentencies de Pere Llombard. 1 4 Pero
el que es dificil de comprendre per a 1'estudios modern es Vauctoritas que tenien
aquells auctores. En teoria no podien errar, ni contradir-se, ni seguir un pla


" Vegeu 1'obra classica sobre el tema, Jacques Le Goff. Les intellectuels au Mayen Age (Parfs, 1957).
1 2 M.-D. Chenu, La theologie au douzieme siecle (Paris, 1976). p. 352. Vegeu tambe The Cambridge


History of Later Medieval Philosophy (Cambridge. 1982), p. 17.


Anomenats scripta, expositiones, postillae, glossae, o sententiae. Vegeu-ne el catiileg a A.
Weisheipl, Friar Thomas d'Aquino. His Life, Thought and Work (Nova York, 1974), pp. 355 i ss.


1 4 A.J. Minnis, Medieval Theory of Authorship. Scholastic literary attititdes in the later Middle Ages
(Londres, 1984), p. 13.




18 A. BONNER


defectuos, ni estar en desacord amb 1'altre. Dic «en teoria» perque de fet en certs
camps com la medicina, hi havia fortes discussions entre seguidors d 'una o altra
autoritat, i molts dels desacords eren precisament els temes de les quaestiones
disputatae universitaries. Pero la necessitat de fer dominar una autoritat era tan
forta que els glossadors i comentaristes de vegades havien de fer vertaders jocs
malabars d'exposicio a fi d 'acomodar la lletra del text a la veritat acceptada, o
fer acordar dues autoritats aparentment contradictories. 1 5 I aquesta actitud
impregnava tota la produccio filosofica i teologica medieval. L'originalitat no
tenia cap valor; 1 6 els pensadors mes prestigiosos nomes cercaven la manera mes
adequada de compaginar les seves auctoritates i resoldre les quaestiones que la
seva lectura suscitava.


Aixf que els textos escolastics sovint presenten cadenes de cites cYauctores
a fi de justificar una o altra posicio. Per tant era un mon intertextual en un sentit
molt mes directe que no el que se 'n dona en la critica moderna; era de fet
fonamentat sobre la intertextualitat, que constituia la seva justificacio i rao de
ser.


Vist tot aixo, es clar que el contrast amb Ramon Llull no podria ser mes
xocant. Durant anys s'ha dit —i en aquest verb reflexiu impersonal m'incloc a
mi mateix— que allo era degut a un intent de deixar les tactiques tradicionals
de 1'apologetica, i sobretot la dominicana a la Corona d 'Arago. Allo, com Llull
segurament s'havia adonat de la famosa disputa de Barcelona de 1263, 1 7 i
possiblement de la Pugio fidei de Ramon Marti —obra tan obsessionada en
rematar cada aitctoritas jueva sobre cada qiiest io 1 8 — no conduia mes que a
arguments interminables sobre interpretacions d'aquests textos. Ell mateix ens
ho diu:


Iste liber factus fuit hac intentione. videlicet, ut Christianus et
Saracenus per rationes, non per authoritates, ad invicem disputarent; nam


Minnis. op. cit., p. 36, i M.-D. Chenu. obra cit. n. 12 mes amunt, pp. 351 i ss.


"' La discussio classica de la relacio obra/autor a l'Edat Mitjana es a C.S. Lewis, The Discarded Image
(Cambridge. 1964), pp. 210 i ss.


1 7 Vegeu els dos llibres de Robert Chazan: Daggers of Faith. Thirteenth-Century Christian
Missionizing and Jewish Response (Berkeley/Los Angeles, 1989), i Barcelona and Beyond. The
Disputation of 1263 and Its Aftermath (Berkeley/Los Angeles, 1992).


' Vegeu Eusebi Colomer. «El pensament de Ramon Llull i els seus precedents historics com a
expressio medieval de la relacio fe-cultura», Fe i cultura en Ramon LIull. «Publicacions del Centre
d'Estudis Teologics de Mallorca» II (Mallorca. 1986). pp. 9-29, i el meu treball. «L'apologetica de Ramon
Martf i Ramon Llull davant de 1'Islam i del judaisme». El dehat intercultural als segles XIII i XIV. Actes
de les I Jomades de Filosofia Catalana, Girona 25-7 d'ahril de 1988, «Estudi General» 9 (Girona:
Collegi Universitari. 1989). pp. 171-185.




L ' A R T L U L L I A N A C O M A AUTORITAT ALTERNATIVA 19


authorirates calumniantur ratione diversarum expositionum.' 1 '


En una altra obra s'explica encara mes clarament:


Moltes actoritats de sans pot hom applicar a aquestes probations que
nos entenem donar. E car neguna auctoritat vera no pot eser contra rao
necessaria, per so no curam tractar en aquest tractat d'auctoritats, com sia
asso que auctoritats pusca hom espondre en diverses maneres e aver d'eles
diverses oppinions, per les quals se multipliquen paraules e esdeve
l 'entenimen en confusio, adoncs com los uns homens disputen ab los altres
per auctoritats. 2 0


I finalment la seva declaracio mes lapidaria:


Disputar per auctoritats no ha repos. 2 1


Com es pot apreciar, tots tres tenen a veure amb «disputar», pero fins i tot
limitant-nos a aquest camp de 1'apologetica, resulten ser declaracions programati-
ques bastant fortes, i totalment inusuals al seu temps. 2 2 Als capftols sobre el
mateix tema al Llibre de contemplacid, Llull va arribar a dir que per a la gent
d'enteniment gruixut val mes discutir «ab auctoritats e ab miracles de sants» que
«ab raons ni ab arguments naturals,» car 1'home «neci de gros enginy pus prop
es de fe que de rao.» 2 3


Aquesta oposicio entre autoritats i raons, tan desfavorable per a la primera.
sembla amagar qualque cosa mes que una simple qiiestio de tactica davant
musulmans i jueus. Un passatge de la Doctrina pueril potser ens pot comencar
a donar una pista.


Disputatio Raymundi chrisriani et Homeri saraceni (MOG IV. 476 = Int. vii. 46).
:" Disputacid de cinc savis, ATCA 5 (1986), 33-34.
: | Proverbis de Ramon. 248,5 (ORL XIV. 271).
: : Sant Tomas tambe diu al comencament del seu Summa contra gentiles (cap. 2) que per manca


d'acord entre musulmans. pagans, jueus i heretges sobre autoritats, que necesse est ad naturalem rationem
recurrere. cui omnes assentire coguntur. pero llavors segueix amb centenars de cites en el text de 1'obra.


2 3 Cap. 187.10 i 12 (OE II, 548). Vegeu Marcel Salleras, «L"'art d'esputacio de fe" en el Llibre de
contemplacio en Deu», El debal intercultural als segles Xlll i XIV. Actes de les I Jornades de Filosofia
Catalana, Girona 25-7 d'abril de 1988, «Estudi General» 9 (Girona: Col-legi Universitari. 1989). pp.
187-197, i especialment p. 191. En 1'apartat sobre «disputar» a VArt demostrativa (OS I, 391) LIull arriba
a dir que: «En tota disputacio se cove que hom desput per actoritats segons N [= voluntat amant o
desamant. enteniment ignorant. memoria oblidant!]. o per raons segons E I [= voluntat amant o desamant.
enteniment entenent. memdria membrant].»




20 A. BONNER


No som en temps de miracles, cor la devocio era major de convertir
lo mon en los Apostols que no es ara en lo mon en que som; ne rahons
fundades sobre actoritatz no reeben los infeels; donchs convinent es a
convertir los infeels lo Libre de demostracions e la Art de atrobar veritat,
la qual lus sia mostrada, per tal que ab ella los combata hom lur in-
tel-ligencia, per 50 que conegan e amen Deu. 2 4


Aquesta equiparacio, diguem-ne metodologica, entre miracles i autoritats, es
reforca en un passatge de Blaquerna, on la Fe explica que:


Temps es vengut que [los sarrains] no volen reebre auctoritats de
sants, ni miracles no son per los quals eren inluminats los innorants de mi
[Fe] e de ma ssor [Veritat]. E per 50 cor les gents requeren rahons e
demostracions necessaries, vayg a mon frare [Enteniment], qui es poderos,
per la virtut de Deu, a provar los .xiiii. articles.—


Respos Blanquerna dien que fe hi perdria sos merits si-1 enteniment
demostrava los articles per los quals fe ha inluminament a creure contra
enteniment. Mas Fe dix a Blanquerna que no era cosa cuvinent que la
principal raho per que hom vol convertir los infeels, sia per 50 que la fe,
ne sia occasio de major merit. —Ans cove que sia secundaria entencio, e
que la principal entencio sia que Deus sia conegut e amat.. . 2 5


Aquf tenim un nexe d'idees que ens pot comencar a aclarir les coses. Per una
banda, miracles i autoritats pertanyen al camp de la fe, sobre la base de la qual
1'home pot haver major merit, com explica Blaquerna en una parafrasi de la
primera de les tres cites que repeteix insistentment. 2 6 Per altra banda, tenim les
«raons» que permeten que Deu sigui conegut i amat. I en aquesta oposicio entre
fe i rao, el contingut de la fe resulta ser, en terminologia tipicament lul-liana,
declarada una «segona entencio», mentre que es la rao que permet coneixer i
amar Deu, i per tant assolir la «primera entencio». He de confessar que aquesta
declaracio em va sorprendre quan la vaig llegir per primera vegada. Pero llavors
vaig veure que es una posicio doctrinal ampliament discutida i defensada per
Ramon Llull. L'explica en moltes obres, pero potser la seva declaracio mes clara
es troba en una Disputacio que va escriure sobre les Sentencies de Pere


2 4 Cap. 83 (ed. Grel Sehib, p. 197)
25 ENC 50-51, p. 217.
2 6 Vegeu n. 5 mes amunt. Es la primera de les tres cites que Llull sempre repeteix.




L ' A R T LUL-LIANA C O M A A U T O R I T A T ALTERNATIVA 21


Llombard' on diu que «Homo principaliter no sit creatus ad se, nec per
consequens ad habendum meritum per fidem, imo principaliter est creatus ad
intelligendum, diligendum et recolendum Deum». 2 8 Aquest caire, en certa
manera egoista de la fe (es a dir que fa que 1'home nomes es preocupi da la seva
propia salvacio), es ben presentat al Llibre d'amie e amaf.


[L'amic dix a 1'amat] que fortment se maravellava de les gents. qui
tan poch 1'amaven, e l conexien e l honraven... E l Amat li respos dient que
ell havia pres molt gran engan en 50 que havia creat home per 50 que-n fos
amat, conegut, honrat. E de mill hdmens, los cent lo temien e l amaven tant
solament; e de los cent, los xc- lo temien per 90 que no-ls donas pena, e
los -x- 1'amaven per 50 que-lls donas gloria. E no era quaix qu i l amas per
sa bonea e sa nobilitat. 2 9


Que recorda la historia de la santa dona musulmana, Rabi 'a, que es passejava
amb llenya en una ma i un poal d'aigua en 1'altra, a fi de cremar el Paradis i
extingir els focs dTnfern, per fer que la gent estimas Deu desinteressadament.


Aquf convendria fer un petit incfs per explicar que aquesta posicio del beat
no te res a veure amb un racionalisme que oposa fe i rao, i que llavors es
decanta per la segona. Llull sempre insisteix que s'han d'ajudar miituament. i
que si be la rao es 1'eina principal per assolir la «primera entencio». de fet cap
de les dues no podria pujar cap a les esferes divines sense 1'altra. Per aixo el
passatge abans citat de Blaquerna acaba dient:


... e que enteniment pusca husar de sa virtut per 90 que j o n [es Fe
que encara parla] sia major e en pus alt grau. Cor aytant con 1'enteniment
pot pujar mes ha ensiis per entendre los articles. d'aytant pusch yo sobre
puyar mes a enssus sobre 1'enteniment, e creu 90 que ell no pot entendre.


cosa que Llull explica amb la bella imatge de l'oli de la fe que sura sobre


2 1 Es la Dispulatio eremitae et Raymundi super aliquibus dubiis questionibus Sententiarum Petri
Lombardi.


l* MOG IV, 229 = Int. iv. 5. Afirmacions similars es troben al Liber de demonstratione per
aequiparantiam (ROL IX, 221). i, mes llargament argumentades al Desconltort. vv.25-6. A Felix. cap. 79
(OS II, 261), explica un altre caire de la qiiestio. quan es queixa perque, si fos ver el que diu un clergue.
«seguir-s'hia que 1'huma enteniment no pogues ne degues tant entendre Deu, al qual es creat per co que
1'entena, com faria entendre aquestes coses mundanes, a les quals no es principalment creat per co que
les entena; e ac.6 se seguira de la memoria e de la volentat. que es seguiria de lenteniment.»


2" V. 218 (ENC 74, p. 60).




22 A. BONNER


1'aisua de l'enteniment. i com mes puja la segona, encara mes puja la prime-
ra. 3"


Si aquf es 1'enteniment que ajuda a la fe, abans del ja citat passatge de
Disputacid sobre les Sentencies de Pere Llombard, Llull presenta la situacio
inversa: «Fidcs est instrumentum et juvamentum ut intellectus intelligat
Articulos. ut legitur: "nisi credideritis, non intelligetis"». 3 1


Com funcionen els mecanismes d'aqueixa ajuda miitua es un tema que no
ens toca discutir ara; nomes hem de retenir el fet que 1'home es creat principal-
ment a usar les tres potencies de la seva anima per entendre, amar i recordar
Deu. 3 2


Per a reprendre el fil dels nostres arguments, hem vist com Llull oposa
autoritats a rao en la seva predicacio ad extra, es a dir, sota la rubrica de
«disputacio». Mirem ara el que fa amb la predicacio ad intra. Aquf la situacio
es tan o encara mes dramatica. Els sermons a 1'Edat Mitjana (com normalment
avui en dia) eren bastits sobre cites bfbliques. Llull be ho sabia, perque al proleg
del seu Llibre de virtuts e de pecats diu que «A tot sermo pertany tema de la
sacra Scriptura.» 3 3 Pero aixo ens ho explica en bell mig d 'una obra que conte
136 sermons, cap dels quals es construit sobre un tema bfblic! Com s'enginya
per salvar tal contradiccio? Senzillament dient a continuacio que el seu thema
es el precepte general donat per Deu a Moises, que resulta ser la tercera de les
tres frases citades al principi d'aquest article: «Ama Deus ton senyor de tot ton
cor, de tota ta anima, de tota ta pensa e totes tes forces.» 3 4 Llavors explica que,
«Aquest manament es general a tots particulars manaments, e per 50 d'aquest
manament entenem culir les temes d'aquest libre.» I es aquest «manament» o
«precepte»3"1 es el que justifica la abans mencionada «primera entencio», i per


50 Ars generalis ullima. ROL XIV. 276. i Liher de ascensu el descensu inlellectus. ROL IX. 154. citat
a Eusebi Colomer. «El pensament...» (veg. n. 18 mes amunt), p. 28.


1 1 Per aquesta segona de les tres frases que cita tant. vegeu n. 6 mes amunt.
, : | Es per aixo que els actes de les tres potencies de 1'anima, representats en la Figura S. tenen tanta


importancia en 1'etapa quaternaria de l'Art.
53 NEORL I. 10.


' 4 Vegeu la n. 7 mes amunt. La introduccio de Fernando Dominguez al tom XV dels ROL, que te la
versio llatina del Llihre de virtuts e de pecats. tracta extensament de les innovacions lullianes en el camp
de la predicacio. Moltes de les observacions i cites aquf provenen d'aquella introduccio.


3 5 Com recorda Jordi Gaya en 1'article citat a la n. 7 mes amunt, pp. 47-48. el beat «no se limita a
interpretar el pasaje como un consejo». sino que tambe a VArs myslica (ROL V. 286) el dona com a
precepte. Pero encara aixf. hi ha un bon tros entre dir que es un precepte. i afirmar que ha estat la finalitat
principal de la creacio.




L ' A R T L U L L I A N A COM A AUTORITAT ALTERNATIVA 23


tant obre la porta a la rao . ' 6 I quan Llull parla de «rao», parla de l 'Art, que es
la seva manera d'estructurar i presentar-la, cosa que li permet defugir les themata
normal dels sermons, i bastir el Llibre de virtuts e de pecats amb els seus
mecanismes combinatoris, aqui aplicats unicament a les virtuts i els vicis. 3 7


Amb aixd esta seguint una lfnia ja tracada a Blaquerna, on havia explicat que:


A preycar era litil cosa provar per ranons naturals la manera segons
la qual vertuts e vicis son contraris, ni com una virtut se concorda ab altra
e un vici ab altre, ni per qual natura pot hom mortificar un vici ab una
virtut o ab dues, ni com una virtut pot hom vivificar ab altra; e aquesta
manera es en la Art abrevyada d'atrobar veritat.™


Llull, en un altre escrit, oposa clarament aquesta mena de predicacio per
moralem philosophiam a 1'altra, per authoritates. i demana quina de les dues es
major? La contesta, que no pren partit per cap dels dos. es que «son dues les
terres en les quals es sembra la predicacio: en una brota la intelligencia. i en
1'altra la creenca.» 3 9 Pero a YArs generalis ultima dona una altra resposta, mes
contundent. Diu que el predicador deu actuar aixf en predicar, «perque per tals
coses, 1'enteniment dels que 1'escolten es mes ferm per entendre que per creure
autoritats dels sants, puix que en creure 1'enteniment opera fora del seu acte
natural, que es 1'entendre.» 4 0 Cosa que explica en una altra obra, dient que la
teologia es ciencia en dos sentits, «un apropiat, segons la fe donada per Deu. i
la prbpia, perque a 1'enteniment no es propi creure, sino entendre.» 4 1 Una altra


Amb aixo, havent eomentat les tres cites que. com diguerem al principi d'aquesta conferencia, son
les uniques que Llull repeteix amb certa freqiiencia. podem veure que les empra precisament per justificar
la manca de cites!


1 7 En una versio simplificada. com toca anib un public no necessariament instruil. Vegeu ROL XV.
pp. lxxvi-lxxvii. per a una descripcio dels mecanismes utilitzats. que tenen. per cert. certa semblanca amb
la combinaloria de virtuts i vicis emprada al Llibre ctel gentil e dels tres savis.


, 8 Blaquerna, cap. 93 (ENC 58-59, 241), citat per Domfnguez a ROL XV. p. xliii.


" «Quaestio. Utrum praedicatio sit major per authoritates quam per moralem philosophiam? Solutio.
Duae sunt terrae in quibus seminatur praedicatio: de una oritur intelligentia. et de altera oritur credentia.»
Lectura super Artem inventivam et Tabulam generalem (MOG V, 713 = Int. v. 355). citat per Dominguez
a ROL XV. p. xlvi.


4 0 «Praedicator sic debet agere in praedicando. sicut facit intellectus in inveniendo ea dc quibus scientia
est. (...) Nam per talia intellectus audientium firmior est per intelligere quam per credere auctoritatcs
sanctorum, eo quia in credendo intellectus agit extra suum actum naturalem. qui est intelligere; nam
unumquodque magis gaudens et contentum est. quando suo proprio actu uti potest.» ROL XIV, 386.


