Coves litorals, geomorfologia i jaciments del quaternari de la marina de Llucmajor. Zona 1: La franja costanera entre es rac� des Llobets i cala Esglesieta (2a Part)
ENDINS, 36: 131 - 150
ISSN 0211-2515. Mallorca, 2014
COVES LITORALS, GEOMORFOLOGIA I JACIMENTS
DEL QUATERNARI DE LA MARINA DE LLUCMAJOR.
ZONA 1: LA FRANJA COSTANERA ENTRE ES RACÓ DES
LLOBETS I CALA ESGLESIETA (2a part)
per Antelm GINARD 1, 3, Damià VICENS 1, 3, 5, Pere BOVER 1, 6, Damià CRESPÍ 1, 4,
Francesc GRÀCIA 2, 3, 5, Miquel Àngel GUAL1 i Pau BALAGUER 3, 6
Resum
Es presenta la topografia i descripció de 18 coves litorals de Llucmajor (Illa de Mallorca).
Es comenta la seva possible gènesi i les característiques morfològiques més destacades.
Es descriuen jaciments paleontològics inèdits del Pleistocè superior marí; s’amplien
dades d’alguns jaciments coneguts d’antany.
Se cita per primer cop el malacostraca Xanto incisus i el gastropoda Ovatella firminii al
Pleistocè de les Illes Balears. El gastropoda Potamides conicus, conegut al Pleistocè superior
mallorquí, s’ha trobat al Pleistocè mitjà de s’Estelella.
Resumen
Se presenta la topografía y descripción de 18 cavidades litorales de Llucmajor (Isla de
Mallorca). Se comenta su posible génesis y los rasgos morfológicos más destacados.
Se describen yacimientos paleontológicos inéditos del Pleistoceno superior marino; se
amplían datos de algunos yacimientos conocidos de antaño.
Se cita por primera vez el malacostraca Xanto incisus y el gastropoda Ovatella firminii
en el Pleistoceno de las Islas Baleares. El gastropoda Potamides conicus, conocido en el
Pleistoceno superior mallorquín, se ha hallado en el Pleistoceno medio de s’Estelella.
Abstract
The topographic survey and description of 18 littoral caves in the municipality of Llucmajor
(Mallorca) are presented. We also comment on their possible origins and the most remarkable
morphological features.
Inedit marine paleontological deposits from the Upper Pleistocene are described and
additional information on known deposits is provided.
The first record of the malacostraca Xanto incisus and the gastropoda Ovatella firminii
from the Pleistocene of the Balearic Islands are presented. The gastropoda Potamides conicus,
known from the Mallorcan Late Pleistocene, has been found in the Middle Pleistocene from
s’Estelella.
Introducció
l’erosió litoral i el conseqüent retrocés de la
línia de costa. Les coves marines, en el sentit
Les captures càrstico-marines i les coves
estricte de la paraula, s’originen a partir de
marines (o d’abrasió marina) entren dins la
processos aliens als de la carstificació i són
denominació genèrica de cova litoral. A les
cavitats excavades per l’acció erosiva lligada
primeres, originalment existeix una forma
a la dinàmica litoral de les aigües marines
endocàrstica que és capturada pel progrés de
(GINÉS, 2000; GRÀCIA et al., 2001; VICENS et
al., 2011).
1 Speleo Club Mallorca. Palma.
Aquest treball és una continuació de
2 Grup Nord de Mallorca. Pollença.
l’iniciat per GINARD et al. (2008) en el que es
3-Societat d’Història Natural de les Balears. Margarida Xirgu 16
baixos. E-07011. Palma.
catalogaren les cavitats litorals situades entre
4-Museu Balear de Ciències Naturals (MBCN). Ctra. Palma-Port de
es Racó des Llobets i cala Esglesieta, algunes
Sóller, km 30,5. E-07100. Sóller.
5-Departament de Ciències de la Terra, Universitat de les Illes
de les quals foren topografiades entre els estius
Balears. Carretera de Valldemossa km 7,5. E-07122. Palma.
de 2007 i de 2008. GINARD et al. (2008) situen
6-Institut Mediterrani d’Estudis Avançats, IMEDEA (CSIC-UIB),
Miquel Marquès 21. E-07190. Esporles.
29 cavitats, 2 basses temporals i 2 torrents, i es
131

va presentar la topografia de 12 cavitats. En el
evidències que fan pensar que és una cova
present treball s’actualitza el mapa de la zona i
de dissolució. Diferenciar les coves d’abrasió
es presenta la planimetria de 18 cavitats més,
marina és una tasca força complicada, la qual
topografiades entre els estius de 2009 i 2012.
cosa pot provocar confusions.
Les 30 cavitats topografiades i els 14 jaciments
Les cavitats es troben instal·lades dins els
es poden localitzar en el mapa de situació de la
materials del Miocè, del Pliocè i del Quaternari,
Figura 1.
al litoral de la marina de Llucmajor. Aquesta
La gran majoria de les cavitats d’aquesta
marina n’és una de les tres que hi ha a Mallorca
zona són indubtablement d’abrasió marina; si
on hi ha relleus tabulars post-orogènics i
més no, la cova des Coloms II presenta algunes
separats per àrees de conca reblides per
Figura 1: Mapa de la zona amb la situació de les cavitats (basat en AGUILÓ, 1996): 1) Cova des Ribell, 2) Cova des Mollet des
Canons, 3) Cova Pudenta, 4) Cova de Cala en Paiàs, 5) Cova de ses Aranyes, 6) Cova de sa Torre, 7) Cova de na
Venturera, 8) Cova des Metge Mames, 9) Cova des Coconar, 10) Cova de Cala en Moix, 11) Cova de na Blanca, 12)
Cova de s’Arena, 13) Cova des Coloms I, 14) Balma de s’Escui, 15) Cova de s’Escui, 16) Cova de sa Punta, 17) Cova
Foradada, 18) Cova de s’Estelella I, 19) Cova de s’Estelella II, 20) Balma des Coloms, 21) Cova des Coloms II, 22) Bal-
ma des Cap, 23) Cova des Cap, 24) Cova de ses Bistis Mortes, 25) Cova des Cap de sa Paret, 26) Cova de s’Esperó
I, 27) Cova de s’Esperó II, 28) Cova de s’Esperó III, 29) Cova de s’Enterrossai, 30) Cova de sa Panada. Situació dels
jaciments del Pleistocè mitjà: G) Torre de s’Estelella, H) Cala en Moix. Situació dels jaciments del Pleistocè superior
marí: A) Rentador de ses Egos, B) S’Estanyol, C) Niu de Metralladora, D) Pedrera de Cala en Bassí, E) Cala en Paiàs,
F) Torre de s’Estelella nivell +3m i +4,5m, G) Torre de s’Estelella nivell +10,5m, I) Punta de na Blanca, K) Jaciment a 50
m al WNW de la cova de s’Arena, L) Cova Foradada, M) S’Esperó, N) Cocó de Ca n’Esglesieta. Situació dels jaciments
de cronologia imprecisa (Pleistocè superior-Holocè): J) Cova de na Blanca.
Figure 1: Location map of the caves (following AGUILÓ, 1996): 1) Cova des Ribell, 2) Cova des Mollet des Canons, 3) Cova
Pudenta, 4) Cova de Cala en Paiàs, 5) Cova de ses Aranyes, 6) Cova de sa Torre, 7) Cova de na Venturera, 8) Cova
des Metge Mames, 9) Cova des Coconar, 10) Cova de Cala en Moix, 11) Cova de na Blanca, 12) Cova de s’Arena,
13) Cova des Coloms I, 14) Balma de s’Escui, 15) Cova de s’Escui, 16) Cova de sa Punta, 17) Cova Foradada, 18)
Cova de s’Estelella I, 19) Cova de s’Estelella II, 20) Balma des Coloms, 21) Cova des Coloms II, 22) Balma des Cap,
23) Cova des Cap, 24) Cova de ses Bistis Mortes, 25) Cova des Cap de sa Paret, 26) Cova de s’Esperó I, 27) Cova
de s’Esperó II, 28) Cova de s’Esperó III, 29) Cova de s’Enterrossai, 30) Cova de sa Panada. Location of the Middle
Pleistocene deposits: G) Torre de s’Estelella, H) Cala en Moix. Location of the Upper Pleistocene marine deposits: A)
Rentador de ses Egos, B) S’Estanyol, C) Niu de Metralladora, D) Pedrera de Cala en Bassí, E) Cala en Paiàs, F) Torre
de s’Estelella level +3m and +4,5m, G) Torre de s’Estelella level +10,5m, I) Punta de na Blanca, K) Deposit at 50 m to
the WNW of Cova de s’Arena, L) Cova Foradada, M) S’Esperó, N) Cocó de Ca n’Esglesieta. Location of the deposits
without accurate chronology (Upper Pleistocene-Holocene): J) Cova de na Blanca.
132

