Es Dol� (Col�nia de Sant Jordi, ses Salines, Mallorca). Cavitat litoral amb influ�ncies hipog�niques
ENDINS, 36: 69 - 96
ISSN 0211-2515. Mallorca, 2014
ES DOLÇ (Colònia de Sant Jordi, ses Salines, Mallorca).
CAVITAT LITORAL AMB INFLUÈNCIES HIPOGÈNIQUES
EXCAVADA A LES EOLIANITES QUATERNÀRIES
I ALS MATERIALS DEL PLIOCÈ
per Francesc GRÀCIA 1, 2, Bernat CLAMOR 1, Pere GAMUNDÍ 1, Antoni CIRER 1,
John Freddy FERNÁNDEZ 1, Joan J. FORNÓS 2, Àngel GINÉS 2, 3 , Joaquín GINÉS 2, 3,
Maria Jesús URIZ 4, Sebastià MUNAR, Damià VICENS 2, 5, Antelm GINARD 5,
Nicolás BETTON 1, Miquel Àngel VIVES 1, Damià JAUME 6, Guillem MAS 2,
Miquel Àngel PERELLÓ 1, Francisca CARDONA i Alida TIMAR-GABOR 7
Resum
S’han fet exploracions i estudis per part del Grup Nord de Mallorca al llarg dels anys 2011, 2012
i 2013 que han suposat 90 dies d’immersions. La cavitat, de direcció general SW-NE, compta amb
tres esfondraments naturals que permeten accedir al sistema, que posseeix un recorregut de 4.100
m, amb un desnivell que supera els 36 m i una fondària màxima de 27 m. La distància lineal, si se
segueix la cova, entre l’entrada més propera a la mar i la part interior més allunyada és de 1.444 m.
Pràcticament tota la cova, llevat les entrades, és subaquàtica.
La troballa i documentació de la cavitat suposa donar a conèixer l’existència d’una important
formació endocàrstica als materials del Quaternari i del Pliocè. La cova es pot considerar, com
una megaforma constituïda per un sistema de cavitats de planta ramiforme, és a dir, una planta
divagant a on els plans d’estratificació i les sales d’esfondrament han assolit un paper important en
el desenvolupament d’algunes zones de la cavitat. La formació de la cova ha estat una combinació
dels factors genètics hipogènics, freàtics litorals i amb fortes influències del drenatge de les aigües
subterrànies cap a la mar. La cavitat consta de dos nivells molt diferenciats: per una part, galeries
hipogèniques ascendents que constitueixen les zones més fondes de la cavitat, i que s’inicien dins
dels materials del Pliocè i, per altra banda, les galeries horitzontals i d’aspecte freàtic, excavades a
les eolianites del Quaternari.
Els estudis morfomètrics denoten una disposició consistent en un conjunt de galeries de
dimensions relativament amples (>4 m), desenvolupades a unes fondàries bastant constants entre
-6 i -12 m. Els passatges de major profunditat estan prou ben representats (gairebé un 25% de la cova
discorre entre -14 i -26 m) en relació amb l’existència de conductes ascendents lligats a l’alimentació
profunda del sistema de drenatge.
L’absència de morfologies secundàries o de precipitació és, llevat de poques excepcions, un dels
trets més distintius de la cavitat, ja que són molt pocs els indrets on hi són presents. Els materials
propis de la dinàmica sedimentària de la cavitat consisteixen en nivells arenosos fins, amb grans
carbonatats probablement procedents de la desagregació i rentat mecànic de les eolianites de les
parets. Els nivells molt llimosos de color vermellós que, a part de minerals de les argiles, incorporen
elevades quantitats de quars, correspondrien a elements procedents de la infiltració superficial.
Destaquen dipòsits obscurs amb presència d’importants quantitats de ferro i especialment manganès
que pot arribar a valors del 40%.
Els centenars de metres més propers a la mar són freqüentats per espècies marines de
vertebrats i invertebrats que presenten elevada tolerància a les aigües més dolces. El descobriment
més sorprenent i interessant a nivell faunístic ha estat la troballa de nombrosos espècimens del
crustaci misidaci Burrimysis palmeri que només es coneixia fins ara de la cova des Burrí, cavitat de
l’illa de Cabrera.
S’ha recuperat dins la cavitat una àmfora del tipus MGS V, també denominada grecoitàlica
arcaica de la variant LWa. La cronologia d’aquest tipus de produccions oscil•laria entre finals del
segle IV i inicis del III aC.
1 Grup Nord de Mallorca.
2 Departament de Ciències de la Terra. Universitat de les Illes
Balears.
3 Grup Espeleològic EST.
4 Centre d’Estudis Avançats de Blanes.
5 Speleo Club Mallorca.
6 Institut Mediterrani d’Estudis Avançats IMEDEA (CSIC-UIB).
7 Laboratory of Luminescence Dating and Dosimetry, Babes-Bolyai
University in Cluj-Napoca
69

L’abocament de les aigües residuals, provinents de la depuradora de la Colònia de Sant Jordi,
suposa la contaminació de les aigües subterrànies i alhora la destrucció progressiva d’una cavitat
excepcional, que drena cap a la mar, amb uns valors patrimonials naturals geològics i biològics de
primer ordre.
Abstract
Exploration and scientific research have been done by Grup Nord de Mallorca during the years
2011, 2012 and 2013 representing a total of 90 days of dives. The cave, with a general SW-NE trend,
shows three collapse structures that give way to the entrance of the system. With a total length of 4100
m, and 36 m of maximum difference in height, attain a maximum depth of 27 m bsl. The maximum
distance measured, along the cave course, between the entrance nearest the sea to the farthest inner
part of the cave is 1444 m. Practically all the cave, apart from the entrances, develops underwater.
The finding of this cave and the subsequent documentation of its characteristics disclose the
existence of a very important endokarst system carved in Pliocene and Quaternary deposits. The
cave can be considered as a megaform constituted by a ramiform system of passages, with a mixed
hypogenic and littoral phreatic genesis highly influenced by the groundwater drainage to the sea.
The cave system show two clearly differentiated tiers: ascending hypogenic passages that constitute
the deepest areas of the cave starting in the Pliocene materials, and the horizontal phreatic galleries
formed within the Pleistocene aeolianites.
Morphometric data indicate that passages show relatively wide dimensions (>4 m) being
developed at rather constant depths comprised between -6 and -12 m bsl. The deepest passages are
quantitatively well represented (near 25% of the cave is located between -14 and -26 m) owing to the
existence of the ascending galleries linked to the basal recharge of the system.
An almost absence of speleothems is one of the most distinctive characteristics of the cavity; they
have only a scattered presence. The materials related to the sedimentary dynamics in the cave are
represented by thin sandy levels composed by carbonate grains probably detached from the aeolianite
walls. Silty reddish levels, formed by abundant quartz grains, apart from clay minerals, reveal a clear
process of infiltration from the soil. It is especially important the presence of abundant dark Fe and
Mn-rich sediments attaining values near 40%.
The passages that are closer to the sea are colonized by vertebrate and invertebrate marine
species showing a high degree of tolerance to freshwaters. The more surprising fact has been the
discovery of a great number of Burrimysis palmeri a misidacean crustacean only known till now from
Cova del Burri, a coastal cave from the island of Cabrera.
An archaic Greco italic variant LWa amphora (MGS V) has been recovered into the cavity. Its
chronology must be placed between the end of the IV century to the early III century b.C.
Wastewater discharge from the Colònia de Sant Jordi treatment plant implies the groundwater
contamination as well as the progressive destruction of an exceptional cave, that can be considered
as a first order phenomenon by their biologic and geologic natural heritage values.
Introducció
assidus i habituals, ja que molts d’ells tenen
aquí una segona residència, encara que aquest
A la Colònia de Sant Jordi i al terme municipal
arenal és molt freqüentat pels turistes des de la
de ses Salines no es coneixien cavitats d’interès,
construcció d’un passeig litoral d’accés.
almenys des del punt de vista espeleomètric
L’especialista en toponímia Cosme Aguiló,
(ENCINAS, 1997; ENCINAS, 2006), i en cap cas
doctor per l’estudi de la toponímia de Santanyí i
era d’imaginar que es pogués trobar una cova
Ses Salines (AGUILÓ, 2007), ens va assabentar
de les característiques que posseeix es Dolç al
dels topònims dels esfondrats i coves de sa Vall,
seu litoral, a un paisatge de costa baixa i gran
que van resultar esser diferents entrades a la
abundància de platges. La litologia també es
mateixa cavitat. Segons Cosme Aguiló (com.
considerava un altre factor negatiu, ja que les
pers.), el terme esfondrat com a topònim, es fa
eolianites quaternàries i dunes actuals afloren
servir únicament al terme de ses Salines.
per tot arreu i no eren materials en absolut
En l’article que es presenta a continuació
candidats de contenir formes endocàrstiques
s’inclou la història de les exploracions efectuades
dignes de consideració. Al Pliocè i Quaternari de
a la cavitat, la descripció del sistema de coves,
les Balears, només s’hi havien localitzat petites
la seva superposició respecte de la superfície,
cavitats sense gaire importància (FORNÓS &
els condicionants litològics, les característiques
GELABERT, 2011).
hidrològiques de la cova, l’espeleogènesi, les
La platja des Dolç, arenal blanc i de gra fi,
sales d’esfondrament, els espeleotemes, els
es troba a 300 metres de la Colònia de Sant
sediments, la fauna, el material arqueològic
Jordi. Veïnats de ses Salines, veïnats de Palma
trobat, i algunes consideracions respecte de la
i d’altres localitats properes són els seus usuaris
seva conservació. L’estudi de les morfologies de
70

dissolució hipogèniques i de la zona de mescla
han participat en feines a cada immersió sumen
litoral de la cavitat es fa a un altre article (GRÀCIA
182 immersions individuals, que representen una
& FORNÓS, 2014).
mitjana de 2 bussejadors per jornada de feina,
encara que molts dies s’han efectuat tasques
Història resumida de les en solitari i d’altres fins i tot han participat 5
exploracions
bussejadors repartits per diferents indrets de la
cavitat. La mitjana de temps de busseig ha estat
de 2,4 hores per immersió, encara que aquestes
La primera notícia que vam tenir de la cavitat,
han oscil•lat normalment entre 1 i 3 hores.
va provenir d’en Miquel Alexandre Dot, amic i
Constitueix la primera cova, al llarg dels darrers
antic membre del Grup Nord de Mallorca (GNM),
20 anys de tasques a cavitats sotaiguades, en
que l’any 2002 ens assabentà que a la platja des
què l’equip d’espeleobussejadors del GNM s’ha
Dolç existia una cova submergida amb corrent
vist incrementat considerablement. Així, a més
d’aigua. No li férem gaire cas, i vam atribuir
a més dels tradicionals espeleobussejadors del
erròniament la seva informació, sense anar-hi
GNM, Bernat Clamor, Pere Gamundí i Francesc
tan sols a veure-la, a l’existència d’un bufador
Gràcia han format part de l’equip de feina: Antoni
típic de la línia de costa.
Cirer, John Freddy Fernández, Miquel Àngel
Ens hem de situar al 2011 per tornar-
Vives, Miquel Àngel Perelló, Nicolás Betton i
nos a parlar del tema Antoni Cirer, “Xirino”,
Antoni Cifre.
espeleobussejador del GNM i gran coneixedor del
litoral de ses Salines. També ell insistia en que hi
2011 - Bernat Clamor, del GNM, entra per
havia “cosa de coves” a la Colònia de Sant Jordi.
l’Esfondrat des Dolç (Dolç Extern), i explora amb
Van passar mesos fins que a la fi va acompanyar
dificultat i en solitari el laminador del Corrent. Al
a Bernat Clamor, que feu una primera immersió
llarg de 10 dies aconsegueix superar passos
a l’Esfondrat des Dolç (Figura 1). L’estretor de
estrets (Figura 2) i accedir a la galeria del Llop,
la galeria d’entrada, juntament amb la mala
a la Davallada i superar el pas de les Dents.
visibilitat i la força del corrent de sortida va fer
2012 - La immersió i desobstrucció al llac molt
que necessités diverses immersions per fer-se
som de la cova de s’Aigua, permet progressar per
una primera idea de la importància de la troballa.
la galeria Rectal (Dolç Extern), molt dificultosa i
L’interès era ben evident, es tractava d’explorar i
estreta. El sediment que aixeca el bussejador
estudiar l’origen d’es Dolç, la surgència que dóna
es arrossegat pel corrent i l’acompanya al llarg
nom a la platja per tots coneguda. La fredor de
de l’avanç, impedint la visibilitat. Després de
les aigües procedents de l’interior es deixa notar
diversos intents s’enllaça amb les guies que
a l’estiu a una distància considerable de la costa.
provenen de l’Esfondrat des Dolç. S’exploren els
A mesura que van avançar les exploracions
pous Amagats i la galeria del Cràter.
i coneixença de la cova, vam trobar del tot
Exploració de l’Esfondrat (Dolç Intern).
necessari anar a parlar amb en Cosme Aguiló
El petitíssim llac, situat al fons de l’Esfondrat
per documentar-nos i respectar els topònims
(Figura 3), sembla obstruït per arena i pedres.
correctes i no crear neotopònims innecessaris i
suplantadors. En aquells dies només coneixíem
l’Esfondrat des Dolç i un informant ens parlava
de l’existència d’un altre esfondrament a l’interior.
Damunt la taula de l’estudi d’en Cosme, els
mapes, les fotografies aèries i la seva tesi van
deixar ben clar la presència d’altres fenòmens
endocàrstics a l’interior de la costa, dins la
finca de sa Vall. Aquests són, a més a més de
l’Esfondrat des Dolç (començat ja a explorar per
aquelles dates), la cova de s’Aigua i l’Esfondrat.
S’han fet recerques i exploracions al llarg
dels anys 2011, 2012 i 2013, que han suposat
90 dies d’immersions. Les tasques de busseig
efectuades sumen un total de 443 hores sota
Figura 1: Esfondrat des Dolç (Foto GNM).
l’aigua dins la cavitat. Si consideram els dies
Figure 1: Collapse known as l’Esfondrat des Dolç (photo
d’immersions i el nombre de bussejadors que
GNM).
71

