Condicionants litol�gics i estructurals del carst a les illes Balears
ENDINS, 35 / Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 17: 37-52
ISSN 0211-2515. Mallorca, 2011
CONDICIONANTS LITOLÒGICS I ESTRUCTURALS DEL CARST
A LES ILLES BALEARS
per Joan J. FORNÓS 1 i Bernadí GELABERT 1
Abstract
The lithology and structural setting of the rocks which form the island of Mallorca are magnificent bases
on which karstic phenomena develop. Almost every geological period is continually represented here, from the
Carboniferous to the Pleistocene (only part of the Upper Cretaceous and Lower Paleogene being absent). The
approximate thickness of the stratigraphic sequence is 3,000 m in which carbonate deposits (not only limesto-
nes but also dolomites) constitute the most important lithologies. The main structure consists of thrust sheets
imbricated in a NW transport direction. Such deformation took place during the alpine orogeny. Furthermore, the
existence of impervious materials from the Keuper at the base of the thrust sheets, added to the imbricate thrusts
system structure, cause permeable zones to remain isolated by areas of impervious material. The development
during the post-orogenic phase (Late Miocene) of a carbonate reef deposition, forms a large tabular slab where
the phenomena related to coastal karst have its maximum expression. Menorca, can be divided into two very
distinct parts. The northern half or Tramuntana, well structured, but dominated by the presence of siliceous ma-
terial from the Devonian with a couple of large slabs of Mesozoic limestones and dolomites, quite different from
Migjorn, in the south, where the Late Miocene calcarenites and calcisiltites clearly dominate. Eivissa can be assi-
milated to the same structure of the Tramuntana mountains of Mallorca, which are almost exclusively dominated
by carbonate materials, particularly the dolomites, but the limestones from the middle Triassic and the marls
(Cretaceous and lower Miocene) are very abundant. Formentera is dominated at both ends of the island by sea
cliffs cut on Miocene reefal limestones joined by an isthmus where Pleistocene aeolian calcarenites outcrops.

Resum
La litologia carbonatada quasi omnipresent i la disposició estructural de les roques que conformen l’arxi-
pèlag de les illes Balears són una magnífica base per al desenvolupament dels fenòmens de tipus càrstic. A
Mallorca hi són representats pràcticament sense interrupció materials des del Carbonífer fins al Pleistocè. La
sèrie amb una potència aproximada de 3.000 m, està dominada àmpliament, àdhuc els detrítics, pels dipòsits
de tipus carbonatat, tant calcàries com dolomies, que són els que formen els relleus més importants de la illa.
L’estructuració en forma d’escates encavalcants dirigides cap al NW va tenir lloc durant l’orogènia alpina (des
de finals del període Cretaci fins al Miocè mig). El desenvolupament durant la fase post-orogènica al Miocè su-
perior d’una deposició carbonatada de tipus escullós forma una ampla llosa tabular, on el fenòmens relacionats
amb el carst litoral presenten la seva màxima expressió. Menorca, es divideix en dues parts força diferenciades.
La meitat septentrional o de Tramuntana, també estructurada, però dominada per la presència dels materials
silícics des del Devonià amb un parell de grans lloses de calcàries i dolomies mesozoiques, força diferent del
Migjorn a la part meridional on hi dominen, les calcarenites i calcisiltites del Miocè superior. Eivissa la podem
assimilar a un racó amb la mateixa estructura que de la serra de Tramuntana de Mallorca, on dominen també
quasi exclusivament els materials carbonatats, especialment les dolomies, però també les calcàries des del
Triàsic mig, i on les margues (del Cretaci i Miocè inferior) hi son molt abundants. Formentera està dominada a
ambdues puntes de l’illa pels espadats retallats sobre les calcàries esculloses del Miocè superior unides per un
istme on s’hi estenen les calcarenites eòliques del Pleistocè.
Resumen
La litología carbonatada, casi omnipresente, así como la disposición estructural de las rocas que cons-
tituyen el archipiélago de las Illes Balears, son una magnífica base para el desarrollo de fenómenos de tipo
kárstico. En Mallorca están representados desde el Carbonífero hasta el Pleistoceno. La serie con una potencia
aproximada de 3000 m, está dominada casi exclusivamente por los depósitos de tipo carbonatado, que son
los que constituyen la mayor parte de los relieves de la isla. La estructuración tectónica en forma de escamas
cabalgantes dirigidas hacia el NW que tuvo lugar durante la orogenia alpina (desde finales del período Cretácico
hasta el Mioceno medio), dio como resultado una disposición imbricada de los cabalgamientos. El desarrollo
durante la fase postorogénica en el Mioceno superior de una deposición carbonatada de tipo arrecifal forma
una amplia losa tabular donde los fenómenos relacionados con el karst litoral presentan su máxima expresión.
Menorca, puede ser dividida en dos mitades bien diferenciadas. La mitad septentrional o de Tramuntana, tambi-
én estructurada, pero dominada por los materiales silícicos presentes desde el Devónico con un par de grandes
bloques de calizas y dolomías mesozoicas, muy diferente de la parte meridional o del Migjorn donde dominan,
como en el caso de Mallorca, las calcarenitas y calcilutitas del Mioceno superior. Eivissa puede ser asimilada a
un rincón con la misma estructura que la Serra de Tramuntana de Mallorca, donde dominan casi exclusivamente
los materiales carbonatados, especialmente las dolomías, pero también las calizas desde el Triásico medio, y
donde las margas (del Cretácico y Mioceno inferior) son muy abundantes. Formentera está dominada en los dos
extremos de la isla por los acantilados cortados sobre las calizas arrecifales del Mioceno superior unidos por un
istmo donde se adosan las calcarenitas eólicas del Pleistoceno.
1
Universitat de les Illes Balears.
37

Introducció
Els processos que donen l’ampli ventall de formes
fenòmens relacionats amb la dinàmica càrstica a les Ba-
tant superficials (l’exocarst o karren) com subterrànies
lears. Per a una informació geològica més estructurada i
(l’endocarst amb les seves coves i avencs) que s’ob-
detallada es poden consultar les obres de VERA (2004)
serven a les Balears estan ben lluny de presentar una
i GIBBONS & MORENO (2002).
homogeneïtat morfogènica marcada. Ans al contrari,
Des del punt de vista morfològic i morfodinàmic les
la diversitat de condicionants litològics i hidrogeològics
quatre illes majors de les Balears (Mallorca, Menorca,
(condicionats principalment per l’estructura tectònica)
Eivissa i Formentera) presenten unes certes similituds
presents a les nostres illes produeixen una varietat no-
però també algunes diferències remarcables que a la
table de fenòmens subterranis (GINÉS & GINÉS, 2011),
llarga s’acaben traslladant al modelat càrstic.
que abracen des de coves amb grans sales (Cova de
L’estructura geològica així com la distribució litològi-
sa Campana, MIR & TRIAS, 1973), conductes més o
ca presents a cada una de les illes, condicionen la seva
menys desenvolupats dins d’una xarxa hídrica subterrà-
geomorfologia. En conjunt les Balears presenten una
nia (Cova de les Rodes, ENCINAS, 1972) o tot el con-
ampla varietat d’exemples, tant endo- com exocàrstics,
junt de cavitats relacionades amb la interferència amb la
desenvolupats en les abundants formacions carbonata-
mar que limita les illes, el denominat carst litoral (GINÉS
des que hi afloren. Aquestes formacions, presents de
et al., 2008), on hi podem trobar des de les quilomètri-
forma pràcticament contínua des del Triàsic mitjà, estan
ques xarxes subterrànies existents en el cas del Migjorn
afectades per una complexa estructuració que queda
de Mallorca (Cova des Pas de Vallgornera, MERINO et
emmarcada dins del joc de la tectònica de plaques del
al., 2008), fins a les més petites coves marginals (flank
Mediterrani Occidental, a cavall entre les plaques euro-
margin caves) de Formentera (TRIAS, 1983).
pea i africana, donant lloc a una forta orografia.
És així doncs, que tant els aspectes morfològics
com els morfodinàmics observables en les diverses fa-
ses evolutives de formació d’un carst no poden ésser
estudiats de forma aïllada, sinó que s’han d’emmarcar
Estratigrafia i interpretació
dins de la base estructural i litològica sobre la qual es
desenvolupen. Enquadrats dins d’aquest marc geològic,
sedimentològica
hi sobresurten per la seva relació directa amb el desen-
volupament del carst tots aquells aspectes relacionats
amb l’estratigrafia, les característiques sedimentològi-
La història estratigràfica de Mallorca compren des
ques, la petrologia, la tectònica o estructura i, per su-
del Carbonífer fins al Quaternari amb un important hia-
posat, la hidrologia. En el present treball és descriuen
tus a la base del Terciari (Figura 1). La sedimentologia
de forma planera tant les característiques que fan re-
dels materials presents és altament complexa i molt
ferència a l’estratigrafia com les que fan referència a
variada, amb una gran superposició de diferents ambi-
l’estructura i que condicionen el desenvolupament dels
ents sedimentaris, que abasten fàcies de tipus lacustre,
Figura 1: Mapa geològic es-
quemàtic de l’illa
de Mallorca (tall
geològic a la Fig.
12).
Figure 1: Geological sketch
map of Mallorca is-
land (see geologi-
cal section at Fig.
12).
38

