La fauna aqu�tica dels h�bitats anquihalins i dol�aqu�coles de les cavitats balears
ENDINS, 35 / Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 17: 257-268
ISSN 0211-2515. Mallorca, 2011
LA FAUNA AQUÀTICA DELS HÀBITATS ANQUIHALINS I
DOLÇAQUÍCOLES DE LES CAVITATS BALEARS
per Francesc GRÀCIA 1, 2 i Damià JAUME 3
Abstract

This paper discusses the aquatic troglobiontic taxa discovered mostly since 1987 in the Balearic Islands, with some
brief comments, if appropriate, on its general distribution pattern. At the same time, some mention is made about species
from the interstitial environment. The last two decades have represented a qualitative leap in the knowledge of the aquatic
fauna from the coastal caves of the Balearic Islands, thanks to advances in taxonomy conducted by two local renowned
zoologists: Damià Jaume and Joan Lluís Pretus. The description of numerous endemic species, including thalasso-stygo-
biontic organisms (marine aquatic troglobionts), has experienced a really remarkable growth. The task of speleo-divers,
exploring the underwater caves of the archipelago, has allowed the discovery of completely drowned underground systems
with huge and unexpected dimensions. In this manner, the faunistic researches have not been limited to the cave pools,
but also to underwater passages whose depths exceed 30 m, developing even kilometres away from the cave entrances.
The main contribution, besides the discovery of some new genus and species, has been exploring, surveying and studying
these habitats. Groundwaters, either occupying the marine interstitial environment or located inland and accessible only by
caves and wells, as well as those in river-beds and floodplains (hyporheic environment) tend, by their relative isolation, to
host a large number of endemic species. A lot of them belong to primitive lineages, often unknown at the surface, and they
should be considered as phylogenetic or biogeographic relics. It is, therefore, an extremely relevant fauna both from the
scientific point of view as well as regarding conservation. Finally, the faunistic register from anchialine and freshwater cave-
habitats of the Balearic Islands is presented, together with the inventory of strictly subterranean species of crustaceans.
Resum

En aquest treball es comenten els tàxons aquàtics exclusivament subterranis descoberts principalment d’ençà de
1987 a les Illes Balears, amb alguna breu observació, si escau, sobre el seu patró de distribució general. També es fa al-
guna menció d’espècies del medi intersticial. Les dues darreres dècades han suposat un salt qualitatiu en el coneixement
de la fauna aquàtica de les coves costaneres de les Illes Balears, gràcies als avenços taxonòmics que portaren a terme
dos zoòlegs illencs: Damià Jaume i Joan Lluís Pretus. La descripció de nombroses espècies endèmiques, incloent-hi
organismes talassoestigobis (troglobis aquàtics marins), ha experimentat un espectacular creixement. La tasca dels es-
peleòlegs especialitzats en l’exploració de les cavitats submergides ha permès descobrir sistemes subterranis totalment
submergits de dimensions inesperades i gegantines. Això ha fet que es prospectàs no només els llacs de les cavitats, sinó
també les galeries sotaiguades fins a fondàries superiors als 30 m i a distàncies quilomètriques de les entrades. La prin-
cipal aportació, a més a més de la troballa d’alguns nous gèneres i espècies, ha estat la d’explorar, topografiar i estudiar
aquests hàbitats. Les aigües subterrànies, tant les que ocupen el medi intersticial marí com les que es troben situades terra
endins, accessibles únicament per coves i pous, o les de llits de rius i planes al·luvials (medi hiporreic) acostumen, per llur
relatiu aïllament, a hostatjar un bon nombre d’endemismes. Molts pertanyen a llinatges primitius, sovint desconeguts a la
superfície, i cal considerar-los com relíquies filogenètiques o biogeogràfiques. Es tracta, doncs, d’una fauna extremament
rellevant des del punt de vista científic, a més del de la conservació. Finalment es comenta el catàleg faunístic de les
cavitats amb hàbitats anquihalins i amb hàbitats dolçaquícoles de les Balears i l’inventari de les espècies estrictament
subterrànies de crustacis.
Resumen

En este trabajo se comentan los taxones acuáticos exclusivamente subterráneos descubiertos principalmen-
te desde 1987 en las Islas Baleares, con alguna breve observación, si procede, sobre su patrón de distribución ge-
neral. También se hace alguna mención de especies del medio intersticial. Las dos últimas décadas han supuesto un
salto cualitativo en el conocimiento de la fauna acuática de las cuevas costeras de las Islas Baleares, gracias a los
avances taxonómicos que llevaron a cabo dos zoólogos isleños: Damià Jaume y Joan Lluís Pretus. La descripción de
numerosas especies endémicas, incluyendo organismos talassoestigobiontes (troglobios acuáticos marinos), ha expe-
rimentado un espectacular crecimiento. La tarea de los espeleólogos especializados en la exploración de las cavidades
sumergidas ha permitido descubrir sistemas subterráneos totalmente inundados de dimensiones inesperadas y gigan-
tescas. Esto ha hecho que se prospectase no sólo los lagos de las cavidades, sino también las galerías subacuáticas
hasta profundidades superiores a los 30 m y a distancias kilométricas de las entradas. La principal aportación, ade-
más del hallazgo de algunos nuevos géneros y especies, ha sido la de explorar, topografiar y estudiar estos hábitats.
Las aguas subterráneas, tanto las que ocupan el medio intersticial marino como las que se encuentran situadas tierra
adentro, accesibles únicamente por cuevas y pozos, o las de los lechos de ríos y llanuras aluviales (medio hiporreico)
acostumbran, por su relativo aislamiento, a albergar un buen número de endemismos. Muchos pertenecen a linajes primi-
tivos, a menudo desconocidos en la superficie, y hay que considerarlos como reliquias filogenéticas o biogeográficas. Se
trata, pues, de una fauna extremadamente relevante desde el punto de vista científico, además del de la conservación.
Finalmente se comenta el catálogo faunístico de las cavidades con hábitats anquihalinos y con hábitats dulceacuícolas de
las Baleares y el inventario de las especies estrictamente subterráneas de crustáceos.
1
Grup Nord de Mallorca (GNM). Pollença. email: xescgracia@yahoo.es
3
Institut Mediterrani d’Estudis Avançats IMEDEA (CSIC-UIB). C/Mi-
2
Karst and Littoral Geomorphology Research Group. Universitat de
quel Marquès, 21, 07190 Esporles, Illes Balears. email: d.jaume@
les Illes Balears (UIB). email: joan.fornos@uib.cat
uib.es
257

