El modelat exoc�rstic de les Balears i els camps de lapiaz de mitjana muntanya mediterr�nia a la serra de Tramuntana de Mallorca
ENDINS, 35 / Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 17: 53-68
ISSN 0211-2515. Mallorca, 2011
EL MODELAT EXOCÀRSTIC DE LES BALEARS
I ELS CAMPS DE LAPIAZ DE MITJANA MUNTANYA MEDITERRÀNIA
A LA SERRA DE TRAMUNTANA DE MALLORCA
per Angel GINÉS 1, 2 i Joaquín GINÉS 1, 2
Abstract

The geological setting of the Balearic archipelago, largely formed of limestone rocks, and its typical Mediterranean bioclimatic
conditions produce distinctive karst landforms, including surface depressions, solutional karren features and fluvio-karstic canyons. Un-
questionably the most outstanding karst region of the Balearic Islands, in what concerns exokarstic features, is the Serra de Tramuntana
mountain range, in Mallorca Island. Karren landforms of this region gained the early interest of naturalists already in the XIXth century;
afterwards, during the XXth century, some researchers from central Europe pointed out the spectacular nature and geomorphological
richness of the exokarst in the Mallorcan mountains. In the last decades a lot of literature has been devoted to surface solutional fea-
tures in Serra de Tramuntana, ranging from morphological and morphometrical aspects to genetic or evolutive ones. The exokarst in the
studied area is characterized by a remarkable variety of solutional landforms, arranged in extensive and spectacular karrenfields, popu-
larly designated as esquetjars or rellars. These are the result of a wide diversity of environmental situations, basically controlled by the
climatic gradients linked to the altitude (ranging from sea level to above 1,400 m). The impacts of human activity over the last 5 millennia,
together with other mechanisms of natural deforestation, have produced a complex evolutionary history of the existing karrenfields within
a mediterranean mid-mountain framework. Among the most characteristic karst landscapes, the mid-mountain pinnacle karrenfields in-
tensively sculptured by small scale solutional forms (basically rillenkarren, rinnenkarren and trittkarren) must be highlighted. On the other
hand, the highest peaks of the Serra show karren assemblages influenced by present and past cold climate conditions.
Resum

Les característiques geològiques de l’arxipèlag balear, bàsicament constituït per roques calcàries, i les seves condicions bioclimà-
tiques típicament mediterrànies han originat paisatges exocàrstics destacables, que inclouen depressions superficials, formes de lapiaz
i canyons fluviocàrstics. Indubtablement la regió càrstica de les Illes Balears més remarcable pel que fa a la magnitud i varietat de les
seves morfologies és la Serra de Tramuntana, a l’illa de Mallorca. Les morfologies de lapiaz d’aquesta regió varen atreure l’interès dels
naturalistes i geògrafs ja en el segle XIX; posteriorment, durant el segle XX, alguns investigadors centreuropeus destacaren el caràcter
espectacular i la riquesa geomorfològica de l’exocarst de les muntanyes mallorquines. Al llarg de les darreres dècades, una abundant
bibliografia s’ha ocupat de les formes de dissolució superficial de la Serra de Tramuntana, abraçant des d’aspectes morfològics i mor-
fomètrics a qüestions genètiques o evolutives. L’exocarst de l’àrea estudiada es caracteritza per una notable diversitat de formes de
dissolució, que configuren extensos i espectaculars camps de lapiaz coneguts popularment com a esquetjars o rellars. Aquests són el
resultat d’una àmplia varietat de situacions ambientals, controlades fonamentalment per gradients climàtics lligats a l’altitud, la qual com-
prèn des del nivell marí fins a 1.400 m d’alçària. L’impacte de l’activitat humana al llarg dels 5 darrers mil·lennis, juntament amb d’altres
mecanismes de desforestació natural, han produït una complexa història evolutiva dels camps de lapiaz existents emmarcada en un am-
bient bioclimàtic mediterrani. Entre els paisatges exocàrstics més espectaculars, destaquen els camps de lapiaz de pinacles de mitjana
muntanya, intensament esculpits per formes de dissolució de petita escala (principalment rillenkarren, rinnenkarren i trittkarren). D’altra
banda, els pics més alts de la serra mostren conjunts de lapiaz influenciats per condicions climàtiques fredes, actuals i pretèrites.
Resumen

Las características geológicas del archipiélago balear, básicamente constituido por rocas calizas, y sus condiciones bioclimáticas
típicamente mediterráneas han originado paisajes exokársticos notables, que incluyen depresiones superficiales, formas de lapiaz y
cañones fluvio-kársticos. Sin ninguna duda, entre las regiones kársticas de las Islas Baleares, la que más destaca en cuanto a riqueza
de formas y singularidad paisajística es la Serra de Tramuntana, en la isla de Mallorca. Las espectaculares formas de lapiaz de esta área
geográfica atrajeron el interés de naturalistas ya en el siglo XIX; posteriormente, durante el siglo XX, algunos investigadores centroeuro-
peos pusieron de manifiesto el carácter excepcional, desde el punto de vista geomorfológico, del exokarst de esta cordillera mallorquina.
Durante las últimas décadas, una abundante bibliografía ha sido dedicada al relieve kárstico de la Serra de Tramuntana, abarcando
desde aspectos morfológicos y morfométricos a cuestiones genéticas o evolutivas. El exokarst del área estudiada se caracteriza por una
considerable variedad de formas de disolución, que configuran extensos y espectaculares campos de lapiaz, conocidos popularmente
como esquetjars o rellars. Éstos son el resultado de una amplia variedad de situaciones ambientales, controladas fundamentalmente por
gradientes climáticos ligados a la altitud, la cual comprende desde el nivel marino hasta 1.400 m por encima de él. El impacto de la acti-
vidad humana a lo largo de los últimos 5 milenios, junto con la actuación de otros mecanismos de deforestación natural, han producido
una compleja historia evolutiva que se manifiesta en el modelado de los campos de lapiaz existentes, dentro del marco de un ambiente
bioclimático mediterráneo. Entre los paisajes exokársticos más espectaculares, destacan los campos de lapiaz de pináculos de media
montaña, intensamente esculpidos por formas de disolución de pequeña escala (principalmente rillenkarren, rinnenkarren y trittkarren).
Por otra parte, las cumbres más altas de la sierra muestran conjuntos de lapiaz influenciados por condiciones climáticas frías, tanto
actuales como sobre todo pleistocénicas.
1
Departament de Ciències de la Terra. Universitat de les Illes
2
Grup Espeleològic EST. Palma.
Balears. Palma.
53

Introducció

El present treball té com a objectiu aportar una visió
de conjunt de les morfologies que es troben representa-
des a l’exocarst de les Illes Balears i donar compte dels
principals trets que aquestes mostren a les distintes illes
i regions càrstiques. Cal precisar que, en les pàgines que
segueixen, no s’inclourà el modelat exocàrstic costaner
–òbviament molt estès tot al llarg de l’arxipèlag–, ja que
alguns dels seus aspectes més remarcables, com ara
les cales i les microformes biocàrstiques que integren
el lapiaz costaner, ocuparien una extensió excessiva i
farien molt complicada l’estructuració d’aquest resum de
l’exocarst balear; val a dir que el lapiaz litoral és objecte
d’un treball específic en aquest mateix volum. També
cal reconèixer que la importància de les formes exo-
càrstiques és força desigual als distints carsts illencs,
Figura 1: Els lapiaz dels costers de Sa Dragonera es caracteritzen pel
ja que només adquireix un nivell de rellevància certa-
predomini de petites formes de dissolució que estan clarament
ment excepcional en el cas de la Serra de Tramuntana
associades a condicions climàtiques semiàrides. Els pouets
de dissolució (rainpits) esdevenen la forma predominant en
mallorquina. Emperò, els afloraments de roques carsti-
aquestes localitats (amb precipitacions per davall dels 500
ficables són tan extensos a les Illes Balears que neces-
mm a l’any), mentre que les estries de lapiaz (rillenkarren)
sàriament mereixen un tractament descriptiu bàsic que
apareixen pobrament desenvolupades
permeti avaluar les característiques més singulars que
Figure 1: Typical karren features of Sa Dragonera islet are characterized
mostra l’exocarst a les distintes regions càrstiques. Per
by small sculpturing forms related to semiarid climatic condi­
això, s’ha volgut fer, primer, una breu presentació gene-
tions. Whereas rillenkarren are badly developed, rainpits are
ral de l’exocarst balear des d’un punt de vista descriptiu,
the most distinctive feature in this kind of locations where pre­
cipitation amounts are lower than 500 mm per year.
illa per illa i regió per regió. I, després, a la segona part
–i més extensa– de l’article, s’ha focalitzat l’atenció ex-
clusivament als camps de lapiaz de la Serra de Tramun-
tana, per tal de documentar un dels millors exemples de
zonació bioclimàtica de formes de lapiaz que s’ha pogut
cessàriament orientatives, però palesen una relativa po-
estudiar fins ara arreu del món.
bresa de formes exocàrstiques remarcables, si es consi-