litorals, de plataforma, de talús i fàcies pelàgiques, fruit
de les diverses etapes en l’estructuració tectònica. El
fet comú més destacable és la composició carbonata-
da de la gran majoria dels dipòsits, amb una escassa
representació dels dipòsits de tipus siliciclàstic. Aquest
fet queda reflectit, tant en la representació potencial en
la sèrie estratigràfica com en la presència d’afloraments
que es poden cartografiar en superfície.
La història estratigràfica de Menorca comença
molt abans (OBRADOR, 1998). Els dipòsits més antics
presents a l’illa corresponen al trànsit Silurià-Devonià
(BOURROUILH, 1983; ROSELL & ELÍZAGA, 1989) i
arriba de forma discontínua i molt fragmentada fins el
Quaternari. Hi són especialment representats els nivells
detrítics del Carbonífer i Triàsic inferior (Buntsandstein),
les dolomies juràssiques i les calcarenites del Miocè su-
perior.
A Eivissa els materials més antics presents a l’illa
corresponen al Triàsic mig (fàcies Muschekalk) i mos-
tren una certa continuïtat fins el Cretaci superior amb
gran presència dels dipòsits de calcàries i calcàries no-
duloses. Pràcticament no hi ha ni Paleogen ni Neogen.
A Formentera només les calcàries i calcarenites neòge-
nes hi són presents.
La representació estratigràfica de Formentera és la
Figura 2: Columna estratigràfica sintètica dels dipòsits presents a l’illa
que mostra una història més curta que s’inicia amb el
de Mallorca (modificat de RODRÍGUEZ-PEREA & GELA-
BERT, 1998).
materials formats per calcàries i calcarenites del Miocè
superior i té una ampla representació dels nivells pleis-
Figure 2: Synthetic stratigraphic log of materials present at Mallorca
tocènics més recents.
Island (modified from RODRÍGUEZ-PEREA & GELABERT,
1998).
Donada la similitud geològica dels materials que
conformen les Balears, passarem a descriure’ls global-
ment comentant l’estratigrafia amb la descripció dels
materials presents en el seu conjunt per tal de no ser
que ha deixat la seva empremta en forma d’un intens
repetitius, remarcant en cada cas les diferències que
plegament afectat d’esquistositat. Per la presència en
afecten a cada una de les illes.
reduïts afloraments al peu de la Serra de Tramuntana i
per la composició siliciclàstica, no té interès per a l’estu-
di del carst de Mallorca.
PALEOZOIC
L’illa on els materials paleozoics estan més ben re-
MESOZOIC
presentats, o podríem dir que quasi exclusivament hi ha
representació de Paleozoic, és Menorca on ocupen una
La màxima representació dels materials mesozoics
bona part de la zona de Tramuntana. Es tracta d’uns
a les Balears es dóna a Mallorca i Eivissa. Els dipòsits
dipòsits de turbidites amb gresos de gra fí i calcàries de
que conformen la seqüència del Mesozoic a Mallorca
més d’un milenar de potència (uns 2.000 m) que interca-
presenten una potencia superior als 1.500 m, els 1.000
len dipòsits amb olistostromes (ROSELL & LLOMPART,
m superiors dels quals corresponen, amb petites inter-
2002) disposats sobre uns dipòsits devonians també de
rupcions, a materials carbonatats (Figura 2). Els mate-
turbidites que probablement mostren moltes llacunes
rials mesozoics constitueixen la major part del aflora-
estratigràfiques (BOURROUILH, 1983). La sèrie acaba
ments presents en les zones estructurades: Serra de
amb uns 3.000 m de potència de pelites grises intercala-
Tramuntana, Serres de Llevant i petites elevacions del
des amb gresos de mida arena fina que intercala nivells
Pla de Mallorca. Els relleus més abruptes d’aquestes
de conglomerats de poca potència. De forma discordant
serres estan constituïts pels dipòsits de calcàries i dolo-
sobre d’aquest dipòsits el materials silicico-clàstics per-
mies pertanyents al Juràssic. Aquests dipòsits presenten
mians, gresos i conglomerats, amb uns 600 m de potèn-
les manifestacions càrstiques, especialment d’exocarst,
cia (GÓMEZ, 1987), culminen la sèrie paleozoica.
més esplendoroses (GINÉS & GINÉS, 1995, 2009). A
A Mallorca el Paleozoic només és representat de
Eivissa, el Mesozoic està present de forma de taques
forma testimonial per un sol aflorament, d‘un centenar
en una distribució irregular que abasta pràcticament tota
de metres quadrats i escaig de superfície, compost per
l’illa donant lloc als suaus i irregulars relleus que la ca-
unes pelites grises, que intercalen nivells de quarsa-
racteritzen. A l’illa de Menorca el Mesozoic està present
renites amb crinoïdeus i pol·len que daten aquests di-
només a la zona de Tramuntana on comparteix distribu-
pòsits com a Carbonífer (RODRÍGUEZ-PEREA & RA-
ció amb els materials paleozoics (Figura 3). Els relleus
MOS-GUERRERO, 1984). Presenten un lleuger grau de
més abruptes, predominantment dolomítics, correspo-
metamorfisme i estan afectats per l’orogènia herciniana
nen al Juràssic i són els que mostren la major repre-
39

sentació càrstica (i de paleocarst); la resta està formada
tes, bretxes intraformacionals i les denominades fàcies
pels materials detrítics de composició silícia del Triàsic
zebra molt abundants a Eivissa, que evolucionen a ni-
inferior i les dolomies del Triàsic mig presents de forma
vells amb margues vermelles i grogues amb carnioles,
puntual a la part superior del Monte Toro.
i a sostre acaben dominant les calcàries amb fucoids
(RODRÍGUEZ-PEREA et al., 1987). El tipus de dipòsits
presents marquen uns ambients de formació supra i in-
El Triàsic
termareals a la base, amb un petit episodi regressiu mar-
cat per sediments continentals però acabant amb una
Els dipòsits basals del Mesozoic presents a les illes
clara sedimentació marina de plataforma interna soma.
corresponen al període Triàsic. El Triàsic està format
Especialment a Mallorca el fort grau de dolomitització i
(Mallorca, RODRÍGUEZ-PEREA et al., 1987; Menorca,
l’escassa superfície d’aflorament en els pendents més
ROSELL & LLOMPART, 2002; Eivissa, RANGHEARD,
forts del sector meridional de la Serra de Tramuntana
1972) pel característic triplet de fàcies anomenades
fan del Triàsic mitjà un mal substrat per al desenvolupa-
germàniques, encara que amb alguna influència al-
ment de les morfologies càrstiques.
pina. La part basal, fàcies Buntsandstein, present no-
El Triàsic acaba a les tres illes grans amb la fàcies
més a Mallorca amb una potència superior als 400 m,
Keuper. Es tracta d’un conjunt molt variat que pot pre-
i a Menorca amb una potència d’uns 500 m (Figura 4),
sentar potències de fins a 300 m en el cas de Mallorca i
està formada per argiles, gresos i conglomerats que re-
uns 80 m a Eivissa, però amb una representació carto-
presenten un cicle de sedimentació fluvial amb episodis
gràfica extremadament irregular lligada en la seva major
de tipus lacustre (CALAFAT et al., 1986/87). Els aflora-
part a la part basal dels encavalcaments, tant a Eivissa
ments principals d’aquesta unitat es donen a Mallorca
com molt especialment a la Serra de Tramuntana, per
només en el vessant NW del sector meridional de la
causa dels efectes tectònics. A Menorca quasi es pot
Serra de Tramuntana, entre Estellencs i Banyalbufar. A
considerar testimonial. Està format per sediments pelí-
Menorca presenta tres clares bandes de direcció N-S
tics, margues vermelles i groguenques, amb importants
(Figura 3) a la zona de Tramuntana. Per la seva compo-
intercalacions de nivells amb evaporites, guixos i anhi-
sició siliciclàstica i la seva disposició al peu de la Serra
drites, i bancs de dolomies i carnioles que es fan més
de Tramuntana no tenen interès per a l’estudi del carst,
importants cap al sostre de la sèrie triàsica, ja en el tràn-
excepte com a nivell impermeable en el funcionament
sit vers els dipòsits juràssics. Les roques volcàniques,
hidrològic.
en forma de colades basàltiques i dipòsits piroclàstics
La part intermèdia, la fàcies Muschelkalk, aflora
(cinerites), estan amplament representades, a més de
també a la costa d’Estellencs, en el cas de Mallorca, al
la presència de traquites i andesites en forma de sills
Monte Toro a Menorca i a les petites elevacions de la
a Eivissa (BEAUSEIGNEUR & RANGHEARD, 1968).
zona central a Eivissa, corresponent en aquest cas als
Presenten variacions volumètriques molt importants,
nivells més antics que afloren a les Pitiüses.
essent aquest el fet més característic d’aquests nivells.
Amb una potència aproximada a Mallorca de 260 m
La sedimentació del Keuper representa un esdeveni-
i uns 150 m a Eivissa, correspon a dolomies i calcàries
ment regressiu important amb l’acumulació de dipòsits
dolomítiques amb laminacions algals, motlles d’evapori-
continentals i una forta activitat volcànica (ENRIQUE,
Figura 3: Mapa geològic es-
quemàtic de l’illa de
Menorca (tall geolò-
gic a la Fig. 11).
Figure 3: Geological sketch
map of Menorca
island (see geolo-
gical section at Fig.
11).
40