Introducció
Les Balears posseeixen cavitats amb hàbitats aquà-
oberta (GINÉS, 2002). El terme anquihalí deriva del grec
tics dolçaquícoles no litorals, com són les coves cons-
anchialos, que significa precisament “proper al mar”. En-
tituïdes per galeries de drenatge, formes endocàrsti-
cara que algunes d’aquestes coves, com és el cas del
ques generades per la dissolució i erosió per part de
sistema Gleda-Camp des Pou, s’endinsen quilòmetres
les aigües d’origen meteòric infiltrades en els massissos
terra endins. Les Balears presenten una gran riquesa
càrstics. Les cavitats, actives hidrològicament, es veuen
d’aquests ambients anquihalins i de fauna estigobionta;
recorregudes per petits rius subterranis, almenys en part
de fet es localitzen les coves anquihalines més grans co-
del trajecte. Es troben presents a la serra de Tramunta-
negudes en tot el continent europeu: el sistema Gleda-
na de Mallorca i a la part central del Migjorn de Menorca
Camp des Pou i la cova des Pas de Vallgornera, a més
(Fig. 1). A més a més, s’ha de tenir ben present l’exis-
a més de moltes altres cavitats litorals que constitueixen
tència de nombrosos gours amb aigua que poden conte-
també hàbitats anquihalins extraordinaris. Al treball de
nir fauna dolçaquícola i que es poden trobar a qualsevol
JAUME & GRÀCIA (2006) se citaven 57 estacions an-
tipus de cavitat de les Balears.
quihalines a les Balears (61 si es consideren per sepa-
L’altre ambient aquàtic de les coves illenques, molt
rat els sistemes formats per diverses coves). Les dimen-
més ben representat i molt característic de les cavitats
sions de les parts submergides oscil·larien entre els més
de la franja litoral de les Balears, és el medi anquiha-
de 13 km del sistema Gleda-Camp des Pou fins a coves
lí. El terme de cavitat anquihalina, en el sentit en què
a les quals amb prou feines trobam llacs de pocs cen-
ha estat redefinit per SKET (1986), és el de “qualsevol
tímetres de fondària. ARNAU et al. (2008) incrementen
tipus d´aigua dins roques costaneres caracteritzades per
la llista amb dues estacions més: la cova de na Megaré
una considerable macroporositat i per la influència de
i la cova des Màrmol, a Ciutadella de Menorca. Final-
la mar”. Es tracta de les cavitats d’aigua salabrosa o to-
ment, GRÀCIA et al. (2010b) permeten afegir la cova
talment marina, coves costaneres per tant, però sense
des Coloms de Cala Varques, o cova des Coloms 2. Per
tenir necessàriament una connexió directa amb la mar
la qual cosa actualment el nombre d’estacions anquiha-
Figura 1: La font des Verger (Sóller, Mallorca) constitueix una de les
Figure 1: The Font des Verger (Sóller, Mallorca) is one of the most outstan-
principals cavitats freàtiques no litorals de les Balears i exem-
ding non-littoral phreatic caves in the Balearic Islands, as well as
ple d’hàbitat dolçaquícola (Foto: M. A. Perelló).
an example of freshwater cave habitat. (Photo: M. A. Perelló).
258

lines seria de 59, ja que s’ha unificat la cova de sa Gle-
da i l’avenc des Camp des Pou (GRÀCIA et al., 2010a)
en una única estació (sistema Gleda-Camp des Pou).
El seu nombre seria 64 si es consideren per separat els
sistemes formats per diverses entrades. Les darreres
legislacions, encara en fase de tramitació, consideren
aquests hàbitats com a zones humides i consten del ma-
teix grau de protecció.
En aquest treball s’ofereix un repàs, que no és ex-
haustiu, dels tàxons exclusivament subterranis desco-
berts principalment d’ençà de 1987 a les Illes Balears,
amb algun breu comentari, si escau, sobre el seu pa-
tró de distribució general. També es fa alguna menció
d’espècies del medi intersticial. El pes específic dels dos
ambients aquàtics és molt diferent, ja que encara que
comparteixen algunes espècies, hi ha un gran desequili-
bri en favor dels hàbitats anquihalins que deixa a l’hàbi-
Figura 2: Femella ovígera de l’isòpode endèmic estigobiont Typhlociro-
lana moraguesi Racovitza, 1905 (Foto: M. Vadell).
tat dolçaquícola pendent d’un estudi molt més profund.
Una part important de la informació faunística prové de
Figure 2: Ovigerous female of the endemic stygobiontic isopod Typhlo-
JAUME (2010).
cirolana moraguesi Racovitza, 1905 (Photo: M. Vadell).
Damià Jaume i Joan Lluís Pretus. Aquest renovat inte-
Història de les recerques
rès per la taxonomia dels crustacis aquàtics balears té
un destacable precedent en la redescripció de Bogidiella
balearica realitzada per STOCK & ILIFFE (1987), dos
Les contrades calcàries del nostre país, amb una im-
dels més prestigiosos especialistes en fauna anqui-
portant incidència dels fenòmens càrstics, han estat his-
halina. Els darrers temps han estat particularment rics
tòricament un centre de primer ordre per al desenvolu-
en descobriments, sobretot a partir de dos treballs que
pament de la zoologia subterrània. Només cal esmentar
inicien una trajectòria que ha permès ampliar molt els
els estudis pioners del científic romanès Emil Racovitza
coneixements existents (PRETUS & STOCK, 1990 i
(1868-1947) a les coves del Drac (Manacor), al comen-
JAUME, 1993). La descripció de nombroses espècies
çament del segle XX, que van permetre el descobriment
endèmiques, incloent-hi organismes talassoestigobis
de l’isòpode Typhlocirolana moraguesi (Fig. 2).
(troglobis aquàtics marins), ha experimentat un espec-
Durant molt de temps els llacs de les coves costane-
tacular creixement –més d’una vintena de noves espè-
res de les Illes Balears varen romandre sense prospec-
cies– des de la descripció de Psammogammarus burri,
cionar, fins a la campanya bioespeleològica francesa
una de les primeres troballes que es varen començar
de 1960 a Menorca que va permetre l´estudi d´alguns
a efectuar a les aigües subterrànies del Parc Nacional
crustacis de la cova de s´Aigo. Així, a finals de la dèca-
de l´Arxipèlag de Cabrera (JAUME & GARCIA, 1992;
da dels 60 només es coneixien tres espècies de crusta-
JAUME, 1993).
cis aquàtics (Typhlocirolana moraguesi, Metacrangonyx
L’exploració científica del medi aquàtic subterrani en
longipes i Salentinella angelieri) i només es disposava
terres de les Illes Balears ha estat molt important les
de dades faunístiques dels llacs salabrosos de quatre
últimes dècades, cosa que s’ha reflectit en el descobri-
coves de Mallorca i Menorca (coves del Drac, coves
ment de nombroses espècies de crustacis noves per a
dels Hams, cova de sa Sínia i cova de s´Aigo de Ciu-
la ciència. La majoria d’aquests nous tàxons provenen
tadella). Les campanyes de la Mission Biospéologique
d’un medi molt peculiar: les denominades cavernes
C. Dragan els anys 1970 i 1971 varen afegir algunes
anquihalines. La tasca dels espeleòlegs especialitzats
noves dades carcinològiques, així com el descobriment
en l’exploració de les cavitats submergides ha permès
de Bogidiella balearica.
descobrir sistemes subterranis totalment sotaiguats
L´important desenvolupament de l´espeleologia ma-
de dimensions inesperades i gegantines. Així, i a tall
llorquina va permetre millorar molt el coneixement bio-
d’exemple, el sistema Gleda-Camp des Pou (Manacor)
geogràfic i ecològic d´aquests ambients cavernícoles,
té més de 13,5 km de passatges totalment submergits,
tan ben representats a les Balears, tot i ampliant les re-
i la cova des Pas de Vallgornera (Llucmajor) més de 67
cerques a trenta cavitats (GINÉS & GINÉS, 1977) i des-
km, dels quals 10.200 m corresponen a galeries total-
crivint les característiques físiques i ecològiques dels
ment submergides, a més de centenars de metres de
llacs (GINÉS, 1982). Es varen obtenir perfils verticals de
llacs de gran recorregut (GRÀCIA et al., 2009). Altres
salinitat i es va introduir el concepte de llac glacioeustà-
aspectes a destacar la darrera dècada, que han influït
tic per tal d´explicar l´origen d´aquestes masses d´aigua
de manera notable en el coneixement de les cavitats de
hipogees des d´un punt de vista geomorfològic.
la franja litoral, han estat les convocatòries d’ajuts per a
El següent salt qualitatiu en el coneixement de la
projectes de Conservació de la Biodiversitat de l’Obra
fauna aquàtica de les coves costaneres de les Illes Bale-
Social de “SA NOSTRA”, que s’han atorgat al Grup Nord
ars es pot fixar en els avenços taxonòmics que portaran
de Mallorca d’ençà de 2001. La secció d’espeleobus-
a terme durant la dècada dels 90 dos zoòlegs illencs:
seig del GNM, amb la col·laboració de la determinació
259

hàbitat anquihalí amb un recorregut subaquàtic similar a
la cova de sa Gleda. És notori remarcar que mentre al
sistema Gleda-Camp des Pou són 12 les espècies de
crustacis citats, a la cova des Pas de Vallgornera només
s’han citat 3 espècies malgrat emprar la mateixa meto-
dologia de captures faunístiques.
Característiques principals
de les cavitats amb hàbitats
anquihalins

