Les rates pinyades (Mammalia : Chiroptera) : f�ssils del jaciment paleontol�gic del Pou�s : Sant Antoni de Portmany, Eivissa
ENDINS, núm. 25. 2003. Mallorca
LES RATES PINYADES (Mammalia: Chiroptera)
FÒSSILS DEL JACIMENT PALEONTOLÒGIC DEL POUÀS
(St. Antoni de Portmany, Eivissa)
per Josep Antoni ALCOVER 1, 2
Resum
S'estudia la fauna de rates pinyades del Pleistocè superior i Holocè del jaciment
del Pouàs (Sant Antoni de Portmany, Eivissa). S'han diagnosticat 581 restes que
pertanyen a 5-6 espècies: Rhinolophus sp. cf. mehelyi/euryale, Rhinolophus hippo-
sideros
, Myotis myotis, Myotis cf. emarginatus i Plecotus cf. austriacus. La fauna
pre-humana de les Pitiüses també inclouria Rhinolophus ferrumequinum, detectat a
dos jaciments de l'illa. Les restes de rates pinyades s'han acumulat bàsicament grà-
cies a l'acció d'un o diversos agents bioacumuladors. Com a mínim entre el 57% i el
36,5 % de les espècies que vivien a l'illa en el moment de la colonització humana no
hi viuen actualment.
Abstract
The bat fauna from the Upper Pleistocene and Holocene levels of Es Pouàs (Sant
Antoni de Portmany, Eivissa) is presented in this paper. 581 remains belonging to 5-
6 species have been identified: Rhinolophus sp. cf. mehelyi/euryale, Rhinolophus
hipposideros
, Myotis myotis, Myotis cf. emarginatus and Plecotus cf. austriacus.
The prehuman fauna of the Pityusics also includes Rhinolophus ferrumequinum. The
great horsehoe bat has been recorded at two Eivissan deposits. Bat remains from
es Pouàs been incorporated into the deposit through the hunting activities of one or
more bioacumulator agents. Between 57% and 36.5% of the species living on the
island at the time of the human colonization have recently disappeared.
Introducció
El jaciment paleontològic del Pouàs (St Antoni de
di més antic, de cronologia precisa encara insuficient-
Portmany, Eivissa) ha lliurat una gran quantitat de res-
ment coneguda, amb una tortuga gegant i una fauna de
tes fòssils de vertebrats i invertebrats del Quaternari
gasteròpodes característica (segon episodi faunístic).
d'Eivissa (e.g., FLORIT et al., 1989; SONDAAR et al.,
A Eivissa hi ha evidències d'un altre episodi faunístic
1999). El registre fossilífer d’aquesta cavitat inclou
(el més antic), representat per la fauna de Ses
quantitats ingents d'ocells, sargantanes i gasteròpo-
Fontanelles, el qual no ha estat trobat al registre del
des, així com a restes menys nombroses de rates pin-
Pouàs.
yades, miriàpodes, i d'una tortuga gegant. En el regis-
Es Pouàs és un avenc d'esfondrament típic amb
tre fossilífer del Pouàs es troben representats tres dels
una boca de 7 m de diàmetre i un pou de 19 m de fon-
quatre episodis faunístics coneguts a Eivissa. En pri-
dària. Durant milers d'anys ha actual com a una eficient
mer lloc, les faunes coetànies amb els humans, inclo-
trampa de sediments i ossos. La cavitat fou descrita
ses les espècies introduïdes per aquests juntament
per TRIAS (1983), i existeixen dues topografies publi-
amb diferents espècies de la fauna autòctona que
cades. La més recent i precisa es troba a ALCOVER et
varen sobreviure l'arribada dels humans (darrer episo-
al. (2001).
di faunístic pitiús). En segon lloc, les faunes del
Entre les restes fòssils trobades s'han obtingut
Pleistocè superior i Holocè d'abans de l'arribada dels
nombroses restes de rates pinyades. L'any 1986 es
humans (tercer episodi faunístic). Finalment, un episo-
varen donar a conèixer trenta-un ossos, que pertanyien
a tres espècies, Rhinolophus hipposideros (1 fragment
de crani), Myotis myotis (7 cranis, 10 mandíbules, 12
1
Institut Mediterrani d'Estudis Avançats, Cta de Valldemossa km 7,5,
húmers; el conjunt de mandíbules que varen ser referi-
07071 Ciutat de Mallorca. E-mail: ieajat@clust.uib.es
2
Research Associate, Department of Mammalogy, American Museum
des com MNIB 4516-4520 són en realitat dues mandí-
of Natural History, Central Park West at 79th Street, New York, USA.
bules, MNIB 4516 i MNIB 4520) i Plecotus austriacus (1
141

Figura 1: Planta del Pouàs amb la quadrícula de referència.
Figure 1: Es Pouàs survey, with the excavation reference grid.
mandíbula). El material procedia dels nivells superfi-
només estudiats superficialment, amb l'objecte exclusiu
cials i de les primeres cales de prospecció (fetes el
de tractar de detectar restes d'espècies diferents a les
30.IV.1985, essencialment al que corresponen a les
representades per cranis, mandíbules i húmers. No
quadricules I1 i I2). L'objecte del present treball consis-
s'han obtengut evidències clares de novetats en el
teix en ampliar el registre fossilífer quiropterològic del
registre quiropterològic de les Pitiüses en base a
Pouàs, en base a l'estudi dels nous materials exhumats
aquests ossos restants, els quals s'adiuen amb el que
al llarg de les campanyes sistemàtiques d'excavació
es pot esperar del registre de rates pinyades presentat
realitzades entre els anys 1989 i 1994, autoritzades pri-
a aquest treball. No s'han inclós en aquest estudi les
mer per la Conselleria de Cultura del Govern de les
restes cranianes, mandibulars i els húmers no diagnos-
Illes Balears i posteriorment per la Conselleria de
ticats, que representen una trentena d'ossos. No s'es-
Cultura del Consell d'Eivissa i Formentera, així com
pera que aquests ossos representin adicions específi-
presentar una discussió general sobre aquesta fauna.
ques per a la fauna quiropterològica del Pouàs. Entre
els materials no identificats abunden més els fragments
dels vespertiliònids de mida petita. Si es poguessin
identificar la representació d'aquestes espècies es veu-
Material i mètodes
ria lleugerament incrementada.
La identificació de les espècies s'ha fet bàsicament
A hores d'ara s'han obtingut més de 900 restes fòs-
en base a la col·lecció osteològica de referència MNIB,
sils de rates pinyades al Pouàs. Aquestes restes con-
que inclou esquelets complets o parcials de la major
sisteixen bàsicament en cranis, mandíbules, húmers,
part de les espècies de rates pinyades presents a les
ulnes, fèmurs, així com en una mostra notablement
Balears, així com en base a mostres addicionals selec-
inferior d'altres ossos (omòplats, tíbies, falanges, i
cionades de les col·leccions del Museo Nacional de
altres). El present treball s'ha centrat en l'estudi de les
Ciencias Naturales (Madrid; acrònim: MNCN), de la
restes cranianes i mandibulars, així com els húmers, bé
Estación Biológica de Doñana (Sevilla; acrònim: EBD) i
sencers o fragmentats, ja que són els ossos dels que es
de la col·lecció Jesús Benzal (Almeria; acrònim emprat:
disposa de caràcters diagnòstics que permeten la iden-
CJBA). S'ha tengut en compte, a més, una part de la
tificació. A la Taula 2 es presenta la distribució estrati-
limitada bibliografia existent sobre osteologia de rates
gràfica del material identificat. Totes les peces estudia-
pinyades de l'àrea mediterrània (e.g., FELTEN et al.,
des estan siglades i es conserven a la col·lecció "Museu
1973), sobre fòssils de rates pinyades d'aquesta àrea
de la Naturalesa de les Illes Balears" (acrònim: MNIB).
(STORCH, 1974; SEVILLA, 1988), així com les des-
Els restants ossos, majoritàriament no siglats, han estat
cripcions i mesures presentades a diferents faunes
142

Figura 2: Secció d'Es Pouàs amb indicació de la situació de la cota ±0
Figure 2: Section of Es Pouàs indicating the situation of the excava-
de l'excavació i de la zona excavada.
tion level ±0 and of excavation area.