1986). Des del punt de vista carstològic, el Keuper tan
fi de la important sedimentació carbonatada de plata-
sols presenta algunes morfologies de lapiaz en alguns
forma liàsica, amb la ruptura i enfonsament d’aquesta
afloraments puntuals de guixos, en canvi té una gran
plataforma al Toarcià.
importància hidrològica ja que és el nivell impermeable
El Lias a Eivissa també correspon a calcàries i do-
per excel·lència en el desenvolupament del carst no li-
lomies que, dipositades en un ambient similar de pla-
toral de Balears.
taforma nerítica epicontinental, presenten una potència
En trànsit cap el Juràssic i sense una clara i im-
d’uns 120 m (RANGHEARD, 1972). El mateix es pot dir
portant interrupció, els dipòsits d’edat retiana marquen
en el cas de Menorca però amb un predomini de les do-
el inici de la sedimentació marina amb una seqüència
lomies i on segons ROSELL et al. (1989) la potència del
d’aprofundiment progressiu que durarà tot el Mesozoic.
Juràssic arribaria als 600 m.
Amb una potència aproximada de 200 m a Mallorca,
La major part dels fenòmens càrstics, tant d’endo-
consisteix bàsicament en dolomies, carnioles i algunes
com d’exocarst, que s’observen a la Serra de Tramun-
intercalacions margoses; aflora bàsicament al llarg de
tana afecten directament les calcàries del Lias (Figura
la Serra de Tramuntana. En aquests materials es des-
6). A les Serres de Llevant, on la composició del Lias és
envolupen algunes cavitats càrstiques de notable pro-
més dolomítica, el carst hi està menys desenvolupat. La
funditat.
mateixa regla serveix per a Eivissa i Menorca. La com-
plexa història geològica que ha afectat aquests nivells fa
que els fenòmens del paleocarst també hi siguin visibles
El Juràssic
(FORNÓS et al, 1986/87).
El Juràssic mitjà, Dogger, està format a grans trets
Els materials juràssics són els materials dominants
per calcàries noduloses i margocalcàries, que presenten
a l’illa de Mallorca i conformen la major part dels do-
variacions de potència molt importants a Mallorca, de 30
minis estructurats (Figura 1). Afloren al llarg de tota la
a 160 m. Segons ROSELL et al. (1989) no és present a
Serra de Tramuntana i Serres de Llevant, així com en
Menorca.
algunes elevacions de la zona del Pla. Formats per ma-
terials carbonatats, presenten unes potències al voltant
dels 500 m. Representen una gran fase transgressiva
en la qual queda reflectida l’evolució des d’una plata-
forma soma carbonatada al Lias, a dipòsits de marge
continental i fàcies pelàgiques que perdurarà fins el Cre-
taci (COLOM, 1975; BARNOLAS, 1984; FORNÓS et al.,
1984 i 1986/87). A Menorca el Juràssic presenta una po-
tència superior als 600 m ROSELL & LLOMPART, 2002;
BOURROUILH, 1983); format quasi exclusivament per
dolomies aflora en dues bandes paral·leles en direcció
N-S, una a la zona de Ciutadella i l’altre a l’altura d’Alaior
(Figura 3). A Eivissa, aflora (RANGHEARD, 1972) en
forma de taques molt desiguals arribant a uns 450 m de
potència i donant els relleus més importants (Figura 5).
El Juràssic inferior o Lias, amb un transit gradual des
del Keuper, esta format a la base per carnioles i dolomi-
es que evolucionen cap a bretxes i calcàries micrítiques
massives. La base del Lias està constituïda per dolomi-
es fosques, bretxes i carnioles. És una unitat d’aspecte
massiu en la qual les dolomies estan freqüentment bret-
xades. Cap al sostre dominen les calcàries micrítiques,
i de l’aspecte massiu es passa a uns nivells més es-
tratificats, fent-se evident la presència dels components
bioclàstics i oolítics. Per sobre d’aquests grans paquets
carbonatats, hi ha uns petits nivells, molt variables, que
poden arribar a tenir de 30 m a 40 m de potència i de
distribució irregular, formats en un cas per margocalcàri-
es amb abundant fauna nerítica i, en d’altres, per capes
d’encrinites amb abundants belemnits. En ambdós casos
la seqüència liàsica acaba amb nivells de quarsarenites
i microconglomerats, també de distribució molt irregular
(més importants a la Serra de Tramuntana) però que en
cap cas superen els 10 m de potència. Estan formats
per grans de quars ben arrodonits, de color vermellós i
constitueixen un bon nivell guia a escala regional. Sobre
Figura 4: Columna estratigràfica sintètica dels dipòsits presents a l’illa
aquesta unitat es disposa un sòl endurit (hard ground)
de Menorca (modificat de ROSELL & LLOMPART, 2002).
format per crostes d’òxids de ferro, de manganès, fos-
Figure 4: Synthetic stratigraphic log of materials present at Menorca
fats i estromatòlits pelàgics. Aquest sòl endurit marca la
Island (modified from ROSELL & LLOMPART, 2002).
41

Figura 5: Mapa geològic es-
quemàtic de les Pi-
tiüses.
Figure 5: Geological sketch
map of Pytiussic
Islands.
Aquesta unitat a Mallorca és molt rica en fauna
uns nivells de bretxes vermelles, calcàries i calcàries no-
d’ammonits i inclou diversos nivells considerats com a
duloses de més de 175 m de potència (Figura 7).
Ammonitico rosso o fàcies de condensació. L’alternança
Els afloraments més importants a Mallorca del Dog-
rítmica de capes margoses i capes de calcàries d’ordre
ger corresponen als nivells margosos, per la qual cosa
decimètric amb abundants nivells amb sílex també hi és
els fenòmens càrstics hi són poc representats, no així en
freqüent. De forma aïllada, i amb cossos que presenten
el cas de les calcàries d’Eivissa.
geometries lenticulars, es disposen calcàries oolítiques i
El Juràssic superior, o Malm a Mallorca, representa
bioclàstiques distribuïdes de forma seqüencial amb po-
a grans trets la continuació de la sedimentació de tipus
tències que poden superar els 100 m. El conjunt dels
pelàgic i hemipelàgic iniciada a la fi del Lias. En conjunt
dipòsits del Dogger representa una sedimentació de ti-
es tracta de fàcies de calcàries noduloses que interca-
pus hemipelàgic, amb alguns alts estructurals sobre els
len nivells de condensació tipus Ammonitico rosso, amb
quals es desenvolupen les fàcies d’Ammonitico rosso,
margues radiolarítiques i calcàries silíciques finament
i amb la presència en aquests fons pelàgics de fàcies
laminades. Localment també hi són presents calcàries
ressedimentades (nivells oolítics) en forma turbidítica,
bioclàstiques i oolítiques ressedimentades. La potència
procedents de la plataforma. A Eivissa durant aquest
del Malm, rarament supera els 200 m, essent en general
període hi continua la sedimentació de plataforma amb
més reduïda a la Serra de Tramuntana que a les Serres
42