La primera referència bibliogràfica sobre formes
dera el conjunt dels carsts de les Balears i sempre que
exocàrstiques a les Balears correspon a LOZANO
es faci excepció de la Serra de Tramuntana (que, ben al
(1884), opuscle dedicat a la geologia de Mallorca, on
contrari, reuneix una gran diversitat de morfologies de
es poden trobar uns comentaris molt encertats sobre els
tota mida i un impressionant repertori de camps de la-
camps de lapiaz de Lluc i Cals Reis, al terme municipal
piaz). Només els carsts tabulars del Migjorn de Menorca
d’Escorca, i Ariant, a Pollença. Posteriorment, les dis-
i del Migjorn de Mallorca mostren una certa varietat de
tintes morfologies de l’exocarst balear –i més particular-
formes, però amb una incidència més aviat discreta en
ment de la Serra de Tramuntana– varen copsar l’interès
el paisatge i dins un context que recorda, a petita escala,
de prestigiosos naturalistes i geògrafs: MARTEL (1903),
al carst costaner de la península croata d’Ístria. Com a
de BUEN (1905), FALLOT (1922), WINKLER (1926),
tendència general per a tot l’arxipèlag, es constata que
DARDER (1930), MENSCHING (1955), VILÀ-VALENTÍ
les formes de lapiaz són clarament dominants –inclo-
(1961) i BÖGLI (1976 i 1980). D’altra banda, les úniques
ent-hi les microformes de dissolució gens espectaculars
publicacions que tracten, de manera molt abreujada, del
dels carsts eogenètics i semiàrids– mentre que les doli-
conjunt de l’exocarst balear són les de RIBA et al. (1976)
nes són, en canvi, poc abundants.
i GINÉS & GINÉS (1989).

A les distintes regions càrstiques de Mallorca i a les
petites illes que l’envolten, les formes exocàrstiques han
estat objecte d’un tractament molt desigual i, a més, cla-
rament esbiaixat en favor de la Serra de Tramuntana,
El modelat exocàrstic
que serà tractada a part en les pàgines següents. La
regió que compta amb menys informació publicada és
a les Illes Balears
la constituïda per les Serres de Llevant, on GINÉS &
GINÉS (1989) es limiten a deixar constància de la pre-
sència de lapiaz i dolines. La regió de Migjorn apareix

A la Taula I es presenta, de manera molt resumida
documentada amb major extensió a DARDER (1930),
i esquemàtica, una visió general de les distintes illes i
ROSSELLÓ-VERGER (1964) i GINÉS & GINÉS (1995);
de les principals regions càrstiques de les Balears en
en aquestes publicacions es reuneixen diverses dades
relació a la presència i grau d’abundància dels tipus de
sobre lapiaz, dolines, barrancs càrstics i fins i tot petits
formes càrstiques de superfície més significatius: lapiaz,
pòlies, com és el cas de Ses Comes de Son Granada.
dolines, grans depressions càrstiques i canyons fluvio-
L’exocarst i el lapiaz del subarxipèlag de Cabrera, conti-
càrstics. Les dades que apareixen a la Taula I són ne-
nuïtat natural de les Serres de Llevant, va ser estudiat a
54

GINÉS (1993). I els costers carstificats de Sa Dragone-
ció a part mereixen les anomenades basses (FRAGA et
ra han estat objecte més recentment d’una recerca (GI-
al., 2010), que quan es desenvolupen sobre substrats
NÉS, 2001) sobre la tipologia del lapiaz en condicions
calcaris es poden considerar casos particulars –això
de clima semiàrid (Figura 1), per sota dels 500 mm de
sí, de grans dimensions– del que es coneixen com a
precipitació anual.
kamenitzas, una modalitat de lapiaz ben coneguda a la

Pel que fa a l’illa de Menorca, la diferenciació entre
bibliografia càrstica. També a distintes contrades del
les dues regions càrstiques, Tramuntana i Migjorn, es
Migjorn mallorquí, especialment al terme municipal de
manifesta amb molta claredat. A la banda de Tramun-
Llucmajor, les basses constitueixen un interessant feno-
tana, les calcàries i dolomies mesozoiques, que afloren
men exocàrstic que encara no compta amb cap estudi
principalment als voltants de la Badia de Fornells, mos-
de caire geomorfològic.
tren diversos exemples de dolines i lapiaz que ja varen

A les Pitiüses, el tret més destacable és l’existència
ser documentats per MONTORIOL-POUS & ASSENS-
de petits pòlies, com els de Corona i Albarca (Figura
CAPARRÓS (1957). En canvi, al Migjorn de Menorca
2), al nord de l’illa d’Eivissa (THOMAS-CASAJUANA
la representació de formes exocàrstiques és més com-
& MONTORIOL-POUS, 1953; VILÀ-VALENTÍ, 1961).
pleta, i inclou, a més del lapiaz cavernós característic
Alguns altres treballs, de caràcter general (RIBA et al.,
del carst eogenètic, dolines (GARCÍA-SENZ, 1985)
1976; PRATS, 2004), fan esment així mateix de lapiaz,
i depressions càrstiques de mides molt diverses i una
dolines i pòlies a la major de les illes Pitiüses. Finalment,
important sèrie de barrancs que es poden qualificar de
l’illa de Formentera no presenta formes exocàrstiques
canyons fluviocàrstics (GINÉS & FORNÓS, 2004). Men-
ressenyables.
Taula I: Distribució dels principals tipus de formes del carst de superfície
Table I: Distribution of the main types of exokarst landforms in the karst
a les distintes regions càrstiques de les Illes Balears. L’abun-
regions of the Balearic Islands. The relative abundance of the
dància relativa de cada tipologia a les regions càrstiques de l’ar-
different landforms in the main karst regions of the archipelago
xipèlag apareix indicada amb diferents colors.
is shown in the table.
55

Figura 2: Les depressions càrs-
tiques de Corona i Al-
barca destaquen com
els millors exemples de
pòlies dins el conjunt
del carst balear. Amb-
dós pòlies es localitzen
a Es Amunts, la part
més septentrional de
l’illa d’Eivissa. Aques-
ta imatge correspon al
PNOA-2008.
Figure 2: The Corona and Albarca
depressions stand out
from the whole Balea­
ric karst features as the
best examples of polje
landforms. Both are
located at the northern­
most part of Eivissa Is­
land, called Es Amunts.
This image corresponds
to PNOA­2008.
La Serra de Tramuntana de Mallorca i els seus excepcionals exemples
de lapiaz de mitjana muntanya
Condicionants geològics
les capes calcàries cap al SE. L’alternança repetitiva de
i bioclimàtics
calcàries i sediments margosos o argilosos subjacents,
a causa dels successius encavalcaments, contribueix al
característic perfil dentat asimètric que s’observa en les

La Serra de Tramuntana està situada al nord de l’illa
seccions transversals de la Serra de Tramuntana.
de Mallorca i consisteix en una abrupta cadena mun-

Els materials rocosos representats són bastant di-
tanyosa, de 90 km de llarg i 15 km d’ample, allargada
versos (margues, argiles, gresos, guixos, roques volcà-
en direcció NE-SW (Figura 3). El seu punt més elevat
niques...) encara que, amb molt d’avantatge, el rocam
és el Puig Major (1.445 m), comptant endemés amb al-
calcari és la litologia dominant tot al llarg de la serra
tres catorze pics que superen els 1.000 m d’altitud. Des
(FORNÓS & GELABERT, 1995). Específicament, els
del punt de vista geològic està constituïda per un com-
principals paisatges càrstics estan desenvolupats en
plex sistema de plecs i encavalcaments, originats per
calcàries micrítiques del Juràssic (Lias inferior) i en
esforços compressius produïts des del SE cap al NW.
conglomerats calcaris i calcarenites del Miocè inferior
Aquestes estructures foren el resultat d’un esdeveni-
(Burdigalià). Les roques d’ambdós estatges són molt
ment tectònic lligat a l’orogènia alpina –que tingué lloc
semblants pel que fa a la litologia i notablement pures:
entre l’Oligocè superior i el Miocè mitjà– de manera que
el residu insoluble oscil·la entre l’1 i el 10% (generalment
involucrà un seguit de roques, la majoria d’elles carbo-
<2%) i el contingut en Mg és sempre <4%. Les úniques
nàtiques, que abracen des del final del Paleozoic fins al
diferències entre elles són de caràcter textural; els dipò-
Miocè inferior (GELABERT, 1998). En termes generals,
sits del Miocè inferior són molt grollers –però suportats
l’estructura de la serra consisteix en un conjunt de làmi-
per una matriu micrítica– en comparació amb les calcà-
nes encavalcants, apilades cap al NW i amb una orien-
ries de gra fi del Juràssic. Les roques carstificables de la
tació NE-SW, que integren la part emergida del que es
Serra de Tramuntana són mecànicament dures, presen-
coneix com a Promontori Baleàric, el qual és de fet una
tant valors (obtinguts mitjançant el martell de Schmidt)
prolongació de les cadenes muntanyoses Bètiques. Les
que oscil·len entre 40 i 52.
estructures compressives alpines estan cobertes discor-

Els materials margosos del Triàsic (Keuper) juguen
dantment per sediments postorogènics que van des del
un paper important en el desenvolupament del carst. En
Miocè superior al Quaternari.
primer lloc, aquestes roques tenen una funcionalitat hi-

L’estructura geològica abans descrita, ha donat lloc
drogeològica rellevant donat que actuen com a substrat
a una successió d’alineacions muntanyoses, amb un re-
impermeable per a les circulacions hídriques subterrà-
lleu molt enèrgic, que presenta penya-segats en els seus
nies, a més de la contribució ja esmentada a la configu-
vessants septentrionals i pendents relativament suaus
ració estructural i topogràfica de la serra. Per altra ban-
als costers meridionals, degut al cabussament general de
da, aquests dipòsits margosos subministren abundants
56

Figura 3: Informació geogràfica sobre l’illa de Mallorca.
Figure 3: Geographical information on Mallorca island.
a: principals unitats lito-estructurals i situació de les localitats
a: main Mallorcan litho­structural units and situation of sites
citades en el text.
referred to in the text.
b: distribució dels valors mitjans anuals de precipitacions i
b: distribution of the average annual rainfall and temperature
temperatures.
values.
c: mapa hipsomètric simplificat.
c: simplified altimetry map.
materials esmicolats i desagregats que contribueixen,
cia de diferències notables en els valors de precipita-
amb les seves aportacions, al desenvolupament dels
cions i temperatures, lligades a l’altitud, determinen con-
sòls i conseqüentment al modelat subedàfic de molts
dicions microclimàtiques locals que van des d’ambients
dels camps de lapiaz.
humits a semiàrids.