(e.g., CABRERA 1914; SAINT-GIRONS, 1978). Com a
mandíbules i esquelet postcranial parcial; Casa de los
material de comparació addicional s'ha pogut disposar
Quejigales, Sierra de las Nieves, Ronda, Málaga);
dels següents espècimens:
MNCN 15321 (crani i mandíbules i esquelet postcranial
Rhinolophus mehelyi EBD 15347 (crani, mandíbu-
parcial; Pastrana, Guadalajara); MNCN 15324 (crani i
les i esquelet postcranial parcial, que inclou un fragment
mandíbules i esquelet postcranial parcial; Pastrana,
proximal d'húmer; 6 km a l'est de Tetuan, Marroc).
Guadalajara); MNCN 15326 (crani i mandíbules i
EBD 15373 (crani, mandíbules i esquelet postcranial
esquelet postcranial parcial; Pastrana, Guadalajara);
parcial, que inclou un fragment proximal d'húmer; 6 km
MNCN 15327 (crani i mandíbules i esquelet postcranial
a l'est de Tetuan, Marroc); MNCN 15632 (crani, mandí-
parcial; Pastrana, Guadalajara); MNCN 15328 (crani i
bules i esquelet postcranial parcial; Frigiliana, Málaga);
mandíbules i esquelet postcranial parcial; Pastrana,
CJBA 87122001 (esquelet parcial;Túnel de Picadas,
Guadalajara). Myotis emarginatus EBD 15428 (crani,
Aldea del Fresno, Madrid); CJBA 87060702 (esquelet
mandíbules i esquelet postcranial parcial; Perezoso de
parcial;Túnel de Picadas, Aldea del Fresno, Madrid);
Camilla, Grazalema, Cádiz); MNCN 15334 (crani i man-
CJBA 88011003 (esquelet parcial;Túnel de Nieflas,
díbules; Aranjuez, Madrid); MNCN 15340 (crani i man-
Ciudad Real); CJBA 88011002 (esquelet parcial;Túnel
díbules; Aranjuez, Madrid); MNCN 15341 (crani i man-
de Nieflas, Ciudad Real). Myotis daubentoni MNCN
díbules; Mambeltran, Ávila); MNCN 15343 (crani i man-
15634 (crani, mandíbules i esquelet postcranial parcial;
díbules; Mambeltran, Ávila); MNCN 15347 (crani i man-
Frigiliana, Málaga); EBD 15572 (crani, mandíbules i
díbules; Mambeltrán, Ávila). Myotis capaccinii EBD
esquelet postcranial parcial; Río Hozgarganta, Puente
15615 (crani i mandíbules; Vall de la Gruta del Camell,
Cañillas, Málaga). Myotis nattereri EBD 15628 (crani,
Berkane, Marroc).
143

per les argiles esmentades es troben ossos molt dete-
riorats de tortuga gegant, un element pertanyent al
segon episodi faunístic reconegut a Eivissa.
La deposició sedimentària situada per damunt del
caos de roques a la casella A3 té una potència de més
de 3 metres. Està constituïda per sediments llimosos de
tipus siliciclàstic, amb pedres, caragols, ossos i àdhuc
restes quitinoses calcificades. Les anàlisis mineralògi-
ques realitzades (FORNÓS et al., 1997) suggereixen
una procedència de pols eòlica, segurament depositada
a l'exterior en forma de terra rosa i transportada a l'inte-
rior del Pouàs per les aigües d'escorriment procedent
de les pluges. El quars és el principal component, així
com els minerals de les argiles (ilita i kaolinita), els fel-
despats, i en menor proporció, la calcita i la dolomita
(FORNÓS et al., 1997). La fauna obtinguda correspon
al tercer episodi faunístic reconegut a l'illa, i a la seva
part més superior inclou restes de la fauna introduïda
pels humans. La fauna quiropterològica estudiada en
aquest treball s'obtingué totalment en aquesta unitat
sedimentària.
Des del punt de vista sedimentari, és important
destacar que la deposició sembla haver-se fet en
absència d'activitats compactadores discretes. La com-
pactació s'ha degut quasi exclusivament al propi pés del
sediment depositat a sobre. La inexistència de factors
compactadors del sediment pot estar relacionada amb
l'absència de mamífers terrestres d'una certa mida, que
haguessin pogut compactar els diferents nivells mitjan-
Figura 3: Tall A3/A2, amb indicació dels límits dels nivells reconeguts.
çant les trepitjades.
La inexistència de discontinuïtats relacionables
Figure 3: Section A3/A2, with the recognized levels.
amb la compactació del sediment fa que tot el paquet
sigui molt homogeni, i difícil d'excavar. L'excavació es
va iniciar a la casella A1, seguint nivells artificials horit-
zontals de 20 cm. Malauradament ben aviat es va arri-
Part estratigràfica
bar a una gran pedra que dificultava l'excavació. En
conseqüència es va excavar la casella del costat, A2,
seguint la mateixa metodologia, per al d'obtenir un tall
El jaciment del Pouàs presenta una estratigrafia
(A2/A3) que permetés identificar la disposició sedimen-
molt bona d'entendre, però molt mala de seguir durant
tària clara a la casella A3 (veure figura 3 i foto 1). La
l'excavació. Ignoram quan es va produir l'obertura de la
casella A4 i la meitat contígua de la quadricula B4 es
boca amb l'exterior, així com tampoc s'han pogut inter-
varen excavar igualment seguint nivells artificials horit-
pretar sòlidament l'estratigrafia i tafonomia de les restes
zontals de 20 cm, amb l'objecte d'obtenir el tall A3/A4
fossilíferes que documenten l'episodi faunístic més
que permetés identificar la disposició sedimentària de la
antic present al Pouàs (el segon episodi faunístic piti-
casella A3. Una volta obtinguts els dos talls laterals, la
ús). El reompliment sedimentari corresponent al tercer
casella A3 fou excavada seguint la deposició natural
episodi faunístic pitiús s'inicià a un moment indetermi-
dels sediments. A la casella A3 es varen definir 8 nivells
nat fa més de 29.100 anys, tal i com documenta la data-
(figura 3), basats en petites discontinuïtats sedimentà-
ció UtC 2929 (lectura realitzada sobre l'extrem més
ries. Aquests nivells s'indiquen precedits d'una "n"
recent de l'interval 2s de la datació 14C convencional;
minúscula. El primer nivell és el superficial (amb taxa
tot i que no és viable la seva cal·libració, l'edat calendà-
introduïts) i el segón correspón a una petita llesca on
rica ha de superar bé els 30.000 anys). En aquest
abundaven les Trochoidea endèmiques. Tots dos sem-
moment indeterminat està documentat que es va iniciar
blen correspondre al final de la part alterada degut a les
la deposició de sediment a la zona de la casella A3, per
actuacions realitzades els anys setanta pels propietaris
damunt d'una costra calcària. Per extensió podem
de la cavitat, si bé el nivell 2 ja aparenta ser un nivell
suposar que es va iniciar el depòsit de sediment
natural, només un poc alterat. La pèrdua de sediment
almenys a tota l'àrea propera a la casella A3. Per sota
a la zona de la casella A3 degut a aquestes actuacions
d'aquesta unitat sedimentària a la dita casella es troba
es pot estimar a partir de les marques que han quedat
una costra calcària i per sota el caos de roques de gran
a la paret de la casella I3, i permeten estimar que, quan
mida que, aparentment, formen part d'una piràmide de
es va iniciar l'excavació, l'any 1989 ja havien descom-
blocs probablement relacionada amb una caiguda de
paregut uns 40 cm del paquet sedimentari original. A
blocs del llavi de la cova. S'ha de dir que entre els blocs
partir del tercer nivell les alteracions ja semblen míni-
situats per sota de la unitat sedimentària representada
mes. La deposició és contínua, i dintre de cada nivell es
144

Foto 1:
Diverses fotografies del Pouàs durant les campanyes d'ex-
Photo 1:
Some views of Es Pouàs during the excavation. 1. General
cavació. 1. Aspecte general de la zona excavada, abans d'i-
view of the excavation area, before starting it (1989,
niciar l'excavació (octubre 1989). 2. Aspecte general de la
October). 2. General view of the excavation area (1990,
zona excavada (octubre 1990). 3. Aspecte general de la
October). 3. General view of the excavation area (1991,
zona excavada (octubre 1991). La casella A3 està excavada
October). The square A3 has been excavated until the level
fins a l'inici del nivell 5. 4. Aspecte de la casella A2, vista des
5 (still unexcavated). 4. Upper view of the square A3 (1991,
d'adalt (octubre 1991).