de Llevant. Els dipòsits del Malm, com els del Dogger, re-
inferior hi té força representació (RANGHEARD, 1984).
presenten una clara sedimentació de marge continental.
Està constituït a la zona més occidental per uns 400 m
A Eivissa els dipòsits del Juràssic superior són molt
de calcàries i dolomies, 120 m de margues i uns 250
variables, en les seqüències dels sector NW hi conti-
m de calcàries compactes amb rudistes (AZEMA et al,
nua la deposició de les calcàries nerítiques de plata-
1979) acabant amb uns nivells margosos. A les sèries
forma, mentre que en les sèries més al SE es nota un
més orientals hi predominen les margues i les calcàries
aprofundiment de la conca amb la presència de nivells
margoses que indicarien un aprofundiment de la conca
més margosos amb potències que superen els 150 m
en aquesta direcció. A Menorca, els 400 m de potèn-
(RANGHEARD, 1972).
cia observada (ROSELL et al., 1989) estan formats per
A l’igual que al Dogger, l’alternança de nivells de
calcàries micrítiques i margues amb abundants ammo-
poca potència de calcàries amb nivells margosos i mar-
nits que cap a sostre van evolucionant a calcàries amb
gocalcaris, fa que en aquesta unitat les morfologies
rudistes (BOURROUILH, 1983). La seqüència presenta
càrstiques no hi siguin molt abundants, excepte de for-
nombrosos hiatus i hi són freqüents els hard-grounds.
ma molt puntual.
En línies generals podem dir que a l’arxipèlag Balear
la sedimentació de tipus pelàgic, dominant en el Juràssic
superior, continua i s’incrementa durant el Cretaci infe-
El Cretaci
rior, amb la deposició d’importants gruixos de margues
i margocalcàries blanques (fàcies Maiolica) amb fauna
El Cretaci és un període poc representat a Mallorca,
de radiolaris i tintínids, que marquen una clara sedimen-
encara que localment pot presentar potències impor-
tació pelàgica en un mar cada cop més profund. Aquest
tants (150 m). Els seus nivells inferiors afloren al ves-
tipus de sedimentació, però, esdevé cada cop més soma
sant sud-oriental de la Serra de Tramuntana i a les
i amb influències terrígenes ja cap a la fi del Cretaci.
Serres de Llevant, mentre que els superiors, ho fan tan
El desenvolupament del carst damunt el Cretaci
sols de forma que podríem dir testimonial a la Serra
per la seva composició més margosa és poc important,
de Tramuntana (COLOM, 1947 i 1975; MATAILLET &
excepte a Menorca i sobretot a Eivissa on els paquets
PECHOUX, 1978; SÀBAT, 1986). A Eivissa el Cretaci
calcaris tenen un major desenvolupament.
Figura 6: A les calcàries juràssiques de les Balears hi són omnipresents
Figure 6: Karstic phenomena are omnipresent on the jurassic limesto-
els fenòmens de tipus càrstic. (Sa Calobra, foto J.J. Fornós).
nes of the Balearics. (Sa Calobra, photo J.J. Fornós).
43

CENOZOlC
El Paleogen
El Cenozoic a les Illes Balears està ben present,
A tota l’àrea balear, no hi són presents ni el Pale-
tant des d’un punt de vista de l’àrea d’aflorament com
ocè ni l’Eocè inferior. Aquesta absència ha estat sem-
de la potència que presenta, essent els seus nivells més
pre relacionada amb l’emersió de l’àrea que actualment
joves (Miocè superior) on s’hi concentren bona part dels
ocupa el Golf de València i les Balears. Els processos
fenòmens càrstics més importants.
erosius que afectarien aquesta àrea emergida serien els
A Mallorca està àmpliament representat mostrant el
responsables de l’escassa presència de dipòsits corres-
seu conjunt una potència superior als 1.500 m (RAMOS-
ponents al Cretaci superior.
GUERRERO et al., 1989). Pot ser dividit en dos grans
A Mallorca els primers materials d’edat paleògena
unitats: un Cenozoic pre- i sintectònic i un postectònic.
afloren a les Serres de Llevant i corresponen a l’Eocè
El primer, que abasta des de l’Eocè mitjà fins al Miocè
mig i superior. Amb potències que escassament supe-
inferior (Languià), aflora només en la Serra de Tramun-
ren l’ordre decamètric, estan formats per calcarenites i
tana, Serres de Llevant i, puntualment, al centre de l’illa.
margues riques en nummulits, que intercalen nivells de
El segon des del Miocè mitjà fins a l’actualitat ocupa la
gresos i conglomerats poligènics amb còdols de mate-
major part del Pla, les zones deprimides, així com les
rials juràssics i cretacis, dipositats en un ambient lito-
denominades “Marines” que conformen el Migjorn de
ral i de plataforma interna. A la Serra de Tramuntana
Mallorca. A Eivissa també ocupa grans extensions, però
aquests nivells estan formats per calcàries micrítiques
la seqüència superior del Neogen només té una minva-
brunes, disposades en bancs tabulars, amb restes car-
da representació. A Menorca hi és present tota la se-
bonoses, que corresponen a conques lacustres d’aigua
qüència, però amb nombrosos gaps.
dolça més o menys profundes (RAMOS-GUERRERO et
al., 1985). L’Oligocè, amb una presència més important
que l’Eocè, és una unitat clarament detrítica de caràcter
continental. A les Serres de Llevant, està formada per
gresos massius amb intercalacions de llims i argiles ver-
melles amb potències que localment poden superar els
100 m. A la Serra de Tramuntana, dominen els conglo-
merats poligènics disposats en cossos lentiformes, que
inclouen nivells llimosos i petits bancs carbonatats amb
nombroses concrecions algals. El conjunt, que pot supe-
rar els 150 m de potència, representa una sedimentació
de tipus fluvial amb episodis de tipus palustre.
A Menorca, el Paleogen, disposat discordant so-
bre el Cretaci, està formada per una successió terríge-
na d’uns 60 m de potència formada per conglomerats,
gresos i lutites dipositats en un ambient fluvio-al·luvial
(RAMOS, 1988; BOURROUILH, 1983). A les Pitiüses no
s’han descrit dipòsits d’aquesta edat.
La presència de fenòmens càrstics en els materials
paleògens és de poca importància.
El Neogen
El Neogen juga un paper cabal en el desenvolupa-
ment del carst de les Balears, sigui per comportament
hidrològic en l’alternança de les diverses unitats i vari-
acions de fàcies, especialment en les zones estructu-
rades, sigui per l’elevada porositat que presenta i per
la localització dels seus afloraments en bona part del
litoral.
A les illes majors està format pràcticament en la
seva totalitat per dipòsits de tipus carbonatat i el seu
conjunt a Mallorca suposa una potència de més de
1.500 m. La part basal del Miocè, amb presència molt
irregular i amb importants variacions de potència que
poden arribar als 70 m (120 m a Eivissa i uns 50 m a
Menorca – FORNÓS & GELABERT, 2004), està forma-
da per conglomerats amb matriu de calcarenites i cal-
Figura 7: Columna estratigràfica sintètica dels dipòsits presents a les
càries bioclàstiques i esculloses (RODRÍGUEZ-PEREA,
illes d’Eivissa i Formentera.
1983). Aquests nivells reomplen un substrat irregular i
representen una sedimentació litoral dins d’una paleo-
Figure 7: Synthetic stratigraphic log of materials present at Eivissa and
Formentera Islands.
geografia complexa. En trànsit cap el Miocè mig, una im-
44

Figura 8: Als penya-segats tallats sobre les calcàries del Miocè superior
Figure 8: Karstic phenomena are present on the Upper Miocene limes-
hi són presents els processos càrstics (Cala Figuereta, foto
tones in the Balearic coastal cliffs. (Cala Figuereta, photo J.J.
J.J. Fornós).
Fornós).
portant gruixa de margues i gresos carbonatats que pot
qüències clarament regressives, de tipus lacustre i pa-
ser de fins a 500 m (150 a Eivissa), amb nivells de sile-
lustre, amb la deposició de margues amb guixos, nivells
xites i abundants dipòsits de tipus delapsional, olistòlits,
de carbó i llenties de calcàries amb sílex, que només
esllavissades (slumps), etc., interpretats com a dipòsits
afloren parcialment de forma dispersa a la zona del Pla
de terbolesa (RODRÍGUEZ-PEREA, 1983), representen
de Mallorca amb potències molt irregulars d’ordre hecto-
l’aprofundiment de la conca, o subconques, amb una tí-
mètric (RAMOS-GUERRERO et al., 1994).
pica sedimentació de talús i peu de talús, que coincideix
Els dipòsits del Miocè superior, juntament amb els
amb la principal fase d’estructuració alpina de les Bale-
del Lias, suposen l’altre volum important pel que fa a
ars. Aquesta unitat turbidítica acaba amb una seqüència
afloraments a l’illa de Mallorca, Menorca i Formentera.
carbonatada cada cop més soma, formada per calcàries
El Miocè superior, format per dipòsits carbonatats, re-
bioclàstiques, que afloren pràcticament només a les ele-
omple les zones que envolten les àrees estructurades:
vacions centrals del Pla però poden atènyer potències al
les zones denominades Marines, que conformen el Mig-
voltant dels 150 m.
jorn de Mallorca (POMAR et al., 1992), tota la zona del
Els dipòsits del Miocè inferior (fora les turbidites),
Migjorn de Menorca i els sectors oriental i occidental de
juntament amb les calcàries del Lias, són els que mos-
Formentera. A Eivissa només hi estan representats en
tren les morfologies exocàrstiques més espectaculars,
uns petits afloraments al nord-est de l’illa, sense més
especialment a Mallorca on representen un percentatge
importància des del punt de vista càrstic. Es tracta de
major d’aflorament, de les quals destaquen els paisatges
dipòsits tabulars, formats per una alternança de calca-
de lapiaz de la zona central de la Serra de Tramuntana
renites i calcisiltites a la base, que evolucionen a cal-
(GINÉS & GINÉS, 2009). La composició juràssica (calcà-
càries esculloses massives i calcarenites, i que acaben
ries) de la major part dels còdols que formen els conglo-
amb calcarenites i calcàries oolítiques en el denomi-
merats del Miocè inferior, així com l’elevat grau de cimen-
nat “Complex Terminal” (FORNÓS & POMAR, 1983).
tació, fa que tinguin un comportament similar davant els
Amb potències globals que poden superar els 300 m a
fenòmens de tipus càrstic i que, per tant, en el paisatge
Mallorca, formen els penya-segats costaners de la zona
siguin difícils de diferenciar uns nivells dels altres.
meridional i oriental de l’illa. Aquests nivells represen-
El Miocè mig enregistra les darreres etapes de l’es-
ten una sedimentació carbonatada de plataforma, amb
tructuració alpina de les Illes, amb la deposició de se-
el creixement d’importants masses d’esculls de coralls,
45