dipòsits plioquaternaris; té una longitud de 41,2
zona de s’Estanyol de Migjorn, al voltant del club
km (BALAGUER, 2007). Les majors cotes i
nàutic (21%, 1.840 m) (GINARD et al., 2008).
verticalitat a la costa de Llucmajor es troben en
Es pot observar una disminució constant en
el sector del Cap Blanc-Escut del Barcelona, on
l’alçada de la línia de costa del tram estudiat de
hi ha penya-segats de més de 120 m. A ambdós
l’Oest cap a l’Est (ROSSELLÓ, 1964; CUERDA i
costats del Cap Blanc, les cotes van disminuint
SACARÉS, 1992). A la zona de cala Esglesieta
progressivament fins a passar a costes amb
les costes presenten altures compreses entre
escaló o en nip, tant a Son Verí com a s’Estelella
els 15 i els 20 m, mentre que a la zona d’es
(GÓMEZ-PUJOL et al., 2007).
Racó des Llobets es troben costes baixes amb
El Quaternari és present a la zona d’estudi,
altures compreses entre 1 i 2 m, desenvolupant-
i alguns dels jaciments són coneguts des de
se costes d’erosió en estrats o de tipus sapa
fa uns cinquanta anys (CUERDA i SACARÉS,
(BUTZER, 1962; ROSSELLÓ, 1975).
1992), per la qual cosa a la primera part del
Referent al mesomodelat dels penya-segats
treball (veure GINARD et al., 2008) es va iniciar
de les marines mallorquines es pot trobar
una revisió dels jaciments del Pleistocè superior
informació de les morfologies més freqüents a
amb fauna marina i que es continua en aquesta
GRÀCIA i VICENS (1998), GRÀCIA et al. (2001),
segona part.
GINÉS (2000) i sobre coves d’abrasió marina a
VICENS et al. (2011).
Consideracions topogràfiques
Un fet no constatat a GINARD et al. (2008),
L’escassa complexitat topogràfica i geo-
és la presència de nombrosos blocs de mida
lògica de les cavitats publicades en aquest
mètrica prop de sa Torre de s’Estelella, a una
treball ha permès presentar les topografies en
alçada entre 3 i 4,5 m, allunyats de la línia de
diferents colors que, addicionalment als símbols
costa entre 20 i 40 m. A hores d’ara, ROIG-
topogràfics convencionals, proporcionen una
MUNAR et al. (2013) inicien un estudi a nivell
major informació a nivell geològic i en faciliten
de les Illes Balears on s’intentarà esbrinar si
la visualització. Existeixen uns estàndards pel
els blocs que hi ha a les crestes dels penya-
que fa a les coloracions dels diferents nivells
segats o terrasses litorals són degudes a l’acció
cronostratigràfics (veure, per exemple COHEN
de tsunamis o de forts temporals, o bé a l’acció
et al., 2013), però, malauradament la gamma de
conjunta d’ambdós.
grocs que s’empren per a la representació dels
estrats que van des del Miocè fins a l’Holocè
Situació geològica
podrien resultar pocs visibles en topografies
A la zona d’estudi, què es troba a la plataforma
d’aquesta mida. Per aquest motiu, s’han
post-orogènica de la marina de Llucmajor, hi
realitzat petits canvis de coloració per a evitar
ha materials del Miocè superior, del Pliocè i
confusions. A la Figura 2 es pot veure un quadre
del Quaternari. Es comenta breument el Miocè
explicatiu dels colors i símbols emprats en totes
i el Pliocè, per donar pas al Quaternari que es
les topografies.
descriu amb més detall, sobretot els dipòsits del
Pleistocè superior amb fauna marina.
Marc físic i geomòrfic de la
zona d’estudi
El tram de costa comprés entre es Racó
d’es Llobets i cala Esglesieta té una longitud
aproximada de 8.600 m, dels quals 8.500
m pertanyen a l’illa de Mallorca i uns 100 m
pertanyen a l’Illot de s’Estanyol de Migjorn. Es
tracta d’un segment costaner localitzat dins del
municipi de Llucmajor, a uns 400 m a l’Est de
la urbanització de Vallgornera, i conforma la
línia de costa dels nuclis urbans de s’Estanyol
i de la Urbanització de Son Bieló. La major part
de la línia de costa no presenta modificacions
Figura 2: Colors i símbols emprats a les topografies.
(79%, 6.760 m) i pràcticament la totalitat de les
modificacions antròpiques es concentren a la
Figure 2: Colours and symbols used in the topographic sur-
veys.
133

Les coves que es troben en aquesta zona
ESTEBAN (1979) finimessinià. Aquesta unitat
d’estudi es troben majoritàriament dins materials
es troba principalment representada per la
miocens i pliocens i parcialment pleistocens.
Unitat de Manglar a base i en menor proporció
per part de les Unitats Estromatolítica i Oolítica
MIOCÈ I PLIOCÈ
de FORNÓS (1983), erosionades a sostre. Les
fàcies de manglar presenten concentracions
Fins fa poc, a la zona del present treball,
importants d’ostrèids i pectínids.
el Miocè es considerava representat per les
El Pliocè, segons MAS et al., (2013), està
Calcàries de Santanyí (també anomenat
constituït de base a sostre per:
Complex Terminal) i per sota per les Calcàries
1- Discontinuïtat fini-messiniana formada
d’Escull. Un estudi recent de MAS et al., (2013),
per un firmground amb perforacions de litòfags
entre cala Pi i es Pas, ha donat pas a una nova
pliocens que penetren els fangs carbonatats de la
interpretació referent al materials interpretats
unitat inferior erosionada. Aquesta discontinuïtat
fins fa poc com a miocens. Aquests autors
en ocasions pot arribar a erosionar tota la unitat
consideren que la major part dels dipòsits
de Calcàries de Santanyí i, fins i tot, part de la
atribuïts a la Unitat de Calcàries de Santanyí
Unitat d’Esculls.
per FORNÓS i POMAR (1983) i POMAR et
2- Seqüència transgressiva-regressiva del
al. (1983), i el tram superior de les Unitats de
Pliocè que s’inicia amb un lag transgressiu per
Calcàries Oolítiques, Estromatolítiques i Unitat
després passar a platges i finalment nivells
Manglar del Miocè superior descrites per
eòlics.
GÓMEZ-PUJOL et al. (2007) i BALAGUER
Aquesta seqüència pliocena té similituds
(2007), en realitat corresponen al Pliocè (Figura
amb l’assenyalada per CUERDA et al., (1969),
3).
a son Mulet i a son Fullana (Llucmajor), a uns 8
Segons MAS et al., (2013) les discontinuïtats
km de la costa i a uns 150 m d’alçada respecte
i unitats de la sèrie estratigràfica observada de
del nivell de la mar actual.
base a sostre del Miocè són:
1- Biocalcarenites i calcilutites, amb coralls,
mol·luscs, algues rodofícies i foramínifers
QUATERNARI
corresponents a la Unitat d’Esculls de POMAR
A la zona hi ha jaciments quaternaris de
et al., (1983).
cronologia diferent. Per una banda hi ha els
2- Discontinuïtat intra-messiniana, cons-
dipòsits del Pleistocè superior, i per altra, els del
tituïda per una superfície erosiva.
Pleistocè mitjà.
3- Fangs carbonatats, oolites i microbialites
corresponents a la Unitat de Calcàries de
Pleistocè mitjà
Santanyí de FORNÓS i POMAR (1983)
atribuïda al Complex Carbonàtic Terminal de
CUERDA i SACARÉS (1966) estudien
dipòsits anteriors al Pleistocè superior a cala
en Beltran i es Bancals, situats a la zona
confrontant a la nostra zona d’estudi. Anys més
tard, NIELSEN et al., (2004) realitzen datacions
absolutes i situen aquests dipòsits dins el
Pleistocè mitjà.
Aquests materials del Quaternari, anteriors
al Pleistocè superior, consten principalment
d’una alternança de paleosòls i d’eolianites.
BUTZER i CUERDA (1960) a sa Torre
de s’Estelella citen la presència del Tirrenià I
(Pleistocè Mitjà). Expliquen que per damunt la
plataforma a + 4 m −per sobre dels materials
miocens− hi ha uns llims arenosos roig-
groguencs d’entre 15 a 30 cm on s’ha trobat
Figura 3: Materials del Miocè (M), Pliocè (P) i del Quaternari
Monodonta sp i Patella caerulea. També
mitjà (Q) a la zona de s’Esperó (Foto D. Vicens).
esmenten que han trobat exemplars reelaborats
de Cerastoderma glaucum i Acanthocardia sp
Figure 3: Miocene (M), Pliocene (P) and Middle Quaternary
(Q) materials in S’Esperó area (Photo D. Vicens).
procedents del Miocè.
134