L’estabilitat ambiental, l’obscuritat permanent i l’oli-
gotròfia són característiques d’aquestes coves, la qual
cosa ha servit per establir paral·lelismes entre aquests
ambients i els corresponents a les grans profunditats
marines. Les condicions ambientals són d’una gran influ-
ència marina, manifesta per la composició iònica majori-
Figura 3: Perfil de Salinitat (‰) de la cova Genovesa, cavitat amb hà-
tària de l’aigua, amb preponderància del clorur de sodi,
bitat anquihalí a on es poden distingir-se clarament diverses
masses d’aigua amb salinitats ben diferenciades.
i també en les oscil·lacions de la massa d’aigua de les
cavitats, d’acord amb les oscil·lacions del mar exterior,
Figure 3: Salinity profile (‰) corresponding to Cova Genovesa, anchia-
tot i que més apaivagades. No obstant això –i per aquest
line cave where diverse water masses with well-differentiated
salinities can be clearly distinguished.
motiu es consideren anquihalines– aquestes coves i les
masses d’aigua que contenen, ja que generalment sols
reben aigua de mar per infiltració a través de la roca. En
taxonòmica del Dr. Damià Jaume, ha fet que es pros-
el cas de coves amb connexió directa amb la mar, les
pectàs no només els llacs de les cavitats, sinó també les
aportacions d’aigua per infiltració pel sostre de la cavitat
galeries sotaiguades fins a fondàries superiors als 30 m
o per aports d’aigües freàtiques més o manco dolces, di-
i a distàncies quilomètriques de les entrades. Les apor-
ferencien les coves submarines ordinàries de les coves
tacions han estat, a més a més de la troballa d’alguns
litorals com a hàbitats anquihalins. Els casos concrets
nous gèneres i espècies, l’estudi de la distribució de la
de la cova des Coll i la cova des Drac de Cala Santanyí
fauna al llarg de les cavitats i d’explorar, topografiar i do-
en serien bons exemples de cavitats anquihalines però
cumentar aquests hàbitats. També s’han fet els estudis
amb accés més o menys directe a la mar, ben diferen-
morfològics i sedimentològics de les cavitats, així com
ciades de les coves submarines pròpiament dites.
la realització de perfils hídrics des de la superfície dels
A les cavitats s’estableix una columna d’aigua perma-
llacs fins als llocs més pregons de les columnes d’aigua.
nentment estratificada, que té fins a 5 capes de diferent
S’han localitzat i explorat més de 40 km de galeries sot-
salinitat (GRÀCIA et al., 2007). Aquestes capes, estan
aiguades d’ençà de 1994 que han fet canviar l’aprecia-
disposades en un ordre de menor a major salinitat, a cau-
ció que es tenia de les coves litorals de Mallorca i que
sa de la diferent densitat. Els canvis de salinitat al llarg
les situen com a referent a nivell internacional.
de la columna d’aigua es produeixen a zones de transició
La prospecció sistemàtica d’aquests ambients ha
(mescla) denominades haloclines o picnoclines (Fig. 3).
permès veure la diferent localització d’aquesta fauna en
funció de les cavitats i les característiques pròpies de
cadascuna. En aquest sentit, a GRÀCIA et al. (2003b) i
GRÀCIA et al. (2005) s’estudia la distribució de les es-
Aspectes biogeogràfics
pècies de crustacis i de fauna sèssil al llarg de les coves
i en funció de la profunditat. La distribució de la fauna
en funció de la distància a la mar es veu a GRÀCIA et
Un dels trets més distintius dels tàxons anquihalins,
al. (2005). L’efecte d’alteració de la distribució de la fau-
pobladors d’aquests ambients, és llur patró de distribu-
na carcinològica a causa de la contaminació per un pou
ció general, desconcertant a primer cop d’ull: totes les
negre es tracta a GRÀCIA et al. (2003b). Un recull de
espècies d’un mateix gènere es coneixen en illes sepa-
les cavitats com a hàbitats anquihalins de les Balears i
rades per conques oceàniques senceres a més de grans
del llistat de les espècies estigobionts es va publicar a
masses continentals; a les Balears, Yucatán i Nova Ca-
JAUME & GRÀCIA (2006) a on es fa referència també
ledònia, per exemple. La distribució de les espècies vica-
a alguns aspectes destacats de les cavitats i una ava-
riants termòfiles en coves molt allunyades entre si pren
luació de l’estat de conservació. Cal també esmentar
sentit si traslladam la seva distribució actual sobre un
que a GRÀCIA et al. (2009) es destaca des del punt
mapa de paleolínies de costa de fa cent milions d’anys,
de vista faunístic la pobresa de fauna anquihalina de la
és a dir, sobre les costes de la primigènia mar de Tethys.
cova des Pas de Vallgornera, a on únicament s’han po-
Aleshores es comprova com totes les localitats on s’han
gut localitzar 3 espècies a una cavitat que constitueix un
trobat les espècies objecte de l’estudi se situen a les
260