Figura 2: Pas estret al final del laminador del Corrent (Foto
Figura 3: Petit llac de l’Esfondrat que permet accedir al Dolç
GNM).
Intern (Foto GNM).
Figure 2: Narrow passage at the end of Laminador del Co-
Figure 3. Small pool at l’Esfondrat, that gives way to the inner
rrent (photo GNM).
sector known as Dolç Intern (photo GNM).
Al rost d’entrada es descobreix una àmfora,
de l’entrada, es realitza una desobstrucció i
gairebé enterrada a 3 m sota les aigües. Un
s’explora la galeria dels Despreniments, que és el
pic superat el tap, s’accedeix a la galeria de les
lloc més interior de la cavitat.
Anguiles. Les exploracions se succeeixen i es
Es comptabilitzen aquest any 34 dies
troba el pou Net i la galeria de l’Enfàs; aquesta
d’immersions. Bussos: Bernat Clamor, Francesc
darrera pel seu estretor sembla mentida que
Gràcia, Pere Gamundí, Freddy Fernández,
s’obri després i comuniqui amb la voluminosa
Antoni Cirer, Nicolás Betton, Miquel Àngel Vives
galeria de les Lloses. La cova creix centenars de
i Miquel Àngel Perelló.
metres, es descobreixen les galeries Paral•leles i
l’inici de la galeria Nord. La galeria de les Lloses
prossegueix amb la sala Blanca (Figura 4), la
Descripció de la cavitat
sala dels Blocs, la sala de l’Estalagmita i la sala
de la Bombolla.
La cavitat posseeix un recorregut de 4.100
En total aquest any s’efectuen 46 dies
m, amb un desnivell que supera els 36 m entre el
d’immersions. Els bussos són: Bernat Clamor,
punt més elevat, l’Esfondrat (+9 m) i el fons de la
Francesc Gràcia, Pere Gamundí, Antoni Cirer,
galeria del Cràter (-27 m). La distància lineal per
Miquel Àngel Vives, Antoni Cifre i Miquel Àngel
dins la cavitat, entre l’entrada més propera a la
Perelló.
mar, això és l’Esfondrat des Dolç i la part interior
més llunyana és de 1.444 m. La direcció general
2013 - Al Dolç Extern, un pic passat el pas
que segueix la cavitat és de 45º, és a dir SW-NE
de les Dents i la desviació de cap a la galeria
(Figura 7).
Rectal, s’ascendeix un rost, travessant aigües
Compta amb tres esfondraments naturals
molt contaminades. Els sediments cobreixen
que permeten accedir al sistema endocàrstic
el terra i del sostre pengen filaments orgànics
(l’Esfondrat des Dolç, la cova de s’Aigua
negres originats per les aigües de la depuradora.
i l’Esfondrat) i un altre d’impracticable de
Posteriorment es torna a davallar, ja dins aigües
petites dimensions (l’Esfondrat des Joncs –
netes i accedir al pou de Darrera.
neotopònim–).
A la cova de s’Aigua, a un lateral parcialment
L’Esfondrat des Dolç dista de la mar només
obstruït, s’aconsegueix arribar a un sifó que surt
una trentena de metres, i drena l’aigua que
a una sala amb aire. Sense llevar-se el regulador
transcorre entre blocs caiguts i surt a la bassa
de la boca per no respirar de l’aire de l’estança,
des Dolç, la qual forma un entrant de la mar de
se sent el remor d’aigua que cau. Segurament és
45 m de llargària per 25 m d’amplària i poca
el crui per on s’escola l’aigua de la depuradora.
fondària (0,5 a 1 m), que sembla esser part de
Des de la sala continua la galeria subaquàtica que
l’antic sistema càrstic, encara que molt afectat
accedeix a la galeria de les Anguiles (Dolç Intern).
per la dinàmica litoral.
Continuen les exploracions de la galeria Nord,
La cavitat, a gran trets es pot considerar
amb l’accés al pou Mascarat i la resta de la galeria
subdividida en dos per mor del gran esfondrament
Nord. A la sala de la Bombolla, zona més allunyada
que suposa la cova de s’Aigua (Figura 5), que l’ha
72

seccionada en dos segments: es Dolç Extern i es
DOLÇ EXTERN
Dolç Intern. Es Dolç Extern suma un recorregut

de 1.620 m i es Dolç Intern de 2.480 m. Al Dolç
L’Esfondrat des Dolç
Extern, la distància lineal entre l’Esfondrat des
Esfondrament localitzat a una trentena de
Dolç i la sortida a la cova de s’Aigua és de
metres de la mar, envoltat de flora halòfita. Les
529 m. La distància més llunyana al final de la
seves dimensions són d’uns 16 x 12 m i poc més
galeria del Cràter és de 630 m. Al Dolç Intern, la
de 2 m de desnivell. Un llac d’una quinzena de
distància entre l’Esfondrat i la part més allunyada
metres de longitud, uns 2 m d’amplària i menys
a l’interior és de 776 m.
d’1 m de fondària permet accedir al Dolç Extern.
La cova es pot considerar, com a una
remarcable megaforma endocàrstica, constituïda
Laminador del Corrent
per un sistema de cavitats d’estructura ramiforme
La distància lineal de la galeria és de 131
amb una gènesi mixta hipogènica, freàtica litoral
m, fins a un pas molt estret. Les amplàries van
i amb fortes influències del drenatge d’aigües
dels 7 als 30 m i les alçàries entre 0,35 i 2,5 m,
subterrànies epigèniques de cap a la mar. La
encara que són molt més freqüents les inferiors
litologia i estructura dels materials pliocens i de
a 1 m. Les cotes de fondària del sostre estan
les eolianites, sense fracturació clara important,
compreses entre 3,5 i 6,3 m i del terra entre 4,2
ha fet que la cavitat adopti la típica disposició en
i 7 m.
planta de caràcter ramiforme. La cavitat consta

de dos nivells molt diferenciats: per una part,
Galeria del Llop
almenys 11 galeries ascendents hipogèniques
S’inicia al pas estret i acaba als 482 m de
importants, que constitueixen les zones més
penetració, això suposa 351 m lineals (Figura
fondes de la cavitat (aquestes s’inicien dins
6). El recorregut total és de 617 m. A poc més
dels materials calcisiltítics del Pliocè); i per altra
d’una trentena de metres de l’inici de la galeria
banda les galeries horitzontals i d’aspecte freàtic,
del Llop es troben les galeries dels Joncs, de
excavades a les eolianites del Quaternari.
53, 43 i 13 m de longitud respectivament. Les
Figura 4: Sala Blanca (Foto GNM).
Figure 4: Chamber named Sala Blanca (photo GNM).
73

-2,8 i -3,6 m i connecta amb una voluminosa
galeria descendent. La galeria a la part superior,
prop del sostre, té -2,5 m i davalla en pendent
molt vertical, amb valors d’alçària i amplària que
superen els 15 m. A la zona més fonda, que es
troba a 400 m de distància de l’entrada de la
cova, s’assoleixen els -24 m.
Tornant al creuament, si se segueix la
davallada, aquesta es bifurca de seguida. La
continuació més occidental, davalla en pendent
molt acusat i assoleix els -25 m; és molt
interessant la presència de solcs ascendents
Figura 5: Llac de la cova de s’Aigua. Aquest esfondrament
hipogènics a uns -19 m. L’altra galeria NE, de 62
separa es Dolç Extern d’es Dolç Intern (Foto GNM).
m de longitud, prossegueix entre valors del sostre
d’entre -19 i -20 m i del terra entre -21 i -25 m. En
Figure 5: Pool from Cova de s’Aigua. This collapse feature
alguns indrets els valors d’amplària superen els
divides the cave in two sectors: es Dolç Intern from
es Dolç Extern (photo GNM).
10 m i l’alçària els 6 m. El seu extrem es troba a
415 m de l’inici de la cavitat. El recorregut total
majors dimensions s’assoleixen a la sala del
dels pous Amagats és de 201 m.
Llop, de 50 x 35 m, de la qual parteixen els pous
Amagats. A la sala del Llop l’haloclina es troba
Galeria Rectal
normalment entre -6 i -7 m. Les alçades de tota la
És una angosta galeria de 77 m, que parteix
galeria estan compreses generalment al voltant
d’una zona molt afectada per la contaminació
dels 2 i 3 m fins a la sala i entre 2,5 i 7 m a la
procedent de la depuradora i emergeix a la cova
pròpia sala. Uns 20 m més endavant, la galeria
de s’Aigua.
prossegueix per la Davallada d’uns 50 m de llarg

i entre 6 i 11 m d’alçada, que descendeix dels -8
Pou de Darrera
m fins a més de -20 m. Als 425 m es localitza el
L’accés es pot fer mitjançant un rost
pas de les Dents, nom inspirat dels penjants que
ascendent d’esfondrament, situat a la part final
guaiten del sostre. Als 452 m es troben la galeria
de la galeria del Llop, que travessa l’haloclina i
Rectal, que ascendeix fins a emergir a la cova de
entra dins la capa d’aigües contaminades. Més
s’Aigua i també les galeries del pou de Darrera,
endavant, la galeria descendeix fins als -20 m i
que ascendeixen i travessen l’haloclina per
l’aigua torna a estar neta, amb valors d’amplària
posteriorment tornar a descendir. Aquest darrer
i alçària que arriben als 13 m. Als 46 m d’inici
tram de la galeria del Llop té valors d’alçària molt
de la galeria es troba un desviament de 75 m
menors, d’entre 1 a 5 m generalment.
de longitud, que en direcció NW ascendeix fins
Els valors de fondària del sostres estan
una petita cambra aèria després de superar una
compresos generalment entre -4,5 i -6 i el
estretor. El recorregut de tot aquest sector és de
terra entre -6 i -12, menys a la Davallada on
225 m.
s’assoleixen els -9,6 i -17 respectivament.
Pous Amagats
Comencen a partir de la sala del Llop,
als 300 m de distància des de l’esfondrat des
Dolç, mitjançant un laminador de devers 1 m
d’alçària, amb abundant sediment. Una vegada
passats poc més de 40 m s’incrementa el volum,
i la cavitat es bifurca, de cap al SW, cap al S
i també prossegueix per un nivell inferior. La
continuació S, té una alçària d’entre 1 i 2 m i
cotes de fondària similars a la del laminador,
entre -7 i -8 m. Regressant al punt de bifurcació,
la mateixa galeria avança en direcció SW fins que
Figura 6: Galeria del Llop (Foto GNM).
ascendeix per un laminador que es troba entre
Figure 6: Passage named Galeria del Llop (photo GNM).
74

Figura 7: Mapa i toponímia de la cavitat.
Figure 7: Survey of the cave with indication of its toponymy.
75

Figura 8: Galeria del Cràter (Foto GNM).
Figure 8: Passage known as Galeria del Cràter (photo GNM).
Galeria del Cràter
COVA DE S’AIGUA
Comença a la part terminal de la galeria del
Llop, amb tendència clarament descendent fins
Dolina d’esfondrament que subdivideix es
assolir els -21. Una bifurcació separa la galeria
Dolç en dues parts (Dolç Extern i Dolç Intern),
principal d’altres que tornen a connectar amb
amb les quals connecta per entrades oposades
ella més endavant. La galeria comença amb
(Figura 7). Dista en superfície 412 m en línia recta
una direcció S, per després tornar cap al NW,
de l’entrada més propera a la mar, l’Esfondrat
i a uns 60 m de superar el creuament es troba
des Dolç, i 150 m de l’entrada més interna,
el Cràter, lloc realment màgic per les seves
l’Esfondrat. Es troba envoltada per dunes fixades
característiques úniques. És un indret voluminós
per la vegetació i al costat SE les arenes actuals
amb 19 m d’amplària i gairebé 7 d’alçària. Uns 20
penetren en forma de rost suau. Les dimensions
m més endavant s’assoleix un altre creuament
dels eixos de la dolina són de 41 i 28 m, i un desnivell
que permet a l’E prosseguir una cinquantena de
màxim respecte als terrenys circumdants d’uns
metres, i en direcció NW connectar amb la branca
5 m. El llac presenta molt poca fondària per la
de la cova que es bifurcava al començament de la
sedimentació de l’arena que per ben poc no tanca
galeria del Cràter. Bàsicament tot aquest sector
el pas a les galeries subaquàtiques del sistema.
sembla provenir d’almenys 4 galeries ascendents
Els corrents, en ocasions considerables, pensam
hipogèniques fusionades, que formen una xarxa
que han contribuït a mantenir oberts aquests
complexa. Contràriament a altres llocs de la
accessos. El llac de més entitat i l’únic visible des
cova, les morfologies d’esfondrament no són
de l’exterior és l’ubicat al costat SW, d’uns 15 m
predominants, ja que es veu bé la roca mare
de longitud, 4 m d’amplària i entre 0,20 i 0,6 m de
que forma el terra de la cavitat sense recobrir
fondària, què és el que prossegueix per la galeria
generalment de blocs caiguts. El recorregut total
Rectal, d’es Dolç Extern. Al costat SE, a només
és de 321 m i la distància màxima a l’entrada es
41 m del llac, s’ubica un pas estret que connecta
troba als 630 m (Figura 8).
també amb el nivell freàtic i comunica amb es
76

Dolç Intern, mitjançant la galeria de les Anguiles.
gairebé S, als 23 m es pot seguir de cap a la
L’aigua de la depuradora s’aboca al costat N de
cova de s’Aigua o bé de cap a l’interior. Anant
l’esfondrament i penetra dins el sistema afectant
en direcció al Dolç Extern, als 100 m de l’inici
especialment aquest llac i impedint el busseig els
de l’Esfondrat s’arriba al desviament que permet
mesos de major afluència turística. Actualment no
anar de cap al pou Net o bé prosseguir per
és possible entrar per la cova de s’Aigua per anar
dins la galeria en una zona molt contaminada i
de cap al Dolç Intern a causa de la contaminació
amb gran profusió d’anguiles. A un centenar de
i per aquest motiu la descripció la fem a partir de
metres més enllà se surt a la cova de s’Aigua,
l’Esfondrat.
després de sortir a una sala aèria i passar per un
pas estret i molt terròs.
DOLÇ INTERN