i amb la presència de planes arenoses molt somes amb
per nombrosos processos paleocàrstics que han actuat
estromatòlits i afectats per una forta dinàmica marina.
des del Miocè superior fins a l’actualitat.
El Miocè superior, encara que similar a les tres illes,
El Pliocè, encara que amb una important potèn-
mostra algunes diferències en funció dels nivells que
cia a Mallorca, més de 200 m (COLOM, 1985; SlMA &
afloren en cada cas. Així a l’illa de Menorca, hi predo-
RAMON, 1986), pràcticament no aflora (ni a Menorca ni
minen les fàcies basals més lutítiques corresponents
a Eivissa ha estat descrit). Es pot observar bé només
a sistemes de barres progradants que constitueixen la
en sondatges, essent present a les parts més deprimi-
major part dels afloraments, exceptuant a les zones de
des del Pla, Conca de Palma i Conca d’lnca - sa Pobla.
Ciutadella i Maó, on hi afloren els nivells escullosos su-
Format per calcisiltites ocres a la base, al sostre evolu-
periors. A Formentera, la major part dels penya-segats
ciona cap a calcarenites, que s’interdigiten lateralment
dels caps de La Mola i Barberia corresponen a les fàcies
amb nivells detrítics formats per conglomerats. El con-
d’escull i estan coronades per les calcarenites del Com-
junt correspon al rebliment de les zones més deprimides
plex Terminal.
localitzades al peu de les serres, amb una sedimentació
Per la seva potència i quantitat d’aflorament des
típicament de badia, litoral i amb la presència de cossos
del punt de vista areal, les calcàries del Miocè superior
deltaics que acumulen els materials procedents de l’ero-
mostren una gran quantitat de fenòmens càrstics (Figu-
sió de les serres. Des del punt de vista càrstic, a causa
ra 8). Donada la localització a la línia de costa (Figures
de la falta d’aflorament, no presenten morfologies de
1 i 3) hi destaca especialment el lapiaz litoral (Figura
lapiaz i només s’hi han localitzat petites cavitats sense
9), i una gran abundància de coves i cavitats, moltes
gaire importància.
formades per processos relacionats amb el carst litoral
Els dipòsits plio-quaternaris i quaternaris (BUTZER
(zona de mescla d’aigües), en les quals són presents
& CUERDA, 1962; CUERDA, 1975) consisteixen bà-
els processos que relacionen la dinàmica càrstica i la
sicament en calcarenites, que corresponen a diversos
marina, incloent-hi tots els fenòmens relacionats amb
episodis dunars relacionats amb els episodis glacials
les oscil·lacions del nivell de la mar durant el Quaternari.
pleistocens, i a fàcies detrítiques conglomeràtiques
Un exemple de tota aquesta dinàmica són, entre moltes
d’origen al·luvial i procedents del desmantellament de
d’altres, les famoses Coves del Drac a la part oriental de
les zones més elevades. Des del punt de vista del carst
Mallorca. Aquestes calcàries mostren a més, l’afectació
destaquen només els processos de lapiaz litoral associ-
Figura 9: El lapiaz litoral presenta un gran desenvolupament als materi-
Figure 9: Littoral karren is well developed on neogene calcarenites, as
als calcarenítics neògens, com és el cas de les eolianites ple-
is the case of the Pleistocene aeolianites at Mal Pas area,
istocenes a la zona del Mal Pas, Alcúdia. (Foto J.J. Fornós).
Alcúdia. (Photo J.J. Fornós).
46

Figura 10: La batimetria deixa
ben clara la situació
de les illes Balears
sobre el denominat
Promontori Balear.
Figure 10: Bathymetry reflects
the location of the
Balearic Islands on
the so called Balea-
ric Promontory.
ats als nombrosos afloraments d’eolianites que es donen
MAN & WORTEL, 2004). De fet, aquesta subducció és
en les zones costaneres tant de Mallorca com Menorca i
encara activa a l’arc de Gibraltar (GUTSCHER et al.,
les Pitiüses, especialment Formentera, on tenen un gran
2002) i molts dels terratrèmols profunds de la part inter-
desenvolupament (GÓMEZ-PUJOL & FORNÓS, 2009).
na de la Serralada Bètica poden associar-se a aquesta
subducció activa.
La estructura geològica de les illes és el producte
d’una evolució complexa en la qual es poden diferenciar
Marc tectònic i geològic
tres grans etapes: una primera etapa mesozoica bàsi-
cament extensiva, la compressió alpina desenvolupada
de les Illes Balears
entre l’Oligocè i el Miocè i, finalment, l’extensió neògena
i quaternària. Cadascuna d’aquestes etapes, en funció
de la seva edat, intensitat i duració, ha deixat una em-
Les Illes Balears constitueixen la part emergida
premta en l’actual estructura i morfologia de les illes.
d’una extensa zona majoritàriament submarina cone-
A continuació es presenta la estructura geològica
guda com el Promontori Balear. El Promontori Balear,
de les més grans de les Illes Balears, ordenades segons
d’orientació general NE-SW, té una longitud de 350 km
la seva posició geogràfica, de N a S.
i una amplada de 100 km i presenta una alçada relativa
respecte els fons oceànics circumdants de entre 1.000 i
2.000 metres (Figura 10).
MENORCA
Des d’un punt de vista tectònic, però també geo-
EL PROMONTORI BALEAR
lògic, geomorfològic, litològic i paisatgístic, a l’illa de
Menorca es distingeixen dues grans unitats: Tramunta-
Tant des d’un punt de vista fisiogràfic com geològic
na i Migjorn, separades per una línia imaginària d’orien-
el Promontori Balear correspon a la continuació cap al
tació ESE-WNW que va des de Cala Morell fins a Maó.
NE de l’arc orogènic Bètiques-Rif. L’origen tant de l’arc
L’estructura de Tramuntana reflexa principalment l’etapa
com del Promontori està associat a la subducció de la
compressiva desenvolupada durant l’Oligocè superior i
llosa oceànica que estava localitzada, durant l’Oligocè i
el Miocè inferior, mentre que l’estructura de Migjorn re-
Miocè, al S de les Balears i que es troba actualment dins
flexa bàsicament l’etapa extensiva del Miocè superior i
del mantell davall de la zona del Mar d’Alboran (SPAK-
Quaternari.
47