estudien la mineralogia present a paleosòls i
eolianites a una secció de s’Estelella. VICENS
et al. (2012) en un treball de caire general,
parlen dels jaciments de s’Estelella. A banda
dels articles o treballs anteriors, hi ha una sèrie
de treballs que citen jaciments de la zona, on
la informació donada és molt general i d’altres
on es comenta algun jaciment basant-se en
els autors anteriors. Aquesta bibliografia es
pot trobar a la relació bibliogràfica de les obres
Figura 4: Jaciment a 50 m al WNW de la Cova de s’Arena:
anteriorment citades.
a- Materials del Miocè i Pliocè. b- Paleosols del
Pleistocè mitjà. c Eolianita del Pleistocè mitjà. d-
Dipòsit del Pleistocè superior amb fòssils marins.
Els jaciments del Pleistocè
Figure 4: Deposit at 50 m to the WNW of Cova de s’Arena: a-
Miocene and Pliocene materials. b- Middle Pleisto-
superior
cene paleosols. c Middle Pleistocene aeolianite.
d- Upper Pleistocene deposit containing marine
fossils.
METODOLOGIA
El Pleistocè mitjà de s’Estelella se cita en
La metodologia és semblant a la seguida per
articles posteriors, afegint poques novetats al
GINARD et al. (2008). S’han revisat els articles
respecte (BUTZER i CUERDA 1962a; CUERDA
que fan referència als dipòsits quaternaris de
1975; CRABTREE et al., 1978; GINARD et al.,
la zona. S’ha seguit prospectant la zona i s’ha
2008; entre d’altres).
continuat amb la revisió de la col·lecció J. Cuerda
En aquest article es presenta una novetat
i la col·lecció D. Vicens (ambdues dipositades
malacològica. Revisant les col·leccions J.
a la Societat d’Història Natural de les Balears)
Cuerda-SHNB no catalogada i D. Vicens-SHNB,
on hi ha material procedent de jaciments de la
s’ha trobat Potamides conicus, procedent de
zona.
cala en Moix. Aquest és un tàxon interessant,
Per a la toponímia i situació dels jaciments
actualment no viu a les Illes Balears i és un
(Figura 1), s’ha utilitzat el mapa toponímic
indicador de paleo-ambient de basses litorals
d’AGUILÓ (1996). La datació relativa dels
salines.
dipòsits està basada amb els estudis de
CUERDA (1975; 1987), adaptada a la corba
Pleistocè superior
del nivell marí presentada per TUCCIMEI et al.
Jaciments del Pleistocè superior varen
ser estudiats a inicis de la dècada del 60 del
segle passat per BUTZER i CUERDA (1960;
1962a;1962b), SOLÉ-SABARÍS (1962), i per
ROSSELLÓ (1964). CUERDA (1975) a la seva
obra del Quaternari balear, posa un especial
esment en els jaciments de s’Estelella per la
seva importància. ROSE (1978) i CUERDA et
al. (1983) estudien algun jaciment concret de
la zona. HEARTY (1987) fa comentaris sobre
la possible gènesi del jaciment de +10,5 m de
s’Estelella. CUERDA i SACARÉS (1992) fan
una recopilació dels jaciments del Quaternari
marí de Llucmajor. SERVERA (1997) a la
seva tesi sobre sistemes dunars litorals de les
Balears parla àmpliament del sistema dunar
Figura 5: El gastropoda Potamides conicus i el bivalvia Ce-
de s’Estelella. GINARD et al. (2008) realitzen
rastoderma glaucum del Pleistocè mitjà de cala en
Moix. Col•lecció J.Cuerda-SHNB (Foto D. Vicens).
un estudi d’una sèrie de jaciments inèdits i
també s’amplien dades d’alguns jaciments que
Figure 5: Gastropoda Potamides conicus and bivalve Ceras-
ja s’havien publicat. MUHS et al. (2010) en
toderma glaucum from the Middle Pleistocene of
un treball on estudien paleosòls de Mallorca,
Cala en Moix. Collection J.Cuerda-SHNB (Photo
D. Vicens).
135

(2006). L’ordenació de les espècies trobades es
Pocs metres cap al S del jaciment descrit
basa en CUERDA (1987).
a cala en Paiàs per CUERDA et al. (1983),
i a prop de la cova de ses Aranyes hi ha més
DESCRIPCIÓ DELS JACIMENTS
taques de Quaternari amb fauna marina. Alguna
d’aquestes taques presenta la tipologia del
jaciment de cala en Paiàs i alguna altra presenta
Cala en Paiàs
la tipologia de la pedrera de cala en Bassí. A les
taques de l’exterior de la cova de ses Aranyes,
CUERDA et al. (1983) varen estudiar el
els fòssils trobats són els següents:
jaciment i el citen com a cala en Timó, fet ja
constatat a GINARD et al. (2008).
Els tàxons trobats al jaciment es poden
Brachyurus indet.
consultar a GINARD et al. (2008). Totes les
Xantho incisus
espècies viuen actualment a les nostres
Arca noae
aigües i l’única espècie que ofereix un cert
Striarca lactea
valor estratigràfic és Monodonta lineata ja
Spondylus gaederopus
que actualment és rara a les nostres costes.
CUERDA et al. (1983) donen una cronologia
Ctena decussata
del Neotirrenià inferior per aquest jaciment i
Cardita calyculata
GINARD et al. (2008) no fan cap comentari al
Patella sp
respecte.
Astrea rugosa
A una pedrera de marès abandonada,
Caralliophila meyendorffi
situada a uns 100 m al SSO de cala en Paiàs, i
a la part més occidental de cala en Bassí, hi ha
I a un dipòsit a l’interior de la cova de ses
un nivell de platja d’uns 20 cm amb fauna marina
Aranyes:
situat en un buit entre els llims vermellosos
i l’eolianita considerada per CUERDA et al.
(1983) com a Eutirreniana i que GINARD et
Patella sp
al. (2008) varen dir que tant podia ser del MIS
Monodonta sp
5e com del MIS 5c. A hores d’ara, per la corba
Ovatella firminii
eustàtica de TUCCIMEI et al., (2006) i seguint el
que es diu a VICENS et al., (2012) s’hauria de
Dels tàxons anteriors, el crustacea Xanto
situar cronològicament aquest jaciment al MIS
incisus i el gastropoda Ovatella firmini no
5e o al MIS 5a.
s’havien citat en el Pleistocè de les Illes Balears.
Referent a la cronologia, creiem que tant les
taques d’una tipologia com de l’altra són de la
mateixa edat. CUERDA et al. (1983) proposaven
una edat del Neotirrenià inferior pel jaciment de
cala en Paiàs i GINARD et al. (2008) proposaven
una edat del MIS 5e o del MIS 5c pel proper
jaciment de la pedrera de cala en Bassí. Si es
consulta la corba del nivell marí presentada per
TUCCIMEI et al. (2006) es pot apreciar que el
més probable és que aquests jaciments siguin
del MIS 5e o del MIS 5a, sempre que la costa
hagi estat estable tectònicament durant el
Pleistocè superior i fins ara.
Si seguim a CUERDA (1975; 1987), ens
hauríem de decantar pel Neotirrenià (el MIS 5a),
tant per l’alçada dels dipòsits com per la falta
Figura 6: Cala en Paiàs, caleta amb les riberes de marès, on
de fauna termòfila, amb l’excepció de Cantharus
s’acumula una gran quantitat de posidònia (Foto
A. Ginard).
viverratus.
Pel que s’ha dit anteriorment, el més
Figure 6: Cala en Paiàs, small cove with sandstone shores
probable és que aquest jaciment sigui del MIS
where a large amount of the seagrass Posidonia
5a.
piles up (Photo A. Ginard).
136

A GINARD et al. (2008) es fa una anàlisi
més acurada de l’estudi del jaciment des d’un
punt de vista històric però oblidant-se de citar a
HEARTY (1987), autor que fa comentaris força
encertats respecte d’aquest jaciment.
L’altimetria del jaciment aportada per
CUERDA (1975) i les seves relacions amb
els canvis glacieustàtics ja va ser discutida
àmpliament per GINÉS (2000). Segons aquest
darrer autor, els estudis sobre paleonivells
freàtics de coves litorals mallorquines no
corroboraven de cap manera que a l’Eutirrenià
(=MIS 5e) la mar hagués estat a +10,5 m.
Figura 7: Sòtil de la cova de s’Arena. Es poden veure les
Fa temps, HEARTY (1987) deia que aquest
perforacions de litòfags pliocens efectuades inicial-
dipòsit eutirrenià situat a una inusual alçada de
ment sobre uns materials del Miocè, i reomplides
per arenes pliocenes. Els materials subjacents del
+10,5 m s’havia originat per l’acció d’antigues
Miocè han desaparegut a conseqüència de l’abra-
tempestes. VICENS et al. (2012) opinen igual
sió marina (Foto D. Vicens).
que l’autor anterior.
Sembla que aquest sector de costa de
Figure 7: Ceiling of Cova de s’Arena. Borings made by Plio-
cene lithophags on Miocene sediments can be
Llucmajor ha estat estable tectònicament, al
observed. These borings were re-filled with Plio-
menys des del Pleistocè superior fins ara. El fet
cene sands. The Miocene underlying materials are
de trobar els paleonivells freàtics del Pleistocè
missing as a result of marine abrasion (Photo D.
superior a la cova des Pas de Vallgornera,
Vicens).
a una alçada de 1,6 m i 2,6 m, donant unes
Torre de s’Estelella. Nivell Eutirrenià +10,5 m
edats d’uns 81 ka els primers i uns 120 ka els
segons (DORALE et al., 2010) i el fet d’haver-
Es tracta d’un jaciment molt citat, la
hi jaciments del Pleistocè superior adossats
inusual alçada a les Illes Balears de +10,5 m
als penya-segats de la zona, a una alçada no
el caracteritzava com exemple d’una platja
superior als +3 m, com ara el jaciment d’es
eutirreniana més alta del que és habitual.
Bastons (en estudi), i el jaciment situat 50 m
Els primers en estudiar el jaciment varen
al WNW de sa cova de s’Arena, confirmarien
ser BUTZER i CUERDA (1960). Aquests autors
aquesta hipòtesi (Figura 4).
diuen que per sobre del complex del Riss, i en un
màxim de +10,2 m snm, s’observen uns 30 cm
Torre de s’Estelella. Nivell Pleistocè
d’arena fina i consolidada, amb llims vermells,
superior +3 m
clastes angulosos i fòssils. La superfície
topogràfica plana de les dunes rissianes no va
Aquest dipòsit es troba molt a prop del nivell
permetre que es conservàs una clara plataforma
de +4,5 m descrit per BUTZER i CUERDA (1962b)
litoral. L’edat assignada és del Tirrenià II inicial.
Pocs anys després, BUTZER i CUERDA
(1962a) presenten un tall estratigràfic més acurat
que la descripció inicial. STEARNS i THURBER
(1965,1967) daten amb mètodes de cronologia
absoluta aquest nivell eutirrenià i donen una
edat de 135 ±10 Ka.
CUERDA (1975) presenta un tall més simple
que el realitzat anys abans, emperò utilitza les
datacions absolutes d’STEARNS i THURBER
(1965,1967) i l’altimetria del jaciment per a
realitzar la seva corba glacioeustàtica.
Figura 8: La cova Foradada, d’abrasió marina, excavada
El jaciment s’ha comentat a més obres,
dins miocè. A una alçada d’uns 5 m té un bufador
que dóna el nom a la cova (Foto A. Ginard).
com ara a ROSE (1978), CUERDA i SACARÉS
(1992), VICENS i GRÀCIA (1998), MOREY
Figure 8: Cova Foradada, a marine erosion cave excava-
(2008a), GINARD et al. (2008) i a VICENS et
ted in Miocene sediments. The name of the cave
al. (2012).
is due to the blowhole present at a height of 5 m
(Photo A. Ginard).
137