Pou Net
L’Esfondrat
S’entra en aquesta galeria per un pas entre
Encara que es Dolç Intern s’estén a partir
blocs molt estret. La distància lineal d’aquesta
de la cova de s’Aigua, l’accés principal i més
galeria, que volta del SE al NE és d’uns 40 m, i
còmode té lloc per l’Esfondrat, el qual es troba
assoleix en un fort rost els -25 m. L’amplària és
situat damunt d’un petit promontori i molt camuflat
d’entre 8 i 12 m i l’alçària arriba als 7 m. El sostre
per la vegetació. Dista 590 m en línia recta de
es manté constant al voltant dels -17 i -18 m i el
l’Esfondrat des Dolç i a 753 m de distància per
terra entre -20 i -25 m.
dins la cavitat. L’Esfondrat és l’entrada més
interior, de 23 x 15 m, i la que presenta un major
Galeria de l’Enfàs
desnivell, uns 9 m. Al seu interior es veu molt
Sembla mentida que una galeria de les
clarament l’estratificació de les eolianites, més
minses dimensions d’aquesta connecti amb tot el
o menys llimoses, fins assolir el nivell freàtic. El
que hi ha darrera, al Dolç Intern. La galeria, oberta
llac d’entrada és de dimensions molt reduïdes.
dins les eolianites molt blanques pleistocenes, i
el terra amb abundant sediment negre, presenta
Galeria de les Anguiles
un recorregut lineal de 65 m, amb una direcció
El recorregut de la galeria és de 452 m i
inicialment NE per després voltar a E. Malgrat
la distància lineal màxima que la separa de la
les reduïdes dimensions presenta tot un bon
cova de s’Aigua és de 186 m. No obstant això,
mostrari de morfologies de corrosió de gran
és del tot preferible accedir a aquesta galeria per
bellesa. El terra es troba sempre al voltant dels
l’Esfondrat. És un àmbit molt voluminós, amb
-9 i -10 m de forma molt constant. Els valors de
amplàries d’entre 9 i 21 m i alçàries d’entre 3 i 4
les alçàries i de les amplàries són d’entre uns 0,4
m. La galeria en direcció NW segueix uns 40 m
i 3 m, encara que els valors més habituals siguin
per tancar-se per blocs despresos. En direcció
de devers 1 a 1,5 m.
Figura 9: La roca a on s’obri la ga-
leria de les Lloses està formada
per eolianites pleistocenes, a on
es veu molt bé la laminació (Foto
GNM).
Figure 9: The rock where Galeria
de les Lloses is carved corres-
ponds to Pleistocene aeolianites
which show a sharp lamination
(photo GNM).
77

inicialment unes dimensions molt poc constants,
ja que té llocs amb només 2 m i d’altres amb 12
m d’amplària. Les alçàries del primer tram estan
compreses entre 1 i 2 m. Les cotes del terra i
sostre són de devers -11 i -9 m respectivament.
Als 60 m s’obre el pou Petit, de molt poca entitat.
Uns 8 m més endavant, la galeria s’estreny fins
a menys de 0,5 m, per després d’una desena de
metres, tornar a obrir-se en una sala. El costat
més occidental permet seguir una quarantena
de metres, mentre que un nivell inferior permet
davallar al pou Mascarat (Figura 10), de 20 m de
Figura 10: Parets molt fosques del pou Mascarat, per estar
fondària màxima i amb les parets molt fosques
recobertes de manganès (Foto GNM).
per estar recobertes d’una capa de manganès.
El pou Mascarat posseeix alçàries d’uns 3 m i
Figure 10: Very dark walls covered by manganese precipita-
tes at Pou Mascarat (photo GNM).
amplàries de fins a 10 m, amb cotes del sostre
i terra de -16,4 i -19,5 m respectivament. Als 44
Galeria de les Lloses
m de recorregut torna a ascendir entre blocs, i
Comença al final de la galeria de l’Enfàs,
un pas molt estret accedeix a la continuació de
després d’haver recorregut 150 m des de
la galeria, entre eolianites molt blanques i de
l’Esfondrat i a 818 m des de l’Esfondrat des
laminació molt marcada (Figura 11). A poc a poc
Dolç i s’allarga 276 m fins que arriba a la sala
torna a agafar més fondària, fins tornar als -18
Blanca, que es troba a 426 m del començament
m, amb alguns trams laterals més fondos amb la
de l’Esfondrat i a 1.094 m des de l’Esfondrat
típica estructura de galeria d’esfondrament.
des Dolç. La roca de les parets es clarament
d’eolianites pleistocenes, a on es veu molt bé la
Galeries Paral•leles
laminació creuada, amb un color blanc intens,
S’inicien a partir del segon desviament de la
excepte si estan recobertes per sediments
galeria de les Lloses, una vegada superada la
foscos (Figura 9). En alguns indrets hi ha llims
galeria Nord, a uns 50 m de sortir de la galeria
vermells. Les morfologies de corrosió estan
de l’Enfàs. Fins a 4 galeries perpendiculars a la
presents arreu. Es presenten algunes colades
galeria de les Lloses connecten amb elles. El
estalagmítiques males de reconèixer, ja que
total de recorregut d’aquesta zona és d’uns 650
estan molt dissoltes. L’aspecte més destacat i
m. El recorregut lineal de la galeria principal des
vistós són les grans lloses caigudes del sostre,
del primer desviament fins a la sala Blanca és
que han donat nom a la galeria; algunes superen
de 262 m. Els valors d’amplària van dels 3 als
els 10 m de longitud. El volum de moltes zones
10 m i els d’alçària d’entre 1 i 2 m, llevat dels
de la galeria és considerable, amb amplàries
passos estrets. Les cotes de sostres estan entre
normalment entre 13 i 16 m, encara que poden
assolir valors superiors als 20 m. Les alçàries
habituals es troben entre 2 i 6 m, amb cotes
de fondària del sostre entre -7,5 i -11 m i del
terra entre -9,5 i -14,5 m. A les parets s’observa
a -11.2 m un nivell horitzontal de manganès
negre, per davall, mentre que les eolianites que
es troben per damunt mantenen el color blanc.
Aquest enfosquiment es deu a una pàtina de
pocs mil•límetres que recobreix la roca.
Galeria Nord
El seu recorregut total és de 352 m, amb una
distància lineal màxima de 263 m des de l’inici
Figura 11: Galeria Nord, amb les eolianites molt blanques i
a la galeria de les Lloses fins a l’extrem més
de laminació molt marcada (Foto GNM).
distal, que des de l’Esfondrat representen 413 m
i 1.081 m des de l’Esfondrat des Dolç. La direcció
Figure 11: Galeria Nord passage showing the very white
aeolianites with their pronounced laminations
general és la que porta el seu nom; presenta
(photo GNM).
78

ES DOLÇ EXTERN
ES DOLÇ INTERN
Esfondrat des Dolç
Cova de s’Aigua
s’Esfondrat
Esfondrat des Joncs
+15
+10
+ 15 m
Mar 1
2
12
+5
+9
+5
13
+3
23
250
4
5
20
20
22
24
+2
26
0 m
7
-4
-6 3
-8
11
-9
-8
8
14
16
-11
-11
-9
-12
19
-17
-14
-18
21 -17
-16
-23
- 25 m
-24
6
-20
9
15 -25
18
-27’5 10
6 -25
-4
+ 9
-9
N
U
+ 5
D. Mar = 1.444 m
+ 3’5
+ 3’5
K
19
F
F’
D. Cova de s’Aigua =
-6
-6
-6’5
J
U’
-6’7
-7
J’
26
874 m
5
D. Mar = 1.081 m
-7’3
-8
-7’5
12
-11
-7’2
D. s’Esfondrat = 776 m
-9
-18’2
D. Cova de s’Aigua =
-10’4
-14


Mar
10
H
- 1
- 3
13
511 m
11
D. s’Esfondrat = 413 m
-5’1
25
- 3’2
T
B
-6
-22’2
-3’7


-16
-7
1
I
-13
11
14
M
T’
-12’7
D. Mar = 1.390 m
6
D. Mar = 534 m
2
- 5
U
-8’3
D. Cova de s’Aigua =
-27’5
-5’2
A
D. Mar = 630 m
9
24
820 m
4
-15
18
-11’6
D. s’Esfondrat = 722 m
B’
19

25

M
N
X -9’1
R
-7’6
24
+ 2’5
A
2
3
13
18
21
R’
J
12
14
K
T
U’
11
-10’2
C
5
H
W -10
-11’6
-6’4
-7
- 1
10
21
22
S
S’
- 3
I
J’
-10’8
21
-16
D. Mar = 529 m
7
L
17
S
T’
-4’8
-4
B’
V
21
X
R
22
-10,3
-10’8
B
15
-9
5
-7’4
V
F
8
16
21
23
16
L
S’
-4’6
-6’5
-6’3
3
C’
O
G
W
-10’3
-8’8
21
23
E
-8
G
7
O
O’
-10
ES DOLÇ
Nm
-8’2
R’
-9
Q
COLÒNIA DE SANT JORDI. SES SALINES
O’
C
-4’5
6
P
D. Mar = 415 m
C’
TOPOGRAFIA SUBAQUÀTICA
D
E’
-10’5
-11
20
F. GRÀCIA, B. CLAMOR, A. CIRER, P. GAMUNDÍ, J. F. FERNÁNDEZ, N. BETTON, M. A. VIVES i M. A. PERELLÓ
F’
6
TOPOGRAFIA TERRESTRE
Q’
Q
-18
A. GINARD i D. VICENS
-8’9
-9’3
-8’5
-2’5
-6
P’
20
5
D
-21
Q’
GNM 2011 - 12 - 13
ES DOLÇ EXTERN
ES DOLÇ INTERN
-6’8
P
20
-10
-10’7
-12’6
1 BASSA DES DOLÇ
13 S’ESFONDRAT
2 ESFONDRAT DES DOLÇ
14 GALERIA DE LES ANGUILES
6
2
10
25 m
3 LAMINADOR DEL CORRENT
15 POU NET
-9
4 GALERIA DELS JONCS
16 GALERIA DE L’ENFÀS
-13’5
5 GALERIA DEL LLOP
17 POU PETIT
Seccions
E
-13
6 POUS AMAGATS
18 POU MASCARAT
-20
E’
P’
7 LA DAVALLADA
19 GALERIA NORD
-21
-19
8 PAS DE LES DENTS
20 GALERIA DE LES LLOSES
-14’2
9 POU DE DARRERA
21 GALERIES PARAL·LELES
20
10 GALERIA DEL CRÀTER
22 SALA BLANCA
25
100
200 m
11 GALERIA RECTAL
23 SALA DELS BLOCS
6
12 COVA DE S’AIGUA
24 SALA DE L’ESTALAGMITA
Planta i Per l
25 SALA DE LA BOMBOLLA
6
-18
26 GALERIA DELS DESPRENIMENTS
-24
-25
-25
-25

-8 i -10,5 m i les del terra entre -10 i -12 m; llevat
i 3,5 m d’alçària. Les cotes de fondària del terra
de les galeries més al NW que davallen fins als
estan compreses entre -10 i -12 m i el sostre
materials del Pliocè i assoleixen els -17 m i 2
entre -5 i -11 m. L’aspecte més definitori és sense
m d’alçària. El primer tram presenta abundants
cap dubte la presència de grans blocs irregulars
morfologies de corrosió. En alguns llocs puntuals
caiguts (Figura 12).
es localitzen petites estalagmites. Els darrers
cinquanta metres abans de la connexió amb
la sala Blanca, l’haloclina, amb penjants que la
Sala de l’Estalagmita
travessen, suggereix que els processos corrosius
Parteix als 585 m des de l’Esfondrat i 1.253
segueixen actius.
m des de l’Esfondrat des Dolç. Consisteix en
una sala d’uns 46 m de longitud i entre 17 i
Sala Blanca
27 m d’amplària, amb alçades de 2 a 6 m. Les
Des de la galeria de les Lloses s’ha de
cotes del terra estan compreses entre -5 i -11
superar un angost esfondrament de llims
m i les del sostre entre -2,6 i -7 m. Es localitzen
vermells per arribar a aquesta sala, de 76 m
alguns espeleotemes que contrasten amb la
de longitud, amb amplàries d’entre 10 i 20 m,
pràcticament absència d’aquests precipitats
que juntament amb les alçàries de fins a 5 m
dins la cavitat; entre ells una estalagmita que
li atorguen un bell aspecte voluminós. El terra
serveix com a fita inconfusible. La cavitat
presenta grans lloses blanques de marès
segueix com una forca, amb tres vies possibles.
caigudes del sostre. Les cotes del terra estan
La situada més al NE consisteix en una sèrie de
habitualment entre -10,5 i -12 m i el sostre entre
sales amb gran predominança dels processos
-6 i -10 m. També aquí el tret més característic
d’esfondrament que afecten a eolianites molt
és la laminació creuada típica de les eolianites;
blanques. Els altres dos extrems de la forca es
per tota la galeria s’aprecien famílies de tupins
connecten entre sí formant un circuït amb un pas
i concavitats que han aprofitat la laminació, així
considerablement estret. La continuació es troba
com multitud de forats i cilindres a les lloses del
per entre una haloclina molt marcada.
terra.
Sala de la Bombolla
Sala dels Blocs
Per poder entrar dins la sala, d’uns 50 m
És la continuació de la sala Blanca que
de longitud, més de 30 m d’amplària màxima i
s’ubica als 502 m des de l’Esfondrat i 1.170 m
alçàries entre 7 i 10 m, s’ha de superar un pas
des de l’Esfondrat des Dolç. Es tracta d’una
estret ascendent. A l’extrem terminal de la sala
sala de 83 m de distància lineal, que s’inicia
s’assoleixen els 722 m des de l’Esfondrat i els
amb un volum considerable, d’entre 18 i 27 m
1.390 m des de l’Esfondrat des Dolç. A la part
d’amplària i uns 5 m d’alçària, per anar minvant
central, el con de blocs despresos ascendeix a
considerablement entre 6 i 10 m d’amplària i 1,5
l’igual que ho fa el sostre, el qual arriba a una
Figura 12: Sala dels Blocs; l’as-
pecte més definitori són els grans
blocs irregulars caiguts (Foto
GNM).
Figure 12: Sala dels Blocs is a
chamber characterized by the ac-
cumulation of irregular fallen bloc-
ks (photo GNM).
79