Figura 11: Tall geològic representatiu de l’estructura de l’illa de Menorca.
Figure 11: Representative geological cross-section of Menorca Island.
La zona de Tramuntana compren la meitat septen-
MALLORCA
trional de l’illa i està composta per nombroses eleva-
cions suaus amb una alçada compresa entre els 200
L’illa de Mallorca està constituïda, des d’un punt de
i els 350 metres. Aquest sector es troba estructurat en
vista geològic, per un conjunt de horsts i grabens, dis-
un sistema de làmines encavalcants (Figura 11) que
posats alternativament i que es corresponen respectiva-
estan recobertes de manera discordant pels materials
ment amb les serres i els plans de la morfologia actual
del Miocè superior i Quaternari (BOURROUILH, 1983;
de l’illa (Figura 12). Així, de SE a NW es diferencien: 1)
OBRADOR, 1972). L’emplaçament d’aquestes làmines,
les serres de Llevant; 2) el pla Central, compost pel pla
que involucren materials del Paleozoic, del Mesozoic i
de Campos, les serres Centrals i els plans de Palma,
de l’Oligocè, es va donar posteriorment a l’Oligocè i amb
Inca i sa Pobla i, finalment; 3) la serra de Tramuntana.
anterioritat al Miocè superior. L’emplaçament de les
Aquesta estructuració global en horsts i grabens, és a
làmines està condicionat per falles extensives, d’edat
dir, en blocs aixecats i blocs enfonsats, ve donada per la
mesozoica, prèvies a la compressió. Els materials pale-
presència de grans falles normals formades a partir de
ozoics ocupen quasi la meitat de la regió septentrional
l’extensió del Miocè superior, orientades preferentment
i comprenen principalment pissarres, gresos i calcàries
NE-SW i amb desplaçaments a vegades quilomètrics.
que donen lloc a petites muntanyes de formes arrodo-
Els plans es corresponen amb els blocs enfonsats de les
nides. Els materials mesozoics, i especialment les cal-
falles normals i equivalen a conques amb un rebliment
càries del Lias, donen formes més punxegudes i també
de materials del Miocè mig-superior i del Plio-Quater-
algun escarpament.
nari. Les serres corresponen als blocs aixecats de les
La regió de Migjorn, meitat meridional de Menorca,
falles normals abans citades.
correspon a una plataforma poc elevada i suaument
La serra de Tramuntana és una alineació muntanyo-
inclinada cap a la mar, solcada per barrancs molt en-
sa paral·lela a la costa nordoccidental de l’illa. Presenta
caixats. Presenta un relleu tabular i unes costes amb
fins a 10 cims que superen els 1000 metres d’alçada.
penya-segats. Geològicament està constituïda per cal-
Aquests importants relleus estan constituïts per grans
carenites i calcàries esculloses subhoritzontals, del Mi-
masses de calcàries, dolomies i bretxes del Lias inferi-
ocè superior, amb una potència màxima de 400 metres.
or disposades en làmines encavalcants imbricades cap
La fracturació que s’observa en el Migjorn de Menorca
al NW. Dins de la serra s’obrin valls excavades sobre
presenta, en el seu sector central, una direcció N, NNE o
els materials més tous, margosos del Triàsic mig, del
NNW, mentre que en els sectors oriental i occidental les
Cretaci superior o del Miocè inferior. La diferència de re-
fractures predominants tenen una orientació E, ENE o
lleu entre el vessant NO, escarpat, i el vessant SE, més
ESE. El fet de que la direcció predominant dels torrents
suau, s’explica per la disposició estructural dels materi-
o barrancs coincideixi, en cadascun dels sectors, amb
als, inclinats cap al SE.
la direcció de fracturació fa suposar que el traçat de la
Les serres de Llevant estan constituïdes per un con-
xarxa de drenatge en la regió meridional de Menorca es-
junt de muntanyes de pendents suaus i formes arrodoni-
tigui condicionada per l’orientació de les fractures (GE-
des amb altituds més modestes que la serra de Tramun-
LABERT et al., 2005).
tana (màxim 560 metres). La seva estructura geològica
Figura 12: Tall geològic representatiu de l’estructura de l’illa de Mallorca.
Figure 12: Representative geological cross-section of Mallorca Island.
48

consisteix en un sistema imbricat d’encavalcaments que
canvi en el sentit de transport tectònic en l’espai i en
presenta el seu nivell de desenganxament en el Triàsic
el temps. A les serres de Llevant el sentit de transport
(Keuper) i té una vergència cap al NW (SÀBAT, 1986).
tectònic fou N310-315E (SÀBAT, 1986), mentre que a la
A semblança de Tramuntana, les valls s’emplacen sobre
serra de Tramuntana, el sentit d’emplaçament dels en-
els materials més blans del Keuper, el Cretaci inferior
cavalcaments ha estat N322E. Aquest canvi en el sentit
ò el Miocè inferior, mentre que els escarpaments i les
de transport queda reflectit en l’orientació actual de les
zones culminants de les muntanyes s’esculpeixen sobre
serres a Mallorca: NE-SW per la serra de Tramuntana,
les calcàries del Juràssic inferior.
NNE-SSW per les serres de Llevant.
L’estil estructural de les serres Centrals és diferent
La relaxació de l’edifici orogènic es manifesta a par-
de la resta de serres de Mallorca. Aquest fet es deu a
tir del Serraval·lià fins a l’actualitat, mitjançant el desen-
que els encavalcaments involucren una sèrie estratigrà-
volupament d’un sistema extensional caracteritzat bàsi-
fica més potent i apareixen nous nivells de desenganxa-
cament per grans falles normals que configuren l’actual
ment. El tret estructural més destacable és la freqüent
morfologia d’alts i cubetes. L’extensió post-Miocè mig no
disposició de materials del Paleogen per damunt de
és exclusiva de les cubetes sinó que també s’ha docu-
materials del Miocè inferior, els quals són especialment
mentat a la serra de Tramuntana amb desplaçaments
abundants a les serres Centrals. L’estructura bàsica
de fins a 2 km (GELABERT, 1998).
consisteix en la coexistència d’encavalcaments dirigits
En definitiva, el relleu de l’illa de Mallorca està in-
cap al NW afectant la sèrie mesozoica i de retro-enca-
fluenciat bàsicament per les dues darreres etapes de la
valcaments amb el nivell de desenganxament a un nivell
seva història geològica: la compressió de l’Oligocè-Mio-
estratigràfic superior (base del Paleogen). Aquest tipus
cè mig que donà lloc a l’estructura imbricada que aflora
d’estructura, en tascó, es reflexa amb la vergència NW
a les serres i l’extensió Neògena i Quaternària que con-
dels plecs que afecten el Mesozoic i la vergència tant
forma la delimitació de serres i plans.
NW com SE dels plecs que afecten el Paleogen.
Tant les serres de Llevant com les serres Centrals
estan recobertes discordantment per una plataforma es-
EIVISSA
cullosa d’edat Neògena superior, sobre la qual s’hi han
dipositat els materials del Plio-Quaternari. Aquestes zo-
Des del punt de vista morfològic, a Eivissa es poden
nes formen extenses plataformes solcades per torrents
diferenciar dues zones muntanyoses i dues àrees depri-
i truncades pels penya-segats costaners. La orientació
mides que conformen franges amb orientacions ENE-
dels torrents i penya-segats no és aleatòria sinó que
WSW, que de N a S són: serra de Es Amunts–Serra
està condicionada, tant a petita com a gran escala, per
de Sant Vicent; depressió de Sant Antoni–Santa Eulà-
la fracturació post-Miocè mig, la qual presenta (com els
ria; serra de Sant Josep–Serra Grossa; i depressió de
torrents) orientacions preferents NE-SW i NW-SE (CÉS-
Sant Jordi–Ses Salines. Des del punt de vista tectònic,
PEDES et al., 2001; GIMÉNEZ et al., 2002).
Eivissa ha estat dividida clàssicament en tres unitats
Els plans que ocupen l’espai entre les serres cor-
tectòniques que conformen franges amb orientació NE-
responen a depressions amb subsidència activa durant
SW, en les quals es reconeixen plecs i encavalcaments
el Neogen superior i el Quaternari, la qual cosa produeix
vergents majoritàriament cap al NW (RANGHEARD,
importants rebliments de materials del Miocè mig-supe-
1972; FONTBOTÉ et al., 1983), encara que n’hi ha al-
rior i del Plio-Quaternari. L’espessor del rebliment varia
guns de vergents cap al SE que solen estar associats a
d’un pla a un altre: des dels 300 m del pla de Campos
falles normals mesozoiques (Figura 13). Aquestes tres
fins als més de 1.000 del pla d’Inca.
unitats són de N a S: Eivissa, Llentrisca–Rei i Aubarca.
La compressió que ha donat lloc a les serres ha es-
Les unitats septentrionals són l’autòcton relatiu; així la
tat continua en el temps, progressant cap al NW, estruc-
unitat d’Eivissa encavalca la de Llentrisca–Rei, i, al ma-
turant, grosso modo, primerament les serres de Llevant
teix temps aquesta encavalca la d’Aubarca. L’edat de la
i finalment la serra de Tramuntana. Va existir un lleuger
deformació compressiva a les Pitiüses coincideix amb
Figura 13: Tall geològic representatiu de l’estructura de l’illa d’Eivissa.
Figure 13: Representative geological cross-section of Eivissa Island.
49

la de la resta de les Balears, és a dir que té lloc entre
juntament amb materials triàsics. En el tall, quan es res-
finals de l’Oligocè i el Miocè mig. Després d’aquesta eta-
titueixen aquests materials a la seva posició original,
pa de deformació es dipositen materials terrígens d’edat
abans dels encavalcaments, s’observa que la seva dis-
Plio-Quaternari que conformen actualment grans aflora-
posició és deguda a la presència de falles extensionals
ments de zones deprimides d’Eivissa.
anteriors als encavalcaments.
A les serres del nord d’Eivissa, on s’hi troben les ma-
Les serres meridionals tenen una extensió menor
jors elevacions de l’illa, sovintegen els penya-segats abrup-
a les del nord però és on trobem les majors elevacions
tes constituïts per calcàries i dolomies del Juràssic inferior
de l’illa. Aquesta zona inclou l’illot de Es Vedrà. La part
i Cretaci. A la seva vegada el vessant meridional presenta
occidental d’aquestes serres acaba amb penya-segats
pendents molt més suaus. Aquesta asimetria és el resultat
orientats cap a l’oest i nord-oest i estan formats per cal-
del cabussament general dels materials cap al SE.
càries del Cretaci superior. La part meridional i oriental
A la depressió de Sant Antoni-Santa Eulària afloren
presenta relleus suaus i arrodonits. Aquesta asimetria
bàsicament materials detrítics del Miocè inferior i mig,
és també deguda a la vergència de les estructures.
Figura 14: Penya-segats tallats sobre
les calcàries esculloses del
Miocè superior a La Mola,
Formentera. (Foto J.J. For-
nós).
Figure 14: Vertical cliffs developed
over the Upper Miocene re-
efal limestones at La Mola,
Formentera. (Photo J.J.
Fornós).
50