El clima de l’àrea és típicament mediterrani (GUI-

Els pisos de vegetació que es troben a la regió ba-
JARRO, 1995), caracteritzat per una important sequera
lear estan relacionats amb la variabilitat ambiental im-
estival que s’estén de juny a setembre. Les precipita-
posada pels controls macro i microclimàtics ja esmen-
cions assoleixen els 1.400 mm/any en la part central de
tats. Els boscos densos d’alzines (Quercus ilex) són la
la serra, que inclou les seves màximes altures, decrei-
comunitat millor adaptada a les condicions relativament
xent fortament cap a la perifèria on se situen, de manera
humides, emperò estacionalment àrides, que dominen
gradual, les cotes més baixes de la cadena muntanyosa
en bona part de la serra. Els boscos discontinus de pi
(<500 mm/any, als extrems SW i NE); amb aquesta dis-
(Pinus halepensis) estan ben desenvolupats en els am-
posició del relleu de la serra, les precipitacions mostren
bients més secs, corresponents a les altituds baixes i
una distribució espacial coincident amb les cotes d’altitud
als indrets més perifèrics de l’àrea. Finalment, la línia de
(Figura 3). Les nevades són escasses i queden actual-
desaparició dels boscos se situa sobre els 800 m snm,
ment limitades als pics més elevats, durant tan sols uns
cota a partir de la qual els arbres són reemplaçats, als
pocs dies cada hivern. Les pluges tempestuoses intenses
cims carstificats, per formacions arbustives molt riques
(superiors als 250 mm en 24 hores) no són excepcionals,
en espècies endèmiques, on hi predominen els pulví-
en particular als mesos de tardor, degudes a irrupcions
nuls espinosos del Teucrietum subspinosi: el denominat
sobtades de masses d’aire fred –en les parts superiors i
“pis culminal baleàric”.
mitjanes de la troposfera– que arriben a una mar Medi-

Les terres de cultiu queden restringides als aflora-
terrània molt calenta després dels mesos d’estiu.
ments no carstificables (principalment les margues trià-

Les temperatures mitjanes anuals van des dels 12°
siques i cretàciques), encara que també hi destaquen
C, a les zones centrals de la serra, fins als 17° C d’in-
les espectaculars extensions de marges de pedra seca
drets com Formentor i Andratx, situats als punts extrems
que cobreixen els vessants calcaris per tal de facilitar
de la seva perifèria. La variabilitat estacional és notable,
el cultiu de l’olivera. Degut a la presència d’extensos
amb temperatures mitjanes els mesos d’hivern inferiors
camps de lapiaz a la Serra de Tramuntana, l’explotació
als 10° C i temperatures mitjanes que s’apropen als 25°
agrícola d’aquests paratges càrstics resulta minimitzada
C durant l’estiu. En termes generals, el clima de la Serra
per la manca de terres cultivables. Per aquesta raó, les
de Tramuntana és temperat, tal i com cal esperar de la
principals activitats humanes primàries han estat històri-
seva situació corresponent a una latitud mitjana, però
cament la ramaderia extensiva d’ovelles i cabres, com-
modificat per l’anomalia azonal que suposa la presència
binada amb la crema periòdica dels arbustos per tal de
de la mar Mediterrània. Dins d’aquest context, l’existèn-
promoure la renovació de les pastures (GINÉS, 1999b).
57

Formes elementals de lapiaz
a la Serra de Tramuntana


Les morfologies de lapiaz són sens dubte les formes
exocàrstiques més cridaneres i ubiqües a la Serra de
Tramuntana mallorquina (GINÉS & GINÉS, 1995). Par-
ticularment, les calcàries que afloren en la meitat nord-
oriental de l’àrea (entre les poblacions de Sóller i
Pollença) constitueixen grans extensions de roques nues
(Figura 4) en les quals s’estenen espectaculars camps
de lapiaz de manera continua al llarg de bastants km2.
Aquestes àrees de lapiaz mostren els seus millors exem-
ples a altituds moderades (entre 200 i 600 m snm), on
donen lloc freqüentment a terrenys gairebé intransitables
–localment coneguts com a esquetjars o rellars– escul-
pits en forma de crestes agudes i pinacles separats entre
sí per escletxes profundes. El ventall de micro i meso-
formes és remarcable (BÄR, 1989; BÄR et al., 1986; GI-
NÉS, 1990a, 1998; GINÉS & GINÉS, 2009), moltes de
les quals han atret l’atenció dels investigadors durant les
darreres dècades, tal i com s’anirà veient a continuació.

ESTRIES DE DISSOLUCIÓ
I ALTRES FORMES RELACIONADES


Començant per la més simple i conspícua morfologia
de dissolució, sens dubte és el rillenkarren la microforma
de lapiaz més investigada a les muntanyes de Mallorca,
essent pràcticament ubiqua en tota l’àrea (Figura 5). No
obstant això, aquesta forma de lapiaz –tal i com ha estat
definida per GINÉS (1996b, 2009)– té a la Serra de Tra-
Figura 4: Aspecte típic dels extensos camps de lapiaz existents en la
muntana un clar límit altitudinal que se situa al voltant
part central de la Serra de Tramuntana. La dolina que apareix
a la part inferior de la imatge és el Clot de l’Infern, situat a prop
dels 800 m snm. El rillenkarren consisteix en conjunts
del Torrent de Pareis, al municipi d’Escorca.
d’estries o petits canals rectilinis, d’amplada centimètri-
ca, que esculpeixen les crestes dels afloraments de roca
Figure 4: Typical appearance of extensive karrenfields in the heart of
Serra de Tramuntana. The doline at the bottom of the image is
nua. Una gran quantitat de publicacions s’han ocupat de
named Clot de l’Infern, being located near Torrent de Pareis,
la morfometria de les estries de dissolució en aquesta
at Escorca municipality.
Figura 5: Estries de lapiaz (rillen­
karren) ben desenvolu-
pades sobre calcàries
del Miocè inferior, a
la localitat de mitjana
muntanya de Mortitx
(Escorca).
Figure 5: Well developed rillen-
karren features in Lower
Miocene rocks at the
mid­mountain site of
Mortitx (Escorca).
58

regió (BORDOY & GINÉS, 1990; CROWTHER, 1998;
GINÉS, 1990a, 1996b, 1999a; MOTTERSHEAD, 1996;
LUNDBERG & GINÉS, 2009), aportant abundants da-
des que permeten establir límits de referència pel que fa
a la mida d’aquesta forma de lapiaz. Les mitjanes dels
paràmetres morfomètrics establerts per aquests autors
per al rillenkarren de diverses localitats de la serra són
les següents: l’amplada oscil·la entre 1,4 i 2,1 cm, la
seva llargada es mou entre 12 i 50 cm, mentre que la
fondària de les estries se situa entre els 2,8 i 6,3 mm.

Alguns dels paràmetres esmentats més a dalt es
mostren fortament dependents en relació a una variable
molt simple: l’altitud, i la corresponent gradació climàtica
que se’n deriva. Així, tant la llargada com la fondària del
rillenkarren presenten una clara correlació negativa amb
l’altitud (Figura 6), essent les estries de dissolució més
curtes i menys profundes segons ens apropem al límit
altitudinal dels boscos. Per altra banda, l’amplada és el
paràmetre més estable (GINÉS, 1996b; LUNDBERG &
GINÉS, 2009) donat que es mostra independent de l’alti-
tud. És convenient mencionar, no obstant això, l’existèn-
cia d’estries de dissolució més amples (de 2,5 a 4 cm)
que el típic rillenkarren, les quals queden restringides als
pics més alts de la serra, sempre a elevacions superiors
als 800 m. Aquestes morfologies han estat interpretades
com a estries de decantació (decantation flutes) relacio-
nades amb les precipitacions de neu (GINÉS, 1996b),
que òbviament foren més freqüents durant els esdeveni-
ments freds del Pleistocè. En aquest treball també es fa
referència a estries amples (amplada mitjana al voltant
dels 2,5 cm) que es donen en condicions ambientals
particulars, corresponents a boscos clarejats que pre-
senten una coberta parcial d’alzines (Quercus ilex). En
aquest darrer cas, la major mida de les gotes d’aigua
ocasionada per la coberta forestal seria responsable
d’aquesta anòmala amplada de les estries.