Figura 9: La cova des Coloms
II, la gènesi de la qual podria
ser de dissolució i no d’abra-
sió marina (Foto A. Ginard).
Figure 9: Cova des Coloms II,
whose speleogenesis could
be caused by dissolution and
not by marine erosion (Photo
A. Ginard).
i es poden trobar tot una sèrie de comentaris i
trobat a les Balears, a l’Eutirrenià. A Mallorca,
aclariments a GINARD et al., (2008).
s’ha citat a jaciments eutirrenians de Palma
CUERDA (1975) descriu aquest dipòsit
(CUERDA, 1987), Llucmajor (CUERDA, 1987;
quaternari a +3 m, que es troba situat entre la
GINARD et al., 2008) i el torrent de son Real
mar i el dipòsit de +4,5 m. Uns llims arenosos
(VICENS, 2010). Així el nivell de +3 m comptaria
cimenten una filera de blocs que es troben
amb quatre tàxons bioindicadors.
paral·lels a la costa, a uns +3 m snm. Patella
Per la posició i context geomorfològic, i
ferruginea, va ser l’únic fòssil bioindicador que
per la fauna present creiem que el nivell de
es va trobar en aquest dipòsit. L’alçada i la
+3 m i el de +4,5 m són un mateix jaciment.
poca presència d’espècies termòfiles va fer
L’erosió holocena ha fet que un únic jaciment de
que CUERDA (1975) li assignàs una cronologia
cronologia eutirreniana (=MIS 5e) hagi quedat
de l’Eutirrenià final, essent més modern que
fragmentat en dos.
el nivell de +10,5 m i el de +4,5m. Anys més
tard, CUERDA i SACARÉS (1992) assignen una
Cocó de Ca n’Esglesieta
edat neotirreniana a aquest dipòsit. També es
fa una assignació al Neotirrenià quan es parla
GINARD et al. (2008) assenyalaven en
de P. ferruginea d’aquest dipòsit a CUERDA
aquest indret una petita taca de platja a uns +3 m
(1987), emperò quan es parla a la mateixa obra
snm amb fòssils marins molt trencats, per la qual
de Conus mediterraneus var vayssieri trobat en
cosa no se’n va poder determinar cap. Aquesta
aquest dipòsit se li assigna una edat eutirreniana.
taca es presentava per sobre d’una eolianita
MOREY (2008a; 2008b) no aclareixen res
presumiblement del Riss. Aquests mateixos
al respecte, ja que consideren els jaciments de
autors també citaven Iberellus companyonii
s’Estelella com una única localitat. A MOREY
i Tudorella ferruginea a unes bretxes de color
i CABANELLAS (2007-2008) separen els
vermellós situades entre els blocs del Miocè.
jaciments, i al de menys alçada li assignen,
S’ha revisat la col·lecció D. Vicens-
basant-se en Cuerda (1975), una edat
SHNB i s’han pogut determinar els següents
neotirreniana.
tàxons procedents d’unes bretxes amb matriu
Com s’ha comentat abans, hi ha tota una
vermellosa (7.5YR 6/6) situades a uns +4 m en
confusió al voltant de la cronologia del jaciment.
aquest indret:
El nombre de taxons bioindicadors procedents
Balanophyllia sp
del jaciment, encara que és escàs, havia estat
Arca noae
fonamental per poder separar aquest jaciment
Pseudochama gryphina
del proper nivell de +4,5 m on si són abundants
Fissurella nubècula
el taxons termòfils.
Revisant la col·lecció Vicens-SHNB s’han
Littorina neritoides
trobat dos tàxons bioindicadors com són
Vermetidae indet.
Cantharus viverratus i Bursa scrobiculator. El
Thericium rupestre
darrer, segons CUERDA (1987), només s’ha
Iberellus companyonia
138

La majoria dels espècimens es troben en
El dipòsit consisteix en arenes de platja
estat fragmentari i no hi ha cap bioindicador.
cimentades, blocs i fòssils marins. S’ha pogut
Aquest dipòsit no és una platja, és un dipòsit de
observar la presència de:
vessant que es va originar a prop d’una antiga
platja pleistocena o senzillament a prop de la
Arca noae
mar.
Thericium vulgatum
Cova Foradada
Trunculariopsis trunculus
Thais haemastoma
Aquest jaciment, estudiat per GINARD et al.
(2008), es troba per sobre de la cova Foradada
Cantharus viverratus
entre +9 m i +10,5 m snm. Als fòssils citats
Conus mediterraneus
pels autors abans esmentats, s’hi han d’afegir
Ctena decussata, Hyotissa mcgintyi i Conus
La platja quaternària es troba dins un petit
testudinarius. Els dos darrers es troben en
entrant costaner on hi ha evidències d’erosió
estat fragmentari i són bioindicadors d’una mar
anterior a la deposició de la platja. També hi
més càlida que l’actual. GINARD et al. (2008)
ha una marmita de gegant a una plataforma
ja trobaren espècies bioindicadores en aquest
d’abrasió situada a + 1,2 m (Figura 4).
jaciment com ara Barbatia plicata, Cardita
No es descarta la idea de que la marmita
senegalensis, Strombus bubonius, Cymatium
sigui antiga, d’un estadi alt de la mar del Pleistocè
costatum, Bursa scrobiculator i Cantharus
superior. A l’actualitat, només quan hi ha un fort
viverratus, per la qual cosa la cronologia era
temporal es posa en funcionament.
eutirreniana i presumiblement del MIS 5e.
Tots els indicis indiquen que ens
Aquest dipòsit és molt semblant al jaciment
trobam davant d’una cova d’abrasió marina
eutirrenià de la Torre de s’Estelella de +10,5 m.
molt evolucionada i que aquesta es troba
S’Esperó
En aquest indret hi ha una eolianita del
Pleistocè superior i en un punt s’han observat
arenes cimentades amb fauna marina (amb
una superfície decimètrica). A l’eolianita s’ha
observat la presència de Xerocrassa frater i
Iberellus companyonii. A les arenes cimentades
s’ha observat:
Monodonta turbinata
Cantharus viverratus?
Conus mediterraneus
Els fòssils es troben en molt mal estat. Hi
ha un fragment de gastropoda que pot ser
de Cantharus viverratus, emperò no es pot
assegurar.
Jaciment a 50 m al WNW de la Cova de
s’Arena
Es tracta d’un jaciment molt interessant ja
que per la seva situació, alçada entre 0 i + 3
m, i context geomorfològic reforça la hipòtesi
Figura 10: Massís estalagmític erosionat per l’abrasió mari-
de que els jaciments amb fòssils marins del
na a la cova des Coloms II. El sòtil presenta cú-
Pleistocè superior propers, situats a cotes més
pules de dissolució (Foto D. Vicens).
elevades (+6 a la Punta de na Blanca, + 9 a la
cova Foradada, +10,5 a s’Estelella), han estat
Figure 10: Stalagmitic massif eroded by marine erosion ob-
served in Cova des Coloms II. The ceiling dis-
generats per l’acció dels temporals.
plays solutional cupolas (Photo D. Vicens).
139

MOLLUSCA
GASTROPODA
CAENOGASTROPODA Cox, 1959
CERITHIOIDEA Fleming, 1822
Potamides Brongniart, 1810
Potamides conicus (de Brainville, 1829)
Material: 1 exemplar procedent de cala en Moix,
col. Cuerda-SHNB; 1 exemplar fragmentat
Figura 11: Entrada al túnel al fons de la balma, a la cova des
procedent de cala en Moix, col. Vicens-SHNB.
Cap (Foto A. Ginard).
Cronologia: Pleistocè mitjà.
Figure 11: Entrance to the tunnel located at the bottom of the
Closca de forma cònica-allargada amb
rock shelter, in Cova des Cap (Photo A. Ginard).
unes 15 voltes casi planes i que presenten
emmascarada pels dipòsits quaternaris
tres cordons granulosos alineats. La seva mida
adossats.
oscil·la entre els 15 i 20 mm d’alçada i entre el 6
Els escassos fòssils observats indiquen
i 8 mm d’amplada (CUERDA, 1987).
un ambient litoral de fons rocós. Tots viuen al
És una espècie que pot viure a basses o
Mediterrani a l’actualitat a excepció de Cantharus
llacunes litorals amb poca comunicació amb la
viverratus, fòssil bioindicador del Pleistocè
mar, on la salinitat és elevada.
superior de les Illes Balears (CUERDA, 1987;
A Alacant, CUERDA i SANJAUME (1978)
VICENS et al., 2012).
troben a un dipòsit del Neotirrenià, Potamides
Pel context geomorfològic i pels fòssils
conicus associada amb Cerastoderma glaucum
presents no hi ha dubte que és un dipòsit del
de mida petita, pròpia d’ambients molt salins.
darrer interglacial, el MIS 5, però no podem
En el Pleistocè de les Illes Balears s’havia
precisar si és del MIS 5e o del MIS 5a.
trobat únicament al jaciment Neotirrenià (=MIS
5a) de Magalluf (CUERDA 1975; 1987).
En Joan Cuerda, no l’havia citat al Pleistocè
Jaciments de cronologia
mitjà de s’Estelella, emperò tenia espècimens
imprecisa
procedents d’aquesta zona a la seva col·lecció
no catalogada (Figura 5). A la col·lecció D.
Cova de na Blanca
Vicens-SHNB també s’ha trobat.
Els fragments de Cerastoderma glaucum
Per sobre dels blocs i també entre blocs,
que acompanyen a P. conicus, del dipòsits de
a una profunditat de –0,5m, es varen localitzar
s’Estelella, són d’espècimens de mida petita, la
restes d’un dipòsit arenós mig cimentat amb
qual cosa fa pensar en l’existència de llacunes
fragments de mol·luscs marins com ara Barbatia
o bassiots amb una elevada salinitat al Pleistocè
barbata, Clamys sp, Spondylus gaederopus,
mitjà.
Patella sp i Columbella rústica. Cap dels tàxons
és un bioindicador i tots viuen actualment al
HETEROBRANCHIA Gray, 1840
Mediterrani, per la qual cosa és fa difícil precisar
PULMONATA Cuvier, 1817
si es tracta d’un dipòsit del Pleistocè superior o
ELLOBIOIDEA Pfeiffer, 1854
de l’Holocè.
Ovatella Bivona Ant., 1832
Ovatella firminii (Payraudeau, 1826)
Sistemàtica
Material: 1 exemplar procedent de la cova de
En aquest apartat es dóna informació
ses Aranyes (cala en Paiàs). Col. Vicens-SHNB.
addicional sobre dos gastropoda i un
Cronologia: probablement del MIS 5a.
malacostraca procedents de jaciments quater-
naris de la zona d’estudi.
La closca és oval-fusiforme i té entre 7 i 9
Per a la sistemàtica i denominació dels
voltes d’espira; un màxim de 13 mm d’alçada i
taxons s’ha seguit la Checklist of European
6 mm de diàmetre. Presenta dos plecs parietals
Marine Mollusca (CLEMAM).
desiguals, profunds, i un plec columelar més
petit i oblic (MARTÍNEZ-ORTI, 2009). L’obertura
140