4 1 «Respondit Raymundus dicens, quod teologia sit scientia duobus modis. scilicet appropiate et propie;
appropiate, secundum fidem a Deo datam (...) et est scientia proprie, quia intellectui no est proprium
credere, sed intelligere.» Disputatio eremilae et Raymundi super aliquibus dubiis queslionibus




24 A. BONNER


vegada oposa fe i enteniment, col-locant 1'enteniment com a «primera entencio».
Abans de deixar la predicacio lulliana, hem de mencionar —nomes de


passada, perque discutir-ho a fons requeriria tot un altre article— els unics
contraexemples notables a la manca de themata. Son els sermons del Liber de
praedicatione o Ars magna praedicationis de 1304 i el Liber praedicationis
contra Judaeos de 1305. 4 2 Com ha mostrat un estudi recent, aixo te la seva
justificacio en una nova tecnica amb la qual el beat vol provar de «reduir» o
«aplicar» les cites bfbliques a les seves raons necessaries, «perque les autoritats
no son contra la rao, quan son veres.. .» 4 1 Mes tard, al Llibre de virtuts e de
pecats. a continuacio del passatge citat mes amunt, diu que «als sermons qui-s
contenen en est libre poden esser aplicats tots sermons qui sien de la sacra
Scriptura culits.» 4 4 Aixf que simplement ha trobat una manera de subordinar els
thcmata homiletics als seus procediments artfstics.


En conclusio, Ramon Llull, tant en la predicacio ad extra com ad intra,
deixa auctoritates per a la rao, i fins i tot quan les cita, es perque ha trobat
manera d'aplicar-hi les seves raons. I les seves raons —i aixo ho sabem perque
sempre ens ho diu— es troben sempre a 1'Art, a un subconjunt de FArt, o es
deriven d'ella. Es en aquest aspecte on 1'obra del beat es diferencia dels altres
intents de 1'Edat Mitjana de provar 1'existencia de Deu o d'alguns o tots els
Articles de la Fe mes racionalment. Si comenca —sobretot al Llibre de
contemplacio— com elfides quaerens intellectum de Sant Anselm, aviat s'aparta
d'ell, no en el sentit de deixar aquesta recerca, que de fet mai no abandonara,
sino en el sentit d'englobar aquesta recerca dins un sistema autonom i molt mes
general. El mateix es podria dir de la distancia entre el sistema lul l ia i el
remarcable De arte catholicae fidei de Nicolau d 'Amiens , 4 5 que hom ha citat
com a possible precursor, 4 6 o les Regulae de sacra theologia d 'Ala de Lilla. 4 7


El beat ens proposa una ciencia de les ciencies, un mecanisme en torn del qual


Sententiarum Peiri Lombardi, MOG IV. 226 = Int. iv, 2.
4 2 El primer publicat a ROL III i IV, i el segon a ROL XII, pp. 1-78.
4 3 Thomas E. Burman. «The Influence of the "Apology of Al-Kindi" and "Contrarietas alfolica" on


Ramon Lulfs Late Religious Polemics. 1305-1313», Mediaeval Studies 53 (1991), pp. 197-228. A la p.
218 ell cita el passatge del Liber de fine (ROL IX, 259) traduit aquf.


44 NEORL I. 10.
43 PL 210. 595-618.
4 , 1 Etienne Gilson. La philosophie au Moyen Age (Paris, 1947), p. 462
4 7 Ed. N.M. Haring. «Magister Alanus de Insulis. Regulae caelestis iuris». Archives d'histoire


doctrinale et litteraire du moyen dge 48 (1981). pp. 97-226. Vegeu el treball fonamental de Charles Lohr,
«The pseudo-Aristotelian "Liber de causis" and Latin theories of science in the twelfth and thirteenth
centuries», Pseudo-Aristotle in the Middle Ages (Londres: Warburg Institute, 1986), pp. 53-62, pel que
toca al lloc d'aquestes obres en la historia del pensament cientific i teologic.




L ' A R T LUL-LIANA COM A AUTORITAT ALTERNATIVA 25


podem agrupar, estudiar i explicar tots els altres coneixements. A mes a mes. ho
fa sempre mirant cap endins, fent referencia al cor artistic de la seva obra. No
vol que ens distraguem mirant per la finestra cap al paisatge d'altres pensadors;
ens diu una i altra vegada que la solucio es troba aquf mateix, dins aquesta
habitacio aillada del mon exterior, pero dins la qual trobarem totes les eines
intellectuals (i espirituals) que necessitem. Aixf que ens proposa un sistema que
podriem anomenar endoreferencial, enlloc d'un exoreferencial com era normal
a 1'epoca, es a dir, un sistema basat en una intertextualitat interior.


Pero cal demanar-nos, que preten amb tal programa? Crec que podem
descartar, per raons evidents, 1'egoisme com a motiu. Crec que tambe hem de
descartar la innocencia del principiant que es original nomes perque desconeix
el que passa al seu entorn. Potser que li va passar una cosa aixf al seu primer
viatge a Paris, on va topar tan desagradablement, com diu la Vida coetania, amb
«el comportament dels escolars» i «la fragilitat de 1'enteniment huma.» 4 8 Pero
ja en el segon viatge, ve preparat per convencer el mon universitari. En aquests
dos anys de 1297 a 1299 escriu tres obres a fi de demostrar que la seva Art es
pot aplicar a resoldre les qiiestions que s'hi discutien: eren la Declaratio
Raymundi per modum dialogi edita que tractava dels 219 articles que havien
estat condemnats pel bisbe de Paris 1'any 1277, la ja citada Disputacio sobre les
Sentencies de Pere Llombard que tractava les qiiestions que fonamentaven
1'ensenyament de la Facultat de teologia, i el Liber super quaestiones Magistri
Thomae Attrebatensis, que sempre m'ha semblat una mena de «test» que li va
fer al nou deixeble, Tomas le Myesier, a fi de veure si el sistema lul-lia era
capac de mantenir-se en peu a la capital intellectual d 'Europa. 4 9 Al mateix
temps va escriure tres obres per a demostrar 1'aplicabilitat del seu sistema a les
ciencies, potser amb la finalitat de convencer la Facultat d'Arts: eren el Tractat
d'astronomia, el De quadratura e triangulatura de cercle i el Liberde geometria
nova et compendiosa. Tambe hi va produir una nova versio del seu sistema per
fonamentar-ho tot; era VArs compendiosa (o Brevis practica Tabulae genera-


48 os I, 30.
w Com ha observat amb rao Ruiz Simon, mai no deixa d'intentar respondre a les qiiestions que


plantegen els seus contemporanis. Pero normalment ho fa de manera mes amagada. no enfrontant-se
obertament a les quaestiones disputatae del moment.


5 0 Per a edicions d"aqueixes set obres. vegeu OS II. 559-561, al qual s'ha d'afegir edicions noves del
Tractatus novus de astronomia i de la Declaratio Raymundi per modum dialogi edita. aparescudes a ROL
XVII; i una traduccio francesa del De quadratura et triangulatura circuli una part de la qual es publica
en Armand Llinares, «Version francaise de la premiere partie de la "Quadrature et triantulature du
cercle"», EL 30 (1990), pp. 121-138, i la resta a Raymond Lulle. Principes et questions de Theologie. ed.
Armand Llinares, trad. Rene Prevost, «Sagesses chretiennes» (Paris. 1989).




26 A. BONNER


Mirant una altra vegada la segona d'aqueixes obres, la Disputacio sobre les
Sentencies de Pere Llombard, crec que podem aclarir el que el beat pretenia fer.
Al proleg de 1'obra, diu que «Ramon, mentres que estudiava a Paris i considera-
va 1'estat pervers del mon, es dolia fortment, principalment del fet que ell, amb
l'Art general que Deu li havia donat a fi d ' i l luminar les tenebres d'aquest mon,
encara no havia pogut moure el govern de 1'Esglesia de Crist, tal com volia.»
Devora la Sena topa amb un ermita estudiant de teologia, que es queixa dels
dubtes i dificultats que troba en les qiiestions de les Sentencies de Pere
Llombard que esta llegint. Llull ofereix d'ajudar-li amb «una certa Art general
que Deu m'ha mostrat en una muntanya, amb la qual, de bon grat, per a 1'honor
de Deu i la teva pau, intentare resoldre les teves qiiestions.» 5 1 Dues vegades
aqui explica que l 'Art es un do de Deu. Es una afirmacio que repeteix en moltes
obres, i que representa un dels moments claus de la Vida coetania.52 Es evident
que per a Ramon Llull tenia una importancia decisiva, pero per a nosaltres al
segle XX. sembla un fet mes aviat compromes, desoncertant. Allo de ser
i l luminat te mala premsa avui. Fins i tot la paraula te connotacions de «fora-
senyat» o «tocat de la bolla», i amb Ramon Llull, que segueix patint de tal
reputacio en certs cercles, la cosa es posa mes compromesa encara. Pero, si
volem comprendre el paper social, espiritual, pedagogic i apologetic de Ramon
Llull dintre el mon del seu temps, hem de tenir aquest factor ben present, sense
cap nerviosisme per possibles connotacions als nostres dies.


Mirat aixf. es clar que dins una societat com la cristiana o musulmana de
1'Edat Mitjana, com a 1'India d'avui. allo de la i l luminacio era no tan sols ben
considerat, sino que tendia a fer del receptor un objecte de veneracio, un
personatge 1'ensenyanca del qual tenia garanties d 'una espiritualitat i saviesa
superiors. Per fer-ho entenedor dins el mon academic d'avui, era com tenir la
titulacio mes elevada possible, cosa que feia del i l luminat una nova auctoritas.


Pero la i l luminacio de Llull (parlam ara de la i l luminacio de Randa, no de


5 1 «Raymundus Parisiis studens et considerans perversum statum hujus mundi, multum doluit et
potissime super hoc quod ipse per Artem generalem, quam Dominus Deus illi dederat pro illustrandis
tenebris hujus mundi. rempublicam Ecclesiae Christi nondum potuerit promovere, ut optabat. (...) [L'ermita
diu que ell] Parisiis diu studuisset in Theologia, ut cum libris in quibus studuerat melius posset cognoscere
et amare Deum (...) Veruntamen. inquit, quia in isto scripto edito super Libros sententiarum, quod nunc
lego. invenio quasdam dubias et difficiles quaestiones. quarum veritatem non possum videre. sum valde
afflictus in tantum quod in aliis veritatibus. quas intelligo de Deo. no possum quiescere. (...) Raymundus
repondit: cogito de quadam Arte generali quam Deus mihi ostendit in quodam monte, cum qua libenter
ad honorem Dei et tuam pacem tentabo solvere tuas quaestiones.» MOG IV, 225 = Int. iv, 1.


5 2 Vegeu OS I, 23, n. 80, per als altres llocs de la Vida coetdnia i d'altres obres on parla de la seva
illuminacio divina. Per a la importancia d'aquest esdeveniment, vegeu Fernando Domfnguez, «Idea y
estructura de la "Vita Raymundi Lulii"», EL 27 (1987), p. 13. Vegeu tambe Gabriel Seguf Vidal, «La
influcncia cisterciense en el Beato Ramon Llull», EL 2 (1958), pp. 249-250.




L ' A R T LUL-LIANA C O M A AUTORITAT ALTERNATIVA 27


la visio del Crist crucificat que va produir la seva conversio nou anys abans) no
era una visio divina o una experiencia mfstica d'unio extatica, sino que es va
produir quan «de sobte el Senyor i l lustra la seva ment, donant-li la forma i
manera de fer el llibre [...] contra els errors dels infeels.» A conseqiiencia d'aixo,
totd'una «comenca a ordenar i escriure aquell llibre, que primer anomena Art
major i mes tard Art general. Sota aqueixa Art escrigue despres molts de llibres
[...] en els quals explicava extensament els principis generals, aplicant-los als
mes especffics.» 5 3 Com queda ben pales, el que rep en la il-luminacio, no es
una mena de consagracio personal, sino una «forma i manera» (o «forma i
metode» — formam et modum), es a dir, FArt, de la qual ell nomes es el
transmissor que la va plasmant i modificant en una serie de llibres amb tftols
diferents. Aquesta escala de valors queda encara mes palesa en la crisi de
Genova, on, davant la necessitat de decidir entre la seva propia salvacio (amb
els dominics) o la de 1'Art (amb els franciscans), prefereix salvar «1'Art que li
havia estat revelada a honor de Deu i a la salvacio de molts.» 5 4 Aixf que en el
cas de Llull, Vauctoritas residia en 1'Art no en ell com a persona.


A fi de veure millor com funcionava allo dintre «les mentalites» de 1'epoca,
i dintre la qiiestio c\ auctor-auctoritas que ja hem estudiat. tenim un mecanisme
interessant per comparar 1'actitud de Llull amb la dels seus contemporanis. Al
segle XIII es va estendre un estil nou de proleg als comentaris dels auctors. un
que es basava en les quatre causes aristoteliques. 5 5 Uauctor era presentat com
la «causa eficient» de 1'obra que es comentava, els seus materials —el substrat
de 1'obra— constituien la «causa material», el seu estil literari. metodes o
procediments, i 1'estructura de 1'obra s'estudiaven sota la riibrica de la «causa
formal». mentre que la finalitat ultima de 1'obra, la rao per la qual havia estat
escrita. el benefici que se'n podia treure, es considerava la «causa final.»"'6


Ara be. Ramon Llull al proleg de la Lectura super figuras Artis demonstra-
tivae, que de fet es un comentari sobre una de les seves propies obres, ens
explica que:


5 3 «Subito Dominus illustravit mentem suam. dans eidem formam et modum faciendi librum (...) contra
errores infidelium.» «Coepit (...) ordinare et facere librum illum. vocans ipsum primo Ariem majorem. sed
posteaArtem generalem. Sub qua Arte postea plures (...) fecit libros, in eisdem multum generalia principia
ad magis specifica (...) explicando.» Vida coetania, § 14 (ROL VIII, 280-1; OS I. 23).


5 4 «Ars ad honorem dei et salvationem multorum revelata.» Vida coetania, § 24 ( 0 5 I, 33; ROL VIII.
288).


Ens referim a 1'estudi de Minnis citat a la n. 14 mes amunt.
w Minnis. op. cil.. pp. 5 i 28-9. A la pp. 14-15 explica que entre estudiants de la facultat d'arts. aquest


proleg sanomenava accessus. entre glossadors de dret roma materia. mentre que entre exegetes
escripturals introitus o ingressus.




2S A. BONNER


Com les altres ciencies, 1'Art te una causa quadruple, es a dir, 1'autor,
la forma, la materia i el fi. L'autor es podria dir que es Deu, a la magni-
ficencia del qual l'Art esta dedicada, mentres que 1'autor immediat es un
home vil i pecaminos que no te importancia. La materia son les figures i
termes de 1'Art mateixa. La forma es troba en el descens de 1'universal cap
als particulars, el qual descens consisteix en el discurs ordenat dels actes
de Fanima per mitja de la mescla dels triangles de la Figura T en els
termes de les altres figures. Aqueixa mescla ordenada dona Uoc al resultat
desitjat, que es la necessaria afirmacio de la veritat o la negacio de la
falsedat. Aixo deim que es el fi d'aquesta Art . 5 7


Cal prevenir una tendencia natural del lector modern de prendre les afirmacions
de 1'autoria divina de l'Art, i del caracter «vil i pecaminos» de «1'autor
immediat» «que no te importancia» com a figures literaries, i la segona afirmacio
com a simple modestia de part del beat. Per a ell, com hem vist, l 'Art era
realment un do de Deu, i la diferencia abismal entre la perfeccio de 1'autor real
i la seva propia imperfeccio era un fet indiscutible. Aixi que aqui nomes
transmet la seva visio de la seva propia realitat. I segons la importancia que hem
vist que la gent medieval atorgava a les auctoritates, el fet de trobar-se com a
transmissor de tal obra de Yauctor divi condiciona de manera fonamental com
ell veia el seu propi paper i la visio que en podien tenir els seus contemporanis.
Les seves pretensions, com hem vist, anaven mes alla de la conversio dels
infeels (maldament que aixo seguia ocupant al centre de la seva missio vital);
tambe incloien la predicacio ad intra, la reforma de la cristiandat i fins i tot, com
acabam de veure en la discussio devora la Sena sobre les Sentencies de Pere
Llombard, la introduccio dels seus metodes artistics en la Universitat de Paris.
Sap perfectament que aixo no sera facil, 5 8 pero persisteix, i a la fi arriba a
veure aprovada la seva Art (en forma de YArs brevis) per quaranta mestres i
batxillers de les facultats d 'Art i Medicina. Troben que «dicta Ars seu scientia
erat bona. utilis et necessaria,» i que hi pogueren trobar moltes coses per a la
sustentacio de la fe . 5 9 Van Steenberghen va comentar, fa mes de vint anys, que
«la chose n 'a rien de surprenant: Lull etait un vieillard sympathique et respecta-
ble, mais un autodidacte et un original; son enseignement n'etait adapte ni aux
cadres, ni au programme de la Faculte des ar ts ,» 6 0 pero crec que el beat era


51 MOG III, 205-6 = Int. iv. 1-2; vegeu OS I, 64-5.
5 8 Vegeu la n. 61 mes avall.
5" ReproduVt a MOG 1. 109-110. Cf. H. Riedlinger a ROL V, 138-141, i J.N. Hillgarth, Ramon Lull


and Lullism in Fourteenth-Century France (Oxford, 1971). p. 155.
6 , 1 Fernand van Steenberghen. «Raimundi Lulli Opera Parisiensia». EL 13 (1969), p. 95.




L ' A R T LUL-LIANA COM A AUTORITAT ALTERNATIVA 29


conscient d'aquest problema. Fins i tot fa dir a 1'ermita al final de la ja tan
citada Disputacid sobre les Sentencies de Pere Llombard, «Ramon, m'has
explicat moltes coses bones i noves, coses que mai no havia sentides. Pero donat
que tens una manera (modum) diferent dels mestres moderns, i jo estic habituat
en la ciencia segons llur manera, i en alguns aspectes m'han educat contra les
teves opinions, i encara no estic ben acostumat ni habituat a les teves raons; per
tant, em proposo d'habituar-me a elles diligentment, i, segons el sistema que
m'has aportat, fer-les concordar amb els principis de la teva Art .» 6 1 Aixi que
em sembla que Ramon Llull sabia perfectament que no arribaria a reformar
1'ensenyanca a les facultats parisenques; el que intentava seria mes aviat formar
un grup de deixebles o de persones interessades a estudiar les seves obres dintre
les facultats. Es important recalcar tambe que no cercava deixebles que es
reunissin entorn seu, a 1'estil d'Abelard, sino que estudiassin la seva Art.


En aquest sentit, es significatiu que al final de 1'obra que aproven, YArs
brevis, Llull, com ja havia fet en altres obres, explica com s'ha d'ensenyar l'Art.
Diu que primer s'ha d'aprendre de memoria alfabet, figures, definicions, regles
i taula, i segon que 1'artista «declar be lo text als escolans raonablement, e no-s
lic ab (es a dir, que no s'aferri a) les autoritats dels altres.» 6 2 Aixi podriem dir
que el que sembla haver aconseguit Ramon Llull a la seva darrera estada a Paris
era que un grup de mestres i batxillers aprovassin la consideracio de la seva Art
com una mena cY auctoritas parallela.