petita cúpula aèria, amb arrels que pengen dins
a la mar i l’horitzontalitat són dos dels trets més
l’aigua. Les cotes de fondària del terra més
definitoris del paisatge, ja que uns 10 m és el
habituals estan compreses entre els -11 i -16 m.
desnivell màxim que assoleix el terreny entre
la mar i la superfície a més d’1 km a l’interior
Galeria dels Despreniments
(Figura 13).
És el tram més allunyat de la cavitat, a on
Una de les característiques de la cavitat més
s’assoleixen els 776 m des de l’Esfondrat i
estretament relacionades amb la dinàmica litoral
1.444 m des de l’esfondrat des Dolç. Consisteix
és la presència de la bassa des Dolç, entrant de
en una galeria de tendència general N, d’uns
la mar de 45 m de llargària per 25 m d’amplària i
84 m de longitud, que comença un cop passat
de poca fondària (0,5 a 1 m); la qual seria part de
l’esfondrament de la sala de la Bombolla pel seu
la cavitat, però que el retrocés de la línia de costa
costat NW mitjançant una gatera molt angosta.
i els processos d’esfondrament l’han convertida
L’amplària de la galeria està compresa entre 2 i 5
en una espècie de caló per on drenen les aigües
m i l’alçària és petita al començament encara que
subterrànies de cap a la mar, entre blocs, i que
després es va incrementant considerablement.
atorguen el nom de Dolç a tota la platja veïna.
Constitueix un bon exemple de la formació d’un

entrant a la mar d’origen càrstic (GRÀCIA et al.,
Superposició de la cavitat 2011a).
respecte de la superfície
Altres aspectes càrstics que es reflecteixen
clarament a la superfície són els esfondraments
La cavitat transcorre sota dunes poc naturals, anomenats a la contrada esfondrats,
consolidades fixades per boscos de pins i
que permeten tenir accés a la cavitat (l’Esfondrat
savines i abundant vegetació arbustiva, així com
des Dolç, la cova de s’Aigua i l’Esfondrat) i un
també de cultius que semblen poc productius
altre d’impracticable de petites dimensions
per la naturalesa arenosa del sòl. La proximitat
(l’Esfondrat des Joncs –neotopònim–).
Figura 13: Fotografia aèria de la zona de la Colònia de Sant Jordi, amb la planta de la cavitat superposada.
Figure 13: Aerial image from Colònia de Sant Jordi area, with the topographic survey of the cave superposed.
80

L’Esfondrat des Dolç dista de la mar, o sigui
METODOLOGIA UTILITZADA
de la bassa des Dolç, només una trentena de
metres, i drena l’aigua que transcorre entre blocs
La metodologia general aplicada en aquest
caiguts i surt a l’esmentada bassa. La distància
apartat fou establerta a l’esmentat treball de
que separa en línia recta l’entrada més propera
GINÉS et al. (2013). Tant en aquella ocasió, com
a la mar, (l’Esfondrat des Dolç) de la cova de
en aquest cas, l’anàlisi s’ha centrat en l’avaluació
s’Aigua és de 412 m i aquesta dista 150 m
estadística de dos paràmetres espacials molt
de l’entrada més interna, l’Esfondrat. Aquesta
concrets: per una part la determinació de la
darrera entrada es troba a 590 m en línia recta
dimensió de les amplades de les galeries i sales
de l’Esfondrat des Dolç (l’entrada més propera a
de la cova i, per altra banda, la quantificació de
la mar). La distància en línia recta més llunyana
la distribució en vertical (o sigui, la fondària) del
entre els punts més distants de la cavitat és
desenvolupament dels buits que composen la
d’uns 1.100 m, amb una direcció SW-NE. El
cavitat.
gruix de roca entre la superfície i el sostre de la
Ambdues aproximacions estadístiques
cova comprèn dels 1,5 m als més de 25 m a les
s’han beneficiat del fet que la presa de dades
galeries més fondes.
topogràfiques ha estat introduïda i calculada amb
el software VisualTopo. Aquest programa permet
l’exportació de plantes i alçats a format DXF, utilitat
Anàlisi morfomètrica de la que s’ha emprat per obtenir representacions
cavitat
planimètriques i perfils longitudinals a escala,
que puguin ser tractats amb una aplicació CAD
La morfometria de les coves és un tema
(Computer-Aided Design). Els arxius DXF,
crucial a l’hora de intentar sistematitzar les
exportats des de VisualTopo, han estat doncs
característiques espacials definitòries de
convertits a format DGN mitjançant l’aplicació
diferents cavitats, en base a observacions
MicroStation v8, utilitzant les potents eines
recolzades sobre dades quantitatives sòlides.
de dibuix i mesura d’aquest software per a la
Concretament, el tractament estadístic del patró
quantificació dels paràmetres objecte d’estudi.
planimètric de les xarxes endocàrstiques, o de la
En el cas de l’anàlisi estadística de les
distribució en profunditat dels buits penetrables,
amplades de la cavitat, s’han determinat i
poden ser abordats amb relativa facilitat a partir
mesurat les amplàries a intervals més o manco
de topografies espeleològiques, sempre que
regulars d’aproximadament 5 m. Les mesures
aquestes siguin de qualitat suficient. En aquest
de les amplades han estat preses de forma
sentit, les topografies de les coves són unes
perpendicular a la trajectòria lineal de les diferents
eines adequades per tal d’analitzar l’estructura
poligonals planimètriques realitzades. D’aquesta
tridimensional de les xarxes subterrànies.
manera s’obté una quantificació acurada i,
La investigació morfomètrica de les coves
sobretot, significativa de les dimensions en planta
mallorquines és un camp molt poc treballat
dels buits que conformen la cavitat. La distribució
a data d’avui. De fet, tan sols la publicació de
de freqüències dels valors de les amplades
GINÉS et al. (2013) s’ha ocupat de l’anàlisi
potencialment mostrarà una forma particular per
morfomètrica detallada d’una cova de la regió
a cada cova, en funció de les característiques
càrstica del Migjorn, en particular de la cova
del seu patró planimètric; aquesta distribució ens
Genovesa (Manacor). Així mateix, cal esmentar
informarà sobre les dimensions d’amplada que
també l’estudi geoespeleològic de la cova des
presenten més pes estadístic en el conjunt de
Pas de Vallgornera, a Llucmajor (GINÉS et al.,
la cova, aspecte condicionat per particularitats
2014), on s’aporten informacions quantitatives
tals com la presència o absència de grans sales
sobre les orientacions de les seves galeries i la
o l’abundància relativa de conductes de mida
seva estreta relació amb l’estructuració tectònica
petita.
de l’àrea. El recent descobriment i exploració de
Pel que fa a l’anàlisi de la fondària a la qual
la xarxa espeleològica d’es Dolç ens ha animat a
es desenvolupa la cavitat, l’estadística dirigida
prosseguir aquesta línia d’investigació, de cara a
a quantificar la distribució vertical dels buits
anar obtenint més dades estadístiques sobre les
ha estat efectuada a partir dels alçats o perfils
característiques de les cavitats desenvolupades
desplegats, de totes les galeries i sales incloses
en els materials postorogènics que afloren a l’illa
a la topografia. Sobre la base dels diferents alçats
de Mallorca.
provinents del software topogràfic −i després
d’exagerar de manera controlada la dimensió
81

vertical, per tal de facilitar la feina− s’ha procedit
En la figura es pot constatar que més del 80% de
a mesurar la longitud de cova desenvolupada a
les galeries tenen una amplada superior als 4 m,
una determinada profunditat, efectuant aquestes
amb gairebé un 24% de passatges que superen
mesures a intervals regulars de 2 m de fondària.
els 12 m. Aquestes dades ens defineixen una
És fàcil comprendre que, amb aquesta tècnica,
cavitat constituïda per galeries de mides mitjanes
les galeries i sales de grans alçades estaran
i fins i tot realment amples, però sense notables
quantificades diverses vegades segons el ventall
eixamplaments corresponents a grans sales
de profunditats que abracen els perfils, mentre
d’esfondrament, fet aquest observable en canvi
que les galeries d’alçada inferior a 2 m hauran
en la quantificació efectuada en el seu moment a
estat comptabilitzades tan sols una vegada.
la cova Genovesa (GINÉS et al., 2013).
Tant en un cas (amplades de les galeries)
com en l’altre (profunditat on es desenvolupa
Figura 15: Distribu-
la cova) els resultats s’han expressat com a
ció de freqüències
percentatges del conjunt de la cavitat.
de les amplades de
les galeries d’es Dolç
agrupades en tres in-
ANÀLISI ESTADÍSTICA DE LES AMPLADES
tervals significatius.
La distribució de freqüències obtinguda a
Figura 15: Frequen-
cy distribution of
partir de 754 amplàries mesurades a intervals
cave passage widths
regulars (aprox. 5 m) apareix recollida a la Figura
from Es Dolç, grou-
14. En aquesta gràfica s’observa el poc pes
ped in three major
percentual que tenen els passatges de reduïdes
significant intervals.
dimensions (<2 m d’amplada: 3,6%), així com la
relativa abundància de galeries de dimensions
mitjanes corresponents a l’interval 2-4 m (15,5%).
La distribució de freqüències mostra el valor
modal a l’interval 6-8 m d’amplada (17,1%), valor
que va minvant progressivament fins l’interval
ANÀLISI ESTADÍSTICA DE LES
18-20 m. Les mesures amb amplades superiors
PROFUNDITATS
als 20 m són escasses, degut a la inexistència
de grans sales.
A la Figura 16 s’observa la distribució de
freqüències de les profunditats a les quals es
localitzen les galeries de la cova, amb un valor
modal situat a -8 m de fondària sota el nivell de la
mar (22,6% del desenvolupament de la cavitat).
Cal remarcar que un percentatge similar, però
una mica més baix (22,1%), correspon a la
fondària de -10 m; així, prop del 45% de la cova
se situa entre els -8 i -10 m de profunditat, i més
d’un 67% de les seves galeries es desenvolupen
a profunditats entre -6 i -12 m.
Els valors percentuals de les galeries
Figura 14: Distribució de freqüències de les amplades de les
situades a altres fondàries, menors o majors,
galeries d’es Dolç.
són bastant baixos i representen d’una banda
els passatges que des de l’exterior donen
Figura 14: Frequency distribution of cave passage widths
accés a les galeries principals (8% de galeries
from Es Dolç.
desenvolupades entre +2 i -4 m) i, d’altra banda,
les ramificacions amb fort declivi descendent de
Bastant il•lustrativa és la representació
possible origen hipogènic (GRÀCIA & FORNÓS,
inclosa en la Figura 15. Aquest gràfic ens mostra
2014) que arriben a les fondàries màximes de la
la distribució de les amplades, però agrupades
cova (24,7% de passatges situats entre -14 i -26
en 3 intervals corresponents respectivament
m). Dins aquest segon grup, destaca l’increment
a: conductes i/o espais de dimensions petites
relatiu de les galeries situades en torn dels
o modestes (<4 m), galeries amples (4-12 m) i
-20 m de fondària, corresponent a determinats
galeries molt amples i/o sales petites (>12 m).
passatges relacionats amb la recàrrega basal
82

del sistema hidrològic. Encara així, els principals
rellevància de les grans sales d’esfondrament,
horitzons espeleogenètics se situarien entre els
que distorsionen les característiques en planta
-8 i -10 m de fondària.
i en alçat de la major part de les cavitats del
La distribució de freqüències obtinguda en
Migjorn (GINÉS & GINÉS, 2007; GRÀCIA et al.,
aquesta localitat és marcadament unimodal,
2003, 2006, 2010, 2011b).
cosa que no passava en l’anàlisi morfomètrica
Encara que és molt prest per fer
de la cova Genovesa, al qual s’ha fet referència
generalitzacions en base a aquestes dades
amb anterioritat (GINÉS et al., 2013). En total
morfomètriques −que de moment es limiten
s’han mesurat les fondàries de 6.106 m de
a dues cavitats del Migjorn de Mallorca− les
passatges, xifra que supera el desenvolupament
perspectives d’aquesta línia de treball són
total d’es Dolç degut a que les galeries de major
encoratjadores. És evident que les peculiaritats
alçada poden estar comptabilitzades en dos o
planimètriques i volumètriques de les cavitats
més intervals de profunditat.
produeixen trets morfomètrics ben diferenciats,
que de ben segur poden ser sistematitzats amb
l’extensió d’aquestes metodologies a l’estudi de
moltes més cavitats del Llevant i Sud de l’illa.