aigües somes de la mar de Tethys, una mar circumtropi-
cal avui extinta que s’estenia per l’Equador entre 120 i 20
milions d’anys enrere. Es tracta, per tant, dels exponents
d’una fauna relicta, típica d’aigües tropicals i somes. La
primera conseqüència que se n’extreu és que aquestes
espècies són molt “antigues”, i en molts casos els repre-
sentants més primitius dels seus grups corresponents
podríem anomenar-los potser com a vertaders “fòssils
vivents”, la qual cosa és de gran importància de cara a
reconstruir la filogènia de molts d’aquests grups. És el
cas dels copèpodes i ordres sencers de crustacis que
tenen en aquest tipus d’ambient els seus representants
més antics (Fig. 4). La hipòtesi més plausible indica que
les espècies arrecerades ara als estrats inferiors de les
coves anquihalines, on la temperatura és relativament
alta i constant, tenien els seus antecedents a les aigües
poc profundes d’aquella primitiva mar de Tethys, que
s’estenia com un cinturó tropical per tot el planeta. La
mar Mediterrània ha mantingut una biota marina tropical
Figura 4: Els copèpodes suposen una part molt important de la biodiver-
sitat de les cavitats de la franja litoral (Foto: M. Vadell).
fins al Pliocè, i d’aleshores ençà ha patit tot un seguit
d’oscil·lacions climàtiques associades als cicles glacials
Figure 4: Copepoda are a very important part of cave biodiversity in the
que han portat a l’extinció de la major part d’aquesta
littoral fringe (Photo: M. Vadell).
biota d’aigües càlides. La fauna marina termòfila present
als estrats inferiors de les coves mediterrànies va trobar
recer dels episodis freds en aquestes aigües estables i
homeotermes.
A més, aquestes distribucions disjuntes extremes
són comunes a molts grups d’animals anquihalins, fins al
punt que la composició faunística de les coves anquihali-
nes d’arreu del món es pot predir amb força facilitat. Per
més aïllada i allunyada de la resta que estigui una locali-
tat anquihalina descoberta de nou, la proporció de nous
tàxons coincidents amb els d’altres estacions anquihali-
nes serà molt alta. Aquesta observació, juntament amb
altres evidències, com el reduït potencial de dispersió a
gran distància inherent als animals cavernícoles, apunta
a la vicariança com a element modulador d’aquests pa-
trons de distribució dels organismes. De fet, la inclusió
gairebé perfecta d’aquests patrons de distribució dins les
àrees cobertes per les mars del final del Mesozoic i el
Figura 5: Bermudacaris sp. Decàpode estigobiont trobat a la cova Ge-
principi del Terciari suggereix que podrien ser el resultat
novesa (Manacor) i a la cova des Coll (Felanitx), a l’illa de
de vicariança a causa de la tectònica de plaques. Molts
Mallorca.
d’aquests animals estigobis (és a dir, habitants exclusius
Figure 5: Bermudacaris sp. Stygobiontic decapod from Cova Genovesa
del medi aquàtic subterrani) poden, doncs, haver derivat
(Manacor) and Cova des Coll (Felanitx), both in Mallorca Is-
de fauna marina que hauria colonitzat el medi subterrani
land.
durant aquests períodes tan remots.
Les aigües subterrànies, tant les que ocupen el medi
intersticial marí com les que es troben situades terra
Catàleg faunístic
endins, accessibles únicament per coves i pous, o les
de llits de rius i planes al·luvials (medi hiporreic) acostu-
men, per llur relatiu aïllament, a hostatjar un bon nombre
Classe Malacostraca
d’endemismes. Els animals que hi viuen mostren sovint
trets morfològics, fisiològics i de comportament que s’in-
Ordre Decapoda
terpreten com adaptacions al medi cavernícola. Entre
els artròpodes, les manifestacions més destacables són
Les dues darreres dècades han estat testimoni de la
la regressió de l’aparell visual i de la pigmentació corpo-
troballa del primers decàpodes estigobis a les Balears,
ral, així com la prolongació extrema dels apèndixs cor-
en un parell de coves del litoral mallorquí. Cal esmen-
porals (antenes, cames, etc.). A més, molts pertanyen a
tar la troballa d’una espècie de la familia Stenopodidae,
llinatges primitius, sovint desconeguts a la superfície, i
Odontozona addaia Pretus, 1990 a les coves submari-
cal considerar-los com relíquies filogenètiques o biogeo-
nes de Fornells, a Menorca, si bé aquesta espècie té
gràfiques. Es tracta, doncs, d’una fauna extremadament
els ulls desenvolupats normalment i el cos pigmentat,
rellevant des del punt de vista científic, a més del de la
i cal considerar-la més aviat una espècie esciàfila ma-
conservació.
rina (és a dir, ‘que defuig de la llum’) que estrictament
261

d’aquest grup a la regió Mediterrània. L’espècie pertany
a un gènere monotípic, emparentat llunyanament amb
Deltamysis, un tàxon també monotípic de l’oceà Pacífic
nord-americà. Un altre gènere i espècie nou s’ha trobat
a una cavitat marina de Menorca: Retromysis nura Witt-
mann, 2004.
Ordre Thermosbaenacea
Els termosbenacis, aquest grup enigmàtic i poc
nombrós de crustacis cavernícoles que es caracterit-
zen perquè les femelles porten els embrions dins una
cambra dorsal constituïda per la closca, tenen un únic
representant al nostre territori: Tethysbaena scabra (Pre-
tus, 1991), una espècie pròpia de coves anquihalines
de Mallorca, Menorca, Cabrera i sa Dragonera, a les
Balears. Es coneix una altra espècie ibèrica del gènere
a la península. Els termosbenacis són molt freqüents a
les picnoclines desenvolupades als llacs anquihalins, on
neda activament i a on sembla que s’alimenten dels nú-
vols de matèria orgànica, bacteris i protists suspesos en
aquestes interfases.

Ordre Amphipoda
Figura 6: Racovella birramea Jaume, Gràcia & Boxshall, 2007. Gène-
Salentinella angelieri Rufo & Delamare-Deboutteville,
re i espècie d’amfípode descrit a partir d’exemplars trobats
a la cova des Coll, cavitat aquihalina del litoral de Felanitx
1952 és l’unic amfípode estigobiont representant a les
(Mallorca).
illes dels Salentinellidae, família estrictament estigobiont
i circummediterrània. L’espècie viu en aigües modera-
Figure 6: Racovella birramea Jaume, Gràcia & Boxshall, 2007. Genus
and species of amphipoda described from exemplars collec-
dament salabroses o fins i tot totalment dolces de pous i
ted in Cova des Coll, anchialine cave in the littoral of Felanitx
coves; es coneix també de sediments no consolidats de
(Mallorca).
rius. Presenta una àmplia distribució per zones litorals
de la regió mediterrània, on és l’habitant més comú de
les coves anquihalines; és present a totes les illes de
cavernícola. Un altre decàpode, aquest pròpiament
l’arxipèlag Balear. Metacrangonyx longipes Chevreux,
estigobi, va esser trobat a Mallorca, concretament a
1909 és una espècie estigobiont endèmica, de les pri-
la cova Genovesa (Manacor) l’any 2002, i l’any 2009
meres descrites. Entre els amfípodes, destaquen les
a la cova des Coll (Felanitx). Es tracta d’un nou alfeid
troballes recents fetes en els estudis de coves anquiha-
(Alpheidae) cavernícola que pertany al gènere Bermu-
lines. Psammogammarus burri Jaume & García, 1992
dacaris Anker & Iliffe, 2000 (l’espècie resta encara per
(descrit a les capes més fondes de la cova des Burri a
ser formalment descrita), que és integrat per altres tres
Cabrera, l’única localitat coneguda de l’espècie) pertany
espècies, endèmiques respectivament de Bermuda, el
a la família dels melítids (Melitidae), típicament marina, i
litoral de l’Austràlia nord-occidental i el Vietnam; l’espè-
és un dels amfípodes amb característiques més similars
cie mallorquina i la de Bermuda són les úniques d’hàbits
a les dels troglobis coneguts, en el sentit que mostra una
cavernícoles (Fig. 5).
prolongació extrema dels apèndixs corporals (antenes,
cames i uropodis), suposadament com una adaptació a
la vida a l’ambient cavernícola. A la mateixa família que
Ordre Mysidacea
l’anterior pertany Pseudoniphargus, del qual s’han des-
crit sis espècies a les Balears (P. mercadali Pretus, 1988,
Dels misidacis, al nostre territori hi ha diverses es-
P. racovitzai Pretus, 1990, P. pedrerae Pretus, 1990, P.
pècies que de dia són dins a les coves i a la nit surten
pityusensis Pretus, 1990, P. triasi Jaume, 1991 i P. daviui
a alimentar-se a aigües obertes. És el cas de Hemimy-
Jaume, 1991). Aquest gènere, estrictament subterrani,
sis margalefi Alcaraz, Riera & Gili, 1986 i H. lamornae
és extremament divers i mostra una distribució general
Couch, 1856, ambdues freqüents a les coves submari-
que comprèn les ribes de la Mediterrània occidental, la
nes balears. Ni l’una ni l’altra presenten la regressió de
península Ibèrica i tots els arxipèlags de la Macaronèsia
l’aparell ocular ni de la pigmentació corporal típiques dels
–a excepció de les illes del Cap Verd–, a més de l’illa de
veritables misidacis cavernícoles. Sí que té aquestes
Bermuda, a l’Atlàntic nord-occidental.
característiques, en canvi, Burrimysis palmeri Jaume &
Els bogidièl·lids (Bogidiellidae), també exclusiva-
García, 1993, descobert a la cova des Burrí, cavitat amb
ment subterranis, tenen representants a les aigües dol-
llacs anquihalins de Cabrera el 1993, i que, per tant, és
ces i intersticials marines de tots els continents, llevat de
un dels pocs representants estrictament cavernícoles
l’Antàrtida. Bogidiella balearica Dancau, 1973 és un am-
262