També han estat investigades altres propietats mor-
fològiques i evolutives del rillenkarren, en particular a la
molt coneguda localitat de Lluc, situada ben al cor de
la Serra de Tramuntana (altitud: 520 m snm; precipita-
cions mitjanes anuals: >1.000 mm). Per exemple, MOT-
TERSHEAD (1996) estudià les variacions en la secció
dels rillenkarren al llarg del seu perfil longitudinal, ob-
servant una correlació negativa entre la fondària de les
estries i l’angle del pendent de les superfícies rocoses.
Al mateix temps s’observà que la fondària s’incrementa
ràpidament cap a baix a partir de les crestes de la roca
–sobretot al llarg del terç superior de l’estria– decrei-
xent després més suaument, mentre que l’amplada es
manté constant en tot el perfil longitudinal; aquest fet
suggereix que la taxa més elevada d’aprofundiment de
l’estria es dóna en la seva part superior. Per altra banda,
CROWTHER (1998) va reportar una notable asimetria
Figura 6: Paràmetres morfomètrics del rillenkarren a la Serra de Tra-
en les seccions transversals del rillenkarren, les quals
muntana, representats en relació amb l’altitud de les localitats
semblen compostes per dues mitges seccions parabò-
mostrejades.


Longitud: valors mitjans de les 10 estries més llargues a les 45
liques independents. L’asimetria observada pot causar
localitats mostrejades. Fondària: valors mitjans a 14 localitats
una migració lateral dels conjunts de rillenkarren, con-
diferents (n=100 estries/localitat). Amplada: valors mitjans a
servant malgrat això la seva forma i dimensions degut a
26 localitats diferents (n=100 estries/localitat).
una mena d’equilibri dinàmic.
Figure 6: Morphometric parameters of rillenkarren in Serra de Tramun­

El coneixement actual del rillenkarren a Mallorca
tana plotted against elevation of the sampled localities.
posa de manifest que la seva morfometria és un indica-
Length: average values of the 10 longest flutes in 45 measured
dor ambiental molt efectiu, que reflecteix de manera fidel
sites. Depth: average values from 14 different localities (n=100
flutes/site). Width: average values from 26 different localities
gradients climàtics controlats per un factor merament
(n=100 flutes/site).
59

altitudinal: l’increment de precipitacions i, molt especial-
en planta és relativament rectilini. Aquestes àrees més
ment, la davallada de temperatura lligats a l’augment de
planeres dins el perfil del canals s’assemblen bastant
l’alçària de la localitat sobre el nivell del mar (GINÉS,
als trittkarren tal i com estan definits a la bibliografia
1990a, 1996b, 1999a; LUNDBERG & GINÉS, 2009).
germànica (BÄR et al., 1986); no obstant això, alguns

Un aspecte addicional interessant del rillenkarren és
autors prefereixen parlar simplement d’esglaons o plans
la participació de processos biocàrstics en el desenvolu-
esglaonats, distribuïts al llarg del perfil longitudinal dels
pament d’aquestes formes elementals. En aquest sentit,
rinnenkarren (CROWTHER, 1997). En aquesta publica-
FIOL et al. (1992, 1996) demostraren que la desagrega-
ció se suggereix que petits esglaonaments evolucionen
ció mecànica de petites partícules de roca calcària, arren-
aleatòriament a partir d’irregularitats menors de les su-
cades per l’impacte de les gotes de pluja, és un procés
perfícies rocoses, degut a la dissolució més lenta que
eficient que afecta el creixement del rillenkarren. Aquest
té lloc als segments horitzontals en comparació amb el
mecanisme de meteorització resulta fortament afavorit
major rebaixament que es dóna als trams de major pen-
per la presència d’algues que colonitzen –com a organis-
dent. Aquest comportament és atribuït a la major gruixa
mes endolítics– les superfícies rocoses, produint l’afebli-
de la làmina d’aigua que flueix per sobre dels esglaons
ment subseqüent de la seva estructura cristal·lina.
horitzontals, fet que propicia un rebaixament més lent
en comparació amb les parets subverticals dels canals,
on la gruixa de la làmina d’aigua és menor i la dissolució
CANALS DE DISSOLUCIÓ I FORMES ASSOCIADES
més eficient.

Quan els pendents de les superfícies rocoses són

Els canals de dissolució de diversos tipus i dimen-
menors de 30° els rinnenkarren estan també presents,
sions –generats pel flux de l’aigua sobre les superfícies
però associats amb un increment en la sinuositat dels
calcàries, i de mida decimètrica a mètrica– són comuns
canals. En aquest sentit, HUTCHINSON (1996) va ob-
allà on el lapiaz descobert configura el paisatge. La seva
servar increments de 0,3 als índex de sinuositat per
morfologia està fortament controlada per alguns efectes
cada 5° de disminució del pendent dels canals; així, va-
topogràfics a mitjana escala, com per exemple el pen-
lors de sinuositat propers a 1,0 corresponen a canals de
dent de les superfícies rocoses. Les morfologies més
pendent elevada (>35°), donant-se valors al voltant d’1,5
comunes són els canals que mostren seccions transver-
en els rinnenkarren de pendents més suaus (~25°). En
sals en forma d’embut (un tipus de rinnenkarren), incisos
àrees encara més planes, HUTCHINSON (1996) descriu
en major o menor mesura en els flancs de formes ma-
autèntics mäanderkarren en superfícies rocoses amb un
jors de lapiaz com són els pinacles (Figura 7).
pendent entre 7° i 14°.

A la serra, els canals de dissolució que presenten

En la gran majoria dels casos, els rinnenkarren ob-
un pendent superior als 35° al llarg del seu perfil lon-
servables avui en dia deriven de formes anteriors que
gitudinal són els més comuns, assolint normalment al-
s’iniciaren i evolucionaren parcialment sota una coberta
guns metres de llargària i fins a 0,5 m de fondària. Els
de sòl. Aquest fet és generalitzable a l’evolució de la
rinnenkarren d’aquestes característiques tenen el perfil
gran majoria de camps de lapiaz de la Serra de Tra-
longitudinal interromput freqüentment per segments de
muntana (GINÉS, 1990a, 1995; GINÉS & GINÉS, 1995,
pendent més suau (entre 5° i 20°) que poden tenir fins
2009), tal i com es veurà més endavant. En algunes lo-
a 1 m2 d’extensió, encara que el seu desenvolupament
calitats particulars (per exemple, a prop de les Basses
Figura 7: Típic paisatge càrstic de la Ser-
ra de Tramuntana (Muntanya,
Escorca), que popularment és
designat sota el terme d’esquet­
jar o rellar. Aquesta agrupació
característica de formes de la-
piaz és una combinació de rillen­
karren, trittkarren, rinnenkarren i
regenrinnenkarren, esculpides als
flancs de pinacles (spitzkarren)
que emergeixen per damunt d’un
bosc clarejat d’alzines. L’altitud
d’aquesta localitat és de 550 m
snm, i les precipitacions ultrapas-
sen els 1.000 mm/any.
Figure 7: Typical karst landscape in Serra de
Tramuntana (Muntanya, Escorca),
popularly designated as esquetjar
or rellar. This characteristic kar­
ren assemblage is a combination
of rillenkarren, trittkarren, rinnen-
karren and regenrinnenkarren
features, sculpturing the ridges
of pinnacles (spitzkarren) which
emerge over a cleared holm­oak
forest. Elevation of this site is 550
m a.s.l., and rainfall values sur­
pass 1,000 mm/yr.
60

Figura 8: Famós pinacle de lapiaz conegut popularment com Es Camell,
localitzat a les rodalies del santuari de Lluc (Escorca). Les ro-
ques calcàries són del Miocè inferior.
Figure 8: Famous camel­like pinnacle –popularly known as Es Camell–
existing in the karrenfields at the surroundings of Lluc monas­
tery (Escorca). Carbonate rocks are Lower Miocene in age.
de Mortitx, Escorca) s’observen canals de morfologia
completament arrodonida (rundkarren) separats per
crestes arrodonides de mida mètrica, que gairebé no
presenten la superposició de formes de lapiaz descobert
tals com els rillenkarren. Finalment, cal assenyalar que
les parets dels grans pinacles de lapiaz, i les escletxes
que els separen (grikes), estan intensament esculpides
per diversos tipus de canals verticals i estries amples,
tals com els regenrinnenkarren (estries de dissolució de
segon ordre, segons BÖGLI, 1980) i els wandkarren;
Figura 9: Espectaculars canals verticals de dissolució en les calcàries
aquestes formes contribueixen de manera destacable
juràssiques del massís d’Es Castellots (Escorca). L’altitud
a la individualització de grans piràmides o pinacles de
d’aquesta localitat és d’uns 500 m snm.
lapiaz (spitzkarren).
Figure 9: Spectacular vertical runnels in Jurassic limestones from Es

En general, els canals estan ben desenvolupats a
Castellots massif (Escorca). Elevation of this locality is around
alçàries compreses entre els 200 i els 800 m snm, on
500 m a.s.l.
es localitzen les millors localitats de lapiaz de la serra. A
majors altituds, algunes localitats (per exemple al massís
del Massanella) mostren rinnenkarren i mäanderkarren,

Les morfologies de dissolució que configuren
que es desenvolupen pobrament sobre superfícies no
aquests camps de lapiaz consisteixen en grans pina-
gaire inclinades i en relació amb la fusió d’acumulacions
cles rocosos piramidals –freqüentment de més de 100
locals de neu.
m2 de superfície i més de 5 m d’alçada– separats per
escletxes profundes, o grikes, les parets de les quals
estan esculpides per abundants canals verticals (Figu-
PINACLES, ESCLETXES I CAMPS DE LAPIAZ
ra 9). Els flancs dels pinacles estan modelats per grans
canals esglaonats, com els descrits a l’apartat anterior.