Els condicionants litològics
La seqüència estratigràfica, perfectament
visible dins de la cavitat, aporta una valuosa
font d’informació a manca d’afloraments
exteriors. Es Dolç es desenvolupa bàsicament
en el contacte entre dues unitats estratigràfiques
força diferenciades i que condicionen de forma
Figura 16: Distribució de freqüències corresponent al des-
clara els trets morfològics de la cova (FORNÓS
envolupament vertical d’es Dolç. Longitud dels
et al., 2013). Per una banda, els materials
passatges de la cova quantificats a intervals de
calcarenítics litorals del Pliocè mitjà-superior a la
2 m de fondària.
base i, per l’altra, els formats per eolianites amb
Figura 16: Frequency distribution of the vertical develop-
paleosòls, que correspondrien ja al Pleistocè. El
ment from Es Dolç (Ses Salines). Length of pas-
Pliocè presenta una seqüència regressiva que
sages in the cave are quantified at depth intervals
aniria des d’un ambient marí litoral format per
of 2 m.
calcisiltites bioturbades, passant per un ambient
de platja més restringit i poc enèrgic tipus albufera
VALORACIÓ DELS RESULTATS
(calcarenites amb intercalacions de nivells
margosos). La unitat evoluciona en la vertical a
Els resultats obtinguts en es Dolç són prou
calcarenites vermelloses-ocres (eolianites) força
simples, reflectint una disposició consistent en un
cimentades, corresponents segurament al Pliocè
conjunt de galeries de dimensions relativament
per passar després a eolianites del Pleistocè,
amples (>4 m), desenvolupades a unes fondàries
sense que es vegi clarament la transició. Les
bastant constants entre -6 i -12 m. Els passatges
eolianites mostren una clara estratificació plano-
de major profunditat estan prou ben representats
paral•lela. Amb més detall, a partir de l’article de
(gairebé un 25% de la cova discorre entre -14 i
FORNÓS et al. (2013) es distingeix la següent
-26 m) en relació amb l’existència de conductes
seqüència:
ascendents lligats a l’alimentació profunda del
a) A una fondària situada entre els -19 i -22,5
sistema de drenatge.
m per davall del nivell marí, es troben calcisiltites
Analitzades en detall, les gràfiques de les
del Pliocè amb uns 4,5 m de potència. La
Figures 14 i 16 mostren una major simplicitat
reconstrucció paleoambiental correspon a un
que les calculades en el seu dia per a la cova
ambient marí molt litoral de salinitat propera
Genovesa (GINÉS et al., 2013), fet que palesa
a la normal. Presenten forta bioturbació per
la notable diferència existent pel que fa al patró
l’activitat de crustacis i contenen fragments de
tridimensional d’ambdues localitats. Aquesta
motlles de petits gasteròpodes i bivalves, pues
major simplicitat de les anàlisis estadístiques d’es
d’equinoïdeus, ostràcodes (Cyprideis torosa, cf.
Dolç, no fa sinó reflectir en aquest cas la menor
Aurila sp. i altres indeterminats), foraminífers
83

S’interpreten aquests nivells com a dipòsits
formats en moments d’acumulació eòlica d’arena
bioclàstica procedent de la zona costanera, que
formaria dunes parabòliques alternants amb
etapes, probablement més humides i càlides,
que permetrien el desenvolupament de sòls
edàfics. Part dels dipòsits eòlics estan separats
per cossos lenticulars de poca potència, que
corresponen a materials llimosos vermells
característics de desenvolupaments de tipus
edàfic.
La fauna localitzada als llims vermells
inclou caragols terrestres de l’espècie Rumina
decollata var. maxima i cf. Iberellus. L’espècie
R. decollata, de significació càlida, és un tàxon
present als nivells del Pleistocè inferior de les
Illes Balears. Segons CUERDA (1975) va
desaparèixer totalment de les illes després de la
glaciació Mindel i no estava comprovada la seva
Figura 17: Calcarenites entre els -18 i -19 m, formades per
existència al Pleistocè mitjà. VICENS i PONS
una capa dura amb motlles de bivalves de la fa-
(2011) posaven en dubte la seva presència al
mília Cardiidae. Pous Amagats (Foto GNM).
Pleistocè superior de Mallorca, ja que només
Figure 17: Between -18 and -19 m a hard level of calcareni-
s’havia trobat un únic exemplar a cala Pudent
tes showing bivalve casts of the Cardiidae family
a una platja eutirreniana (MIS 5e), emperò
crop out at Pous Amagats (photo GNM).
recentment se n’ha trobat un altre exemplar a
una platja eutirreniana de cala Murada, la qual
bentolitorals (Ammonia sp., Cibicides sp., cosa manifesta que probablement aquesta
Miliòlids) i crustacis (fragments de quelípodes
espècie vivia al darrer interglacial a Mallorca
de crancs).
(VICENS et al., 2012). A dipòsits més recents
b) Entre els -18 i -19 m ens trobem
del Pleistocè superior mallorquí, malgrat les
calcarenites amb petits nivells de margues,
recerques de VICENS i PONS (2007), no s’ha
pròpies d’un ambient més restringit i poc
trobat. Actualment viu a les Illes Balears i és
enèrgic (augment de la presència de Cyprideis
una introducció holocena a conseqüència de
i Ammonia) tipus albufera. Estan formades per
l’arribada de l’home a les illes. Tanmateix, Rumina
una capa dura de motlles de bivalves de la família
Cardiidae (Cerastoderma sp., Acanthocardia
sp.) i contenen motlles de gasteròpodes, família
Hydrobiidae, i força abundància de l’ostràcode
C. torosa i del foraminífer bentolitoral Ammonia
beccarii (Figures 17 i 18).
c) Arenes eòliques i paleosòls (entre +2 i
+9,8 i -18 m, amb una potència compresa entre
20 i 27,8 m ) que correspondrien ja a un ambient
d’acumulacions de platja alta i retoc eòlic.
Aquestes eolianites que formen la major part de
la cavitat han estat datades, mitjançant mètodes
de cronologia absoluta, a la cota de -9 m com
del Pleistocè inferior. Tanmateix pensam que a
Figura 18: Galeries hipogèniques ascendents que s’obren
més fondària i abans dels -18 m les eolianites
dins els materials pliocens, que en aquesta cota
d’entre -18 i -19 m correspondrien a un ambient
poden pertànyer al Pliocè. Presenten laminació
restringit i poc enèrgic tipus albufera. Pous Ama-
centimètrica i contenen foraminífers bentolitorals
gats (Foto GNM).
fortament recristal•litzats, difícils de determinar;
entre d’altres Ammonia sp., Cibicides sp.,
Figure 18: Ascending hypogene galleries located -18 to -19
m deep in the Pliocene materials, which are rela-
Miliòlids molt fragmentats i també fragments
ted to a low-energy and restricted environment.
de pues d’equinoïdeus molt recristal•litzades.
Pous Amagats (photo GNM).
84

decollata var. maxima és un taxon bioindicador
mesures de luminescència mitjançant un lector
del Pleistocè inferior de les Illes Balears i molt
automatitzat Risø TL/OSL-DA-20 reader, així
probablement és tracti d’una altra espècie.
com lectures dels senyals de la luminescència
A més a més, encara que tan sols present
emesa detectats per un fotomultiplicador Hoya
a l’Esfondrat, just a l’entrada a la galeria de les
U-340 amb filtre UV. Els resultats preliminars,
Anguiles, i sense haver estat localitzat a altres
i que es tenen que prendre amb precaució,
indrets amb cotes similars, s’observa:
indicarien una edat entre 742±81 ka (4-11 µm
Calcarenita amb microcòdols i còdols plans
Q) i 1169±134 ka, que ens situaria les eolianites
(3 m de potència, entre els -3 al sostre i -4,5
a finals del Pleistocè inferior.
a -6 m al terra, per davall del nivell freàtic).
Correspondria a un ambient molt litoral bioturbat
Característiques hidrològiques
i parcialment retreballat amb cert nivell d’energia
(microcòdols i còdols plans), corresponent
de la cavitat
a una nova transgressió marina. Aquests
dipòsits contenen motlles de bivalves, família
La cavitat actua, com molt bé indica el seu
Cardiidae (Acanthocardia sp., cf. Cerastoderma
nom, drenant les aigües de cap a la mar amb
sp.), fragments d’ostrèids (Ostrea sp.), motlles
un corrent considerable després de pluges
de petits gasteròpodes (cf. Hydrobiidae), importants. La força de l’aigua arriba a esser
l’ostràcode C. torosa (de forma monoespecífica
gran, dificulta en gran mesura l’avanç de cap
i molt abundant), foraminífers bentolitorals (A.
a l’interior de l’espeleòleg subaquàtic i dispara
beccarii molt abundants, rars Elphidium crispum,
el consum d’aire per l’esforç d’aletejar contra
Cibicides sp. i Miliòlids). Podria correspondre a
corrent. Per contra, en sortir, l’impuls de l’aigua
sediments d’una antiga albufera.
de l’eixida provoca que en ocasions s’hagi de
També convé fer constar que a la bassa
frenar l’avanç per no pegar contra les roques.
des Dolç afloren llims rogencs cimentats dels
El consum d’aire en aquest cas és molt reduït.
Pleistocè superior, adossats als materials del
Aquest comportament és molt més intens al Dolç
Pleistocè mitjà (FORNÓS et al., 2013). Aquests
Extern, encara que també és apreciable al Dolç
materials del Pleistocè superior contenen Intern; en ambdós casos aquesta situació es
Iberellus companyonii i Tudorella ferruginea,
dóna a les zones de menys fondària, ja que a les
taxons freqüents als dipòsits d’aquesta edat
galeries hipogèniques ascendents no s’aprecien
(CUERDA, 1975).
aquests corrents. Un cas semblant a Mallorca
Per les rodalies de la bassa des Dolç no
es produeix a la cova des Coll, a la costa de
s’han observat jaciments amb fauna marina del
Portocolom (GRÀCIA et al., 2005), també als
Pleistocè superior. El jaciment més proper és es
sectors de la cova més propers a la mar.
Delfí, localitzat a uns 300 m a l’E de la bassa,
Les dades de salinitat, temperatura i fondària
on es poden observar materials dels Pleistocè
s’han mesurat mitjançant l’aparell CTD-Diver
superior discordants sobre els del Pleistocè
(Schlumberger) transportat per un bussejador
mitjà. El materials del Pleistocè superior estan
per sobre d’una superfície d’abrasió i constituïts
a la base per unes arenes de platja cimentades
amb fòssils marins, presumiblement del MIS 5a,
d’un metre de potència. Per damunt de la platja
fòssil hi ha una eolianita (FORNÓS et al., 2013).
Datació per luminescència de
les eolianites quaternàries
Figura 19: Perfil hídric
d’es Dolç entre 0 i -22
m, que mostra l’estratifi-
Una mostra d’eolianita (D5), recollida a la
cació en dues capes de
galeria de l’Enfàs (Dolç Interior) a -9 m de fondària
salinitat diferent.
sota el nivell marí, va ser enviada al Luminescence
Figure 19: Salinity profi-
Dating Laboratory de la Universitat Babes-
le from es Dolç between
Bolyai de Cluj-Napoca, a Romania, per a la seva
0 and -22 m, showing a
datació mitjançant tècniques de OSL (Optically
clear stratification with
Stimulated Luminiscence). S’han realitzat
two levels of different
salinity.
85

fins als llocs a on s’han pres els paràmetres.
una recàrrega superficial d’origen meteòric,
Les mesures corresponen al dia 17-II-2012. Les
que fa que la cavitat actuï com a conducte de
aigües freàtiques d’es Dolç presenten des del
drenatge ben actiu de les aigües subterrànies,
punt de vista hidrològic un perfil estratificat, amb
i la participació d’una alimentació hídrica
dues capes de salinitat diferent (Figura 19). La
de caràcter hipogènic –sensu KLIMCHOUK
primera capa té uns valors d’increment gairebé
(2007)– associada als fenòmens geotermals
constant des de 9 ‰ en superfície fins assolir a
recentment documentats al sud de Mallorca
l’haloclina valors similars als de l’aigua de la mar,
(LÓPEZ & MATEOS, 2006; LÓPEZ et al., 2004).
això és de 35‰. La cota a on es troba l’haloclina
Aquest darrer mecanisme genètic, l’hipogènic,
pot variar molt en funció de l’època de l’any entre
pensam que ha tingut un paper considerable
els -6 i -11 m de fondària. És ben apreciable en
(GRÀCIA & FORNÓS, 2014), a causa de l’edat
alguns llocs com la massa d’aigua superior, més
relativament recent dels materials on s’obri la
dolça, es desplaça a major velocitat de cap a la
cavitat, especialment les eolianites pleistocenes.
mar, per damunt de la massa d’aigua de major
Els importants volums de buit presents a la
salinitat.
cova fan mal de creure que es puguin generar
La temperatura de l’aigua es manté en un temps tan breu, sense la participació de
pràcticament constant al llarg de tot el perfil
fenòmens de dissolució molt actius i dinàmics.
mesurat, anant al voltant dels 19°C, exceptuant
Tanmateix estam parlant d’una cavitat excavada
a la superfície dels llacs, on es fa notar la
al llarg del Quaternari. El procés d’evolució de la
temperatura exterior i per aquest motiu pot tenir
cova, a l’igual que succeeix a la resta de cavitats
valors més elevats a l’estiu i més freds a l’hivern,
litorals, està molt influenciat per les oscil•lacions
quan s’han assolit els 13ºC.
glacioeustàtiques, ja que l’alternança d’episodis
d’inundació i assecament reiterats dels buits
Espeleogènesi
comporten la major o menor sustentació dels
sostres i per tant la facilitat d’esfondraments. En
La cavitat la podem classificar com a cova
aquesta cavitat, a diferència de molts d’altres
litoral amb influències hipogèniques, d’acord
del litoral del Migjorn i Llevant, les acumulacions
amb la sistematització formulada a GINÉS &
de material caigut no es troben recoberts ni
GINÉS (2011) a partir de l’exemple paradigmàtic
cimentats per colades i massissos estalagmítics.
constituït per la cova des Pas de Vallgornera,


al municipi de Llucmajor (vegeu GINÉS et al.,
Les sales d’esfondrament
2009, 2014). Així, seria un sistema de cavitats
ramiformes generat per l’actuació de diferents
La presència de grans blocs i lloses caigudes
mecanismes espeleogenètics: els processos
pels processos de reajustament per assolir
de dissolució lligats a la zona de mescla litoral,
l’equilibri mecànic de sostres i parets, constitueix
una de les característiques més definitòries d’es
Dolç (Figura 20) i ha contribuït a originar caòtiques
sales d’esfondrament o collapse chambers
(GINÉS, 2000), encara que de dimensions més
aviat modestes si les comparam amb altres
cavitats clàssiques del Migjorn de Mallorca
(GINÉS & GINÉS, 2007; GRÀCIA et al., 2011b).
Les eolianites i materials vermells llimosos
quaternaris per on es desenvolupa la cavitat
encara afavoreixen més aquests processos,
degut a la menor resistència de la roca en
comparació amb les calcàries mesozoiques
de les serralades o als materials miocènics de
Figura 20: Esfondraments a la galeria de les Lloses, que
les plataformes tabulars del Migjorn i Llevant.
presenten la singularitat de que la caiguda de les
Les pròpies entrades al sistema càrstic no són
eolianites ocasiona la presència de grans lloses
més que esfondraments parcialment reomplerts
(Foto GNM).
d’arenes actuals.
Figure 20: Breakdown deposits at Galeria de les Lloses
La connexió del nivell d’eolianites, on es
showing the characteristic large slabs blocks of
desenvolupa la major part de la cavitat, amb les
aeolianites (photo GNM).
86