fípode endèmic de Mallorca i Cabrera (DANCAU, 1973;
la columna d’aigua amb més salinitat i fins ara no s’ha
JAUME, 1993). A Mallorca ocupa únicament cavitats
trobat a cap altra cavitat (Fig. 6). Encara que no és una
anquihalines de la costa de Manacor (coves del Drac,
espècie trobada dins cavitats, cal esmentar un melítid
coves dels Hams, sistema Pirata-Pont-Piqueta, sistema
(Melitidae) marí propi del medi intersticial, amb regres-
Gleda-Camp des Pou, coves de Cala Varques). Un al-
sió ocular parcial: Nuuanu beatricis Jaume & Box, 2007
tre bogidièl·lid, aquest d’hàbits hiporreics, és Bogidiella
que viu en fons arenosos del sud-oest mallorquí.
torrenticola Pretus & Stock, 1990, del torrent de Pareis,
a Mallorca. Un gènere i espècie descobert darrerament
és Racovella birramea Jaume, Gràcia & Boxshall, 2007;
Ordre Isopoda
fou descrita a partir d’exemplars de la cova des Coll,
cavitat aquihalina del litoral de Felanitx, a Mallorca, i el
Pel que fa als isòpodes, a les darreres dècades ha
seu gènere és monotípic. S’ha localitzat a les zones de
aparegut nova informació sobre cirolànids (Cirolanidae),
una família típicament marina, de costums majoritària-
ment necròfags i amb una munió d’espècies caverníco-
les a la major part de les regions subtropicals del món.
Metacirolana ponsi Jaume & García, 1992 és l’únic re-
presentant mediterrani del seu gènere, amb espècies
cavernícoles a Yucatán. L’única localitat coneguda de
l’espècie és la cova des Burrí, a Cabrera. La distribució
general del gènere Typhlocirolana inclou la franja lle-
vantina ibèrica, les Balears, Sicília i també el Marroc i
Algèria. T. moraguesi Racovitza, 1905 estigobiont endè-
mic balear (citat únicament a Mallorca, Menorca, Cabre-
ra i sa Dragonera) va esser descrit a principis del segle
passat a partir de material capturat a les coves del Drac
de Portocristo. És una espècie eurihalina i es localitza
a les galeries de drenatge d’aigua dolça de la serra de
Tramuntana, com la cova dets Estudiants (Sóller) i a to-
tes les cavitats anquihalines de les Gimnèsies. Es troba
a qualsevol fondària, des de la superfície dels llacs fins a
les cotes més fondes i actua com a depredador de molts
de crustacis i fins i tot es menja a altres exemplars de la
seva espècie.
Deixant de banda els cirolànids, cal remarcar la tro-
balla de Trogloianiropsis lloberai Jaume, 1995 un asel-
lota (Asellota) caracteritzat per la prolongació extrema
de les antènules. És un gènere monotípic propi de coves
anquihalines i litorals de Mallorca i Cabrera, si bé se’n
coneixen altres representants, encara no formalment
descrits, en coves anquihalines de terres extremament
llunyanes, com l’illa de Cozumel, al Carib mexicà, i l’illa
de Lifou, prop de Nova Caledònia, al Pacífic.
Balearonethes sesrodesanus Dalens, 1977 és una
espècie de costums amfíbies, ja que sempre ha estat
recol·lectada sota pedres submergides en petits rierols
subterranis. Endemisme de Mallorca, només recol·lectat
a les localitats de la cova de les Rodes i de la cova de
Can Sivella (Pollença).
Classe Maxillopoda
Ordre Calanoida
Els copèpodes calanoides, que són majoritaris al
plàncton marí, tenen entre les formes més primitives
Figura 7: Paramisophria mediterranea Jaume, Cartes & Boxshall, 2000.
espècies suprabentòniques, i en alguns casos han co-
Copèpode calanoide estigobiont endèmic conegut únicament
lonitzat les coves submarines i anquihalines com una
de la cova de na Mitjana (Capdepera, Mallorca). És un depre-
dador molt voraç d’altres copèpodes.
extensió del seu hàbitat natural. Els darrers anys s’han

descrit una munió d’espècies i, fins i tot, nous gèneres,
Figure 7: Paramisophria mediterranea Jaume, Cartes & Boxshall, 2000.
d’algunes coves de les Balears i Sardenya. Així, Exume-
Stygobiontic calanoid copepoda only known from Cova de na
lla mediterranea
Mitjana (Capdepera, Mallorca). It is a very voracious predator
Jaume & Boxshall, 1995 (Ridgewayii-
of other copepoda.
dae) és propi de coves de Mallorca, Menorca i Cabrera,
263