de la closca presenta, segons GASULL (1965),
es va confirmar poc després per GASULL (1969)
el periostoma tallant i reforçat per dintre, armat
i anys més tard per FORÉS (1984). BECKMANN
de 5 plecs: 2 paletals, 1 columelar i 2 parietals
(2007) la cita a Menorca i Mallorca.
un poc enfonsats. Les voltes són molt planes, de
MARTÍNEZ-ORTI (2009) cita viva O. firminii
sutura lineal. La darrera volta és un poc inflada,
al litoral d’Alacant, a la zona supralitoral, entre
ventruda, i l’apertura és allargada, de menys de
les roques on s’acumulen detritus de vegetació
la meitat de l’alçada de la closca.
marina, i convivint amb Littorina neritoides i
MARTÍNEZ-ORTI (2009) remarca que
Littorina punctata.
aquesta espècie pel seu caràcter amfibi, tant
està citada a llistats de mol·luscs continentals,
MALACOSTRACA
com a llistats de mol·luscs marins. És una
DECAPODA
espècie que en l’actualitat viu a les costes
mediterrànies, emperò també s’ha citat a les
XANTHIDAE MacLeay, 1838
atlàntiques properes al Mediterrani.
Xantho Leach, 1814
Segons GASULL (1965) és una espècie
Xantho incisus Leach, 1814
molt generalitzada a totes les voreres del
Material: 1 fragment del lòbul supra-
Mediterrani, pròpia del seu clima temperat i sec
branquial, procedent de la cova de ses Aranyes
i gairebé sempre localitzada a les voreres de la
(cala en Paiàs). Col. Vicens-SHNB. Cronologia:
mar. A les Balears, Ovatella firminii es troba a
probablement del MIS 5a.
maresmes, que són zones planes a prop de la
A molts dels jaciments del Pleistocè
mar i de vegades negades pels temporals, per la
superior de les Balears s’ha citat la presència
qual cosa presenten una elevada salinitat i una
de crancs, emperò a molts d’ells ni tal sols
flora halòfila. Aquest mol·lusc es troba al peu
a nivell genèric. Així, és molt freqüent citar
de les plantes o davall de les pedres. Ovatella
la presència de quelípedes de braquiürs a
myosotis, i Ovatella bidentata també es poden
jaciments pleistocens; aquest és el cas de Sa
trobar en aquest ambient.
Tanca de sa Torre II (CUERDA et al., 1989-90)
A les Illes Balears, és la primera vegada
o les cites de crustacea indeterminat a VICENS
que aquest tàxon es troba fòssil. CUERDA
(2008). També hi ha cites a nivell genèric; s’ha
(1987) havia citat fòssil Ovatella bidentata i O.
citat Xantho sp al jaciment del Pleistocè superior
myosotis al Neotirrenià d’uns quants jaciments
de Son Real (CUERDA et al., 1991). I a nivell
mallorquins. Aquestes espècies es caracteritzen
específic s’ha citat Eriphia verrucosa (CUERDA,
per poder viure a la zona supralitoral, on hi ha
1957), Ocypode cursor (VIA, 1966) i Xantho
restes de vegetals marins i en basses litorals i
poresa (CUERDA i GALIANA, 1976).
salobrars.
Actualment, es poden trobar vius a les
A l’inici dels anys 60 del segle passat, només
Balears tres crancs del gènere Xantho, dos
es coneixien a les Illes Balears dues cites actuals
dels quals viuen a poca fondària, a uns 15 m de
de l’espècie O. firminii, ambdues a Menorca
profunditat màxima. És el cas de X. poressa i de
(GASULL, 1965). La seva presència a Mallorca
X. incisus (GARCIA, 2007).
Figura 12: Les grans pos-
sessions, com ara s’Estele-
lla, solien tenir un lloc per a
llançar-hi el bestiar mort. A
s’Estelella, aquest lloc té un
nom molt aclaridor, Ses Bis-
tis Mortes (Foto A. Ginard).
Figure 12: Large farmhou-
ses, as S’Estelella, used to
have a place for dead animal
disposal. At S’Estelella, this
place has a self-explanatory
name, Ses Bistis Mortes
(The Dead Livestock) (Photo
A. Ginard).
141

Xantho incisus és la primera vegada que se
cita fòssil al Quaternari de les Illes Balears.
Descripció de les cavitats
Les coordenades UTM s’han calculat
utilitzant el visor del sistema d’informació
geogràfica de parcel·les agrícoles (SIGPAC)
(http://sigpac.mapa.es/fega/visor/) i s’ha fet
servir el DATUM ED50.
COVA DES MOLLET DES CANONS
Coordenades UTM (ED50): 493801 / 4357262

Cova situada al litoral de Son Bieló, a
prop del mollet des Canons i just al costat de
la cova des Ribell. En aquest lloc, la costa és
molt baixa (d’1 a 2 m), i la cova es troba arran
de la mar. És una cova d’abrasió marina, de
dimensions discretes (9 x 8 m) i una alçada de
2 m. En aquesta zona, coneguda com es Racó
des Llobets, són notables els bancs de motlles
d’arrels fòssils (rizoconcrecions) (CUERDA i
SACARÉS, 1992).
Ha estat anomenada cova des Mollet
parcialment per l’onatge, anomenat es mollet
des Canons perquè es troba just devora un
des Canons. El pla superior del mur, a nivell, es
mur construït sobre la penya, al costat mateix
troba a 2,30 m sobre la mar. Alguna irregularitat
de la mar, adaptat a les sinuositats, destruït
de la topografia fa que a uns llocs sigui més alt o
més baix. L’alçada màxima és d’1,70 m. El mur
fou construït vers 1949-1950 per a desembarcar-
hi, primer, dos canons i, després, un tercer,
procedents del vaixell Rei Jaume I (el veritable
nom, tanmateix, deu ser en castellà), enfonsat
a Cartagena. Els informants solen donar xifres
sobre el pes que mai no coincideixen. El destí
d’aquestes peces d’artilleria era el fort conegut
militarment amb el nom de punta Llobera,
deformació del nom d’una pesquera des Cap
Roig (AGUILÓ, 1996).
COVA DE CALA EN PAIÀS
Coordenades UTM (ED50): 492197 / 4356460

Petita cova d’abrasió marina, excavada dins
eolianites, de 6 x 3,5 m i una alçada aproximada
d’1 m, situada a cala en Paiàs, a prop de la cova
de ses Aranyes.
La cova es localitza a cala en Paiàs (Figura
6), caleta amb les riberes de marès, aixecades
entre 2 i 4 m. La caleta no té platja, però la mar hi
sol amuntegar serres d’alga que tradicionalment
eren aprofitades per a adobar les terres de
Figura 13: Tasques de mesura, a prop de s’Esperó (Foto D.
conreu. És estesa la creença que el nom de la
Vicens).
cala fou motivat per l’alga que s’hi acaramulla, la
Figure 13: Measurement tasks, close to S’Esperó (Photo D.
qual cosa no es pot assegurar que sigui només
Vicens).
una falsa etimologia popular (AGUILÓ, 1996).
142

COVA DE NA VENTURERA
Coordenades UTM (ED50): 491586 / 4356717

La cova es pot localitzar a prop de la cova de
sa Torre. És de dimensions discretes (14 x 5 m)
i té una alçada de 4 m sobre el nivell de la mar i
2,5 m de fondària d’aigua.
El nom de la cova s’ha agafat d’una
pesquera, anomenada na Venturera, que es
troba a prop de la cova. Aquesta pesquera de
na Venturera era molt apreciada per les seves
bones condicions (AGUILÓ, 1996).
COVA DE SES ARANYES
Coordenades UTM (ED50): 492223 /