A la depressió de Sant Jordi-Ses Salines afloren bà-
BOURROUILH, R. (1983): Estratigrafía, sedimentología y tec-
sicament materials del Plio-Quaternari, d’ambients diver-
tónica de la Isla de Menorca y del noreste de Mallorca (Ba-
sos. Aquesta depressió presenta un plec sinclinal proba-
leares). Mem. Inst. Geol. Min. España, 99: 1-672.
BUTZER, K.W. &CUERDA, J. (1962): Nuevos yacimientos ma-
blement associat a falles normals del Neogen superior.
rinos cuaternarios de las Baleares. Notas y Comun. del
I.G.M.E. 67: 25-70.
CALAFAT, F.; FORNÓS, J.J.; MARZO, M.; RAMOS-GUERRE-
FORMENTERA
RO, E. & RODRíGUEZ-PEREA, A. (1986/87): lcnologia de
vertebrados en las facies Buntsandstein de Mallorca. Acta
Les Pitiüses (Eivissa i Formentera) es poden con-
Geológica Hispánica. 21-22: 515-520.
siderar una sola unitat morfològica en la qual es pot di-
CANALS, M.; SERRA-RAVENTÓS, J. & RIBA, 0. (1982): To-
ponímia de la mar Catalano-Balear. Boll. Soc. Hist. Nat.
ferenciar un domini nord format per Eivissa, on afloren
Balears. 26: 169-194.
bàsicament materials plegats per la compressió Oligo-
CÉSPEDES, A.; GIMÉNEZ, J. & SÀBAT, F. (2001): Caracte-
Miocena, i un domini meridional format per Formentera i
rización del campo de esfuerzos neógenos en Mallorca
els illots del canal de Formentera, en el qual afloren ma-
mediante el análisis de poblaciones de fallas. Geogaceta,
terials del Miocè superior i Plio-Quaternari. Aquest fet és
30: 199-202.
el responsable de que Formentera sigui, a grans trets,
COLOM, G. (1947): Estudios sobre la sedimentación profunda
una illa plana (encara que amb zones topogràficament
de las Baleares desde el Lias superior al Cenomanense-
Turonense. Inst. “Lucas Mallada” C.S.I.C. 147 págs. 28
elevades), mentre que Eivissa presenti un relleu molt
Iáms.
més irregular i abrupte.
COLOM, G. (1975): Geología de Mallorca. Institut d’Estudis
Formentera i els illots del canal de Formentera es
Baleàrics. Dip. Prov. Balears. 2 vols. Palma de Mallorca.
caracteritzen per tenir un relleu relativament pla. For-
COLOM, G. (1985): Estratigrafia y paleontología del Andaluci-
mentera presenta una forma irregular relativament allar-
ense y del Plioceno de Mallorca (Baleares). Boletín Geoló-
gada en direcció E-W on las parts central i nord-oest
gico y Minero, 96: 235-302.
constitueixen zones deprimides respecte els extrems
CUERDA, J. (1975): Los tiempos cuaternarios en Baleares.
Inst. d’Estudis Baleàrics. Dip. Prov. Balears. 304 pàgs. 20
oriental i sud-oriental. Les àrees aixecades (La Mola i
Iàms. Palma de Mallorca.
Barbaria) es poden considerar petites plataformes de
DARDER, B. (1925): La tectonique de la région orientale de
materials horitzontals constituïdes per fàcies esculloses
i’ile de Majorque. Bull. Soc. Géol. France, 25: 245-278.
del Neogen superior, les quals acaben abruptament for-
ENCINAS, J.A. (1972): Contribuyendo al estudio del karst
mant penya-segats (Figura 14). A les zones deprimides
del valle de Sant Vicenç de Pollença (Mallorca). Espe-
afloren bàsicament sediments del Plio-Quaternari que
leogénesis y espeleografía. Geo y Bio Karst, 31: 15-22.
recobreixen els materials neògens. Aquesta configura-
Barcelona.
ENRIQUE, P. (1986): Nota sobre les roques hipabissals de la
ció i la mateixa morfologia de la illa poden associar-se
Serra de Tramuntana de Mallorca: Algunes característi-
a falles normals d’orientació NE-SW i NW-SE que es
ques petrogràfiques i geoquímiques. Boll. Soc. Hist. Nat.
formaren en posterioritat al Miocè superior.
Balears, 30: 19-50.
ESCANDELL, B. & COLOM, G. (1960): Sur I’existence de di-
verses phases de plissements alpins dans I’île de Major-
que. Bull. Soc. Géol. France. Série 7, 11(3): 267-272.
FALLOT, P. (1922): Étude géologique de la Sierra de Major-
Agraïments
que. Lib. Polyt. Ch. Beranger ed. 420 pàgs. Paris.
FONTBOTÉ, J.M.; OBRADOR, A. & POMAR, L. (1983): Islas
Baleares. En Libro Jubilar J. M. Ríos. Geología de Es-
El present treball és una contribució als projectes
paña, 2, 343-391.
de recerca finançats pel Ministerio de Ciencia e Inno-
FORNÓS, J.J. & GELABERT, B. (2004): Baleares. In: VERA,
vación (MICINN), CGL2008-05724/BTE i CGL2010-
J.A. (ed.), Geología de España. Sociedad Geológica de Es-
18616/BTE.
paña, Instituto Geológico y Minero de España, p. 450-464.
FORNÓS, J.J. & POMAR, L. (1983): Mioceno Superior de
Mallorca: Unidad Calizas de Santanyi (Complejo Terminal).
In: El Terciario de las Baleares. Guía de la Excursiones del
X Congreso Nacional de Sedimentología. Menorca.
Bibliografia
FORNÓS, J.J.; RODRÍGUEZ-PEREA, A. & ARBONA, J.
(1986/87): Brechas y paleokarst en los depósitos jurásicos
ÁLVARO, M (1987): La tectónica de cabalgamientos de la
de la Serra de Tramuntana de Mallorca. Acta Geològica
Sierra Norte de Mallorca (Islas Baleares). Boletín Geológi-
Hispànica. 21-22: 459-468.
co y Minero, 9815: 34-41.
FORNÓS, J.J.; RODRÍGUEZ-PEREA, A. & SÀBAT, F. (1984):
ANGLADA, E. (1985): Estudi geològic del massís de Randa
El Mesozoico de la Serra de Son Amoixa (Serres de Lle-
(Mallorca). Tesi de Llicenciatura. Universitat de Barcelona,
vant, Mallorca). 1er Congreso Español de Geología. 1:
111 pàgs.
173-185.
AZEMA, J.; CHABRIER, G.; CHAUVE, P. & FOURCADE, E.
GELABERT, B. (1998): La estructura geológica de la mitad
(1979): Nouvelles données stratigraphiques sur le Jurassi-
occidental de la isla de Mallorca. Memorias del Instituto
que et le Cretacé du Nord-Ouest d’Ibiza (Baleares, Espag-
Tecnológico Geominero de España. 129 p.
ne). Geol. Romana, 18: 1-21.
GELABERT, B.; FORNÓS, J.J.; PARDO, J.E.;ROSSELLÓ,
BARNOLAS, A. (Ed.) (1984): Sedimentología del Jurásico de
V.M. & SEGURA, F. (2005): Structurally controlled draina-
Mallorca. Libro Guía de la Excursión. Grupo Español del
ge basin development in the south of Menorca (Western
Mesozoico. 1.G.M.E.-C.G.S.263 pàgs.
Mediterranean, Spain). Geomorphology, 65: 139-155.
BEAUSEIGNEUR, C. & RANGHEARD, Y. (1968): Contribution
GELABERT, B.; SÀBAT, F. & RODRÍGUEZ-PEREA, A. (1992):
à l’étude des roches éruptives de l’île d’Ibiza. Bull. Soc.
A structural outline of the Serra de Tramuntana of Mallorca
Geol. France, 3 (5): 9.12.
(Balearic Islands). Tectonophysics. 203 :,167-183.
51