Fora de tot dubte, els exemples de lapiaz més es-
En detall, les crestes dels pinacles (i les crestes rocoses
pectaculars de Mallorca es donen en les elevacions
en general) exhibeixen un extensiu modelat a petita es-
calcàries del municipi d’Escorca, a la part central de la
cala on predominen els rillenkarren ben esmolats, que
Serra de Tramuntana (GINÉS, 1998; GINÉS & GINÉS,
contribueixen a crear ambients extremadament agrests
2009). En aquesta àrea, els camps de lapiaz constituei-
i inhòspits. L’eficiència hidrològica dels camps de lapiaz
xen paratges gairebé intransitables degut a que el des-
d’aquestes característiques és notable, ja que les preci-
envolupament d’un impressionant paisatge de pinacles
pitacions són infiltrades gairebé totalment mitjançant fis-
rocosos o spitzkarren és la característica dominant (Fi-
sures eixamplades per dissolució (grikes o kluftkarren).
gura 8). Algunes localitats destacables són, per exem-
El paratge conegut com Sa Mitjania –també al munici-
ple, la zona entre el santuari de Lluc i la possessió de
pi d’Escorca– és un exemple típic de territori amb una
Menut (dins un ambient d’alzinar clarejat) o d’altres in-
escorrentia superficial minimitzada per mor del desen-
drets com Mortitx o sa Calobra (en condicions més aviat
volupament del lapiaz, que està representat per grans
desforestades). Les localitats esmentades es localitzen
pinacles modelats per formes menors de dissolució i se-
sempre per davall dels 700 m snm, desenvolupant-se
parats entre sí per dolines, escletxes o grikes, i fins i tot
preferentment en els conglomerats i calcàries grolleres
avencs profunds (GINÉS, 1990b). Un recent treball so-
del Miocè inferior.
bre la morfometria dels pinacles de Sa Mitjania (GINÉS
61

et al., 2010) ha permès descriure amb criteris estadístics

Una altra microforma de lapiaz relacionada en cer-
les seves característiques i ha fet palesa l’existència de
ta mesura amb localitats àrides són els microcanals
grans pinacles, o penyals, que assoleixen superfícies
(rillensteine o microrills). Aquests canals molt fins, d’or-
superiors als 300 m2 i altures per sobre dels 10 m.
dre mil·limètric, s’observen abundantment als extrems

D’altra banda, les morfologies individuals que con-
més secs de la serra, sovint relacionats amb l’esprai
formen les extensions de pinacles de la Serra de Tra-
marí projectat durant les grans tempestes. No obstant
muntana mostren evidències clares de dissolució sub-
això, els microcanals de dissolució (GÓMEZ-PUJOL &
edàfica (Figura 10), la qual va tenir lloc durant els estadis
FORNÓS, 2009) també estan presents en condicions de
inicials de l’evolució d’aquests camps de lapiaz (GINÉS,
major humitat (camps de lapiaz situats entre 500 i 800
1990a, 1995, 1998; GINÉS & GINÉS, 2009). Aquesta
m snm), emperò associats amb aportaments hídrics en
herència subedàfica –corresponent al que també es de-
forma de rosada. A altituds majors, la forta colonitza-
nomina com a lapiaz subcutani o criptolapiaz– és ben
ció per líquens pot impedir la generació de microformes
evident en observar l’aparença arrodonida de les crestes
de lapiaz com són els microcanals (rillensteine), o fins
que formen els pinacles emergents i, fins i tot, l’aspecte
i tot estries de major mida com el rillenkarren (GINÉS,
rodonenc i suavitzat de la majoria dels rinnenkarren. El
1999a). Als cims més elevats, les superfícies rocoses
modelat subcutani recent és encara observable al fons
molt inclinades o subverticals apareixen esculpides per
de les escletxes que separen els pinacles. Aquestes he-
formes transversals al flux de l’aigua (transversal co­
rències subedàfiques resulten progressivament emmas-
ckling patterns), que consisteixen en patrons ondulants
carades, i en alguns casos s’esvaeixen gairebé del tot,
que ressemblen els ripples. Aquestes darreres morfolo-
en sobreimposar-se d’altres formes de dissolució prò-
gies es localitzen per damunt dels 1.000 m, amb preci-
pies de superfícies rocoses nues (rainpits, kamenitzas,
pitacions mitjanes anuals que superen els 1.000 mm i
rillenkarren, rinnenkarren...) tal i com ha estat descrit a la
inclouen nevades ocasionals.
localitat de Son Marc –entre Lluc i Pollença– per part de

Un aspecte interessant està relacionat amb la ru-
SMART & WHITAKER (1996).
gositat de les superfícies de roca, un tema que fou in-
vestigat en detall per CROWTHER (1996, 1997). Aquest
autor mesurà –amb una resolució aproximada d’1
mm– el que anomenava Mean Gradient Change (can-
vi mitjà del gradient) de les superfícies rocoses, trobant
els valors menors de rugositat (MGC = 6°) en les mor-
Figura 10: Formes de lapiaz remarcablement arrodonides i suaus (rund­
karren) observables en roques del Miocè inferior a Ses Bas-
ses de Mortitx (Escorca).
Figure 10: Clearly smoothed and rounded karren features (rundkarren)
observable in Lower Miocene rocks at Ses Basses de Mortitx
(Escorca).
ALTRES FORMES MENORS DE LAPIAZ

Les formes no lineals de lapiaz estan representades
per una àmplia varietat de tipologies, la distribució de
les quals presenta patrons ben diferents als descrits fins
Figura 11: Resultats de l’anàlisi geoecològic factorial de les agrupacions
ara. Per exemple, mentre la distribució geogràfica dels
de lapiaz de la Serra de Tramuntana, realitzat utilitzant 20
cocons de dissolució (kamenitzas) es caracteritza per la
descriptors morfològics dels tipus de lapiaz, així com les es-
seva ubiqüitat en els afloraments rocosos relativament
pècies vegetals característiques, a 100 localitats mostreja-
des.
plans, els pouets o rainpits tenen una presència res-


Les agrupacions que s’han pogut distingir són: OM: lapiaz
tringida als punts més àrids de la Serra de Tramuntana
mediterrani de mitjana muntanya; MS: lapiaz de la zona de
(GINÉS, 1999a; GINÉS & LUNDBERG, 2009). Concre-
cims; SA: lapiaz d’ambients semiàrids.
tament, els pouets centimètrics de dissolució són abun-
Figure 11: Results of the geo­ecological factorial analysis of karren
dants a la perifèria de la serra (GINÉS & GINÉS, 2009),
assemblages, performed using 20 morphological karren­
és a dir a les àrees situades a baixes altituds (<200 m
descriptors as well as the characteristic plant species from
snm; precipitacions anuals <700 mm) i, en particular, als
100 sampled sites.
The distinguished assemblages are: OM: optimum Mediter­
seus extrems SW i NE, com és el cas del famós paratge
ranean mid­mountain karren; MS: mountain summits karren;
turístic de Formentor.
SA: semi­arid karren.
62

Figura 12: Agrupació de formes
de lapiaz pròpia dels
cims més elevats de
les muntanyes mallor-
quines (>800 m snm).
En localitats com el
Puig de Massanella
(Escorca) les morfo-
logies
predominants
corresponen a un tipus
d’estries de lapiaz (de­
cantation flutes) més
amples que el rillenkar­
ren, així com a esclet-
xes eixamplades per
dissolució (kluftkarren).
Figure 12: Typical karren assem­
blage of the highest
summits of Mallorcan
mountains (>800 m
a.s.l.). At localities such
as Puig de Massanella
(Escorca) the predomi­
nant forms are a type
of solution flute wider
than rillenkarren (simi­
lar in some cases to
decantation flutes) as
well as kluftkarren.
fologies suaus com els esglaons plans (trittkarren) que
cífiques: precipitacions >800 mm/any, altitud compresa
apareixen dins dels grans rinnenkarren. Per altra banda,
entre 200 i 700 m snm, així com d’altres factors com per
la major rugositat es dóna en les formes de rillenkarren
exemple la presència de litologies adequades.
i rinnenkarren, amb valors de MGC de 8,8° i 11° res-