October).
podrien haver identificat multitud de subnivells. Cada
Part paleontològica
nivell reconegut, representa, doncs, no una deposició
sobtada de sediment, sinó una successió contínua de
deposicions al llarg del temps. La casella D4 represen-
Família Rhinolophidae
ta una bossa de sediment, d'excavació incòmoda i difi-
Gènere Rhinolophus LACEPÈDE 1799
cultosa, excavada seguint cotes de 20 cm. La casella
Rhinolophus mehelyi MATSCHIE 1901
E8 representa una altra bossa on ni tan sols fou factible
i Rhinolophus sp. cf. mehelyi MATSCHIE 1901/eur-
agafar cotes, degut al poc volum disponible per situar
yale BLASIUS 1853
un excavador i excavar. Aquesta bossa sedimentària
continua cap a la casella contígua, per davall blocs con-
Material: R. mehelyi, MNIB 28107, húmer dret (A3,
crecionats.
n1+2); R. sp. cf mehelyi/euryale, MNIB 81794, húmer
A figura 1 es presenta la quadrícula de referència
dret (E8). NMI: 2 exemplars.
de l'excavació. La situació de la cota de referència (cota
Els dos húmers obtinguts representen Rhinolophus
±0) de la quadrícula d'excavació es mostra a la secció
de talla mitjana (veure foto 2, 2a i 2b) , pertanyent al
presentada a la figura 2. El material estudiat a aquest
grup B de FELTEN et al. (1973) dels Rhinolophus.
treball prové de les quadricules A10, A1, A2, A3, A4, B4,
Només tres espècies de la fauna europea són suscep-
D4, E8, I1, i I2. A la figura 3 es presenta la secció A3/A2.
tibles d'estar representades per aquests materials:
A la foto 1 es presenten diverses imatges de la zona
Rhinolophus mehelyi, R. euryale i R. blasii. Cap d'a-
excavada.
questes espècies és coneguda a l'actualitat a Eivissa ni
Es disposa de 9 datacions realitzades sobre ossos
a Formentera, i per això les restes trobades represen-
de diferents vertebrats del jaciment del Pouàs. A la taula
ten com a mínim una, però tal volta dues espècies
adjunta se presenten 5 d'aquestes datacions correspo-
recentment descomparegudes de les Pitiüses.
nents a diferents nivells de la casella A3, que fou la que
Malauradament, els materials de comparació dis-
es va prendre com a casella de referència per a l'estudi
ponibles i la bibliografia obtinguda no permeten una
estratigràfic de la cavitat.
identificació més acurada que la que feim del material
145

que l'espècie està present també a Mallorca. La morfo-
metria dels húmers s'adiu amb la dels húmers d'aques-
ta espècie, però no es pot excloure que un dels dos
húmers recol·lectats representi R. euryale, ja que la
seva talla és lleugerament més petita del que es coneix
a aquesta espècie (veure taula 1) i endemés presenta
el procés estiloide estret i l'epitròclea relativament pun-
teguda, caràcters que FELTEN et al. (1973) consideren
diagnòstics d'aquesta espècie. Malauradament no es
disposa de prou materials de comparació de R. mehelyi
i de R. euryale com per resoldre el problema definitiva-
ment. Alternativament, podria ser que les dues restes
representassin una sola espècie, i que les diferències
de mida observades representassin o be dimorfisme
sexual o be canvis en la mida associats a factors climà-
tics. Aquests dos ossos de Rhinolophus provenen dels
nivells més superficials del Pouàs, sense que s'hagi
documentat la seva presència als nivells clarament
Foto 2:
Húmers de Rhinolophus. Cova dels Set Fumerals: 1: R. ferru-
wurmians.
mequinum, MNIB 4207. Es Pouàs: 2: R. sp mehelyi/euryale,
2a, MNIB 28107; 2b, MNIB 81794. 3: R. hipposideros, 3a,
MNIB 25622; 3b, MNIB 28958.
Rhinolophus hipposideros (BECHSTEIN 1800)
Photo 2: Humeri of Rhinolophus. Cova dels Set Fumerals: 1: R. ferru-
mequinum, MNIB 4207. Es Pouàs: 2: R. sp mehelyi/euryale,
2a, MNIB 28107; 2b, MNIB 81794. 3:
R. hipposideros, 3a,
Material: Crani: MNIB 4524 (fragment; primeres
MNIB 25622; 3b, MNIB 28958.
cales, superficial). Húmers drets: MNIB 25622 (A2, -
150 a -170), 28958 (A3, n1), 82168, 82171 (fragments,
A3, n8). Húmer esquerre: 82167 (fragment, A3, n8).
NMI: 4 exemplars.
aquí descrit. La seva adscripció a R. blasii sembla des-
La rata pinyada de ferradura petita (veure foto 2, 3a
cartable tant per motius biogeogràfics com per la mida
i 3b) està representada al jaciment del Pouàs per 5
de l'amplària de l'epífisi distal (a R. blasii és de 3.8-4.0
húmers i un fragment de crani, que representen un
mm -segons STORCH, 1974 i FELTEN et al., 1973-
mínim de 4 individus. A l'actualitat és present a l'illa
mentre que als exemplars des Pouàs és de 4.26 i 4.64
(e.g., VERICAD & BALCELLS, 1965; COMPTE, 1966;
mm respectivament). Aquesta espècie no és coneguda
ALCOVER & MUNTANER, 1986), be que se suposa
a la Península Ibèrica.
que la seva població és petita, probablement molt vul-
Des del punt de vista biogeogràfic, sembla raona-
nerable. En molt petita escala, l'espècie és present a
ble que una espècie representada sigui R. mehelyi, ja
nivells de clima fred i a nivells de clima més càlid.
Datació convencional
Interval
Mostra
δ C13 / C12 (‰)
Context
calibrat (2σ)
5300-4840
Extrem distal de tibiotars
A3 -60 a -80
UtC-6222: 6130±80 BP
cal BC
cremat de Rallus n.sp.
-25.00 ‰
(=n1-n3 sup)
(fracció col·lagen)
UtC-6673: 16170±90 BP
18000-16700
Vèrtebra de Grus grus
-16.70 ‰
A3 n3
cal BC
(fracció col·lagen)
UtC-6674: 23030±150 BP
Ossos de Corvus corax
-18.60 ‰
A3 n5
(fracció col·lagen)
Ossos d'ocells
UtC-2928: 26200 -300/+400 BP
-19.4 ‰
A3 n6
(fracció col·lagen)
Ossos d'ocells
UtC-2929: 30700±600 BP
-19.4 ‰
A3 n8
(fracció col·lagen)
146

Foto 3:
Myotis myotis, Es Pouàs, Eivissa. Cranis: 1. MNIB 4494; 2.
Photo 3:
Myotis myotis, Es Pouàs, Eivissa. Skulls: 1. MNIB 4494; 2.