Amb aixo podem donar una passa interpretativa mes endavant, i parlar de
la relacio —desitjada o real— entre Ramon Llull i el seu piiblic. L'historiador
canadenc, Brian Stock, en estudiar la secta dels valdesos de finals del S. XII a
Lio, mostra com era un moviment reformista basat en les interpretacions
bibliques del fundador, Pere Valdo. Stock, per tant, l 'ha descrita com una
«comunitat textual.» 6 3 Les diferencies entre aquesta secta populista i els
luHistes d 'un segle i mig mes tard son gairebe tantes com les semblances, pero
crec que el concepte de Stock ens pot ajudar a comprendre els objectius del beat


6 1 «Ait eremita: Raymunde. dixisti mihi plura bona et nova. quae nunquam audiveram: sed quia habes
alium modum extraneum quam habeant moderni magistri, et ego sum habituatus in scientia secundum
eorum modum, et in aliquibis opinionibus sum nutritus contra tuas. adhuc non bene assuevi nec habituavi
tuas rationes; et ideo propono ipsas diligenter habituare et secundum tuum modum per quem ipsas mihi
tradidisti, principiis tuae Artis concordare.» MOG IV, 342 = Int. iv. 118. Vegeu el comentari a aquest
passatge de V. Hosle a Raimundus Lullus. Die neue Logik - Logica nova, ed. Charles Lohr (Hamburg:
Felix Meiner Verlag, 1985), p. lx.


62 OS I, 598; ROL XII, 253; text similar a VArs generalis ultima, ROL XIV, 524.
6 3 Vegeu el seu Listening for the Te.xt. On the uses ofthe past. (Baltimore: Johns Hopkins University


Press, 1990), principalment els caps. 1 i 7, i tambe el seu «History, Literature, and Medieval Textuality»,
Images of Power. Medievul History/Discourse/Literature. «Yale French Studies» 70 (New Haven: Yale
University Press, 1986), pp. 7-17.




30 A. BONNER


i certs moviments lullfstics posteriors. Si el prenim en el sentit ample de gent
que centrava les seves deries intellectuals i espirituals en la interpretacio o
estudi d'un grup delimitat de textos, potser ens apropam al que Llull volia fer.
En lloc de proposar una nova interpretacio del text sagrat, 6 4 com era corrent
entre les sectes mes o menys heterodoxes, Ramon Llull proposava una nova
auctoritas, 1'Art que Deu li havia donat, com a subjecte d'estudi.


La idea de formar una comunitat textual — o diverses comunitats textuals—
partia. com se sap, del beat mateix, amb el desig expressat al final de la Vida
coetania i al seu testament de l 'any 1313, de deixar deposits de llibres a Parfs,
Genova i Mallorca com a centres de propagacio de l'Art. La historia de 1'exit o
fracas de grups lullistes a aquests i altres centres (com Valencia, Barcelona i
Padua) durant els dos segles despres de la mort del beat fa part de la historia del
lul l isme. Pero el que es innegable es la existencia, en generacions posteriors, de
collectius de lullisti que es dedicaven a 1'estudi d 'una ars lulliana. Aixf els veia
1'inquisidor Nicolau Eimeric en la seva rabia persecutoria, i aixi els devia veure
Jean Gerson a Paris quan va fer decretar que es deixas d'ensenyar aquella
famosa ars.


Perque, com ha mostrat Brian Stock, allo de voler muntar comunitats
textuals paralleles a les estructures oficials de 1'Esglesia era perillosa, per molt
que Llull no volia oposar-se a 1'Esglesia. Proposar la formacio d'una comunitat
textual que no es recolzava en cap altre auctor que Deu a traves del missatge de
Vars, i voler amb aixo «mostrar ciencia al poble», comportava grans riscs. 6 5 Per
comencar, tal empresa, per la seva autosuficiencia i proposicio de metodes
alternatius, 6 6 no tan sols formava una comunitat intellectualment i espiritual
aillada de la societat bien pensant, sino per la seva actitud obertament o
implfcitament crftica respecte als poders publics i 1'Esglesia, naturalment
suscitaria 1'oposicio d'aquests estaments. 6 7


M El fet de proposar una interpretacio alternativa a l'oficial de 1'Esglesia automaticament va marginar
la missio de Pere Valdo, cosa que el diferenciava notablement de Ramon Llull, amb el seu afany d'unitat
i universalitat. Aquest afany seu, pero, no fou compartit per tots els seus seguidors —com per exemple
els espirituals valencians del s. XIV, amb un afany mes aviat de xoc i de marginacio.


6 5 Per a 1'expressio «mostrar ciencia al poble», que ve del Llibre de vertuts e de pecats. Vegeu NEORL
I, p. 16. ROL XV, p. 123, i 1'analisi de Fernando Dominguez a la introduccio d'aquest darrer tom. pp. xlii
i SS.


** L'oposici6 de 1'inquisidor Eimeric a les «raons necessaries» lul-lianes es ben coneguda. Una altra
figura important de 1'epoca, el teoleg de la curia papal, Agustf Triomf, va denunciar fortament la seva
presumpcio i incorreccio (vegeu Hillgarth. Ramon Lull, citat a la n. 59 mes amunt, p. 56; i el seu Readers
and Books in Majorca. 1229-1550, 2 vols., Paris: Centre National de la Recherche Scientifique, 1991, vol.
I, p. 202).


6 7 Era, es clar, la darrera cosa que hauria volgut Ramon Llull, que va desplegar un esforc enorme i
sincer per persuadir tots els estaments de la validesa de la seva missio. Pero aquest suport institucional
que cercava mai no va arribar amb forca suficient per contrarestar tal oposicio, o si arribava era de sectors
ja de si sospitosos —com era el cas del ministre general dels franciscans, Ramon Gaufredi, conegut com




L ' A R T LUL-LIANA C O M A A U T O R I T A T ALTERNATIVA 31


A mes a mes, allo d 'una comunitat que defuig recolzar-se en auctoritates
consagrades, i es gira cap a les seves propies interpretacions o textos, sempre ha
suscitat suspicacies per ser una cosa que podia escapar al control clerical. Com
va comentar 1'inquisidor dominica, Etienne de Bourbon, que ens reconta la vida
del fundador dels ja comentats valdesos, la seva missio officium apostolorum
usurpavit.bi El fet que la majoria d'aqueixes comunitats textuals medievals es
dedicava, d 'una forma o altra, a «mostrar ciencia al poble», nomes servia per fer
allo encara mes sospitos. I aixo de no citar ni la sagrada Escriptura ni els seus
propis mestres es inacceptable per a 1'altre inquisidor, Eimeric. 6 9 Tambe aquest
inquisidor es queixa que els lullistes «no volen creure els mestres en teologia.
canonistes, legistes, prelats, cardinals, ni fins i tot el nostre senyor sanctissim, el
Papa.» Allo d 'una comunitat textual tambe topava amb una altra estructura social
de 1'Edat Mitjana, la professionalitzacio i institucionalitzacio de 1'ensenyanca i
estudi de la filosofia i teologia. 7 0 Aquesta nova classe clerical, com era
d'esperar, tenia poca paciencia amb externs que s'entremetien en temes per als
quals trobava que no eren preparats. Etienne de Bourbon. ja acusava els valdesos
de ser gent idiote et illiterati^ mentre que Eimeric deia que Llull era ignarus
et scientia imperitus.12 Al final de la seva vida Eimeric es queixava amarga-
ment del fet que 1'oposicio que havia trobat en les seves campanyes contra
aquest home phantasticus et begardus, havia vingut no de gramatics. dialectics,
fisics, filosofs, geometres, musics, aritmetics, astronoms, astrolegs, matematics
o teolegs, ni tampoc de ducs, governadors, comtes, barons o marquesos. sino mes
aviat de mercaders, sabaters, corders, sastres, batanadors. fusters. ferrers.
argenters, teixidors, taverners i especiers ."


Pero el lu l l isme havia seguit un cami d 'una logica inexorable. El primer
pas havia estat la creacio d'un sistema endoreferencial, que excloia cites a
autoritats anteriors. Uauctoritas d 'aquest sistema residia en una Art rebuda de
Deu, entorn a la qual 1'autor (immediat) practicava una mena d'intertextualitat
interior. El segon pas fou la formacio de comunitats textuals que es dedicaven
a 1'estudi i propagacio d'aquest conjunt d'escrits, si no a 1'exlusio de textos


a simpatitzant dels espirituals. Hillgarth, Readers and Books. I. p. 202, comenta que els seus aliats potser
li eren mes funests que els seus enemics.


"* Vegeu Stock «History» (n. 63 mes amunt), p. 15.
M Hillgarth, Readers and Books, I. p. 198 i n. 48.
7 0 Le Goff (vegeu n. 11 mes amunt).
1 1 Stock «History» (n. 63 mes amunt), p. 15.
1 2 Hillgarth, Readers and Books, I, p. 198 i n. 49.
73 Ibid. p. 201 i n. 65.




32 A. BONNER


consagrats, almenys de manera parallela. El tercer pas fou el desterrament per
1' establishment d'aquestes comunitats sospitosament independents i dificilment
controlables. Fins i tot, quan Lefevre d'Etaples i Charles de Bouvelles, a principi
del s. XVI, volen reformar o trabucar 1' establishment escolastic medieval,
empren com a instrument aquest idiota et illiteratus que ja s'hi havia oposat dos
segles abans. Es amb la imatge d'aquesta oposicio, ara vista com a cosa positiva,
que Ramon Llull torna a entrar en els camins mes centrals del pensament
europeu. 7 r > I durant tot aquest segle i el segiient, el beat no deixara de ser vist
com una figura alternativa.


Antoni B O N N E R
P a l m a de Ma l lo r ca


R E S U M


Llull 's works are notable for their lack of citation of authorities. The article
suggests that Llull wished to estabish the Art, which he was convinced had been
given to him by God, as an alternate authority, and that this could then become
the focal point of a textual community dedicated to the study of its method and
message.


7 4 Que s'hi afegesquin altres pseudo-lullians, no canvia en res aquesta situacio. Les obres espuries
sobre alqufmia, cabala o la Immaculada (dels lullistes valencians) empraven el vocabulari i operaven dins
el mbn conceptual lullia, i podien ser igualment endoreferencials.


7 5 Giordano Bruno tambe 1'admirava com a stultus et idiota (vegeu Michele Ciliberto. La ruota del
tempo. lnterpretazione di Giordano Bruno Roma, 1986, p. 84).




SL 33 (1993). 33-44
V. BAGNO


EL LULISMO RUSO
COMO FENOMENO DE CULTURA


Ramon Llull previo claramente la fama mundial de su Ars. De su destino
se trata en las estrofas XXXV y XXXVI del poema Lo Descohhort. En sus
proyectos ecumenicos esperaba convencer a todos los infieles incluso a los
ortodoxos de Rusia con los argumentos de su filosoffa.1 Llulr menciona a los
«rosos» («russos»; «rosogs»; «rossos») en tales libros suyos, como la Doctrina
pueril1 o el Disputatio fidei et intellectus.3 En el Libre de Blanquema Llull
saluda a la Virgen en nombre de todos los disidentes mencionando tambien los
«rossos» porque era su «procurador». 4 La prevision se cumplio al cabo de cuatro
siglos.


La obra de Llull alcanzo las fronteras de Rusia con gran retraso, en
comparacion con otros pafses europeos, porque solo en el siglo XVII la cultura
rusa dejo de aislarse de las influencias occidentales. En este plano los extranjeros
—los polacos, los alemanes—, o los ortodoxos ucranianos y bielorusos, con su
experiencia multisecular de contactos intelectuales con el mundo catolico jugaron
un papel muy importante. Pocos anos antes de que en Rusia surgiera el
fenomeno del lulismo ruso, se encontro en Moscu K. Kuhlmann (1651-1689), el
mistico aleman, autor de una obra luliana. influida por las ideas de A. Kircher. 5


Este lulista aleman, de vida exaltada y aventurera, que redacto y publico en 1687


1 Vease S. Misser Valles. «Ramon Llull y las iglesias orientales disidentes», Estudios Franciscanos
62, (1961), pp. 50-51.


2 ENC, p. 166.
3 MOG IV. 6.
4 ORL IX, 211.
5 K. Kuhlmann, Epistolae duae, prior de Arte magna sciendi sive combinatoria, posterior de


admirabilibus quibusdam inventis (Lugd. Bat. 1672). Estas cartas estan incluidas tambien en la edicion:
Kircheriana de Arte magna sciendi sive combinatoria (Londini. 1681).




34 V S E V O L O D BAGNO


un opusculo dirigido a los zares de Moscovia, 6 provoco durante su estancia de
medio afio en el barrio aleman de Moscu tan enorme excitacion de la mente, que
fue quemado como hereje el dfa 4 de octubre de 1689. Las autoridades lo
hicieron respondiendo a una llamada del pastor de la iglesia luterana moscovita
para tranquilizar el barrio alemdn, donde en realidad vivian no solo los
alemanes, sino todos los extranjeros que trabajaban y residian en Moscii. Segiin
parece su estancia, muy breve, no dejo una huella importante entre los rusos. El
lulismo ruso como fenomeno cultural pertenece al siglo XVIII.


Hasta ahora en el norte de Rusia en las bibliotecas privadas de los
campesinos creyentes de antigua fe se encuentran los manuscritos de la Gran y
maravillosa ciencia cabalistica. El hecho de que en distintos archivos de Moscii,
San Petersburgo, Kiev y Tver se guarden por lo menos 55 manuscritos de esta
obra, muestra el raro destino de las ideas lulianas en un pafs tan lejano y refleja
al mismo tiempo un ejemplo del pensamiento ruso medieval, segiin la cronologia
de la cultura rusa, en visperas de las reformas de Pedro el Grande.


En el mismo tftulo (con todas las variaciones se conservan las palabras-cla-
ve: ciencia — siempre, y cabalistica — casi siempre) se reflejaron las mas
importantes etapas del lulismo europeo. El cambio de Ars por Ciencia es tfpico
para la epoca del barroco. y el adjetivo cabalistica recuerda las opiniones de los
pensadores renacentistas sobre la combinatoria luliana y las construcciones
cabalfsticas. 7 Al mismo tiempo hay que subrayar que la Gran y maravillosa
ciencia cabalistica no es la traduccion del famoso tratado apocrifo De auditu
kabbalistico, muy divulgado en toda la Europa gracias a las ediciones de Llatzer
Zetzner.* El aspecto cabalfstico se nota tambien en la Introduccion de la
filosofia que precede la Gran ciencia («Los infieles judfos, que en el reino de
Espafia son perseguidos por Raimundo Lulio, cuentan que la sabiduria divina de
sus padres Adan, Moises, Jesiis Navino y Solomon, que en el mundo hace
mucho que no tienen iguales, han influido en ese Raimundo Lulio, pero dejando
las pruebas de los infieles sobre el fiel siervo de Dios los reyes legftimos de
Francia y Espana en sus cartas titular al grande y maravilloso maestro de


6 K. Kuhlmann. Drei inul Zwunziftsten Kiihl-Jubel uusz dem erslen Buch des Kiihl-Sulomons un Ihre
Czarische Majestaten (AmstercJam. 1687).


7 Vease por ejemplo P. Rossi. Cluvis universulis. Arli mnenoniche e logica combinatoriu da Lullo a
Leibniz (Milano-Napoles: Ricciardi, 1955). p. 101.


8 Vease A. Bonner. «El lullisme alquimic i cabalistic i les edicions de Llatzer Zetzner», Randa 21
(1990), pp. 99-117.




EL L U L I S M O RUSO C O M O F E N O M E N O DE C U L T U R A 35


filosoffa y religion y las demas ciencias»). 9 Y en el mismo texto, en la seccion
de Las preguntas del alumno y las respuestas dei maestro («^Que significa la
ciencia cabalfstica? Cabala en lengua hebrea y siria significa Alas de Dios. ^Por
que esa ciencia tiene un titulo tan inhabitual? Los interpretadores de Raimundo
Lulio lo dicen de distinta manera. Unos dicen que bajo esa ciencia, igual que
bajo unas alas, se refugian todas las demas ciencias, otros dicen que esa
sabidurfa viene de los cielos del propio Dios. no procede de los humanos,
influida no por la ciencia, como en el prefacio dice el propio creador de ella y
afirma que la mas suprema de las sabidurias procede de Dios»). Se puede decir
que igual que el propio Llull se inspiro en alguna medida en los metodos
cabalisticos, 1 0 los ortodoxos se inspiraban en las ideas del filosofo catalan.


Como ya lo mostraron hace un siglo los investigadores rusos" no se trata
de la traduccion de Ars Magna o de alguna otra obra de Ramon Llull. Gran
ciencia rusa tampoco es la traduccion de cualquiera de los mas famosos
comentarios de los lulistas de las epocas posteriores, tales como Agrippa von
Nettesheim, Valerio de Valeriis, Giordano Bruno, Johann Heinrich Alsted.
Athanasius Kircher, «tolkovniki», como les denomina el autor de Gran ciencia,
citandoles o incluso polemizando con ellos. En el mismo texto de la Gran
ciencia hay muchas pruebas de la originalidad de la obra y de su procedencia
rusa. El autor no se limita a la simple popularizacion de las ideas lulianas y de
las afirmaciones de sus seguidores occidentales e intenta hacer un comentario a
su parecer conclusivo y convincente: «Cada uno de los lulistas interpreta esta
figura a su manera, tergiversando la doctrina de Lulio y polemizando uno con
otro; no me gustaria reconciliar o reprocharles, voy a exponer todo lo litil y
correspondiente a la ciencia luliana de sus comentarios».


Sin duda la obra pertenece a la segunda mitad del siglo XVII. Lo prueban
las alusiones al rey de Francia Luis XIV y al poder del sultan de Turquia, asi
como las filipicas contra los cismaticos, un hecho notable en la vida religiosa
rusa solo a partir de los afios 1666-1667, cuando un concilio reunido en Moscii


* Doy las gracias a Jose Fernandez Sanchez por su traduccion de las citas de las obras del lulismo
ruso. Hay que subrayar que la lengua y el estilo de los manuscritos que pertenecen al lulismo ruso tienen
algunas peculiaridades debido a tres causas: 1) las obras mas importantes estan escritas por un polaco
rusificado; 2) en el ruso todavfa no existfa el lenguaje filosofico; 3) la lengua rusa del siglo XVII se
diferencia de la de nuestros dfas. EI traductor intento conservar algunos rasgos especfficos.


"' Vease por ejemplo J.M. Millas-Vallicrosa.«La doctrina luliana y la Cabala». L'Homme el son destin
d'apres les penseurs du Moyen Age (Louvain-Paris, 1960). pp. 635-642.


" M. Bezobrazova. «O Velikoi nauke Raimunda Lulliya v russkij rukopisiaj XVII veka». Zurnal
Minislerslva Narodnogo prosvescheniya 2 (1896), pp. 283-299 (en ruso); N. Sokollov, «Filosofiya
Raimunda Lulliya i eio avtor», Zurnal Minisierstva Narodnogo prosvescheniya 8 (1907), pp. 331-8 (en
ruso).




36 V S E V O L O D B A G N O


anatematizo los viejos ritos y a sus partidarios. Al mismo tiempo la obra esta
escrita antes del ano 1700, porque se menciona el regimen patriarcal de la iglesia
ortodoxa rusa, que este ano dejo de existir. Uno de los notables rasgos de la
Gran ciencia es la adaptacion a la realidad rusa, realizada desde distintos puntos
de vista, y con distintos medios. Se puede mencionar la utilizacion de las
medidas rusas: de peso (pud, funt, zolotnik), de longitud [perst, piad, chetvert,
arshin, sazen, versta, milia), de capacidad (lozka, charka, kruzka, vedro,
chetverik), de los refranes rusos, el calendario «segun las normas de la iglesia
ortodoxa», los generos especificos de la literatura religiosa rusa (prologi, zitiya
sviatij), una nota sobre un pensador ruso.