del Agua, a Lanzarote i de Sardenya. Aquesta espècie
es manté sempre a dins salinitats marines, i sembla pa-
tir d’algun tipus de limitació fisiològica per a penetrar en
les aigües més dessalades de les cavitats costaneres, si
bé es manté a les aigües subterrànies marines perma-
nentment. Té tres congèneres en altres coves del món:
a Austràlia, a les Filipines i a les illes Loyauté, a Nova
Caledònia (on, en aquestes darreres illes, encara no ha
estat descrit). Thompsonopia mediterranea Jaume, Fos-
shagen & Iliffe, 1999, un altre pseudociclopíid, es coneix
únicament de la cova de na Mitjana (Capdepera) al litoral
mallorquí, i té dos congèneres al suprabentos d’aigües
somes del Japó i de l’Atlàntic oriental.
Finalment, cal esmentar Stephos vivesi Jaume, Box-
shall & Gràcia, 2008, un estèfid (Stephidae) diminut
descrit recentment en coves anquihalines de la costa de
Manacor i cova des Coll (Felanitx), a Mallorca, on és una
espècie simpàtrica de l’endemisme S. margalefi Riera,
Vives & Gili, 1991, trobat també en aquestes cavitats, a
més de la cova de sa Catedral (Capdepera), una cova
submarina amb alguns aports d’aigües dolces a on es
va trobar per primer cop. Tot i ser afins, aquestes dues
espècies congèneres tenen trets morfològics distintius i
difereixen ostensiblement per la mida corporal (Fig. 8).
Tant els pseudociclopíids com els estèfids són detrití-
vors, en contraposició als calanoides predadors esmen-
tats anteriorment.
Figura 8: A. Stephos vivesi Jaume, Boxshall & Gràcia, 2008. Espècie di-
minuta detritívora, descrita de la cova des Coll (Felanitx) i de la
cova Genovesa (Manacor) ambdues a Mallorca. B. Stephos
Ordre Misophrioida
margalefi Riera, Vives & Gili, 1991. Espècie trobada per pri-
mera vegada a la cova de sa Catedral (Capdepera, Mallorca),
cova submarina amb aports d’aigües dolces.
Els primers representants dels misofrioides (Mi-
sophrioida), un ordre primitiu de copèpodes, van ser
Figure 8: A. Stephos vivesi Jaume, Boxshall & Gràcia, 2008. Minute
detritivore species described from Cova des Coll (Felanitx)
descrits els anys noranta, a partir de material capturat
and Cova Genovesa (Manacor), both in Mallorca. B. Stephos
en coves anquihalines de les Balears i de l’Alguer, a
margalefi Riera, Vives & Gili, 1991. Species found for the first
Sardenya. Així, Speleophria gymnesica Jaume & Box-
time in Cova de sa Catedral (Capdepera, Mallorca), submarine
cave with some freshwater inputs.
shall, 1996 i Speleophriopsis balearicus Jaume & Box-
shall, 1996 pertanyen a gèneres estrictament caverní-
coles amb distribucions disjuntes extremes. Pel que fa
a més de l’Alguer, a Sardenya (Grotta Verde, Dasterru
al primer, a més de les Balears, es troba a l’Adriàtica,
de la Dragunara). Se’n coneixen tres espècies més, que
Bermuda, Yucatán i el nord-oest d’Austràlia; i el segon,
viuen als fons arenosos de Jamaica, les illes Bahames
a Lanzarote, Bermuda i les illes Palau, aquestes darre-
i en un cenote de Yucatán, a Mèxic, respectivament.
res al Pacífic occidental. Speleophria gymnesica només
Una altra espècie, no descrita encara formalment, viu
és conegut fins ara de les coves ACD de Cala Varques i
en aigües subterrànies de Lanzarote. De la mateixa fa-
del sistema Pirata-Pont-Piqueta (Manacor), també de la
mília és Ridgewayia marki ssp. minorcaensis Razouls &
cova des Coll, a Portocolom (Felanitx) (GRÀCIA et al.,
Carola, 1996, citada de una cova submarina de cala en
2005, 2006) i d’una altra cova de Menorca (Fig. 9). Ocu-
Porter (Menorca).
pa les parts més profundes de salinitat marina de les ca-
Paramisophria mediterranea Jaume, Cartes & Boxs-
vitats. Speleophriopsis balearicus s’ha citat a Mallorca,
hall, 2000 és un arietèlid (Arietellidae) conegut únicament
Menorca i Cabrera, a vegades en simpatria amb l’espè-
de la cova de na Mitjana (Capdepera). El seu gènere té
cie Speleophria gymnesica. Tant Speleophria com Spe-
representants cavernícoles, però també altres propis de
leophriopsis es capturen rarament en tot el seu àmbit de
fons marins, tant soms com batials. Les espècies de Pa-
distribució (Fig. 10).
ramisophria presenten una morfologia molt característica,
amb el cos fortament asimètric, com el llenguado (Fig. 7).
En diferents coves de Mallorca habita una segona espè-
Ordre Cyclopoida
cie, encara no descrita formalment. Tant Exumella com
Paramisophria són predadors voraços d’altres copèpo-
Les troballes més rellevants de copèpodes ciclopoi-
des, els quals capturen amb els maxil·lípedes hipertro-
des fan referència a la família dels ciclopínids (Cyclopi-
fiats i fornits de fortes espines. Stygocyclopia balearica
nidae), típicament marina, i inclouen dos nous gèneres
Jaume & Boxshall, 1995 és un pseudociclopíid (Pseudo-
monotípics, endèmics de les Balears i estigobionts. Així,
cyclopiidae) habitant de coves anquihalines de Mallorca,
en coves de Mallorca i Cabrera s’ha descobert Troglo-
Menorca i Cabrera, a més del tub volcànic dels Jameos
cyclopina balearica Jaume & Boxshall, 1996, habitant de
264

Figura 9: Cova de Cala Varques B (Manacor, Mallorca). El desenvolu-
Figure 9: Cova de Cala Varques B (Manacor, Mallorca). The advance
pament de les tècniques de busseig en coves ha permès la
in the cave-diving techniques has allowed the researches on
recerca de fauna aquàtica a les zones més allunyades dels
aquatic fauna, even in the zones farthest from the entrance
llacs d’entrada (Foto: A. Cirer).
pools.
les capes menys salabroses, gairebé dolces, d’algunes
cavernes anquihalines. És l’únic ciclopínid conegut que
ha penetrat dins aigües continentals, tota la resta són
marins. Es tracta d’un copèpode de mida petita (ateny
sòls 0,3 mm de mida corporal). Es coneix de coves an-
quihalines de la costa SE de Mallorca, des de Capdepera
fins a Felanitx, així com a dues coves de Cabrera.
D’altra banda, Ginesia longicaudata Jaume & Boxs-
hall, 1997 es coneix en un únic llac anquihalí del litoral
de Capdepera, a Mallorca; és un dels pocs copèpodes
coneguts amb el tegument cobert d’excrescències. Hali-
cyclops troglodytes Kiefer, 1954 és una espècie d’ai-
gües subterrànies salabroses. És un dels copèpodes
més freqüents a les coves anquihalines mallorquines.
S’ha citat del sud de França, Sardenya, Grècia i costes
del Sàhara, a banda de les Balears. A la cova des Coll, la
cova Genovesa i a la cova de s’Abisament s’ha capturat
a les capes de menor salinitat. Muceddina multispinosa
Jaume & Boxshall, 1996 ha estat citada de cavitats de
Sardenya, Canàries i de les Balears. S’ha citat de la cova
de na Mitjana (Capdepera) i de la cova de sa Llumeta
(illa Conillera). Diacyclops clandestinus (Kiefer, 1936)
és una espècie estigobiont dolçaqüícola de distribució
Paleàrtica. A les Balears, s’ha citat del medi hiporreic
de sa Calobra, de la cova de les Rodes (Pollença) i de
la cova de s’Abissament (Sant Llorenç des Cardassar),
Figura 10: Speleophriopsis balearicus Jaume & Boxshall, 1996. Vista
aquesta darrera localitat amb aigua salobre.
dorsal i lateral. Espècie de copèpode misofrioid estigobiont i
Finalment, quant a ciclopoides típicament dolçaquí-
endèmica de les Gimnèsies.
coles, Eucyclops leschermoutouae Alekseev & Defaye,
Figure 10: Speleophriopsis balearicus Jaume & Boxshall, 1996. Dorsal and
2004 fou descrit en un pou de Sóller, i aparentment se
lateral views. Stygobiontic species of misophrioid copepoda,
circumscriu a aquesta vall mallorquina.
endemic of the Gymnesian Islands (Mallorca and Menorca).
265

Classe MAXILLOPODA Dahl, 1956
Classe MALACOSTRACA Latreille, 1806
Subclasse COPEPODA H. Milne Edwards, 1830
Ordre CALANOIDA G.O. Sars, 1903