MNIB 4495; 3. MNIB 4496; 4. MNIB 28496; 5. MNIB 28941;
MNIB 4495; 3. MNIB 4496; 4. MNIB 28496; 5. MNIB 28941;
6. MNIB 29297. Mandíbules dretes: 7. MNIB 81994; 8. MNIB
6. MNIB 29297. Right jaws: 7. MNIB 81994; 8. MNIB 82099;
82099; 9. MNIB 4438; 10. MNIB 81772; 11. MNIB 28500
9. MNIB 4438; 10. MNIB 81772; 11. MNIB 28500 (specimen
(exemplar amb fort desgast dentari); 12. MNIB 81990 (exem-
with a strong dental wear); 12. MNIB 81990 (young speci-
plar juvenil); 13. MNIB 82100 (exemplar juvenil). Mandíbules
men); 13. MNIB 82100 (young specimen). Left jaws: 14.
esquerres: 14. MNIB 82112; 15. MNIB 82504; 16. MNIB
MNIB 82112; 15. MNIB 82504; 16. MNIB 29298; 17. MNIB
29298; 17. MNIB 27689; 18. MNIB 28967 (exemplar amb fort
27689; 18. MNIB 28967 (specimen with a strong dental
desgast dentari). Húmers esquerres: 19. MNIB 25492; 20.
wear). Left humeri: 19. MNIB 25492; 20. MNIB 82069; 21.
MNIB 82069; 21. MNIB 82136; 22. MNIB 81800; 23. MNIB
MNIB 82136; 22. MNIB 81800; 23. MNIB 81769. Right
81769. Húmers drets: 24. MNIB 82087; 25. MNIB 81790; 26.
humeri: 24. MNIB 82087; 25. MNIB 81790; 26. MNIB 82638;
MNIB 82638; 27. MNIB 25593; 28. MNIB 81791. Húmers
27. MNIB 25593; 28. MNIB 81791. Juvenile left humeri: 29.
esquerres juvenils: 29. MNIB 82092; 30. MNIB 24804; 31.
MNIB 82092; 30. MNIB 24804; 31. MNIB 4501. Juvenile
MNIB 4501. Húmers drets juvenils: 32. MNIB 25596; 33.
right humeri: 32. MNIB 25596; 33. MNIB 27803; 34. MNIB
MNIB 27803; 34. MNIB 22386.
22386.
Família Vespertilionidae
82565-9, 82580-4 (A3, n8), 19425 (D4, -20 a -40),
Gènere Myotis KAUP 1829
82597 (D4, -60 a -80), 22391 (I1, -100 a -120).
Myotis myotis (BORKHAUSEN 1797)
Mandíbules esquerres: MNIB 4493, 4519 (primeres
cales), 4503 (sector 1, primeres cales), 4508-9, 4511
Material: Cranis complets: MNIB 4494-6 (primeres
(sector 2, primeres cales), 24026 (A1, -100 a -120),
cales), 28496, 29297 (A3, n3). Cranis fragmentats:
27223, 27227, 27229 (A2, -90 a -110), 26333, 82108-9
4497, 4506-7, 4513 (primeres cales), 26334 (A2, -130 a
(A2, -130 a -150), 26572-3, 26850-3 (A2, -170 a -190),
-150), 25585-6 (A2, -350 a -370), 28941-7 (A3, superfi-
25587, 25590 (A2, -350 a -370), 28964, 28967-9 (A3,
cial), 82110-1 (A3, n2), 28402, 28496, 82117-8, 82510-
superficial), 27689, 28261, 82089-91, 82110, 82112,
2 (A3, n3), 82083, 82180-2, 82476-7 (A3, n4), 82150,
82158 (A3, n2), 29298, 29374-6, 82125-7, 82501-7 (A3,
82549-50 (A3, n5), 82080 (A3, n6), 81795, 82093,
n3), 81803, 82084, 82183-5, 82451-8 (A3, n4), 82493,
82730 (A3, n7), 81761, 81951-68, 82095-7, 82152,
82520-3, 82524-8 (A3, n5), 82139-40 (A3, n6), 81796,
147

Foto 4:
Plecotus cf. austriacus: Mandíbules dretes: 1. MNIB 82509;
Photo 4:
Plecotus cf. austriacus: Right jaws: 1. MNIB 82509; 2.
2. MNIB 82173. Mandíbules esquerres: 3. MNIB 82189; 4.
MNIB 82173. Left jaws: 3. MNIB 82189; 4. MNIB 4517.
MNIB 4517. Myotis sp. cf. emarginatus Húmers esquerres: 5.
Myotis sp. cf. emarginatus Left humeri: 5. MNIB 82165; 6.
MNIB 82165; 6. MNIB 26332; 7. MNIB 26035. Húmer dret: 8.
MNIB 26332; 7. MNIB 26035. Right humerus: 8. MNIB
MNIB 26036. Plecotus cf. austriacus: Húmers esquerres: 9.
26036. Plecotus cf. austriacus: Left humeri: 9. MNIB
MNIB 28957; 10. MNIB 28497; 11. MNIB 28956; 12. MNIB
28957; 10. MNIB 28497; 11. MNIB 28956; 12. MNIB
82082. Húmers drets: 13. MNIB 82133; 14. MNIB 28109; 15.
82082. Right humeri: 13. MNIB 82133; 14. MNIB 28109;
MNIB 29377; 16. MNIB 28955. Mandíbules dretes: 17. MNIB
15. MNIB 29377; 16. MNIB 28955. Right jaws: 17. MNIB
82474; 18. MNIB 82598; 19. MNIB 82159. Mandíbules
82474; 18. MNIB 82598; 19. MNIB 82159. Left jaws: 20.
esquerres: 20. MNIB 82163; 21. MNIB 82107; 22. MNIB
MNIB 82163; 21. MNIB 82107; 22. MNIB 28971. Myotis
28971. Myotis nattereri, mandíbules: 23. EBD 15628. Myotis
nattereri, jaws: 23. EBD 15628. Myotis daubentoni, jaws:
daubentoni, mandíbules: 24. EBD 15572. Myotis emargina-
24. EBD 15572. Myotis emarginatus, jaws: 25. EBD 15428.
tus, mandíbules: 25. EBD 15428. Myotis capaccinii, mandí-
Myotis capaccinii, jaws: MNIB 15615.
bules: MNIB 15615.
81806, 82094, 82733 (A3, n7), 81762-3, 81766, 81774-
82069 (A4, -220 a -240), 22386, 22389 (I1, -100 a -120),
6, 81778, 81969-89, 82074-9, 82098, 82151, 82153,
23273 (D4, -20 a -40), 23916, 81792-3 (E8), Húmers
82551-4, 82570-5 (A3, n8), 81788 (E8). Mandíbules
drets: MNIB 4502, 4512, 4514-5, 4522 (primeres cales),
dretes: MNIB 4498-9, 4510, 4516, 4520 (primeres
22874 (A10, -180 a -200), 27224, 27226 (A2, -90 a -
cales), 22390 (I1, -100 a -120), 82155 (A1), 27228 (A2,
110), 19682, 26330 (A2, -130 a -150), 26847 (A2, -170
-90 a -110), 26849, 26854 (A2, -170 a -190), 25601 (A2,
a -190), 25591, 25593, 25596 (A2, -350 a -370), 22387,
-310 a -330), 25588-9 (A2, -350 a -370), 28965-6,
22394 (I1, -100 a -120), 27803 (A4, -320 a -340), 28948,
28970 (A3, superficial), 28210, 82088 (A3, n2), 28500,
28953-4 (A3, superficial), 82113-4 (A3, n1+2), 28498,
82115-6, 82119-24, 82508 (A3, n3), 81801, 82186-8,
29299, 82132, 82744-5 (A3, n3), 82085-7, 82191,
82459-64 (A3, n4), 82494-5, 82524, 82529-35 (A3, n5),
82194, 82198, 82479-84 (A3, n4), 82175, 82497-99,
82141-4 (A3, n6), 81797-8, 82731-2 (A3, n7), 81764-5,
82540, 82544-6 (A3, n5), 82145 (A3, n6), 81767-8,
81772-3, 81990-82000, 82051-67, 82070-3, 82099,
81779-80, 82103-6, 82154, 82562, 82588-9, 82595,
82555-9, 82576-9 (A3, n8), 24770 (A4, -70 a -100),
82637-68, 82740-3 (A3, n8), 81789-91 (E8). NMI: 127
25050 (A4, -160 a -180), 81785-7 (E8). Húmers esque-
exemplars.