Una primera aproximació dirigida a definir les agru-
pectivament; aquests valors elevats són atribuïts al flux
pacions de formes de lapiaz observables a la Serra de
turbulent propi dels canals i estries de dissolució, en
Tramuntana fou establerta per GINÉS (1996a, 1999a).
comparació amb el flux laminar que té lloc als pendents
L’esmentat autor va mostrejar 100 localitats, al llarg de
més planers. Finalment, superfícies fortament corroïdes
tota la serra, utilitzant un mètode semiquantitatiu que té
i caracteritzades per una microtopografia molt aspra po-
en consideració tant l’abundància de 20 tipus elementals
den ser observades a les parts més àrides de la serra,
de lapiaz com les espècies vegetals característiques tro-
juntament amb abundants pouets (rainpits). En alguns
bades a cada localitat. Els descriptors de vegetació es
indrets, aquestes superfícies de forta aspror apareixen a
varen basar en la presència/absència d’algunes espè-
la zona supralitoral, associades a l’esprai marí. No hi ha
cies, considerades com a bons indicadors de la varia-
moltes dades disponibles sobre la rugositat en aquests
bilitat ambiental. Les dades foren tractades mitjançant
ambients costaners específics, de notable aridesa, però
anàlisi factorial de components principals (Figura 11), i
CROWTHER (1996) fa referència a valors alts de MGC
els resultats obtinguts donen suport a la distinció de les
(entre 15° i 25°) en el lapiaz supralitoral de la costa
tres agrupacions principals de formes de lapiaz que es
oriental de l’illa.
descriuen a continuació:
1- Lapiaz d’ambient semiàrid, caracteritzat per la
presència de pouets de dissolució (rainpits), mi-
Les agrupacions de formes
crocanals (rillensteine) i superfícies corroïdes irre-
gularment; correspon a localitats que es troben als
i el seu significat geoecològic
vessants exposats al sud, tot al voltant de la peri-
fèria de la serra (normalment <200 m snm), on les
precipitacions no assoleixen els 800 mm/any i les

L’observació dels paisatges càrstics de l’àrea estu-
associacions de plantes xèriques són dominants.
diada permet reconèixer diverses agrupacions parti-
2- Lapiaz mediterrani de mitjana muntanya, que des-
culars de formes de lapiaz, la distribució de les quals
taca per les llargues estries i els abundants canals
exhibeix marcades regularitats (GINÉS, 1990a). Per
de dissolució (rillenkarren i rinnenkarren), junta-
exemple, ja ha estat assenyalat a l’abundant bibliogra-
ment amb d’altres tipologies com són els trittkarren,
fia existent que les morfologies de dissolució dels cims
regenrinnenkarren, etc; totes elles integrades en un
més alts de la serra són bastant diferents d’aquelles que
espectacular lapiaz de pinacles o spitzkarren (Figura
es donen a elevacions menors, on s’assoleixen fins i
7). Aquesta agrupació se situa a localitats de mitja-
tot condicions climàtiques semiàrides. En aquest sentit,
na muntanya (200 a 800 m snm) amb precipitacions
qualsevol recorregut al llarg de la serra ens mostra que
que oscil·len al voltant dels 800 a 1.000 mm/any,
els camps de lapiaz millor desenvolupats es troben, en
principalment en exposicions al sud i associada en
el cas de Mallorca, en unes condicions ambientals espe-
bastants casos a boscos clarejats d’alzines.
63

Figura 13: Distribució de les agrupacions de formes de lapiaz, represen-
Figure 13: Distribution of the existing karren assemblages, shown on
tada sobre dos perfils idealitzats de la Serra de Tramuntana.
two idealized profiles of Serra de Tramuntana.


1: lapiaz semiàrid. 2: lapiaz mediterrani de mitjana muntanya.
1: semi­arid karren. 2: optimum Mediterranean mid­moun­
3: lapiaz dels cims de les muntanyes. 1b: lapiaz biocàrstic
tain karren. 3: mountain summits karren. 1b: semi­arid bio­
semiàrid. 3b: lapiaz biocàrstic de muntanya humida.
karstic karren. 3b: wet mountain biokarstic karren.
3- Lapiaz de la zona culminal, ben representat als

La distribució espacial d’aquestes cinc agrupacions
cims de la serra (>800 m snm en exposicions nord,
de formes de lapiaz està representada a la Figura 13
i >1.100 m en vessants orientades al sud), on les
utilitzant dues seccions idealitzades de la Serra de Tra-
precipitacions assoleixen valors superiors als 1.000
muntana. Aquest diagrama ens mostra com la localit-
mm/any incloent-hi algunes nevades hivernals.
zació dels camps de lapiaz més espectaculars (2) cor-
Aquesta agrupació està definida per la dominàn-
respon a les zones de la serra d’altitud mitjana; també
cia d’estries de decantació (més amples que el
sembla evident que els gradients climàtics relacionats
rillenkarren típic), escletxes eixamplades per dis-
amb el relleu topogràfic estan controlant la distribució
solució (kluftkarren), formes transversal ondulants
de les altres agrupacions de formes de lapiaz, tant al
(cockling patterns), juntament amb uns pocs canals
voltant de la perifèria de l’àrea (1, 1b) com als cims més
i exemplars de mäanderkarren (Figura 12). Des del
elevats de la cadena muntanyosa (3, 3b).
punt de vista de la vegetació, aquesta agrupació de
formes apareix lligada a una peculiar formació ar-
bustiva: el que s’anomena “pis culminal baleàric”.
Evolució dels camps de lapiaz

Les agrupacions enumerades més a dalt es com-
plementen amb dues associacions relacionades amb la
de la Serra de Tramuntana
variabilitat climàtica a petita escala lligada, per exemple,
a diferències de temperatura i humitat entre vessants
solejats i ombrejats, o a la disponibilitat de superfícies

En descriure les diferents formes de dissolució re-
rocoses que puguin ser colonitzades pels líquens. Per
presentades a la Serra de Tramuntana, s’ha emfatitzat
tant, cal distingir dues agrupacions addicionals de for-
diverses vegades l’origen subedàfic de la major part
mes de lapiaz caracteritzades per la meteorització bio-
dels camps de lapiaz. Aquest fet és inqüestionable en
càrstica:
la pràctica totalitat de les situacions ambientals que es
poden distingir a la serra; essent evident l’existència
1b- Lapiaz biocàrstic semiàrid, present a localitats amb
d’un primer estadi morfogenètic caracteritzat per un im-
precipitacions anuals inferiors als 800 mm, on mos-
portant desenvolupament de les formes de lapiaz sub-
tra formes de dissolució pobrament desenvolupa-
cutani, que s’haurien generat sota una pretèrita coberta
des i superfícies de roca colonitzades de manera
vegetal adaptada a les condicions climàtiques regionals
extensiva per líquens xèrics, tal i com succeeix a
i locals (GINÉS, 1998, 1999a; GINÉS & GINÉS, 2009).
l’àrea d’Andratx en l’extrem SW de la serra.
Una fase subsegüent consistiria en l’exhumació pro-
3b- Lapiaz biocàrstic de muntanya humida, restringit als
gressiva de les morfologies de criptolapiaz, generades
vessants humits i ombrejats, exposats al nord, dels
prèviament, com a resultat d’un balanç negatiu entre la
cims més alts de la serra (precipitacions >800 mm/
generació i la pèrdua de sòl (GINÉS, 1995); aquest se-
any), indrets on té lloc una intensa colonització de
gon estadi inclou la sobreimposició d’una gran varietat
líquens.
de formes de dissolució desenvolupades sobre la roca
nua (rillenkarren, rainpits, kamenitzas...).
64

Figura 14: Patrons observats en l’evolució dels camps de lapiaz de la
Figure 14: Patterns observed in the evolution of Serra de Tramuntana
Serra de Tramuntana.
karrenfields.


a: model evolutiu, en dos estadis, del desenvolupament dels
a: two­stage model of karren development and possible fac­
camps de lapiaz i possibles factors responsables dels pro-
tors responsible for deforestation and soil loss processes.
cessos de desforestació i pèrdua de sòl.
b: karren features distribution related to the retreat of Triassic


b: distribució de les formes de lapiaz en relació amb l’ero-
non­karstifiable materials from above the limestone, occur­
sió dels materials no carstificables del Triàsic, disposats per
ring at the front of main thrust sheets.
sobre de les calcàries en els fronts de les principals làmines
encavalcants.
65

Figura 15: Evolució dels camps
de lapiaz associats als
fronts de les estruc-
tures de làmines en-
cavalcants. Ambdues
imatges corresponen a
la Coma de ses Truges
(Escorca).


a: pinacles desenvo-
lupats en roques del
Miocè Inferior (costat
esquerre de la foto) que
emergeixen progressi-
vament a mesura que
augmenta la distància
en relació al contacte
amb els materials mar-
gosos suprajacents del
Triàsic (vessants amb
carritxeres al costat dret
de la foto).


b: detall del paisatge de
pinacles (spitzkarren),
corresponent al quadrat
vermell de la foto supe-
rior.
Figure 15: Karrenfield evolution
associated with the
fronts of thrust sheet
structures. Both images
are from Coma de ses
Truges (Escorca).
a: pinnacle features in
Lower Miocene rocks
(left side of the photo)
progressively emerging
with increasing dis­
tance from the contact
with overlying Triassic
marly materials (grassy
slopes at the right side
of the image).
b: detail of the resulting
spitzkarren landscape
(red square in the upper
photo).