Ordre AMPHIPODA Latreille, 1816
Família Arietellidae G.O. Sars, 1902
Suborden Gammaridea Dana, 1852
Gènere Metacalanus Cleve, 1901
Família Bogidiellidae Hertzog, 1936
Metacalanus sp.
Gènere Bogidiella Hertzog, 1933
Gènere Paramisophria T. Scott, 1897
B. (Bogidiella) balearica Dancau, 1973
P. mediterranea Jaume, Cartes & Boxshall, 2000
Gènere Racovella Jaume, Gràcia & Boxshall (2007)
Paramisophria sp. nov. 1
R. birramea Jaume, Gràcia & Boxshall (2007)
Família Pseudocyclopiidae T. Scott, 1892
Família Melitidae Bousfield, 1977
Gènere Stygocyclopia Jaume & Boxshall, 1995
Gènere Pseudoniphargus Chevreux, 1901
Stygocyclopia balearica Jaume & Boxshall, 1995
P. mercadali Pretus, 1988
Gènere Thompsonopia Jaume, Fosshagen & Iliffe, 1999
P. racovitzai Pretus, 1990
T. mediterranea Jaume, Fosshagen & Iliffe, 1999
P. pedrerae Pretus, 1990
Família Ridgewayiidae M.S. Wilson, 1958
P. pityusensis Pretus, 1990
Gènere Ridgewayia Thompson & Scott, 1903
P. triasi Jaume, 1991
R. marki ssp. minorcaensis Razouls & Carola, 1996
P. daviui Jaume, 1991
Gènere Exumella Fosshagen, 1970
Gènere Psammogammarus S. Karaman, 1955
E. mediterranea Jaume & Boxshall, 1995
P. burri Jaume & García, 1992
Família Stephidae G.O. Sars, 1902
Família Metacrangonyctidae Boutin & Messouli, 1988
Gènere Stephos T. Scott, 1892
Gènere Metacrangonyx Chevreux, 1909
S. margalefi Riera, Vives & Gili, 1991
M. longipes Chevreux, 1909
S. vivesi Jaume, Boxshall & Gràcia, 2008
Família Salentinellidae Bousfield, 1977
Ordre CYCLOPOIDA Burmeister, 1834
Gènere Salentinella Ruffo, 1947
Família Cyclopidae Dana, 1853
S. angelieri Ruffo & Delamare-Deboutteville, 1952
Gènere Diacyclops Kiefer, 1927
Ordre ISOPODA Latreille, 1817
Diacyclops cf. clandestinus (Kiefer, 1936)
Subordre Asellota Latreille, 1803
Gènere Halicyclops A.M. Norman, 1903
Superfamília Janiroidea
H. troglodytes Kiefer, 1954
Família Janiridae G.O. Sars, 1899
Gènere Mesocyclops Kiefer, 1927
Gènere Trogloianiropsis Jaume, 1995
Mesocyclops cf. salinus Onabamiro, 1957
T. lloberai Jaume, 1995
Gènere Metacyclops Kiefer, 1927
Família Microparasellidae Karaman, 1933
M. subdolus Kiefer, 1938
Gènere Microcharon Karaman, 1934
Gènere Neocyclops Gurney, 1927
Microcharon sp.
N. (Protoneocyclops) mediterraneus (Kiefer, 1960)
Subordre Cymothoida Wägele, 1989
Família Cyclopinidae G.O. Sars, 1913
Família Cirolanidae Dana, 1852
Gènere Ginesia Jaume & Boxshall, 1997
Gènere Typhlocirolana Racovitza, 1905
G. longicaudata Jaume & Boxshall, 1997
T. moraguesi Racovitza, 1905
Gènere Muceddina Jaume & Boxshall, 1996
Gènere Metacirolana Nierstrasz, 1931
M. multispinosa Jaume & Boxshall, 1996
M. ponsi Jaume & García, 1992
Gènere Troglocyclopina Jaume & Boxshall, 1996
Ordre MYSIDACEA Boas, 1883
T. balearica Jaume & Boxshall, 1996
Subordre Mysida Boas, 1883
Ordre HARPACTICOIDA G.O. Sars, 1903
Família Mysidae Latreille, 1803
Família Superornatiremidae Huys, 1996
Gènere Burrimysis Jaume & García, 1993
Gènere Intercrusia Huys, 1996
B. palmeri Jaume & García, 1993
I. garciai Jaume, 1997
Gènere Retromysis Wittmann, 2004
Gènere Neoechinophora Huys, 1996
R. nura Wittmann, 2004
N. xoni Jaume, 1997
Ordre THERMOSBAENACEA Monod, 1927
Gènere Superornatiremis Huys, 1996
Família Monodellidae Taramelli, 1954
S. mendai Jaume, 1997
Gènere Tethysbaena Wagner, 1994
Ordre MISOPHRIOIDA Gurney, 1933
T. scabra (Pretus, 1991)
Família Speleophriidae Boxshall & Jaume, 2000
Ordre DECAPODA Latreille, 1802
Gènere Speleophria Boxshall & Iliffe, 1986
Subordre Natantia Boas, 1880
S. gymnesica Jaume & Boxshall, 1996
Família Alpheidae Rafinesque, 1815
Gènere Speleophriopsis Jaume & Boxshall, 1996
Gènere Bermudacaris Anker & Iliffe, 2000
S. balearicus Jaume & Boxshall, 1996
Bermudacaris sp. nov.
Taula 1: Llistat dels crustacis anquihalins estigobionts de cavitats Bale-
Table 1: Check-list of stygobiontoc anchialine crustaceans from Balearic
ars (subratllat: tàxons endèmics).
caves (endemic taxa underlined).
266

Classe MAXILLOPODA Dahl, 1956
Subclasse COPEPODA H. Milne Edwards, 1830
Ordre CYCLOPOIDA Burmeister, 1834
Família Cyclopidae Dana, 1853
Gènere Diacyclops Kiefer, 1927
Diacyclops clandestinus (Kiefer, 1936)
Ordre HARPACTICOIDA G.O. Sars, 1903
Família Ameiridae Monard, 1927
Gènere Nitocrella Chappuis, 1923
N. stammeri Chappuis, 1938
Classe MALACOSTRACA Latreille, 1806
Ordre BATHYNELLACEA Chappuis, 1915
Família Parabathynellidae Noodt, 1964
Gènere Paraiberobathynella Camacho & Serban, 1998
P. fagei (Delamare & Angelier, 1950)
Ordre AMPHIPODA Latreille, 1816
Subordre Gammaridea Dana, 1852
Família Melitidae Bousfield, 1977
Gènere Pseudoniphargus Chevreux, 1901
Pseudoniphargus n.sp.
Família Metacrangonyctidae Boutin & Messouli, 1988
Figura 11: Superornatiremis mendai Jaume, 1997 ha estat citada única-
Gènere Metacrangonyx Chevreux, 1909
ment de la cova de na Mitjana i de la cova de na Barxa
M. longipes Chevreux, 1909
(Capdepera). L’espècie està dedicada a l’espeleòleg Jaume
Damians, àlies “El Menda”, finat l’any 2008.
Família Salentinellidae Bousfield, 1977
Gènere Salentinella Ruffo, 1947
Figure 11: Superornatiremis mendai Jaume, 1997 has been cited only
S. angelieri Ruffo & Delamare-Deboutteville, 1952
from Cova de na Mitjana and Cova de na Barxa (Capdepera).
This species is dedicated to the caver Jaume Damians, a.k.a.
Ordre ISOPODA Latreille, 1817
“El Menda”, deceased in 2008.
Subordre Asellota Latreille, 1803
Família Microparasellidae Karaman, 1933
Gènere Microcharon Karaman, 1933
Microcharon sp. 1
Microcharon sp. 2
Subordre Cymothoida Wägele, 1989
Família Cirolanidae Dana, 1852
Gènere Typhlocirolana Racovitza, 1905
T. moraguesi Racovitza, 1905
Subordre Oniscidea Latreille, 1829
Família Trichoniscidae G.O. Sars, 1899
Gènere Balearonethes Dalens, 1977
B. sesrodesanus Dalens, 1977
Taula 2: Llistat dels crustacis dolçaquícoles estigobionts de cavitats Ba-
lears (subratllat: tàxons endèmics).
Table 2: Check-list of stygobiontic freshwater crustaceans of Balearic
caves (endemic taxa underlined).
Ordre Harpacticoida
La cova de na Mitjana i la cova de na Barxa
(Capdepera), cavitats litorals mallorquines van lliurar,
l’any 1997, els primers representants coneguts a la mar
Mediterrània de la família dels superornatirèmids (Su-
Figura 12: Neoechinophora xoni Jaume, 1997 espècie trobada única-
perornatiremidae), uns copèpodes harpacticoides ca-
ment a la cova de na Mitjana (Capdepera). L’espècie està
dedicada a l’espeleòleg i paleontòleg Joan Pons, àlies “El
racteritzats per mostrar un nombre inusualment elevat
Xoni”, finat l’any 2003.
d’espines a les cames. Així, els gèneres Superornatire-
mis i Intercrusia, fins aleshores monotípics i restringits a
Figure 12: Neoechinophora xoni Jaume, 1997 has been exclusively co-
coves anquihalines de Bermuda, tenen cadascun un re-
llected in Cova de na Mitjana (Capdepera). This species is
dedicated to the caver and paleontologist Joan Pons, a.k.a.
presentant a Mallorca: Superornatiremis mendai Jaume,
“El Xoni”, deceased in 2003.
267