La Gran ciencia cabalistica es la adaptacion, o mejor dicho la obra original
de Andrei Bielobodski, literato, traductor, filosofo y reformador religioso de
finales del siglo XVII - comienzos del siglo XVIII, de procedencia polaca y de
vida aventurera. Sobre su biograffa se sabe muy poco, pero al fin gracias a los
trabajos de Aleksandr Gorfunkel ' 2 sabemos que provenfa de una familia de
hidalgos, paso los anos escolares en varios colegios jesuitas y protestantes, y los
afios 1665-1679 en Europa Occidental incluso en la Universidad de Valladolid,
estudiando filosofia y teologfa. A proposito hay algunas menciones de su
estancia en Espana en su Retorica, por ejemplo se acuerda de un libro que vio
en la biblioteca de Valladolid: «No hubiese crefdo en ello, si estando en Espana
no hubiese visto en la Academia de Valladolid en lengua italiana impreso en
Roma un libro sobre esa embajada»). Perseguido por los jesuitas como calvinista
y heresiarca se vio forzado de emigrar a Rusia. A partir del afio 1682 permane-
cio en Moscu. Bautizado como Andrei Jan Bialobocki paso a la iglesia ortodoxa
rusa. En Moscii Bielobodsky segufa participando en las disputas religiosas e
igualmente estuvo acusado de «maestro de herejfas» y librepensador. Sus colegas
rusos, teologos y literatos. cuidandose de este erudito, filosofo y poeta de talento,
le persegufan a pesar de que presto juramento de rehusar sus herejfas. Segun
parece se salvo gracias al apoyo de sus poderosos alumnos, todos del cfrculo
reformista del futuro zar Pedro el Grande, a los cuales daba clases de latfn. Pero
al mismo tiempo es muy probable que justamente gracias a las intrigas de sus
enemigos tuvo que pasar cinco anos (1686-1691) fuera de Moscu, como
interprete de la embajada rusa en China. Sin duda alguna, Andrei Bielobodsky,
acusado de calvinismo, catolicismo, erudito eslavo que conocfa el latfn, italiano,
espafiol, frances, viajero infatigable, que estuvo no solo en muchos pafses


1 2 A.J. Gorfunkel, «Velikaya nauka Raimunda Lulliya i eio chitateli», XVIII vek 5 (1962), pp. 337-348
(en ruso); «Andrei Belobodski —poet i filosof kontsa XVII— nachala XVIII v.», Trudi Otdela
Drevnerusskoi Literaturi 18 (1962), pp. 188-213 (en ruso). Vease tambien el mas reciente articulo de E.
Gorski «Apunte sobre el conocimiento de Ramon Llull en Polonia», SL 84 (1991), pp. 45-48, aunque
basado. respecto a las paginas dedicadas a Bielobodsky, en los trabajos de A. Gorfunkel.




EL L U L I S M O RUSO C O M O F E N O M E N O DE CULTURA 37


europeos, sino tambien en Siberia y en China, con profundos conocimientos de
teologia y filosofia, autor de varios tratados, poemas y traducciones, estuvo
preparado para la mision de popularizar la obra de Ramon Llull. Parece que
precisamente gracias a este polaco rusificado, panteista, cosmopolita y erudito,
que estuvo, por su tolerancia religiosa, mas de una vez acusado de hereje, surgio
en la cultura rusa el fenomeno llamado «lulismo ruso».


A Bielobodski pertenece tambien la traduccion bastante exacta del texto
latin de Ars brevis de Llull y dos obras basadas en las ideas lulianas —Retorica
y el Libro de filosofia. Es muy comprensible el hecho de que la mayoria de las
obras de este pensador y poeta sean traducciones o adaptaciones (es autor
tambien de la traduccion del libro De la imitacion de Cristo de Thomas de
Kempis, del poema filosofico Pentateuco basado en la poesia de los autores
alemanes neolatinos Raader y Niess y del polaco Brudecki y algunos mas).
Tantas veces acusado de librepensador y hereje, Bielobodsky tenia que reducirse
a «un foso de traduccion», popularizando las ideas de los pensadores preferidos
y al mismo tiempo ocultando sus propias opiniones religiosas y filosoficas.


En cuanto a la Gran ciencia, la obra principal del lulismo ruso, merecen
atencion algunos aspectos de la Introduccion, asf como sus peculiaridades en
comparacion con Ars Magna. En la Introduccidn se subrayan algunos rasgos de
la obra sumamente importantes y atractivos para el lector ruso del periodo de
transito: su caracter universal («Con sus instrucciones es facil asimilar todas las
ciencias, esa ciencia es mas digna que todas las demas ciencias. Pues ella sola,
sin ayuda, no requiere ninguna ayuda exterior; sin errores, con la seguridad de
lo autentico y de lo claro, habla de todas las cosas con verdad y sabidurfa, que
ofrece sin gran esfuerzo ni duda, ya que abarca todas las demas sabidurfas e
indica el camino para conocer la verdad; despeja todas las preguntas y dudas que
pueden surgir sobre los asuntos tratados y ninguna sabidurfa puede ocultarse de
ella»), el triunfo final de las ideas del pensador perseguido y silenciado («el
nombre del Creador y sus ensenanzas no se tratan en todas partes, sino ese
tesoro se halla enterrado en tierra, ya que ese creador en la Academia Parisina
de la Sorbona se atrevio a desenmascarar a todos los maestros antiguos y
posteriores de esa ciencia. Por ello muchos miles de sabios sintieron vergiienza
y dolor por ser perseguidos por el iniciador de una nueva ciencia. Por ello
tambien el sufrio muchas persecuciones... y al que antes persiguieron. ahora se
afanan por atraerle») y las ventajas que proporcionan las ideas de Llull a las
tareas misionarias («el Rey de Espafia para atraer a la fe de Cristo anualmente
envfa a hombres sabios a los antfpodos para conquistar con la espada de Lulio
muchas tierras para sf y mas aun para Cristo»).


El propio Bielobodsky da a conocer a sus lectores que en comparacion con
Ars Magna su Gran ciencia tiene dos nuevas partes, dedicadas a las categorias
de Aristoteles y sacadas de los comentarios de los lulistas. Asf, en la Parte I se




38 V S E V O L O D B A G N O


trata no solo de la «unidad» y de la «perfeccion», sino tambien de la «entidad»,
y en la Parte VI de las otras nueve categorfas: de la «cantidad», de la «calidad»,
de la «relacion», de la «accion», de la «pasion», de la «posesion», de la
«situacion», del «tiempo», del «lugar». 1 3 Es muy significativo tambien el
cambio estilfstico realizado por Bielobodsky que transformo la forma monologica
del tratado en la mucho mas viva e inteligible de las preguntas del alumno y las
respuestas del maestro, aprovechando el genero «interrogatorio» de la seccion
especial de Ars Magna o la forma dialogal del genial Libre de amic e amat y de
otras obras lulianas. Con este cambio radical esta ligado otro rasgo peculiar de
la obra rusa, la cual ya notaron los primeros investigadores del lulismo ruso. 1 4


Paradojicamente el estilo de la Gran ciencia es mas literario y menos cientffico
que el estilo de Ars Magna.


Segiin la hipotesis de Gorfunkel, Bielobodsky compuso su Gran ciencia
cabalistica en los aiios 1698-1699. Durante el siglo XVIII en Rusia circulaban
tambien. ademas de su traduccion de Ars brevis, realizada aproximadamente los
primeros afios del siglo XVIII, los manuscritos de la redaccion completamente
distinta de Ars brevis que representa la abreviacion de Gran y maravillosa
ciencia rusa. Su autor era Andrei Denisov (1664-1730), ideologo de los
cismaticos de Pomorie}5 La importancia de las obras lulianas para los creyentes
de antigua fe, para los partidarios del cisma, de Raskol, asf como el papel de los
«viejos creyentes» en la popularizacion de las ideas de Llull en Rusia es la clave
del fenomeno del lulismo ruso.


Las reformas eclesiasticas del patriarca Nikon. apoyadas por el zar Aleksei,
pretendfan unicamente aumentar el decoro de las funciones religiosas y reactivar
la predicacion al gusto griego. Pero estas reformas provocaron una violenta
oposicion entre los disidentes que no renunciaron a la lucha y se separaron de
la iglesia oficial no solo por cuestiones rituales, sino tambien porque su fe habfa
sido la expresion de una tradicion espiritual rusa. En las reformas colaboraban
muchos teologos griegos y sacerdotes ucranianos, a los cuales parecfan ridiculas
algunas peculiaridades a su parecer anticuadas de los particularismos liturgicos
rusos, de las ediciones de los libros religiosos e incluso del modo de pensar de


" Vease V.P. Zoubov, «Quelques notices sur les versions russes des ecrits et commentaires lulliens».
EL 2 (1958). pp. 63-66: «K istorii russkogo oratorskogo iskusstva konza XVII - pervoi polovini XVIII
veka». Trudi Oldeki Drevnerusskoi Literaturi 16 (1960), pp. 292-3 (en ruso).


1 4 Vease M. Bezobrazova. «O velikoi nauke Raimunda Lulliya v russkij rukopisiaj XVII veka». Ob.
cit., p. 384 (en ruso).


1 5 Vease Arjimandrit Nikanor. «Velikaya nauka Raimunda Lulliya v sokraschenii Andreya Denisova»,
Izvestiya Otdeleniya Russkogo Yazika i Slovesnosti Imperatorskoi Akademii Nauk 18 (1913). pp. 11-36
(en ruso); V. Druzinin. «K voprosu ob avtore sokrascheniya Velikoi nauki Raimunda Lulliya». Izvestiya
Otdeleniya Russkogo Yazika i Slovesnosti Imperatorskoi Akademii Nauk 19 (1914). pp. 342-4 (en ruso).




EL LULISMO RUSO C O M O F E N O M E N O DE CULTURA 39


los ortodoxos rusos. Los «viejos creyentes», rechazando «las renovaciones
nikonianas», rehusaron aceptar los libros con las correcciones introducidas por
Nikon, hacer el signo de la cruz con dos dedos en lugar de tres, arrodillarse a
manera griega, etc. Por otro lado, como ha subrayado Dmitri Chizevski, «los
viejos creyentes resultaron ser, paradojicamente. los verdaderos reformadores
rusos, pues, aiin contra su voluntad, llegaron a propugnar la liberacicin de la
Iglesia de la tutela y direccion estatales»." 1 Los «viejos creyentes» por regla
pertenecfan a las mismas capas de la sociedad que los partidarios de la Reforma
en el Occidente: los comerciantes, la alta burguesia, los ricos campesinos del
norte.


Segun parece, precisamente los «viejos creyentes», combatiendo con los
partidarios del reinado de Anticristo, se inspiraban en las ideas del filosofo
mallorqufn. Paradojicamente estos ortodoxos, tan firmes en su fe y tan constantes
en la defensa de sus ideales, con la ayuda del lulismo defendian su peculiaridad
religiosa indfgena contra las innovaciones griegas. Al rechazar los impresos
hechos a base de las normas nikonianas, los «viejos creyentes» copiaron las
ediciones antiguas o los manuscritos de sus obras preferidas —la mas importante
causa de la conservacion de los manuscritos lulianos en una cantidad sorpren-
dente. Perseguidos por la iglesia oficial, los creyentes de antigua fe intentaban
esconderse en los mas lejanos rincones de Rusia: en las orillas del mar Blanco,
de los rios y los lagos del norte, en Siberia, en algunas zonas del Baltico. Mas
de una vez quemados por las autoridades, como el mas grande escritor ruso del
siglo XVII el protopope Avvakiim, los mas fanaticos de los «viejos creyentes»
se arrojaron voluntariamente al fuego.


Una de las victorias mas importantes de los creyentes de antigua fe, que
convencio a Pedro el Grande de que no existfa peligro de parte de los «viejos
creyentes» y que en consecuencia disminuyo el peligro para los mismos
cismaticos, era el triunfo de Andrei Denisov en la polemica religiosa con el
emisario del zar el monje Neofito, enviado especialmente para convencerles.


Segun Hilario Gomez, «era tan confundente la Dialectica de los Denisow
y tan vasta su erudicion, que el emisario cientffico del fundador de San
Petersburgo, el citado Neofito, avergonzado y maltrecho, hubo de abandonar el
campo apenas iniciada la pelea». 1 7


Segiin sus biografos, el rasgo esencial de Andrei Denisov era su «capacidad
de contestar a cualquier cuestion». No es casual que este mismo rasgo se subraye


l f l D. Chizhevski, Hisloria del espiritu ruso. 1. La Sanla Rusia (siglos X-XVII) (Madrid: Alianza.
1967), pp. 201-2.


1 7 H. Gomez, Las seclas rusas (Aberraciones religiosas de los eslavos) (Madrid: C.S.I.C.. 1949). p.
91.




40 V S E V O L O D B A G N O


siempre en las obras lulianas, asf como en la Gran ciencia rusa y en su
abreviacion hecha por el propio Denisov. El conocimiento de la dialectica, logica
y retorica lulianas le proporcionaron los mas convincentes argumentos en favor
del cisma. Andrei Denisov con sus famosas Respuestas de Pomorie logro
convencer al gobierno y a Pedro I de la lealtad de los creyentes de antigua fe.
Gracias a su elocuencia, segiin el decreto de 7 de septiembre de 1705, los
cismaticos del mar Blanco sacaron la autonomia y la exencion de los dobles
impuestos.


Sin duda alguna Denisov emprendio en 1725 la tarea de abreviacion de la
Gran ciencia de Bielobodsky con fines educativos, para ayudar a sus amigos y
alumnos a aprender el metodo luliano: «La gran ciencia cabalfstica tiene un gran
libro que la ensena y no siempre es comodo llevarla por todas partes y
consultarla, por ello aquf la exponemos de manera abreviada». Es muy
comprensible que, abreviando el texto de la Gran ciencia, Denisov al mismo
tiempo omitfa algunas afirmaciones de Bielobodsky, para el inaceptables, por
ejemplo, las filfpicas contra la «herejfa de los viejos creyentes». Es muy
significativo que Denisov intuitivamente, teniendo en cuenta sus tareas
misionarias, recupera el aspecto monologado del estilo de Ars Magna,
transformado por Bielobodski en la forma de las preguntas y respuestas.


A parte de la Gran ciencia de Bielobodski, la abreviacion hecha por
Denisov y la traduccion de Ars brevis realizada por Bielobodsky, los «viejos
creyentes» del mar Blanco copiaron tambien la Retorica de Bielobodsky. Se han
conservado bajo distintos tftulos (Kniga narizaemaya Raimundalulliya pisannij
veschei; Kniga o razume pisma sviatogo ritorika Raimunda Lulliya rimskogo
uchitelia i kavalera; Nauka propovedei) 9 manuscritos de esta obra. Se sabe que
los «viejos creyentes» de Pomorie la utilizaron en el proceso educativo en las
escuelas, aprovechando su fin expresado muy claramente por el propio autor:
«Tuve la idea de incorporar aquf todas las alegorias parabolicas del Antiguo y
del Nuevo Testamento, pues como predicador de la palabra de Dios es lo mas
importante de explicar y no serfa diffcil para ellos, disponiendo de las interpreta-
ciones parabolicas y de las concordancias de la Sagrada Biblia, por la que es
comodo adquirir memoria, pero sobre todo su utilidad esta en que sabran por si
mismos explicar las alegorfas parabolicas mas aiin mediante la interpretacion
ajena, por lo cual eligf otro camino y cambie mi intencion, intentando con mis
fuerzas y con la ayuda de Dios proponer, describir e interpretar claramente todas
las cosas en las que se apoyan todas las parabolas».


A base de estos cuatro distintos textos, inspirandose en el metodo del
filosofo catalan, los rusos, segun parece, sobre todo los creyentes de antigua fe,




E L L U L I S M O RUSO C O M O F E N O M E N O DE C U L T U R A 41


compusieron varios sermones. 1 8 No es casual que Llull propusiera una nueva
sistematizacion del material homiletico, un nuevo tipo de sermon «per moralem
philosophiam», como la enseiianza moral no solo para los cristianos, sino
tambien para los no cristianos. 1 ' ' Asi, a base de la obra luliana, se aprendfa en
Rusia el arte oratorio.


Las notas de los lectores, copiadores y poseedores rusos de los manuscritos
lulianos a sus margenes son sumamente interesantes. Casi todas pertenecfan a la
gente de las capas democraticas: los comerciantes, campesinos, artesanos,
igualmente dotados de sed de conocimientos, aunque sus capacidades de
adquirirlos se diferenciaban. Si uno de ellos denomino a la Gran ciencia «un
sano racimo de aromatica malvasfa», otro fracaso sin aprender la sabidurfa
luliana, lo que apunto muy sinceramente: «Hasta aquf llega mi voluntad, lo
demas lo abandono; que otros lo lean detenidamente. Yo he compartido la
holgazaneria y no he adquirido nada, pero el que lo lea con celo asimilara su
contenido. Con gran esfuerzo y un alto precio apenas lo asimile, pero hoy lo doy
por nada. Yo que lo he tenido en mis manos tres afios, que permanezca en
manos honestas. Eso lo escribio Nikifor humilde por naturaleza y fortuna el 17
de junio de 1723».


Lo mas curioso de este fenomeno del lulismo muy tardfo y muy divulgado
es su fin en el ambiente cultural y religioso ruso, tan cerrado en muchos otros
casos. Desde el punto de vista informativo la Gran ciencia cabaltstica para el
siglo XVIII era muy anticuada, incluso para los lectores rusos poco educados.
Al mismo tiempo la obra de Llull no perdio para la epoca de la Ilustracion su
valor filosofico. Sebastia Trias Mercant ha probado que Pascual y los demas
eruditas del siglo XVIII desarrollaron su teorfa de figuras y sfmbolos geometri-
cos con su doble aspecto logico y ontologico e introducfan el lenguaje luliano
en la dialectica escolar. 2 0 Merece atencion tambien la siguiente afirmacion de
J.Caro Baroja: «En la primera mitad del siglo XVIII, hasta cierto punto lo que
hace es vulgarizar o popularizar lo que en el siglo XVII quedaba, a veces, en
ambitos mas restringidos». 2 1 Parece que esta observacion esta basada en el
hecho del destino de la Gran ciencia, compuesta en los liltimos anos del siglo
XVII por un «pensador solitario», entre los campesinos rusos del siglo XVIII.


'* Vease V.P. Zoubov. «K istorii russkogo oratorskogo iskusstva kontsa XVII - pervoi polovini XVIII
v.», Ob. cit., p. 301 (en ruso).


1 9 Vease L. Badia. «Ramon Llull. els sermons i la literatura». Serra d'Or 341 (1988). p. 47.
2 0 Vease por ejemplo S. Trias Mercant. Filosofia y sociedad (Hacia una ecologfa del lulismo de la


llustracidn) (Palma de Mallorca: Diputacion Provincial, 1973). pp. 121-2; «Hermeneutica y lenguaje de
la filosoffa lulista del siglo XVIII», Mayurqa 6 (1971). p. 371.