4356479
Cova d’abrasió marina, situada dins les
eolianites de cala en Paiàs. La cova fa uns 15
x 6 m i una alçada d’1 m aproximadament; es
troba molt crivellada i fins i tot esbucada en
alguns llocs. S’hi va localitzar un cranc fòssil,
Xantho incisus (vid. apartat de sistemàtica).
El nom de la cova era conegut per alguns
veïnats de s’Estanyol. La gran quantitat
d’aranyes (Araneae) que s’hi poden trobar dóna
fe del nom de la cova.
Figura 14: Eolianita del Pleistocè superior (centre-esquerre)
adossada a materials del Miocè i Pliocè, a la
cova de s’Esperó III (Foto A. Ginard).
Figure 14: Upper Pleistocene aeolianite (centre-left) atta-
ched to Miocene and Pliocene materials, at Cova
de s’Esperó III (Photo A. Ginard).
143

COVA DE NA BLANCA
aquesta pesquera vora el torrent des Moix, cap
Coordenandes UTM (ED50): 491194/ 4357044
a sa punta des Coconar. Hi ha gent que empra
Cova d’abrasió marina, excavada en el
aquest nom per designar el caló on es troba
penya-segat, dins materials del Miocè. La boca
situada la pesquera. Hom pot dir que el topònim
té una amplada considerable, de 16 m i una
ha sofert una intensa dispersió (AGUILÓ, 1996).
alçada màxima d’aproximadament 3 m sobre la
mar i 2 m de fondària d’aigua. La cova s’endinsa
fins als 24 m. L’embat de mar hi bat amb força,
la qual cosa dificultà força les tasques de
topografia.
A la cova, s’hi han localitzat 2 dents de
Sparus sp., dins el Miocè. A més, s’han localitzat
fragments de mol·luscs marins a un reduït dipòsit
arenós cimentat. La cronologia d’aquest dipòsit
és dubtosa i tant pot ser del Pleistocè superior
com de l’Holocè.
No tenim constància de cap nom conegut
per aquesta cova; el nom de cova de na Blanca
és perquè es troba situada a la vora de na
Blanca que és el nom d’una pesquera, el nom
de la qual ve motivat per la constitució del fons
marí que és d’arena. Alguns informants situen
COVA DE S’ARENA
Coordenades UTM (ED50): 491160/ 4357093

Cova que es troba situada entre la cova
de na Blanca i la cova des Coloms I. És una
cova d’abrasió marina, tapada per una duna
adossada. A l’interior, a una duna (de 20 a 30 cm
de gruixa) situada a sobre d’una bretxa de la cova
de 60 cm de gruixa, s’hi han identificat els fòssils
Iberellus companyoni i Tudorella ferruginea de
cronologia probablement del Pleistocè superior.
L’alçada de la cova no arriba en cap cas als 2
m, s’endinsa fins als 18 m i l’amplada assoleix
en alguns lloc els 10 m aproximadament. Dins la
cova, es poden localitzar restes de colada.
Al sòtil de la cova, es poden veure les
perforacions de litòfags pliocens efectuades
inicialment sobre uns materials del Miocè, i
reomplides per arenes pliocenes (Figura 7). Els
materials subjacents del Miocè han desaparegut
a conseqüència de l’abrasió marina.
Figura 15: Tub de dissolució dins materials del Miocè, a la
És una cova de nom desconegut; el nom
cova de s’Enterrossai (Foto A. Ginard).
de cova de s’Arena és per la quantitat d’arena
(entre 20 i 30 cm de gruixa) que es pot trobar-hi
Figure 15: Solutional tube in Miocene sediments, at Cova de
s’Enterrossai (Photo A. Ginard).
a l’interior de la cavitat.
144

COVA FORADADA
Coordenades UTM (ED50): 490819 / 4357102

Cova situada en el litoral de s’Estelella.
És una cova d’abrasió marina, excavada dins
Miocè, amb una boca considerable de 17 m
d’amplada aproximadament i s’endinsa uns 15
m aproximadament. La cova té una alçada d’uns
5 m sobre la mar i 4 m de fondària d’aigua. Té
un bufador, que dóna el nom a la cova, des del
qual no s’hi pot accedir i s’hi ha d’entrar des de
la mar (Figura 8).
Nom conegut del litoral de s’Estelella. És
una cova marina amb sortida a la part alta de la
plataforma miocènica per un forat d’uns 5 m per
3 m. El pont que forma l’obertura superior està
molt crivellat a causa dels temporals (AGUILÓ,
1996).
COVA DE SA PUNTA
Coordenades UTM (ED50): 490871 / 4357083

Cova d’abrasió marina de dimensions dis-
cretes, de 30 m en direcció NE-SO i 14 m en
direcció N-S. A la part SO de la cova s’observa una
galeria per sobre del nivell de la mar, d’uns 15 m
de llargària per 4 m d’amplada en direcció NE-SO.
El nom de la cova l’ha agafat perquè es troba
situada a sa punta de sa Cova des Coloms, que
és plana i neta de vegetació. El nom, de sa
punta de sa Cova des Coloms, no gens popular,
és degut al veïnatge de la cova des Coloms
(AGUILÓ, 1996).
Figura 16: Penya-segats des de s’Enterrossai fins a sa Torre
de s’Estelella, al litoral de s’Estelella (Llucmajor),
zona en què es poden veure una gran quantitat
de roques caigudes (Foto D. Vicens).
Figure 16: View of the cliffs from S’Enterrossai to Sa Torre
de S’Estelella, at the coast of S’Estelella (Lluc-
major), where a large amount of fallen rocks can
be observed (Photo D. Vicens).
145

COVA DES COLOMS II
una quantitat ingent de coloms que justifiquen
Coordenades UTM (ED50): 490731 / 4357201
totalment el nom de la cavitat, com a conseqüència
Cova que es troba en el litoral de s’Estelella.
d’això, la cova és troba completament coberta
La gènesi d’aquesta cova podria ser de
per una capa d’excrements que li confereixen
dissolució i no d’abrasió marina com és el cas
l’aspecte d’un autèntic colomer. A la zona de baix,
de la resta de coves d’aquest treball (Figura 9).
a través de blocs es pot accedir a una petita sala,
A la part de dalt de la cavitat s’hi poden localitzar
sense continuació.
possibles cúpules de dissolució (Figura 10), per
la qual cosa podria tractar-se d’una captura
BALMA DES CAP
càrstico-marina.
Coordenades UTM (ED50): 490661 / 4357236
L’entrada de la cavitat és d’uns 16 m
Balma d’abrasió marina, de dimensions
aproximadament, s’endinsa fins als 11 m i té
discretes. L’amplada de la balma és d’uns 8 m
una alçada d’uns 3 m sobre la mar i 1 m de
aproximadament, l’alçada és d’uns 2,5 m i la
fondària d’aigua. La cova no es gaire fonda i s’hi
cavitat s’endinsa fins a 5 m. Just davant la balma
ha d’accedir amb una barca.
hi ha grans blocs caiguts, gairebé com a tot el
En el litoral de Llucmajor es repeteix sovint el
litoral de s’Estelella.
nom de cova des Coloms; en particular a s’Estelella
La cavitat es troba situada en un cap sense
es repeteix el topònim en dues ocasions. Emperò,
nom de s’Estelella, a prop del lloc anomenat ses
aquest nom no té la popularitat de l’altra Cova des
Bistis Mortes.
Coloms (AGUILÓ, 1996). A la zona de dalt, hi ha
COVA DES CAP
Coordenades UTM (ED50): 490634 / 4357238

Cova d’abrasió marina, excavada en el
Figura 17: Sa Panada, constituïda per materials miocens i
pliocens del penya-segat proper (Foto A. Ginard).
Miocè, dins el complex terminal. La cova ha
format una balma (13 m d’amplada i una alçada
Figure 17: Sa Panada, constituted of Miocene and Plioce-
de 6 m sobre el nivell de la mar i 2 m de fondària
ne materials coming from the surrounding cliffs
d’aigua). Al fons de la balma, podem veure una
(Photo A. Ginard).
146

continuació en forma de túnel (Figura 11) (de 12
m de llargària, alçada aproximada d’1 m sobre la
mar i 2 m de fondària d’aigua, i una amplada que
varia entre 1 i 3 m). El túnel mor en una petita
sala, sense continuació.
La cavitat es troba situada molt a prop d’un
cap sense nom de s’Estelella.
COVA DES CAP DE SA PARET
Coordenades UTM (ED50): 490537 / 4357367

Cova d’abrasió marina del litoral de
s’Estelella, amb una entrada d’uns 27 m
d’amplada aproximadament i una alçada de 7,5
m sobre la mar i 1 m de fondària d’aigua. La
cova s’endinsa uns 10 m fins arribar a la zona
COVA DE SES BISTIS MORTES
Coordenades UTM (ED50): 490611 / 4357291