rres: 4500-1, 4504, 4521, 4523 (primeres cales), 19683,
Es tracta de l'espècie més abundant al jaciment
26331 (A2, -130 a -150), 25492 (A2, -270 a -310),
paleontològic del Pouàs, com ja es podia intuir a partir
25592, 25594-5 (A2 -350 a -370), 28949-52 (A3, super-
de la mostra inicialment determinada per ALCOVER &
ficial), 27680, 28264, 82157 (A3, n1+2), 82128-31,
MUNTANER (1986). Es present al llarg de tota la colum-
82514-5 (A3, n3), 82191, 82195-6, 82485-7 (A3, n4),
na estratigràfica estudiada, des dels nivells del Würm
82136, 82148, 82496, 82538-9, 82541-3 (A3, n5),
fins el Versilià, i fins i tot als que representen l'ocupació
81804-5, 82734-6 (A3, n7), 81769-70, 81781-84,
de la cova pels humans. Els seus ossos s'han trobat
82092, 82101-2, 82135, 82560-1, 82580, 82586-7,
associats no sols amb els ossos de les espècies autòc-
82593-4, 82599-636, 82738-9 (A3, n8), 24804, 81800
tones sinò amb ossos de l'introduit Apodemus sylvati-
(A4, -100 a -120), 82081, 82137-8 (A4, -160 a -180),
cus a la casella D4. Els materials han estat diagnosti-
148

cats en base als exemplars de la col·lecció de referèn-
jaciment del Pouàs des de nivells d'època freda fins a
cia MNIB. Cal dir, però, que alguns exemplars adults
nivells ben recents. A l'actualitat Plecotus austriacus
d'Eivissa són relativament petits.
s'ha citat a l'illa (e.g., VERICAD & BALCELLS, 1965;
És interessant destacar la presència d'exemplars
COMPTE, 1966; ALCOVER & MUNTANER, 1986), on
que encara no han completat el seu creixement (veure
sembla escasa. La taxonomia de les rates pinyades
foto 3), cosa que suggereix que una colònia de cria de
orelludes de les Balears ha de ser revisada, com a
l'espècie se situava en la mateixa cavitat (que és l'indret
resultat dels avenços recents en la taxonomia del gène-
més adequat per hostejar-la en molts de kilòmetres
re. En efecte, a començaments dels anys seixanta
quadrats als voltants).
només una espècie de rata pinyada orelluda era reco-
D'altra banda, s'ha de dir que quasi la meitat de les
neguda a Europa, Plecotus auritus Linnaeus 1758.
restes trobades provenen del nivell 8, de fa prop d'uns
BAUER (1960) va revalidar Plecotus austriacus
30.000 anys. Tot i amb això, al registre l'espècie es pre-
(Fischer 1829) com a una espècie diferent, i els mate-
sent al llarg de tota la columna estratigràfica, si be és
rials de les Balears foren diagnosticats com a pertan-
considerablement menys abundant als nivells superiors
yents a aquesta espècie. Recentment s'ha revalidad
del Pouàs.
Plecotus kolombatovici, i s'ha descrit Plecotus alpinus
Kiefer & Veith 2001. En conseqüència a l'Europa con-
tinental es reconeixen actualment quatre espècies del
Myotis sp. cf. emarginatus (GEOFFROY 1806)
gènere (KIEFER & VEITH, 2001; KIEFER et al.,
2002). D'altre banda, les rates pinyades orelludes de
Material: Mandíbules esquerres: MNIB 26855 (A2, -
les Canàries són reconegudes com a una espècie
170 a -190), 82107 (A2 -130 a -150), 28971 (A3, super-
diferent, Plecotus teneriffae, i a Sardenya s'ha descrit
ficial), 82467-8, 82470 (A3, n4), 82163 (A3, n8).
recentment Plecotus sardus (MUCEDDA et al., 2002).
Mandíbules dretes: MNIB 82159 (A3, n2), 82190,
Tot i que provisionalment les rates pinyades orelludes
82473-4 (A3, n4), 82537 (A3 n5), 82146-7 (A3, n6),
vivents a les Balears estan diagnosticades com a
82161-2 (A3, n8), 82598 (D4 -60 a -80). Húmer esque-
Plecotus austriacus, incloses les de les Pitiüses, una
rre: MNIB 26035 (A2, -70 a -90), 26332 (A2 -130 a -
revisió de les mateixes és aconsellable. Donat que a
150), 82178 (A3, n3), 82548 (A3, n5), 82165, 82169-70,
hores d'ara no es coneixen caràcters osteològics
82563 (A3, n8), 82200 (B4, -100 a -120), Húmers drets:
diagnòstics per discriminar les sis espècies europees,
26036 (A2, -70 a -90), 82519 (A3, n3), 882197 (A3, n4),
les rates pinyades orelludes fòssils del Pouàs són
2590, 82596 (A3, n8). NMI: 11 exemplars.
aquí designades com a Plecotus cf. austriacus. Les
Entre el material exhumat es troben les restes d'un
restes fòssils pertanyeran, molt probablement, a la
Myotis de talla mitjana (foto 4). L'espècie no és M. nat-
mateixa espècie que sobreviu a l'illa. L'espècie és
tereri, M. daubentoni, ni M. capaccinii, que són de mida
present, en petites quantitats, al llarg de tota la colum-
més petita. La presència de M. emarginatus a Menorca
na estratigràfica.
(QUETGLAS, 1997) juntament amb les dades morfo-
mètriques disponibles apunten cap a M. emarginatus
com a l'espècie que pot estar representada al Pouàs,
però no demostren totalment que ho sigui. Les seves
Discussió
mides mandibulars s'ajusten a les de M. emarginatus, si
be no hem pogut disposar d'húmers d'aquesta espècie.
Una altra espècie que queda per excloure és M. bechs-
FAUNISTICA
teini, de la qual no existeixen exemplars de comparació
a les col·leccions consultades. L'espècie és present,
El jaciment paleontològic del Pouàs ha lliurat la
en petites quantitats, al llarg de tota la columna estra-
fauna quiropterològica més rica que es coneix no sols a
tigràfica.
les Pitiüses, sinò al conjunt de les Balears. En efecte,
els depòsits publicats de quiròpters fòssils identificats a
nivell específic són comptats a les Balears. Es reduei-
Plecotus LINNAEUS 1758
xen a la cova de Son Bauçà (Esporles, Mallorca;
Plecotus cf. austriacus (FISCHER 1829)
ADROVER, 1967), la cova de Son Maiol (Esporles,
Mallorca; ALCOVER et al., 1981), cova de Moleta
Material: Cranis (fragments): MNIB 82513 (A3, n3),
(ADROVER, 1966), cova de sa Bassa Blanca (Alcúdia,
82174 (A3, n5), 82164, 82585 (A3, n8). Mandíbules
Mallorca; PONS, 1974), avenc de Gènova (Palma de
esquerres: MNIB 4518 (fora context, primeres cales),
Mallorca, Mallorca; ADROVER, 1967) i pedrera de
82172 (A4, -140 a -160). Mandíbules dretes: MNIB
s'Ònix (Manacor, Mallorca; ALCOVER et al., 1981).
4517 (fora context, primeres cales), 82509 (A3, n3),
D'altra banda, l'adscripció estratigràfica de la major part
82518 (fragment, A3, n3), 82189 (A3, n4), 82173,
d'aquests materials no és clara ni precisa. Els materials
82536 (A3, n5). Humers drets: MNIB 28109 (A3, n1),
de la Pedrera de s'Ònix formen part del mateix paquet
28955, 29377, 82133 (A3, n3), 82491-2 (fragments; A3,
sedimentari on apareix Myotragus kopperi, Eliomys oni-
n4), 82149 (fragment; A3, n5). Húmers esquerres: MNIB
censis i Asoriculus ponsi, i són atribuïbles al límit Plio-
28497, 28956-7 (A3, n3), 82134 (fragment, A3, n3),
Quaternari. Els materials de la cova de Son Bauçà pro-
82488-90 (fragments, A3, n4), 82082 (A4, -160 a -180).
cedeixen d'una bretxa dissolta amb àcid i estaven asso-
NMI: 8 exemplars.