SMART & WHITAKER (1996) empraren aquest ti-

En relació amb aquest model evolutiu dels camps
pus d’aproximació en estudiar les agrupacions de lapiaz
de lapiaz, que contempla dos estadis consecutius (dis-
existents a diferents elevacions sobre el fons de la vall
solució subcutània inicial seguida per la sobreimposició
de Son Marc, a prop de Pollença. En aquesta localitat,
de formes de lapiaz descobert), el problema principal
el desenvolupament de l’exocarst està caracteritzat pel
consisteix en deduir els factors responsables del balanç
rebaixament diferencial de les superfícies rocoses cober-
negatiu del sistema edàfic, el qual ocasiona l’exhuma-
tes de sòl, el qual té lloc preferentment al llarg de diàcla-
ció continuada de les formes de criptolapiaz prèviament
sis subverticals que separen les crestes rocoses allar-
generades. GINÉS (1995) proposà tres causes distintes
gades que emergeixen per sobre dels materials edàfics.
–però no excloents entre elles– que poden produir camps
Les pèrdues de sòl lligades a la incisió dels petits cursos
de lapiaz complexos, els quals comencen la seva gènesi
hídrics superficials ocasionen l’exhumació gradual de les
a partir de morfologies de lapiaz subcutani o criptolapiaz,
superfícies rocoses, amb la formació d’incipients estries
que evolucionen gradualment cap a les grans extensions
(rillenkarren) i cocons de dissolució (kamenitzas). Poste-
de roca nua presents avui en dia a la Serra de Tramunta-
riorment, els canals de major mida (rinnenkarren) es van
na (Figura 14a). Els mecanismes proposats són:
desenvolupant de manera progressiva als flancs rocosos
inclinats o subverticals, al mateix temps que es crea un
– Els períodes freds del Pleistocè podrien haver propi-
relleu ben diferenciat entre les crestes rocoses i les es-
ciat la degradació de les comunitats vegetals exis-
cletxes (grikes) on s’acumulen els materials edàfics.
tents, al temps que resultava també severament da-
66

nyada la cobertura edàfica. El reemplaçament dels
rents tipus de lapiaz està controlada pels gradients climà-
boscos per comunitats arbustives i herbàcies varen
tics que existeixen a la serra, els quals estan lligats al seu
estimular la degradació natural del perfil dels sòls, en
torn amb l’altitud, ja que les roques calcàries es disposen
particular a les parts més elevades de la serra.
des del nivell marí fins a 1.445 m d’alçària. La incidència
– L’activitat humana durant els darrers cinc mil·lennis
del biocarst és remarcable, sobretot en algunes situaci-
ha contribuït sens dubte a la regressió dels boscos
ons ecològiques específiques: la perifèria semiàrida de
d’alzines i de pins a l’illa. La pràctica tradicional de
la serra i, particularment, els vessants exposats al nord
prendre foc als arbustos, per tal de renovar les pastu-
de les muntanyes més elevades. Els camps de lapiaz ac-
res per a la ramaderia extensiva, ha estat una causa
tuals han evolucionat a partir de morfologies originades
històrica molt important pel que fa a la reducció de la
sota coberta edàfica, essent més tard exhumats mitjan-
coberta vegetal en el carst de Mallorca.
çant diversos processos de desforestació i pèrdua de sòl,
– Els espectaculars paisatges de pinacles de la part
fins a originar els espectaculars paisatges de pinacles de
central de la Serra de Tramuntana, es poden inter-
lapiaz característics de la part central de la serralada.
pretar com a resultat d’un mecanisme de “subsidèn-

La Serra de Tramuntana és una excel·lent localitat
cia” de la coberta edàfica i del mantell forestal en el
per a la investigació del lapiaz de les latituds mitjanes,
seu conjunt, sense que aquest procés es pugui quali-
gràcies a la gran varietat de condicions ambientals que
ficar d’autèntica desforestació. Més aviat es tractaria
es donen, així com a l’important –encara que relativa-
d’una tendència general de subsidència del bosc pro-
ment recent– impacte humà a la nostra illa.
moguda pel mateix procés de carstificació, el qual pro-
duiria importants pèrdues verticals de sòl a través del
propi massís càrstic. D’aquesta manera, el descens
simultani del sòl i de la coberta vegetal hauria estat el
Bibliografia
causant de la progressiva elevació dels pinacles de
lapiaz per damunt del nivell ocupat per l’estrat arbori.
BÄR, W.F. (1989): Atlas Internacional del Karst. Hoja 5: Lluc /
En relació amb aquest darrer punt cal assenyalar que
Sierra Norte (Mallorca). Endins, 14-15: 27-42. Palma.
BÄR, W.F.; FUCHS, F. & NAGEL, G. (1986): Lluc / Sierra Norte
els abundants residus insolubles, que es deriven de
(Mallorca) - Karst einer mediterranen Insel mit alpidischer
la meteorització dels materials margosos i argilosos
Struktur (UIS International Atlas of Karst Phenomena,
del Triàsic superior, juguen un important paper sub-
sheet 5). Zeitschrift für Geomorphologie N.F., Suppl. 59:
ministrant material de partida per a l’evolució sub-
27-48. Berlin.
edàfica dels camps de lapiaz durant el primer estadi
BÖGLI, A. (1976): Die wichtigsten Karrenformen der Kalkalpen.
de la seva formació (Figura 15). El retrocés de les
In: Gams, I. (ed.) Karst processes and relevant landforms.
capes del Triàsic superior –que freqüentment enca-
International Speleological Union, Symposium on karst
denudation. 141-149. Ljubljana.
valquen les calcàries del Juràssic i/o del Miocè infe-
BÖGLI, A. (1980): Karst hydrology and physical speleology.
rior– permet l’exhumació progressiva de les formes
Springer-Verlag. 284 pp. Berlin.
subcutànies de dissolució i la sobreimposició de mor-
BORDOY, M. & GINÉS, A. (1990): Observaciones morfomé-
fologies característiques del lapiaz descobert. El final
tricas sobre la profundidad de estrías de lapiaz (Rillen-
d’aquesta seqüència evolutiva correspon als camps
karren) en Mallorca. Endins, 16: 21-25. Palma.
de lapiaz de pinacles que se situen a les àrees més
BUEN, O. de (1905): Excursiones por Mallorca. Indicaciones
allunyades de la coberta Triàsica, els quals romanen
generales. Imprenta de Pedro Toll. 39 pàgs. València.
CROWTHER, J. (1996): Roughness (mm-scale) of limestone
exposats des de fa més temps a les condicions de
surfaces: examples from coastal and sub-aerial karren
dissolució superficial subaèria (Figura 14b).
features in Mallorca. In: FORNÓS, J.J. & GINÉS, A. (eds.)
Karren Landforms. Universitat de les Illes Balears. 149-
159. Palma.
CROWTHER, J. (1997): Surface roughness and the evolution of
Conclusions
karren forms at Lluc, Serra de Tramuntana, Mallorca. Zeit­
schrift für Geomorphologie N.F., 41 (3): 393-407. Berlin.
CROWTHER, J. (1998): New methodologies for investigating
rillenkarren cross-sections: a case study at Lluc, Mallorca.

Les Illes Balears constitueixen un arxipèlag ben re-
Earth Surface Processes and Landforms, 23: 333-344.
presentatiu dels bioclimes mediterranis, on abunden les
London.
litologies carbonàtiques amb tot el ventall de formes de
DARDER, B. (1930): Algunos fenómenos cársicos en la isla de
superfície pròpies del modelat càrstic: morfologies de
Mallorca. Ibérica, 33 (818): 154-156. Barcelona.
lapiaz, dolines i depressions en general, canyons fluvio-
FALLOT, P. (1922): Étude géologique de la Sierra de Major­
que
càrstics, etc.
. Impr. Béranger. 480 pàgs. París.
FIOL, L.; FORNÓS, J.J. & GINÉS, A. (1992): El rillenkarren:

Més concretament, l’exocarst és un element primor-
un tipus particular de biocarst? Primeres dades. Endins,
dial del paisatge en el cas de l’illa de Mallorca, que inclou
17-18: 43-49. Palma.
una important alineació muntanyosa de mitjana altitud –
FIOL, L.; FORNÓS, J.J. & GINÉS, A. (1996): Effects of biokars-
la Serra de Tramuntana– realment notable pels seus es-
tic processes on the development of solutional rillenkarren
pectaculars paisatges càrstics. Les calcàries del Juràssic
in limestone rocks. Earth Surface Processes and Land­
i del Miocè inferior, plegades durant l’orogènia alpina, han
forms, 21: 447-452. London.
FORNÓS, J.J. & GELABERT, B. (1995): Litologia i tectònica del
experimentat un intens modelat exocàrstic que ha donat
carst de Mallorca / Lithology and tectonics of the Majorcan
lloc a extensos camps de lapiaz (els esquetjars o rellars)
karst. In: GINÉS, A. & GINÉS, J. (eds.) El carst i les coves
caracteritzats per una gran riquesa en micro i mesofor-
de Mallorca / Karst and caves in Mallorca. Endins, 20 /
mes de dissolució. La distribució i morfometria dels dife-
Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 3: 27-43. Palma.
67