Cova amb entrada d’una amplada
considerable, d’uns 16 m aproximadament, que
s’endinsa més de 15 m. La cova té una alçada
d’uns 4 m sobre la mar i dins l’aigua hi ha una
duna fòssil que fa que hi hagi menys d’1 m
d’aigua. També es pot localitzar una altra duna
del Pleistocè a la paret de la cova (a una alçada
que va des dels 1,7 m fins als 2,7 m sobre la
mar).Les grans possessions, com ara s’Estelella,
solien tenir un lloc per a llançar-hi el bestiar mort.
Les que tenien franja costanera acostumaven de
fer-ho al costat mateix de la mar, en un espadat on
els cossos dels animals no poguessin caure dins
l’aigua. En aquest punt de s’Estelella, anomenat
ses Bistis Mortes (Figura 12), hi ha penyes altes
amb blocs caiguts que en facilitaven la retenció
(AGUILÓ, 1996). La cova es troba situada en
aquest punt, d’on agafa el nom.
147

subaquàtica. A la zona hi ha un arc d’abrasió
discretes: l’amplada de la balma és d’uns 11 m
marina. Si es fes un tall, de sota a sostre, es
i una alçada de 4 m sobre la mar i mig metre
podrien trobar: calcàries, margues, calcarenites
d’aigua; s’endinsa fins als 9 m en el punt més
bioturbades i eolianites.
pregon. La justificació del topònim es pot veure
Se l’hi ha donat el nom de cova des Cap de
a l’apartat de descripció de la cova de s’Esperó I.
sa Paret perquè la cova es troba situada en el lloc
anomenat es cap de sa Paret, dins la possessió
de s’Estelella, lloc que separa es pinar Vei de sa
Pleta Gran (AGUILÓ, 1996).
COVA DE S’ESPERÓ I
Coordenades UTM (ED50): 490510 / 4357381
S’Esperó correspon a una duna fòssil
dipositada als peus dels penya-segats, que en
aquest punt no són excessivament alts. Acaba en
una punta que es prolonga dins la mar amb una
ampla tenassa. El lloc és accessible (Figura 13).
Tota la planura rasa de la plataforma miocènica
és socarrada pels vents de ponent, que no hi
COVA DE S’ESPERÓ III
permeten el més mínim desenvolupament de
Coordenades UTM (ED50): 490456 / 4357426
cap tipus de vegetació arbustiva. Els mariners
Cavitat d’abrasió marina, és la cavitat més
fan servir aquesta punta de marès com a
de gran de la zona de s’Esperó. Està formada
senya (AGUILÓ, 1996). En ambdós costats de
per dues balmes comunicades. La balma de
s’Esperó es poden localitzar 3 coves. S’han
llevant té una amplada d’uns 19 m i s’endinsa
anomenat cova de s’Esperó cadascuna d’elles i
uns 12 m, l’alçada és d’1 m aproximadament
s’han diferenciat amb xifres romanes.
sobre la mar i mig metre d’aigua pràcticament
La cova I, d’abrasió marina, amb una duna
fòssil adossada a la qual es pot localitzar
Tudorella ferruginea. També es poden observar
bioturbacions al sòtil. Cal destacar una marmita
de gegant a l’entrada de la cova.
La cova té una amplada d’uns 14 m i una
alçada de gairebé 6 m sobre la mar, punt en
què només hi ha mig metre d’aigua. La balma
d’entrada, s’endinsa fins a 5 m en el lloc més
llarg i aproximadament a uns 5 m d’alçada es
forma un penya-segat a la paret i la cova es
torna a endinsar uns 10 m més (alçada d’1 m).
a tota la balma. La balma de ponent, d’uns 8
m d’amplada, té una alçada de 1,5 m sobre la
mar i uns 40 cm d’aigua i s’endinsa uns 10 m.
La zona que comunica ambdues balmes està
tapada a l’exterior per una duna fòssil adossada
que evita que tota la cavitat sigui una sola
balma (Figura 14). La justificació del topònim es
pot veure a l’apartat de descripció de la cova de
s’Esperó I.
COVA DE S’ENTERROSSAI
COVA DE S’ESPERÓ II
Coordenades UTM (ED50): 490155 / 4357555
Coordenades UTM (ED50): 490478 / 4357413
Cova amb una boca de dimensions
És una cova d’abrasió marina que es troba
considerables (25 x 7 m) i 10 m aproximadament
just devora s’Esperó. Les seves dimensions són
de fons. A un costat de la cova, s’hi poden
148

observar 2 tubs de dissolució d’unes dimensions
aproximades de 0,7 m d’alçada per 0,8 m
d’amplada i 3,2 m de fons (Figura 15).
El nom se li ha donat perquè es troba situada
a s’Enterrossai, nom d’una zona afectada per uns
grans enderrocaments de les penyes. Hi ha uns
caramulls de pedres disforges. Alguns informants
desplacen aquest nom cap el debaixador; d’altres
ho fan cap a la raconada que fa partió entre
s’Estelella i es Pas (AGUILÓ, 1996).
Bibliografia
AGUILÓ, C. (1996): La toponímia de la costa de Llucmajor. Institut
d’Estudis Catalans. Treball de l’Oficina d’Onomàstica II: 1-184.
BALAGUER, P. (2007): Inventari quantitatiu de les costes rocoses de
Mallorca. In: PONS, G. X. i VICENS, D. (Edit.). Geomorfologia
Litoral i Quaternari. Homenatge a Joan Cuerda Barceló. Mon.
Soc. Hist. Nat. Balears, 14: 201-230.
BECKMANN, K.H. (2007): Die Land- und Süsswassermollusken der
Baliarischen Inseln. ConchBooks. Hackenheim. 255 pp.
BUTZER, K.W. (1962) Coastal geomorphology of Majorca. Annals of
Asoc. American Geographers, 52 (2): 191 - 212.
BUTZER, K. W. i CUERDA, J. (1960): Nota preliminar sobre la
estratigrafía y la paleontología del Cuaternario marino del Sur y
COVA DE SA PANADA
S.E. de la isla de Mallorca. Boll. Soc. Hist. Nat. Balears, 6: 9-29.
BUTZER, K. W. i CUERDA, J. (1962a): Coastal stratigraphy of
Coordenades UTM (ED50): 490077 / 4357578
Southern Mallorca and its implications for the Pleistocene
Cova situada a uns 8 m sobre la mar, de
chronology of the Mediterranean Sea. Journal of Geol., 70,4:
398-416.
dimensions considerables (28 m d’amplada per
BUTZER, K. W. i CUERDA, J. (1962b): Nuevos yacimientos marinos
5 m d’alçada i gairebé 9 m de llarg). Es troba a
cuaternarios de las Baleares. Notas y Comunicaciones Inst.
Geol. Min., 67: 25-70.
la zona de s’Enterrossai, i com a tota la zona, a
COHEN, K. M.; FINNEY, S. C.; GIBBARD, P. L. i FAN, J. X. (2013):
la cova també hi trobam una gran quantitat de
The ICS International Chronostratigraphic Chart. Episodes, 36:
199-204.
roques caigudes (Figura 16).
CLEMAM – Checklist of European Marine Mollusca – Base de
S’ha designat a la cova amb el nom de sa
données scientifiques publique, consultée le 10-03-2014,
Panada perquè es troba just devora la roca més
hébergée par le Muséum National d’Histoire Naturelle
(M.N.H.N.), Paris, à: http://www.mnhn.fr/biotaxis/clemam
grossa de s’Enterrossai, nom d’origen metafòric
CRABTREE, K.; CUERDA, J.; OSMASTON, A. H. & ROSE, J. (1978):
pel fet que, de dins la mar, sembla el pastís
The Quaternary of Mallorca. Quaternary Research Association.
Field meeting guide. 114 pp.
mallorquí típic de les festes de Pasqua. Aquesta
CUERDA, J .(1957): Fauna marina del Tirreniense de la Bahía de
roca, deu tenir uns 10 m d’alçada i el damunt és
Palma (Mallorca). Boll. Soc. Hist. Nat. Balears, 3: 3-76.
CUERDA, J. (1975): Los Tiempos Cuaternarios en Baleares. Inst.
ben pla (Figura 17) (AGUILÓ, 1996).
Est. Bal. Palma. 304 pp.
CUERDA, J. (1987): Moluscos marinos y salobres del Pleistoceno
Agraïments
balear. Caja de Baleares “Sa Nostra”. Palma. 420 pp.
CUERDA, J. i GALIANA, R. (1976): Nuevo yacimiento del Pleistoceno
superior marino en la costa Norte de Mallorca. Boll. Soc. Hist.
Volem agrair a Antònia Uguet la col·laboració
Nat. Balears., 21: 115-124.
en les tasques de disseny digital, a l’hora de
CUERDA, J. i SACARÉS, J. (1966): Nueva contribución al estudio del
representar les topografies de les cavitats.
Pleistoceno marino del término de Lluchmayor (Mallorca). Boll.
Soc. Hist, Nat, Balears., 12: 63-99.
149