2 1 J. Caro Baroja. Tealro popular y magia (Madrid. 1974). p. 46.




42 V S E V O L O D B A G N O


Hay que anadir que los rusos copiaron los manuscritos lulianos todavia en los
comienzos del siglo XIX.


La popularidad de las obras lulianas entre los creyentes de antigua fe se
explica por su caracter universal aplicable para servir de manuales de filosofia,
logica y retorica, hasta en las escuelas. Los rusos encontraban tambien en estas
obras de inspiracion luliana un metodo facil de asimilar todas las ciencias y un
lenguaje adecuado para sistematizar sus conocimientos. Hay que subrayar que
se trata del segundo contacto muy importante del pensamiento ruso con un
pensador hispano con el fin de la formacion de un lenguaje y modo de pensar
fiiosofico y cientifico. En el siglo XV los herejes de Novgorod traducian y
estudiaban la Logica de Maimonides enriqueciendo con esta traduccion el
lenguaje filosofico ruso. 2 2


Hay que tomar en consideracion tambien el fin misionero de ideas y
metodos de Llull, filosofo-misionero, el fin tan importante para los creyentes de
antigua fe en su oposicion a los partidarios de las reformas del patriarca Nikon.


Segun parece existian algunas causas especiales para la recepcion de las
ideas del filosofo mallorquin en Rusia, sobre todo en esta epoca. Igual que el
propio Llull. nacido pocos anos antes de la caida de la Rus de Kiev (1240), uno
de los mas grandes paises cristianos, los «viejos creyentes» se consideraban
testigos del «reinado de Anticristo», de los «regimientos de diablos», ansiosos
de contemplar «como se apagaba el sol de la ortodoxia». No hay que olvidar
tambien el maximalismo luliano, su ambicion de crear un metodo valido para
resolver cualquier cuestion, la union del misticismo y mesianismo, que se nota
en toda su vida y en toda su obra —todos estos rasgos encontraron una amplia
resonancia entre los «viejos creyentes». Ars luliana, una mezcla armonica de la
logica y la naturaleza - l a ciencia cimentada simultaneamente «in logica et in
naturalibus» 2 ' resulto ser comprensible y util para los comerciantes y campesi-
nos rusos de la epoca de las reformas de Pedro I, fervientes creyentes y la gente
pragmatica a la vez.


Al fin hay que mencionar el utopismo, como el rasgo comiin de la
mentalidad luliana y la cismatica, o quizas del pueblo ruso en general. El
utopismo que se reflejo en todos los proyectos fantasticos del filosofo mallor-
quifi, tan al gusto de los rusos con sus grandes simbolos, teorias, hazafias y
fracasos utopicos: Moscu —la tercera Roma, la Santa Rusia, la idea del


" Para mas detalles ver mi artfculo «El pensamiento hispanico y sus popularizadores y crfticos rusos»,
Anthropos 144 (1993). p. 85.


2 3 Vease Frances A. Yates. Lulio y Britno. Ensayos reunidos (Mexico: Fondo de Cultura Economica.
1990), pp. 107-8.




EL LULISMO RUSO C O M O F E N 6 M E N O DE CULTURA 43


mesianismo del pueblo ruso, San Petersburgo, las reformas de Pedro el Grande,
las doctrinas de los eslavofilos, las ambiciones de los bolcheviques.


No hay nada extrafio en el hecho de que los mas conservadores de los
ortodoxos aprendfan y popularizaban Ars del doctor iluminado de la Iglesia
Catolica. El propio Llull explico muy claramente, en el verso 154 de su Libre
de amic e amat, que no le interesaban las ideas de los mfsticos arabes, sino que
la forma de expresar estas ideas influyo en su obra. Tambien hay que tener en
consideracion la semejanza o incluso la coincidencia de los topicos de todas las
grandes religiones de la Edad Media y aiin con mayor razon de las distintas
ramas del cristianismo. 2 4


A pesar de la semejanza de los lugares comiines de las ideas religiosas, los
partidarios y aficionados del lulismo, mas de una vez acusados de herejes,
cabalistas, nigromantes y brujos, muchas veces provocaron la desconfianza de
algunos de los representantes del poder y de la iglesia oficial. Los destinos
tragicos de los lulistas occidentales son bastante conocidos, sobre todo el de
Giordano Bruno. Para completar el cuadro hay que afiadir que en Rusia
quemaron a Kulhmann, intentaron quemar a Bielobodsky y no lo hicieron solo
gracias a la proteccion de sus influyentes amigos, y que Denisov y otros «viejos
creyentes», fieles a sus ideales y a la Gran ciencia fueron perseguidos e incluso
tambien quemados. Segiin parece en general en Rusia las tendencias antilulistas
representaban a los ilustradores, positivistas, profesores academicos, mientras que
a los lulistas pertenecfan los herejes, misticos, romanticos, simbolistas.


La mision civilizadora de las reformas de Pedro el Grande fue realizada de
una manera categorica y voluntarista. El lulismo ruso pertenece a la misma
epoca. Pero ninguna de sus obras fue publicada a pesar de su gran exito en el
piiblico. Gran ciencia parecfa ridfcula y poco cientffica a los partidarios de la
ilustracion pragmatica. Sin embargo, a despecho de este menosprecio y como
oposicion a las tendencias dirigentes, segufa existiendo el lulismo ruso, aunque
en situacion clandestina, en forma de los manuscritos, porque tambien a su
manera reflejaba las necesidades de la epoca. Los creyentes de antigua fe,
simultaneamente reaccionarios y reformadores, conservando y popularizando las
ideas de Ramon Llull en sus adaptaciones rusas, profundizaron y ampliaron el
pensamiento filosofico en Rusia.


Vsevolod B A G N O


' J Vease Robert D.F. Pring-Mill. Esludis sobre Ramon Llull (Barcelona: Curial, 1991), pp. 236-7.




44 VSEVOLOD BAGNO


R E S U M


Although Llull was introduced into Russia during the 1680's by a german
follower of Kircher (who was burned at the stake for his pains), he had little
influence outside the foreign community of Moscow. The real Russian Lullist
movement began some ten years later with the Polish writer, translater,
philosopher, religious reformer and adventurer, Andrei Bielobodski, when,
expelled from Poland by the Jesuits, he settled in Moscow and converted to
Russian Orthodoxy. His Great and Marvelous Cabbalistic Science based directly
on LlulFs Art, became an emblematic work of the «old believers», opponents of
contemporary liturgical reforms. Three other works also a played an important
part in this movement: BielobodskFs translation the Ars brevis, a Rhetoric also
by him, and an abbreviated version of the Great Science by a certain Andrei
Denisov, which omitted some of the more controversial passages of the original.
Official persecution prevented the printing of any of these works, but the flight
of followers to far-off corners of Russia made for the preservation of a surprising
number of Mss. in out-of-the-way monasteries (some 55 of the Great Science
alone are still extant).




NOTES






SL 33 (1993), 47-50
L. BADIA


LA DISPUTATIO CONTRA IUDEOS
D'INGHETTO CONTARDO


Anthony Bonner donava compte a EL 29 (1989), 183, 203-4, de la tesi
doctoral d 'Ora Limor (Universitat de Jerusalem), on es presenta el text de la
disputa de 1286 entre el mercader genoves Inghetto Contardo i uns jueus
mallorquins. La data, la localitzacio a Mallorca, i els contactes de Llull amb
algunes famflies genoveses conviden a ponderar 1'abisme que hi ha entre
1'argumentacio popular i simplista d'aquest text llatf, conservat en nombrosos
manuscrits, i les treballades aplicacions de l 'Art lull iana al debat religios.
L'edici6 bilingiie llatf-frances de la Disputatio contra ludeos dTnghetto
Contardo, que ara Gilbert Dahan ens posa a 1'abast des de Les Belles Lettres de
Paris, 1 fara possible 1'acces al text: cap lullista interessat en els aspectes formals
i socials de Fobra del beat hauria de deixar-lo passar per alt.


L'edici6 de Dahan, seguint les pautes de la colleccio que 1'acull, presenta
un text crftic i anotat, precedit d 'un estudi molt complet sobre la personalitat
intellectual de Contardo, el rerafons de les disputes judeo-cristianes del segle
XIII i els seus llocs comuns, el metode de lectura contrastada d'autoritats que se
segueix a 1'obra i els principals punts del dogma que hi son ventilats (la Trinitat.
el baptisme, 1'omnipotencia divina, el diable). Tot aquest aparat erudit fa que el
lcctor sapiga del cert que es troba davant d'un text que cal atribuir a un individu
real que, tanmateix, per la seva condicio de laic, ignorant de la «gramatica» (p.
282,1: «Fortis est grammatica»), es molt probable que no pugui ser considerat
1'autor, en sentit modern, de la seva redaccio. Dahan no descarta (p. 10) un
original vulgar (genoves, no pas catala) traduit despres al llatf. Es mes, sembla
que hi ha rastres de dues traduccions diferents, una de mes descurada i propera
a les imprecisions del llenguatge colloquial , i una altra de mes ajustada als
canons de la literatura escolastica. Inghetto es el protagonista del text, el qual
esta escrit en tercera persona i articulat sobre la dramatitzacio de les seves
persuasives converses amb els jueus de Mallorca.


1 Ingetus Contardus, Disputatio contra ludeos / Controverse avec les juifs, introduction, edition
critique et traduction parGilbert Dahan (Paris: Les Belles Lettres, «Auteurs Latins du Moyen Age», 1993),
231 pp.




4,X L. BADIA


Hi ha, doncs, una dimensio de ficcio literaria al darrera d'aquesta disputa,
amb uns personatges, uns ambients i unes situacions: al llarg de les successives
converses Inghetto es defineix com a heroi de 1'apologetica laica, alhora que
1'accio culmina amb la conversio i posterior pas a la militancia cristiana d'Astruc
Isaies (p. 259 i segs.). Malgrat la migradesa dels documents que posseim, Dahan
pot afirmar que Inghetto Contardo no es una fantasia didactica: es trobava a
Montpeller el 1278 i a Genova el 1288 (p.5). El que pertany a la literatura, en
canvi, es 1'estructuracio de la disputa en sis dialegs successius, on 1'intrepid
«mercator» destrueix tots els arguments anticristians que diversos grups de
contrincants jueus li oposen. Les converses tenen lloc a la «Logia Ianuensium»
de Mallorca, a casa de diversos savis jueus, a la botiga d'un especier i en un
«locus solitarius». Aquestes localitzacions impliquen un cert nombre d'acotacions
de caracter costumista, talment petites pinzellades novellesques: a la p. 146,25,
per exemple, el mestre jueu que parla amb Inghetto el prega d'ajornar la
discussio per a poder assistir els seus malalts, ja que es metge. D'altra banda,
aquestes acotacions poden arribar a tenir un paper essencial en 1'arquitectura del
text, com quan 1'eficacia del combat dialectic dTnghetto indueix els jueus a
dictar la prohibicio de disputar amb ell (p. 240,8-12); de tal manera que, quan
Astruc Isaies gosa interpel-lar-lo, tot contravenint-la, el lector ja esta preparat per
a acollir la victoria del genoves i la renuncia del jueu a la llei mosaica. Remeto
al resum argumental de les ps. 47-48, que permet copsar el conjunt de la
construccio dialectica i literaria de 1'obra.


No hi ha cap informacio precisa sobre el proces de redaccio del text que
atribuim a Inghetto, pero, donades les conclusions de 1'analisi que Dahan fa de
la transmissio, el mes versemblant es suposar que les disputes van existir
(segurament amb exits menys aparatosos) i que ell mateix o un escriva de la
I.lotja dels Genovesos va fer-ne el report. La prelacio absoluta de la realitzacio
oral i els misteris del pas a 1'escriptura recorden els origens dels productes mes
destacats de la naixent literatura catalana de la segona meitat del segle XIII: una
literatura fabricada i consumida en un ambient d'«illitterati», practicament ja en
vies d'extincio (no oblidem que al segle segiient l 'us de 1'escriptura creix als
nuclis urbans de la Corona d'Arago). L'exemple mes i l lustre es el LUbre dels
feits del rei Jaume I, pres al dictat del monarca per a la il-lustracio dels joves de
la cort. Un llibre que, com la Disputatio dTnghetto, es ame, exemplar,
ideologitzat, partidista i, sobretot, presidit per una personalitat ingent.


Un altre producte catala que respon al mateix clima cultural es, naturalment,
1'obra de Ramon Llull, amb 1'unica diferencia que el beat es va proposar de
superar la distancia que el separava dels homes de lletres dels seus dies (vegeu
els famosos nou anys d'estudi de teologia, arab i gramatica, segons el relat de
la Vida coetdnia). Llull, doncs, es va voler construir ell mateix com a escriptor,
seguint models canviants: poeta, novellista, polemista, predicador, teoleg




L A DISPUTATIO CONTRA IUDEOS D E C O N T A R D O 49


escolastic... Pero tambe es va voler donar una dimensio. sempre en evolucio, de
personatge de ficcio o, si voleu, es va esforcar per construir la seva propia
imatge publica. Llegir el llibre «causat» per Inghetto Contardo situa 1'estudios
del Llull escriptor davant del primer coetani seu amb qui es poden establir
comparacions operatives. Inghetto se'ns afigura com un Ramon sense 1'Art: la
seva Disputatio, tanmateix, respon a un conjunt de circumstancies personals i
socials que retrobem, mutatis mutandis, al Llibre del gentil, al Desconhort, a la
Vida coetania, i en una Uarga escampadissa d'episodis del Blaquerna. del Feli.x,
i d'altres obres lull ianes.


Pel que fa als aspectes doctrinals, Bonner ja va posar de relleu que Inghetto
no te gairebe res en comu amb Llull. L'argumentaci6 de la Disputatio es una
glossa constant de 1'Escriptura i, com remarca Dahan, la tria de passatges es
peculiar en el seu genere, ja que posa en primer pla loci teologicament poc
rendibles. Crida 1'atencio, per exemple, el paper que s'atribueix a Prov. 30,18-20
(«Tria sunt difficilia mihi, Et quartum penitus ignoro: Viam aquilae in caelo,
Viam colubri super petram, Viam navis in medio mari, Et viam viri in
adolescentia. Talis est et via mulieris adulterae, quae comedit. et detergens os
suum, dicit: Non sum operata malum»). Dahan assenyala que aquest text havia
estat ja esgrimit alguna vegada per a justificar el neixement virginal del Messias,
pero Inghetto el transforma en una font primaria d'evidencia, de manera que
n'allarga 1'exegesi a les ps. 148-152, tot adrecant-se al potencial lector del llibre
i no pas als jueus de la Disputatio. Aquesta mena d'apart confon la tercera
persona narrativa amb la veu del protagonista de la ficcio i obliga despres a
reprendre el fil amb un «Veniamus autem ad id quod fuit» (p. 152,19). La cultura
bfblica dTnghetto sembla respondre aqui a un lloc comu de la literatura
romanica: Cerverf de Girona va versificar Prov. 30,18-20 als seus Proverbis i
diversos textos catalans posteriors glossen el passatge, fins al Tirant lo Blanc.
Al final de 1'exposicio dTnghetto, a mes, el text de Salomd convergeix amb
alguns dels passatges mes citats del Cantic dels Cdntics: «sicut lilium inter
spinas»... Es evident que caldria fer un cens d'aquestes formules bibliques mes
difoses en la literatura romanica per tal de poder assentar la tesi que insinuo.


Deia Bonner que, malgrat la diferencia radical de metode, hi ha un punt on
Inghetto i Ramon semblen coincidir: 1'oracio «ecumenica» de la p. 192,1-6, que
pot recordar la de l'epileg del Llibre del gentil. A banda d'aquest parallelisme,
tanmateix, emergeixen d'aci d'alla a la Disputatio afirmacions que evoquen
textos lul-lians: «Nolo ut michi credatis, nisi tantummodo ueritati. Si consentire
uolueritis et non negare, monstrabo uobis» (p. 182, 14-16). Aquesta «ueritas»
podria ser la de les raons necessaries, que la «mostren» irrebatiblement. Mes
avall, pero, Inghetto es queixa del procediment dialectic en acte, «quia quod




50 L. B A D I A


unus dicit, alter negat» (p. 228. 10); una constatacio que es a la base de la
revolucio metodologica de 1'Art.


El que agermana mes de prop la Disputatio dTnghetto i Llull, tanmateix,
son 1'estil descriptiu i expositiu de la prosa llatina, el clima d 'epoca (p. 184: mort
dels reis de Franca i d 'Arago el 1285) i els recursos de la dramatitzacio. Aixi el
text s'obre amb un gir que sona familiar als lul-listes: «Contigit quod quidam
Iudeus, qui publice vocabatur Rabbi. qui et ipse magister erat Iudeorum, uenit
ad logiam Ianuensium et dixit...» (p. 87, 6-8). «S'esdevenc que un Jueu, que
publicament havia nom Rabbi e que era mestre de Jueus, venc un jorn a la Llotja
dels Genovesos e dix...» Rabbi provoca la discussio i els genovesos li contesten
que gosa fer-ho perque Inghetto es absent, «si esset presens, hiis verbis usus non
esses, quoniam uidimus aliquando te loqui secum et non potuisti contradicere
neque resistere ei» (p. 88, 3-5). Inghetto encara no ha entrat en escena i el lector
ja te una nocio del seu prestigi. El prestigi d'algu que parla «secundum
mercatorem» i que li tocaria d'ignorar-ho tot «de Lege».


De fet, la Disputatio demostra que la tenacitat i la intelligencia del
«mercator», i l luminades per la Veritat, superen la «Lex», encarnada pel jueu
Astruc Isaies, esdevingut el cristia Felip. La dramatitzacio d'aquest argument es
parallela a la del Desconhort lullia, obra dialogada, al final de la qual Ramon
aconsegueix la «conversio» d'un ermita que ha anat encarnant diverses posicions
intellectuals contraries a les seves.


Tambe recorda el mon dels artificis literaris lul l ians la configuracio
dTnghetto com a personatge. A la p. 190, 15 ell mateix es qualifica d '«homo
simplex et mercator», mes endavant hom pondera el seu poder dialectic: «Bonus
praedicator esses, quia bene scires ponere uerba et deaurare» (p. 226, 20-21). I
aixo provoca una escarida autopresentacio: «Nec clericus sum neque fui nec
alicuius religionis unquam fui, ymmo mercator sum. Sed hec que scio didici a
Iudaeis et per gratiam Dei et Messie domini nostri Ihesu Christi» (p. 226, 24-27).
Nomes haurfem de canviar «mercader» per «cortesa» i «jueus» per «sarrains» per
produir un passatge pseudo-lul-lia. La condicio del mercader que atenalla
dialecticament torna a ser glossada a la p. 244 i abans, a la 238-239, el jueu
«devictus» proclama: «Non credo quod, si omnes clerici Maiorica insimul essent,
possent neque scirent dicere ea que dicitis et dixistis».


Retinguem, doncs, que, en el terreny dels models literaris, la singularitat del
cas Llull cal mesurar-la des d'ara a partir de 1'existencia d'un altre apologeta laic
coetani i gairbe coterrani, capac de mobilitzar recursos propagandfstics que, com
en el cas de tantes obres lullianes de caire mes o menys autobiografic,
configuren la imatge entre hagiografica i llegendaria d'un debel-lador d'infidels
autodidacta, sorgit d 'una ciutat de mercaders i de burgesos.