FRAGA, P.; ESTAÚN, I. & CARDONA, E. eds. (2010): Basses
FORNÓS, J.J.; OBRADOR, A. & ROSSELLÓ, V.M. (eds.)
temporals mediterrànies. LIFE BASSES: gestió i conser­
Història natural del Migjorn de Menorca: el medi físic i
vació a Menorca. Institut Menorquí d’Estudis, Col·lecció
l’influx humà. Mon. Soc. Hist Nat. Balears, 11: 259-274.
Recerca, 15. 679 pàgs. Maó.
Palma de Mallorca.
GARCÍA-SENZ, J.M. (1985): Estudio geomorfológico del karst
GINÉS, J. & GINÉS, A. (1989): El karst en las islas Baleares.
del Migjorn menorquín. Tesi de Llicenciatura. Departa-
In: DURÁN, J.J. & LÓPEZ, J. (eds.) El karst en España.
ment de Geodinàmica Externa i Hidrogeologia. Universitat
Sociedad Española de Geomorfología, Monografía 4: 163-
Autònoma de Barcelona. 51 pàgs. Inèdit.
174. Madrid.
GELABERT, B. (1998): La estructura geológica de la mitad oc­
GINÉS, J. & GINÉS, A. (2009): Mid-mountain karrenfields at
cidental de la isla de Mallorca. Instituto Tecnológico Geo-
Serra de Tramuntana in Mallorca Island. In: GINÉS, A.;
Minero de España. Col. Memorias. 129 pp. Madrid.
KNEZ, M.; SLABE, T. & DREYBRODT, W. (eds.) Karst
GINÉS, A. (1990a): Utilización de las morfologías de lapiaz
rock features. Karren sculpturing. Zalozba ZRC. Institut za
como geoindicadores ecológicos en la Serra de Tramunta-
raziskovanje krasa ZRC SAZU, Postojna. Carsologica, 9:
na (Mallorca). Endins, 16: 27-39. Palma.
375-390. Ljubljana, Eslovènia.
GINÉS, A. (1993): IX. Morfologies exocàrstiques. In: ALCOVER,
GÓMEZ-PUJOL, L. & FORNÓS, J.J. (2009): Microrills. In: GI-
J.A.; BALLESTEROS, E. & FORNÓS, J.J. (eds.) Història
NÉS, A.; KNEZ, M.; SLABE, T. & DREYBRODT, W. (eds.)
Natural de l’arxipèlag de Cabrera. C.S.I.C. - Editorial Moll.
Karst rock features. Karren sculpturing. Zalozba ZRC. Ins-
153-160. Palma de Mallorca.
titut za raziskovanje krasa ZRC SAZU, Postojna. Carsolo-
GINÉS, A. (1995): Deforestation and karren development in
gica, 9: 73-84. Ljubljana, Eslovènia.
Mallorca, Spain. In: BÁRÁNY-KEVEI, I. (ed.) Environmen­
GUIJARRO, J.A. (1995): Aspectes bioclimàtics del carst de
tal effects on karst terrains. Special issue of Acta Geo-
Mallorca / Bioclimatic aspects of karst in Mallorca. In: GI-
graphica Szegediensis. Homage to László Jakucs. 25-32.
NÉS, A. & GINÉS, J. (eds.) El carst i les coves de Mallorca
Szeged, Hongria.
/ Karst and caves in Mallorca. Endins, 20 / Mon. Soc. Hist.
GINÉS, A. (1996a): An environmental approach to the typology
Nat. Balears, 3: 17-26. Palma.
of karren landform assemblages in a Mediterranean mid-
HUTCHINSON, D.W. (1996): Runnels, rinnenkarren and mäan-
mountain karst: the Serra de Tramuntana, Mallorca, Spain.
derkarren: form, classification and relationships. In: FOR-
In: FORNÓS, J.J. & GINÉS, A. (eds.) Karren Landforms.
NÓS, J.J. & GINÉS, A. (eds.) Karren Landforms. Universi-
Universitat de les Illes Balears. 163-176. Palma.
tat de les Illes Balears. 209-223. Palma.
GINÉS, A. (1996b): Quantitative data as a base for the morpho-
LOZANO, R. (1884): Anotaciones físicas y geológicas de la isla
metrical definition of rillenkarren features found on lime-
de Mallorca. Excma. Diputación Provincial de Baleares.
stones. In: FORNÓS, J.J. & GINÉS, A. (eds.) Karren Lan­
Imprenta de la Casa de Misericordia. 68 pp. Palma.
dforms. Universitat de les Illes Balears. 177-191. Palma.
LUNDBERG, J. & GINÉS, A. (2009): Rillenkarren. In: GINÉS,
GINÉS, A. (1998): L’exocarst de la serra de Tramuntana de
A.; KNEZ, M.; SLABE, T. & DREYBRODT, W. (eds.) Karst
Mallorca. In: FORNÓS, J.J. (ed.) Aspectes geològics de
rock features. Karren sculpturing. Zalozba ZRC. Institut za
les Balears. Universitat de les Illes Balears. 361-389. Pal-
raziskovanje krasa ZRC SAZU, Postojna. Carsologica, 9:
ma.
185-210. Ljubljana, Eslovènia.
GINÉS, A. (1999a): Morfología kárstica y vegetación en la Serra
MARTEL, E.A. (1903): Les cavernes de Majorque. Spelunca, 5
de Tramuntana. Una aproximación ecológica. Unpublished
(32): 1-32. París.
Ph D Thesis. Departament de Biologia Ambiental, Univer-
MENSCHING, H. (1955): Karst und Terra-Rossa auf Mallorca.
sitat de les Illes Balears. 581 pp + 70 làms. Palma.
Erdkunde, 9: 188-196. Bonn.
GINÉS, A. (1999b): Agriculture, grazing and land use changes
MONTORIOL-POUS, J. & ASSENS-CAPARRÓS, J. (1957):
at the Serra de Tramuntana karstic mountains. Intern.
Estudio geomorfológico e hidrogeológico del karst de la
Journal Speleol., 28 B (1/4): 5-14. Bologna.
península de s’Albufereta (Fornells, Menorca). Rass. Esp.
GINÉS, A. (2001): Fenòmens càrstics i delimitació de biòtops
Italiana, 9 (1): 3-48. Como, Itàlia.
singulars a l’illa de Sa Dragonera. Memòria del projecte
MOTTERSHEAD, D.N. (1996): A study of solution flutes (Ri-
d’investigació, Parc Natural de Sa Dragonera. 27 pàgs +
llenkarren) at Lluc, Mallorca. Zeitschrift für Geomorpholo­
60 fotos. Inèdit.
gie N.F., Suppl. 103: 215-241. Berlin.
GINÉS, A. (2009): Karrenfield landscapes and karren landforms.
PRATS, J.A. (2004): Al nord, es Amunts: geografia física. In:
In: GINÉS, A.; KNEZ, M.; SLABE, T. & DREYBRODT, W.
MARÍ, M. (ed.) Es Amunts d’Eivissa: vida, cultura i paisat­
(eds.) Karst rock features. Karren sculpturing. Zalozba
ge. Grup d’Estudis de la Naturalesa - GOB Eivissa: 25-35.
ZRC. Institut za raziskovanje krasa ZRC SAZU, Postojna.
Eivissa.
Carsologica, 9: 13-24. Ljubljana, Eslovènia.
RIBA, O.; de BOLÒS, O.; PANAREDA, J.M.; NUET, J.M. & GO-
GINÉS, A. & GINÉS, J. (1995): Les formes exocàrstiques de
SÀLBEZ, J. (1976): Geografia Física dels Països Catalans.
l’illa de Mallorca / The exokarstic landforms of Mallorca is-
KETRES editora. 226 pàgs. Barcelona.
land. In: GINÉS, A. & GINÉS, J. (eds.) El carst i les coves
ROSSELLÓ-VERGER, V.M. (1964): Mallorca, El Sur y Sures­
de Mallorca / Karst and caves in Mallorca. Endins, 20 /
te. Cámara Oficial de Comercio Industria y Navegación de
Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 3: 59-70. Palma.
Palma de Mallorca. Gráficas Miramar. 553 pàgs. Palma
GINÉS, A. & LUNDBERG, J. (2009): Rainpits: an outline of the-
de Mallorca.
ir characteristics and genesis. In: GINÉS, A.; KNEZ, M.;
SMART, P.L. & WHITAKER, F.F. (1996): Development of karren
SLABE, T. & DREYBRODT, W. (eds.) Karst rock features.
landform assemblages - a case study from Son Marc,
Karren sculpturing. Zalozba ZRC. Institut za raziskovanje
Mallorca. In: FORNÓS, J.J. & GINÉS, A. (eds.) Karren Land­
krasa ZRC SAZU, Postojna. Carsologica, 9: 169-183. Lju-
forms. Universitat de les Illes Balears. 111-122. Palma.
bljana, Eslovènia.
THOMAS-CASAJUANA, J.M. & MONTORIOL-POUS, J. (1953):
GINÉS, A.; GINÉS, J. & MIRALLES, P.M. (2010): Anàlisi mor-
Resultados de una campaña geoespeleológica en la isla
fomètrica del carst de pinacles mediterrani de sa Mitjania
de Ibiza (Baleares). Speleon, 4 (3-4): 219-256. Oviedo.
(Escorca, Mallorca). Endins, 34: 109-124. Palma.
VILÀ-VALENTÍ, J. (1961): El polje de Santa Inés o Corona (Ibi-
GINÉS, J. (1990b): El modelat càrstic de sa Mitjania (Escorca,
za). Speleon, 12 (1-2): 55-65. Oviedo.
Mallorca). Endins, 16: 17-20. Palma.
WINKLER, A. (1926): Morphologisch-Geologische Beobachtun-
GINÉS, J. & FORNÓS, J.J. (2004): 16. Caracterització del carst
gen auf Mallorca. Zeitschrift für Geomorphologie, 2: 171-
del Migjorn: la seva contribució al modelat del territori. In:
183. Leipzig, Alemanya.
68