CUERDA, J. i SACARÉS, J. (1992): El Quaternari al Migjorn de
Propostes de gestió i conservació. Memòria d’Investigació.
Mallorca. Conselleria de Cultura Educació i Esports. Govern
Universitat de les Illes Balears. Dep. Ciències de la Terra.
Balear. Palma. 130 pp.
Inèdit. 288 pp.
CUERDA, J. i SANJAUME, E. (1978): Datos paleontológicos y
MOREY, B. (2008b): El patrimoni paleontològic del Pleistocè superior
sedimentológicos del litoral Pleistoceno de Santa Pola. Cuad.
marí de Mallorca: catalogació, caracterització, valoració i
de Geogr., 23: 19-62.
propostes per a la gestió i conservació. Boll. Soc. His. Nat,
CUERDA, J.; SACARÉS, J. i COLOM, G. (1969): Hallazgo de
Balears, 51: 227-258.
terrazas pliocénicas marinas en la región de Lluchmayor
MOREY, B. i CABANELLAS, M. (2007-2008): Los yacimientos del
(Mallorca). Acta Geol. Hisp., 4,2: 35-37.
Pleistoceno marino mallorquín como puntos de control del
CUERDA, J.; GRÀCIA, F. i VICENS, D. (1989-90): Dos nuevos
litoral (estado en que se encuentran y factores que provocan su
yacimientos del Pleistoceno superior marino en Portocolom
destrucción). Territoris, 7: 69-86.
(Felanitx, Mallorca). Boll. Soc. Hist. Nat. Balears, 33: 49-66.
MUHS, D.R.; BUDAHN, J.; AVILA, A.; SKIPP, G.; FREEMAN, J. i
CUERDA, J.; SOLER, A. i ANTICH, S. (1983): Nuevos yacimientos
PATTERSON, D. (2010): The role of African dust in the formation
del Pleistoceno marino de Mallorca. Boll. Soc. Hist. Nat.
of Quaternary soils on Mallorca, Spain and implications for
Balears., 27: 117-125.
the genesis of Red Mediterranean soils. Quaternary Science
CUERDA, J.; VICENS, D. i GRÀCIA, F. (1991): Malacofauna y
Reviews, 29: 2518-2543.
estratigrafía del Pleistoceno superior marino de Son Real (Santa
NIELSEN, K.A.; CLEMMENSEN, L.B. i FORNÓS, J.J. (2004):
Margalida, Mallorca). Boll. Soc. Hist. Nat. Balears, 34: 98-108.
Middle Pleistocene magneto-stratigraphy and susceptibility
DORALE, J.A.; ONAC, B.P.; FORNÓS, J.J.; GINÉS, J.; GINÉS, À.;
stratigraphy. Data from carbonate aeolian systems, Mallorca,
TUCCIMEI, P. i PEATE, D.W. (2010): Sea-Level Highstand
Western Mediterranean. Quaternary Science Reviews, 23:
81,000 Years Ago in Mallorca. Science, 12 february 2010, 327:
1733-1756
860-863.
POMAR, L.; ESTEBAN, M.; CALVET, F. i BARÓN, A. (1983): La
ESTEBAN, M. (1979): Significance of the Upper Miocene coral of
unidad arrecifal del Mioceno superior de Mallorca. A: POMAR,
the western Mediterranean. Paleogeo. Paleocli. Paleoeco.
L.; OBRADOR, A., FORNÓS, J. i RODRIGUEZ-PEREA, A. (Eds.)
129:169-188.
El Terciario de las Baleares (Mallorca – Menorca). Guía de las
FORÉS, M. (1984): Nuevas aportaciones al conocimiento de la
excursiones del X Congreso Nacional de Sedimentología. Institut
fauna malacológica terrestre y de agua dulce de Baleares y
d’Estudis Baleàrics-Universitat de Palma de Mallorca, 139-175.
Tarragona. Boll. Soc. Hist. Nat. Balears, 28: 115-122.
ROIG-MUNAR, F.G.; RODRÍGUEZ-PEREA, A.; VILAPLANA, J.M.;
FORNÓS, J.J. (1983): Estudi sedimentològic del Miocè Terminal
MARTÍN-PRIETO, J.A.; PONS, G.X.; GELABERT, B. i MIR-
de l’illa de Mallorca. Tesi de Llicenciatura. Universitat de
GUAL, M. (2013): Presència de blocs acumulats a terrasses i
Barcelona. Inèdit.
penya-segats marins a les illes de Menorca i Mallorca: tsunamis
FORNÓS, J.J. i POMAR, L. (1983): Mioceno Superior de Mallorca:
o tempestes ?. In: PONS, G. X., GINARD, A., i VICENS, D.
Unidad Calizas de Santanyí (“Complejo Terminal”). A: POMAR,
(edit.). VI Jornades de Medi Ambient de les Illes Balears.
L.; OBRADOR, A.; FORNÓS, J. i RODRIGUEZ-PEREA, A.
Ponències i Resums. Soc. Hist. Nat. Balears. 62-64.
(Eds.) El Terciario de las Baleares (Mallorca – Menorca). Guía
ROSE, J. (1978): Shorelines at s’Estanyol. In: ROSE (ed.) The
de las excursiones del X Congreso Nacional de Sedimentología.
Quaternary of Mallorca. Quaternary Research Association.
Institut d’Estudis Baleàrics-Universitat de Palma de Mallorca,
Field meeting guide. 82-84.
177-206.
ROSSELLÓ, V. M. (1964): Mallorca. El Sur y Sureste. Cámara de
GARCIA, L. (2007): Els crancs de les Balears. Edicions Documenta
Comercio y Navegación. 553 pp. Palma.
Balear. 104 pp.
ROSSELLÓ, V. M. (1975): El litoral de Mallorca. Assaig de genètica i
GASULL, Ll. (1965): Algunos moluscos terrestres y de agua dulce de
classificació . Mayurqa, 14: 5 -19. Palma de Mallorca.
Baleares. Boll. Soc. Hist. Nat. Balears, 11:7-161.
SERVERA, J. (1997): Els sistemes dunars litorals de les illes Balears.
GASULL, Ll. (1969): Adiciones y rectificaciones a la fauna
Tesi doctoral. Universitat de les Illes Balears. Dep.Ciències de
malacológica terrestre y de agua dulce de Baleares. Boll. Soc.
la Terra. Inèdit. 903 pp.
Hist. Nat. Balears, 15: 59-73.
SOLÉ-SABARÍS, L. (1962): Le Quaternaire marin des Baléares et
GINARD, A.; VICENS, D.; CRESPÍ, D.; VADELL, M.; BOVER,
ses rapports avec les côtes méditerranéennes de la Péninsule
P.; BALAGUER, P. i GRÀCIA, F. (2008): Coves litorals,
Ibérique. Quaternaria, 6: 309-342.
geomorfologia i jaciments del Quaternari de la Marina de
STEARNS, CH. E. i THURBER, D. L. (1965): Th 230-U 234 dates of
Llucmajor. Zona 1: la franja costanera entre es Racó des
late Pleistocene marine fossils from the Mediterranean littorals.
Llobets i cala Esglesieta (1a part). Llucmajor, Illa de Mallorca.
Quaternaria, 7: 29-42.
Endins, 32: 81-104
STEARNS, CH. E. i THURBER, D. L. (1967): Th 230-U 234 dates
GINÉS, J. (2000): El karst litoral en el levante de Mallorca: una
of late Pleistocene marine fossils from the Mediterranean and
aproximación al conocimiento de su morfogénesis y cronología.
Moroccan littorals. Prog. Oceanography, 4: 293-305.
Tesi doctoral. Inèdit. Universitat de les Illes Balears. 595 pàgs.
TUCCIMEI, P.; GINÉS, J.; DELITALA, M.C.; GINÉS, À.; GRÀCIA,
GÓMEZ-PUJOL, Ll.; BALAGUER, P. i FORNÓS, J.J. (2007): El litoral
F.; FORNÓS, J.J. i TADDEUCCI, A. (2006): Last interglacial
de Mallorca: síntesis geomórfica. A: FORNÓS, J.J.; GINÉS, J.
sea level changes in Mallorca island (Western Mediterranean).
y GÓMEZ-PUJOL, L. (eds,) Geomorfología Litoral: Migjorn y
High precision U-series data from phreatic overgrowths on
Llevant de Mallorca. Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 15: 39-59.
speleothems. Zeitschrift für Geomorphologie, 50, 1-21.
GRÀCIA, F. i VICENS, D. (1998): Aspectes geomorfològics
VIA, L. (1966): Abundantes restos de Ocypoda cursor (Crustáceo
quaternaris del litoral de Mallorca. In: FORNÓS, J. J. (ED.).
decápodo) en el Cuaternario de Mallorca. Acta Geológica
Aspectes Geològics de les Balears. Universitat de les illes
Hispana, 1: 22-24.
Balears: 307-329.
VICENS, D. (2008): Jaciments del Quaternari amb macrofauna
GRÀCIA, F.; CLAMOR, B.; LANDRETH, R.; VICENS, D. i WATKINSON,
marina al litoral de la badia de Pollença (Mallorca, Mediterrània
P. (2001): Evidències geomorfològiques dels canvis del nivell
Occidental). Boll. Soc. Hist. Nat. Balears, 51: 71-102.
marí . In: PONS, G. X. i GUIJARRO, A. (Eds.). El canvi climàtic:
VICENS, D. (2010): El registre paleontològic dels dipòsits litorals
passat, present i futur. Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 9: 91-119.
quaternaris a la zona Nordoriental de Mallorca (Badia de Pollença
HEARTY, P. (1987): New Data on the Pleistocene of Mallorca.
i Badia d’Alcúdia). Memòria d’investigació, 337 pp. UIB. inèdit.
Quaternary Science Reviews, 6: 245-257.
VICENS, D. i GRÀCIA, F. (1998): Aspectes paleontològics i
MARTÍNEZ-ORTI, A. (2009): Sobre la presencia de Ovatella
estratigràfics del Plistocè superior de Mallorca. In: FORNÓS J.J
(Ovatella) firminii (Payraudeau, 1826) (Gastropoda, Ellobiidae)
(ed.). Aspectes geològics de les Balears: 191-220. UIB. Palma.
en la Comunidad Valenciana. Noticiario SEM, 52: 44-47.
VICENS, D.; GRÀCIA, F. i GINÉS, À. (2012): Quaternary beach
MAS, G.; FORNÓS, J.J. i LÓPEZ, B. (2013): Revisió de la sèrie
deposits in Mallorca: paleontological and geomorphological
neògena de la zona de cala Pi-Vallgornera-es Pas (Llucmajor,
data. In: GINÉS, À.; GINÉS, J.; GOMEZ-PUJOL, L.; ONAC,
Mallorca). In: PONS, G. X.; GINARD, A. i VICENS, D. (edit.).
B.P. & FORNÓS, J.J. Mallorca: a Mediterranean Benchmark for
VI Jornades de Medi Ambient de les Illes Balears. Ponències i
Quaternary Studies. Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 18: 55-84.
Resums. Soc. Hist. Nat. Balears. 114-116.
VICENS, D.; GRÀCIA, F.; GINARD, A.; CRESPÍ, D. i BALAGUER,
MOREY, B. (2008a): El patrimoni paleontològic del Pleistocè superior
P. (2011): Cavitats litorals de gènesi marina a les Illes Balears.
marí de Mallorca. Catalogació, caracterització, valoració.
Endins, 35 / Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 17: 133-142.
150