GIBBONS, W. & MORENO, T. (2002): The Geology of Spain.
RAMOS-GUERRERO, E.; BERRIO, l.; FORNÓS, J.J. & MORA-
The Geological Society, London, pp. 649.
GUES, L. (1994): The Middle Miocene Son Verdera lacus-
GÍMÉNEZ, J.; FORNÓS, J.J. & GELABERT, B. (2002): Análisis
trine-palustrine system (Santa Margalida Basin, Mallorca,
de la fracturación de los materiales calcáreos neógenos de
NW Mediterranean). In: Lake basins through space and
la costa sudoriental de Mallorca. Geogaceta, 31: 91-94.
time (GIERLOWSKI-KORDESCH, E.H. & KELT, K. eds.),
GINÉS, A. & GINÉS, J. (1995): Les formes exocàrstiques de l’illa
Global Geological Record and Lake Basins (IGCP Project
de Mallorca / The exokarstic landforms of Mallorca island.
324), AAPG, Studies Geol., 46: 441-448.
In: GINÉS, A. & GINÉS, J. (eds.) El carst i les coves de
RAMOS-GUERRERO, E.; MARZO, M.; POMAR, L. &
Mallorca / Karst and caves in Mallorca. Endins, 20 / Mon.
RODRÍGUEZ-PEREA, A. (1985): Estratigrafia y sedimen-
Soc. Hist. Nat. Balears, 3: 59-70. Palma de Mallorca.
tologia del Paleógeno del Sector Occidental de la Sierra
GINÉS, J. & GINÉS, A. (2009): Mid-mountain karrenfields at
Norte de Mallorca. Rev. d’lnvest. Geol. 40: 29-63.
Serra de Tramuntana in Mallorca Island. In: GINÉS, A.;
RAMOS-GUERRERO, E.; RODRÍGUEZ-PEREA, A.; SÀBAT, F.
KNEZ, M.; SLABE, T. & DREYBRODT, W. (eds.) Karst
& SERRA-KIEL, J. (1989): Cenozoic tectosedimentary evo-
rock features. Karren sculpturing. Zalozba ZRC. Institut za
lution of Mallorca island. Geodinamica Acta, 3 (1): 53-72.
raziskovanje krasa ZRC SAZU, Postojna. Carsologica, 9:
RANGHEARD, Y. (1972): Étude géologique des îles d’Ibiza et
375-390. Ljubljana, Eslovènia.
de Formentera (Baléares). Memorias del IGME, 82, 340
GINÉS, J. & GINÉS, A. (2011): Classificació morfogenètica de
pp. Madrid,
les cavitats càrstiques de les Illes Balears. Endins, 35.
RANGHEARD, Y. (1984): The geological history of Eivissa and
GINÉS, J.; GINÉS, A.; FORNÓS, J.J.; GRÀCIA, F. & MERINO,
Formentera. En: Khubier, H., Alcover, J.A. y Guerau d’Are-
A.(2008): Noves observacions sobre l’espeleogènesi en el
llano Tur (eds.), Biogeography and Ecology of the Pityusic
Migjorn de Mallorca: Els condicionants litològics en alguns
Islands, 3: 25-104.
grans sistemes subterranis litorals. Endins, 32: 49-80. Pal-
ROCA, E. & VERGES, J. (1989): Estudio de la evolución neó-
ma de Mallorca.
gena del sector suroccidental de la Serra de Tramuntana
GÓMEZ, D. (1987): Estratigrafía física y petrología sedimen-
(Mallorca). 51. Geol. Miner. C (5) : 842-852.
taria del Pérmico y Buntsandstein de la isla de Menorca.
ROCA, E. (1992): L’estructura de la Conca Catalano-Balear:
Tesis de Licenciatura. Inédito. UAB, Depto. Estratigrafía y
Paper de la compressió i de la distensió en la seva gè-
Geología Histórica. 117 p.
nesi. Tesi Doctoral. Universitat de Barcelona. 2 vols. 330
GÓMEZ-PUJOL, L. & FORNÓS, J.J. (2009): Coastal karren in
pàgs. 206 figs.
the Balearic islands. In: GINÉS, A.; KNEZ, M.; SLABE, T.
RODRÍGUEZ-PEREA, A. & GELABERT, B. (1998): Geologia
& DREYBRODT, W. (Eds.), Karst rock features – karren
de Mallorca. In: FORNÓS, J.J. (ed.), Aspectes geològics
sculpturing, ZRC Publishing, Ljubljana, 40: 487-502.
de les Balears. Universitat de les Illes Balears, p. 11-38.
GUTSCHER, M.A.; MALOD, J.; REHAULT, J.P.; CONTRUCCI,
RODRÍGUEZ-PEREA, A. & POMAR, L. (1983): El Mioceno de
I.; KLINGELHOEFER, F.; MENDES-VICTOR, L. & SPAK-
la Sierra Norte de Mallorca (Sector Occidental). Acta Geo-
MAN, W. (2002): Evidence for active subduction beneath
lògica Hispànica. 18: 105-116.
Gibraltar. Geology, 30: 1071-1074.
RODRÍGUEZ-PEREA, A. & RAMOS-GUERRERO, E. (1984):
MATAILLET, R. & PECHOUX, J. (1978): Étude géologique de
Presencia de Paleozoico en la Sierra de Tramuntana
I’extremité occidentale de la Sierra Nord de Majorque.,Tesi
(Mallorca). Boll. Soc. Hist. Nat Balears, 28: 145-1 48.
Doctoral, Univ. Franche-Comté.
RODRÍGUEZ-PEREA, A. (1992): Geologia de Mallorca. Gran
MERINO, A.; MULET, A.; MULET, G.; CROIX, A. & GRÀCIA,
Enciclopèdia de Mallorca, 8: 225-238.
F. (2008): La Cova des Pas de Vallgornera (Llucmajor,
RODRÍGUEZ-PEREA, A.; RAMOS-GUERRERO, E.; POMAR,
Mallorca) alcanza los 55 kilómetros de desarrollo topo-
L.; PANIELLO, X.; OBRADOR, A. & MARTÍ, J. (1987): El
gráfco. Endins, 32: 33-42. Palma de Mallorca.
Triásico de las Baleares. Cuadernos de Geología Ibérica,
MIR, F. & TRIAS, M. (1973): Sobre el karst de la Cova de sa
11: 295-321.
Campana i les seves concrecions excèntriques. III Sim-
ROSELL, J. & ELÍZAGA, E. (1989): Evolución tectosedimenta-
posium Espeleología. Escola Catalana d’Espeleologia
ria del Paleozoico de la isla de Menorca. Bol. Geol. y Min.,
- Agrupació Científico Excursionista de Mataró. 53-70.
100: 193-204.
Mataró, Barcelona.
ROSELL, J. & LLOMPART, C. (2002): Guia de Geologia Pràc-
OBRADOR, A. (1972): Estudio estratigráfico y sedimentológi-
tica. El naixement d’una illa. Menorca. Institut Menorquí
co de los materiales miocénicos de la isla de Menorca.
d’Estudis. 279 pp.
Tesis Doctoral. Universitat de Barcelona.
SÀBAT, F. (1986): Estructura geològica de les Serres de Lle-
OBRADOR, A. (1998): Un cap d’ull a la geologia menorquina.
vant de Mallorca (Balears). Tesi Universitat de Barcelona,
In: FORNÓS, J.J. (ed.), Aspectes geològics de les Bale-
128 pàgs. 2 vols.
ars. Universitat de les Illes Balears, p. 39-66.
SIMA, A. & RAMON, X. (1986): Análisis sedimentológico y des-
OLIVET, J.L.; BONNIN, J.; BEUZART, P. & AUZENDE, J.M.
cripción de las secuencias deposicionales del Neógeno
(1984): Cinématique de I’Atlantique nord et central. In:
postorogénico de Mallorca. Boletín Geológico y Minero,
Rapports scientifiques. CNEX,O. 108 pàgs. Paris.
157: 445-472.
POMAR, L.; RODRÍGUEZ-PEREA, A.; SÀBAT, F. & FORNÓS,
SPAKMAN, W. & WORTEL, R. (2004): A tomographic view
J.J. (1990): Neogene stratigfaphy of Mallorca Island. In:
on Western Mediterranean geodynamics. In: CAVAZZA,
AGUSTÍ, J.; DOMENEC, R.; JULIÀ, R. & MARTINELL, J.
W.; ROURE, F.; SPAKMAN, W.; STAMPFLI, G.M. & ZIE-
(Eds.): lberian Neogene Basins. Field Guidebook. Paleon-
GLER, P. (Eds.), The TRANSMED Atlas, 31-52.
tologia i Evolució (Mem. Esp.). 2: 271-320.
TRIAS, M. (1983): Espeleologia de les Pitiüses. Institut d’Estu-
RAMOS-GUERRERO, E. (1988): El Paleógeno de las Balea-
dis Eivissencs. Estudis breus, 2. 59 pàgs. Eivissa.
res: Estratigrafía y Sedimentología. Tesis Doctoral, Univ.
VERA, J.A. (ed.) (2004): Geología de España. Sociedad Geológica
Barcelona, 212 p.
de España, Instituto Geológico y Minero de España, pp. 884.
52