galeries hipogèniques ascendents es fa també
Els sediments
per un rost de materials caiguts en major o
menor pendent. La galeria de les Lloses, com
Els que recobreixen les entrades estan
bé descriu el seu nom, està molt afectada per
dominats pel que es poden considerar
importants caigudes de lloses, a l’igual que la
fàcies d’entrada. Per una banda, a les zones
galeria Nord després del pou Mascarat, que
relacionades amb la proximitat cap al medi
ascendeix a través d’un gran esfondrament.
marí, al laminador del Corrent, hi són abundants
La sala Blanca, la sala dels Blocs, la sala de
les acumulacions d’arenes fines-mitjanes de
l’Estalagmita i la sala de la Bombolla no són més
composició principalment bioclàstica (amb
que la continuació de la mateixa galeria de les
mineralogia predominant calcítica), fortament
Lloses, amb pujades i baixades en funció de la
laminades i amb abundants restes de fibres
intensitat dels processos de reajustament.
vegetals (restes de rizomes de Posidonia
La superació d’aquests esfondraments oceanica), que li poden arribar a donar uns valors
ha permès continuar la coneixença d’aquesta
en matèria orgànica superiors al 20%. Per altra
formació endocàrstica. Així, per franquejar la
banda, i relacionades amb els col•lapses més
galeria de l’Enfàs, per anar més enllà del pou
interns, com són la cova de s’Aigua i l’Esfondrat,
Mascarat, pujar a la sala Blanca, a la sala de
tindríem les acumulacions d’arenes fines a molt
la Bombolla o per accedir a la galeria dels
fines, molt ben classificades i bioclàstiques
Despreniments, s’han sobrepassat passos (amb composició carbonatada calcítica, però
estrets entre grans blocs caiguts i pedres, en
amb elevats percentatges d’aragonita), també
alguns casos gairebé obstruïts. La galeria dels
fortament laminades, amb intercalacions de
Despreniments, la més interna, i altres de laterals,
capes mil•limètriques de matèria orgànica
acaben en forma d’esfondraments inaccessibles,
procedents probablement de la activitat eòlica
per la qual cosa és molt probable que aquests
externa.
mateixos esllavissaments ens impedeixen poder
Els materials propis de la dinàmica
anar més enllà.
sedimentària de la cavitat consisteixen en


nivells arenosos fins, amb grans carbonatats
Els espeleotemes
probablement procedents del rentat mecànic i de
La seva absència és, llevat de poques
excepcions, un dels trets més distintius de la
cavitat, ja que són molts pocs els indrets on
hi són presents. Només constitueixen una
característica definitòria els pocs, però bells i
localitzats, de la sala de l’Estalagmita al Dolç
Intern. Encara que no se’n trobin gairebé enlloc
d’es Dolç, no és motiu per pensar que en altres
èpoques no hi fossin més presents. De fet, hi
ha restes de colades estalagmítiques parietals
molt descalcificades i destruïdes per la corrosió
a diferents localitzacions, com és la galeria
de les Lloses (Figura 21). També s’han trobat
espeleotemes petits, especialment estalagmites
i restes de colades a algunes de les galeries
Paral•leles, quasi sempre de colors foscos. A les
mateixes galeries s’aprecia com han crescut els
exigus recobriments parietals i zenitals a partir
de la laminació de les eolianites. Al pou Mascarat
s’observen algunes estalactites negres. Tot això
recorda al que ocorre a la cova des Coll, a on la
Figura 21: Restes de colades estalagmítiques parietals molt
corrosió ha fet desaparèixer els espeleotemes i
descalcificades i destruïdes per la corrosió, a la
només queden algunes minses evidències de la
galeria de les Lloses (Foto GNM).
seva existència.
Figure 21: Flowstone remains strongly affected by corrosion
processes at Galeria de les Lloses (photo GNM).
87

Estudi de l’àmfora grecoitàlica
arcaica recuperada
L’àmfora es va localitzar al rost subaquàtic que
hi ha a l’entrada de l’Esfondrat, a una cota d’uns
3 m de fondària. La peça, que estava gairebé
enterrada per davall del sediment, va aparèixer
completament aïllada, tan sols s’identificaren
alguns fragments molt petits de ceràmica
d’època moderna/contemporània escampats
per les proximitats. La troballa va comunicar-
se al Departament de Patrimoni del Consell de
Figura 22: Recuperació de l’àmfora grecoitàlica arcaica a
Mallorca i a la família March, propietària dels
l’Esfondrat (Foto GNM).
terrenys on s’ubica la cavitat. A més a més, es
Figure 22: Recovery of the archaic grecoitalian amphora at
va proposar als tècnics l’extracció immediata
l’Esfondrat (photo GNM).
de la peça per l’elevat risc d’espoli, però també
per un perill seriós de trencament, ja que els
la desagregació de les eolianites que formen les
espeleobussejadors travessen el passatge de
parets i sòtil de la cova. Els nivells molt llimosos
cap a la galeria de les Anguiles i des d’allà a tot
de color vermellós, que a part de minerals de les
es Dolç Intern. Com a mesura preventiva, abans
argiles incorporen elevades quantitats de quars,
de la recuperació definitiva de l’àmfora, no quedà
correspondrien a elements procedents de la
altre remei que canviar-la provisionalment de lloc i
infiltració des de la superfície.
posar-la a un indret apartat del trànsit dels bussos.
Un fet característic de la cavitat són les
Les condicions estables de l’ambient han
importants acumulacions de dipòsits obscurs
ajudat a preservar l’àmfora. La peça va aparèixer
formats per materials fins (llims i argiles), on
en aigües amb uns valors de salinitat d’entre 15
hi dominen els fil•losilicats com a elements
i 25‰, encara enfora dels valors de l’aigua del
mineralògics principals; també hi ha quars i
mar (aproximadament 35‰). La temperatura de
la composició carbonatada és força variable.
l’aigua és manté pràcticament constant al llarg
L’anàlisi química d’aquests nivells indica la
de tot el perfil mesurat (en torn als 19°C). No
presència d’importants quantitats de ferro i
obstant això, la ubicació de la peça en aigües
especialment manganès, que pot arribar a
de salinitat elevada recomanava un dessalat
valors del 40%. Aquests sediments es troben al
progressiu en condicions controlades.
Dolç Intern a la galeria de l’Enfàs, al pou Petit,
L’extracció del recipient de terrissa es va
al pou Mascarat i zones de la galeria Nord,
realitzar de manera manual, ja que la utilització
així com a bastants de trams de la galeria de
d’un globus era completament inviable per
les Lloses, llevat de les zones finals. Al Dolç
les dimensions tan reduïdes de l’entrada.
Extern, als pous Amagats i zones de la galeria
Aquesta operació es va dur a terme per dos
del Cràter. Puntualment són visibles alguns cons
espeleobussejadors sota la supervisió de dos
d’acumulació de cristalls de calcita flotant. Per
arqueòlegs (Figura 22). Una vegada extreta
altra part és freqüent a les parets la presència
a la superfície es va embolicar amb tovalloles
de nivells amb recobriments testimonials de
banyades amb aigua per mantenir-la humida. El
llims vermells formats per fil·losilicats i elements
trasllat es va realitzar a l’interior d’una caixa rígida
silícics probablement associats a la introducció
de plàstic per protegir-la dels cops i els canvis
de materials fins en moments d’avingudes
extrems de temperatura i llum. Una vegada al
importants.
laboratori es va netejar amb un raspall suau i
També, a segons quines àrees d’es Dolç
es va introduir en una pica de grans dimensions
Extern (galeria del Llop, pas de les Dents, inici
amb aigua destil•lada. Actualment s’està
de la galeria del Cràter i accés al pou de Darrera)
realitzant el procés de dessalat de la peça, que
i Dolç Intern (galeria de les Anguiles), hi ha
consisteix en mantenir-la submergida durant un
sediments clarament associats amb la presència
període aproximat d’un any, canviant de manera
exterior d’una depuradora que aboca les seves
periòdica l’aigua per reduir el nivell de sals. Al
aigües residuals al seu interior, fet que ocasiona
finalitzar el procés de dessalat s’haurà d’eixugar-
una important acumulació de matèria orgànica.
la de forma lenta i progressiva.
88

L’estat de conservació general de la peça
MGS del segle IV-II aC (MGS IV, MGS V i MGS
és bo. A primera vista no s’observen fissures ni
VI), marquen la transició entre dos períodes
cruis importants. El pivot està trencat i no s’ha
històrics i culturals diferents, per aquesta raó,
conservat. També hi ha una lleugera degradació
s’encavalquen amb les àmfores grecoitàliques
de la vora i s’observen alguns cops a la superfície
arcaiques. El terme grecoitàlic fou creat pel
exterior de la panxa. Morfològicament és una
professor Fernand Benoit per designar una
àmfora baixa, amb el cos panxut i forma de
sèrie de variants amfòriques del segle IV al
baldufa (Figura 23). Vora triangular allargada amb
II aC, amb una mateixa tendència evolutiva
forma de bec d’ànec. La pasta és de color ocre-
a partir dels prototipus orientals (BENOIT,
rosat a la superfície externa i vermella a l’interior.
1957). Elizabeth L. Will va sistematitzar-les
Desgreixant bastant depurat amb abundants
en cinc grups, depenent del grau d’evolució
partícules negres i blanques, que tal volta
de la peça (WILL, 1982). Tot i les reticències
podria indicar-nos la seva procedència itàlica.
d’alguns investigadors (MANACORDA, 1986;
Absència de resina a l’interior. Les dimensions
EMPEREUR & HESNARD, 1987; BATS, 1986),
mètriques de la peça són les següents: altura
aquest treball ha constituït durant molt de temps
total conservada 56 cm (uns 60 amb el pivot),
l’únic marc de treball de referència. Les àmfores
41 cm de diàmetre màxim de la panxa, 12,4 cm
grecoitàliques més antigues, que equivaldrien
d’altura del coll (per la seva cara externa, des de
als tipus IV,V i VI de les MGS de Van der Mersch,
l’arrencament inferior de la vora al punt d’inflexió
destaquen per la seva tendència ovoïdal amb
que ve marcat per l’inici de l’espatlla), 25 cm de
els llavis alçats (LWa-c). A partir del segle III
diàmetre de la boca i 20 graus d’inclinació de la
aC s’observa una evolució cap a recipients
vora (de la cara superior del llavi en relació a la
de majors dimensions amb el coll i el cos més
línia d’orientació de la peça).
estilitzat i amb el llavi més alt (LWd-e). El
La peça recuperada al Dolç, concretament
resultat de la progressiva transformació són les
a l’Esfondrat, forma part d’un grup bastant ampli
primeres àmfores pròpiament romanes del tipus
d’àmfores magnogregues (MGS) que estan
Dressel I. Aquestes produccions passaren a
datades entre el segle V i el segle II aC (VAN
convertir-se en els recipients amfòrics de vi més
DER MERSCH, 1994). Els principals centres
característiques de la Mediterrània a l’època
de producció estaven situats a les colònies
tardorepublicana (segles II-I aC).
hel•lenes de Sicília i el sud de la península
L’àmfora d’es Dolç equivaldria al tipus
d’Itàlia. Les variants més modernes d’àmfores
MGS V (VAN DER MERSCH, 1994), també
Figura 23: Àmfora del tipus
MGS V, també denomina-
da grecoitàlica arcaica de la
variant LWa. La cronologia
d’aquest tipus de produccions
oscil•laria entre finals del se-
gle IV i inicis del III aC.
Figure 23: Type MGS V am-
phora, also referred as LWa
variant of the archaic grecoita-
lian typologies. The chronolo-
gy of this kind of productions
ranges from the end of IV
century to the early III century
b.C.
89

que fou rescatada per un pescador a un punt
indeterminat de la costa de Mataró a una fondària
d’uns 750 m (ASENSIO & MARTÍN, 1998). A les
Illes Balears també van trobar-se dos exemplars
complets d’àmfores grecoitàliques arcaiques
al derelicte de Cabrera II, juntament amb un
important conjunt de materials púnics (CERDÀ,
2000; ASENSIO, 2008).
Part faunística
FAUNA MARINA