Lola B A D I A
Univers i ta t d e Ba rce lona




SL 33 (1993). 51-52
D. URVOY


ENCORE UNE QUESTION DE METHODE


Le compte-rendu fait par J .M a Ruiz Simon de mon etude «sur un aspect de
la combinatoire arabe et ses prolongements en Occident» (paru dans Studia
Lulliana 32, 1992, pp. 205-8) me semble reposer sur un malentendu fondamen-
tal. Visiblement 1'auteur ne concoit 1'histoires de la pensee qu'en termes
d'emprunts materiels, de sequences qui pourraient toutes s'analyser ainsi: un
sujet A emprunte une idee X a un sujet B anterieur a lui, et la transmet a un
sujet C posterieur a lui, soit telle quelle, soit sous une forme un peu modifiee
(approfondie, corrigee, amplifiee...) X .


II est certain que nombre de phenomenes peuvent s'analyser en ces termes.
Pour ne pas me referer a mes seules recherches, je crois, par exemple,
convaincantes les demonstrations de Ch. Lohr a propos de 1'influence de la
logique du Budd a / - ' A n / d ' I b n Sab'in sur le cycle de la Logica Nova de Llull.
II y a la sans doute «emprunt» de notions et de procedes.


Mais j ' a i affirme par ailleurs a plusieurs reprises qu'il fallait se mefier de
cette idee d'emprunt. Et notamment dans le cas de Llull, car on a chcrchc de tels
emprunts chez lui sur la foi de formules dont j ' a i montre qu'elles n'avaient
qu 'une valeur de topos Iitteraire (dans le cas du Libre d'Amic) ou de prospectus
publicitaire destine au seul public occidental (dans le cas des Cent noms de
Deu).


Je me suis par contre attache, tout au long de mes recherches, a mettre en
evidence des «correspondences», des elements pouvant servir de «terrain
commun». Cela, tout simplement parce que le seul presuppose de mes travaux
a ete de prendre Llull au serieux quand il affirme vouloir s'adresser au public
arabo-musulman. On peut parfaitement faire 1'economie de cela et le considerer
comme un auteur occidental ecrivant pour les seuls occidentaux. Mais c'est
mettre entre parenthese ses affimations repetees, et bien des episodes incontesta-
bles de sa vie.


Pour revenir a mon etude sur la combinatoire, je n'ai jamais dit que Llull




52 D. U R V O Y


avait «emprunte» a Ibn al-Sld ou a al-BCini telle ou telle formule, telle ou telle
figure. Je n'ai pris ces auteurs que comme les marques visibles d 'un chemine-
ment qui se faisait a 1'interieur du monde intellectuel arabo-musulman. Quant
aux figures lulliennes, j ' a i simplement constate que «les souvenirs (je souligne!)
des procedes arabes y sont nombreux», mais que «ces procedes sont radicalement
reinterpretes» (p. 37). Cela ne veut pas dire que Llull modifie un objet materiel
X, le «bricole» en quelque sorte pour faire un objet X . Cela signifie que je
crois vraisemblable que lorsque Llull elabore ses propres figures (qui dependent
de la prehistoire de Libre de contemplacid, comme je l 'ai toujours dit egale-
ment), il a en vue un public qui procede mentalement selon d'autres figures, et
qu'il y a bien continuite sur tel ou tel plan considere (que j ' enonce dans mon
article) et sur ce plan seul, sans pretendre epuiser la portee de la figure lullienne,
entre tel objet intellectuel du monde musulman et celui que nous est propose par
le penseur majorquin.


En resume, c'est toute la difference entre deux forme d'«influence»
possibles: la simple «transmission» et l '«inspiration». J 'ai la faiblesse (philosop-
hique!) de croire que la premiere n 'a pas seule existe.


Dominique U R V O Y




BIBLIOGRAFIA LULLISTICA


I . E D I C I O N S , A N T O L O G I E S I T R A D U C C I O N S D ' O B R E S L U L L I A N E S


1) Raymond Lulle. Le livre du gentil et des trois sages, trad. Dominique de
Courcelles (Combas: Editions de 1'Eclat, 1992), 255 pp.


Ressenyat a continuacio.


2) Raymond Lulle. Le I.ivre du gentil et des trois sages, trad. Armand Llinares.
«Sagesses chretiennes» (Paris: Cerf, 1993), 281 pp.


Ressenyat a continuacio.


3) Raymond Lulle. Principes de Medecine, trad. Armand Llinares, «Collection
Sapience» (Paris: Klincksieck, 1992), 240 pp.


Conte una traduccio francesa dels Comenqaments de medicina (Liber
principiorum medicinae).


Ressenyat a continuacio.


4) Pindl-Buchel, Theodor, Die Excerpte des Nikolaus von Kues aus dem "Liber
contemplationis" Ramon Lulls, «Europaische Hochschulschriften. Reihe XX,
Philosophie.» 380 (Frankfurt: Peter Lang, 1992), 315 pp.


Ressenyat a continuacio.


5) Llull, Ramon, Pdgines pedagbgiques, ed. Lola Badia, Albert Soler, «Textos
Pedagogics» 31 (Barcelona: Eumo, 1992), lxx i 143 pp


Conte fragments de les obres segiients: Llibre de contemplacib, Llibre del
gentil, Doctrina pueril, Blaquerna, Felix, Llibre de santa Maria, YArbre
exemplifical, VArbre de filosofia d'amor, Phantasticus, Llibre de virtuts e de
pecats.


Ressenyat a continuacio.




54 STUDIA LULLIANA


I I . E S T U D I S L U L L I S T I C S


6) al-Ghazali, The Ninety-nine Beautiful Names ofGod. al-Maqsad al-asna' fi
sharh asma Allah al-husna, trad. David B. Burrell, Nazih Daher (Cambridge:
Islamic Text Society, 1992), x + 205 pp.


Ressenyat a continuacio.


7) Artus, Walter W., «Two Science Listings in the Writings of Ramon Llull»
in Knowledge and the Sciences in Medieval Philosophy: 8th Congress of
Medieval Philosophy, Helsinki 1987 II (Helsinki, 1990).


8) Artus, Walter W., «Three Indicators of the Christian Character and Spirit
Revealed in Ramon LlulTs Writings», Antonianum 67 (1992), pp. 330-359.


9) Artus, Walter W„ «Ramon LlulFs Approach and Answers to Atheism».
Antonianum 67 (1992), pp. 520-8.


10) Bonner, Anthony, «Ramon Llull, el lu l l isme i els estudis lullfstics», Actes
del sise col-loqui d'estudis catalans a Nord-America, Vancouver, 1990
(Montserrat, 1992), pp. 205-214.


11) Bonner, Anthony. «El patrimoni bibliografic lul l ia de Mallorca», BSAL 48
(1992). pp. 239-250.


Ressenyat a continuacio.


12) Contardus. Ingetus, Disputatio contra ludeos / Controverse avec les juifs,
ed. Gilbert Dahan, «Auteurs Latins du Moyen Age» (Parfs: Belles Lettres, 1993),
231 pp.


Vegeu la nota anterior de Lola Badia.


13) Fernandez Conde, Fco. Javier, «Teologfa misionera, apologetica y
polemizante: Judfos, Mahometanos y Cristianos», Memoria Ecclesiae III. Actas
del Congreso celehrado en Burgos (27 al 29 de Julio de 1990) (Oviedo, 1992),
pp. 61-72.


Ressenyat a continuacio.


14) Garcfa de la Concha. Federico, «Manuscritos lulianos de la Biblioteca
Colombina de Sevilla», BSAL 48 (1992), pp. 327-338.


Ressenyat a continuacio.




BIBLIOGRAFIA LUL-LISTICA 55


15) Hauf, Albert, Ramon Llull i el «Tirant», prol. Pere-Joan Llabres. «Publiea-
cions del Centre d'Estudis Teologics de Mallorca» 17 (Mallorca, 1992), 34 pp.


Ressenyat a continuacio.


16) Kedar, Benjamin Z., Crociata e missione (Roma: Jouvence, 1992), 302 pp.


17) Lohr, Charles, «Raymond Lull», Handbook of Metaphysics and Ontology
II (Munic, 1991), pp. 760-1.


18) Rossello Lliteras, Juan, «El Estudio de Lenguas en el Convento de Frailes
Predicadores de Mallorca», Memoria Ecclesiae III. Actas del Congreso celebrado
en Burgos (27 al 29 de Julio de 1990) (Oviedo. 1992), pp. 153-8.


Ressenyat a continuacio.


19) Santi, Francesco, «Santita dei laici e glorificazione della carne in Raimondo
Lullo», Santi e santita nel secolo XIV. Atti del XV convegno internazionalc.
Assisi, 15-16-17 ottobre 1987 (Perugia: Centro di Studi Francescani, 1989), pp.
141-195.


Ressenyat a continuacio.


20) Taylor, Rene, Arquitectura y magia (Madrid: Ediciones Siruela. 1992), 225
pp.


Ressenyat a continuacio.


21) Vazquez Janeiro, Isaac, «I francescani e il dialogo con gli ebrei e i saraceni
nei secoli XIII-XV», Antonianum 65 (1990), pp. 533-549: Llull 544-6.


Ressenyat a continuacio.


22) Zambelli, Paola, The "Speculum Astronomiae" and its Enigma. «Boston
Studies in the Philosphy of Science» 135 (Dordrecht: Kluwer, 1992). xvi + 352
pp.


Ressenyat a continuacio.






RESSENYES


1) i 2) Le livre du gentil et des trois sages, en les traduccions d 'Armand Llinares
i Dominique de Courcelles


3) Principes de Medecine, trad. Armand Llinares


Per una d'aqueixes fatalitats que passen de vegades en el mon editorial,
sortiren dues traduccions franceses del Llibre del gentil a menys d'un any de
distancia. Una es del ja ben conegut lullista, Armand Llinares, qui a mes a mes
es bon coneixedor de 1'obra i ja havia publicat fa anys una edicio del ms.
medieval frances de la mateixa obra. La seva llarga introduccio es ben plantejada
i informativa, i situa be 1'obra dins el context de la produccio lull iana. La
traduccio es acurada, i ha sabut evitar algunes de les interpelacions de Jeroni
Rossello assenyalades a la meva edicio de 1989, pero no totes (ha conservat, per
exemple, la invocacio de Rossello, els titols mes extensos, el copulatiu entre
«flors», i alguns altres errors; tampoc no ha tingut en compte 1'epfleg important
de les fonts llatines i castellanes). Pero en general la traduccio es correcta. i les
notes a peu de pagina son una ajuda eficac per al lector que entra per primera
vegada en el mon lull ia.


De la traduccid de Dominique de Courcelles. no es pot dir tant. A la
introduccio, entre observacions interessants n'hi ha d'altres d 'una inexactitud
sorprenent. Com a mostra, parlant del clima en el qual Llull conceb 1'obra, diu
que a Catalunya al S. XIII, «les controverses publiques sont organisees par le
double pouvoir spirituel et temporel, celui de l'Inquisition et celui des rois
d 'Aragon et de Majorque. contre le judaisme et 1'islam. Ces controverses sont
surtout philosophiques; les preuves rationnelles constituent la seule base possible
de discussion». Te certa obsessio amb la Inquisicio (anterior a Eimeric), fa que
el beat mori «lapide», diu que el Llibre del gentil (en la seva versio arab. es clar)
es la primera obra que Llull va escriure, diu que Jaume II esdeve rei de Mallorca
l'any 1262, i co l loca la disputacio de 1'any segiient a Narbona. Dona cert aire
cientffic a la seva traduccio, explicant que a mes del text de les Obres essencials,




58 STUDIA LULLIANA


ha examinat el ms. D de la Biblioteca Piiblica de Palma, i cita el ms. frances de
la Biblioteca Nacional de Paris, precisament els dos mss. menys fiables de tota
la tradicio textual de 1'obra. Com es pot suposar, per tant, no ha evitat cap de les
interpelacions o errors del text de Rossello. A mes a mes, la seva versio de la
terminologia lull iana es una mica erratica: tradueix, per exemple, «accfdia» per
«melancolie» (Llinares posa correctament «acedie» amb una nota a la p. 14
precisant el sentit exacte del terme). En el costat positiu. el volum te un apendix
amb traduccions de fragments de la Doctrina pueril, el Llibre de meravelles i
YArbre exemplifical tractant temes relacionats amb el Gentil, o citant-lo. La
bibliografia final nomes cita obres franceses.


Pel que fa als Principes de Medecine, el Prof. Llinares ha traduit una obra
diffcil i plena d'aspectes tecnics de la medicina medieval, i ho ha fet amb
consciencia, amb una introduccio i unes notes valuoses i interessants. El text que
ha emprat es de MOG i no la mes crftica de OS, pero no sembla que allo hagues
produit errors d'importancia. Tambe ha optat per traduir les lletres A, B, C i D
del sistema combinatori lul-lia per les qualitats elementals que representen,
«chaud», «sec», «humide» i «froid», mentre que ha deixat la resta de 1'alfabet,
que representa combinacions de qualitats, tal com era. Tambe afegeix mots
explicatius com «simple» o «melange». Aixf el que al text catala «En E es A
comencament a B C...» torna en «Dans le simple E, le chaud est le principe du
sec et de rhumide. . .» A vegades tambe afegeix termes entre parentesis per
aclarir el text. com per exemple, «Dans le melange des simples E et K, le
quatrieme degre (de chaud) de E est le principe du deuxieme degre (de chaud)
de K...» Potser aixo ajudi al lector que es trobaria atemoritzat per 1'original
catala, que diu, «En los mesclament de E K es 4 de E comencament al 2 de
K...» Per tant, es una traduccio mes interpretativa que crftica, pero feta amb
intelligencia i coneixement de causa, i que podria ser molt util per al lector
frances que volgues explorar la medicina lull iana.


A. Bonner


4) Pindl-Biichel, Theodor, Die Excerpte des Nikolaus von Kues aus dem "Liber
contemplationis" Ramon Lulls


En diversas publicaciones el autor habfa venido ya documentando y
explicando la relacion de Nicolas de Cusa con Ramon Llull. El Cusano no solo
fue un lector asiduo de la obra de Llull, sino que reunio una considerable
biblioteca luliana y dejo constancia de su lectura resumiendo pasajes de las obras
del maestro mallorqufn.




RESSENYES 59


En la presente publicacion se nos proporciona uno de los capitulos centrales
de esta relacion entre ambas personalidades. Nicolas de Cusa transcribio
numerosos pasajes y resumio otros del Liber contemplationis, leyendo, casi con
toda seguridad, el mismo manuscrito que Llull donara a la cartuja parisina de
Vauvert.


En la primera parte de la obra (p. 5-88) se analiza el texto del resumen de
Nicolas de Cusa, sintetizando su contenido y anotando los resultados de su
comparacion con el original luliano. Se afiaden algunas paginas sobre la tradicion
manuscrita del Liber contemplationis. La segunda parte (p. 89-150) contiene la
edicion del manuscrito cusano. Finalmente. en la tercera parte (p. 151-314) se
ofrece la transcripcion del correspondiente texto de Llull. Esta ultima parte puede
resultar interesante, por ofrecer por primera vez una edicion moderna de parte
del texto latino del Liber contemplationis. En todo caso debe tenerse presente:
se trata de una transcripcion; comprende unicamente los capitulos 1-49. 214-219;
se omiten los fragmentos que no quedaron reflejados en el resumen del Cusano;
no se recogen en aparato critico la numerosisimas correcciones del manuscrito
parisino.


Las conclusiones que saca el autor de todo este trabajo resultan mas bien
escasas. El material presentado pedia ser valorado desde una doble perspectiva
posible: bien aplicando un metodo de crftica literaria, bien procediendo a una
comparacion sistematica. Para lo primero se carece de cualquier referencia a las
teorfas en uso y que hubiera sido posible aplicar. Para lo segundo se echa en
falta un concepto global sobre el libro de Llull, asf como una aproximacion al
sistema cusano en el momento de la lectura que queda reflejada en las
anotaciones.


J. Gaya


5) Ramon Llull, Pdgines pedagdgiques


Antologia de textos de tematica pedagogica de Llull. dedicada a un piiblic
no especialitzat i poc avesat a la lectura del catala antic: els editors han optat.
en consequencia, per regularitzar algunes grafies i acompanyar els textos amb un
glossari. D'acord amb aquests principis, la tria s'ha dut a terme entre les obres
mes difoses del beat, aquelles que inclouen elements que segons criteris moderns
poden definir-se com a «literaris», deixant de banda els escrits «artfstics»; les
obres antologades son: Llibre de contemplacio en Deu, Llibre del gentil,
Doctrina pueril, Blaquerna. Liibre de meravelles, Llibre de Santa Maria, Arbre
de ciencia (De Varbre exemplifical), Arbre de filosofia d'amor, Disputa del
clergue Pere i de Ramon, el fantdstic i Llibre de virtuts e de pecats.




60 STUDIA LULLIANA


L'antologia esta precedida per un ampli proleg que situa Llull en el context
de la historia de 1'educacio de la baixa Edat Mitjana i comenta els fragments
seleccionats. Si be la gran «summa» lul-liana s'explica en primer terme pel
corrent de difusio del saber dels segles XIII-XV que posa en mans dels laics una
informacio fins aquell moment nomes disponible per als professionals, 1'analisi
dels textos de tema pedagogic de Llull ha de tenir en compte dos aspectes
originals de la produccio de 1'autor: Llull no es un professional del saber, no
posseeix ni s'integra en el rigid i estructurat curriculum de mendicants i mestres
universitaris; com a substitutiu d'aquest saber oficial, el beat proposa una Art des
de la qual es redefineixen les ciencies universitaries i confia en la capacitat de
1'home «subtil per natura» que, capac d'aprendre sense 1'ajuda d'un mestre, pot
seguir 1'elaboracio del discurs lul l ia (Llibre de contemplacid); d'altra banda,
l'Art, reflex de 1'accio divina sobre la creacio, es una via de salvacio: 1'interes
de Llull pels metodes pedagogics esta determinat pel problema mes general de
com facilitar 1'aprenentatge d'aquest «saber que salva» i s 'ha de relacionar, per
tant, amb les successives modificacions de l'Art. La necessitat de connectar amb
el public explica, per exemple, la confianca, que desapareix en els ultims anys,
en l 'us didactic de recursos de la literatura contemporania (al-legoria, novel la ,
exemples i semblances, trets autobiografics); encara que la majoria d'aquestes
tecniques siguin conegudes pels predicadors i tractadistes coetanis, Llull en fa
usos molt especials: veg. el rebuig de 1'exemple historic (Llibre de santa Maria)
i 1'argumentacio via «recontaments» de YArbre exemplifical.


Els autors destaquen en 1'obra lul l iana la presencia d'elements de
1'ensenyament no universitari: les referencies a la cura i la primera educacio que
rep el nen, que inclouen la sovint citada defensa de 1'us del vulgar en 1'aprenen-
tatge de les primeres nocions de gramatica i logica (Doctrina pueril), compatible
amb una defensa del llati com a llengua universal del saber (Blaquerna). Al
Libre de contemplacid s 'exposa un pla de reconversio religiosa del mon cortes
a traves de la figura del joglar.