1997 i Intercrusia garciai Jaume, 1997. S. mendai ha
Mallorca): Geomorfologia, espeleogènesi, hidrologia, sedi-
estat citada de la cova de na Mitjana i de la cova de
mentologia i fauna. Endins, 29: 25-64.
na Barxa i Intercrusia garciai únicament de la cova de
GRÀCIA, F.; CLAMOR, B.; GAMUNDÍ, P. & FORNÓS, J. J.
(2010a): El sistema Gleda - Camp des Pou (Manacor,
na Mitjana. D’altra banda, Neoechinophora xoni Jaume,
Mallorca). Endins, 34: 35-68.
1997 descobert a la mateixa cavitat que les espècies
GRÀCIA, F.; CLAMOR, B.; JAUME, D.; FORNÓS, J. J.; URIZ,
precedents (cova de na Mitjana), pertany a un gènere
M. J.; MARTÍN, D.; GIL, J.; GRACIA, P.; FEBRER, M. &
amfiatlàntic integrat per quatre espècies cavernícoles
PONS, G. (2005): La Cova des Coll (Felanitx, Mallorca):
que es troben a Bermuda i Lanzarote.
Espeleogènesi, geomorfologia, hidrologia, sedimentologia,
fauna i conservació. Endins, 27: 141-186.
GRÀCIA, F.; FORNÓS, J.J.; CLAMOR, B.; FEBRER, M. & GA-
MUNDÍ, P. (2007): La cova de sa Gleda I. Sector Clàssic,
sector de Ponent i sector Cinc-cents (Manacor, Mallorca):
Agraïments
Geomorfologia, espeleogènesi, sedimentologia i hidrologia.
Endins, 31: 43 - 96.
GRÀCIA, F.; FORNÓS, J. J.; GAMUNDÍ, P.; CLAMOR, B. &
La concessió de diversos projectes d’estudi de Con-
POCOVÍ, J. (2009): Morfologies de corrosió a la part sub-
servació de la Biodiversitat per part de l’Obra Social de Sa
mergida de la cova des Pas de Vallgornera (Llucmajor,
Nostra ha suposat un important impuls a l’increment de les
Mallorca). Endins, 33: 73-98.
GRÀCIA, F.; GAMUNDÍ, P.; CLAMOR, B.; TRIAS, M.; FOR-
recerques. S’han explorat, topografiat i documentat cavi-
NÓS, J. J.; FEBRER, M. & POCOVÍ, J. (2010b): Noves
tats amb importants continuacions sota l’aigua mitjançant
aportacions a l’estudi de les cavitats de cala Falcó-cala
tècniques de busseig espeleològic. Així s’han prospectat
Varques (Manacor, Mallorca). Endins, 34: 141-154.
zones de les cavitats molt allunyades dels llacs d’entrada
GRÀCIA, F., JAUME, D.; RAMIS, D.; FORNÓS, J. J.; BOVER,
i a les màximes fondàries, llocs inabastables pels mitjans
P.; CLAMOR, B. & VADELL, M. (2003): Les coves de Cala
clàssics de prospecció dels llacs hipogeus.
Anguila (Manacor, Mallorca). II: La cova Genovesa o cova

d’en Bessó. Espeleogènesi, geomorfologia, hidrologia, se-
dimentologia, fauna, paleontologia, arqueologia i conserva-
ció. Endins, 25: 43-86.
JAUME, D. (1993): Fauna carcinològica de les aigües continen-
Bibliografia
tals. In: ALCOVER, J.A.; BALLESTEROS, E. & FORNÓS,
J. J. (eds), Història Natural de l’Arxipèlag de Cabrera: 309-
ARNAU, P.; LAÍNEZ, N.; ZUBILLAGA, M. & GÓMEZ, D. (2008):
322. Ed. Moll / CSIC. Palma de Mallorca.
Les coves de cala Blanca (Ciutadella de Menorca). Endins,
JAUME, D. (2010): Crustacis del medi subterrani. p. 218-221.
32: 105-139.
En: Giralt, J. (ed.). Història Natural dels Països Catalans. Su-
GINÉS, A. (1982): Bioespeleología del karst mallorquín, datos
plement Flora i Fauna. Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
ecológicos preliminares. Tesi de Llicenciatura. Departa-
JAUME, D. & GARCÍA, L. (1992): Nota preliminar sobre la pre-
mento de Ecología, Universidad de Palma de Mallorca. 219
sència de crustacis talasoestigobionts a una cova litoral de
pàgs. Inèdit.
l’Illa de Cabrera (Balears). Endins, 17-18: 57-59.
GINÉS, A. (2002): La fauna anquihalina de las Baleares un siglo
JAUME, D. & GRÀCIA, F. (2006): Coves amb hàbitats anquiha-
después del descubrimiento de Typhlocirolana moraguesi
lins de les Balears I coves amb hàbitats dolçaquícoles no
Racovitza, 1905 / La fauna anquihalina de les Illes Balears
litorals: catàleg espeleològic i faunístic. Endins, 30: 71-82.
un segle després del descobriment de Typhlocirolana mo-
PETRUS, J. L. & STOCK, J. H. (1990): A new hyporheic Bogi-
raguesi Racovitza, 1905. Boletín SEDECK, 3: 124-127.
diella (crustacea, Amphipoda) from Mallorca. Endins, 16:
GINÉS, A. & GINÉS, J. (1977): Datos bioespeleológicos obte-
47-51.
nidos en las aguas cársticas de la isla de Mallorca. 6è Sim-
SKET, B. (1986): Ecology of the mixohaline hypogean fauna
posium d’Espeleologia. Escola Catalana d’Espeleologia
along the Yugoslav coasts. Stygologia, 2 (4): 317-338.
– S.I.S. del C. E. de Terrassa. 81-95. Terrassa, Barcelona.
STOCK, J.H. & ILIFFE, T.M. (1987): The status of Bogidie-
GRÀCIA, F.; CLAMOR, B.; FORNÓS, J. J.; JAUME, D. & FE-
lla balearica Dancau, 1973, a stygobiont amphipod from
BRER, M. (2006): El sistema Pirata-Pont-Piqueta (Manacor,
Mallorca. Endins, 13: 39-46.
268