Invertebrats no artròpodes
Figura 24: Tilostils grossos i petits amb inflaments secun-
La zona més propera a la mar (Dolç Extern)
daris de Suberites carnosus incrustans deguts a
una alta concentració de silici a l’ambient.
presenta zones molt influenciades per la mar,
com són l’Esfondrat des Dolç, el laminador del
Figure 24: Large and small tilostils with secondary enlarge-
Corrent i la galeria del Llop. Espècies marines,
ments of Suberites carnosus incrustans due to
però que els hi agrada freqüentar les zones més
the high Si concentration in the environment.
properes a la mar de les cavitats són habituals
denominada grecoitàlica arcaica de la variant
al Dolç. Així, dues esponges de la família
LWa (WILL, 1982). La cronologia d’aquest tipus
Suberitidae es troben a la cova.
de produccions oscil·laria entre finals del segle
Suberites carnosus incrustans Topsent 1900
IV i inicis del III aC (ASENSIO & MARTÍN, 1998).
és una esponja d’uns 4 x 4 cm de diàmetre, de
És molt abundant i difosa per tot el Mediterrani.
color blanc en alcohol i groc en viu. Incrustant de
Els centres de producció són molt abundants,
fins a 0,5 cm de gruix. La superfície és uniforme,
per aquesta raó, és difícil identificar la seva
microhíspida a la lupa, i reté quelcom de fang
procedència concreta. Generalment es considera
fi. La consistència és compacta i es fracciona al
que les àmfores grecoitàliques antigues ser doblegada. L’òscul és petit i visible (ca. 1 mm
s’utilitzaven per transportar vi. Tot i així, en el
de diàmetre) i sobresurt en forma de cònuls de
cas particular de l’àmfora d’es Dolç, és probable
la superfície. Sense ectosoma separable, ja que
que la peça fos reutilitzada per portar aigua. Per
està travessat per multitud de puntes dels tilostils
ventura, el pivot es va rompre accidentalment
ectosòmics. Les espícules: tilostils de 220-850
durant l’aiguada i fou abandonada a l’entrada de
x 4,4-15,4 μm de mida. Rectes o molt poc
la cova.
corbats, una mica fusiformes, amb el cap ben
Existeixen alguns paral•lels d’àmfores MGS
marcat, arrodonit o quelcom trilobulat i el coll una
localitzades a la costa oriental de la Península
mica mes estret que la tija (Figura 24). Vesícula
Ibèrica, i més concretament a les Illes Balears
axial conspícua formada per petits grànuls. La
(ASENSIO, 2008; ASENSIO & MARTÍN, 1998).
disposició esquelètica: tilostils amb la base avall
S’han documentat algunes variants antigues
i la punta cap a munt, formant feixos paral•lels,
del tipus MGS I i MGS II al vaixell grec de Cala
amb els petits situats pròxims a la perifèria.
Sant Vicenç (NIETO & SANTOS, 2009). També
Feixos d’espícules desordenats a la part basal
cal destacar el carregament d’àmfores gregues
de l’esponja. La seva distribució coneguda és
recuperades al vaixell del Sec, entre les quals
de les costes meridionals de l’Atlàntic Nord i
hi havia recipients del tipus MGS IV (ARRIBAS
Mediterrània occidental. Viu en fons rocosos a
et al., 1987). Pel que fa a les àmfores MGS
partir d’una certa fondària (cap als 30 m) fins als
tardanes ò àmfores grecoitàliques arcaiques,
300 m, encara que en condicions particulars es
com la que s’ha pogut identificar al Dolç, hem
pot trobar des de 5 m. Suporta bé la sedimentació.
de destacar un carregament bastant homogeni
Es coneixen tres formes de creixement, globular
format per 16 exemplars procedents del derelicte
pedunculada (S. carnosus carnosus), ramosa
del Bon Capó (Ametlla de Mar, Tarragona)
(S. carnosus remous) i formant incrustacions
(ASENSIO & MARTÍN, 1998). Al museu de la
o recobriments sobre el substrat (S. carnosus
Punta d’Arenys de Mar, també hi ha un exemplar
incrustans). La forma incrustant es troba amb
amb les mateixes característiques formals,
freqüència en coves litorals. A es Dolç penetra
90

Figura 25: Distribució dels invertebrats.
Figure 25: Invertebrate fauna distribution.
91

petits se situen a la zona més superficial. La
distribució coneguda: s’ha descrit a tota la
Mediterrània occidental i central i a tot el Mar
Egeu. A l’Atlàntic Nord s’ha trobat tan sols a les
costes de Gran Bretanya i Irlanda. Viu recobrint
tiges d’algunes espècies mes profundes de l’alga
Cystoseira, pedres, roques, espècies de l’ascidi
Microcosmus i qualsevol organisme amb exo-
esquelet que sobresurti del sediment. També
ha estat citada, encara que ocasionalment, a
coves sublitorals. Pot arribar a viure fins a 600
m de fondària, sempre recobrint algun altre
organisme. A la cavitat és extraordinàriament
abundant al laminador del Corrent i a la galeria
del Llop, a on recobreix parets, sostres i el terra
i penetra dins la cavitat fins a uns 400 m cap a
l’interior (Figura 25).
Figura 26: Protosuberites cf. ectyoninus, esponja d’1 cm de
Invertebrats artròpodes
diàmetre, de color blanc brut. És una espècie in-
crustant, però amb un cert engruiximent a la zona
S’ha observat el decàpode Carcinus
central on se situa l’únic òscul. Molt abundant al
aestuarii, anomenat popularment cama-serrada,
Dolç (Foto GNM).
cranc d’herba o de fang, a més d’un centenar
de metres de l’entrada (Figura 25), damunt
Figure 26: Protosuberites cf. ectyoninus is a sponge with a
diameter of 1 cm and a dingy white color. Co-
del sediment del laminador del Corrent. És un
rresponds to an encrusting species that shows
endemisme mediterrani que a les Balears forma
a light enlargement in their central part where a
poblacions molt localitzades. És una espècie
unique osculum is located. Very abundant at Es
característica d’ambients bentònics de fang
Dolç (photo GNM).
a albuferes, ports i desembocadures de rius i
uns 300 m i s’ha vist al laminador del Corrent i a
torrents. Es tracta d’una espècie molt resistent
la galeria del Llop (Figura 25).
que viu sense gaire problemes en ambients
Protosuberites cf. ectyoninus (Topsent eutrofitzats (GARCIA, 2007). Un altre decàpode,
1900), de sinonímia: Laxosuberites ectyoninus
Topsent 1900 és una esponja d’1 cm de diàmetre,
incrustant però amb un cert engruiximent a
la zona central on se situa l’únic òscul, al final
de una protuberància cònica. Color blanc brut
(Figura 26). Superfície irregularment híspida amb
abundant sediment atrapat entre les espícules.
Sense ectosoma separable del coanosoma.
Un tall longitudinal mostra els canals exhalants
que transcorren per la part basal fins arribar a
una cavitat central, que desemboca en l’òscul a
través d’un canal central exhalant de 1-1,5 mm
de diàmetre. Les espícules: tilostils rectes o poc
corbats, amb el cap arrodonit, gens fusiformes,
amb el major diàmetre de la tija a l’alçada del coll
de la espícula. Mesuren 185-670 x 4,5-10 μm.
Les espícules de les esponges d’es Dolç són
més robustes que en els individus d’altres llocs,
el que pot ser degut a una major concentració
de silici als sediments o bé a l’aigua dolça que
envaeix la cova. La disposició esquelètica:
Figura 27: Feix de tilostils amb les espícules divergents de
tilostils formant feixos amb la base en el
l’espècie Protosuberites cf. ectyoninus.
substrat que acaben divergents i que travessen
Figure 27: Tilostile bundle with divergent spicules of Proto-
la superfície de l’esponja (Figura 27). Els més
suberites cf. ectyoninus species.
92

gènere i espècie endèmica de Cabrera.
L’espècie és molt abundant al Dolç Exterior,
especialment a la galeria del Llop i també, encara
que amb molt menys freqüència, al Dolç Interior,
a la galeria de les Lloses, a la sala dels Blocs i
a la sala de l’Estalagmita (Figura 25). Tots els
exemplars han aparegut per davall dels -6 m de
fondària, això són, les zones de major salinitat
de l’aigua, amb valors propers a l’aigua marina.
S’han observat molts exemplars nedant, sempre
per davall de l’haloclina i també propers al fons
de les galeries.
Figura 28: Les anguiles són molt abundants en la cavitat,
A la sala de la Bombolla, amb presència
especialment en la galeria de les Anguiles (Foto
d’arrels d’arbres que guaiten pel sostre de la
GNM).
sala i que s’acumulen al terra, s’han localitzat
abundants exemplars de Metacrangonyx
Figure 28: Eels are very abundant at the cave, especially at
Galeria de les Anguiles (photo GNM).
longipes. També han estat capturades a les
zones superiors, d’aigua més dolça, Salentinella
angelieri i Tethysbaena scabra, gairebé al llarg
Palaemon serratus, tot i ésser una espècie
de tot es Dolç. Typhlocirolana moraguesi ha
marina, ha estat observada fins a la galeria de
estat observada a molts d’indrets, especialment
les Anguiles, a més de 800 m de la mar.
a la sala de la Bombolla, on assoleixen mides
considerables. Les galeries hipogèniques
Vertebrats
ascendents, les més pregones, no han resultat
Els peixos de les famílies Mugilidae, Gobiidae
fructíferes, ja que no s’ha aconseguit capturar
i Moronidae, és a dir les llises, els cabots i els
cap exemplar de crustaci per davall de les
llops respectivament, són visitants ocasionals.
haloclines.
Alguns exemplars de llops o llobarros han estats
S’han trobat cladòcers de l’espècie Daphnia
vists al llarg d’algunes de les immersions fins a
magna en gran quantitat a les capes més dolces
la Davallada, això són més de 300 m, des de la
de la galeria de les Anguiles, prop del lloc on
mar. Es tracta de peixos que toleren salinitats
s’aboquen les aigües de la depuradora, ja que
molt variables i que per això penetren dins la
són espècies molt freqüents a les aigües epigees
cavitat. Molt més adaptades a aquests ambients
(BELLÉS, 1987).
són les anguiles (Anguila anguila), abundants
al laminador del Corrent, a la galeria del Llop i
especialment a la galeria de les Anguiles (Figura
28), on assoleixen importants densitats.

FAUNA ANQUIHALINA
S’ha prospectat mitjançant nanses i pesques
actives dutes a terme a fondàries entre 0 i -21
m. El material recollit s’ha identificat al laboratori
de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (UIB-
CSIC), mitjançant lupa binocular i microscopi
equipat amb contrast diferencial.
El descobriment més sorprenent i interessant
ha estat la troballa de nombrosos exemplars del
crustaci misidaci Burrimysis palmeri Jaume &
García, 1993, que presenta regressió de l’aparell
Figura 29: Crustaci misidaci Burrimysis palmeri, que fins ara
ocular i amb el cos totalment despigmentat (Figura
només es coneixia de la cova des Burrí, cavitat
29). Fins ara l’espècie només es coneixia de la
de l’illa de Cabrera (Foto GNM).
cova des Burrí, cavitat de l’illa de Cabrera, a uns
22 km de distància d’es Dolç, amb presència d’un
Figure 29: Misidacean crustacean Burrimysis palmeri; only
know till now from Cova des Burrí, in Cabrera Is-
llac anquihalí, per la qual cosa era considerada
land (photo GNM).
93

sala de les Anguiles i el llac de l’Esfondrat. La
resta d’es Dolç Intern no es veu afectada per les
aigües contaminades per mor del drenatge de
les aigües subterrànies que circulen en sentit a
la mar, i que impedeixen que entrin més endins.
Les galeries i sales més afectades per la
contaminació són el laminador del Corrent, la
galeria del Llop, l’accés al pou de Darrera, la
galeria Rectal i part de la galeria de les Anguiles.
A més a més d’una aigua pútrida amb molt poca
visibilitat o ben bé nul•la, el recobriment per
sediments orgànics supera en alguns indrets el
Figura 30: Sediments orgànics d’origen antròpic que supe-
metre i mig de gruix (Figura 30). Una pàtina de
ren en alguns indrets el metre i mig de gruix. Ga-
bacteris i matèria orgànica refereix les parets i
leria del Llop (Foto GNM).
sostres i fins i tot s’aglutina en forma de agregats

que recorden, per la forma, estalactites que
Figure 30: Organic sediments of anthropic origin; they can
reach a thickness exceeding 1.5 m. Galeria del
arriben a assolir unes dimensions superiors
Llop (photo GNM).
als 1,5 m de longitud (Figures 31 i 32). També
els sediments fecals queden recoberts en molt
Conservació
d’indrets per fongs blancs que entapissen el
terra.
Les aigües de la bassa de la depuradora
Es Dolç constitueix part essencial del
de la Colònia de Sant Jordi, llevat dels dies que
patrimoni natural i cultural de la Colònia de Sant
s’empren per regar els camps, s’introdueixen
Jordi, de ses Salines i de tota Mallorca. Les
dins la cova per un dels costats de l’esfondrament
seves aigües han de tornar a brollar netes de
que constitueix la cova de s’Aigua. L’aigua, els
cap a la mar i honorar el seu nom dins un espai
mesos d’hivern, quan la població és escassa,
privilegiat.
sembla que té una depuració correcta, ja que
flueix transparent i inodora. Però, malauradament
Conclusions
no ocorre el mateix al llarg de tot l’any. Es Dolç
Extern i part d’es Dolç Intern es troben a molts de
L’exploració i estudi d’es Dolç ha suposat
llocs recorreguts per les aigües mal depurades
conèixer l’existència d’una important cavitat
i recoberts de sediments d’origen fecal. No
subaquàtica de 4.100 m de recorregut, que
és aconsellable la immersió dins la cova els
mesos d’estiu per la poca visibilitat dins la cova
i per motius de salut de l’escafandrista. La gran
quantitat de residents que estiuegen al nucli
urbà, unit al de turistes que s’allotgen als hotels i
apartaments, fa créixer de forma exponencial la
població urbana. El deficient tractament de les
aigües per part de la depuradora, segurament
per no poder tractar un volum d’aigua residual
per damunt de la seva capacitat, fa que no
s’assoleixin uns mínims eficients de depuració
de les aigües. A més a més, la cova actua
com a una gran canonada que emet les aigües
directament a la bassa des Dolç, vora la platja
des Dolç, situada a pocs centenars de metres de
Figures 31:Agregats de bacteris i matèria orgànica que
s’aglutina al sostre de la cavitat i que recorden,
la Colònia de Sant Jordi.
per la forma, estalactites. Arriben a assolir unes
La contaminació assoleix uns nivells tan
dimensions superiors al 1,5 m de longitud. Gale-
elevats el mes d’agost que fins i tot els llacs
ria del Llop (Foto GNM).
de la cova de s’Aigua tornen pútrids. L’aigua
Figure 31: Aggregates of bacterial and organic material lo-
dolça contaminada, degut a la menor densitat
cated at the cave ceiling and resembling stalac-
es manté per damunt de la salada i penetra
tites. They can reach more than 1.5 m in length.
dins es Dolç Intern fins a contaminar també la
Galeria del Llop (photo GNM).
94

s’obre dins dues unitats estratigràfiques força
diferenciades i que condicionen de forma clara
els trets morfològics de la cova. Per una banda,
els materials calcarenítics litorals del Pliocè mitjà-
superior a la base i, per l’altra, els formats per
eolianites amb paleosòls, que correspondrien ja
al Pleistocè inferior.
La cova es pot considerar un sistema de
cavitats de planta ramiforme, amb una gènesi
mixta hipogènica, freàtica litoral i fortes influències
del drenatge de les aigües subterrànies de cap
a la mar.
Els estudis morfomètrics denoten una
disposició consistent en un conjunt de galeries
Figura 32: Detall dels penjarolls orgànics que es desfan amb
el més mínim moviment de l’aigua (Foto GNM).
de dimensions relativament amples (>4 m),
desenvolupades a unes fondàries bastant Figure 32: Organic hanging aggregates which are easily
constants entre -6 i -12 m. Els passatges de
destroyed by a minimum water movement (photo
major profunditat estan prou ben representats
GNM).
(gairebé un 25% de la cova discorre entre -14 i
-26 m), probablement en relació amb l’existència
patrimonials naturals geològics i biològics de
dels conductes ascendents lligats a l’alimentació
primer ordre. La cova actua com a gran emissari
profunda del sistema de drenatge.
que condueix directament les aigües a la mar.
La gairebé absència d’espeleotemes
és un dels trets més distintius de la cavitat.