Pel que fa a 1'ensenyament superior, l'originalitat de la teoria pedagogica
de Llull es mesura amb la comparacio amb el sistema professional de les escoles
universitaries i mendicants (especialment amb la dels dominicans, de qui el
separen punts tan essencials com 1'enfocament de 1'apologetica cristiana entre
els infidels). Els programes escolars lul l ians parteixen de situacions topiques en
el mon universitari mes tradicional de 1'epoca; la primacia atorgada a la teologia
o la preferencia del dret canonic per sobre del civil son aspectes comuns, encara
que resulta interessant la proposta de Llull de posar mes sovint en practica la
possibilitat —admesa— que tenen els laics i els clergues seglars d'assistir a les
llicons de teologia dels dominicans (veg. el cas d'Arnau de Vilanova). Com a
elements mes personals destaquen una heterodoxa classificacio de les set arts
liberals a la Doctrina pueril, que inclou, seguint les passes d'autors com Hug de




RESSENYES 61


Sant Vfctor, les menystingudes «arts mecaniques» (Doctrina pueril); la
insistencia en 1'estudi de la filosofia natural i la medicina, segurament perque
son unes excel lents proveidores d'exemples; la ja al ludida reformulacio lull iana
de les ciencies (veg., per exemple, 1'organitzacio d'una escola conventual al
Blaquerna segons els principis de 1'Art). Un bon exemple de tractament personal
de les eines de la pedagogia tardomedieval es, encara, 1'adaptacio que fa el Llull
mes tarda del mitja per antonomasia de 1'adoctrinament mendicant, el sermo, que
esdeve tambe a les seves mans «artistic» {Llibre de virtuts e de pecats).


Maria Toldra


6) al-Ghazali, The Ninety-nine Beautiful Names of God.


La traduccio a 1'angles d'aquesta obra d'al-Ghazali. basada en el text critic
de Fadlou Shehadi, posa a 1'abast dels desconeixedors de 1'arab un tractat
inspirat en el costum musulma de recitar els noranta-nou noms de Deu, el mateix
que inspiraria posteriorment Els cent noms de Deu de Ramon Llull.


L'obra d'al-Ghazali es divideix en tres parts: a la primera, presenta la seva
teoria del nom, el seu significat, els tipus de noms, 1'acte d'anomenar, la
predicacio, i la sinonfmia.


A la segona, dedica un apartat a cada nom. Generalment presenta el nom,
una explicacio i una aplicacio moral («counsel»),


A la darrera part, la mes breu, discuteix el problema teologic de la revelacio
dels noms i les seves limitacions per designar Deu, Sant i Llunya.


El llibre interessara tant els investigadors de la influencia de les teories
gramaticals dels musulmans en Ramon LIull, com els estudiosos de Els cent
noms de Deu; i d'entrada, planteja 1'interrogant de si Llull el va llegir i si tenen
punts comuns.


J. M a Vidal


11) Bonner, «El Patrimoni Bibliografic Lul l ia de Mallorca»


La segona part del numero 48 del BSAL recull les actes del «II Congres. El
Nostre Patrimoni Cultural: la defensa dels fons bibliografic, documental i grafic»,
que va tenir lloc a Palma del 26 al 29 de febrer de 1992 organitzat per la
Societat Arqueologica Lull iana. Entre els textos de les ponencies presentades hi
ha la d 'Anthony Bonner sobre «El Patrimoni Bibliografic Lul l ia de Mallorca»,
que d'alguna manera complementa i concreta les ponencies de Merce Dexeus




62 STUDIA LULLIANA


(«El Patrimoni Bibliografic dins el conjunt dels Bens Culturals») i de Jaume
Bover («Per a una Proteccio del Patrimoni Bibliografic a les Balears»).


El treball de Bonner es divideix en dues parts. La primera es un brillant
resum de la historia de la difusio dels textos lull ians. Bonner ens mostra com,
a partir de tres deposits inicials de textos de Ramon Llull (el de la Cartoixa de
Vauvert a Parfs, el de Pere de Sentmenat a Mallorca i el de Percival Spinola a
Genova, del qual no en tenim noticies), a mes d'alguns altres menys importants,
s'han format les col-leccions de manuscrits lull ians que avui es troben repartides
arreu de diversos estats. Les divisions i els trasllats d'aquests deposits han
facilitat la dispersio dels manuscrits dels textos de Ramon Llull. Aixf, del fons
mallorquf inicial, en va quedar una part a 1'illa i la resta va anar a parar a
1'Escola lul-liana de Barcelona, a Castella i a Roma. Els manuscrits de
Barcelona, finalment, acabaren a Alemanya, ja que foren comprats pels editors
de 1'edicio de 1'obra de Llull a Magiincia al segle XVIII. Bonner acompanya
aquestes explicacions, que aquf resumim brevfssimament, d 'una molt interessant
i aclaridora taula que quantifica col leccions que com a minim contenguin cinc
manuscrits. D'un total de 1042 manuscrits —que es podria ampliar fins a 1200


0 mes, si adoptas uns altres criteris— quantifica la reparticio dels manuscrits
lull ians en els segiients percentatges per paisos o arees: Mallorca, 30,04%;
Catalunya, 5,66%; la resta de 1'Estat espanyol, 3,84%; Italia, 23,32%; Paisos
germanics, 19,77%; Franca, 11,32%; Illes britaniques, 5,18%; i Paisos
escandinaus, 0,86%. La taula, de que ara tan sols hem extret les xifres globals,
distingeix entre manuscrits antics i moderns i especifica les ciutats i les
biblioteques on es troben manuscrits lull ians. Aquesta primera part de la
ponencia d'Anthony Bonner preten provar i subratllar un fet: la cabdal
importancia dels fons conservats a Mallorca. Els percentatges abans exposats fan
ben pales que Mallorca es 1'area que posseeix una major quantitat de manuscrits
lul l ians. Aquest fet es correspon amb una situacio privilegiada pel que fa a la
conservacio d'edicions antigues d'obres de Llull.


La segona part de la ponencia de Bonner ens acara amb un altre aspecte de
la questio: la problematica conservacio d'aquest fons lull ia. Hem d'assenyalar
que tot el que Bonner diu respecte del patrimoni bibliografic lul l ia es pot fer
extensiu a la resta del patrimoni bibliografic conservat en les nostres biblioteques
1 arxius. Respecte de les colleccions particulars, 1'autor indica dos problemes
principals: la venda d'aquest patrimoni a 1'estranger sense que les institucions
del pafs (locals o estatals) ho evitin, tal com va passar a principis de segle amb
els fons luHians de la biblioteca del Comte d 'Ayamans i de la Biblioteca
Prohens; i la impossibilitat de consultar fons particulars perque els seus
propietaris ho impedeixen, ja que creuen que aixo els fa perdre valor. Quant a
les col leccions institucionals, Bonner fa tot un «anecdotari negre» de casos
viscuts personalment que demostren les condicions d'inseguretat en que sovint




RESSENYES 63


es troben els nostres fons: la desorganitzacio dels arxius que impedeix localitzar
els volums, la destruccio pels corcs o per manca de conservacio adequada, la
desaparicio (per robatori?), etc. Bonner planteja la necessitat d'esser realistes i
practics per solucionar aquests problemes. Per aixo assenyala el perill que
representa deixar aparcats aquests problemes, tot esperant que siguin els dirigents
els que els resolguin. Mesures com un control a 1'acces mes rigoros, la
fumigacio o la restauracio periodica i progressiva dels textos en mes mal estat
no resulten tampoc tan cares ni dificultoses. A aquestes afegeix altres, potser ja
mes costoses, com la catalogacio dels fons, disposar de bibliotecaris mes
experimentats en el maneig d'aquest tipus de documents i 1'adequacio dels locals
on es conserven. Finalment, indica una altra possibilitat: deixar en deposit
aquests fons en una altra biblioteca o arxiu que reuneixi les condicions adients
per conservar-los.


No podem estar mes que absolutament d'acord amb la conclusio de
1'article: «El patrimoni lullfstic que tenim a Mallorca es massa valuos per
deixar-lo tranquillament desapareixer» (p. 248). Potser 1'unica cosa que hi
afegiriem es demanar a les autoritats politiques encarregades de la cultura del
pais que dediquin una major atencio al problema. Aixo, es clar, sense negligir
les nostres propies responsabilitats individuals.


Pere Rossello Bover


12) Contardus, Disputatio contra Iudeos / Controverse avec les juifs


Vegeu la nota de Lola Badia a les pp. 51-54 mes amunt.


13) Fernandez Conde, «Teologia misionera, apologetica y polemizante: Judios,
Mahometanos y Cristianos»


18) Rossello Lliteras, «El Estudio de Lenguas en el Convento de Frailes
Predicadores de Mallorca»


21) Vazquez Janeiro, Isaac, «I francescani e il dialogo con gli ebrei e i saraceni
nei secoli XIII-XV»


Els dos primers treballs versen sobre 1'esforc missioner, sobretot dins la
Corona d 'Arago, a 1'Edat Mitjana. El de Fernandez Conde fa un repas general
des de mitjans segle XII fins a 1'expulsio dels jueus a final del XV, i el de
Rossello Lliteras es un estudi centrat en Fexistencia o no d'una escola
missionera dominicana a Mallorca al segle XIII. Tots dos pateixen de desconei-
xements bibliografics que lleven conviccio a arguments que d'altra manera




64 STUDIA LULLIANA


haurien estat mes interessants. Parlen, per posar nomes dos exemples. de les
interdependencies del Summa contra gentes de Tomas d'Aquino i la primera part
del Pugio fidei (com fa el primer) sense insinuar que ha estat un tema molt
debatut. i parlen d'un primer Studium dominica (com fan tots dos) sense donar
contra-arguments a la bibliografia mes recent. Les aportacions de Pierre Marc,
Robert Burns, Laureano Robles, Garcias Palou, Eusebi Colomer, Robert Chazan
i el sotasignat han aportat una quantitat de dades i interpretacions noves que
s'han de tenir en compte.


L'article de Vazquez Janeiro es una sfntesi de tot 1'esforc missional i
apologetic dels franciscans als darrers tres segles de 1'Edat Mitjana, dins de la
qual dedica un poc mes de dues pagines al paper de Ramon Llull, basades en el
llibre de Garcfas Palou, Ramon Llull y el Islam, i en general correctes i
informatives.


A. Bonner


14) Garcia de la Concha, «Manuscritos lulianos de la Biblioteca Colombina de
Sevilla»


Aquest treball aporta una dada nova important: Pexistencia a la Biblioteca
Colombina d'un ms. fins ara desconegut pels lullistes. Es el 7-7-8 que conte el
De ascensu et descensu intellectus, i que abans de la seva compra pel fill de
1'Almirall a Padova 1'any 1531, fou comprat per un tal Franciscus Polentus ab
Isach hebreo Stradarzelo Abraam Benedicti de la mateixa ciutat l 'any 1465.
Seria interessant comprovar qui eren aquests personatges (si es que ens podem
fiar de la transcripcio dels noms; veg. mes endavant), i investigar si potser hi
havia mes contactes entre el conegut lul-lisme padova del S. XV i la important
comunitat jueva d'aquella ciutat. Tambe aporta dades aclaridores sobre
possessors i procedencies dels mss. que han mancat a la bibliografia anterior.


A part d'aquestes aportacions, 1'autor ignora que aquests mss. ja fa anys
que foren descrits per F. Stegmuller (llevat del ja assenyalat), i que molts han
estat tambe descrits en altres llocs, com per exemple a les introduccions de
diverses toms dels ROL. Aquests coneixements 1'haurien salvat d'errors de
transcripcio com In ista fugam questionem universitas... en lloc d' /n ista figura
continetur universitas... al Ms. 5-1-42, i d'errors de titols (i per tant d'identifica-
cio) d'obres com Ars compendiosa en Iloc d'Ars compendiosa Dei al ms. 7-6-41
(que son dues obres distintes), o com De questionibus angelorum en lloc de
Quaestiones per Artem demonstrativam seu inventivam solubiles al mateix ms.
Sobretot aquests coneixements 1'haurien salvat d'errors de descripcio del
contingut dels mss. com per exemple, als folis 44-58 del primer ms., on, segons




RESSENYES 65


altres descripcions (Stegmiiller. ROL X). hi ha un anonim E.xplicatio figurae de
influxu Dei, ell fica un Tractatus novus de astronomia, i als folis 14-211 del
segon, on ell posa nomes una obra, mentre que Stegmuller hi posa trenta-vuit!


A. Bonner


15) Hauf, Ramon Llull i el "Tirant"


Albert Hauf va pronunciar la conferencia Ramon Llull i el "Tirant" el
novembre de 1991, en la festa del beat Ramon Llull que organitza el CETEM.
i com a cloenda de l '«Any del Tirant» a Mallorca. En 1'opuscle que com es
habitual reprodueix aquell acte, Hauf ens proposa un assaig sobre la recepcio de
Llull en 1'obra de Martorell. Obre el treball una analisi del concepte de cavalleria
al capftol 112 del Llibre de contemplacio i al Blaquerna (per 1'aparicio de
diversos cavallers), que serveix per fer mes evident la intencio que hi ha darrere
el Llibre de 1'orde de cavalleria, el principal punt de contacte entre Llull i
Martorell; com se sap, el tractat lul l ia sobre la cavalleria es present en forma de
«plagi» a la primera part de la novella . Les formes i la transcendencia d'aquest
manlleu directe son analitzades amb detall a la seccio tercera; la utilitzacio que
en fa Martorell serveix per obtenir una narracio arrodonida de 1'etapa de
formacio del protagonista, cosa que posa de manifest el prestigi de que gaudia
el text de Llull. L'editor del Tirant es pregunta tambe per la influencia lulliana
que hi pot haver darrere de Fespectacular croada nord-africana que empren el
personatge en la seva maduresa; Hauf hi detecta, si mes no, coincidencies
estrategiques i doctrinals.


Albert Soler


18) Ressenyat sota el num. 13 mes amunt.


19) Santi, «Santita dei laici e glorificazione della carne in Raimondo Lullo»


L'article, despres d 'una introduccio a la vida i al context historic de Llull
i de definir el seu pensament com a filosofia de 1'accio (teoria dels correlatius),
analitza el tema de la santedat des del punt de vista laic introduit per sant
Francesc i Joaquim de Fiore; 1'autor desenvolupa un discurs al voltant del
concepte de la «glorificacio de la carn» en la resurreccio a la llum de la




66 STUDIA LULLIANA


cristologia lul l iana que descontextualitza el pensament del beat, malgrat la
utilitzacio de la bibliografia mes moderna sobre Llull.


Maria Toldra


20) Taylor, Arquitectura y magia.


Aquesta obra, publicada originalment l 'any 1967 en angles i poc despres
en castella en Traza y Baza 6, ara surt publicada en versio castellana revisada
i ampliada. L'autor, especialista en historia de l'art, i sobretot del barroc
espanyol, s'interessa aqui principalment a 1'Escorial com a construccio simbolica
(segons el que es suposava era el plan del temple de Salomo), magica,
astrologica i hermetica. Investigant la Biblioteca de 1'Escorial formada per Felip
II, fa notar la quantitat de material sobre tals temes que s'hi troba, com tambe
sobre 1'alquimia. Pel que fa a Ramon Llull, fa temps que se sap que 1'arquitecte,
Juan de Herrera, i fins i tot el rei mateix, eren afeccionats a la seva obra. El que
no s'havia demostrat amb suficient insistencia, era com 1'obra de Llull entrava
dins cercles ocultistes entorn a un rei que se suposava tan rigidament catolic.
Juan de Vileta, per exemple, gran defensor de 1'ortodoxia de Llull al Concili de
Trent i conseller del rei en materies bibliografiques lul l ianes, era convencut que
el beat, per inspiracio divina, havia no tan sols transmes, sino tambe perfeccionat
les doctrines d 'Hermes Trismegistus. A mes a mes, es curios notar com Herrera
escriu al secretari de 1'embaixada espanyola en Venecia demanant llibres de
«Mercurio Trismegisto», Copernic i un altre que «anda en italiano de alquimia
y cosas naturales que intitulan el Felix.» Aquesta amalgama d'hermetisme,
coperniquisme i lul l isme semblaria mes adequat per a un seguidor de Giordano
Bruno que per una de les principals figures de la cort de Felip II. El llibre de
Taylor conte, a mes de nombroses i interessants il lustracions, un apendix sobre
«Los libros hermeticos de Juan de Herrera y de Felipe II» amb aportacions
valuoses per als lul-lfstes.


Cal afegir, pero, que un altre especialista sobre el tema, Fernando Checa,
ha dit que «Taylor es un hispanista solvente y prestigioso, y algo de sus tesis se
puede rastrear, efectivamente, en el Escorial. Pero creo que, obsesionado por su
idea, ha forzado un poco los datos hasta hacerlos encajar. Por ejemplo, es cierto
que el circulo fntimo de Felipe II estaba compuesto por lullistas, pero la
biblioteca reunfa todos los saberes de la epoca, no solo ni especialmente los
heterodoxos. Hacia estos, hacia la alquimia o el ocultismo, por ejemplo, sentfa
la misma inclinacion que otros principes de la epoca, no mas.» Conve aclarir que
Checa ha propugnat la tesi de Felip II com a princep mecenes de les arts tipic
del Renaixement, i que tots dos, Checa i Taylor, volen desmuntar el mite de




RESSENYES 67


Felip com a defensor sever de la Contrarerforma i monarca que volia tancar
Espanya a possible influencies nocives exteriors. Em fa Fefecte, pero, que la
veritat es curiosament i complicadament entre les tres posicions, com tambe es
la relacio renaixentista entre Ramon Llull, un possible saber universal i les
ciencies ocultes. Com aquests personatges compaginaven tots aquests interessos
tan diversos amb la seva autoimatge de defensors de la ortodoxia es un tema que
valdria la pena estudiar. Com a guia en el cami que ens duria a tal meta. Rene
Taylor ens ha ofert un llibre molt suggestiu.


A. Bonner


21) Ressenyat sota el niim. 13 mes amunt.


22) Zambelli, Paola, The "Speculum Astronomiae " and its Enigma


En un momento en que la novelacion de la Edad Media continiia siendo
moda, el recensor de esta obra no puede evitar tener la impresion de haber lefdo
la mejor y mas autentica novela del genero. En su trama se entrecruzan dos
historias, las dos apasionantes. Una situa su accion en la primera mitad de
nuestro siglo y sus protagonistas son apasionados medievalistas. La otra sucede
en el siglo XIII y sus actores principales son entusiastas cientificos y teologos.
El objeto que une ambas historias —aquf de nuevo— un libro: el Speculum
Astronomiae.


La profesora Zambelli concentra en un episodio, en realidad microscopico,
la erudicion suficiente como para impartir una leccion de medievalismo y ofrecer
una interpretacion de la epoca medieval. Una leccion magistral de microhistoria.


Al principio se trataba de discutir la paternidad del Speculum Astronomiae,
su atribucion a Alberto Magno. El Speculum ofrece informacion sobre una gran
cantidad de obras astronomicas y astrologicas procedentes de la tradicion arabe
e introducidas en Europa en los siglos XII y XIII. En aquella discusion
interviene el episodio de la condenacion de 1277. Se suscita despues el debate
entre teologia y cosmologfa sobre las influencias «celestes» en el obrar humano.
Se acaba por dilucidar los interrogantes que para el concepto mismo de ciencia
plantea el material empfrico del que se sirve la prediccion astrologica. Todo ello
obliga a recordar la recepcion de la ciencia arabe, las dificultades en formular
correctamente las relaciones de la teologfa con las ciencias empfricas, la
necesidad de la misma teologfa de dotarse de instrumentos logicos para formular
con precision sus enunciados. Serfa, en fin, interminable el senalar todos los




68 STUDIA LULLIANA


temas que en las 200 paginas del estudio — practicamente la mitad son notas— se
apuntan y se discuten.