ciades a Myotragus balearicus, Eliomys morpheus, i
La rata pinyada orelluda (foto 4) està present al
Asoriculus hidalgoi, i és raonable situar-los en el
149

Pleistocè superior (s.l.). Els materials de la cova de Son
suggerit que una de les causes de reemplaçament pot
Maiol es trobaren també associats a aquestes mateixes
estar lligada amb l'increment de punts de llum artificials,
espècies, i sembla raonable la seva atribució al
on Pipistrellus es mouria amb més facilitat i podria des-
Pleistocè superior, probablement pre-wurmià. Per con-
plaçar competitivament el més petit dels rinolòfids
tra, hi ha més incertesa sobre la cronologia dels mate-
(ARLETTAZ et al., 2000).
rials de la cova de Moleta (per la mescla comprovada
de materials de diferents nivells a l'excavació de la dita
cova), de la cova de sa Bassa Blanca (els materials
TAFONOMIA
foren trobats en superfície, i presenten el mateix aspec-
te que nombroses restes de Eliomys morpheus troba-
Les rates pinyades semblen haver-se incorporat al
des també en superfície, tot i que això no basta per
depòsit del Pouàs bàsicament mitjançant l'actuació d'un
demostrar que siguin coetanis) i de l'avenc de Gènova
o varis agents bio-acumuladors, tot i que no es pot
(on hi ha materials de Myotragus bateae i de M. balea-
excloure que una part dels materials provengui d'exem-
ricus, així com materials més recents en superfície,
plars procedents de la mortalitat natural a la pròpia
sense que les restes de rates pinyades trobades s'ha-
cova. Les dades disponibles no permeten establir quina
gin associat a cap d'aquests materials).
proporció d'ossos prové de l'acumulació per agents bio-
La riquesa del registre fòssil quiropterològic del
acumuladors. No s'han trobat esquelets associats que
Pouàs és, doncs, notable en comparació amb el que
puguin documentar inequívocament la incorporació d'e-
s'ha obtingut al registre mallorquí. També ho és en
xemplars al depòsit per mortalitat natural. No obstant,
comparació a la major part de jaciments de la Península
totes les espècies de rates pinyades detectades al jaci-
(e.g., SEVILLA, 1998).
ment fossilífer del Pouàs són cavernícoles i no sembla
El segon aspecte destacable del jaciment del
descartable que almenys una part dels exemplars de
Pouàs rau en la fauna obtinguda. Es conserven restes
l'espècie més numerosa provengui d'aquests tipus d'in-
de 5 o 6 espècies (segons les restes de Rhinolophus de
corporació. L'estat de conservació dels ossos suggereix
talla mitjana representin una o dues espècies). A aquest
fortament que el principal agent bio-acumulador ha
registre cal afegir la presència de Rhinolophus ferrume-
hagut de ser un ocell estrigiforme. Les aus de presa
quinum, un crani del qual, no conservat, fou esmentat
nocturna depreden només ocasionalment rates pinya-
per ALCOVER & MUNTANER (1986). Tot i que no es
des (e.g., KRZANOWSKI, 1973; GONZÁLEZ-OREJA,
disposa d'aquest crani ni de cap altra resta de l'espècie
1995-1996), les quals solen estar presents en escasa
identificada al Pouàs, l'obtenció d'un húmer en el nivell
proporció en el seu espectre alimentici (sovint consti-
fossilífer de la cova dels Set Fumerals (ALCOVER &
tueixen menys del 1% de les seves preses; les úniques
MUNTANER, 1986; figura 4) documenta la presència de
dades disponibles a l'actualitat sobre l'alimentació d'una
l'espècie al Pleistocè superior/Holocè d'Eivissa. Amb
estrigiforme a les Pitiüses documenten una proporció
això, el registre fossilífer del Pleistocè superior/Holocè
molt petita de rates pinyades a la dieta, del 0.04% a la
d'Eivissa (i del Pouàs) inclouria 6 o 7 espècies (segons
localitat amb més preses estudiades, ALCOVER, 1977).
hi hagi una o dues espècies de Rhinolophus de talla
Almenys per a algunes estrigiformes, les espècies de
mitjana representades al Pouàs). Es tracta d'una diver-
quiròpters representen preses alternatives que són con-
sitat no molt elevada. No obstant, permet presentar
sumides mitjançant una estratègia alimentícia oportu-
algunes consideracions d'interés.
nista (e.g., GONZÁLEZ-OREJA, 1995-1996). La pro-
En primer lloc resulta sorprenent la proporció d'es-
porció dels vespertiliònids respecte els rinolòfids sol
pècies de rinolòfids respecte els vespertiliònids. Els
estar sobredimensionada a les egagròpiles d'estrigifor-
rinolòfids es consideren més estrategues de la K que la
mes. Se suposa que això és degut a les característi-
majoria de vespertiliònids, i una fauna amb una riquesa
ques del vol i de l'ecolocació dels rinolòfids, que els per-
relativa d'espècies estrategues de la K se sol conside-
metria evadir-se amb més facilitat dels atacs de les aus
rar més pròpia d'ecosistemes més estables. A Eivissa,
estrigiformes (KRZANOWSKI, 1973). A la península
durant el Pleistocè superior - Holocè haurien viscut 3-4
Ibèrica, una de les espècies de rates pinyades més
espècies del gènere Rhinolophus sobre un total de 6-7
sovint capturada pels ocells estrigiformes és Pipistrellus
espècies documentades. És aquest l'aspecte que cal
pipistrellus, de manera que la seva absència en el regis-
destacar. La reduïda documentació d'individus de rino-
tre, juntament amb el fet que una part notable de les
lòfids es pot deure als procesos tafonòmics, i no és tes-
restes trobades provenguin d'egagròpiles d'estrigifor-
timoni, doncs, que els rinolòfids fossin escassos en el
mes, apunta cap a l'absència o escassessat de l'espè-
passat. En segon lloc és destacable l'absència en el
cie en el passat almenys a la zona del Pouàs.
registre del Pouàs d'algunes de les espècies presents
Curiosament, no s'han trobat restes d'òlibes al
actualment a Eivissa. Aquest és el cas de Tadarida
Pouàs. L'agent bioacumulador més probable de quiròp-
teniotis, Pipistrellus pipistrellus i Hypsugo savii (ALCO-
ters al Pouàs resulta, doncs, Asio flammeus.
VER & MUNTANER, 1986). Pot tractar-se d'un proble-
Altres depredadors potencials que poden ser res-
ma del registre o d'una real absència o escassessa d'a-
ponsables de la incorporació d'algunes restes de rates
questes rates pinyades en el passat, almenys a la zona
pinyades al Pouàs són els falcons de talla petita del
del Pouàs i tal volta a tot Eivissa. No de bades s'ha sug-
gènere Falco depredadors presents al jaciment (e.g., F.
gerit recentment que Rhinolophus hipposideros, un
eleonorae, F. tinnunculus; FLORIT et al., 1989; SON-
estratega de la K, pot estar sent desplaçat als seus
DAAR et al., 1995). La seva participació en l'acumulació
hàbitats primigenis per Pipistrellus pipistrellus, una
de restes de rates pinyades al jaciment ha hagut de ser
espècie amb una estratègia més enfora de la K. S'ha
mínima, si és que n'hi ha hagut.