Els sediments principals consisteixen en

nivells arenosos fins, amb grans carbonatats
Agraïments
probablement procedents dels rentat mecànic i
desagregació de les parets de les eolianites. Els
Volem fer constar el nostre més sincer
nivells molt llimosos i vermells, amb minerals de
agraïment a la nostra amiga Maria March i a
les argiles i quars, correspondrien a elements
tota la família March, per les facilitats, confiança
procedents de la infiltració de materials edàfics.
i paciència que ens han atorgat aquests anys.
Són importants les acumulacions de dipòsits
A la gent de la Colònia de Sant Jordi, ses
obscurs amb elevades quantitats de ferro i
Salines i d’altres pobles de la contrada què,
manganès, que pot arribar a valors del 40%.
assabentats de les nostres recerques, tant
Les zones més properes a la mar són
d’interès han mostrat per conèixer aquesta part
freqüentades per espècies de peixos i invertebrats
de la naturalesa oculta a la vista de l’home.
que toleren salinitats molt variables; entre elles
A Beatriu Palomar, arqueòloga que ha
destaca el porífer Protosuberites cf. ectyoninus,
contribuït amb les tasques de recuperació i de
espècie incrustant de petita mida que penetra
gestió de l’àmfora grecoitàlica.
fins a 400 m de cap a l’interior i presenta una
A Cosme Aguiló, especialista en toponímia,
gran densitat d’exemplars. El descobriment
per les seves informacions dels topònims de la
més sorprenent i interessant ha estat la troballa
cavitat.
de nombrosos exemplars del crustaci misidaci
El present treball forma part del projecte de
endèmic i estigobiont Burrimysis palmeri, que
recerca CGL2010-18616 que ha estat finançat
només es coneixia fins ara de la cova des Burrí,
pel Ministerio de Economía y Competitividad
cavitat de l’illa de Cabrera.
(abans MICINN) – FEDER.
S’ha recuperat dins la cavitat una àmfora
També volem tenir un record especial al
del tipus MGS V, també denominada grecoitàlica
nostre amic i company Mateu Febrer, membre
arcaica de la variant LWa, de cronologia entre
del GNM, finat en iniciar les nostres recerques a
finals del segle IV i inicis del III aC.
la cova, al qual enyorarem sempre.
L’abocament de les aigües residuals,
provinents de la depuradora de la Colònia de
Sant Jordi, suposa la contaminació de les aigües
subterrànies i alhora la destrucció progressiva
d’una cavitat excepcional, amb uns valors
95

Bibliografia
AGUILÓ, C. (2007): La toponímia de Santanyí i ses Salines. Tesi
GRÀCIA, F. & FORNÓS, J. J. (2014): Les morfologies de dissolució
doctoral. Departament de Filologia Catalana i Lingüística
hipogèniques i de la zona de mescla litoral a es Dolç (Colònia de
General. Universitat de les illes Balears. 2.400 pp. Inèdita.
Sant Jordi, Ses Salines, Mallorca). Endins, 36: 97-112.
ARRIBAS A.; TRÍAS G.; CERDÀ D. & DE HOZ J. (1987): El barco de
GRÀCIA, F.; CLAMOR, B.; FORNÓS, J.J.; JAUME, D. & FEBRER, M.
El Sec (costa de Calvià, Mallorca), estudio de los materiales.
(2006): El sistema Pirata - Pont - Piqueta (Manacor, Mallorca):
Ajuntament de Calvià, pp. 659. Palma de Mallorca.
geomorfologia, espeleogènesi, hidrologia, sedimentologia i
ASENSIO D. (2008): El comercio de ámforas itálicas en la Península
fauna. Endins, 29: 25-64.
Ibérica entre los siglos IV y I a.C. y la problemàtica en torno
GRÀCIA, F.; CLAMOR, B.; GAMUNDÍ, P. & FORNÓS, J.J. (2010): El
a las modalidades de producción y distribución, Bolletino di
sistema de cavitats Gleda - Camp des Pou (Manacor, Mallorca).
Archeologia On line, Volume Especiale, Internacional Congress
Endins, 34: 35-68.
of Classical Archaeology, Meetings between cultures in ancient
GRÀCIA, F.; CLAMOR, B.; GAMUNDÍ, P.; FORNÓS, J.J & VICENS,
Mediterranean, 23-41. Roma.
D. (2011a): Relació genètica i hidrològica entre coves, cales
ASENSIO D. & MARTÍN A. (1998): El derelicte de Bon Capó (l’Ametlla
i altres entrants al Migjorn de Mallorca. Boll. Soc. Hist. Nat.
de Mar): l’inici de l’expansió de vi itàlic a la Península Ibèrica.
Balears, 54: 161-176.
Actas do II Colloqui International d’Arqueologia Romana
GRÀCIA, F.; CLAMOR, B.; GAMUNDÍ, P.; FORNÓS, J.J &
(Badalona 1998): El vi a l’antiguitat, economia, producció i
WATKINSON, P. (2011b): Les cavitats subaquàtiques de
comerç al Mediterrani Occidental. Monografies Badalonines,
la franja litoral de Mallorca. Endins, 35 / Mon. Soc. Hist. Nat.
14: 138-150. Badalona.
Balears, 17: 103-132.
BATS, M. (1986): Le vin italien en Gaule aux IIe-Ier s. av. J.C.:
GRÀCIA, F.; CLAMOR, B.; JAUME, D.; FORNÓS, J.J.; URIZ, M.J.;
problèmes de chronologie et de distribution. Dialogues d’Histoire
MARTÍN, D.; GIL, J.; GRACIA, P.; FEBRER, M. & PONS, G.X.
Ancienne, 12: 391-430. Besançon.
(2005): La Cova des Coll (Felanitx, Mallorca): espeleogènesi,
BELLÉS, X. (1987): Fauna cavernícola i intersticial de la Península
geomorfologia, hidrologia, sedimentologia, fauna i conservació.
Iberica i les llles Balears. Monografies Científiques 4. Consell
Endins, 27: 141-186.
Superior d’lnvestigacions Científiques-Editorial Moll. 207 pp.
GRÀCIA, F.; JAUME, D.; RAMIS, D.; FORNÓS, J.J.; BOVER, P.;
Palma.
CLAMOR, B.; GUAL, M.A. & VADELL, M. (2003): Les coves
BENOIT, F. (1957): Typologie et épigraphie amphoriques, les marques
de Cala Anguila (Manacor, Mallorca). II: La Cova Genovesa o
de Sestius. Rivista di Studi Liguri, XXIII: 247-285. Bordighera.
Cova d’en Bessó. Espeleogènesi, geomorfologia, hidrologia,
CERDÀ, D. (2000): Les àmfores salseres a les Illes Balears. Consell
sedimentologia, fauna, paleontologia, arqueologia i conservació.
de Mallorca, Cultura i Joventut. Col•lecció la Deixa, 4. 132 pp.
Endins, 25: 43-86.
Palma de Mallorca.
KLIMCHOUK, A.B. (2007): Hypogene speleogenesis: hydrogeological
CUERDA, J. (1975): Los tiempos cuaternarios en Baleares. Diputación
and morphogenetic perspective. National Cave and Karst
Provincial de Baleares. Instituto de Estudios Baleáricos. 304 pp.
Research Institute. Special paper 1. 106 pp. Carlsbad. USA.
Palma.
LÓPEZ, J.M. & MATEOS, R.M. (2006): Control estructural de las
EMPEREUR, J.Y. & HESNARD, A. (1987): Les amphores
anomalías geotérmicas y la intrusión marina en la plataforma
Hellénistiques du Bassin Occidental de la Méditerranée.
de Llucmajor y la cubeta de Campos (Mallorca). Las aguas
Céramiques Hellénistiques et Romaines, II: 24-7. Besançon.
subterráneas en los países mediterráneos. Instituto Geológico y
ENCINAS, J.A. (1997): Inventari espeleològic de les Illes Balears -
Minero de España. Serie Hidrogeología y Aguas Subterráneas,
any 1997. Endins, 21: 103-128.
17: 379-613. Madrid.
ENCINAS, J. A. (2006): Relación Inventarial de subterráneos naturales
LÓPEZ, J.M.; MATEOS, R.M. & BALLESTER, A. (2004): Aportaciones
de las Illes Balears. Colecció Tarsilbet. 235 pp. Pollença.
del sondeo de investigación geotérmica Lluís Moragues
FORNÓS, J. J. & GELABERT, B. (2011): Condicionants litològics i
al modelo de funcionamiento hidrogeológico de las aguas
estructurals del carst a les illes Balears. Endins, 35 / Mon. Soc.
termales de la plataforma de Llucmajor (Mallorca). VII Simposio
Hist. Nat. Balears, 17: 37-52.
de Hidrogeología. Asociación Española de Hidrogeólogos. 2:
FORNÓS, J. J.; GRÀCIA, F.; MAS, G. & VICENS, D. (2013):
379-388. Zaragoza.
Estratigrafia de la Cova des Dolç (Colònia de Sant Jordi,
MANACORDA, D. (1986): A proposito delle amfore cosidette
Mallorca). Boll. Soc. Hist. Balears, 55: (en premsa).
“greco-italiche”: una breve nota. Recherches sur les amphores
GARCIA, LL. (2007): Els crancs de les Balears. Quaderns de Natura
grecques, BCH, sup. 13: 581-586. Atenas-Roma.
de les Balears. 104 pp. Documenta Balear. Palma.
NIETO, X. & SANTOS, M. (2009): El vaixell grec arcaic de Cala Sant
GINÉS, A. (2000): Patterns of collapse chambers in the endokarst
Vicenç. Monografies del CASC 7. 469 pp. Barcelona.
of Mallorca (Balearic islands, Spain). Acta Carsologica, 29 (2):
TOPSENT, E. (1900): Étude monographique des spongiares de
139-148.
France. III Monaxonida (Hadromerina). Arch. Zool. Éxp. et Gén.
GINÉS, A. & GINÉS, J. (2007): Eogenetic karst, glacioeustatic
3 sér. 8:1-331.
cave pools and anchialine environments on Mallorca Island: a
VAN DER MERSCH (1994): Vins et amphores de Grande Grèce et
discussion of coastal speleogenesis. International Journal of
de Sicile. IV-III s. Avant J.-C. Études I. Centre Jean Bérard. 280
Speleology, 36 (2): 57-67. Bologna.
pp. Nápoles.
GINÉS, A.; GINÉS, J. & GRÀCIA, F. (2013): 11. Cave development
VICENS, D. & PONS, G. X. (2007): Els mol•luscs terrestres
and patterns of caves and cave systems in the eogenetic coastal
del Pleistocè superior a jaciments costaners de la zona
karst of southern Mallorca (Balearic Islands, Spain). In: LACE,
septentrional de Mallorca (Artà, Alcúdia i Pollença). In:
M.J. & MYLROIE, J.E. (eds.) Coastal karst landforms. Springer.
PONS, G. X. & VICENS, D. (Eds). Geomorfologia Litoral i
Coastal Research Library, Vol. 5: 245-260. Dordrecht.
Quaternari. Homenatge a Joan Cuerda Barceló. Mon. Soc. Hist.
GINÉS, J. & GINÉS, A. (2011): Classificació morfogenètica de les
Nat. Balears, 14: 231-258.
cavitats càrstiques de les illes Balears. Endins, 35: 85-102.
VICENS, D. & PONS, G. X. (2011): Els invertebrats fòssils als
GINÉS, J.; FORNÓS, J.J.; GINÉS, A.; MERINO, A. & GRÀCIA, F.
jaciments d’origen càrstic de les Illes Balears. In: GRÀCIA, F.;
(2014): Geologic constraints and speleogenesis of Cova des
GINÉS, J.; PONS, G. X.; GINARD, A & VICENS, D. (Eds). El
Pas de Vallgornera, a complex coastal cave from Mallorca Island
Carst: Patrimoni Natural de les Illes Balears. Endins, 35 / Mon.
(Western Mediterranean). International Journal of Speleology,
Soc. Hist. Nat. Balears, 17: 283-298.
43 (2): 105-124. Tampa, USA.
VICENS, D.; GRÀCIA, F. & GINÉS, A. (2012): Quaternary beach
GINÉS, J.; GINÉS, A.; FORNÓS, J.J.; MERINO, A. & GRÀCIA, F.
deposits in Mallorca: paleontological and geomorphological
(2009): On the role of hypogene speleogenesis in shaping
data. In: GINÉS, A.; GINÉS, J.; GOMEZ-PUJOL, L.; ONAC,
the coastal endokarst of southern Mallorca (Western
B.P. & FORNÓS, J.J. (Eds). Mallorca: a M e d i t e r r a n e a n
Mediterranean). In: KLIMCHOUK, A.B. & FORD, D.C. (eds.)
Benchmark for Quaternary Studies. Mon. Soc. Hist. Nat.
Hypogene speleogenesis and karst hydrogeology of artesian
Balears, 18: 55-84.
basins. Ukrainian Institute of Speleology and Karstology,
WILL, E.L. (1982): Greco-italic amphoras. Hesperia, 51 (3): 338-356.
Special Paper 1: 91-99. Simferopol, Ucraïna.
Princeton.
96