La edicion del texto del Speculum Astronomiae y su traduccion al ingles (p.
208-273) han sido preparadas por la autora junto con otros colaboradores. Como
complemento a la edicion se ofrecen los textos de las fuentes citadas (p. 275-
306). Una amplisima bibliografia (p. 307-333) pone broche final al libro.


J. Gaya




CRONICA


SIMPOSI INTERNACIONAL RAMON LLULL


La fundacio Ausias March, de Valencia, celebra anualment el lliurement del
«Premis d'octubre» amb un seguit d'actes academics i culturals d'important
rellevancia. Entre aquests actes, celebrats els dies 22-30 d'octubre de 1993,
tingue lloc un emotiu homenatge al P. Miquel Batllori, magister de 1'Escola
Lullfstica des de l 'any 1942, i que coincidf amb la publicacio d'un volum de la
seva Obra completa. El volum ara publicat, el segon de la serie, recolleix els
estudis del P. Batllori sobre Ramon Llull i el lul l isme.


Part important de 1'homenatge retut fou la celebracio d'un Simposi
internacional Ramon LIull, les sessions del qual tingueren lloc a la capella de la
Universitat de Valencia, els dies 17-29 del mateix mes d'octubre. El programa
compta amb les segiients ponencies: A. LLINARES, «Ramon Llull: un majorquin
universel»; J . H l L L G A R T H , «The Life and Significance of Ramon Llull in the
Context of the Thirteenth Century»; J . M A R T I I C A S T E L L , «Ramon Llull, creador
de la llengua catalana»; A. B O N N E R , «L'Art de Ramon Llull»; J . G A Y A , «L'abast
demostratiu de la virtut»; E. C O L O M E R , «Ramon Llull, ^precursor de la
informatica?»; D. U R V O Y , «Ramon Llull i lTslam. Els suposits islamics de l'art
lul-liana»; M. IDEL, «Dignitates and Kavod: two theological concepts in Catalan
mysticism»; M. PEREIRA, «Un innesto sull 'Arbor Scientiae. L'alchimia nella
tradizione lulliana»; Ch. L O H R , «Breviculum ex artibus Raimundi».


El conjunt dels estudis presentats oferiren una panoramica gairebe
exhaustiva dels principals camps de la investigacio de 1'obra i personalitat de
Ramon Llull en els seu estat actual.




70 STUDIA LULLIANA


N E C R O L O G I E S


DR. SEBASTIA GARCIAS PALOU (1908-1993)


Dia 24 d'abril de 1993 moria a la ciutat dTnca, on havia nascut el 20 de
novembre de 1908, el M.I. Sr. D. Sebastia Garcias Palou, Rector de la
Maioricensis Schola Lullistica de 1956 a 1987.


La llarga i fecunda trajectoria cientifica de D. Sebastia s'havia iniciat amb
el doctorat en Filosofia a la Pontiffcia Universitat de Comillas (1930) i en
Teologia a la Pontificia Universitat Gregoriana de Roma (1935). El 1948
obtingue la placa de Canonge Arxiver del Capitol de la Seu de Mallorca, on fou
elegit Canonge Magistral 1'any 1962. El 1959 accedi a la catedra de Teologia
Fonamental del Seminari Diocesa Conciliar de Mallorca.


Ben prest comenca la seva dedicacio al lul l isme, tema al que consagraja
la seva tesi doctoral. L'any 1942 era nomenat magister de la Maioricensis Schola
Lullistica, i el 1956 n'era elegit Rector, carrec que exerci fins a la seva renuncia
l'any 1987.


Dels llargs anys d'investigacio del Dr. Garcias Palou en son testimoni
eloqiient les seves nombrosfssimes publicacions. A mes d'algunes edicions i
traduccions d'obres luMianes, dedica a Ramon Llull quatre extenses monografies:
El Miramar de Ramon Llull (1977), Ramon Llull y el Islam (1981), Ramon Llull,
en la historia del ecumenismo (1986) y La formacidn cientifica de Ramon LIull
(1989).


Junt, pero, a 1'obra escrita, la tasca del Dr. Garcias Palou fou extremada-
ment fecunda en la direccio de la Maioricensis Schola Lullistica. L'any segiient
al seu nomenament com a Rector, apareixia la revista Estudios Lulianos, que
esdevindria definitivament 1'organ del lul l isme internacional, succeint aixi el
treball peoner dels Studia Monographica et Recensiones (1947-1955). El mateix
any s'anunciava 1'inici del projecte mes agosarat que se podia imaginar: 1'edicio
critica de les obres llatines de Ramon Llull; la que el Prof. F. Stegmiiller, el seu
director. qualificava de «condicio essencial per a la moderna investigacio
lul-lfstica». De fet el primer volum aparague amb data 1959.


El 1960, per celebrar els 25 anys de la fundacio de 1'Escola, tingue lloc el
I Congres Internacional de Lul l i sme. La reunio a Mallorca dels mes insignes
medievalistes del mon era la manifestacio de la xarxa de relacions que des de
1'Escola el Dr. Garcias Palou havia anat filant, com mostra 1'arxiu epistolar que
se guarda. La celebracio del Congres deixava clar que la figura i 1'obra de
Ramon Llull havia aconseguit el ple reconeixement i havia passat a ocupar el
lloc que els corresponia en la historia de la cultura universal. Igualment, anys
despres, en motiu del Vlle Centenari de la fundacio de Miramar (1976), se va




CRONICA 71


celebrar alla el II Congres Internacional, nova mostra de la capacitat organitzati-
va de D. Sebastia.


Aquesta diaria dedicacio a 1'Escola se reflexava tambe en la formacio d'una
important biblioteca medievalfstica i d 'una hemeroteca especialitzada. Aquest
constitueix, tal vegada, el servei mes valuos que 1'Escola pot ara oferir a la
cultura a Mallorca.


L'activitat cientffica del Dr. Garcias Palou fou contemporania d'un dels
moments mes intensos de la investigacio medievalfstica. Els treballs d 'homes
com M. Grabmann o E. Gilson, havien donat una visio mes ampla, menys
«escolar» de la cultura medieval. Era el moment del retorn a 1'estudi dels textos
originals, de la investigacio dels corrents i de la multitud d'autors, fins aleshores
silenciats a 1'ombra dels grans mestres cap d'escola. Ramon Llull era un
d'aquests personatges a recuperar, mes per mor de les distorsionades interpreta-
cions de la seva obra, que eran tan frequents, que no per oblit del seu nom. La
tasca havia estat encetada pels germans J. i T. Carreras Artau o per Ph. Glorieux.
El Dr. Garcias Palou dedica molts dels seus mes extensos estudis a mostrar com
els diferents aspectes de 1'obra de Llull s 'emmarcaven logicament en la cultura
i en la historia religiosa de la seva epoca. Almanco en el concepte que d'aquella
cultura i d'aquella historia fou paradigma de la investigacio medievalfstica
d'aquella epoca.


Una plena avaluacio de la tasca de D. Sebastia s'haura de fer tenint tambe
presents les condicions cientffiques d'aquells anys a Espanya i a Mallorca. En
aquest aspecte, 1'activitat desplegada a 1'Escola LuMistica adquirf una dimensio
cultural que, junt a la d'altres institucions illenques similars, prepara la fundacio
de la Universitat de les Illes Balears.


La Maioricensis Schola Lullistica ha rebut en herencia 1'empenta lull iana
de D. Sebastia, i 1'haura d'administrar en uns temps en que els estudis de la
persona i de 1'obra de Ramon Llull han assollit una extensio i una consideracid
fins fa pocs anys insospitada.


J . G A Y A


Rec tor de la Schola Lul l is t ica


EL DR. DON SEBASTIAN GARCIAS PALOU


Aunque tuve el honor de conocer el fundador de la «Maioricensis Schola
Lullistica», el Dr. Francisco Sureda Blanes, la mayor parte de mi vida de lulista
ha sido Rector de la Schola el Dr. Sebastian Garcfas Palou. Todos sabemos lo
que ha hecho don Sebastian para la Schola, dirigiendola durante casi treinta afios.




72 STUDIA LULLIANA


fundando la revista Estudios Lulianos, organizando los dos Congresos internacio-
nales de Formentor y Miramar, acogiendo dentro de la Schola a muchos nuevos
Magistros, y animando con su correspondencia y su amistad a los jovenes que
se interesaban por la figura y el pensamiento de Ramon Llull. Tambien son bien
conocidos tanto sus libros como los cincuenta articulos registrados en la muy util
Bibliografki que se publico en 1984, seguidos por otras publicaciones todavia
por registrar. Como escribio muy bien el Padre Platzeck, Don Sebastian
«superavit fundatorem» y es a el que debemos la Schola tal como hoy la
conocemos.


Aquf solo quiero destacar unos puntos que me parecen fundamentales en
la obra cientffica de Don Sebastian. Antes de el —con la importante excepcion
de los hermanos Tomas y Joaqufn Carreras y Artau— se habia valorado sobre
todo la obra literaria de Llull, tratandola, muchas veces, como si fuera cosa
aparte de su pensamiento y del Arte. Sus obras filosoficas y teologicas eran
menos conocidas y mucho menos apreciadas que Blaquerna o el Desconort.
Armada con una solida formacion filosofica y teologica (a los 27 afios era ya
doctor en filosofia por la Universidad de Comilla y doctor en teologia por la
Gregoriana de Roma), el Dr. Garcias podia investigar, realmente por primera vez
—al menos en la epoca moderna—, temas como el Primado Romano o la
naturaleza misma de la teologfa en Ramon Llull. Tenia ademas la gran ventaja
de conocer no solo a los teologos occidentales, sino tambien a los de Oriente.
Era el primero en especializarse (y esto desde su tesis doctoral de Roma de
1935) en los escritos de Llull sobre el cisma de Oriente. Veamos, por ejemplo,
sus pruebas del conocimiento de la obra de Focio en el Liber de V sapientibus
en Estudios Lulianos 6 (1962) y, con mas detalle, en la Revista espanola de
teologia 23 (1963). Estas investigaciones le condujeron, naturalmente, a escribir
su libro Ramon Llull en la historia del ecumenismo, que, junto con El Miramar
de Ramon Llull, constituyen tal vez sus obras mas importantes.


No todos los formados en filosofta y teologfa en los anos en que se doctoro
Don Sebastian se mostraban conscientes de la importancia del contexto historico
de los autores que estudiaban o de los cambios que necesariamente se introducen
en una obra que se extendia, como en el caso de Llull, a traves de muchos aiios.
En cambio, ha insistido siempre el Dr. Garcfas en fechar las obras lulianas y en
relacionarlas entre si. No era simplemente un historiador de la teologfa, sino un
historiador en el sentido mas autentico y amplio de la palabra. Vease, por
ejemplo, «Sobre origen de la supuesta leyenda martirial de Ramon Llull».
publicado en Scripta theologica 16 (1984), donde, tratandose de un tema muy
discutido entre los lulistas, la objetividad del autor le honra sobremanera.


«Non omnia possumus omnes.» Si hubiera recibido su formacion en otra
epoca, el Dr. Garcias habria seguramente adquirido el dominio del ingles y del
aleman y puede que hubiera aprendido arabe. Pero, como he sugerido, estas




CRONICA 73


desventajas eran mas que compensadas por el conocimiento solido que poseia
de la ingente produccion de Llull, tanto en catalan como en latfn (y esto en gran
parte antes de publicarse las modernas ediciones criticas de las obras latinas), y
de los autores medievales que Llull habfa podido manejar. El conocimiento de
las fuentes de la escolastica latina se veia no solo en los escritos de Don
Sebastian, sino tambien en sus sermones. Recuerdo con anoranza su predicacion
como Canonigo Magistral en la Seu en las grandes fiestas. Nadie en el futuro va
a disfrutar de discursos parecidos, en que la voz de Don Sebastian resonaba
desde el pulpito renacentista de Juan de Sales a traves de las naves de la gran
catedral. En un dia memorable, cuando, por ser la Fiesta de la Santfsima
Trinidad, el sermon versaba sobre el dogma trinitario, los nombres que citaba
—San Bernardo, San Agustfn, San Bonaventura, Ricardo de San Vfctor, Santo
Tomas, el II Concilio del Vaticano y (siempre) el Beato Raimundo Lulio— eran
acompanados por una serie de no-cristianos, Averroes, Maimonides, e incluso el
Coran. No se trataba en absoluto de una mera e inutil procesion de autoridades,
sino de obras y autores que conocia bien Don Sebastian y con quienes mantenfa
un dialogo continuo e intenso. En estos sermones, como en sus escritos, uno
escuchaba la voz de una tradicion multisecular de pensadores catolicos, una
tradicion que ha perdurado en Mallorca hasta ahora, y de que —me temo— era
Don Sebastian uno de los liltimos aunque mas ilustres representantes.


J.N. H l L L G A R T H


Sen io r Fe l low


Pontif ical Insti tute of Med iaeva l S tud ies
T o r o n t o


Mag i s t e r de la Schola Lul l is t ica Ma io r i cens i s


P. ANTONI OLIVER I MONTSERRAT (1926-1994)


El dia 9 de gener de 1994 mori sobtadament el P. Antoni Oliver i
Montserrat, C.R., que va ingessar com a magister de 1'Escola Lullfstica de
Mallorca 1'any 1957. Havia nascut a Vilafranca de Bonany (Mallorca) el 1926.
Cursa els estudis eclesiastics a 1'Orde teatf, a Palma de Mallorca, i fou ordenat
de prevere el 1950. A la Pontiffcia Universitat Gregoriana de Roma seguf els
estudis d'Historia eclesiastica, que clogue amb el tftol de doctor el 1954,
presentant com a tesi un estudi de les cartes antiheretiques del papa Innocenci
III.


Els diversos carrecs que exercf en el si de FOrde dels clergues regulars
foren acompanyats sempre d'una constant activitat d'investigacio i de docencia.




74 STUDIA LULLIANA


Fou professor d'Historia eclesiastica en el Seminari teatf de Son Espanyolet i en
el Centre d'Estudis Teologics de Mallorca. Dels seus estudis d'historia
eclesiastica en queda constancia a revistes, com el Bolleti de la Societat
Arqueoldgica Lul-liana i a 1'obra conjunta Historia de la Iglesia en Espana
(BAC, Madrid, 1982). Publica tambe dues monografies dels fundadors de les
dues branques de 1'Orde teati, sant Josep Tomasi i Vn. Ursula Benincasa, aixi
com una obra mes general: Los Teatinos (su carisma, su historia, su fisonomia)
(Madrid, 1991).


Durant els anys 1962-64 feu una estada d'investigacio al Raimundus Lullus
Institut, de la Universitat de Freiburg de Brisgovia.


La dedicacio del P. Antoni Oliver al lu l l isme fou intensa durant tota la
seva vida, posant-ho de manifest tant amb les seves publicacions com amb la
seva frequent participacio a congressos i actes academics. Participa en 1'edicio
critica de les obres llatines de Ramon Llull (ROL XVI) i la revista Estudios
Lulianos compta amb nombroses col-laboracions seves.


En aquests darrers anys havia participat molt activament en les tasques de
la Causa Pia Lull iana, de la qual era membre des de la seva reinstauracio.


J . G A Y A


Rec to r de la Scho la Lul l i s t ica








ABREVIATURES


ATCA = Arxiu de Textos Antics (Barcelona)
BSAL = Bolleti de la Societat Arqueoldgica Lulliana (Palma)
EL = Estudios Lulianos (Palma) (1957-1990. Vegeu SL)
SL = Studia Lulliana (a partir del 1991. Abans EL)
SMR = Studia Monographica et Recensiones (Palma)


ABREVIATURES DE COLLECCIONS


ENC = Els Nostres Cldssics (Barcelona)
MOG = Raymundi Lulli Opera omnia, ed. I. Salzinger, 8 vols. (Maguncia, 1721-


42) 1


NEORL = Nova Edicio de les obres de Ramon Llull (Palma, 1991 i ss.)
Obras = Obras de Ramon Lull, ed. J. Rosselld, 3 vols. (Palma, 1901-03)
OE = Ramon Llull, Obres Essencials, 2 vols. (Barcelona, 1957-60)
OL = Ramon Llull, Obras Literarias, «Biblioteca de Autores Cristianos»


(Madrid, 1948)
ORL = Obres de Ramon Lull, edicid original (Palma, 1906-50)
OS = Obres selectes de Ramon Llull (1232-1316), ed. A. Bonner, 2 vols.


(Palma, 1989)


ROL = Raimundi Lulli Opera Latina (Palma i Turnhout, 1959 i ss.)


ABREVIATURES D'OBRES BASIQUES DE CONSULTA
Av = J. Avinyo, Les obres autentiques del Beat Ramon Llull (Barcelona 1935)
Bru - R. Brummer, Bibliographia Lulliana: Ramon-Llull-Schrifttum 1870-1973


(Hildesheim, 1976)
Ca = T. i J. Carreras y Artau, Histoha de la filosofia espahola: Filosofia


cristiana de los siglos XII al XV, 2 vols. (Madrid, 1939-43)
HLF = E. Littre i B. Haureau, «Raymond Lulle, ermite» a Histoire litteraire de


la France XXIX (Paris, 1885), pp. 1-386, 567-8, 618
Lo = E. Longre, «Lulle, Raymond (le Bienhcurcux)», a Dictionnaire de


Theologie Catholique IX, 1 (Paris, 1926), cols. 1072-1141
Pla = E.-W. Platzeck. Raimund Lull, sein Leben, seine Werke, die Grundlagen


seines Denkens (Prinzipienlehre), 2 vols. (Roma-Dusseldorf, 1962-4)
RD = E. Rogent i E. Duran, Bibliografia de les impressions lullianes


(Barcelona, 1927).


Qualsevol d'aquestes darreres set sigles seguides per un niimero tot sol,
sense indicacio expressa de pagina. es refereix a un niimero dels seus catalegs (el de
Ca es»troba a I, 285-334; el de Lo a les cols. 1090-1110; i el de Pla a II, 3*-84*).
El cataleg a OS II, 539-589 se cita simplement posant la sigla «Bo» davant el
niimero d'obra.


1 Se cita d'aquesta forma: «MOG I. 434 = Int. vii. 1». on el «434» es refereix a la
paginacio continua de la reimpressio (ed. Stegmuller, Frankfurt. 1965). i el darrer numero es rcfcreix a la
primera pagina de la setena numeracio interna de 1'edicio original. Empram aqueixa forma de cita una
mica rebuscada perque. d'una banda «MOC I. Int. vii. 1» es innecessariament complicat per a una persona
que te a ma la reimpressio. i d'altra banda. «MOG I, 434» seria impossible de trobar per a una persona
que volgues consultar 1'edicio original.




STUDIA LULLIANA es publica amb 1'ajuda economica de


C A J A D E A H O R R O S D E B A L E A R E S « S A N O S T R A »


A J U N T A M E N T D E P A L M A


F U N D A C I O B A R T O M E U M A R C H


I N S T I T U T D ' E S T U D I S B A L E A R I C S