150

EXTINCIÓ
La desaparició a l'illa de les rates pinyades sembla
haver estat un fenòmen que és posterior a l'arribada
Resulta sorprenent constatar que almenys 4 o 5
dels humans i que probablement s'ha de relacionar amb
(Rhinolophus ferrumequinum, Rhinolophus sp. cf.
els canvis ecològics esdevinguts rere aquesta presèn-
mehelyi/euryale, Myotis myotis i Myotis sp. cf. emargina-
cia. Ignoram, però, quan posterior és a la colonització
tus) de les 6 o 7 espècies conegudes fòssils d'Eivissa no
humana de l'illa, i no es pot excloure ni tan sols que
viuen a l'actualitat a l'illa. Una d'aquestes espècies, M.
aquest canvi faunístic hagi esdevingut el darrer segle.
myotis, era la més abundant a la zona del Pouàs en el
De fet es disposa d'un fragment de mandíbula de la
passat. Això suggereix que la magnitud del canvi faunís-
cova Xives (ALCOVER, 1984) que prové d'un paquet
tic esdevingut rere l'arribada dels humans, constatada
sedimentari amb presència de Crocidura i de Rattus,
en les faunes d'ocells, mamífers no voladors, rèptils,
elements que suposadament s'han introduït tardana-
amfibis i gasteròpodes, ha estat tal que les rates pinya-
ment a l'illa d'Eivissa.
des també s'han vist afectades. Sembla clar que l'arri-
Resulta difícil tractar d'esbrinar les causes de la
bada dels humans va influir sobre la fauna vertebrada de
desaparició de tantes espècies de rates pinyades a
les Pitiüses molt més que altres esdeveniments d'origen
Eivissa, i del declivi d'altres espècies. Les rates pinya-
climàtic o biològic del passat.
des són un grup de mamífers que han colonitzat sovint
Donat que les rates pinyades s'alimenten de diver-
les illes. Les poblacions insulars de rates pinyades
ses espècies, bàsicament d'insectes, hem de suposar
(entenent "població" en sentit biogeogràfic, és a dir, la
que l'absència d'aquests depredadors nocturns ha hagut
representació d'una espècie a una illa, independent-
d'afectar (o s'ha hagut de veure afectada per) les pobla-
ment de la mida de l'illa i de la seva fragmentació en
cions de les espècies que consumien. La taxa metabòli-
"sub-poblacions" més o menys aïllades) es compten per
ca de les rates pinyades és molt elevada, cosa que sug-
milers, i a hores d'ara es desconeix, a escala global,
gereix que els canvis a la fauna consumida han hagut de
quins han estat els canvis esdevinguts al conjunt de les
ser també notables. Myotis myotis és una espècie que té
illes del món rere l'arribada dels humans. Es disposa de
una dieta a Europa que inclou bàsicament coleòpters
dades globals relatives a les espècies endèmiques
caràbids avoladors que l'espècie espigola d'en terra
insulars de rates pinyades (e.g., ALCOVER et al.,
(ARLETTAZ, 1996; CASTELLA et al., 2000).
1998a, b), però les dades relatives a poblacions insu-
Llargària total de
Llargària
Amplària distal
l'húmer
anatòmica de l'húmer
Rhinolophus mehelyi
MNIB 28107
28.12
27.60
4.64
R. sp. cf. mehelyi/euryale
MNIB 81794
27.34
26.92
4.26
R. euryale
MNCN 15632
25.20
24.86
4.08
MNCN 15634
3.74
CJBA 88011002
26.06
25.62
4.32
CJBA 87060702
26.40
25.98
4.52
CJBA 87122001
27.16
26.76
4.46
CJBA 88011003
26.66
25.90
4.42
R. euryale
X = 4.25 (n=45)
(segons Storch, 1974)
4.1-4.4
R. mehelyi
4.4, 4.5, 4.6
(segons Storch, 1974)
Taula 1:
Mesures dels húmers de Rhinolophus de talla mitjana des
Table 1:
Measurements of humeri from medium-sized Rhinolophus
Pouàs i del material de comparació.
from es Pouàs and others for comparison.
151

R. mehelyi +
M. cf.
sp.cf.
R. hipposideros
M. myotis
P. cf. austriacus
emarginatus
mehelyi/euryale
Primeres cales
1
28
2
A1 -100 a -120
1
A2 -70 a -90
2
A2 -90 a -110
6
A2 -130 a -150
8
2
A2 -150 a -170
1
A2 -170 a -190
9
1
A2 -270 a -310
1
A2 -310 a -330
1
A2 -350 a -370
12
A3 sup
21
1
1
A3 n1+2
1
1
16
1
A3 n3
44
2
10
A3 n4
47
7
5
A3 n5
39
2
4
A3 n6
8
2
A3 n7
16
A3 n8
3
231
9
2
A4 -70 a -100
1
A4 -100 a -120
2
A4 -160 a -180
4
2
A4 -220 a -240
1
A4 -320 a -340
1
A10-180 a -200
1
I1 -100 a -120
6
D4 -20 a -40
2
D4 -60 a -80
1
1
E8
1
10
TOTAL
2
6
517
30
26
Taula 2:
Disposició estratigràfica dels materials obtinguts.
Table 2:
Stratigraphic disposition of the recovered materials.
152

lars d'espècies no endèmiques són molt minses. ALCO-
Carlos Ibañez (Sevilla) i Josefina Barreiro (Madrid) per
VER et al. (1998b) documenten que el 5,5 % de les
haver facilitat material de comparació de la seva col·lec-
espècies endèmiques insulars de rates pinyades s'han
ció particular (els dos primers), de la Estación Biológica
extingit recentment. Les extincions d'espècies endèmi-
de Doñana (Sevilla) i del Museo Nacional de Ciencias
ques han afectat d'una manera grosserament similar,
Naturales (Madrid). Javier Juste (Sevilla) ens va facilitar
del mateix ordre, tant els Megachiroptera com els
bibliografia d'interés per aquest treball. Pere Bover ha
Microchiroptera. Entre els Microchiroptera s'han regis-
fet les fotografies que il·lustren aquest treball, i Damià
trat extincions com a mínim a les Antilles (e.g.,
Ramis ha col·laborat en la part gràfica de les figures.
Mormoops magna i Pteronotus pristinus a Cuba,
Phyllonycteris major a Puerto Rico i Antigua, Tonatia
saurophila
a Jamaica), a Lord Howe (Nyctophilus
howensis
), i a Nova Zelanda (Mystacina robusta). Si l'a-
Bibliografia
nàlisi de l'extinció es fes a partir de les poblacions insu-
lars autòctones (incloent-hi els elements autòctons no
ADROVER, R. (1966). Pequeño intento de lavado de las tierras de la
cueva de Son Muleta y los resultados obtenidos. Boletín de la
endèmics) l'abast del conjunt de les desaparicions
Sociedad de Historia Natural de Baleares, 12: 39-46.
locals i les extincions de microquiròpters ha estat molt
ADROVER, R. (1967). Nuevos micromamíferos de Mallorca. Boletín de
més ample. Alguns exemples de poblacions insulars
la Sociedad de Historia Natural de Baleares, 13: 117-132.
extirpades recentment són Emballonura semicaudata
ALCOVER, J.A. (1977). The Long Tailed Field Mouse or Wood Mouse
Apodemus sylvaticus (Linné 1758) from the island of Ibiza,
de l'illa de Rota (Marianas; STEADMAN, 1992) i
Pityusics. Säugetierkundliche Mitteilungen, 25: 204-213.
Lasiurus borealis de l'illa Floreana (Galápagos; STEAD-
ALCOVER, J.A. (1977). Nota sobre els materials mastozoològics reco-
MAN, 1986).
llits per l'Speleo Club Mallorca durant la campanya de 1977 a les
Pitiüses. Endins, 4: 45-48.
Les dades que es desprenen de l'estudi de la fauna
ALCOVER, J.A. (1984). Subrecent small mammal fauna of Eivissa. In
quiropterològica del Pouàs són il·lustratives, ja que
Kuhbier, H., Alcover, J.A. & Guerau d'arellano, C. (Eds.),
sense documentar cap extinció de microquiròpters
Biogeography and Ecology of the Pityusic Islands. Monographiae
Biologicae
, 56: 377-392.
revelen la desaparició de no menys de 4 poblacions
ALCOVER, J.A.; CAMPILLO, X.; MACIAS, M. & SANS, A. (1998a).
insulars de rates pinyades. Tot i que el poder de resolu-
Mammal Species of the World: Additional Data on Insular
ció de les dades disponibles no és prou satisfactori,
Mammals. American Museum Novitates, 3248: 1-29.
ALCOVER, J.A.; MOYÀ-SOLÀ, S. & PONS-MOYÀ, J. (1981). Les
àdhuc per al ric registre d'Eivissa, es pot afirmar que
Quimeres del Passat. Els Vertebrats fòssils del Plio-Quaternari de
almenys entre entre un 57% (si es considera que el
les Balears. Monografies Científiques, Edit. Moll 1: 1-260.
registre fossilífer inclou totes les espècies que vivien en
ALCOVER, J.A. & MUNTANER, J. (1986). Els quiròpters de les Balears
i Pitiüses: una revisió. Endins, 12: 51-63.
el passat a l'illa) i un 36,5% (si es considera que també
ALCOVER, J.A.; SANS, A. & PALMER, A. (1998b). The extent of extinc-
totes les espècies vivents de rates pinyades formaven
tion of mammals on islands. Journal of Biogeography, 25: 913-918.
part de la fauna originària) de les poblacions de rates
ALCOVER, J.A.; RAMIS, D.; TRIAS, M. & COLL, J. (2001). Bases per
pinyades d'Eivissa han descomparegut de l'illa rere l'a-
al coneixement del contacte entre els primers colonitzadors
humans i la naturalesa de les Balears. Endins, 24: 5-57.
rribada dels humans. En definitiva, com a mínim més
ARLETTAZ, R. (1996). Feeding behaviour and foraging strategy of free-
d'una tercera part i probablement més de la meitat de
living mouse-eared bats Myotis myotis and Myotis blythii. Animal
les espècies de rates pinyades que vivien a Eivissa
Behaviour, 51: 1-11.
ARLETTAZ, R.; GODAT, S. & MEYER, H. (2000). Competition for food
abans de l'arribada dels humans hi han descomparegut.
by expanding pipistrelle bat populations (Pipistrellus pipistrellus)
Aquest treball representa la primera contribució on
might contribute to the decline of lesser horseshoe bats
es documenta una desaparició d'espècies de quiròpters
(Rhinolophus hipposideros). Biological Conservation, 93: 55-60.
BAUER, K. (1960). Die Säugetiere des Neusiedlersee-Gebietes (Öste-
d'aquesta magnitud a una illa mediterrània. KOOPMAN
rreich). Bonner Zoologische Beitrage, 11: 217-324.
& STEADMAN (1995) documenten la desaparició de
CABRERA, A. (1914). Fauna ibérica. Mamíferos. Junta para la amplia-
tres espècies de rates pinyades sobre una fauna de
ción de estudios e investigaciones científicas, Madrid, 441 pàgs.
CASTELLA, V.; RUEDI, M.; EXCOFFIER, L.; IBAÑEZ, C.; ARLETTAZ,
cinc espècies a l'illa 'Eua (Regne de Tonga). Juntament
R. & HAUSER, J. (2000). Is the Gibraltar Strait a barrier to gene
amb el present estudi, el treball de KOOPMAN & STE-
flow for the bat Myotis myotis (Chiroptera: Vespertilionidae).
ADMAN (1995) constitueix l'únic estudi realitzat sobre
Molecular Ecology, 9: 1761-1772.
una fauna quiropterològica fòssil insular. Resulta sor-
COMPTE, A. (1966). Resultados de una expedición zoológica a las
islas Pitiusas. Boletín de la real Sociedad española de Historia
prenent que ambdos treballs documentin desaparicions
Natural , 64: 15-46.
locals d'un bona bona part de les espècies presents
FELTEN, H.; HELFRICHT, A. & STORCH, G. (1973). Die Bestimmung
abans de l'arribada dels humans. Aquesta coincidència
der europäischen Fledermäuse nach der distalen Epiphyse des
Humerus. Senckenbergiana biologica, 54: 291-297.
permet sospitar que ens podem trobar davant un patró
FLORIT, F.; MOURER-CHAUVIRÉ, C. & ALCOVER, J.A. (1989). Els
general d'extincions insulars, relacionable amb la pre-
ocells pleistocènics des Pouàs, Eivissa. Nota preliminar. Butlletí
sència d'humans, que no es troba adequadament docu-
de la Institució Catalana d'Història Natural, 56: 35-46.
FORNÓS, J.J.; CRESPÍ, D. & FIOL, Ll. (1997). Aspectes mineralògics
mentat, i del que, en conseqüència, ignoram l'abast i els
i texturals de la pols procedent de les pluges de fang a les illes
factors ambientals amb els que es relaciona.
Balears: la seva importància en alguns processos geològics
recents. Bolletí de la Societat d'Història Natural de les Balears, 40:
113-122.
GONZALEZ-OREJA, J.A. (1995-1996). Los murciélagos como presas
de la lechuza común en España. Una revisión. Estudios del Museo
Agraïments
de Ciencias Naturales de Alava, 10-11: 319-326.
KIEFER, A. & VEITH, M. (2001). A new species of long-eared bat from
Europe (Chiroptera: Vespertilionidae). Myotis, 39: 5-16.
El present treball s'inclou en el Projecte de Recerca
KIEFER, A.; MAYER, F.; KOSUCH, J.; von HELVERSEN, O. & VEITH,
BTE2001-0589. L'autor vol manifestar el seu agraïment
M. (2002). Conflicting molecular phylogenies of European long-
envers Jesús Benzal (Almeria), Jordi Serra (Barcelona),
eared bats (Plecotus) can be explained by cryptic diversity.
Molecular Phylogenetics and Evolution, 25: 557-566.
153

KÖNIG, C. (1958). Zur Kentnis der Kleinsäugetiere von Ibiza.
Säugetierkundliche Mitteilungen, 6: 62-67.
KOOPMAN, K.F. & STEADMAN, D.W. (1995). Extinction and
Biogeography of Bats on 'Eua, Kingdom of Tonga. American
Museum Novitates
, 3125: 1-13.
KRZANOWSKI, A. (1973). Numerical comparison of Vespertilionidae
and Rhinolophidae (Chiroptera: Mammalia) in the owl pellets. Acta
Zoologica Cracoviensia
, 18: 133-140.
MUCEDDA, M.; KIEFER, A.; PIDINCHEDDA, E. & VEITH, M. (2002).
A new species of long-eared bat (Chiroptera, Vespertilionidae)
from Sardinia (Italy). Acta Chiropterologica, 4: 121-135.
PAZ, O. de (1984). On the destribution of the genus Plecotus
(Chiroptera: Vespertilionidae) in the Iberian Peninsula and Balearic
Isles. Mammalia, 48: 585-591.
PAZ, O. de (1994). Systematic position of Plecotus (Geoffroy, 1818)
from the Iberian Peninsula (Mammalia : Chiroptera). Mammalia,
58: 423-432.
PONS, J. (1974). El yacimiento paleontológico de sa cova de sa Bassa
Blanca (Alcúdia, Mallorca). Speleon, 21: 125-132.
QUETGLAS, J. (1997). New records of bats (Chiroptera) for Minorca,
Balearic Islands, western Mediterranean Sea. Mammalia, 61: 611-
614.
SAINT GIRONS, M.C. (1973). Les Mammifères de France et du
Benelux (faune marine exceptée). Edit Doin, Paris, 481 pàgs.
SEVILLA, P. (1988). Estudio paleontológico de los Quirópteros del
Cuaternario español. Paleontologia i Evolució, Sabadell, 22:113-
233.
SONDAAR, P.Y.; McMINN, M.; SEGUÍ, B. & ALCOVER, J.A. (1995).
Interès paleontològic dels jaciments càrstics de les Gimnèsies i les
Pitiüses. Endins 20/Monografies de la Societat d'Història Natural
de les Balears
, 3: 155-170.
STEADMAN, D.W. (1986). Holocene vertebrate fossils from Isla
Floreana, Galápagos, Ecuador. Smithsonian Contributions to
Zoology
, 413: 1-103.
STEADMAN, D.W. (1992). Extinct and extirpated birds from Rota,
Mariana Islands. Micronesica, 25: 71-84.
STORCH, G. (1970). Holozäne Kleinsäugerfunde aus der Ghar Dalam-
Höhle, Malta (Mammalia: Insectivora, Chiroptera, Rodentia).
Senckenbergiana biologica, 51:135-145.
STORCH, G. (1974). Quartäre Fledermaus-Faunen von der Insel
Malta. Senckenbergiana lethaea, 55: 407-434.
TRIAS, M. (1983). Espeleologia de les Illes Pitiüses. Estudis Breus, 2:
1-58.
VERICAD, J.R. & BALCELLS, E. (1965). Fauna mastozoológica de las
Pitiusas. Boletín de la real Sociedad española de Historia Natural
(Biología)
, 63: 233-264.
154